Historia de Roma: la tercera guerra púnica i la conquesta de Grècia i d'Hispània, el cursus honorum, la comèdia llatina

1. RESUM
DELS
CAPÍTOLS
XI, XII, XIII,
XIV, XVI
Remei Baldó Asensi

2. CAPÍTOL CAPÍTOL X XI:I :L LAA C COONNQQUUEESSTTAA D DEE G GRRÈÈCCIAIA
“Grècia conquistada va conquistar el bàrbar vencedor i va introduir les arts
en l’agreste Laci”, Horaci, Epístoles
Entre la 2a i la 3a guerra púnica ( s. III- II a. C) Roma va mantindre diverses
guerres contra Grècia (guerres macedòniques), que acabà incorporada a
l’imperi romà com una província (Macedònia).
Situació de la península grega: per una part el regne de Macedònia, a
càrrec de Filip V i per altra les polis gregues barallades entre elles. Les
polis s’agrupaven en dos lligues, l’Etòlia i l’Aquea per fer front a
Macedònia.

3. 1a guerra macedònica: Filip V s’alià amb els cartaginesos, després de la victòria
d’Aníbal a Canas i desembarcà en Itàlia. Una part de les ciutats gregues no li donà
suport i hagué de retirar-se d’Itàlia per a pacificar els grecs que s’havien rebel·lat.
2a guerra macedònica: Filip atacà els regnes de Pèrgam i Rodes, que demanaren
ajuda a Roma. Roma derrotà els macedonis en la batalla de Cinoscèfalos (197 a. C),
però el general vencedor, admirador de la cultura guerra perdonà la vida a Filip V
de Macedònia.

4. Tercera guerra macedònica: El fill de Filip V, Perseu, intentà unir totes les
ciutats gregues contra Roma. El general Emilio Paulo va véncer els grecs en la
batalla de Pidna (168 aC). Moltes ciutats macedònies foren destruïdes. Gran
nombre d’ostatges, la majoria intel·lectuals.
Més tard les polis gregues es reorganitzaren de nou contra Roma. Els romans
derrotaren els grecs en l’istme de Corint. Grècia s’incorporà a l’imperi romà.
Corint
Ad libitum:
Respecte dels grecs per la cultura
i la llengua grega, sense deixar de
promocionar la seua pròpia.
•Els mestres grecs eren molt
valorats a Roma.
El llatí era la llengua de cultura en
tota Europa fins al s. XVIII. Ara eixe
lloc l’ha ocupat l’anglés. Durant un
temps s’iintentà que el buit del
llatí l’omplira l’esperanto.

5. CAPÍTOL XII: DELENDA EST CARTAGO (Tercera CAPÍTOL XII: DELENDA EST CARTAGO (Tercera g guueerrrraa p púúnnicicaa))
Recuperació econòmica de Cartago després de la segona guerra púnica. Cató el Vell,
un polític romà de l’època, no parava de repetir que Cartago havia de ser destruïda,
si es volia la prosperitat i l’hegemonia de Roma.
El pretext es va produir quan el rei númida Masinisa li usurpava territoris a Cartago,
aprofitant-se’n de la seua bona relació amb Roma i del fet que Cartago havia signat
un tractat de pau amb els romans. Cartago, finalment, va respondre a la provocació
de Masinisa i els romans van intervenir.
El setge dels romans sobre Cartago s’acabà l’any 148 a.C. amb el general romà
Escipió Emilià, nét adoptiu de l’Africà. Cartago va ser arrasada i convertida en una
propietat de Roma. Àfrica fou una província romana. Després d’això els romans ja
podien denominar “Mare Nostrum” al Mediterrani.
Ad libitum: Comparança entre el tractat de pau humiliant al qual van ser sotmesos
els cartaginesos per part dels romans i el que volien imposar els aliats (EEUU, Gran
Bretanya i Xina) al Japó en la Segona Guerra Mundial. Els japonesos no van suportar
la humiliació i no signaren el tractat Bombes atòmiques sobre Hiroshima i
Nagasaki (agost del 1945).

6. TERCERA GUERRA PÚNICA

7. CAPÍTOL XIII: NUNC PLAUDITE OMNES (¡CAPÍTOL XIII: NUNC PLAUDITE OMNES (¡AArraa a applalauuddiuiu t toottss!!))
La literatura romana té el seu esplendor nou segles després de la grega ,
la qual pren com a model.
Teatre: Existía un teatre autòcton de caràcter popular i improvisat amb
personatges molt tipificats mitjançant màscares ( atel·lanes), però el
teatre que triomfà a Roma fou la comèdia d’imitació grega. El teatre era
un gènere poètic i els autors més representatius PLAUTE I TERENCI.
PLAUTE TERENCI
Autor molt prolífic
Teatre popular, molt exitós
Personatges molt plans i
estereotipats
Llenguatge col·loquial i molt
creatiu alhora.
Molt de protagonisme dels
esclaus
Corregeix els costums fent
riure
Autor d’origen africà,
portat com a esclau a Roma i
adoptat per un senador que
li donà el nom.
Personatges amb més
profunditat psicològica.
Llenguatge més elegant.
Menys exitós. De vegades
teatre llegit.

8. CAPÍTOL XIV: CAPÍTOL XIV: R REECCOORRDDAA Q QUUEE E ETTSS U UNN H HOOMMEE
La frase llatina la deia un esclau a l’orella de l’imperator o general vencedor enmig
del desfile que commemorava la seua victòria en una campanya militar (ceremònia
del triomf). La intenció era que el vencedor no es considerara un déu, sinó que
tinguera sempre present en la consciència les seues limitacions com a ser humà.
Altres frases que tene un sentit semblant:
-Cave ne cadas! (tin cura; no caigues)
-Sic transit gloria mundi (cerimònia de coronació del Papa)
Interessos romans en Hispània, primer polítics i després econòmics:
-cereals
-cavalls
-minerals: or, plata, ferro
Rebel·lions contra els romans en Hispània:
-Viriat , cap dels Lusitans.
-Numància, presa finalment després d’un setge terrible per
Escipió Emilià, el mateix que va aniquilar Cartago. (133 aC)

9. SETGE DE NUMÀNCIA

10. CAPÍTOL XVI: CURSUS HONORUM CAPÍTOL XVI: CURSUS HONORUM ( c(caarrrreerraa p poolíltíticicaa))
El concepte de cursus honorum apareix en l’època republicana (509-27 aC).
Després de l’expulsió de Tarquini el Superb, la figura del rei és substituïda per dos
cònsols. Els primers , segons la tradició, són Col·latí, marit de Lucrècia, i Brutus, amic
de la família.
A poc a poc aniran creant-se més càrrecs polítics o magistratures, que juntament
amb la cambra del Senat, existent des dels temps de Ròmul, i les agrupacions dels
ciutadans, constitueixen els tres pilars sobre els que descansa el govern d’aquest
període. Podem parlar d’un sistema de govern més participatiu, però amb un
caràcter marcadament oligàrquic, perquè tenen més representació i, per tant, més
poder, les classes privilegiades (patricis i plebeus rics).
Les magistratures s’ordenen de la més baixa (qüestor) a la més alta (cònsol) passant
per una sèrie d’esgraons (edil, pretor) que marquen el procés d’ascens en la
política.
La magistratura de tribú de la plebs fou creada després d’una vaga dels plebeus a
principi del període republicà, amb la intenció que un representant defensara els
seus interessos i s’evitaren abusos. La seua figura es considerava inviolable i
qualsevol atac a la seua persona es catalogava com un atemptat. Els tribuns estaven
en importància entre els censors i els edils, però quedaven un poc a banda del
cursus honorum, perquè només hi podien ser candidats els plebeus. Quan algun
patrici volia desempenyar esta magistratura es feia adoptar per una família plebea.

11. Les magistratures ordinàries eren: qüestors, tribuns de la plebs, edils, pretors,
cònsols, censors.
Característiques: anualitat (excepte els censors), col·legialitat i responsabilitat. Els
candidats a aquestos càrrecs es diuen així per la toga candida, que vestien durant
la campanya electoral per poder ser reconeguts pels electors.
Dintre de les magistratures existia la diferenciació entre superiors o curuls(edil
curul, pretor, cònsol i censor) i les inferiors o plebees( edil plebeu, tribu de la
plebs, qüestor).
Les superiors s’elegien en els comicis centuriats i les inferiors en els comicis tributs.
En el cas dels tribuns de la plebs en l’assemblea dels plebeus o assemblea del
poble (concilium plebis)
Abans d’emprendre la carrera política un ciutadà havia de servir deu anys en
l’exèrcit, una vegada assolida la majoria d’edat (17 anys).
L’arribada a les magistratures superiors per part dels plebeus es va aconseguir
després d’un llarg procés reivindicatiu al llarg del període republicà.
Les magistratures extraordinàries eren: el dictador i el seu ajudant, el mestre de
cavalleria.

12. Cadira curul, on s’asseien els
magistrats curuls (edils curuls,
pretors, cònsols i els dictadors)
Lictors : funcionaris que feien d’escorta
dels magistrats curuls, precedint-los pel
carrer. Duien el manoll de vares o fasces
amb la destral, com a símbol d’auctoritat
(podien castigar). El número de lictors
variava segons el tipus de magistrat al qual
escortaven.

13. tribú de la plebs
edil curul
edil plebeu
pretor
cònsol
qüestor
censor
ESGRAONS DEL CURSUS HONORUM

14. FUNCIONS DELS MAGISTRATS
Qüestors: eren en un principi secretaris dels cònsols i s’ocupaven de la recaptació
d’impostos.
Edils: eren com els nostres regidors municipals. S’ocupaven de l’aprovisionament dels
mercats, de la conservació dels aqüeductes, de la vigilància dels carrers, de l’organització
de les festes i els espectacles públics…
Pretors: s’ocupaven dels tribunals de justícia.
Cònsols: van ser els substituts del rei, amb el màxim poder civil i militar. Podien
convocar el Senat i les assemblees.
Censors: establien el cens dels ciutadans cada 5 anys i vetlaven pel compliment dels
bons costums. Eren elegits entre els excònsols i era un càrrec més bé honorífic.
Dictador: era nomenat per un dels cònsols a partir d’una ordre del senat, en cas de fort
perill intern o extern per a la república (invasió, atac, guerra..). Se li atorgava tot el poder
civil i militar per poder resoldre el conflicte per 6 mesos com a màxim, temps que durava
el seu càrrec. Transcorregut eixe temps o aconseguit l’objectiu, eixa persona havia de
dimitir. Va ser un bon exemple Cincinat, durant la invasió dels volscos.
Sil·la en el seu període de dictador (per la guerra civil contra Màrius) va cometre molts
abusos i assassinats. Juli Cèsar es va fer nomenar dictador vitalici i això va contribuir al seu
assassinat. Després d’ells, s’abolí la magistratura de dictador.

15. EL SENAT (SPQR)
Aquesta cambra es va crear ja en temps de la monarquia (Ròmul) com un Consell
d’ancians o persones amb experiència que ajudaven al rei a l’hora de prendre decisions.
El Senat pren força en temps de la república com una cambra permanent per
contrarestar els canvis anuals de persones en les diferents magistratures.
Estava format en esta època per uns 300 membres, tot i que el seu nombre va anar
augmentant.
El càrrec de senador era vitalici i s’elegien a partir de la llista que elaboraven els censors
entre els exmagistrats superiors, quasi sempre persones de les classes socials més altes.
Per tant era una cambra aristocràtica.
Tenia competències de política exterior, d’administració de províncies, de control del
culte oficial, de gestió de les finances estatals, de control dels magistrats, de control de
les campanyes militars…
Hi havia senadors “de pata negra”,
amb veu i vot, i senadors de segona
categoria, amb vot, però sense veu.
Portaven distintius diferents.
Els senadors escolten el discurs
de Ciceró contra Catilina.

16. Toga praetexta i sandàlies
púrpura, pròpies dels
senadors d’origen patrici
que havien ocupat alguna
magistratura superior.
(patres)
Túnica laticlavia que portaven
baix de la toga els senadors
d’origen plebeu, amb vot, però
sense veu. (conscripti)