Presentació d'aula sobre el tema

1. Un Món bipolar:
Guerra Freda i
Descolonització
(1945-1991)

2. Introducció
Des del 1945 fins al 1991, el món va estar dividit en
dos blocs antagònics: el socialista, dirigit per l'URSS,
i el capitalista, liderat pels Estats Units. La tensió
entre els blocs va generar una confrontació
constant, la Guerra Freda.
L'any 1945 també es va iniciar la descolonització i
molts Estats van aconseguir la independència. No
obstant això, les metròpolis van mantenir uns
interessos econòmics, que van donar lloc a
l'anomenat Neocolonialisme.

3. La consolidació dels Blocs
La formació dels blocs antagònics
(1945-1947)
Després de la Conferència de Postdam, es va fer evident
que els britànics i els nord-americans recelaven de la
Unió Soviètica, i de les seves intencions de controlar
Europa Oriental. D'altra banda, els soviètics temien que
els occidentals els atacaren usant la bomba atòmica.
Les diferències també eren ideològiques i
econòmiques. Estats Units va exigir que els comunistes
anaren expulsats dels governs provisionals dels països
alliberats per ella de l'ocupació nazi (França, Itàlia…),
mentre la URSS procurava que en els països de la seva
àrea d'influència els comunistes aconseguiren el poder
(Hongria, Polònia…).

4. La ruptura: el Teló d'Acer
La formació dels blocs antagònics
(1945-1947)
En 1947 es va arribar a la ruptura entre Estats Units i
URSS. Estats Units temia que la inestabilitat
econòmica i el malestar social generats per la guerra
facilitaren l'arribada dels comunistes al poder en els
països d'Europa Occidental. Per a impedir-ho, va
desenvolupar el Pla Marshall, ajuda econòmica per a
reconstruir el Vell continent. En contrapartida, la
URSS va formar el Kominform. Europa, com va dir
Winston Churchill, va quedar dividida en dos per un
“teló d'acer”. Cada zona va organitzar una aliança
militar de defensa: l'OTAN (a Europa occidental) i el
Pacte de Varsòvia (a Europa oriental).
Des de Stettin, al Bàltic, fins Trieste, a l’Adriàtic, ha caigut sobre el continent un teló d’acer.
Darrere d’ell es troben totes les capitals dels antics estats d’Europa central i oriental (...). Totes
aquestes famoses ciutats i les seves poblacions i els països al voltant d’elles es troben en allò que
anomenen l’esfera soviètica, i tots estan sotmesos, d’una manera o altra, no sols a la influència
soviètica, sinó també a un altíssim, i en molts casos creixent, control per part de Moscou (...). Pel
que he vist dels nostres amics els russos durant la guerra, estic convençut de que res admiren
més que la força i res respecten menys que la feblesa (...). És precís que els pobles de llengua

5. La partició d'Alemanya
La formació dels blocs antagònics
(1945-1947)
Alemanya havia estat dividida en 1945 en quatre
zones d'ocupació (francesa, britànica, nord-
americana i soviètica), així com la pròpia capital,
Berlín, situada a l'interior de la zona soviètica. En
1948 les tres zones occidentals es van unir per a
configurar la República Federal Alemanya (RFA). La
URSS es va negar a integrar la seva zona, i va
bloquejar la ciutat de Berlín per a obligar als
occidentals a evacuar-la. Però els occidentals es van
negar, i van proveir la ciutat a través d'un pont aeri.
La URSS va configurar en la seva zona ocupada la
República Democràtica Alemanya (RDA).

6. Què és la Guerra Freda?
Guerra Freda i Coexistència
Pacífica (1945-1975)
Anomenem Guerra Freda a l'enfrontament entre
Estats Units i URSS, però no directament, sinó a
través de tercers països, recolzats per aquestes dues
superpotències. Es caracteritza per:
• una constant carrera d'armaments
• ús de la propaganda
• espionatge
L’expressió guerra freda fou utilitzada pel
periodista Walter Lippmann en el seu
llibre The Cold War (La guerra freda), per
definir l’estat de tensió permanent i
desconfiança recíproca que s’havia
generat entre els blocs i les
superpotències (els Estats Units i l'URSS).
“El 12 de març del 1947, Truman va sol·licitar al Congrés nord-americà (...) prestar urgentment
“ajuda” a Grècia i Turquia (...). Ni tan sols va tractar d’ocultar el caràcter militar de la projectada
“ajuda” ni l’aspiració d’Estats Units d’instal·lar-se als països beneficiaris de la mateixa (...).
El missatge del president nord-americà, ple de calumnies grolleres contra els països socialistes, li
donava en la pràctica els Estats Units el paper de policia mundial, és a dir, el dret a intervenir en
els assumptes de totes les nacions al costat de la reacció i de la contrarevolució, contribuint a la
repressió del moviment alliberador de tots els pobles i oposant-se obertament a la revolució i al
desenvolupament socialista dels Estats (...).
El caràcter antisoviètic i antisocialista de la política exterior formulada en la “Doctrina Truman”
era evident des del principi (...). El Govern i la premsa soviètics denunciaren enèrgicament la
naturalesa imperialista de la “Doctrina Truman”. El diari Pravda va assenyalar que aquesta
“doctrina” significava una nova intervenció en la vida d’altres Estats i que les pretensions dels
Estats Units d’assolir el paper dirigent en els assumptes Internacionals augmentava al temps que
creixien les apetències dels cercles nord-americans interessats.”
Història de la política exterior de l’URSS: 1947.

7. Els conflictes de la Guerra Freda
Guerra Freda i Coexistència
Pacífica (1945-1975)
La Guerra de Corea
Després de la II Guerra Mundial, Corea (que havia
sigut envaïda per Japó) va quedar dividida en dos
països: un Nord comunista i un Sud pro-occidental.
En 1950, Corea del Nord va envair el Sud. Estats Units
va recolzar a Corea del Sud, i va fer retrocedir a les
tropes invasores. Xina llavors va amenaçar amb
intervenir. Finalment, es va establir la pau, i Corea va
seguir dividida.

8. Els conflictes de la Guerra Freda
Guerra Freda i Coexistència
Pacífica (1945-1975)
La crisi dels míssils a Cuba
En 1959, es va instaurar a Cuba un règim revolucionari
dirigit per Fidel Castro. Estats Units es va proposar
enderrocar-ho (desembarcament fracassat en la Badia
de Cochinos). Castro va sol·licitar suport a la URSS, per a
evitar una invasió nord-americana. La URSS li va
proposar a Castro instal·lar en l'illa míssils nuclears, i va
disposar el seu enviament a la illa. Per a evitar-ho,
Estats Units va establir un bloqueig naval a Cuba.
Després de dies de tensió, es va arribar a un acord: el
desmantellament de les bases soviètiques de míssils
nuclears de Cuba a canvi de la garantia que els Estats
Units no envairien Cuba ni donarien suport a cap
operació amb aquesta finalitat.

9. Els conflictes de la Guerra Freda
Guerra Freda i Coexistència
Pacífica (1945-1975)
La Guerra de Vietnam
França va recuperar la seva colònia de la Indoxina
després de la II Guerra Mundial i l'ocupació japonesa de
la mateixa. Però va esclatar una guerra per la
independència de la colònia. França va ser derrotada, i la
colònia es va dividir en quatre estats: Laos, Cambodja,
Vietnam del Nord (comunista) i Vietnam del Sud (pro-
occidental). Va esclatar la guerra entre tots dos Vietnam
per la reunificació, i Estats Units va decidir recolzar a
Vietnam del Sud. Però la contesa es va allargar, Estats
Units no va poder seguir sostenint la guerra i va haver de
retirar-se en 1975. Vietnam del Nord va guanyar la guerra
i va unificar el país, amb un règim comunista.

10. La Coexistència Pacífica
Guerra Freda i Coexistència
Pacífica (1945-1975)
El canvi generacional de dirigents en Estats Units i
URSS va propiciar una relació més dialogant. Es van
establir relacions directes entre Washington i
Moscou (telèfon roig), i es van iniciar converses per a
limitar la carrera d'armaments. Però a la fi dels anys
1970 van aflorar noves tensions (invasió soviètica
d'Afganistan; invasió nord-americana de la illa de
Grenada, etc.) i es va rellançar la carrera
d'armaments (projecte “Guerra de les Galàxies”).
“Els EUA i l’URSS (...), partint de la premissa que una
guerra nuclear tindria conseqüències devastadores per al
conjunt de la humanitat, (...) i desitjoses de
contribuir a la reducció de la tensió internacional i al reforç
de la confiança entre Estats, han convingut el següent:
1. Cada part es compromet a limitar els sistemes de
míssils antibalístics (ABM) i a adoptar altres mesures
d’acord amb les disposicions d’aquest tractat.
2. Cada part es compromet a no desplegar sistemes ABM
per a la defensa del territori del seu país (...) i no desplegar
sistemes ABM per a la defensa d’una regió individual
excepte en les estipulacions de l’article 3 d’aquest tractat.
(...).”
Tractat SALT I, Moscou, 26 de maig del 1972.

11. Les causes de la Descolonització
La Descolonització
a) El desig d'independència de la població respecte
de la metròpoli (potència colonial).
b) Auge dels nacionalismes, que s'enfronten als
colonitzadors.
c) Debilitat i pèrdua de prestigi de potències com
França o Holanda, derrotades en la II Guerra
Mundial per Alemanya o Japó.
d) Aparició d'una opinió internacional contrària al
colonialisme.
e) Suport d'Estats Units i URSS a la Descolonització.
“La subjecció dels pobles a una subjugació, a una
dominació i a una explotació estrangera constitueix
una negativa dels drets fonamentals de l’home; és
contrària a la Carta de les Nacions Unides i compromet
la causa de la pau i la cooperació mundials (...).
La manca de preparació en els dominis polític,
econòmic i social, o en el de l’ensenyament, no ha de
prendre’s mai com a pretext per a retardar la
independència (...).
Es prendran mesures immediates als territoris baix
tutela, els territoris no autònoms i la resta de territoris
que encara no han accedit a la independència, per a
transferir tots els poders als pobles d’eixos territoris,
sense cap condició ni reserva, d’acord amb la seva
voluntat i als seus desitjos lliurement expressats, sense
cap distinció de raça, de creença o de color, amb la
finalitat de permetre’ls gaudir d’una independència i
una llibertat completes.”
Resolució 1514 de l’ONU (1960).
“42.- Observem, per últim, que, en l’actualitat,
la convivència humana ha sofert una total
transformació en els àmbits social i polític. Tots
els pobles, en efecte, han adquirit ja la seua
llibertat o estan a punt d’adquirir-la. Per això,
en breu termini, no hi haurà pobles
dominadors ni pobles dominats.
43.- Els homes de tots els països o són ja
ciutadans d’un estat independent, o estan a
punt de ser-ho. No hi ha comunitat nacional
alguna que vulgui estar sotmesa al domini
d’una altra. Perquè en el nostre temps resulten
anacròniques les teories, que duraren tants
segles, en virtut de les quals certes classes
rebien un tracte d’inferioritat, mentre d’altres
exigien posicions privilegiades, per raó de la
seva situació econòmica i social, del sexe o de
la categoria política.”
JOAN XXIII: Pacem in terris (1963).

12. El Procés descolonitzador
La Descolonització
Es distingeixen quatre fases:
A. Anys 1946-1950: Es descolonitza Àsia: Índia,
Indonèsia i la Indoxina s'independitzen de Gran
Bretanya, Holanda i França respectivament.

13. El Procés descolonitzador
La Descolonització
B. Anys 1950: S'independitzen els països del Nord
d'Àfrica: Líbia (d'Itàlia), el Marroc i Tunísia (de
França); França es resisteix a independitzar a Algèria,
esclatant una dura guerra.

14. El Procés descolonitzador
La Descolonització
Abans del conflicte del Sàhara Occidental, Espanya havia
donat la independència al Marroc espanyol (1956), Ifni (1969)
i Guinea Equatorial (1968). En 1975 Espanya es disposava a
descolonitzar el Sàhara Occidental, però Marroc envia
població (La Marxa Verda) per pressionar. L’exèrcit espanyol
es retira ràpidament i deixa el Sàhara en mans del Marroc i
Mauritània.
Milers de saharauis van haver d’abandonar el seu país i viuen
encara en camps de refugiats en mig del desert, des d’on
lluiten per la independència del seu país amb les armes (Front
Polisario). Mauritània ha renunciar al Sàhara, però entre
Marroc i els saharauis encara hi ha un conflicte que, en teoria,
s’ha de solucionar amb un referèndum sobre la
independència organitzat per l’ONU.

15. El Procés descolonitzador
La Descolonització
C. Anys 1960: S'independitza l'Àfrica subsahariana,
de forma majoritàriament pactada.

16. El Procés descolonitzador
La Descolonització
D. Anys 1970: S'independitza el con sud africà:
Angola i Moçambic (de Portugal), Namíbia (de Sud-
àfrica).

17. El conflicte d'Orient Mitjà
La Descolonització
Palestina era un Mandat (protectorat sorgit després
del desmembrament de l'Imperi Turc després de la I
Guerra Mundial) britànic, amb població àrab i jueva.
Després de la II Guerra Mundial, els jueus es van alçar
en armes per a exigir la retirada dels britànics. Es va
proclamar un estat jueu, Israel.
Els palestins i àrabs es van negar a reconèixer el nou
Estat, i van atacar als israelians en tres guerres. Israel
les va guanyar totes, i va ocupar més territori. Per a
defensar als palestins i els seus interessos es va crear
l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OLP),
que va fomentar en terrorisme. Després de diversos
anys d'enfrontament es va crear un territori autònom
palestí, però el conflicte segueix obert.
Foreign Office, 2 de novembre del 1917.
Estimat Lord Rothschild:
Tinc el plaer de dirigir-li, en nom del Govern de Sa
Majestat, la següent declaració de simpatia vers les
aspiracions dels jueus sionistes, que ha
estat sotmesa al Gabinet i aprovada per ell.
“El Govern de Sa Majestat contempla favorablement
l’establiment a Palestina d’una llar nacional per al poble
jueu i farà ús dels seus millors esforços per facilitar la
realització d’aquest objectiu, quedant ben entès que no es
farà res que puga perjudicar els drets civils i religiosos de
les comunitats no jueves existents a Palestina ni els drets i
l’estatut polític de què gaudeixen els jueus en qualsevol
altre país.”
Li quedaré agraït si pogués posar aquesta declaració en
coneixement de la Federació Sionista.
Sincerament seu,
Arthur James Belfour
“(...) El 29 de novembre del 1947, l’Assemblea General de les Nacions Unides
va aprovar una resolució proclamant l’establiment de l’Estat jueu en Eretz-
Israel; l’Assemblea General sol·licitava l’adopció pels Habitants d’Eretz-Israel de
totes les mesures necessàries per a l’execució d’aquesta resolució. El
reconeixement del dret del poble jueu a establir-se en el seu Estat, fer per les
Nacions Unides, és irrevocable. El dret és el dret natural del poble jueu a ser
amo del seu propi destí, com totes les nacions, en el seu propi Estat sobirà.
En conformitat, nosaltres, membres del Consell del Poble, representants de la
comunitat jueva d’Eretz-Israel i del Moviment Sionista estem aquí reunits en el
dia final del mandat britànic sobre Eretz-Israel i, en virtut del nostre dret
natural i històric i la força legal de la resolució de l’Assemblea General de les
Nacions Unides per la present declarem l’establiment de l’Estat Jueu en Eretz-
Israel, que serà conegut com Estat d’Israel.
Declarem que, amb efecte des del moment de la fi del Mandat, que serà
aquesta nit, vespra del Sabat, el 6 Iyar 5708 (15 de maig del 1948), abans de
l’establiment de les autoritats de l’Estat regularment elegides d’acord amb la
Constitució que haurà d’adoptar-se per l’Assemblea Constituent elegida no més
tard de l’1 d’octubre del 1948, el Consell del Poble actuarà com a Consell
Provisional de l’Estat i el seu òrgan executiu, l’Administració del Poble serà el
Govern Provisional de l’Estat Jueu, anomenat Israel.
(...) Apel·lem a tot el poble jueu de la Diàspora per a que col·labori junt amb els
jueus d’Eretz-Israel en la tasca d’immigració i de construcció i per a que
estiguen units a ells en la gran lluita per la realització del somni dels temps de
la redempció d’Israel.
Posant la nostra confiança en el Totpoderós signem aquesta declaració en
aquesta sessió del Consell d’Estat provisional en la terra de la nostra llar, en la
ciutat de Tel-Aviv, en vespres del Sabat del dia 5 d’Iyar 5708 (14 de maig del
1948).

18. El sorgiment del Tercer Món
Descolonització i Tercer Món
Les nacions sorgides de la Descolonització no se
sentien membres de cap dels dos Blocs, Estats Units
o URSS. Representants d'aquests països es van
reunir en la Conferència de Bandung (1955). Allí van
exigir igualtat per a totes les nacions, rebuig a la
ingerència en els assumptes interns de cada país, i
creació de plans d'ajuda al desenvolupament
econòmic i cultural per als països afroasiàtics.
Aquests països van establir una aliança sobre la base
de la neutralitat enfront d'Estats Units i URSS,
l'anomenat Moviment de Països No Alineats.

19. El Neocolonialisme, una herència colonial
Descolonització i Tercer Món
La independència política de les antigues colònies no va
estar acompanyada per la independència econòmica.
Les metròpolis van continuar controlant l'economia
d'aquests territoris a través de les seves empreses i
propietats: és el neocolonialisme.
Els països d'Àfrica i Àsia havien d'exportar matèries
primeres (controlades per empreses europees o nord-
americanes) i importar productes industrials, més cars.
Aquest intercanvi és desigual perquè hi ha una gran
diferència de preu entre els productes no elaborats i els
elaborats. Aquests preus són fixats pels països rics.
Els països pobres depenen per tant de les seves antigues
metròpolis (potències colonials) per a aconseguir diners
per a inversions i tecnologia.

20. Disputes ètniques i territorials
Descolonització i Tercer Món
Com els traçats de les fronteres entre els països
colonitzats van ser establits per les potències
colonials (i sense respectar els límits territorials de
les tribus o nacions indígenes), en proclamar-se la
independència es van obrir una sèrie de conflictes
derivats del desig de control territorial o de divisions
ètniques.
Sovint el poder d'aquests nous països va ser ocupat
per dictadors o dirigents corruptes, la qual cosa va
portar a una inestabilitat política i a l'esclat de
guerres civils. En aquests països, la violència i la
corrupció impedeixen que es respecten els drets
humans.

21. L'afirmació de la potència nord-americana
Estats Units, líder del món
capitalista
L'hegemonia d'Estats Units descansa sobre tres pilars:
a) Superioritat tecnològica i econòmica.
b) Prestigi polític, derivat de la seva victòria en la II
Guerra Mundial.
c) Potència militar.
Estats Units es va plantejar mantenir la seva primacia i
frenar l'avanç del comunisme. Per això va ajudar al
desenvolupament econòmic a Europa (Pla Marshall), i
va formar una xarxa de pactes militars per a aïllar a la
URSS (OTAN en 1949; SEATO, Organització del Tractat
del Sud-est Asiàtic, en 1954; CENTO, Organització del
Tractat Central, a Orient Mitjà, en 1955).

22. Evolució política
Estats Units, líder del món
capitalista
En Estats Units existeix un bipartidisme entre el
Partit Demòcrata (partidari de l'intervencionisme
estatal) i el Partit Republicà (més conservador).
A partir de 1960, la primacia mundial d'Estats Units
va començar a erosionar-se, per:
a) la competència econòmica d'Europa i Japó,
recuperats de la guerra.
b) socialment es va comprovar l'existència en Estats
Units de borses de pobresa i discriminació racial.
c) políticament va augmentar la por a la URSS
davant el seu poder militar.

23. Evolució política
Estats Units, líder del món
capitalista
John F. Kennedy va guanyar les eleccions i en 1961 es
va convertir en president dels Estats Units, amb un
programa de rellançament econòmic i tecnològic, i
amb el compromís de suavitzar les desigualtats
socials; però va ser assassinat en 1963.
“Fa 2.000 anys, la frase més gloriosa era civis
romanus sum (Sóc ciutadà romà). Avui, al món
de la llibertat, la frase més gloriosa és "Ich bin
ein Berliner"… Tots els homes lliures, sigui quin
sigui l'indret on viuen, són ciutadans de Berlín,
i, en tant que home lliure, estic orgullós de les
paraules: "Ich bin ein Berliner!“
Discurs de John F. Kennedy a Berlin occ., 26 de
juny de 1963
"Ha de ser possible, a curt termini, que tot
nord-americà pugui gaudir dels privilegis de ser
nord-americà sense importar la seva raça o
color. A curt termini, tot nord-americà ha de
tenir el dret de ser tractat com li agradaria ser
tractat, com a un li agradaria que tractessin als
seus fills."
Discurs de John F. Kennedy sobre els Drets
civils, 11 de juny de 1963.

24. El “American Way of Life”
Estats Units, líder del món
capitalista
La manera de vida nord-americà es va considerar
superior als de la resta del món. Es basava en
l'abundància i el consum de masses. Però en realitat,
en Estats Units existien amplis sectors socials
exclosos de la riquesa, i conductes de discriminació
racial. En els anys 1960 van sorgir diversos
moviments de protesta (Moviment pels Drets Civils
de Martin Luther King, Black Panthers, Hippies…)
contra aquestes actituds racistes i valors
consumistes..

25. La reconstrucció d'Europa
Europa Occidental (1945-1973)
Per a garantir la recuperació econòmica europea es
van prendre acords tendents a estabilitzar les
monedes, fixant el dòlar com a moneda d'intercanvi
internacional (Acords de Bretton Woods, 1944: Estats
Units es comprometia a mantenir estable el patró
dòlar-or; creació del Banc Mundial i del Fons
Monetari Internacional); es van crear organitzacions
econòmiques internacionals (FMI, o el Banc
Internacional de Reconstrucció i Foment BIRD).

26. La reconstrucció d'Europa
Europa Occidental (1945-1973)
Estats Units va desenvolupar un programa d'ajuda
econòmica a Europa (Pla Marshall), gestionant la
OECE (Organització Europea de Cooperació
Econòmica). En contrapartida, Europa va supeditar la
seva economia a la nord-americana, i va recolzar la
política anticomunista de Washington.
En 1957, alguns països europeus van decidir crear
una organització de cooperació econòmica
internacional, el Mercat Comú o Comunitat
Econòmica Europea (CEE).
PAÍS 1948-
49
(milions
de
dòlars)
1949-
50
(milions
de
dòlars)
1950-
51
(milions
de
dòlars)
TOTAL
(milions
de dòlars)
Alemanya
Occidental
510 438 500 1,448
Àustria 232 166 70 488
Bèlgica i
Luxemburg
195 222 360 777
Dinamarca 103 87 195 385
França 1,085 691 520 2,296
Grècia 175 156 45 366
Irlanda 88 45 — 133
Islàndia 6 22 15 43
Itàlia i Trieste 594 405 205 1,204
Noruega 82 90 200 372
Països Baixos 471 302 355 1,128
Portugal — — 70 70
Regne Unit 1,316 921 1,060 3,297
Suècia 39 48 260 347
Suïssa — — 250 250
Turquia 28 59 50 137

27. Els anys del creixement econòmic
Europa Occidental (1945-1973)
En la dècada de 1950, l'economia europea va créixer,
es va modernitzar la producció, es va donar pas a
noves indústries, i augmentà la importància del
sector serveis.
Aquest creixement econòmic es va caracteritzar per
la intervenció de l'Estat en l'economia,
nacionalitzant sectors, elaborant plans de
desenvolupament, establint millores en la vida
laboral (Jornada setmanal de 40 hores, vacances
pagades, segur mèdic, etc.)
La dona es va incorporar al treball, sobretot per la
falta de mà d'obra en la postguerra a causa de les
baixes derivades de la II Guerra Mundial.

28. La democràcia a Europa: l'Estat del
Benestar
Europa Occidental (1945-1973)
La democràcia es va consolidar a Europa, destacant
el bipartidisme entre conservadors i
socialdemòcrates. La resta de partits polítics van
passar a ser “frontisses” per a donar la majoria en els
parlaments i facilitar l'accés al poder d'un o un altre
partit majoritari. El model europeu aspira a l'Estat del
Benestar (Welfare State): l'Estat facilita protecció
social als ciutadans (Sanitat, Educació, seguretat,
etc.) a través dels impostos.
A la fi dels anys 1960 van sorgir diversos moviments
reivindicatius: ecologisme, etc.

29. L'ocupació americana
Japó, una potència asiàtica
Després de la II Guerra Mundial, els Estats Units van
ocupar Japó, van mantenir la monarquia imperial i
van imposar una democràcia que limitava el poder
de l'emperador Hiro-Hito, i establia la divisió de
poders.
Japó es va convertir en un important aliat dels Estats
Units a Àsia, enfront de Xina i la URSS, comunistes

30. El miracle econòmic
Japó, una potència asiàtica
En vint anys, Japó de ser un país devastat per la
guerra, a convertir-se en la segona potència
econòmica mundial. Això es va deure a:
• L'ajuda nord-americana i la inexistència de
despeses militars a causa de la dissolució del seu
Exèrcit.
• La coexistència de grans grups financers i petites
indústries tradicionals.
• Elevada inversió i gran esforç d'innovació
tecnològica amb suport estatal.
• Superabundància de mà d'obra barata i molt
productiva.

31. Les particularitats del model japonès
Japó, una potència asiàtica
Japó manca de matèries primeres, però té una alta
densitat de població. Els seus treballadors tenen una
disciplina de treball molt rigorosa, la qual cosa
suposa una alta productivitat. Els treballadors
manquen de protecció social, però els llocs de treball
són pràcticament vitalicis, amb el que els
treballadors es fidelitzen, defensen la seva empresa,
falten molt poc al treball, i accepten condicions de
treball molt dures.
L'explotació industrial va provocar una important
contaminació, la qual cosa va donar origen a un
important moviment ecologista.

32. La reconstrucció econòmica
La URSS, una gran potència
La URSS va patir enormes pèrdues materials i
humanes en la II Guerra Mundial, però es va
convertir en una superpotència comunista. Amb
grans esforços, la URSS va recuperar els seus nivells
econòmics de 1940, donant prioritat a la indústria
pesada. L'agricultura va seguir colectivitzada. Aquest
sistema econòmic va fer que la indústria de consum
fóra feble i insuficient per a proveir a les necessitats
de la població soviètica, que es va veure sotmesa a
privacions.

33. La societat soviètica
La URSS, una gran potència
La societat es dividia en obrers i camperols d'una
banda, i per un altre en treballadors intel.lectuals i
professionals, que gaudien d'alguns privilegis.
El grup social dominant estava integrat pels càrrecs
importants del Partit Comunista de la Unió Soviètica
(PCUS). Després de la mort de Stalin (1953), el model
econòmic col.lectivista va ser en part rectificat, i va
millorar el nivell de vida.

34. La desestalinització de la URSS
La URSS, una gran potència
Stalin era un líder dictatorial, que exigia el culte i
l'obediència cega a la seva persona, i perseguia als
dissidents (porgues). A la seva mort en 1953 li va
succeir Nikita Khrusxov (Kruschev), que va iniciar un
programa de reformes per a millorar el nivell de vida
de la població (“menys canons i més mantega”).
Khrusxov va iniciar converses amb els Estats Units
(“Coexistència pacífica”). Però les seves reformes van
ser paralitzades per la seva destitució en 1964. Li va
succeir el stalinista Leónidas Breznev, que va
reimplantar un ferri control ideològic i l'immobilisme
polític.

35. Les democràcies populars de l'Europa de
l'Est
L'expansió del comunisme
A Europa Oriental, després de la II Guerra Mundial i
emparats pels avanços dels exèrcits soviètics cap a
Alemanya, es van implantar sistemes polítics
anomenats “democràcies populars”, basats en la
preponderància dels partits comunistes. Aquest
procés es va consolidar durant la Guerra Freda.
Aquests països van seguir la política exterior de la
URSS. Per a impulsar el desenvolupament econòmic
es va crear el COMECON; com a aliança militar, es va
establir el Pacte de Varsòvia.

36. La influència del model soviètic
L'expansió del comunisme
El model soviètic va atraure a països sense tradició
democràtica i amb grans problemes econòmics i
socials.
A Amèrica Llatina el model soviètic es va imposar en
la Cuba de Fidel Castro; també va reforçar la guerrilla
sandinista a Nicaragua i en altres zones del continent
(les FARC a Colòmbia, Sendera Lluminosa a Perú,
Tupamaros a Uruguai…; els Estats Units va sospitar
del règim socialista de Salvador Allende a Xile i va
recolzar el colp d'estat del general Pinochet en 1973
per a enderrocar-ho)

37. La influència del model soviètic
L'expansió del comunisme
A Àsia, a Corea del Nord (des de 1945), Vietnam del
Nord (des de 1954 i des de 1976 en el Vietnam
unificat), Xina (des de 1949), Malàisia (derrotades les
forces comunistes pels Estats Units en 1960),
Cambodja (Khmers roigs, des de 1973, enderrocats
en 1979 pels vietnamites, ocupació fins a 1989,
progressiva liberalització), Birmània (des de 1974),
Laos (des de 1975), Afganistan (des dels anys 1970,
invasió soviètica en 1979 ), Mongòlia (des de 1924),
Iemen del Sud…

38. La influència del model soviètic
L'expansió del comunisme
A Àfrica, Algèria i Líbia van tenir règims socialitzants.
En altres països van haver-hi guerrilles i governs
efímers (a Angola, el MPLA, recolzat per Cuba i la
URSS; Etiòpia (1977), Tanzània, Somàlia, Moçambic,
el Frelimo).

39. La fi del creixement: la crisi de 1973
Crisi econòmica i política en els
països industrialitzats (1973)
La crisi va tenir causes molt diverses:
• La pujada progressiva dels salaris va reduir els
beneficis empresarials.
• La competència entre els països per vendre va
reduir els preus i els beneficis empresarials: moltes
empreses van deixar de ser rendibles.
• La pujada del preu del petroli, com a represàlia
dels països àrabs davant el suport d'Occident a
Israel, la qual acabava de derrotar a aquells en la
guerra del Yom Kippur.
Creixement anual mitjà de la renda per treballador en diferents països europeus ( 1950-1975 .
Font : Barry Eichengreen ( 2007 )
Guerra del Yom Kippur (1973). Síria
ataca a Israel en el front del Golàn i
Egipte ho fa pel canal de Suez. Iran,
Jordània, Marroc i Argèlia participen en
el conflicte. El president egipci Sadat
intenta amb aquest cop d’efecte
l’aplicació de la resolució 242 de l’ONU.
El contraatac israelià aïlla a Egipte a
Golàn.
Davant d’aquesta guerra, els
musulmans que havien mantingut
bones relacions amb occident, adopten
una postura de solidaritat amb Egipte i
el moviment palestí. El 17 d’octubre de
1973, onze d’ells redueixen un 5% el
subministrament de petroli i provoquen
un increment del 70% en el preu del
barril, a més d’un embargament a
Estats Units i Holanda per forçar un
canvi de posició amb la política respecte
a Israel. Recordem que l’OPEP
(Organització de Països Productors de
Petroli), havia estat fundada al 1960 per
Iran, Iraq, Kuwait, Aràbia Saudí, i
Veneçuela. Aquest fet provoca una forta
crisi econòmica, de la qual el món
occidental no se’n podrà desfer amb
facilitat.

40. La fi del creixement: la crisi de 1973
Crisi econòmica i política en els
països industrialitzats (1973)
Moltes empreses es van enfonsar; unes altres, per a
sobreviure, es van traslladar a països pobres del
Tercer Món, on la mà d'obra era més barata: és el
fenomen de la deslocalització industrial.

41. Europa enfront de la crisi
Crisi econòmica i política en els
països industrialitzats (1973)
Els governs de tendència socialdemòcrata d'Europa
Occidental (Alemanya, França, Gran Bretanya…) van
optar per una decidida intervenció de l'Estat en
l'economia (a través d'inversions i compres) per a
rellançar l'economia. Això va suposar augmentar els
impostos, la qual cosa va repercutir en pujada de
preus (que ja pujaven a causa de l'ascens del preu del
petroli) i en més atur (perquè més empreses van
tancar al no ser rendibles).

42. Europa enfront de la crisi
Crisi econòmica i política en els
països industrialitzats (1973)
Per contra, els governs conservadors (Kohl a
Alemanya, Thatcher a Gran Bretanya) van optar per
moderar la despesa pública, per a contenir la inflació,
i baixar els impostos perquè les empreses fossin més
rendibles, i reactivar la inversió i el consum.
En realitat, cap govern va poder garantir una sortida
ràpida de la crisi. L'opció més segura va ser
desenvolupar la Unió Europea, construir una
economia global europea més forta i
complementada per a superar la inestabilitat
econòmica.

43. Crisi i reorientació de la política exterior dels
Estats Units (1973-1988)
Crisi econòmica i política en els
països industrialitzats (1973)
La crisi de 1973 o del Petroli va provocar una
recrudescència de la tensió internacional. Estats
Units es va retirar de Vietnam, i aquesta derrota va
contribuir a l'expansió d'altres moviments
revolucionaris per Àsia. A Iran, la revolució islamista
dirigida pel ayatollah Jomeini va enderrocar al
govern prooccidental del Sha Reza Pahlavi (1979).
Davant aquests fets, el govern nord-americà de
Ronald Reagan va decidir intervenir en diversos
fronts: va envair la illa de Grenada, va bombardejar
Líbia (on eren entrenades diverses guerrilles
revolucionàries), va recolzar als dissidents en
diversos països socialistes…

44. La Revolució Xinesa
L’any 1911 l’emperador és destituït i es proclama la
República, amb un govern nacionalista conservador
(Kuomintang). El Partit Comunista, fundat l’any 1929,
estava dirigit per Mao Zedong, molt influent entre
els pagesos.
L’economia xinesa era una economia agrícola. La
terra estava en mans de grans terratinents i els
pagesos la treballaven sota un regim feudal.
Periòdicament es produïen èpoques de fan que
comportaven la mort de milions de pagesos.
La misèria pagesa
Hi va haver tres anys consecutius de fam. Tota la família va haver de captar per poder menjar. (...) Moltes mares llençaven
els nadons al riu perquè no els podien mantenir (...) Jo errava pels turons per buscar fulles, i trobava gent que es barallava
per les fulles i els fruits silvestres. La meva germana petita va morir de fam i la dona del meu germà no va poder suportar la
fam i va marxar per no tornar mai mes.
Relat d’una pagesa, 1948.

45. La Revolució Xinesa
Durant la Segona Guerra Mundial, la Xina fou
envaïda peli Japó. Els comunistes s’hi van enfrontar i
van acabar controlant una bona part del país.
Després de la derrota del Japó, les comunistes
s’enfrontaren al govern del Kuomintang que tenia el
suport dels americans. Va esclatar una guerra civil
que va acabar amb la victòria comunista i la
proclamació de la República Popular Xinesa
(01/10/1949).

46. La Llarga Marxa
La Revolució Xinesa
La Llarga Marxa (1934-1935): expedició
d’aproximadament 100.000 comunistes, dirigits per
Mao Zedong, que van travessar deu mil quilòmetres
a peu, enmig de combats amb les tropes del
Kuomintang per establir-se a la província de Yenan i
crear-hi una República Popular seguint el model
comunista.

47. Mao, líder de la Revolució Xinesa
La Revolució Xinesa
La nova Xina comptava, al principi, amb l’únic suport
de l’URSS i es va orientar al model soviètic, amb la
col·lectivització de la terra i la prioritat de la industria
pesant.
En plena desestalinització, Mao va proposar la
ruptura amb l’URSS i la posada en marca d’un model
propi, el Gran Salt Endavant. Es van crear les
comunes populars, centre econòmics, administratius
i culturals, en les quals la vida s’organitzava de
manera totalment col·lectivista.

48. Mao, líder de la Revolució Xinesa
La Revolució Xinesa
Mao Zedong (1893-1976) va dirigir la República
Popular Xinesa fins a la seva mort i va ser el dirigent
indiscutible de la Revolució, fins el punt que al
comunisme xinès se li va donar el nom de maoisme.
Especialment durant la Revolució Cultural, la seva
figura va ser objecte d’un veritable “culte”.
Llibre vermell de Mao
(820 milions de còpies)

49. La Revolució Cultural
La Revolució Xinesa
L’experiència de les comunes, que van ser un fracàs
econòmic, va disgustar sectors del partit, que
desplaçaren Mao del poder i van intentar reorientar el
procés revolucionari.
Mao hi va reaccionar i, el 1965, va llançar una campanya
de denúncia contra les nous líders, en la qual se’ls acusava
de conduir la Xina cap al capitalisme. Començà així
l’anomenada Revolució Cultural, que pretenia transformar
o eliminar tots els referents culturals anteriors a les
revolució maoista. Amb el suport dels més joves, la
Guardia Roja, es va iniciar una persecució sistemàtica de
tots els sospitosos de capitalistes o de
contrarevolucionaris, que eren enviats a camps de
reeducació.

50. L’expansió del model maoista
La Revolució Xinesa
Alguns països comunistes es van sentir atrets pel model
maoista i la Revolució Cultural. El primer va ser el seu veí
Corea del Nord, que a la darreria de la dècada del 1950,
sota la direcció de Kim II-sung, va implantar un règim
personalista que s’ha transmès per via familiar fines les
nostres dies. A Europa, el règim comunista d’Albània va
ser el més proper al maoisme.

51. L’expansió del model maoista
La Revolució Xinesa
L’exemple mes extrem de la imitació del model maoista
va ser el cas de Cambodja, on el 1975 van arribar al poder
els anomenats khmers roigs. Van instaurar un règim
totalitari, d’economia agrària, que propugnava la
destrucció de la cultura urbana, considerada burgesa.
Milions de persones van ser traslladades al camp i
sotmeses a un sistema de treballs forcats, i una quarta
part de la població (mes de dos milions de persones) van
sucumbir a la misèria, la tortura i l’assassinat.

52. La Xina després de Mao
La Revolució Xinesa
Després de la mort de Mao, el 1976, els dirigents de Partit
Comunista van reorientar la política i l’economia de la Xina
i van desplaçar del poder els dirigents de l’última etapa de
Mao.
L’home clau d’aquest viratge va ser Deng Xaoping, que va
propiciar una obertura cap a Occident i l’inici de
l’anomenat socialisme de mercat, un sistema mixt en el
qual coexisteixen l’economia col·lectivitzada i diversos
elements capitalistes.

53. L’expansió del model maoista
La Revolució Xinesa
Malgrat això, el Partit Comunista Xinès segueix tenint el
monopoli del poder i no es respecten les llibertats
fonamentals. Això ha generat conflictes, l’exemple més
greu dels quals va ser la repressió de la manifestació
popular de la plaça de Tiananmem el 1989 (Primavera de
Pequin).

54. Els problemes del model soviètic
Crisi i enfonsament del
Comunisme
L'economia soviètica tenia grans problemes, que es
van agreujar davant les necessitats de rearmament
derivades dels conflictes oberts (Afganistan) i de la
creixent tensió amb els Estats Units.
La URSS tenia problemes per a mantenir els règims
socialistes a Europa de l'Est, on van esclatar
rebel.lions a Hongria (1956) i Txecoslovàquia
(“Primavera de Praga”, 1968), aixafades per l'Exèrcit
soviètic.
“Si ens esforcem avui en eliminar les tendències
igualitàries i en valorar els principis de rendiment, no
creiem que creem així una nova capa de classes
privilegiades. Volem que, en tots
els sectors de la nostra vida social, la remuneració de
les persones depengui de la importància social i de
l’eficiència del seu treball (...). Açò està d’acord amb
l’interès del desenvolupament de tota la nostra
societat. (...)
El socialisme no pot suposar significar sols
l’alliberament dels treballadors de la dominació de els
relacions de classe i de l’explotació, sinó també un ple
desenvolupament de la personalitat. Ha d’oferir més
que qualsevol democràcia burgesa.”
A. DUBCEK: Programa de “Renovació del Socialisme”,
1968

55. Els problemes del model soviètic
Crisi i enfonsament del
Comunisme
En 1985, Mijail Gorbatxov va assumir el poder en la
URSS anunciant reformes per a reactivar l'economia i
augmentar la producció de béns de consum
(Perestroika). En política, va anunciar una certa
obertura a altres idees (Glasnot), admitint altres
partits. Va guanyar les eleccions en 1989 i aqueix any
va iniciar la retirada de tropes soviètiques a
Afganistan. Però no va poder evitar que Ucraïna,
Rússia i Bielorússia se separaren.
En tot aquest procés, es va buscar el diàleg amb els
Estats Units.

56. La desaparició del Bloc de l'Est
Crisi i enfonsament del
Comunisme
Els països satèl.lits de la URSS en l'Europa Oriental
van iniciar un procés reformista cap a la democràcia,
iniciant-se a Polònia (1989, lluita del sindicat
Solidarność), i seguit per la resta de països.
Txecoslovàquia es va dividir en 1993 (República
Txeca i Eslovàquia). A Romania, una revolució va
enderrocar en 1989 al dictador Ceaucescu, que va ser
executat. Al novembre de 1989, la pressió popular va
aconseguir l'obertura del mur de Berlín. Les
eleccions de 1990 van ser guanyades pels partidaris
de la reunificació de les dues Alemanyes, iniciant-se
aquesta.

57. La dissolució de la URSS
Crisi i enfonsament del
Comunisme
En 1991, els sectors comunistes de la URSS van
intentar enderrocar a Gorbatxov amb un cop d'estat,
frenat pel seu opositor Boris Yeltsin, que es va
convertir en el principal dirigent de Rússia. Les
reformes es van accelerar. Es va suprimir el règim
comunista i el PCUS, es va reconèixer la
independència dels territoris que la van reclamar
(Estònia, Letònia, Lituània, Ucraïna, Bielorússia…).
La URSS es va dissoldre, i Gorbatxov va dimitir. Es va
formar la Federació Russa o CEI (Comunitat d'Estats
Independents).

58. La dissolució de la URSS
Crisi i enfonsament del
Comunisme
Els problemes no van acabar, perquè van aparèixer
enfrontaments nacionalistes i problemes econòmics
derivats de la transició al règim capitalista. Gran part
de la població russa es va empobrir.