Presentació sobre el tema de la globalització adreçada especialment als alumnes de 3r d'ESO de l'intitut Alexandre de Riquer de Calaf.

1. UNITAT 14.
LES ORGANITZACIONS
SUPRANACIONALS:
LA UNIÓ EUROPEA

2. Una organització internacional és la que inclou
membres de dos països o més que busquen
una cooperació política, econòmica o d'un altre
tipus.
La globalització ha fet evolucionar molt
aquestes organitzacions. Així, ara podem
distingir:
Organitzacions
internacionals
públiques (o intergovernamentals), en
les que els membres són Estats
sobirans (ONU).
- Organitzacions internacionals privades
(o no governamentals, ONG), que
tendeixen a enfocar-se més cap a
qüestions mundials però en els àmbits
particulars.

4. Organitzacions internacionals de cooperació
política i militar.
A més de l'ONU, al món hi ha moltes altres organitzacions
supranacionals públiques.
D'àmbit continental destaquen l'Organització d'Estats Americans
(OEA), la Unió Africana (UA), la Lliga Àrab...
També existeixen altres referides a aspectes polítics específics,
com la defensa dels drets humans (Consell d'Europa) o la
seguretat i la cooperació militar (Organització per a la Seguretat i
Cooperació a Europa -OSCE-, Organització del Tractat de
l'Atlàntic Nord -OTAN-).

6. Organitzacions
internacionals
globalitzadores i antiglobalitzadores.
El BM, FMI, l'OCDE (Organització per a la Cooperació i el
Desenvolupament Econòmics) i el G7 (G7+1) són organitzacions
que els països del nord utilitzen per pressionar i defensar els
seus interessos econòmics i polítics. Són titllades de lobbies o
d'organitzacions neoimperialistes i neocolonialistes, car els
acords acostumen a beneficiar als països més forts. En aquest
grup darrerament també es situa a l'OMC.
Al marge d'aquestes organitzacions, n'hi ha d'altres anomenades
antiglobalitzadores o altermundistes. Sovint són integrades per
ONG. El Fòrum Social Mundial o el Fòrum Social Europeu són
reunions de persones i col·lectius que volen plantejar
alternatives a l'actual sistema globalitzat.

7. El G7 és un grup de països industrialitzats amb gran importància
política, econòmica i militar a escala global. Està conformat per
Alemanya, Canadà, EUA, França, Itàlia, Japó i el Regne Unit.
Pertànyer al grup no es basa en un criteri únic, ja que no són ni
els set països més industrialitzats, ni els de major renda per
càpita, ni els de major PIB.
Els representants d'aquests països es
reuneixen anualment en la Cimera del
G7. Aquestes reunions analitzen l'estat
de la política i les economies
internacionals i intentar unir posicions
respecte a les decisions sobre el
sistema econòmic i polític mundial.
Al llarg de l'any els ministres
d'economia, comerç, afers exteriors,
treball... es reuneixen per tal de
preparar la Cimera anual, apropant
posicions i negociant acords.
Amb la integració
de Rússia, passà a
denominar-se G7+1
o G8.

8. El G20 es formà el 1999 amb els set països més industrialitzats
del món (G7), Rússia (G7+1 o G8) i onze països recentment
industrialitzats de totes les regions del món (Argentina, Austràlia,
Brasil, Xina, Índia, Indonèsia, Corea del Sud, Mèxic, Rússia,
Aràbia Saudita, Àfrica del Sud, i Turquia), i la UE com a bloc.
Vol ser un forum de cooperació i consultes entre els països en
temes relacionats amb el sistema financer internacional. Vol
mantenir l'estabilitat financera internacional.

9. UNA INSTITUCIÓ SUPRANACIONAL:
L'ORGANITZACIÓ DE LES NACIONS UNIDES
El 25 d'abril de 1945 va començar la
Conferència Internacional de San
Francisco amb la intenció de crear
l'organització internacional de les
Nacions Unides.
Finalment, el 24 d'octubre de 1945
l'ONU va néixer amb la ratificació de la
Carta de les Nacions Unides pels cinc
membres permanents dels Consell de
Seguretat: República de la Xina,
França, Unió Soviètica, Regne Unit i els
Estats Units, i per la majoria dels altres
membres (46).

10. Actualment es troba integrada per 192 Estats. L'afiliació a l'ONU és
oberta a tots els "estats que estimen la pau" i que accepten les
obligacions de la carta de les Nacions Unides. L'Assemblea
General determina l'admissió sobre la base de les recomanacions
del Consell de Seguretat.
Disposa de diversos òrgans principals:
L'Assemblea General que
es reuneix una vegada a
l'any o quan sorgeix un
conflicte; cada estat hi té un
representant. És un lloc de
debat que pretén organitzar
un arbitratge internacional.
Presenta
recomanacions,
aprovades com a mínim per
dos terços del total de
membres.
₋

11. El Consell de Seguretat, format per quinze membres: 10
s'elegeixen cada 2 anys i 5 són permanents (els cinc grans,
amb dret de veto). S'encarrega de vetllar pel manteniment de
la pau i la seguretat mundial. Ha d'aplicar les recomanacions
de l'Assemblea General (pot imposar sancions econòmiques,
ordenar un embargament d'armes i, fins i tot, autoritzar
mesures militars col·lectives).
₋

12. El Consell Econòmic i Social, format per 54
membres elegits per a 3 anys; s'encarrega de
la cooperació econòmica, social i cultural.
₋
La Cort Internacional de Justícia (CIJ). Amb
seu a l'Haia.
₋
El Secretariat de l'ONU, instal·lada a Nova
York. Actualment és el coreà Ban Ki-moon. La
seva principal funció, a banda de representar
l'ONU, és fomentar el diàleg i evitar els
conflictes.
₋
El Consell d'Administració Fiduciària
(actualment les seves activitats es troben en
suspens).
₋
L'ONU utilitza 6 llengües oficials: anglès, àrab,
xinès, castellà, francès i rus.

14. Aquests són alguns dels objectius de l'ONU:
- Fomentar el desarmament. El propòsit original de les Nacions
Unides era crear un sistema de regulació i/o limitació de la fabricació
d'armament, especialment de les armes atòmiques i "altres armes
de destrucció massiva".
- Manteniment de la pau: promouen la pau per
mitjà d'un exèrcit enviat a les regions que han
tingut un conflicte armat recent per a facilitar
els acords de pau i per a dissuadir als
combatents d'aixecar-se novament. Les forces
provenen dels diferents estats membres; és a
dir, l'ONU no té un cos militar independent.
Totes les operacions de les forces de pau
(cascos blaus) han de ser aprovades pel
Consell de Seguretat.

15. - Proporcionar assistència Humanitària: amb altres organitzacions
com la Creu Roja, l'ONU proveeix aliments, aigua i altres serveis
humanitaris a la població que pateix de fam, que ha estat
desplaçada per causa de la guerra, o que ha estat afectada per
algun desastre natural.
- Promoure el respecte als Drets Humans.
Aquest va ser un dels objectius principals
de la creació de les Nacions Unides
després del genocidi i les atrocitats de la
Segona Guerra Mundial, per prevenir
tragèdies similars en el futur; l'objectiu
principal va ser crear un marc legal per
considerar i actuar en contra de les
violacions als drets humans.
Fomentar
el
Desenvolupamen t
Sostenible de tots els pobles del món.

16. L'any 2000, a la Cimera del Mil·lenni, s'establiren els anomenats
Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni.
Els objectius del mil·lenni són:
- Reduir la pobresa extrema i la fam.
- Aconseguir l'ensenyament primari universal.
- Aconseguir la igualtat de gène.
- Reduir en dos terços la mortalitat infantil.
- Reduir en tres quartes parts la mortalitat materna.
- Reduir la propagació de malalties, especialment el paludisme i la
SIDA.
- Garantir la sostenibilitat ambiental.
- Crear una associació mundial per al desenvolupament.

17. L'ONU va sorgir per garantir la pau al món. Caldria però tornar a
definir el seu funcionament i acabar amb el poder de vet que tenen
alguns estats membres. Països com Japó, Índia, Alemanya o Brasil
demanen un seient permanent al Consell de Seguretat.
Igualment, caldria acabar amb la reduïda capacitat d'implementar
les seves decisions.
Consell de Seguretat

18. UNA INSTITUCIÓ SUPRANACIONAL:
LA UNIÓ EUROPEA
El 1957, amb la signatura del Tractat de Roma, es va crear la
Comunitat Econòmica Europea (CEE) formada per Alemanya,
França, Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg.
Malgrat la diversitat, els països de la CEE es
regeixen per uns mateixos valors fonamentals:
la pau, la democràcia, l’Estat de dret i el
respecte dels drets humans. De fet, per ser
membre cal respectar aquests valors i tenir una
economia consolidada de base capitalista.
Durant mig segle, la UE ha augmentat el nivell
de vida dels seus ciutadans fins a nivells sense
precedents. Ha creat un mercat comú sense
fronteres interiors i una moneda única, l’euro.

19. 11
El Tractat de Roma preveia que la prosperitat de la Comunitat
Econòmica Europea (CEE) dependria d’un mercat interior únic
(Mercat Comú).
Per aconseguir-ho, la CEE establí una sèrie de polítiques
concretes sobre la lliure circulació de béns, serveis, persones i
capitals (unió duanera).
La CEE també fomentà la llibertat de competència i el
desenvolupament d’unes lleis comunes per les quals es
governarien els Estats membres.
Amb el temps, la CEE es va anar ampliant i consolidant,
transformant-se en l'actual UE.
Actualment, té 27 membres i arriba als 493 milions d’habitants. L'1
de juliol del 2013 ingressarà Croàcia.
Són candidats a ingressar Turquia, Sèrbia, Islàndia, Montenegro i
Macedònia.

21. 11
1957,
França,
Itàlia ,
Alemanya, Països Baixos,
Bèlgica i Luxemburg.
1973, Dinamarca, R. Unit i
Irlanda.
1981, Grècia.
1986, Espanya i Portugal.
1995, Finlàndia,
Àustria.
Suècia
i
2004,
Estònia,
Lituània,
Letònia, Polònia, Txèquia,
Eslovàquia, Eslovènia, Xipre,
Malta i Hongria.
2007, Romania i Bulgària.

22. 11
L’Acta Única Europea de 1987 va incorporar el principi de cohesió
econòmica i social per tal que fos possible un desenvolupament
equilibrat de tots els membres
El 1992, amb el Tractat de la Unió Europea (Maastricht), l’espai de
lliure circulació va començar a ser una realitat. Aquest Tractat
decidí la unió monetària, creà mecanismes de participació
ciutadana a través de les eleccions al Parlament Europeu, establí
nous drets per als ciutadans, etc. Una de les iniciatives amb
efectes més importants ha estat l’aprovació de la Unió Econòmica
i Monetària (UEM).

23. El Tractat de Maastricht,
també volia impulsar una
unificació social i de política
exterior.
Així, el Conveni de Schengen,
1995, preveu la supressió dels
controls a les fronteres
interiors i una intensificació
dels controls exteriors per a
un major control de les
migracions.
També es creà la política
exterior
i
de
segureta t
comunes (PESC).

24. El Tractat d’Amsterdam, 1997, modificava el de Maastricht. S’hi
ratifica el calendari previst de la unió econòmica i monetària i se’n
va fixar el funcionament en qüestions polítiques i econòmiques.
En el Tractat de Niça, 2001, s’hi acordà la reforma de les
institucions de la Unió amb vista a la seva futura ampliació cap a
l’Europa de l’Est.
Per arranjar l’estructura i el funcionament d’una unió d’Estats cada
vegada més nombrosa es va desenvolupat el 2004 el projecte de la
Constitució Europea (volia aconseguir una major integració
política). Un altre cop a de Roma, el 2004, es va redactar un Tractat
Constitucional que havia de substituir tots els anteriors. Calia que
els estats el ratifiquessin. Alguns estats van optar per referèndums.
El rebuig de França i Països Baixos va provocar una greu crisi.
Davant el fracàs del projecte de Constitució Europea, i el 2009 es
signà el Tractat de Lisboa. Modernitzà les institucions i el
funcionament de la UE.

27. 11
Les institucions de la
Unió Europea

28. 11
El Consell Europeu
El Consell Europeu està format
pels caps d’Estat o de Govern
dels
estats
membres ,
acompanyats
dels
seus
ministres d’Afers Exteriors.
És el màxim organisme polític de la
UE i s’encarrega de definir les
orientacions generals d’actuació i de
desenvolupament. La seva funció és
dotar a la UE d’impuls polític en
qüestions fonamentals.

29. 11
El Consell de Ministres està format
per representants dels Estats que
integren la UE. Generalment, es
reuneixen
a
Brussel·les
els
ministres d’Afers Exteriors dels
països membres. Quan l'afer ho
requereix, assisteixen a la reunió
altres ministres.
El Consell de Ministres
És el principal òrgan decisori de la Unió. Al Consell de Ministres
es prenen les decisions més importants i es coordinen les
actuacions dels diferents estats de la UE.
Les decisions es prenen per unanimitat o per majoria. El nombre
de vots de cada Estat depèn de la quantitat de població de cada
país.
Té poder legislatiu, compartit amb el Parlament en el marc del
procés de codecisió. També comparteix la responsabilitat de
l’adopció del pressupost.

30. Els acords poden ser per majoria simple,
majoria qualificada (la majoria de les
vegades; no hi ha ca decisió del Consell
que pugui adaptar-se si no rep el número
mínim de vots especificats)
o per
unanimitat (Modificació Tractats. Noves
adhesions,...)

31. 11
El Parlament Europeu
El Parlament Europeu, que representa als
ciutadans, es reparteix les competències
legislatives i pressupostàries amb el
Consell de la Unió Europea.
Situat a Estrasburg, és elegit per sufragi universal. Cada Estat tria
els seus eurodiputats, és a dir, als seus representants al Parlament
Europeu. Per exemple, sobre un total de 751, Espanya en tria 54.
La circumscripció electoral per cada país és única.
Els parlamentaris s'organitzen per ideologia, no per país.
El Parlament exerceix la funció legislativa, és a dir, pot fer i
reformar lleis i aprova els pressupostos de la UE. S’organitza en
comissions per treballar temes concrets.

32. 11
La Comissió Europea
Amb seu a Brusel·les, representa l’interès comú de la UE i és el
principal òrgan executiu. Es preocupa per que les polítiques de la
UE s’apliquin adequadament. També té dret a proposar legislació.
Els seus membres són escollits pels Estats membres de comú
acord i el seu nomenament (per 5 anys) sotmès a l’aprovació del
Parlament europeu.
La Comissió ha de presentar la dimissió col·lectiva si el Parlament
aprova moció de censura en contra.
Des del 2004, hi ha 1 comissari per a cada Estat membre.
Té plena independència, i és la “garant” de l’interés comú (no pot
sotmetre’s a cap govern nacional)

33. Ha de vetllar per l’aplicació en els Estats membre dels Tractats,
Directives, Reglaments,.... La no aplicació pot implicar el fet de
portar el país al Tribunal de Justícia per incompliment del Dret
Comunitari.
És el braç executiu de la
UE. Té ampli poder sobre
la gestió de polítiques
comunes
(agricultura,
investigació, ajut exterior,
desenvolupament
regional,...
Gestiona el pressupost d’aquestes polítiques

34. 11
El Tribunal de Justícia
El Tribunal de Justícia de
Luxemburg exerceix la funció
judicial. Garanteix el respecte,
la interpretació i el compliment
de les lleis comunitàries.
Està format per un jutge de
cada país membre, que es
renova cada cinc anys. Aquest
tribunal atén els ciutadans i
institucions comunitaris
ho
necessiten.
Les seves
vinculants.
sentències
són

35. El Tribunal de Comptes
Amb seu a Luxemburg, controla les despeses
de la Unió. És a dir, comprova que el
pressupost de la UE s'executa correctament,
que els ingressos i les despeses són
correctes.

36. 11
Òrgans consultius.
Altres institucions
- El Comitè de les Regions representa a les
autoritats regionals i locals.
- El Comité Econòmic i Social Europeu
representa a la societat civil organitzada
(sindicats, empresaris, consumidors...).
Òrgans financers.
- El Banc Central Europeu (Frankfurt) gestiona l’euro i la política
monetària de la UE,
- El Banc Europeu d’Inversions fa préstecs a llarg termini per a
projectes d'inversió.
- El Fons Europeu d'inversions ajuda a les petites empreses.

37. 11
Òrgans especialitzats
El Defensor del Poble pot ser consultat pels ciutadans dels estats
membres si consideren que han estat tractats injustament per
alguna institució de la Unió Europea.
El càrrec va ser creat pel Tractat de la Unió (1992).

38. La Unió econòmica (l'Euro)
La instauració de la Unió Econòmica i
Monetària
significà
l’eliminació
d’obstacles duaners, la creació de l’euro
com a moneda única, la creació del Banc
Central Europeu i la creació del Sistema
Europeu de Bancs Centrals (SEBC).
S'establiren els criteris de convergència,
que els països havien de complir per tal
de poder aconseguir l'euro.
Aquests criteris eren:

39. - Estabilitat de preus: la inflació no pot superar en més d’un 1,5%
la mitjana dels tres estats amb la taxa d’inflació més baixa.
- Tipus d’interès. El tipus d’interès a llarg termini no pot superar
en més del 2% la mitjana dels tipus d’interès dels tres països
amb menys inflació.
- Dèficit públic: no pot excedir el 3% del PIB.
- Deute Públic: no pot excedir el 60% del PIB.
- Estabilitat del tipus de canvi. S’han hagut de mantenir durant
els 2 anys previs, dins dels marges de fluctuació autoritzats.
L'1 de gener del 2002, després de 3 anys d'adaptació, l'euro
començà a circular en Alemanya, Àustria, Bèlgica, Espanya,
Finlàndia, França, Grècia, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, els Països
Baixos i Portugal. Posteriorment adoptaren l'euro Eslovènia
(2007), Xipre i Malta (2008), Eslovàquia (2009), i Estònia (2011).

40. En blau clar, els estats de
l'Eurozona. En verd, els estats de
la UE que han d'entrar més
endavant
a
l'Eurozona.
En
vermell, estat de la UE que
decidirà l'adopció o no de l'euro
mitjançant
referèndum
(Dinamarca). En marró, estat de la
UE que de moment ha optat per
no adoptar l'euro (Regne Unit).
Si bé és cert que l'entrada en vigor de l'euro provocà una forta
pujada de preus, també comportà una agilització dels tràmits i una
major fluïdesa en les transaccions comercials.

41. 11
La política regional europea
La Unió Europea és un conjunt heterogeni d’Estats.
L’heterogeneïtat es manifesta tant en els seus nivells de
desenvolupament com en la seva diversitat cultural.
Amb l’entrada en vigor del Tractat de la Unió Europea es va
fer més urgent la necessitat de reduir les diferències
regionals. Les darreres ampliacions de la UE han remarcat
l’existència de desequilibris entre els nous i els antics
membres.
Per corregir els desequilibris dintre dels països de la UE,
actualment existeix una política econòmica regional. Aquesta
política econòmica es basa en el desenvolupament dels fons
estructurals i els fons de cohesió, partides del pressupost
europeu que es destinen a diferents fins.

43. 11
Les
noves
incorporacions a la
UE són països amb
un
grau
de
desenvolupament
molt diferent, tant
social, com polític,
econòmic, etc. Per
això i per poder
reduir
diferències,
una part important
dels fons comunitaris
es destinaran als
nous
països
membres.

44. Cal
planificar
polítiques
d’àmbi t
supranacional, car ja
des del principi (CEE)
es
plantejà
el
problema dels grans
desequilibris
econòmics regionals.
Aquests suposen un
greu perill, ja que
poden dificultar el
procés
d’integració.
Aquesta situació ara
és més clara, amb
l'ampliació
a
27
estats.

45. D'aquesta manera, el 1975 es creà el Fons Europeu de
Desenvolupament Regional (FEDER). Amb ell es posa en marxa
la política regional europea, que té com a principal objentiu
corregir les excessives divergències en el nivell de
desenvolupament de les diverses regions.
El 1993, amb la signatura del tractat de Maastricht, es donà un
nou impuls a la política regional. Es crearen els Fons de Cohesió
per als membres amb els nivells de renda més baixos (amb un
nivell de renda inferior al 90% de la mitjana europea). Des
d'aquell moment, els països més beneficiats van ser Espanya,
Portugal, Irlanda i Grècia.

46. La política regional europea té
diversos instruments.
Els econòmics són els Fons
Estructurals i els Fons de
Cohesió.
Els
consultius
bàsicament
corresponen al Comité de les
Regions.
Els principals Fons Estructurals
són:
- FEDER
- Fons Social Europeu (per
formar i fomentar l’ocupació)
- FEOGA
- IFOP

47. Els Fons
objentius:
de
Cohesió
tenen
com
a
- Fomentar el desenvolupament de les
regions menys desenvolupades.
- Ajudar a la reconversió industrial.
- Combatre l’atur de llarga durada.
- Inserir laboralment alguns col·lectius més
vulnerables.
- Afavorir
l’adaptació
laboral
dels
treballadors
- Fomentar el desenvolupament de les
zones rurals, millorant les estructures
agràries i pesqueres.

49. El 1994 es creà el Comité de les Regions.
És un organ consultiu. Maastricht estableix que s’ha de
consultar per qüestions com la política regional, sanitària, la
xarxa de transports ...
Ha de salvaguardar el principi de subsidiarietat. Això vol dir
que la UE intervé per ajudar al desenvolupament dels estats
membres; ara bé, la intervenció es produeix si pot actuar de
manera més efectiva que els Estats o les regions.
El Comité s'organitzada en comissions i en subcomissions de
diversos àmbits (desenvolupament regional, ordenació
territorial ...).

50. Els seus membres són els càrrecs públics
més propers als ciutadans, com ara
presidents
regionals,
alcaldes ,
governadors...
Ara que es planteja la reforma de la UE,
el Comité demanda més poder per
elaborar i decidir polítiques.

51. La política exterior i de seguretat
•
•
•
•
•
•
A Maastricht s’estableix també una Política Exterior i
de Seguretat Comuna (PESC)
Els objectius són la defensa del valors i interessos de
la UE i la defensa de la seva independència.
També es preveu la col·laboració activa en la defensa
de la pau i la seguretat mundial.
Tot i així, la OTAN continua ocupant-se de la defensa
europea.
El 1995, a la Conferència Euromediterrània es va
signar un compromís de col·laboració amb els estats
de la ribera mediterrània.
També al 1995 es signen acords de col·laboració amb
Mercosur.

52. La unificació política i social
•
•
•
A Maastricht es va establir la ciutadania europea derivada
de la llibertat de circulació i residència.
La ciutadania europea reconeix també el dret a participar
de les eleccions municipals i europees en el país de destí.
També es van aprovar algunes polítiques socials comunes:
1. Millora de condicions d’ocupació i protecció social
2. Cooperació en matèria sanitària
3. Cooperació en matèria d’educació
4. Protecció del patrimoni cultural europeu
5. Desenvolupament d’una xarxa trans-europea de
transports i comunicacions
6. Protecció del medi ambient
7. Cooperació per al subdesenvolupament

53. UE, problemes i perspectives
•





Alguns problemes encara presents a la Unió Europea:
1. Existència d’excedents agrícoles i pesquers
2. Deslocalització industrial amb el conseqüent atur
3. Manca de modernització d’alguns sectors
industrials i de serveis
4. Diferències de nivell de vida i benestar entre
regions
S’ha intentat resoldre aquests problemes amb
subvencions i ajuts a empreses i regions
El repte continua essent l’Europa social i política.. més
que no pas l’econòmica.
Queda pendent també resoldre l’entrada de Turquia.
També cal fer front a l’escepticisme de molts ciutadans
respecte el projecte europeu.
També cal fer front a l’envelliment de la població.