Festa de Sant Jordi a l'escola Aiguamarina

1. Il·lustració de Joan Turú
Sant Jordi
2017
Escola
Aiguamarina

2. La Pancarta de P3

3. La Pancarta de P4

4. La Pancarta
de P5

5. La Pancarta de 1r

6. La Pancarta de 2n

7. La Pancarta de 3r

8. La Pancarta de 4t

9. 5è

10. La Pancarta de 6è

12. Premis a les classes d’Educació Infantil
P 3
P 4
P 5

13. Els guanyadors dels premis
dels Jocs Florals
1r – Youssef Bachiri 2n – Dannelly N. López Sarmiento

14. Dictats
3r – Àngel Pie
4t – Wenxuan Huang 5è – Àfrica Jiménez
6è – Mairení Rivas

15. Premis literaris
Hi havia una vegada un pingüí que
es deia Bip. El Bip tenia una cosina
que era princesa. Un dia van anar
al parc. Quan estaven jugant els
dos junts, van decidir anar a
comprar-se un gelat perquè tenien
molta calor.
El Bip no es va menjar el gelat i amb
la calor, el gelat es va desfer. El Bip es va posar
trist, llavors la princesa va fer màgia i va dir: “Abra
cadabra que el gelat es posi una altra vegada!
Pupush, pupush”. La màgia va funcionar i el gelat es
va desfer, el Bip se’l va menjar ràpid perquè no se li
desfés una altra vegada.
Després van anar junts cap a casa del Bip. Quan
van arribar, el pare pingüí li va dir: “Bip, a dormir,
que demà hi ha escola” i el Bip va dir: “Noooo, no vull
anar”. La princesa li va dir: “Has d’anar a l’escola
per jugar amb els amics i per aprendre molt sobre la
xocolata” i el Bip li va contestar: “Bieeeen, vull anar
al cole per aprendre moltes coses de la xocolata!” I
van anar a dormir molts contents.
I conte contat, ja s’ha acabat.
Bip, la princesa i l’escola
1r – Ketevan Kiknadze i Ghofran el Meziani

16. L’amor és una alegria
somiada amb una inspiració,
que mai, mai m’ha passat
en el meu somiar.
L’amor
2n – A. Letizia Mejías Turcan

17. Al cel vola una papallona
estic d’enhorabona.
Al zoo l’elefant
camina molt elegant.
Al jardí un ocellet
canta perquè està content.
Al mar blau neda una balena
que té la panxa molt plena.
A la selva rugeix el lleó
i és molt perillós.
A l’escola fem rodolins
i tenim amics que són divertits.
Els nens quan anem d’excursió
cantem una bonica cançó.
Us regalo aquesta poesia
perquè us doni una gran alegria.
Poesia per portar alegria
3r – Aderlyn Lagos Morales

18. Hi havia una vegada una nena que es deia
Cintia. A la Cintia li agradava llegir molt i és
per això que la seva mare li comprava molts
contes.
Un dia, quan va arribar a casa seva, la
Cintia va veure un conte que estava a
sobre de la taula del menjador, el va agafar
i va pujar a la seva habitació. Va obrir-lo i
es va adonar que el conte estava buit, no
hi havia res. La Cintia es va preguntar com
podia ser que el conte no tingués res a
dintre. Després de pensar molt va decidir
escriure ella una història.
Va començar a escriure i no se sap com
ella va aparèixer a dintre del llibre.
Un gos que passava per allà li va
preguntar d’on era i li va dir que
ella vivia fora del conte.
Dit això, el gos li va dir com podia
sortir del conte.
El conte màgic
4t – Mariyona Paniora Torbisco

19. - Necessites tres objectes: una
vareta màgica, el barret d’un
mag i el llibre amb les pocions
màgiques.
- On puc trobar aquestes tres
coses? –Va preguntar la Cintia.
- Si no recordo malament, el llibre està al
País dels Contes; la vareta, al País
de la Màgia i el barret, al País de la Història.
–Li va contestar el gos.
- Em pots ajudar a buscar les coses? –Va dir
la Cintia
- Clar que sí.
I van estar caminant i caminant molta estona
fins que es van trobar amb un drac. El gos li
va dir que podien utilitzar el drac per anar al
País dels Contes, així que es van pujar a
sobre.
El drac li va preguntar:
- Per què vols anar al País del Contes?
- És una història molt llarga, però t’ho
explicaré pel camí.
Quan van arribar al País dels Contes, el
drac va dir que busqués a la biblioteca
encantada i va ser allà on van trobar el
llibre de les pocions. Després van anar al
País de la Màgia. El gos va dir que la
vareta estaria al Museu de la Màgia. Va
aparèixer la vareta.
Finalment van arribar al País de la
Història per buscar el barret.
- Hem d’anar a la casa del mag que està
al bosc. –Va dir el gos.
Van arribar, van trucar a la porta i els
va obrir el propi mag. La Cintia li va dir
el què havia passat. El mag hi va
accedir.
La Cintia es va acomiadar de tots,
el mag va fer l’encanteri per
fer-la tornar i es va trobar
de nou a la seva habitació i …
conte contat, conte acabat.

20. A la meva classe hi ha una nena
molt graciosa,
però, hi ha una altra que s’avorreix
amb qualsevol cosa.
També hi ha nens molt pesats,
quan paren de molestar,
és perquè ja estan cansats.
A la meva classe hi ha gent
de tota mena :
hondurenys, equatorians, catalans
i potser hi ha algú que és d’Anglaterra.
També tinc el meu millor amic,
que m’estima tant que estaríem
tot el dia jugant al parxís.
La classe
5è – Kenneth Varela Mendoza

21. Hola, em dic Emma. Avui us explicaré la meva història.
Vaig néixer a França, l’any 1999. Jo no sóc com els altres, tinc un
secret. El meu pare és un home llop i jo també ho sóc. Per això he
d’anar en compte quan m’enfado.
Ara us explicaré el que em va passar el 13 de maig de 2011, quan
començava la secundària:
Jo vivia en una casa envoltada per un bosc, als afores del poble.
Una nit tornava cap a casa i vaig veure unes persones assegudes.
Com que no les podia veure molt bé m’hi vaig acostar i em vaig
amagar darrera d’uns arbres per veure-les millor. Eren tres
germans que anaven al meu institut. Tots tres anaven a un curs
més que jo, però no es relacionaven amb ningú.
Què feien tan tard asseguts al bosc?
Encara m’hi vaig acostar una mica més per escoltar el què deien i
just en aquell moment vaig topar amb una pedra i vaig caure, ells
em van veure i van fugir.
Al dia següent vaig anar més d’hora a l’institut
per parlar amb ells, però no van aparèixer. Quan van
acabar les classes algú em va agafar i em va
portar a l’altre costat de l’edifici on
no hi havia ningú. De sobte van aparèixer
els tres germans.
- Hola! – Vaig dir.
Ningú va dir res. Els quatre ens vam quedar
callats durant un minut.
El secret dels germans
6è – Elena Tamayo Moreno

22. - Què vas veure ahir per la nit? – Va dir
amb veu greu l’Emery.
- Què vaig veure? – Vaig dir jo, confusa.
- Sí, ahir a la nit. – Va dir en Ricky molt
seriós.
- Quan temps portaves espiant-nos? – Va
afegir en Liam.
- No vaig veure res, anava cap a casa
meva perquè acabàvem de celebrar
l’aniversari de l’Eric. I vosaltres, què fèieu a aquelles hores,
asseguts al bosc?
Tots tres es van mirar sense saber què dir. Tot seguit van
allunyar-se del meu costat. Van començar a parlar entre
ells i, finalment, en Ricky va dir:
- El dissabte, a les sis en punt de la tarda, hasd’estar a la
plaça de darrera de l’Institut i has de venir sola.
Abans que jo pogués dir res, van marxar.
Ja era dissabte i jo vaig anar cap a la plaça tal i com
m’havien dit. No ni havia ningú. A les sis en punt van
aparèixer el tres germans.
- Per què voleu parlar amb mi? –Vaig dir.
- Des de quan ens vas veure al bosc, no hem deixat
d’observar-te com ets i hem decidit que podem confiar en
tu. – Va dir l’Emery.
- Mnnn... gràcies per confiar en mi, suposo... però què em
voleu dir? – Vaig preguntar molt intrigada.
.
- Doncs... no som com els altres nois. – Va dir nerviós en
Liam.
- Ara em direu que sou vampirs o homes llop o alguna
cosa semblant. – Vaig dir jo, amb un to burleta.
Es va fer un silenci esgarrifós a la plaça. En Ricky es va
posar molt nerviós i li van començar a sortir unes ungles
molts afilades i... en aquell moment em vaig adonar... eren
homes llop. Ara ho entenia tot
Després de presenciar aquella escena tan esfereïdora,
vaig dir en veu baixa:
- Com és possible? Creia que jo era de l’única família
d’homes llop que vivia a França! Però, no!
- Sentim fer-te perdre el temps, però t’ho havíem de dir,
perquè sinó segur que tu ho hauries descobert i potser
tot l’Institut s’hauria assabentat. – Va dir l’Emery.
- Jo mai hauria dit res perquè jo també sóc
mig lloba.
- De veritat? – Van dir els tres a la vegada
Tots tres es van mirar i van somriure.
Des d’aquell dia som inseparables i
cada nit ens reunim en el bosc durant
una hora per transformar-nos i poder
córrer sense que ningú ens pugui dir res.