1. 1. La construcció europea
1.1.Els precedents
Després de la II Guerra Mundial, Europa va quedar destrossada i per tal de
recuperar-se l’any 1951 es va crear la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer
(CECA). Això va permetre millorar les relacions entre França i Alemanya i va
impossibilitar nous enfrontaments.
1.2.La Comunitat Econòmica Europea
A causa dels bons resultats de la CECA es va arribar a la signatura dels tractats de
Roma al 1957. Amb aquest tractat es creen dues organitzacions:
La Comunitat Econòmica Europea (CEE), coneguda com a Mercat Comú.
La Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (CEEA), o Euratom.
L’objectiu d’aquests tractats eren la lliure circulació de persones,
mercaderies, serveis i capital per tot el territori dels estats membres.
1.3.El tractat de la Unió Europea
Al novembre de 1993 va entrar en vigor el tractat de la Unió Europea (TUE) o
tractat de Maastritch. Impulsa una unió i una integració més grans entre els
estats membres i estableix vincles polítics i socials. Al aprovar-se el TUE, el nom
de CEE va ser canviat per Unió Europea(UE). El TUE va atribuir més poder al
Parlament Europeu.
Va sorgir el concepte de ciutadania europea: es considera ciutadà europeu tota
persona que tingui la nacionalitat d’un dels estats membres. Aquest fet atorga
drets:
Dret a circular i residir lliurement al territori dels estats membres.
Dret de sufragi en les eleccions al Parlament Europeu, i municipals.
Dret a la protecció de les autoritats diplomàtiques i consulars.
Dret a dirigir-se al defensor del poble europeu.
Dret de petició davant el Parlament Europeu.
Es va establir la política exterior i de seguretat comuna com a sistema de
cooperació entre governs per prendre decisions en política internacional.
També va donar impuls a la unió econòmica i monetària que portà a la creació
de l’euro (€) com a nova moneda al 1999 i circulà al 2002 pels 12 estats.
Espai Schengen
L’objectiu d’aquest acord és suprimir les fronteres i aconseguir la lliure
circulació entre els estats signants. Tots els estats de la UE exceptuant: Regne
Unit i Irlanda. Islàndia, Noruega i Suïssa van firmar l’acord tot i no pertànyer a la
UE.
1
2. 1.4.El Tractat de Lisboa
Al desembre de 2007 es va signar el Tractat de Lisboa que establia un conjunt de
normes per tal d’agilitzar i millorar el funcionament de les institucions europees.
Les decisions del Consell Europeu han de ser aprovades per una majoria
qualificada: mínim del 55% d’estats a favor i 65% de la població. És el braç
legislatiu i aprova el pressupost de la UE i coordina les polítiques econòmiques
dels estats membres.
La Comissió Europea té el poder executiu i pot tenir iniciatives legislatives.
Gestiona i aplica les polítiques comunitàries i el pressupost.
El Parlament Europeu representa el conjunt de la ciutadania i té capacitat per
legislar, a la vegada que té el control sobre la resta de les institucions.
El Tractat de Lisboa vol reforçar la importància de les regions dins la Unió
Europea i estableix el reconeixement de la diversitat cultural i lingüística com
objectiu principal. Reforça i amplia també, la Carta dels Drets Fonamentals de la
Unió Europea.
2. Les ampliacions de la UE
2.1.Els criteris d’adhesió
Per poder entrar en la Unió Europea, cal ser un estat europeu i complir els
requisits coneguts com a criteris de Copenhaguen:
Criteri polític: cal que hi hagin institucions polítiques estables que
garanteixin la democràcia, l’estat de dret, el respecte als drets humans
i el respecte i la protecció de les minories.
Criteri econòmic: cal tenir una economia de mercat ferma i viable,
capaç d’adequar-se al grau de competitivitat existent dins la UE.
Cabal comunitari: conjunt de lleis i objectius polítics i econòmics
d’àmbit europeu que cal que el país candidat accepti i assumeixi com a
propi.
2.2. Cronologia de les ampliacions
- 1958. Es constitueix la Comunitat Econòmica Europea amb França, la República
federal d’Alemanya, Bèlgica, els Països Baixos, Luxemburg i Itàlia.
- 1986. S’hi incorporen Espanya i Portugal.
Les properes incorporacions encara estan pendents, tot dependrà de com es
resolguin les diferències de tipus polític que existeixen.
2
3. 3. L’Europa de les regions
3.1.El principi de subsidiarietat
Els diversos territoris que formen els estats van voler participar en la presa de
decisions i van reclamar l’aplicació del principi de subsidiarietat. Segons aquest
principi, les competències que puguin assumir amb eficàcia les administracions
més properes als ciutadans no seran assumides per les administracions superiors
més allunyades. Com a conseqüència s’ha produït un corrent de regionalització
del poder. El TUE va crear el Comitè de les Regions, un òrgan consultiu pel que fa a les
polítiques regionals.
3.2.Concepte i classificació de les regions europees
La UE considera que una regió és un territori amb una dinàmica demogràfica i
econòmica i uns trets geogràfics comuns, delimitat amb una finalitat de caràcter
administratiu i estadístic.
L’Assemblea de les Regions d’Europa és una organització independent i segons aquesta
una regió és l’entitat situada per sota del nivell de l’estat central que està dotada de
representativitat política.
L’EUROSTAT va establir l’any 1988 la Nomenclatura d’Unitats Territorials
Estadístiques, les quals s’organitzaven en:
NUTS 1. Regions comunitàries europees. Principals àrees de planificació
econòmica.
NUTS 2. Unitas administratives de base. Nivell fonamental per a l’anàlisi
de situacions i la presa de decisions a l’hora d’executar la política
regional de la UE. Comunitats autònomes.
NUTS 3. Corresponen a demarcacions ja existents, províncies.
NUTS 4 i 5. Unitats administratives locals. Les 4 no són establertes les 5
corresponen als municipis.
3.3.La política regional de la Unió Europea.
Per ajudar a les regions menys afavorides i reduir-ne desigualtats (reben ajuts les
regions on la renda no arriba al 75% de la mitjana europea), la UE té establerts
dos tipus de mecanismes financers:
Fons Estructurals.
o Fons Europeu de Desenvolupament Regional. Concedeix ajuts
econòmics per a la construcció d’infraestructures i la realització
d’inversions productives que generin ocupació i donin guanys a les
empreses.
o Fons Social Europeu. Finança activitats de formació que afavoreixin la
inserció laboral dels treballadors aturats i dels sectors més desfavorits.
3
4. Fons de Cohesió.
Destinat a estats on el PIB és inferior al 90% de la mitjana comunitària. Finança
projectes d’infraestructures relacionats amb el medi ambient i els transports.
Pel període 2007-2013 la UE s’ha marcat tres objectius:
o Convergència. Promocionar el creixement i l’ocupació per accelerar la
convergència de les regions i els estats menys desenvolupats.
o Competitivitat regional i ocupació. Promoció de la innovació i de l’esperit
empresarial, la protecció del medi ambient i el desenvolupament dels mercats
laborals de les regions no incloses en l’objectiu anterior.
o Cooperació territorial europea. Reforça la cooperació transfronterera,
interregional i interestatal.
Aquests ajuts han de respectar la legislació europea.
4. L’economia de la UE i la seva posició en el món
4.1.La unió Econòmica i Monetària
L’any 1979 es va posar en marxa el sistema monetari europeu. La
primera conseqüència va ser la creació del predecessor de l’euro:
l’ECU. Mai va circular. Al 1989, a partir de l’informe Delors, el Consell
Europeu va establir un procés progressiu i en etapes, per arribar a la
unificació de les economies: la Unió Econòmica i Monetària. Aquesta
va rebre un gran impuls amb el TUE i va crear el Banc Central
Europeu i l’euro.
4.2.La zona euro
S’anomena eurozona el conjunt d’estats de la UE que utilitzan l’euro com a
moneda de curs legal. En formen part: Finlàndia, Irlanda, Països Baixos, Bèlgica,
Luxemburg, Alemanya, Eslovàquia, Àustria, Eslovènia, Grècia, Itàlia, França,
Espanya i Portugal.
Alguns estat conserven la seva moneda pròpia, d’altres al no tenir, utilitzen
l’euro.
4
5. 4.3.L’activitat econòmica a la Unió Europea
El sector primari té establert una política agrícola comuna i una política
pesquera comuna. Els objectius de les quals són:
o Augmentar la productivitat
o Assegurar un nivell de vida equitatiu per a la població que hi treballa.
o Estabilitzar els mercats
o Garantir l’aprovisionament
o Assegurar preus raonables per als consumidors.
El sector secundari no té política industrial comuna.
El sector terciari és el que produeix més riquesa a la UE i genera més ocupació.
Per això es parla de terciarització del comerç. La UE és membre de
l’Organització Mundial del Comerç.
La Unió Europea exporta maquinària, productes químics i farmacèutics. Els
intercanvis amb Amèrica del Nord suposen un saldo positiu per Europa just al
contrari d’Àsia i Rússia.
La lliure circulació de béns i persones ha mostrat la necessitat d’una política
comuna de transports per la creació de grans xarxes europees. S’ha
desenvolupat el sistema Galileu de navegació per satèl·lit. Les xarxes
transeuropees:
o Xarxa transeuropea d’energia. Assegura el subministrament
d’electricitat i gas natural.
o Xarxa transeuropea de transport.
o Xarxa transeuropea de telecomunicacions. Facilita la transició cap a la
societat de la informació i afavoreix la interconnexió de xarxes i el
desenvolupament de noves activitats en el sector TIC (Tecnologies
d’Informàtica i Comunicació)
5. La població de la UE i els corrents migratoris
5.1.La població europea
La població total europea s’incrementa lleugerament cada any. Aquest feble
increment és degut a l’estructura envellida de la població a la majoria d’estats i
l’escassa fecunditat femenina, cosa que produeix un creixement vegetatiu escàs.
La baixa reproducció i l’allargament de l’esperança de vida provoquen les taxes
d’envelliment elevades. La població també augmenta gràcies al creixement
migratori.
5.2.Els corrents migratoris
Les migracions cap a la UE tendeixen a crèixer. La major part de la immigració
prové d’Europa de l’Est, Turquia, nord d’Àfrica i Amèrica del Sud.
5
