Revista aurelia

En el primer día del curso de 4º me siento un poco nerviosa. Me viene una avalancha de pensamientos a la cabeza.
Me encanta este curso porque estoy segura que aprenderé mucho.
Hemos cambiado de patio, de piso y ahora, si los padres nos dejan, podemos irnos solos a casa!

Patricia López 2n CM
Hoy es el cuarto día de clase y me siento muy contenta porque tenía muchas ganas de volver al colegio. Hay algunos cambios desde el año pasado: otra tutora, compañeros nuevos… Espero que saque tan buenas notas como el año pasado. Carla Madona 2n CM

Una nova biblioteca a Trinitat Vella
Últimament s’ha parlat molt de Trinitat Vella sobre la nova biblioteca,un nou projecte que aportarà més cultura al barri. Aquí us en expliquem la nova la primícia del barri.
De què disposarà, la biblioteca? La biblioteca tindrà les comoditats adequades per llegir,treballar,etc. gaudint al màxim: vestíbul, sala polivalent, zona infantil, zones generals, fons musical, aules de treball i dues terrasses. A més, la biblioteca comptarà amb aparcament subterrani. Com serà? Tindrà tres plantes on es disposarà tot i una façana moderna, aprofitant l’espai delimitat pel passeig Torné i el carrer Galícia. Per què la necessita el barri? Perquè de biblioteques, el barri, no en té: només una sala de lectura útil però no molt àmplia. La biblioteca aportarà més cultura al barri, incloent-hi més utilitats. Qui podrà utilitzar-la? La biblioteca neix per donar servei al veïnat de Trinitat Vella i part de Baró de Viver. Daniel Sánchez 2n CS Informació extreta de Barris de Sant Andreu

LA TARDOR

LA CASTANYADA Arnau Alcazar 2n CI A l’excursió m’ho vaig passar bomba, Hi vaig menjar moltes castanyes, hi vam Passejar pel bosc, hi vam cantar una cançó del Marrameu Tots junts i també vam jugar un partit de fútbol.

No sóc núvol ni follet, floc de neu ni papalló, fonteta ni rossinyol, però tinc un do millor per sentir-me a cada instant tal com jo desitjaria: tinc el do de veure el món amb ulls plens de fantasia. CONTES DE PRIMER

LA FLOR MÀGICA Hi havia una vegada, els nens de primer van plantar una flor molt bonica. Van passar dues setmanes i va començar a créixer. De sobte van escoltar un soroll molt estrany i la Carla va dir: - Què és aquest soroll? - Si, què és?.- va dir l’Enric - Crec que ve de l’hort.- va dir l’Anaïs - Anem!.- Va dir el Daniel Bisbal que es molt atrevit. Van arribar a l’hort i van veure una flor roncar. - Però, que és això?.- va dir l’Alejandra. De sobte l’Olav va ensopegar amb una pedra de l’hort i va caure. Va fer tant de soroll que la flor es va despertar. - No et farem res!.- Va dir l’Ainoa - Volem que deixis de roncar.- va dir l’Alexander. - Fem un pacte.- va dir la Paula.- Si tu deixes de roncar et deixarem en pau. - Està bé.- va dir la flor I van ser feliços per sempre mes. I conte contat conte acabat! Paula L’HORT MÀGIC La classe de Primer havien d’anar a l’hort a plantar. Quan havien plantat moltes coses i van acabar i regat l’hort va créixer molt. Quan la classe de primer va veure l’hort sabien que era un hort màgic i cada dia plantaries moltes coses i tindrien moltes coses bones. Erika

Sortida al Cosmocaixa
El dia 21 d’octubre em vaig despertar molt feliç perquè anàvem al Cosmocaixa. Vam arribar al Cosmocaixa, vam entrar i vam veure un invent que era una cadena i una esponja. Vam seguir i vam veure l’Einstein, un senyor que era de mentida, vam flipar. Vam baixar les escales i vam veure moltes coses, molt divertides. Era com si fos la casa dels invents.
Jo i quatre companys més vam fer una maqueta amb molt color, era com di fóssim paletes seguint unes instruccions, va ser molt divertit.
Paula Pozo
1r CM
Vam anar al flash, on hi havia moltes coses per investigar. A mi, el que més em va agradar va ser com pot ser l’ombra d’un ratolí més gran que la del gat. Jo ho sé! Posant el gat a prop de la paret i el ratolí a prop del llum. Alba Domínguez 1r CM

FEM UN CÒMIC!

VISITA AL ZOO
El dia 7 d’octubre, les classes de 3r i 4t hem anat d’excursió al zoo de Barcelona.
Els animals que més m’han agradat són les mares, els suricates, els dofins, les cabres, els conills, les rates, les cobaies, els gossos de la pradera, els lleons marins, els ponis, els cavalls i els ases.
No ha estat fàcil triar els favorits perquè hem vist molt i molts!
Patricia
4t Primàrai
Jo pensava que el rei de la selva estaria inquiet, però no, estava tranquil i quiet com un trinc. El tigre semblava molest, caminava d’un lloc a un altre. Asad 4t Primàrai

ESQUIDADA Me lo he pasado muy bien los tres días. He aprendido a esquiar, a frenar, a girar, a subir por la cinta, por el tele arrastre…. Rubén Salat ¡Salimos del barrio a las 6 de la mañana y a las 10:30 ya estábamos aprendiendo a esquiar! Rubén Sanabria Me ha gustado la esquiada. Me he caído dos veces. En una iba tan rápida que me tuvo que coger el monitor y en la otra me agarré a la cuerda y me salí de la pista. Carla Madona

LA CLASSE DE PRIMER Hi havia una vegada una classe , que era la de primer, i els alumnes es portaven molt bé amb la Vanessa i, de vegades, es portaven regular,regulero. Però, de vegades, es portaven millor que els de 2n i els de 3r. I va passar el temps i van passar a segon, i clar, ara era mes difícil i la Marta era la professora de 2n. I així van passar tota la vida i s’ho passaven súper bé i cada dia a primer feien més coses i un dia van començar el dia Floral i feien molt jocs, com nosaltres. I vet aquí un gos i vet aquí un gat aquest conte s’ha acabat. Jana
EL DOFÍ, ELS NENS I NENES DE 1R I LA PROFE VANESSA
Havia una vegada un dofí que no podia saltar i un dia els nens i nenes de 1r van anar al zoo i van veure que un dofí no sabia saltar i la Maria García va dir:
Mireu amigues! Aquest dofí no pot saltar.
El podem ajudar!.- va dir l’Anaïs
Es veritat aquest dofí no pot saltar!.- va dir el Daniel Bisbal. Y la Irene va dir:
L’hem d’ajudar, es veritat!.- va dir la Jana.
El van curar i ja podia saltar per sempre.
Sheila

LA GALETA I EL CEREAL Havia una vegada una galeta i un cereal. La galeta estava molt trista perquè un altre galeta li havia pegat al peu. El cereal a la galeta li va posar una bena i van viure feliços la galeta i el cereal. Francisco ELS FOLLETS Hi havia una vegada una folleta que el seu do era la brillantina d’estels de colorins. Es va trobar un follet blau i ella era vermella i se’n van adonar que eren germans perquè li van fer un tatoo i eres iguals. Conte contat conte acabat. Alejandra
EL FUSTER DE LA CASA
Hi havia una vegada un fuster que trencava els arbres, cadires i tot el que estava fet de fusta. Un dia el fuster va escoltar:
Hola fuster!
I el fuster va dir:
- Qui ets?
El fuster va mirar i va veure una princesa molt bonica. El fuster i la princesa es van casar.
Daniel Roldan

EL GATET I LA GATETA Hi havia un gatet i una gateta que sempre es barallaven, cada dia i un dia el gatet i la gateta es van trobar al parc i van parlar fins que van pensar que no havien de barallar-se i es van fer amics i van jugar al parc. Irene
ELS NENS DE PRIMER
Un dia els nens de primer van anar a una casa de colonies i van jugar tota l’estona i va fer-se de nit i van veure un follet molt petit i la Vanessa el va agafar. la Maria va veure el follet i li va dir:
No Vanessa! Deixa’l anar!.
Pero es que és el meu amic.- va contestar la Vanessa.
Estic molt cansada!.- va dir la Maria
- Has fet un amic follet.- va contestar la Vanessa
Maria G
I vet aqui un gos vet aqui un gat els contes de primer s’han acabat!!!

CAN FOIX

CAN Daniel Roldan 1r Abel Navarro 2n

CAN Daniel Roldan 1r Abel Navarro 2n Hem anat a una granja i hem vist cabres i una era petita i també porquets negres i també u ànec i oques juntes amb l’ànec. També vam veure gallines i ovelles, gallines de colors i galls, una paó i un ase que semblava Messi. També hi havia cavalls i osos trepadors petitons i una serp! Maria Vera 1r CAN

Erik Araujo 5è

OCELLS AL PATI
Sovint no ens fixem; ja és l’hora d’anar a classe o estem jugant capficats en veure qui marca l’últim gol.
Però hem descobert que al pati no estem sols. Els ocells formen part de la vida de la nostra ciutat, el nostre barri i també del nostre pati.
Per això ens hem proposat aquest projecte: ELS OCELLS AL PATI.
En primer lloc estudiem els tipus d’ocells que s’acosten a l’escola. Amb silenci, observant i sobretot molta i molta paciència hem identificat cinc tipus principalment: la cotorra argentina, el colom, el pardal, l’oreneta i la gavina.
Cada grup ha treballa un d’aquests cinc tipus d’ocells i ha fet l’exposició a la resta de companys.t

OCELLS AL PATI
Després d’estudiar els diferents tipus d’ocells ens em proposat un nou repte:
la construcció de CAIXES-NIU.
PROCÉS DE CONSTRUCCIÓ : hem cregut convenient reutilitzar materials per a la construcció de les caixes-niu Amb el reciclatge també beneficiarem el nostre mediambient. 1.- Agafarem una caixa de fusta, d’aquelles que anirian a parar al contenidor. 2.- La serrem per la meitat. Així d’una caixa aconseguirem dos nius. 3.- Afegim un frontal i la tapa. Necessitem martell i claus. 4.- Fer l’obertura per on entrarà l’ocell 5.- Amb roba i unes xinxetes podem obrir i tancar la tapa. 6.- Ara, només cal penjar-les.

DRACS ANIMATS Carla Madona 4t Els alumnes de 3r i 4t de cicle mitjà hem participat en un projecte telemàtic. Una de les activitats ha estat la realització d’un drac animat. És molt fàcil i divertit!

Pol Alcázar 4t

COLÒNIES D’INFANTIL Tot va estar genial i esperem que l’any vinent torni a ser igual de divertit. El nostre desig és que el curs vinent els nens i nenes de P-3 vinguin a visitar-nos l’últim dia. FINS L’ANY VINENT. Aquest any al final de març els nens i nenes de P-4 i P-5 vàrem anar de colònies a la casa “EL PINATAR” al poble de GUALBA. Tot els nens i nenes d’infantil estem molt contents perquè aquest any s’ha incorporat el grup de P-4. Com que érem molts més ens ho vàrem passar divertidíssim, tot el dia fem activitats molt engrescadores. A la nit varem jugar al joc de nit amb les llanternes pels voltants de la casa i va ser molt interessant. Vàrem dormir tots junts a la mateixa habitació i ens vàrem llevar amb música.

Convivències Hola, sóc en Jordi. Les convivències han sigut molt divertides. Les activitats, els jocs de nit eren superdivertits i els monitors eren molt bons. El menjar bonissim!!! El joc de tir amb arc, que xupi era! I la casa molt gran Jordi Sancho 1r CM Ho he passat bé, molt bé. El que més m’ha agradat han sigut els jocs. Hi havia animals: conills, galls, gallines, gossos,… El menjar estava boníssim i quan anavem a dormir . . . enjar bonissim!!! Hem jugat a bàsque, a futbolí, hem practicat tir amb arc i m’ho he passat molt bé . Ana Freire 1r CM Ho he passat bé, molt bé. El que més m’ha agradat han sigut els jocs. Hi havia animals: conills, galls, gallines, gossos,… El menjar estava boníssim i quan anavem a dormir . . . enjar bonissim!!! Hem jugat a bàsque, a futbolí, hem practicat tir amb arc i m’ho he passat molt bé . Ana Freire 1r CM Convivències

Rodolins de Primer L’Alexander te un moneder amb molt de poder Alexander Borbor 1r

El Cristhian menja enciam al Pakistan Cristhian Colorado La Maria cantaria a la polleria Maria García

Els alumnes de tercer hem fet el projecte interdisciplinar “Fem ciència”. Hem après a buscar informació en llibres de ciència i a Internet, ... Hem anat al laboratori i .... Hem calculat la massa i el volum de diferents objectes. Ens ho hem passat molt bé experimentant

Hem experimentat amb diferents substàncies (amb aigua de “col lombarda” hem pogut comprovar si una substància com és el suc de llimona és àcida o bàsica). Hem pogut reco-nèixer diferents re-accions químiques com són l’oxidació, la combustió,... I la reacció que es produeix en barrejar bicarbonat i llimona o vinagre.

LA MINICONFERÈNCIA DE 1r

Rodallibres és una activitat de dinamització de la lectura que han realitzat els nostres alumnes de 4t de primària i 2n d’ESO. Amb aquesta activitat es pretén engrescar els nois i noies en el gust de la lectura i posar en comú coneixements, experiències i emocions. Als alumnes de 4t de primària, se’ls ha proposat la lectura de 5 llibres. A partir, d’aquests llibres han elaborat unes preguntes, amb aquestes preguntes hem fet un concurs i han demostrat que han llegit amb molta atenció. Al mes de maig, ens hem trobat amb els alumnes de 4t de les altres escoles del districte, que també han realitzat aquesta activitat.

Yo te vi, y al mirarte enloquecí son bonitas las perlas de tu boca intenté mantenerme duro como una roca pero no pude, por la calle anduve, quise estar tranquilo pero no me mantuve, por tus diamantes alboroté, por el oro de tu cabeza me enamoré, tus piernas finas como papel, tú eres más buena que la miel. Kilian Sánchez 1º Ciclo Superior Trabajo de metáforas y comparaciones Lengua Castellana

JOCS FLORALS

LA PRIMAVERA A la primavera les plantes creixen volant sovint amb insectes al seu voltant. Hi ha plantes que molt pol·len fan hi ha nens al·lèrgics que malament es trobaran Hi ha plantes que si de nit la tens a la teva habitació Et treuen l’oxigen i perjudiquen la respiració Hi ha plantes que es podreixen i s’han de tirar, És una llàstima però ... Les plantes has de cuidar per això terra, aigua, adobs i un lloc amb sol has de trobar Estimada Primavera Estimada primavera, oh, que n’ets de bella. Tu que pots enamorar i ens animes a estimar. Tu que n’ets, de florida. Tu quant dónes, d’alegria. Tu ens pots animar I ens fas cantar i ballar. Ets font d’inspiració per a poetes. Ets font d’inspiració per a trobadors. Portes idees a inventors, Portes idees a pensadors. Quan te n’hagis d’anar Tots entristirem. Quan te n’hagis d’anar Tots plorarem. Però hem de recordar Que tu tornaràs. Hem de confiar i tornar a esperar. Nerea Piedrahita 3r Daniel Sánchez 6è

EL GAT QUE NO VOLIA MENJAR Hi havia una vegada una família que tenia un gat que es deia Daniel i que no volia menjar. Un dia el van portar al veterinari i el veterinari li va dir: -Aquest gat està molt malalt, l’hem de portar a l’hospital ara mateix. El van portar immediatament a l’hospital. El nen volia entrar a veure’l, però no va poder. Al cap d’unes setmanes una altra vegada va anar a l’hospital i va preguntar per ell. I les infermeres li van dir al nen: -Aquell gat s’ha mort. -No pot ser! - va dir el nen. Al cap d’uns dies van fer l’enterrament del gat Daniel i el nen plorava molt perquè estava trist. Però els seus pares van aparèixer un dia amb un altre gat, preciós, de color blanc i marró, i el nen ja no va tornar a estar trist. Kathering Díaz Arellano 2n CI

Un dia, en un bosc, em vaig perdre; no em vaig espantar quan la mort vaig trobar. Si ho hagués de descriure tot era fosc, se’m va acostar i quan m’agafà vam anar a fer un volt. Vaig poder veure éssers de tota mena, unicorns i cíclops, i fins i tot sirenes. Seguidament, em deixà a la sortida. “ Ves-te’n”, em digué, i marxà lentament. Em vaig desmaiar, a terra vaig caure i quan vaig despertar amb mon pare em vaig trobar. Passaren els anys, avi vaig ser i ma filla em digué: “ Pare, no expliquis als nens la història del bosc, que són massa petitons, els fa por la foscor i encén la llumeta, quan troni, sobretot”. “ Quin bosc?” preguntà la gran quan veié sa mare marxar. “ El bosc on em vaig perdre quan tenia la teva edat”. Ara només un conté és, que explico als meus néts, perquè somiïn amb els angelets. Abans s’espantaven quan els ho explicava, la històra d’un dia que no oblidaré en la vida. Ara els encanta, són els únics que mai se’n cansen. Potser que aquell dia em donés un cop al cap, que anés pitof, o bé fumat. Si em moro, i veig la mort, li demanaré que els mostri allò que jo vaig veure en el seu moment. Vull morir de vell per poder passar el temps amb ells. Un dia al bosc Claudia Ingénito 4ESO

Com serà la vida d’aquí un segle? Estarem vius o no hi haurà Terra? Haurà caigut aquell cometa, que l’any 2036 pot caure al nostre planeta Cotxes voladors envaeixen els carrers, o algú es va inventar aquest idea de bomber. El món industrial fa perillar la natura, per la contaminació, que no s’atura. Els residus de les centrals nuclears, són realment contaminants. El petroli s’haurà acabat, i l’era dels cotxes elèctrics haurà començat. Han disminuït les regions polars, i provoca el desnivellament als mars. Fàbriques, cotxes, edificis o avions, estan produint trencament de la capa d’ozó. Haurà arribat l’home a Mart? O s’haurà passat i Plutó estarà explorant? Aquest és el futur que volem? Això ha d’acabar o anirem malament. La ciutat del s. XXII Ariadna Alarcón 1r ESO

Hi havia una vegada un ratpenat que es deia Nat, era molt petit i no podia volar. El seu pare era molt jove i la seva mare també, tenien els mateixos anys, mes o menys 34 anys. Vivien molt molt lluny, a Roma, a una cova molt gran i fosca, vivien feliços i als 6 mesos en Nat ja sabia volar. Cada nit sortia amb els pares a menjar, s’alimentava mossegant animals i llepant la seva sang. Una nit mentre en Nat estava dormint, un altre ratpenat més petit que ell li va mossegar, -Aiii!! Quin mal, va dir en Nat. I des de llavors en Nat es va fer vegetarià, per no fer-li mal a cap animal mes. Ratpenat Nat Pol Alcázar 4t

Jo sempre dic que la meva família és una família: “no homologada”, i és que no s'ajusta a unes normes establertes. I si penseu que m'ho acabo d'aprendre del diccionari... ¡Si!, penseu bé. Quan va morir el iaio (ja fa uns quants anys), la iaia va manar construir un edifici perquè anéssim a viure tota la família. Cada dos per tres he de pujar a casa de la tieta Maria Rosa i totes les tardes he de pujar a l'àtic de la tia Càndida. I clar, he de pujar caminant, i és que al tiet Berengué, no li dóna la gana d'arreglar l'ascensor. Cada dia, va un dels meus tiets a donar-li de dinar a la iaia, tots els diumenges, jo porto a la iaia a l'església i el Martí, el meu germà gran, la porta tots els dimarts al podòleg, i tots els dijous a la perruqueria, i és que si no li fem cas, ens pica amb el bastó al cap, fins i tot ens mossega amb les seves “dents”. Fins ara sembla una família típica, però, no és ni típica ni corrent, és una família “no homologada”. I si no us ho creieu, ja ho veureu: Estava a ca la Tia Càndida, fent els deures que m'havien posat aquella tarda al club de Matemàtiques de l'escola. Un pas doble del Manolo Escobar, ambientava aquella escena tan avorrida. La Tía Càndida jeia a la poltrona mentre doblegava les calces de la iaia, i és que la iaia estava però que molt enfeinada... Buscant l'últim son que se li havia perdut. Però la tieta no estava molt d'acord amb això d'anar a buscar-me cada tarda al col.legi, per si ella fos, es passaria tot el dia estirada fent mitja i fent-li les capses diàries de pastilles a la iaia, (i és que cada dia pren un “rosari” de pastilles). Una família no homologada

La Tía Candida s'ha quedat a l'atur. La crisi espanyola, ens ha afectat molt a la meva família: El papa, era enginyer, però s'ha quedat a l'atur, la mama, no està aturada però és funcionaria, i segons el tiet Carles, és com si ho estès, el tiet Berengué, era mecànic, (per això lo del ascensor), però es va quedar a l’atur i es va “rentar les mans”, la Tía Càndida,... espera, quan ha treballat la Tía Cándida?, el meu cosí era separador de formigues negres i vermelles, però a veure si ho adivineu? Sí, es va quedar aturat. I us preguntareu de que vivim la nostra família, doncs d'en Rufus i l'Amèlia, els nostres hàmsters, que els va contractar una empresa de publicitat per fer anuncis de iogurts. El tiet Carles, que també està a l'atur, va tenir una idea per guanyar-se unes peles: rentar cotxes a la porta del nostre “parking” fent auto-stop, però com que l'únic client que tenia, era el tiet Berengué que el tacava expressament per només fastiguejar al seu germà, el tiet Carles, va tenir una segona idea: vestir-se de dona per atraure més clients. Ara sempre hi veus una cua de cotxes (Quasi tots conductors i no conductores), des del nostre aparcament fins a la plaça del barri. La disfressa, els caps de setmana, la utilitza el papa fent de “vedet” a les Rambles de Barcelona, a veure el que guanya. En fi, el que hem dit, aquesta és una família “no homologada”, i la resta, són tonteries. Daniel Ruiz 6è

Tot començava com un dia qualsevol. Era 4 de juny de 2124. Aquell matí la mare em va preparar “biollet” amb “electrocereals”, els meus preferits. A les 9 vaig haver de sortir de casa a tota pressa, perquè si no perdia l’autobús de l’escola. El nostre autobús era genial! Era tot fet de vidre i les portes eren metàl·liques. L’autobús flotava, com era normal, i consumia vapor d’aigua, ja que el petroli s’havia acabat feia cinquanta anys. Jo seia sol. A l’escola no tenia amics, perquè només feia dues setmanes que havia començat el curs aquí. Aquell matí havíem de presentar un treball de naturals sobre les plantes electròniques. M’ho havia preparat molt bé. Jo, a la classe, seia a l’última fila, amb un noi que sempre estava dormint, i m’avorria molt. Les classes se’m feien interminables. Quan arribava a casa havia de fer els deures, i sempre pensava que no volia tornar a classe, perquè no tenia cap amic. Un dia, se’m va ocórrer fer-me un amic, o sigui, un robot. Vaig estar buscant per les escombraries del veïnat tot el què em pogués fer falta: fusta, metall, microxips, cables, bombetes… Quan vaig tenir tot el que era necessari, em vaig posar a fer-ho. Vaig haver de demanar al pare algunes eines i coses així. Vaig estar molts dies fent-lo, em va costar bastant, però quan va acabar l’estiu, ja el tenia acabat. Havia estat fent proves, de les més senzilles: “Porta’m una poma”, “juga amb mi”, “ajuda’m a fer això”… i moltes d’altres. El robot funcionava de meravella i li vaig posar un nom: AR-1 (Amic Robòtic, de primer). L’AR-1 era el que mai havia pogut desitjar. Sempre anava amb mi, i jo me l’estimava molt, i ell a mi. Anàvem al cinema, al parc d’atraccions, fèiem excursions… El meu AR-1

Un dia, estàvem fent una volta per la ciutat i ens vam apropar a una font elèctrica. Vaig pitjar el botó i va sortir un raig d’aigua, amb tanta mala sort que va caure a sobre de l’AR-1. Ell va començar a fer bots i a dir coses sense sentit. Feia uns sorolls molt estranys, i li sortia fum del cap i els braços donaven voltes descontrolats. Em vaig espantar molt i el vaig assecar com vaig poder. Una mica després es va calmar, i va deixar d’anar d’aquí cap allà, però va estar tot el camí fent “Bip-bip!”, i cada cop que ho feia aixecava una cama. Em vaig preocupar molt per ell i vaig passar moltes tardes tancat a casa intentant arreglar-ho. Un dissabte, mentre estava afluixant uns cargols, vaig veure passar per davant de casa una nau de mudances. Davant de casa nostra hi havia una casa en venda, i la nau va parar-se allà. Darrera de la nau anava un cotxe volador de color vermell brillant. Quan va aterrar, van sortir una dona alta i rossa, i un home amb bigoti molt gran i extravagant. També va sortir un nen que semblava de la meva edat. Era més aviat baixet, amb el cabell marró clar i els ulls verds. Tenia moltes pigues a la cara i semblava simpàtic. Em vaig quedar una estona mirant-los, i després vaig seguir arreglant l’AR-1. Aquella tarda, mentre comprovava les bombetes de l’AR-¡, se’m va apropar el nen. -Hola, em dic Toni. Encantat. Com et dius? – em va dir tot somrient.

- Jo… jo em dic Marc - vaig dir amb vergonya, ja que no estava acostumat a parlar amb nens. En Toni em va estar ajudant a arreglar el robot, i ell en sabia perquè el seu pare treballava fent robots i li va ensenyar. Vam estar tot el cap de setmana arreglant-lo. El dilluns va començar a la meva escola. En Toni i jo ens ho vam passar molt bé arreglant l’AR-1. En pocs dies, semblava que ja estava llest. El vaig encendre i va obrir els ulls. Va aixecar una cama i va començar a caminar lentament. Llavors, va començar a córrer fent cercles, molt de pressa, i cridava “Bip-bip-bip-biip!” tota l’estona. En Toni i jo vam sortir corrents del garatge per no fer-nos mal. Llavors l’AR-1 va topar amb la porta i va caure d’esquena. I es va quedar al terra, mirant cap amunt, sense moure’s, sense dir res… I va tancar els ulls. Vaig anar corrents i cridant. El vaig intentar encendre, però no vaig poder. Em vaig posar a plorar, i en Toni es va apropar a mi i em va consolar. Jo m’estimava molt l’AR-1, i ell havia estat amb mi quan jo estava sol. Havia estat un amic increible. Van passar els dies, i jo seguia trobant a faltar l’AR-1, però en Toni va estar al meu costat sempre, i ell m’entenia i era molt bon amic. Per això no em vaig haver de preocupar, perquè sabia que tenia algú al meu costat amb qui m’ho passava molt bé i em divertia molt. Andrea Jiménez 2n ESO

Estava reposant, com faig cada dia de la meva llarga vida; el vent m’esbufegava i feia tremolar les meves fulles, semblava que se les volgués emportar, però elles s’aferraven amb força a mi; la llum del sol que m’arribava m’omplia de vitalitat; estava tan tranquil ... com els meus companys que m’escoltaven, fins que vaig sentir que venien les fades del bosc: elles sempre venien cada dia al migdia i feien molt de soroll per avisar-nos de la seva arribada, semblava que ens volguessin dir que aturessim el nostre descans. Així, elles podien tenir cura de nosaltres, amb les seves mans delicades netejaven les nostres fulles i ens llençaven una pols que ens feia sentir molt bé i ens alimentava. Jo coneixia gairebé totes les fades. Una d’elles es deia Ariel, i era la més bonica de totes. Tenia les ales grans i de colors diferents, i una llum que enlluernava a qualsevol que la mirés. El seu cabell era molt llarg i quasi li arribava als peus, era d’un color castany clar, la seva pell semblava de porcellana i era de color canyella, els seus ulls eren de color blau cel i els seu cos era molt petit i prim. Una altra fada que era molt graciosa es deia Ruth; sempre parava fent bromes a les seves companyes. Un dia va amagar la pols que ens llençaven i després, quan la necesitaven, la Ruth no recordava on l’havia posada i va haver d’anar a buscar-ne més; total, que la seva broma li va sortir a l’inrevés. Un dia al bosc

També hi havia l’Angie, que era la més simpàtica de totes. Ajudava les seves companyes i tenia molts amics, que eren els animalons del bosc. Hi havia moltes fades, però estaria molt de temps per descriure-les totes. Avui dia estic molt content amb elles, ja que m’han cuidat molt a mi i als meus companys. -Oh, mireu! Una fada s’estava ofegant i ningú no se n’havia adonat. Era l’Ariel, no podia sortir del llac del bosc, tot envoltat de matolls. Les seves ales s’estaven mullant. Les altres fades, en veure-ho, van volar ràpidament fins a ella i la van agafar dels braços i la van estirar cap amunt. Va sortir mullada de cap a peus, espantada i tremolant. Les fades van portar l’Ariel cap a terra ferma i jo vaig dir a les meves branques que s’obrissin perquè li pogués tocar el sol i s’eixugués una mica amb la llum del sol. Ens vam emportar un bon ensurt. Després, l’Ariel ens va explicar perquè li havia passat això: sembla ser que s’estava rentant els cabells, i quan va voler treure el cap, el pes del seu cabell xop va fer que caigués endavant endinsant-se a l’aigua. En mullar-se també les seves ales, no va poder sortir. Totes les fades es van posar a riure, ja què això li havia passat per no voler-se tallar els cabells. Jo em vaig quedar sorprés, però no vaig riure, encara que el fet tingués la seva gràcia.

Aquesta és una de les anècdotes que passen al bosc de tant en tant, però els altres arbres i jo i els animalons ens ho passem molt bé amb elles. Passen coses divertides que de vegades acaben bé i d’altres malament. Finalment, l’Ariel va haver de tallar-se els cabells, per por que tornés a passar-li una cosa semblant qualsevol altre dia, però li esqueien molt bé els cabells curts. Jo vaig dir-li el que pensava i es va posar molt contenta i em va abraçar. Ara, després del que han passat, totes les fades estan contentes de no haver perdut una amiga com l’Ariel. També m’estan molt agraïdes per haver-les avisat i evitar que fos massa tard. Ah! També m’estan agraïts els animals del bosc, ja que l’Ariel sempre ha estat una de les fades que més juga amb ells, que s’ocupa de recollir fruits i de tenir cura de les seves cries, entre moltes altres coses. Jo també vaig quedar molt satisfet d’adonar-me’n a temps. Shirley Huachaca 3r ESO

El bosque se entristece, Cuando los árboles no crecen Su silencio se ve truncado, Cuando algún árbol es cortado Las sombras que hacen sus ramas, Dibujan diferentes formas por las mañanas. Con el sonido de los pájaros al cantar, Nos sentimos más a gusto al despertar. Paz, sosiego y tranquilidad, Es lo que siento en el bosque cuando salgo de la ciudad. Sus grandes árboles con aspectos Majestuoso, Hacen unos paisajes verdaderamente preciosos. Si tuviera que reencarnarme en algo, Sería mi ilusión ser un árbol con aspecto Hidalgo. Espero que respetemos el mundo vegetal, Mas esta ilusión llega a su final. Carmen Ruiz de la Fuente Mare de l’Ariadna Moreno 1r ESO

EL BOSQUE
Nací un día de no sé que año, nosotros no tenemos memoria. Pero eso es lo que dicen algunos de los personajes que a veces se dejan caer por estos lugares.
Cuando yo nací la tierra todavía tenía cierta humedad del invierno. El Sol comenzaba a
Calentar tenuemente y cuando asomé, el horizonte negro que formaba el suelo, ví un cielo azul claro, todo a mí alrededor comenzaba a vivir. Era primavera.
Los demás susurraban a mí lado, comentaban que ya eran muchos más.
Algunos de los mayores habían muerto en la estación pasada. Yo no ví restos.
Los pájaros cantaban y los mayores comenzaban a tener un color verde, ten bonito, tan relajante, tan…, de pronto todo se lleno de vida, ellos se podían abrazar, jugaban con el viento, había zonas oscuras y otros el astro rey calentaba, dejaba pasar los rayos dorados.
Por esos días el comentario, cuando la tierra estaba más seca se convertía en polvo y nosotros teníamos mucho calor, era que las personas, esos seres, caminaban entre nosotros, algunos se sentaban y desposaban en nuestros troncos, se declaraban amor o intentaban subirnos, pisaban fuerte. Pero los más peligrosos son aquellos que pasaban de todo y cuando les llegaba la hora de comer. ¡Hacen barbacoas! y al mínimo descuido nos abrasan y arrasan con nosotros. Están locos.
El tiempo trascurre y yo soy más fuerte.
La calma vuelve poco a poco y nosotros tenemos colores diferentes desde los rojos, amorronados, verdes oscuros, amarillos…. Ha vuelto la brisa, en nuestros pies empezamos a tener unos amiguitos de color verde que nos ayuda a retener agua que las nubes dejan caer de vez en cuando y rodean nuestras raíces en la superficie. A veces tenemos hongos, vienen a buscarlos, pero ya no se oyen tantos gritos, son gente mayor que hablan bajito, miran, nos admiran y respiran hondo, sonríen y nos dan palmaditas.

El cielo vuelve a estar gris, hay nubes negras y el Sol ya no calienta tanto. No tengo donde refugiarme, estoy desnudo, hace frio, llueve. Es Invierno.
Así trascurrieron mís primeros años.
Pero una primavera, al despertar, los alrededores habían cambiado. Me faltan amigos, el suelo no era tan húmedo, mis colores no eran alegres, tenía una capa gris, me pesaban las hojas. Solo escuchaba ruido, no eran pájaros, no cantaban. Ya nadie caminaba entre los pocos que eramos. Estoy triste.
Pasaron muchas estaciones más.
Hoy he vuelto a recibir a mí amigo, sí una persona. Hablamos a nuestra manera, nos expresamos. Él echa de menos correr entre nosotros, sentir el calor del Sol, llenarse de barro los zapatos, gritar, admirar los colores de nuestras hojas. E incluso en invierno le gustamos, le damos paz y tranquilidad.
Le gustaba el Bosque, ya no existe.
Quedamos quince, rodeados de ladrillos, coches, cemento, hormigón, gente que sigue pensando que nosotros no tenemos memoria.
Tampoco vienen los “locos” de las barbacoas, ní los niños, ní los enamorados. Estamos solos.
Dejaremos de existir como bosque, mí amigo dice que esto es una “mierda” y que ellos, los hombres, los animales más peligrosos del mundo. Está tarde, mí amigo, se levanta, me da una palmadita y deja caer la frase:
“ Te echaré de menos, amigo árbol”.
Begoña Aceña
Mare de l’Arantxa Martos de 1r ESO

PEQUEÑA ESPERANZA
La única rosa,
estaba asustada.
Cuando él llegaba,
corría espantada.
La fuerza, la ocultaba,
el terror, la mataba.
¿Qué podía hacer ella,
sola, allí encerrada?
A nadie llamaba,
ni salía, ni entraba.
Por miedo o temor
vivía aislada
Pero un día una flor
llegó inesperada
Para ella era el valor
o quizá la esperanza
Por esa razón,
vivía y luchaba.
Nadie sabía,
lo que allí pasaba
Era su hija la que fuerza le daba
Anónimo. 1r ESO
POBRE LUNA BLANCA Pobre luna blanca Tres meses sin dormir, porque a la luna no le dejan salir. Tres semanas sin comer, porque a mi luna no la dejan volverme a ver. Tres días sin sonreír, porque a mi luna no la dejan ser feliz. Pobre luna blanca, sola entre las estrellas. ¡Ojalá pudiera estar ahí y yo ser una de ellas! Pobre luna blanca, única en el mundo, tú siempre estarás en mi corazón profundo. ¡Oh luna llena! Hable con Lorenzo, dígale lo que quiero, dígale lo que pienso. Yessica Cortés. 1r ESO ESTE MUNDO Éste es nuestro mundo No lo verás en un segundo. Dividido en continentes Por culturas diferentes. Te puedes poner a reír Por cosas que vas a vivir. Te puedes poner a llorar Por lo que vas a divisar. Todo el mundo me gustaría visitar. Y a más de una persona poder ayudar. Gente pobre muere cada día Porque no pueden cambiar de vida. Niños lloran desconsolados Por no tener padres a su lado. Mi mundo me gusta Pero a veces me disgusta. Ariadna Alarcón Ruiz de la Fuente. 1 E.S.O. POEMES ESO

Las aulas del terror

Se hacía de noche y el sueño me invadía , pero no podía dormir, pensando en lo que había ocurrido. Me
levanté, miré por la ventana. Miré y decidí salir fuera a tomar el aire. Caminé por el jardín, había un árbol frondoso y me apoyé en él. Escuché unos ruidos extraños, miré , y vi como del tronco salía una mano que me cogió del brazo. De repente estaba atrapado en un hueco dentro del tronco y alguien me tapó la boca rápidamente para que no gritara. Vi su cara y era horrible y sentí que olía fatal.
Me dijo en voz baja: “¡No he sido yo el que ha matado a tu amigo!” Durante unos instantes me quedé paralizado, me costó reconocer su cara, pero …al fin la identifiqué: aquel era el antiguo guardia del colegio, del que todo el mundo sospechaba .Cuando le pregunté quién era me dijo que era el antiguo vigilante del colegio local, entonces le dije que por qué tenía la cara así y me respondió que después de que lo echaran de su trabajo se fue a la guerra y que allí le torturaron metiéndole la cara en ácido sulfúrico y que por eso la tenía así. Entonces me preguntó si podía ayudarle a clarificar que él no había sido el autor del crimen. Yo le respondí que sí y me fui hacia mi casa y al llegar a mi habitación me estiré y al fin me pude dormir.
Al día siguiente en el colegio estaba intentando pensar cómo demostrar que el guardia no había sido. Llegó la hora del patio, salí de clase vigilando mis alrededores y estuve todo el recreo inquieto y al volver a mi clase no había nadie muerto, pero los del aula de al lado gritaban como locos y no solo ellos, sino que los profesores también. Fui a ver lo que pasaba y habían matado a otro niño.Y así fue pasando hasta matar a un niño de cada clase, en total mataron a diez alumnos.
Al pasar diez días y diez muertes, decidí quedarme en clase ,inventándome que me dolía mucho el pie y que yo no podía subir las escaleras del patio.
Tras una discusión muy extensa me dejaron quedarme, en el fondo estaba muy asustado, me quedé quieto en mi pupitre por unos momentos. Oí unos pasos, miré a mis alrededores y no había nada . Al cabo de un rato vi una sombra y tenía un objeto puntiagudo. Aquella sombra entró y me levanté de la silla y empecé a gritar, pero nada, nadie me oía. Ese hombre se dirigía hacia mí y yo corría y gritaba, pero nada. Al fin decidí empezar a tirarle todo lo que encontrara a mi paso, poco a poco le obstaculicé. Durante un cuarto de hora hice cosas inútiles y cuando reaccioné todo salió bien. Aquel hombre empezó a oír los gritos de los niños y se fue corriendo hasta la salida, pero lo habían pillado los profesores. Sí, se dieron cuenta y enseguida llamaron a la policía y le tendieron una trampa esperando a que saliera .Y al fin todo salió bien, el asesino se quitó la máscara y era el director del colegio. En aquellos momentos pensé que él era el único que podía ser porque solo se quedaba él en las aulas a la hora del patio. El hombre que me pidió ayuda me dio las gracias y el rey del país me conmemoró con una medalla de honor.
Andrés Sánchez. 1r ESO

Els alumnes de segon hem participat en el concurs de “Sense fum” . Hem parlat sobre la importància que té per la nostra salut i els que ens envolta el fet de no fumar. Com resultat d’aquest treball hem creat un eslogan per conscienciar a tothom, però sobretot els joves que la vida és com un joc i que amb el tabac no val la pena jugar. A continuació us presentem el treball que hem presentat per concursar. LA VIDA É S COM UN JOC NO TE LA JUGUIS!

Cómo jugar al Monopoli

En este texto se explica, pues eso, cómo jugar al monopoli. Es sencillo solo se tiene que seguir estos pasos:

Se necesitan, principalmente, un tablero, normalmente suele ser cuadrado. En caso de no tener tablero lo haces tú mismo,(si eres demasiado vago tienes dos opciones: una o le dices a otro que lo haga por ti o ajo y agua y os quedáis sin jugar), después se necesitan fichas de diferentes modelos, cualquier cosa sirve: monedas, papeles, pinzas u otro tipo de objetos. Otras cosas no tan importante son las ayudas o desventajas que te dan las cartas del juego, más el dinero del juego, y último (tampoco es necesario, sólo es en caso de querer mover las fichas según el número sacado) es el dado, se necesita uno o dos, mejor dos, por si se pierde uno, siempre queda el otro, siempre puedes coger algo similar a un cubo y ponerle los números hasta el 6, siempre que gire y no lo truquen.

2. Seguidamente sería importante tener todo lo del paso anterior para procesar correctamente el inicio del juego. Si por algún motivo algo no funcionase bien, quizás se pueda entrar en un poco de conflicto, sobre todo si falta dinero o se reparte con diferencia, siempre se culpa al más pequeño de haber cambiado y tocado las fichas, las cartas y el dinero del juego.

3. Finalmente, una vez terminado el juego (siempre y cuando no te hayas cansado a las dos horas del juego o te hayas suicidado, motivos: trampas, aguante de quejas, chillidos y discusiones mil, etc…) se verá quién es el ganador, pero que no se emocione mucho por tener millones de euros y viviendas, ya que en realidad quizás no tenga un duro y puede llevarse un gran chasco.
4. Así de sencillo es este juego familiar, ( ¡ A ver quién consigue aguantar una partida entera!) , ¡Ah! por cierto, es más emocionante a partir de seis jugadores.

Sara Peral
Textos instructivos: instrucciones humorísticas.
Trabajo de castellano.

Instrucciones para pasar un fin de semana en el camping con tu amigo/a a cargo se sus padres:
Debes tomarte tu tiempo para salir, ¡ llegar tarde nunca viene mal! Y oye, si a los padres no les gusta que llegues tarde pues, que piquen piedras, pero es lo que hay.
Una vez llegado a casa de tu amigo, para ir de camino al camping, elige el sitio que más te guste para sentarte en el coche. Y… ¿Si es el sitio de tu amigo o de sus padres? Mira oye, cambiaros de sitio, que por un día no pasa nada y aparte este sitio te gusta a ti y punto.
Por el camino, si no te gusta la música que hay en el coche, pon a tope la música de tu móvil, que mezcla de dos canciones nunca va mal, pero, eso sí, que siempre resalte más la que tú tienes puesta.
Una vez hayas llegado al camping, deja que te enseñen su parcela, y critica todo lo que no te guste.
Entonces llega la hora, llegas a las ocho al camping, coges el bocadillo de la cena y, ¡Hasta luego Lucas! Los padres de tu amigo te han dicho que no llegues a dormir más tarde de la una, pero, oye: es tu fin de semana, disfrútalo a tu gusto y métete la empalmada de tu vida, si eso empalmas la noche con el día. Ahora… si luego te echan la bronca... Pues… ¡Claro que sí! Diles que ha sido tu amigo, que no te conoces el camping y él no te quería guiar hasta la parcela.
Al día siguiente almuerzas , coges la bici y de nuevo, a otra aventura. Lo mejor es cuando te dicen no pases de tal límite y solamente estás a… unos quince quilómetros fuera de lo permitido y el padre de tu amigo sale a comprar ¡y os pilla! No pasa nada, le dices que el viento te llevo hacia allí, pero que no se preocupe, que en un par de horitas, cuando te comiences a aburrir ya volverás!
¡Por fin! Llegas cuarenta y cinco minutos tarde a comer y te apalancas en la mesa esperando a que te sirvan TODO, Quejándote de que tienes hambre y que vayan más rápido. Bueno.. Así todo el fin de semana

Luego, cuando estés en casa, enchufa el móvil y quédate con él en la mano porque, segurísimo que te llaman para volver.
Marta Cortés. 2n ESO
Textos instructivos: instrucciones
humoríticas. Trabajo de castellano.

¿CÓMO PILLAR A UNA/UN FALSO/A?

Para poder pillar a un falso/a, a no ser que tengas una vista privilegiada para detectar falsos/as, te recomiendo que sigas estas instrucciones:
No confíes en personas que se pegan a ti repentinamente
No cuentes muchas verdades, porque a la primera se la cuentan a otra persona.
Lo principal que necesitas para pillar a un/a falso/a es mirarle a la cara (la mirada asesina).
También le dices: “Oye guapa/o, ¿Tú por casualidad no serás una/un falsa/o?
Yo creo que todas están muy bien, pero la 4, no lo hagas, porque se pensaran que es una broma, cuando en realidad lo dices en serio.
6. Si ninguna de estas instrucciones te sirven... ¡PUES PIENSA UN POCO!
Ana Vizcaino. 2n ESO


Cómo hacer la pelota a tu jefe.

Para hacer bien la pelota a tu jefe sigue estos pasos:

Invítalo a cenar a tu casa.

Viste a tu familia un poquito más de marca para que no se note la pobreza.

Cuando llegue tu jefe, preséntale a tu familia perfecta.

Intimida a tu hijo a que se vaya a la cama para que no moleste.

Al día siguiente llévale un regalo tuyo. (diciendo que es de tu mujer o hijo)

Tu jefe te tendrá respeto y confianza y le caerás bien.

¡Felicidades!, ya eres un pelota 

Raquel Ruiz. 2n ESO

Tu amigo fiel

No hay nada mejor
como entrar a tu hogar,
y con mucho amor,
a tu perro saludar

Este amigo
no es un simple animal;
porque se viene contigo
habiendo y todo un vendaval.

El perro es así:
él nunca te falla,
daría la vida por ti,
y si te pegan, estalla.

Y lo mejor es
entrar en tu habitación
y verlo comiéndose los deberes
con mucha emoción.

Tener un amigo así
es una alegría.
Pero nunca lo abandones,
él nunca lo haría.
Andrea Jiménez
Adolescentes De pequeños todo diversión Nada nos importaba Pues todo era una emoción Algunos jugaban y otros cantaban. Nuestros padres nos reñían A veces por tonterías Pues solo nuestro bienestar querían Al final, al parque como todos los días. Ahora hemos cambiado Pero eso no es nada malo Vivir la vida es lo que queremos Aunque obligaciones también tenemos. Somos jóvenes hemos de disfrutar Pues por eso nada malo nos ha de pasar Vivir la vida es lo importante Lo demás ya vendrá más adelante. Sara Peral 2n ESO Mi pasado contigo En mi mundo de hadas, nunca miraba atrás, todo se acabó, y en un recuerdo se quedó. Yo no quería perderte, solo deseaba verte, te seguía por la ciudad, en busca de tu amistad. Podía tocarte, quisiera recordarte, después de un año, yo te extraño. Solo quiero recordar, no necesito soñar, momentos junto a ti, de cuando te conocí. Te quiero conmigo, un mundo contigo, Marta Bogado donde poder vivir, y junto a ti mi camino seguir. Marta Bogado 2n ESO

Cogí la nieve, Era blandita y fría Pero no me importó Estaba llena de energía. Tiré bolas por todas partes Jugué un buen rato. Pero llegué empapada a casa Y me dijeron: ‘’ ¡Yo te mato!’’. Aunque luego me moría de frío, Y mis pies parecían granizado Pero no me importó, ¡ En Barcelona había nevado! El otro día me desperté y el cielo era oscuro y frío. Entonces me desanimé y no hice nada con brío. Cuando llegué a clase empezó a llover, pero que sorpresa me llevé cuando copitos empezaron a caer. Estaba súper nerviosa. Hacía tanto que no nevaba… Deseaba salir a la calle Para ver lo que pasaba. No me lo podía creer, En mi barrio había nevado… Era un sueño... Un sueño realizado. Andrea Jiménez. 2 ESO Nevada en Barcelona

¿Tú, qué eres para mi? ¿Tú, qué eres para mi? La rosa Que está en el jardín O tal vez El solitario Delfín ¿Tú, qué eres para mi? Un ángel Que pronto llegara aquí O tal vez El cielo Que no tiene fin ¿Tú, qué eres para mi? El rojo Carmín O tal vez Aquel pájaro Volando por allí ¿Tú, qué eres para mi? Un trozo de arco iris Que siempre es así O tal vez El silencio De la brisa del viento Porque sin ti Yo no podría vivir. Aida Flores 2n ESO UN SIMPLE POEMA Dicen que el amor no existe yo no creo que sea así. Aún recuerdo aquella tarde de invierno en la que me distes el beso más tierno. Me gustaría que volvieras a mi lado, me gustaría volver a tocar tus manos. Me gustaría volver a rozar aquellos labios, me gustaría simplemente tenerte todo el año. Sé que quererte no es lo más apropiado ya que nunca volverás a mi lado. A veces pienso en qué habré fallado. Sólo tú piensas que soy una falsa por estas palabras y que te he hecho malas jugadas. Intenté odiarte, pero aún así sigo extrañándote y al mismo tiempo deseándote. Gracias al dolor que dejaste en mí, Hice un simple poema dedicado a ti. Noelia Torres. 3r ESO

La leyenda de la familia Shangai En el año 2011 se desarrolló una catástrofe natural en Japón: un terremoto. Fue sorprendente, pero a la vez una gran desgracia. La gente buscaba a sus familiares perdidos entre las ruinas que quedaban. Después de tres días, Zhēn nà y Pèi dé luō encontaron a su bebé entre los escombros de la catástrofe, sin comida, sin agua, sin ayuda; sobrevivió. A medida que el niño fue creciendo daba la impresión de que les intentaba decir algo a sus padres, pero nunca supieron qué, hasta que cumplió los diez años. Entonces fue cuando Láo luó, el pequeño, les contó lo que ocurrió aquel 2011. Contó que no habría sobrevivido sin la ayuda del hada a la que llamaba pequeña Lucy. Ella le dio comida y agua para que pudiera sobrevivir hasta la llegada de sus padres. Los padres se quedaron alucinados ante la fantástica historia del pequeño. Dicen que en aquel instante el niño falleció. Incluso algunos investigadores y psiquiatras que estudiaban la historia dicen que murió por desvelar el secreto de ambos. Pasaron doce años, cuando los padres ya tenían más o menos asimilados los hechos y aparecio Láo luó en la casa, justo al lado del cuadro donde aparecía él en su infancia. Y más tarde los padres afirmaban que vieron a Lucy, el hada. Lucy pidió perdón por haberse llevado al pequeño unos años y por hacerles creer que había fallecido. Pero para los padres acababa de resucitar... El hada desapareció en pocos instantes y nunca más se supo de ella. Algunos dicen que los padres estaban locos y otros tantos que el niño sufrió secuelas de aquel 2011. Jennifer Vives. 3r ESO

“ Japón nos une” En un abrir y cerrar de ojos, El caos se apoderó de todos. La tierra empezó a temblar Y las casas a derrumbar. Un terremoto de fuerte magnitud Que dejó a todos con gran inquietud. Kilómetros de tierra se llevó el mar, Dejándoles un difícil caminar. “ La Tierra del Sol Naciente” Siente tanto dolor, Nos sentimos tan impotentes Al no poderles dar calor. Este país rico en cultura, Debe mantener la compostura. Se preguntan cómo volver a empezar. Lo único que les queda es rezar. Los problemas en las centrales nucleares Creen poder cesar sus andares. Familias enteras han desaparecido, Su tranquilidad esfumada en un soplido. Su esperanza es grande , su perseverancia impresionante. Podrán salir de esto... pero será un largo proceso. Daniela Iturbe 3r ESO PARA TI CON AMOR Apareciste de repente Y supe que no tenía que quererte No hice caso a mis pensamientos Y hoy en día lo lamento. Aún a pesar de todo Te lloro, Te amo Y te adoro. Mi corazón es tuyo Y aunque no quiera Y me disguste Tú siempre fuiste suyo. De igual manera Dejar de amarte, no podré Y con furia severa Por siempre jamás te recordaré. Núria Vielsa. 3r ESO

http://www.stmatrinitat.org	2584
http://fotoscurs1011.blogspot.com	451
http://stmatrinitat.org	350
http://fotoscurs1011.blogspot.com.es	61
http://207.46.192.232	3
http://www.slideshare.net	1
http://www2.stmatrinitat.org	1
http://translate.googleusercontent.com	1

Revista aurelia

by Aurelia Miñambres Torre on Jul 07, 2011

Accessibility

Categories

Upload Details

Usage Rights

8 Embeds 3,452

Statistics

Revista aurelia — Presentation Transcript