1. ESTRUCTURA NARRATIVA DE LES RONDALLES 1. Situació inicial : presentació d’alguns dels participants de la narració i de les seues circumstàncies. Açò va anar i era un mas on vivia un vellmatrimoni sense fills, que es dedicava a la cria d’aviram: gallines blanques i negres, descomunals gramàntols, estovades lloques… era allò que sovint es veia al voltant del maset. La velleta coneixia cadascun dels animalons que criava. Açò que tot seguit us contaré, diu que va esdevenir a la vila d’Atzeneta, que es troba en una de les parts més altes i boscoses de la vall d’Albaida. En aquesta callada i recòndita població, fa moltíssims anys hi havia una mestra de costura sabudíssima, de molta astúcia i de no gaire bondat, que es deia dona Irene. Ella feia la vida en el dalt d’una casa solejada de la plaça, la qual casa tenia una peça amplíssima en el baix, on hi havia la costura o escola de xiquetes. Allí, durant tres hores del matí i altres tantes de la vesprada, es sentia una tabola de veuetes que feia goig. Les xiquetes hi aprenien a repuntar-se la robeta, a fer vestidets a les nines, punt de calça i també a llegir i a escriure. Fa segles hi havia un regne més petit que gran, prop de la Mediterrània: es deia el regne de la Terra Blanca. La seua reina Brígida I tenia un sol fill,que es deia Girau. De xicotet, el príncep era força oblidadís i fou justament el seu preceptor, el noble marqués de Rotival, que li ajudava a fer memòria en moltes ocasions.

2. 2. Conflicte : qualsevol fet o acció que modifica la situació inicial. Un hivern morí la mare, i el desconhort de l’espòs fou tal, que no tardà massa a seguir-la. Així, en un no res, la bella i aristocràtica Llucina es tornà òrfena i sense més recursos que aquella casa buida, perquè fins i tot la serventa l’abandonà. Llavors tenia quinze anys. I va esdevenir-se que la del llenyater, a força de passar estretors, contragué la mania de l’estalvi i no li comprava mai col ni per a dinar ni per a sopar, i allò era penós per a Paulus,que en tenia un deler. -M’has fet col? -Ai, col! Tu saps que no tenim ni terra ni diners… -es queixava Floràlia. Un any, quan va arribar la primavera amb els seus cels esplendorosos de blavor… Ella sentí brostar dins el seu pit una onada misteriosade vida nova i,al seu cervell, un tropoll de pensaments confusos i meravellosos. Tanmateix, un matí li agafaren unes ganes molt fondes de plorar, d’ajaure’s al llit i de morir… o de batre unes ales invisibles i envolar-se molt lluny per damunt dels verds camps. El marqués de Vilian era aquell matí al seu gabinet de caça amb un criat. Devers les deu, va sentir trucar a la porta, i era Roseta. -Què vols? Què succeeix? -Senyor, Brunilda ha caigut malalta.

3. 3. Acció : és la seqüència o part més important de la narració, en què es produeix la reacció d’algun dels participants per tal d’intentar resoldre el conflicte. En un bell en sec, canvià d’humor la dama, i el príncep ho aprofità i va parlar així: -Ja que ens hem fet amics, expliqueu-me què he de fer per abastar l’amor de les tres taronges, puix el meu cor em diu que el dia que la trobaré, s’haurà acabat la meua estranya malaltia. -Bé dieu i bona intuïció teniu –assentí la dama-, perquè sé ben cert que vós no patiu una altra cosa que una llarguíssima set d’amor. -I què haig de fer? -Jo us ho diré-prosseguí l’anciana-. Però us previnc que és en un país remot, lluny del reialme del vostre pare, i que molts, abans que no vós, han perdut la vida en l’aventura. Bona estona estigueren parlant-ne, però no li trobaven l’enfilador. Cadascuna,desanimada, es retirà per fi, sense ni tastar el sopar, a la seua cambra. En la de la velleta hi havia un gran quadro de les Animetes del Purgatori, a les quals ella tenia una gran devoció. Així que, aquella nit, davant el quadro, els parlàamb aquestes paraules: -Animetes santes! Estic en un gran entreval i a vosaltres m’encomane. La xica no sap fer res per culpa de la meua imprevisió. Ací tinc aquestes madeixes… Els ho contà tot, tal i com si les Animetes poguessen sentir-la.

4. Com a resposta, un tro va fer tremolar la casa pairal dels Mestre fins als seus mateixos fonaments, i don Pere, esbalaït, a la mitja claredat que feia un llum d’oli, va distingir a la punta del corredor un cavaller alt, ben abillat, de refinat aspecte. -M’heu cridat, don Pere? –va dir inclinant-se en una lleugera reverència. -Sí, sí, us he cridat –va respondre l’hereu tot seré. I pensà de seguida: “Estic en presència del dimoni”,cosa que l’alegrà-. Passeu si us plau –pregà polidament. I va menar el misteriós personatge al seu escriptori. -Encara que ja us ho deveu suposar,us haig de dir que jo sóc el dimoni i que em diuen Capralenc el Fi –es presentà la visita. Don Pere digué que se n’alegrava molt. I era la veritat. -He sentit a dir que voleu ser ric. -Sí, no hi aneu gens enganyat. Podríeu dir-me, vós, dimoni muntanyenc, com puc tornar a ser ric? Us haig d’advertir que estic disposat a tot.

5. 4. Resolució : el resultat de les accions anteriors. Després de descansar un poc, partí per on el portava el perdiguer. Travessà la marjal i arribà a Onil al davant del casalici misteriós, on sentí també la misteriosa veu que el convidava a oir el pardal que parla. Entra en el parc; però més malpensat que el germà, ni baixà del cavall ni desempara un moment l’espasa i el gos. De sobte, va sentir una remor estranya, com d’algú que no vol ser oït. Joan Batiste crida al gos: “Porta-me’l!”. L’animal, com un lluquet, pega un bot dins la verdor i trau a rossegons una bruixa agafada pel bescoll. Va ser tot tan ràpid, que, a la bruixa, la vareta de les virtuts li caigué en terra i es quedà sense poder malèfic. Joan Batiste, de dalt del cavall mateix, d’un solcolp li tallà elcap amb l’espasa. Després descavalcà, trobà el saló de les estàtues i començà a galtejar-les. Cas gros! Galtada que pegava, galtada que recobrava la vida. Galtada a Jaumet, i aquest es torna viu i abraça fortament el seu germà.

6. Es va alçar i seguí cap amunt, convençut que havia proporcionat un gran benefici a lavila de Penàguila. Quasi res… matar-li el dimoni de tanda…! Però quan ja havia fet mig quart de camí, va veure al seu davant una munió de gralles, garses i esparvers que xisclaven horriblement. Carregà de bell nou l’escopeta i amb els cabells un poc eriçonats, en girar un revolt del camí, va veure, dalt les penyes d’una cova, el seu dimoni. Sense cap i ballant, vinga de ballar. Quan més gran cacau estava armant-se, sentiren un xiulet pel forat del pany i hi aparegué una bruixa que tenia uns cabells llargs, que li tocaven els peus. -Jirònia! –escridassaren tots. -Gràcies a Déu! –fa el babau de Ciril en veu forta, de content que havia arribat la sal. -Aiiii! Bom! Es va sentir un tro terrible, i una gran flamerada de sofre omplí tot aquell celler. Quin guirigall! I en un dir Jesús, xisclant com a condemnats, van desaparèixer bruixes i bruixots, fins la seua muller.

7. 5. Situació final : tornada a una situació estable diferent de la inicial. Enriqueta i Adolfet, sense saber com ni com no, es van trobar drets en el balcó principal del palau, enfront d’una gentada que els aclamava com els seus salvadors i, el que era més gros, com a batle i batlessa perpetus. Unes hores després, els dos joves es casaren solemnialment a la capella del palau, entre nobles que els ballaven l’aigua amb una polidesa exquisida, com qui no ho fa. Llavors tenien els novençans setze anys ben aprofitats, puix eren espigats i bells com uns prínceps fabulosos. Després de la gran cerimònia, portaren a viure amb ells les respectives famílies de Benifallim i Teulada. I foren tots feliços i visqueren els anys que els tenia destinats el Nostre Senyor. Nabet era un heroi i sa mare, Maria-Agres, tota orgullosa per fi del seu fill, ja no tingué més cabòries de si trobaria núvia o si no en trobaria per a ell. Van soterrar els lladres, el batle premià Nabet amb una agulla de plata per a fer espardenya, tothom tornà a la feina del camp amb més seguretat que no abans i la comarca quedà tranquil·la una llarga temporada gràcies a Nabet i la seua fama ben guanyada.

8. Arribaren per fi a la fortalesa de Benillu: era l’hora calda de la migdiada. El primer que els albirà fou el fidel criat del príncep, que començà a l’acte a fer grans crits, que posaren en commoció la petita cort. Tronà la veu del muetzí en son minaret,sonà vigorosa la campana de la capella, en fi, tot va ser rebombori i alegria per a tots i en especial en elcor de Margarita de Bell-Puig,que havia recobrat el fill i havia guanyat una valenta nora. Poc temps després i amb memorable vistositat, es celebrà la conversió de Míriam i les noces dels promesos, que encara pogueren ser vistes pel vell cadí Sulayman, l’arreglador de parròquies. Passaren els anys, i en tota la seua vida, ni per bé ni per mal, ja no tingueren ni la més lleu notícia dels estranys habitadors del Castell del Sol.