Presentació d'aula sobre el tema

1. SITUACIÓ DE LA DONA
DURANT L’EDAT MITJANA
Noble, camperola, monja ...
bruixa

3. Introducció
L’Edat Mitjana (segles V-XV) es va iniciar amb les invasions
dels pobles germànics de l’Imperi Romà, va ser una època de
guerres, fam i inseguretat fins al segle X. Els nobles van
aprofitar aquesta època per a desposseir les famílies
pageses de les seves terres a canvi de protecció, d’aquesta
manera va aparèixer la servitud i es va començar a
estructurar la societat estamental.
La servitud era l’estat de dependència dels serfs respecte un
senyor. Els serfs/serves eren persones lligades a la terra (no
tenien llibertat personal) y depenents del senyor feudal, que
podia ser noble o eclesiàstic. El serf/serva treballava sense
retribució i no es podia casar sense el permís del senyor. La
seva condició era hereditària.

4. La societat estamental era una societat estructurada en
estaments, la base dels quals era la funció social que
portaven a terme dins de la societat. Les tres funcions
socials eren: resar, guerrejar i treballar. Aquells que fan les
funcions importants (resar i fer la guerra) tenen un estatut
jurídic especial (privilegis) i una base econòmica segura (la
propietat de la terra). Era una societat tancada i basada en la
desigualtat davant la llei, és a dir, en els privilegis.

5. A partir del segle X i fins el segle XIII es va desenvolupar una
època de prosperitat material relacionada amb l’augment de
les terres que es posen en cultiu, la qual cosa provoca un
augment dels aliments i el creixement de la població. A més
es va donar una situació generalitzada de pau que va
permetre cultivar la terra amb regularitat i va contribuir a
l’increment de la població. La millora de la agricultura va fer
possible l’aparició de la indústria artesanal i el comerç i, per
tant, d’un creixement de les ciutats.

6. A partir del segle XIV es va desenvolupar una situació de crisi
econòmica i demogràfica relacionada amb un període de
dolentes collites i de fam, per un costat, i d’epidèmies com la
pesta, per un altre costat. Aquests fets van provocar una
situació de mortalitat catastròfica.
En general podem dir que les dones, igual que el Tercer
Estat, pateixen més a les èpoques de crisi i milloren a les
èpoques de prosperitat. Les dones van patir l’abús del poder
tal i com queda reflectit en dos aspectes: l’adulteri femení es
castigava amb la mort o el “dret de pernada” del senyor
feudal.

7. Podem dir, per tant, que la condició de la dona no només no
millora sinó que coneix una important reculada. No obstant
això, és difícil fer generalitzacions per dues raons
fonamentals: d'una banda és evident que la seva situació
variava depenent de l'estament al que pertanyés (noblesa o
tercer estat), i per un altre perquè la seva condició era molt
diferent segons el lloc geogràfic i l'època que ens ocupem,
doncs, lògicament, va haver-hi una evolució al llarg de tan
extens període.

8. La religió cristiana va tenir una important influència a la societat
medieval i, especialment, sobre les dones. El Cristianisme va néixer
al baix Imperi Romà i es va institucionalitzar al segle IV amb
l’Edicte de Milà (313 d.C.), Edicte de tolerància de Constantí que va
restablir la pau religiosa a l’Imperi Romà ja que va autoritzar la
pràctica del cristianisme.
El cristianisme va desenvolupar un discurs moderadament
igualitari entre homes i dones ja que els pecats es castigaven igual:
"Qui repudia la seva dona i es casa amb una altra comet adulteri
envers la primera; i si una dona es divorcia del seu marit i es casa
amb un altre, comet adulteri " .
Text de Marcos X, 11-12; Mateo XIX, 9
La dona per a l’església medieval

9. Regla de Sant Cesari, bisbe d’Arles, per les “verges nucleades” en torn a
l’església de Saint-Jean, 513:
“El període de noviciat de la religiosa no estava establert, normalment estava
a prova durant un any i la priora decidia si havia de perllongar-se.
La regla no esmentava austeritat en el menjar i en el beure, el que importava
era la voluntat de renúncia.
La monja no havia de conservar res per a si mateixa, s'insistia especialment
en no tenir ni roba personal, ni diners, ni habitació pròpia i haver donat tot
quant es posseïa abans d'arribar al monestir.
Dins del monestir no hi havia diferències entre riques i pobres.
Totes les monges havien d'aprendre les lletres i havien de dedicar dues hores
del matí a la lectura (...).
La regla imposava silenci, no s'havia de parlar més que quan es necessitava.
L'oració, l'estudi i l'assistència als malalts eren les obligacions principals de
les monges.
La clausura, en el sentit d'obligació de romandre dins del recinte del monestir,
pràcticament no existia. Les monges sortien del monestir quan ho
necessitaven fins a 1298 que el Papa Bonifaci VIII va promulgar la
Periculoso que va prescriure per a totes les monges una estricta clausura.”
Elaborat a partir de Regine PERNOUD, La dona en el temps de les catedrals,
Barcelona, Juan Granica Ed., 1982, pàg. 36-37.

10. De fet el convent es va convertir en una sortida per les
dones que no volien casar-se i volien accedir a la cultura; per
altres dones els convents van ser una imposició quan la
família no tenia dot suficient per poder casar-la.
Als convents femenins es va desenvolupar una escriptura
religiosa de tipus místic (obres de visions i experiències
religioses) molt important.

11. No obstant això, hi ha un fet que roman invariable: el
sentiment misogin. Això és, l'odi o avorriment de la dona. I
això és així perquè l'Edat Mitjana accepta les idees
antifemenines de l'Antiguitat que havien formulat filòsofs
tan importants com Aristòtil, i les augmenta amb les
aportacions de la Bíblia (llibre del Gènesi), dels Pares de
l'Església i dels clergues en general.
Pel clergat medieval hi havia tres tipus de dones:
1. La temptadora
2. La reina del cel
3. La pecadora (redimida)

12. En el llibre del Gènesi es diu que Déu va crear a l'home a imatge i
semblança seva, donant-li el domini sobre la Terra i les seves
criatures. Déu és masculí i el seu més important creació és
masculina, del que se segueix la primacia i el lloc central de l'home
en l'Univers, deixant clar que les dones juguen un lloc subordinat.
El relat explica també com la dona, a la qual posteriorment Adán
va cridar Eva va ser desobedient i va sucumbir a la temptació, el
resultat de la qual va ser l'expulsió de tots dos del Paradís.
D'aquesta manera, al llarg de la història del Cristianisme el relat del
Gènesi ha proporcionat als homes arguments per limitar i
restringir la llibertat de les dones, fent-les responsables de totes
les desgràcies sofertes per la Humanitat. Per aquesta raó l'art
occidental ha dedicat una especial atenció a il.lustrar el relat
bíblic.
La temptadora

13. Des d'aquell moment en què Déu va fer caure a Adán en un profund
somni per treure a la primera dona de les seves costelles, fins a aquell
altre en què se'ns narra la temptació d'Eva per la serp i la posterior
expulsió del Paradís. En relació amb el primer ha de notar-se que Eva
només és creada després que Déu no trobés una ajuda proporcionada
entre “totes les bèsties del camp i totes les aus del cel”, però és que a
més Eva és creada com un simple apèndix d'Adán, per servir-li d'ajuda,
la qual cosa confirma la seva posició subordinada.
Pel que fa al segon cal advertir que en identificar-se a Eva com a
temptadora d'Adán, a qui ofereix el fruit prohibit, pansa a jugar el
mateix paper que la serp, personificació del mal. En l'art aquesta
identificació es realitza de forma visual: això és, la serp se'ns mostra
amb la part superior de dona, i la inferior, de serp. D'aquesta manera,
la identificació de la dona amb el mal és clara.

14. La dona no és malvada únicament pel pecat original, sinó també per
que va ser una dona la que obligà a Pere a negar Crist.
Dues imatges ens poden bastar per posar-ho de manifest. Amb la
primera es tractaria de demostrar el caràcter violent de les dones en
una escena en què una d'elles copeja a un home servint-se d'un
objecte d'utilització gairebé exclusivament femenina, la filosa, que
s'utilitzava per filar. En la segona s'al.ludeix a la pretesa tirania del
sexe femení mitjançant la llegenda de Filis, esposa o amant
d'Alejandro Magne que, suposadament, va seduir i va humiliar al seu
mestre, Aristòtil, a qui no va dubtar a assotar, al mateix temps que ho
utilitzava com a muntura. Tot això succeeix davant la presència de dos
homes que riuen la desgràcia del filòsof qui, per cert, no tenia molt
bona opinió sobre les dones.

15. “En el regne de l'invisible dos exèrcits s'enfronten, el del Bé i el del
Mal”. En la seva analogia femenina la verge María encarna el bé;
Eva, el mal. María és la projecció de dona que està fora de l'abast
d'aquest món, és la mare; Eva és la filla del diable. El pensament
medievalista situaria a les dones com a filles d'Eva, mai com a filles
de María.
El relat del gènesi és bastant clar en dues coses: la primera és el
fet que la dona va sorgir de l'home, la qual cosa li dóna primacia a
aquest. La segona és la culpabilitat d'Eva en el pecat original. “Eva
s'ha deixat seduir pel dimoni i amb ell entra al món del pecat
original, la mort, la condemnació eterna…”.
La reina del cel

16. Precisament a causa de la imatge d'Eva apareix una idea en la qual
les dones, si alguna vegada volguessin aconseguir la salvació,
haurien de redimir-se dues vegades, per dues causes diferents:
una per ser pecadores i una altra per ser dones. La qual cosa, si es
mira bé, és una sola doncs dona igual pecadora, pecadora igual
dona.
Per la seva banda, la verge María és “sola, sense parangó”; està
més enllà de qualsevol aspiració humana, lluny, molt lluny de les
dones, doncs és la mare del fill de Déu i sempre es manté verge. És
l'oposició absoluta d'Eva “María, mare de tots els que viuen per la
gràcia. Eva, mare de tots els que viuen per la naturalesa”.

17. Fins a aquest punt la idea d'aquestes dues dones es movia
perfectament dins dels cànons de dualitat propis de la Edat
Mitjana. Però responent a la tendència eclesiàstica de crear punts
intermedis a fi d'apropar més als adeptes, apareix al segle XII la
figura de María de Magdalena, la qual cosa significa que per al
segle XII es tenien tres idees sobre la dona: la temptadora, la reina
del cel i la pecadora redimida. En aquesta última és on encaixava la
figura de Magdalena, una dona –de fet són tres però per a
finalitats pràctiques l'església les reuneix en una sola– que parla
de la “tragèdia” femenina i de com l'única alternativa de salvació
podia “venir del penediment i la penitència, en el càstig d'aquesta
carn culpable” .
La penitent

18. De qualsevol manera, i sense importar quan positiu pugui sonar
aquesta figura a la llum del feminisme modern, María Magdalena
no era un discurs de dona dirigit a dones, sinó a homes, a clergues,
a monjos. Per justificar aquest punt cal dir alguna cosa, i és que els
homes tenien un costat femení: l'ànima. Aquesta, per la seva
condició de “dona”, reflecteix la fragilitat humana, la tendència
pecaminosa a la carn. L'ànima s'humilia davant Déu pel pecat
comès igual que ho fa María Magdalena, he aquí la connexió.
Els homes, sensibles a la carn, reconeixen el seu pecat i es
penedeixen. És per això que María Magdalena es converteix en el
seu exemple. Per a ells, la dona redimida no és més que l'ànima
pecadora dels homes.

19. Sexualitat i pecat
Una de la virtuts propiciades per l'Església, respecte de la
dona, és la castedat, a partir d'això es van jutjar les
conductes de les mateixes, despullant a l'acte sexual de tot
gaudi per entendre-ho com un deure conjugal, amb un únic
objectiu: la procreació. És per tant, només possible dins del
matrimoni i amb l'espòs, no estant permesa per a la dona,
sota pena d'escarn i mort, les relacions extramatrimonials ni
adúlteres.
En aquest sentit, la legislació medieval és clara: fins el segle
XVI a Anglaterra una dona soltera que es quedés
embarassada era condemnada a mort per ofegament.

20. Ideal de feminitat
De caràcter més idíl·lic que real, la dona havia de reunir
característiques tals com a casta, prudent, treballadora,
honrada, callada i bella i, sorprenentment, culta.
En relació al físic , segons les pintures i escultures, aquestes
posseeixen ventre engruixats i pits generosos, estretament
lligat a la fertilitat. Agrada la dona de pell clara que no ha
ennegrit treballant al sol, de cabells rossos i arrissats, nets i
cures. Tenint en compte el context, els cosmètics no són
comuns entre les dones castes

21. Matrimoni i maternitat
Per a la dona el matrimoni significava, en primer lloc, un
canvi de família, ja que deixava la casa paterna per anar a
viure a la del seu marit. I en segon lloc, el pas del domini del
pare a la subordinació d'aquest últim. Per descomptat, no
era lliure per decidir si volia casar-se o no, responsabilitat
que requeia en el seu pare o tutor. Una vegada casada, les
obligacions fonamentals de la dona eren tres: honrar als
sogres com als seus pares, estimar al marit, i la maternitat.

22. Per il·lustrar el que diem hem
triat dues imatges en les quals
es representa el ritu del
matrimoni. En la primera ens
apareix, al centre, el Vescomte
de Beziers lliurant a la seva filla,
Ermengarda, al Comte de
Rosselló. El pare cedeix la
tutela de la seva filla i procedeix
a la unió de les mans dels
cònjuges, aclarint-nos que es
tracta d'un lliurament en la qual
la dona té ben poc que dir. A
l'esquerra, la mare de la noia
contempla l'escena.

23. De més complicada interpretació és la taula flamenca denominada
el Matrimoni Arnolfini. En ella es mostren els esponcelles entre
Giovanni Arnolfini i la seva promesa Giovanna Cenami, escena que
està tenint lloc en la càmera nupcial. I encara que a simple vista
pugui semblar una escena costumista, el quadre està carregat de
religiositat i de simbolisme. L'espòs aixeca la mà dreta en senyal
de jurament, i amb l'esquerra pren la de la seva esposa com a
prova d'afecte. El llum metàl·lic que penja de sostre només manté
una vela encesa, llum que s'interpreta com a símbol de Crist, que
s'utilitzava quan es feia jurament matrimonial.

24. Altres símbols vinculats al matrimoni són el gos, que representa la
fidelitat; l’escombreta i la talla de santa Margarida i el drac, com a
protectora de la fecunditat i dels parts, al setial del respatller
(fecunditat); el mirall sine macula (sense taca), i el rosari –regal
habitual en les parelles- que penja al costat del mirall (puresa de la
Verge). Les fruites disposades sobre la taula que hi ha sota la
finestra evoquen la fruita de l’”arbre del bé i del mal”, l’arbre
prohibit, símbol del pecat original, que serà redimit amb el
matrimoni.

25. Del simbolisme d'aquesta imatge es dedueix també que una de les
obligacions més importants de la dona casada era la maternitat,
perquè l'objectiu fonamental del matrimoni era perpetuar
l'espècie, i la importància que se li donava era tal que l'esterilitat
arribava a considerar-se un mal terrible i una de les poques raons
que feien possible la ruptura d'una parella.
Per aquesta raó no són rares les imatges medievals en les quals es
representa la maternitat. En el Llibre d'Hores del Duc de Berry ens
trobem amb una dona que, malgrat el seu avançat embaràs,
segueix lliurada a les feines agrícoles, en aquest cas la recol·lecció
del raïm que es realitza en el mes de setembre. Això ens indica
que, per a les dones del poble, la maternitat revestia una especial
duresa, atès que ni tan sols en els últims mesos de gestació podien
abandonar les ocupacions més penoses.

26. Cas ben diferent era el
de les dames de les
aristocràcia, com deixa
ben clar una altra
miniatura amb escena
de part en la qual la
mare descansa mentre
és atesa per una criada,
mentre que altres dues
es fan càrrec del
nounat.

27. En qualsevol cas, el part era sempre un moment temible, fruit del
càstig especial de Déu Eva pel seu pecat en el Paradís. Pitjor que la
pena imposada a l'home, ja que la dona suportava la càrrega de
tots dos càstigs, el treball sense fi i els dolors del part. Una idea de
l'enorme sofriment que el part comportava ens ho dóna una
miniatura del segle XIV en el qual veiem a tres dones ocupades en
un part amb cesària, en el qual una cirurgiana i dos assistents
extreuen de la mare a una criatura de cabells rossos. Cal notar
que, malgrat la serenitat de l'escena, els dits de les mans de la
partera, crispats sobre la sabana assenyalen el dolor de l'operació.
Això és el que sembla indicar la imatge, però sabem que, en
realitat, l'operació s'executava sempre en la dona morta.

28. En relació amb aquesta última imatge cal dir que l'ofici de
llevadora era exclusivament femení, i les dones havien de prestar
assistència mèdica i de primers auxilis en les seves pròpies llars.
No obstant això, si una dona desitjava exercir la medicina o,
simplement, administrar senzilles pràctiques curatives fora de
l'àmbit domèstic, es veia exposada a censura social i legal; i, pitjor
encara, podien acusar-la de bruixeria.

29. Dona treballadora
Durant l'edat Mitjana la dona va exercir un paper molt
important en l'activitat productiva. D'antuvi, en el que es
considerava com el seu paper natural: la cura de la família a
la qual pertany per naixement, matrimoni o servitud. I, una
vegada més, les imatges vénen en la nostra ajuda per
proporcionar-nos tot un seguit de les més variada
ocupacions, que van des de la neteja de les dependències
domèstiques, l'arranjament dels llits i la preparació del
menjar.
Tasques domèstiques

30. Pel que es refereix a aquesta última ocupació, el detallisme
de les imatges ens posa de manifest que es tractava d'una
activitat gairebé exclusivament femenina, tant si s'exercia
en un ambient domèstic propi, com si es realitzava en
qualitat de per a una família de classe alta, com ens aclareix
l'última de les imatges aportades, on l'elevada condició
social dels amos de la casa, o més aviat mansió, ens ve
suggerida per l'amplitud de l'espai en el qual es troben, la
riquesa del mobiliari i la sumptuositat de la indumentària del
cavaller que s'escalfa en la xemeneia.

31. Però l'activitat laboral més estretament relacionada amb la
condició femenina era la que tenia a veure amb l'elaboració del
teixit, tant si amb ella es pretenia solucionar el proveïment de les
necessitats domèstiques, com si es treballava per a un mercat més
ampli. Unes vegades ens apareixen dones soles lliurades a la labor
del filat amb la filosa sota el braç esquerre i amb la mà dreta tibant
el fil en postura d'una exquisida elegància; en altres ocasions se'ns
mostra al costat de la roda de filar, que, per cert, es va introduir
des de l'Índia als segles XIII o XIV, millorant la producció de fil i la
costura de la roba, arribant a convertir-se en una màquina comuna
en la llar. Tampoc són rars els grups de 3 dones en els quals es
documenten les tasques de filat, teixit i cardatge de la matèria
tèxtil.
Filar i teixir

32. Malgrat tot, és en el camp on l'activitat laboral ocupa el major
nombre de dones. Primer en tasques a l'interior de la casa, que
anaven des de la producció làctica i ramadera, cura de l'hort,
fabricació de pa i cervesa, fins a la producció de vestits i llençols.
En relació a les tasques del camp podem afirmar que l'arada i la
sembra eren tasques reservades al sexe masculí, però la collita del
gra, la sega del fenc i la recol·lecció de la vinya eren treballs que es
compartien. Sembla que eren majoritàriament femenines les de
xollar les ovelles, així com remoure i birbar la terra de l'hort.
Feines agrícoles

33. Una de les ocupacions més freqüents era la que tenia a veure amb
la cura del bestiar, amb el seu munyiment i amb la comercialització
dels productes làctics, la llet, la mantega i el formatge. Per aquesta
raó, l'escena que més es repeteix és aquella en què la dona, agarra
amb la seva mà dreta una de les mamelles de la vaca, en tant sosté
amb l'esquerra el recipient en el qual es va abocant la llet. L'artista
que pinta aquesta imatge, amb traç simple i sumari, ens
proporciona dades tan anecdòtiques com la carícia que l'animal
dirigeix a la seva cria.
Més contingut narratiu posseeixen aquelles altres en què la dona,
a part de munyir la vaca, i batre la nata per elaborar la mantega,
ens mostren la divisió del treball que es podia establir en la granja,
on les dones es dedicaven a les tasques referides, en tant els
homes s'ocupaven de treure a pastar el bestiar de llana.

34. Finalment, una mostra molt completa de la varietat del treball
femení ens la ofereix un Llibre d'Hores en el qual es recullen les
labors pròpies de cada mes de l'any, en la qual la dona no només
ajuda en la tasca del sacrifici del porc sinó que s'ocupa de pastar el
pa i de preparar el foc del forn per a la seva cocció.
Però era el sector agrícola el que major nombre de dones
ocupava. Solia ser un treball estacional la demanda del qual va
augmentar a causa de la intensificació del cultiu del gra, de les
anomenades “plantes comercials”, com el lli i el glast (planta de la
qual s'obté un color semblat al anyil), i, sobretot, l'augment de la
producció agrícola.

35. La veritat és que el nombre de les representacions artístiques
d'aquesta activitat resulta aclaparant pel seu nombre i bellesa.
Però per raons d'espai ens anem a detenir només en tres d'elles.
En la primera–que mostra la història bíblica de Ruth- se'ns il·lustra
el treball de la dona en el camp i ens és possible observar un detall
molt significatiu: en tant els homes utilitzen eines de conreu, la
dona, amb les seves pròpies mans, recull les espigues que obliden
els segadors i les ajunten formant garbes.
Altres vegades comprovem com la seva activitat no sempre és
subordinada. És el que podem observar en una imatge del segle
XIII dividida en dos registres: en el superior, les dones seguen i
recullen, i en l'inferior, rastellen, sembren i emmagatzemen el
cereal.

36. La Dama, qui freqüentment podia portar una vida bastant
avorrida, era l'objecte de poemes romàntics d'adoració (propis de
l'amor cortesà). Durant l'Edat gaudia d'una relativa llibertat;
moltes d'elles van ser terratinents, i si estaven soles, es manejaven
amb gran independència, exercint un pes determinant en
l'economia i en la societat del període típicament feudal,
*usufructuant drets idèntics als dels homes

37. Pel que es refereix a les dones de l'aristocràcia que vivien en el mitjà
rural, cal desterrar la idea que totes portaven una vida ociosa. Amb
freqüència eren magnífiques administradores, capacitades i
responsables, que havien d'enfrontar-se als problemes que plantejaven
els senyorius. Freqüentment, quan partien per a la guerra, els senyors
feudals deixaven a les seves esposes com a administradores de les
possessions familiars, la qual cosa suposava que la Dama fos capaç de
posseir i exercir amplis i de vegades complexos coneixements jurídics
(havia de defensar els drets legals del feu); havia de supervisar al
majordom i altres empleats, ser una hàbil administradora de la hisenda
familiar, planejant acuradament l'equilibri entre els ingressos i les
despeses. De vegades les tasques no passaven de donar instruccions a la
servitud, però en ocasions havien de defensar el castell i les seves terres
de qualsevol agressió, alguna cosa molt probable quan arribava a les
oïdes dels senyors dels voltants que la dama del castell es trobava sola.

38. La gran majoria de les dones que exercien algun tipus d'activitat a
les ciutats, s'ocupaven en tallers artesans. Els artesans
encarregats de la confecció de vestits i de productes de luxe solien
constituir-se en gremis que admetien a dones en qualitat
d'aprenentes, oficials o mestres artesans. Un altre sector amb una
acusada presència femenina va ser la indústria de queviures, com
les fleques amb els seus diversos productes (pa, pastissos, coques
o pastes), les carnisseries, les peixateries, els trulls, els queviures i
les fàbriques de cervesa. El que està fora de dubte és que el sou
d'aquestes dones era sensiblement inferior al dels homes.
Comerç i artesania

39. Majoritàriament les dones treballaven al camp o als tallers
artesanals ajudant als seus marits, però sabem que les dones
també aprenien i exercien oficis.
El Llibre dels Oficis, París 1254-1271:
“Hi havia oficis que es consideraven femenins com filadores de seda, obreres
de tela de seda, teixidores de còfies de seda, (...). Eren artesanes de luxe i
amb un treball que es considerava molt delicat.
Hi havia dones que eren “paritàries”, és a dir, persones designades per cada
ofici per controlar les formes de treball i la qualitat de la mercaderia i que, per
tant, tenien poders judicials.
En la indústria tèxtil de la llana s'utilitzaven en proporció equivalent homes i
dones.
Hi havia dones en la indústria del vestit: brodadores, fabricadores de guants,
barrets, botons, (...).
Hi havia dones en la indústria del metall (agulleteres, ganiveteres, caldereres,
serradores, joieres ...), en la construcció i les mines.
Les dones eren molt nombroses en els oficis relacionats amb l'alimentació
(forneres, formatgeres, lleteres, venedores de carn, botifarra, pa, aus de
corral, sardines i peixateres).
Les dones participaven en les comerços grans i petites.”
Elaborat a partir de Regine PERNOUD, La dona en el temps de les catedrals,
Barcelona, Juan *Granica Ed., 1982, p. 209-212

40. La fleca va ser, possiblement, l'ofici on trobem una major
presència femenina, la qual cosa sens dubte ve explicat pel fet que
en la Baixa Edat Mitjana les ciutats van conèixer un augment
important de la població, a la qual calia proveir. Això explica la
relativa abundància d'imatges en les quals les dones apareixen
dedicades a aquesta activitat.
Tampoc són rares les escenes en què les dones, ben soles o
acompanyades pels seus marits es dediquen a la venda de peix. En
la que presentem l'esposa acompanya al seu marit en la
peixateria, en el mostrador de la qual s'exposa el producte fresc,
mentre en primer terme s'alineen els tonells amb el peix en
saladura.

41. Amb alguna freqüència trobem imatges que, en certa manera, es
poden considerar derivació de les labors de filat i teixit de les
dones, això és, en la seva professió de sastresses. En unes
ocasions les trobem en la tasca d'assemblar les peces que
componen el vestit i en altres ens mostren l'elaboració del patró
sobre el qual es van a calcar les parts que componen la peça.
Finalment, i encara que menys freqüents, són de gran interès
aquelles imatges en les quals la dona col·labora amb el seu pare o
marit en l'atenció al negoci familiar. En ocasions aquesta
col·laboració no es limita a la de simple ajudant sinó que consisteix
en un treball tan essencial com la preparació de medicaments.

42. Tampoc podien faltar dones en
els negocis de joieria, com ens
mostra una miniatura francesa
del segle XV on podem
contemplar les prestatgeries
de la tenda plenes de safates,
joies i objectes costosos, a
l'home que està darrere del
mostrador atenent a una
parella que segurament està
adquirint un anell de
compromís, i a la dona que fa
el mateix amb un cavaller
luxosament vestit, al que
acompanya un patge.

43. Hem deixat per al final tot un seguit de activitats que, encara
tenint el nucli urbà com a lloc de realització, no són d'aparició tan
freqüent en la imatge artística. Precisament les primeres
d'aquestes imatges es refereixen a la dona com a artista, una
tasca de la qual han estat tradicionalment excloses, entre altres
raons perquè la cura dels nens i les responsabilitats de la llar li
impedien una plena dedicació. Per aquesta raó, en les imatges que
anem a comentar podem preguntar-nos si es tracta de simples
il·lustracions d'un text o guarden alguna correspondència amb la
realitat, encara que per altres testimoniatges que disposem la
segona suposició és la més probable. D'enorme interès són
aquelles en les quals la dona apareix pintant un autoretrat amb el
pinzell a la mà dreta, el mirall en l'esquerra i, una mica més, allà la
taula en la qual prepara els pigments.

44. Curiosament, no són rares aquelles altres en les quals la dona
artista se'ns mostra pintant a la Verge amb el Nen, amb la
particularitat que en l'última d'elles presenciem el fet, insòlit per a
l'època, de comptar amb un home com a ajudant. Dins d'aquest
camp és molt curiosa per la seva raresa aquella altra en la qual
l'artista, amb gran dedicació, esculpeix a una bella jove sobre una
lauda o llosa sepulcral.

45. També disposem d'exemples en els quals apareixen dedicades a
l'activitat literària, per més que en l'Edat Mitjana les dones
tinguessin poques oportunitats si es fes cèlebres per la seva
dedicació a l'escriptura. I encara que a les ciutats hi havia col·legis
per a nens als quals, de vegades, assistien nenes, la majoria de les
dones eren analfabetes, encara que les dames de la noblesa i de
l'alta burgesia sabien llegir i escriure. El cas més cèlebre és el de
Christine de Pizan , considerada la primera escriptora professional
que va haver-hi a França. Nascuda en 1363, es va casar als 15 anys i,
després d'enviduar als 25, es va dedicar a escriure poesies,
al·legories i composicions èpiques per mantenir als seus tres fills i
a la seva mare.

46. Finalment, caldria referir-se a labor realitzada per aquelles dones
que lliuraven la seva vida al servei de la religió. En general eren
dones de les classes altes les que dedicaven la seva vida al
convent, bé perquè el seu pare no trobava marit adequat per a ella
o perquè no tenien suficient doti per casar-les. En qualsevol cas,
en la vida conventual podien trobar una sortida a les seves
inquietuds intel·lectuals o als seus desitjos de no dependre d'un
home. Moltes i molt variades eren les activitats que podien
desenvolupar les esposes de Crist, però una de les més destacades
era la dedicada a cura dels malalts. En canvi, de més dubtosa
interpretació és aquella altra en què la germana prepara una poció
per al malalt que es troba al fons seguint les instruccions d'un
llibre, al mateix temps que és assistida per una serventa que
s'apropa amb una safata.

47. Durant l’Edat Mitjana continuava en vigor la idea de que la
dona havia de viure a l’espai privat de la casa dedicant-se
bàsicament a les feines domèstiques i a tenir cura del seu
marit i dels fills. Aquesta idea exclou les dones de l’espai
públic on es desenvolupa la cultura, la política, el treball, etc.
L’accés a la cultura escrita era molt minoritari a l’Edat
Mitjana i estava reduïda al clergat. A partir del segle XIII es
van fundar les Universitats i les dones van quedar excloses i,
per tant, mai podien aconseguir un títol universitari. Tot i
així les dones van escriure llibres de literatura, de ciència,
etc.

48. Sabem que hi havia dones que formaven part dels grups de
paletes, escultors i pintors que recorrien Europa construint i
decorant esglésies i catedrals. És el cas de Sabina von
Steinbach que ajudava com a escultura al seu pare i de la
que coneixem algunes obres a la Catedral d’Estrasburg.
Durant l’Edat Mitjana les dones tenien capacitat jurídica
encara que les lleis tractaven les dones com a éssers
inferiors respecte els homes i, per tant, hi havia una situació
de dependència.
Respecte a la política, les dones podien accedir al poder com
a reines però, en general, no podien participar en política.
Sabina von Steinbach:
Església i Sinagoga. Catedral
d’Estrasburg (segle XII)

49. Durant l’Edat Mitjana tardana (cap al segle XIV) es va iniciar un
moviment intel.lectual reivindicatiu i de debat literari conegut com
“La Qüestió de les dones”. En aquest debat van participar homes i
dones i va existir fins el segle XVIII.
Aquest moviment tindrà forma definitiva amb Christine de Pizan
(1364-1430) en obres com La ciutat de les Dames o Las tres Virtuts.
Per a entendre aquest moviment s’ha de partir de que al llarg del
segle XIII es va desenvolupar una actitud hostil cap a les dones
coneguda com a misogínia. El seu contingut va quedar recollit en
la redacció de la primera part del Roman de la Rose de Guillaume
de Lorris (1225) i en la segona part escrita per Jean de Meun
(1277).

50. Els arguments negatius contra les dones estaven relacionats
amb el caràcter d’aquestes que, segons aquests autors, es
basava en la maldat (eren immorals, hipòcrites, envejoses,
insensates, capritxoses, maniàtiques, etc.) i en la seva
inferioritat física i mental respecte a l’home. Degut a la seva
maldat i inferioritat, la dona havia d’estar subordinada a
l’home.
JUAN LUIS VIVES (Segle XVI).
“(...) la mujer aprenda callando con
toda su sujeción; enseñar ella, yo no
lo permito, ni que tenga autoridad
sobre el varón, sino que esté en
silencio, porque es notorio que Adán
fue primeramente formado que no
Eva, y él no fue engañado y ella sí, y
traspasó el mandamiento de Dios
(...)”.
Elaborat a partir de La instrucción de
la mujer cristiana, p. 31.
ERASME DE ROTERDAM (Segles XV-XVI):
“Després de tot a l’home, destinat al govern de
les coses, calia arrosar-lo amb un poc més que
una micarella de raó (...) Vaig donar un consell
digne de mi: que li oferís la companyia de la
dona, animal certament llosc i toix, però divertit i
agradable, per tal que en la vida familiar aromés
i endolcís amb la seva bogeria l’austeritat del
caràcter viril. De fet, el dubte que sembla tenir
Plató sobre si cal incloure la dona en el gènere
dels animals racionals o dels irracionals, no vol
indicar altra cosa que la insigne insensatesa
d’aquest sexe. I si per casualitat la dona vol que
la considerin assenyada, no aconsegueix res
més que ser nècia dos cops (...). De la mateixa
manera que, segons el proverbi grec, la mona
és sempre mona, malgrat que es vesteixi de
porpra, la dona és sempre dona, això és, nècia,
es posi la màscara que es posi.”
Elaborat a partir de L’elogi de la follia, pp. 40-41.

51. Els arguments contraris a la misogínia
els defensaven dones com la pròpia
Christine de Pizan, Isabel de Villena
(1430-1490) i altres dones i homes.
Aquests autors i autores sostenien que
la misogínia no tenia una base històrica
ja que hi havia moltes dones virtuoses al
llarg de la història i que, per tant, la
maldat femenina depenia de les seves
circumstàncies socials i no de la seva
naturalesa. Per tant, la subordinació de
les dones no venia determinada per la
fisiologia del cos sinó per la societat i,
per tant, es podia canviar.

52. CRHISTINE DE PIZAN (Segle XV).
“Hi ha una altra raó més especial i més important per la nostra vinguda, que
t’anem a revelar; has de saber que és per expulsar del món aquest error en què tu
havies caigut, amb la finalitat de què les dames i altres dones de mèrit puguin en
endavant tenir un lloc fortificat on retirar-se i defendre’s contra tan nombrosos
agressors. Les dones han estat durant tant de temps abandonades sense
defensa, com un camp sense tàpia, sense que cap paladí vingués a donar-los
socors; i tanmateix, en justícia, tot home de bé hauria de prendre la seva defensa,
però per negligència o indiferència s’ha acceptat que elles estiguin tirades en el
fang. No és doncs sorprenent que els seus enemics envejosos i les calúmnies
d’aquells pagerols que els han disparat sagetes hagin acabat per fer-se amb la
victòria en una guerra lliurada sense resistència. Puix la plaça més forta cauria
ràpidament si no fos defensada, i la causa més injusta seria guanyada per
contumàcia si es litigués sense adversari. A causa de llur bondat ingènua, seguint
en això el precepte diví, les dones han patit pacientment i cortesament els grans
insults que els han estat fets, pel seu mal i perjudici, tan de paraula com per
escrit, tot recorrent a Déu per dret propi”.
Elaborat a partir de La Cité des Damés, p. 42, dins de Milagros Rivera, Textos y
espacios de mujeres, pp. 190-191.
.

53. MARÍA DE ZAYAS I SOTOMAYOR (Segle XVII)
“Qui dubta, dic una altra vegada, que hi haurà molts que atribueixin a bogeria
aquesta virtuosa gosadia de treure a llum els meus esborralls, sent dona, que, en
opinió d'alguns necis, és el mateix que una cosa incapaç; però qualsevol, com
sigui no més de bon Cortesà, ni ho tindrà per novetat, ni ho murmurarà per
destaroto; perquè si aquesta matèria que ens componem els homes i les dones,
ja sigui una unió de foc i fang, o ja una massa d'esperits i terrossos, no té més
noblesa en ells que en nosaltres, si és una mateixa la sang, els sentits, les
potències i els òrgans per on s'obren els seus efectes són uns mateixos, la
mateixa ànima que ells, perquè les ànimes ni són homes ni dones; quina raó hi ha
perquè ells siguin savis, i presumeixin que nosaltres no podem ser-ho? Això no té
al meu semblar més resposta que la seva impietat o tirania a tancar-nos, i no
donar-nos mestres; i així, la veritable causa de no ser les dones doctes no és
defecte del cabal, sinó falta de l'aplicació, perquè si en la nostra criança com ens
posen el cambrai en els coixinets i els dibuixos en el bastidor, ens donessin llibres
i preceptors, anéssim tan aptes per als llocs i per a les càtedres, com els homes
(...)”.
*Elaborat a partir de Tres novel·les amoroses i tres desenganys amorosos, pàg.
47-50..

54. La mujer en la sociedad
 Pueden distinguirse tres categorías de mujeres durante la
Edad Media:
 La noble
 La campesina
 La monja
Aunque dependiendo de la apreciación de la Iglesia,
cualquiera de ellas podrían incorporarse en una cuarta
categoría:
 La bruja

55. La noble
 Era la única que podía gozar de ciertos privilegios.
 Se encargaba del cuidado y la educación de los hijos, de la
organización de los empleados, y de la economía.
 Ocupaba un lugar importante durante la ausencia del marido, muy
común en épocas de guerras y cruzadas. Más aún al enviudar.
 Frecuentemente eran utilizadas como moneda de cambio de las
uniones matrimoniales que servían para sellar pactos estratégicos o
políticos.
 Eran las transmisoras de la dote aunque no disponían de ella ni aún
siendo casadas o viudas.

57. Santa Juana de Arco

58.  También conocida como la Doncella de Orléans, fue
heroína, militar y santa francesa.
 A los 17 años encabezó el ejército real Francés,
convenció al Rey Carlos VII de expulsar a los ingleses
de Francia.
 Fue condenada por herejía y quemada viva a los 19
años por clérigos.
 Beatificada por Pio X en 1909 y canonizada por
Benedicto XV en 1920.
Santa Juana de Arco

59. La campesina
 Era la encargada de todas las tareas domésticas y la
educación de los hijos, también se encargaba del
ganado, el huerto y en ocasiones de la tierra de
cultivo.
 Cuando su condición era soltera o viuda, a menudo,
abandonaba el hogar para realizar trabajos de
jornalera o domésticas.
 Dentro de este período histórico la condición social de
este grupo era el que en peores condiciones se
encontraba.

62. La monja
 Opta por dedicar su vida a Dios, ya sea porque cree haber
cometido un pecado o porque es la segunda y no tiene
dote para un buen matrimonio arreglado o bien ve el
convento como un matrimonio pactado.
 Gozaban de cierta libertad dentro de los conventos,
muchas veces tenían acceso a libros prohibidos para el
común.
 Muy cerca de éstas estaban las Beguinas, que si bien no
convivían en el convento, dedicaban su vida a los pobres,
enfermos y huérfanos.

63. Abadesa Hidegard de Bingen, Ricardis von Stade y el monje Volmer

64. Abadesa Hidegard de Bingen

65. La bruja
 Durante la época, sobretodo aquella que encontraba a Europa
cerca del año 1000, se desarrolló un movimiento supersticioso
denominado milenarismo que contaba con tres pilares:
Maniqueísmo, Apocalipsis y Milenarismo. En este sentido la
bruja era a quien se debía eliminar.
 Eran mujeres emancipadas, solteras, vivían de la elaboración de
remedios caseros, a pesar de su reputación eran consultadas a
espaldas del poder de la época.
 Muchas veces, mujeres comunes eran acusadas de brujería
como modo de mantener en secreto ciertos acontecimientos de
los nobles, el clero o la propia comunidad.
 Estas mujeres vivían al margen de las convenciones no solo
religiosas y sociales, sino que también de la ciencia medieval.