Carta redentora, conte per a valencià, joan pérez notario

685 views

Published on

0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total views
685
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
18
Actions
Shares
0
Downloads
3
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Carta redentora, conte per a valencià, joan pérez notario

  1. 1. PREMI SAMBORI 201113é concurs de literatura en valencià Carta Redentora Joan Pérez Notario. 1r Batxillera Humanitats IES LUÍS GARCIA BERLANGA
  2. 2. A 9 dOctubre de 2010 A qui corresponga, Es preciosa la nostàlgia quan lhoritzó queda lluny i el futur no és més que unaparaula escrita en algun mur. Les llàgrimes son innecessàries quan del que es tracta ésde posar fi a una biografia no escrita, o començada pel final. Una biografia que no mereixmés que el record daquells a qui he estimat, daquells que mhan estimat. I per què no?També dallò que mha fet sentir viu i lliure. El correcte seria presentar-me. Em dic Antoni i tinc setanta-set anys. Vaig néixer enun poble situat al costat de lAlbufera. Tota la vida he treballat d’agricultor a l’Edénvalencià. Eixe paisatge de canya i barro de Blasco Ibañez... encara puc recordar lesestones de pesca i diàlegs amb mon pare. El somriure dibuixat al rostre cada cop que unànec colorat apareixia en l´aigua fent tremolar la línia delgada i delicada de l´horitzó. Des de la finestra d´aquest seté pis que encarcera la meua ànima en aquest vespretaronja i fred, recorde com als noranta es va derogar la normativa de protecció i encaraestic esperant l´aigua per als cultius, la sorra per a les platges. En definitiva, la proteccióque ens mereixem els habitants d´una terra que hem perdut, que ens l´han furtada.Maleïda siga la guerra que vam perdre i que es va portar amb ella la il.lusió i el somni dedecidir el nostre futur. Maleïts siguin aquells que ens pixen i desprès diuen que plou. Mon pare era poeta i ma mare una gran lectora. Gràcies a ells vaig aprendre atrobar en la merda els tresors més apreciats. Els mapes que conduïen al paradís terrenalsense necessitat de moure de l’habitació pertinent. Eixos tresors que es mengen lesagulles del rellotge en el dur caminar de l’home. I més encara del pobre, del pobríssim, delfill de la terra i servidor dels llacs. Vaig aprendre a treballar amb el rastell i la falç al mateix temps que aprenia a viure.I amb "viure", no em referisc al concepte megalòman que en té el jovent d´ara d´unaparaula tan bella i meravellosa. Dient viure dic vida. Memento vivere, resa una inscripció d´un vell rellotge. Parle, amics, d´agrair al sol sortir cada matí a il·luminar aquesta terra que no li esgenerosa, i a la lluna per ser l´amant que no cobra als solitaris en les nits fredes, quan elsllençols cobren els ulls plorosos de carència d´abraços. 2
  3. 3. Parle de ser amant de les estrelles, cantor de les dones i comensal d´un bon dinar.Parle del llac que va ser patria del llaurador, de l´amor que l´aigua tranquil·la i abans netainspirava i de la pau que oferia aquell paisatge. Maleïda pàtria esclava i sotmesa. Comença a ploure al carrer i la televisió mostra la nova mansió del compte de no séquina ciutat d´Aragó. Una dona obri el paraigües i una criatura d´uns cinc anys s´amagasota el braç lliure de la netejadora de l’església de Sant Vicent de la Roqueta, allà on viuun servidor. Fa vint anys ja des que aquella gran empresa estatal s’interessara en la casafamiliar Agramunt per a vetllar, empresa benigna i sana, pels interessos de l’albufera. Elsdiners obtinguts de la venda em van permetre comprar aquesta cova del carrer SantVicent envoltada d’edificis moderns que mantenen una lluita constant i ferotge entreestètica i capital. No ho sé, pot ser siga el moment també de recordar a Maria... ja no recorde de quècolor tenia els ulls ni tan sols la seua veu, però encara no sóc tan vell com per a oblidar elsseus llavis, els primers que van acariciar la sequedat d´una boca ferida pel treball i el suor.Jo en tindria quinze anys, paraules d´amor, senzilles i tendres... Beneit siga el mestreSerrat. Altres mans van acariciar aquest rostre blanc i altres ulls van mirar fixament lespupil.les marrons com la terra que vaig heretar de ma mare, però van ser històries tanbreus que ni recorde, ni vull recordar. Cada cop les llàgrimes del cel son més fortes i ja puc sentir algun tro mente elvespre es fa fosc i les primeres estrelles comencen a brillar amb la intensitat amb la quèescric aquest adéu pulcre i definitiu. I és que crec que ja es hora de posar fi al deute que tinc amb mi, amb el meu poblei amb la meua terra. Crec que ha arribat el moment de donar les gràcies a tots aquells quem´han acompanyat en l´espai de temps entre la foscor infinita i el silenci que és la vida. Lidone gràcies a la vida per haver-me donat la possibilitat d´aprendre a escriure i a llegir, aviure. Li escric i li done les gràcies per habitar aquesta terra arrasada per mansambicioses i cors malats d’ignorància i voluptuositat vana que han venut la dignitat, la 3
  4. 4. identitat i la decència de tota una història als nous amos, a la nova burgesia que formenels banquers, els empresaris i els polítics al servei dels banquers i els empresaris, a costade tots nosaltres. Si ben és cert que van guanyar la guerra, també ho és i això no ho hemd´oblidar mai, que sempre hi va existir una resistència. Fins i tot en el temps del silenciobligatori, alguns van decidir no callar. I la llengua i la cultura, tot i que ferides de gravetat,van sorgir de la clandestinitat en un teatre democràtic què ens van vendre com si fóra uncanvi fet pel poble. Maleïda mentida. Ja es hora de dir no als que pretenen fer-nos creure que la utopia i la lluita soninútils. Que la llengua i la cultura estan ferides de mort i que no cal patir per una causaperduda. Miguel Hernández es va referir al nostre poble així: "Valencianos de alegría", enVientos del Pueblo. Sóc major, em faig vell i no li tinc por a la mort. He viscut i he treballat prou com pera merèixer un descans. Així i tot, hi havia una cosa que no havia fet fins a aquest vespre fred i taronja.Encara no havia sigut capaç d´escriure quatre línies amargues i vives que emocionaran allector i que li atraparan amb la intensitat de les dues germanes de Sorolla. Havia de feruna cançó en honor al meu poble i un crit de força i ànim als qui hauran d´arreplegarl’estela dels nostres passos i lluitar per un món millor. La lluita justa i necessària per ladignitat humana. No sé si la carta precedent haurà quedat com un intent autobiogràfic escrit per unvell amb deliris descriptor. No sé si haurà arribat a algun cor. El que sí se és que aquestanit dormiré sense la càrrega del perill de la ignomínia i la tardor sense fulles en la terra. Per desgràcia per a tu, amic, i per a mi, no sóc Cervantes, a ligual que de jove noera, tot i que ho pretengués, el gran Don Juan de lobra de Zorrilla. Tampoc sóc elspersonatges que han sigut i són referents per a mi: Fidel, Joan Fuster, Vicent AndrésEstellés... El temps passa i només sóc jo. I només em tinc a mi. Però sóc feliç i, encara quevell, conserve el tresor de lesperança i el misteri. Ara, lúnica figura a la que admire, en aquesta última travessia, en aquesta últimabatalla amb la nit, ets tu. 4
  5. 5. Poble meu,Lluita i Victòria,Antoni Agramunt, a 9 dOctubre de 2010, València 5

×