CUENTO PARA EL NODES DE LA ESCUELA MIGUEL HERNANDEZ #yomequedoencasa

2. Pares i mares, avis i àvies, padrins i padrines, cosins i cosines,
oncles i tietes, germans i germanes i mestres...heu sentit a parlar
del Tamarro?
Ara coneixereu aquell ésser mític pirinenc que fins avui mai ningú
ha vist.
Si no vius al Pirineu és probable que aquesta sigui la primera
vegada que en sentis parlar, però si hi vius, potser fins i tot el
deus haver sortit a caçar. Recordes aquella nit? O va ser una
tarda? Devies ser petit, però segur que ho recordes. I en deus
tenir un record inoblidable. Preparat de cap a peus, botes de
muntanya, d’aigua, potser... Qui sap si només unes sabates espor-
tives. Roba vella, per si t’havies d’arrossegar entre els arbusts,
amagar-te darrere algun roc, o enfilar-te dalt d’un arbre que et
donés bones vistes. Un estri per exampar-lo, una xarxa, una
manta potser? Silenci!. Em sembla que l’he vist per allà! Ai, no...
Allà sota es mou alguna cosa! Corre, corre, envoltem-lo!. Mmm...
devia ser una mica d’aire... espera’t aquí, al llit del rec, que al Ta-
marro li agraden molt els llocs amb aigua, mentre jo faig soroll
per allà darrera i el faig venir cap aquí.
El vas caçar? O ets un dels molts infants que va quedar xop de
cap a peus? No tinguis vergonya, segur que no vas ser el primer,
ni seràs l’últim!

3. El Tamarro viu a les
fondalades de les valls.
Vora el riu. És molt amic
dels conills i els isards,
i li encanta amagar-se
dalt els arbres, mentre
veu sortir el sol.

4. Mentre es banya i pensa que ningú el sent,
canta melodies que ell mateix s’inventa.
El Tamarro, net i polit
com és, es renta cada
dia les seves dents amb
una branca de pi, que
diu que arriba a tots els
racons.

5. Les nits de lluna plena s’embadaleix amb el
seu reflex sobre l’aigua cristal•lina dels llacs.
Per esmorzar,
mai diu que no
a uns bons gerds
i a un grapat
de pinyons.

6. Això és el que es creu, però del cert no
se’n sap res, perquè mai ningú l’ha vist.
Mai, fins el dia que va conèixer el Quim.
Que viu amb els seus pares Marc i Mercè
i amb la seva germana Teresa a una
caseta de Vallils.

7. Un matí de tardor, la Teresa i el Quim
van sortir a collir bolets amb la mare i el
pare.
-Estigueu atents, eh! A veure si
cacem el Tamarro!- deia el pare.
-Tinc una aplicació al mòbil,
que detecta el seu moviment!-
explicava la Teresa, tota entusiasmada.

8. La Mercè havia aconsellat al Quim
que no portés el Cueta, el seu ratolí,
però el Quim no sabia anar enlloc
sense el seu millor amic, i se l’havia
amagat a una butxaca. I junts,
miraven per tots els racons, a veure
si trobaven al misteriós Tamarro.

9. -Mira-te’l, em sembla que és allà!- Va cridar el pare tot de sobte.
-A on? A on?- es van esverar la Teresa i el Quim.
-Allà! Allà sota, em sembla!!
Tant l’un com l’altre miraven cap a on assenyalava el pare,
però no veien res...
-Ah... potser només m’ho ha semblat.- Va acabar el Marc,
mentre se li escapava el riure per sota el nas.

10. Mentre la Teresa collia ceps, el Quim rovellons, la Mercè
llenegues, i el Marc no deixava escapar ni un sol fredolic,
uns ulls oberts com taronges, s’ho miraven tot amb molta
atenció, des de darrere d’un matoll. Era el Tamarro!
Volia assegurar-se que no li prenien els camagrocs que
havia vist, i que ja havia decidit que serien el seu dinar.

11. -Ep! Alerta amb aquests blancs! Són bolets
de pi, i són verinosos!- Va explicar la Mercè,
tot assenyalant una colla de bolets.
-Si el Tamarro se’ls menja, li faran mal!-
va saltar el Quim.
Però el Tamarro té molt clar quins són els
bolets comestibles que li regala la natura.
Per això no cal patir.

12. De sobte, el pare, va fer una proposta que no podien rebutjar.
-Nois. Voleu caçar el Tamarro de debò?
-Sí, sí! I tant! És clar!- S’animaven la Teresa i el Quim.
La mare però, no hi estava massa d’acord...
-Marc, hem vingut a buscar bolets.- deia.
Però ja hi estaven tots ben decidits.

13. El pare va fer posar a la Teresa
i al Quim al llit del canal de
rec que passava per allà, i pel
que no en baixava aigua.
-Al Tamarro li agraden molt
els llocs humits. Vosaltres us
espereu aquí, mentre la mare
i jo, farem soroll entre els
arbustos, ell sortirà espantat
cap aquí, i quan passi pel
vostre davant! Patapam!
L’atrapeu!
Amb tot això, el Tamarro
s’ho mirava de lluny, pensant
que no sortiria pas del seu
amagatall.

14. Amb la Teresa i el Quim en
silenci, immòbils i atents a
qualsevol moviment, el Marc,
sense que el veiessin, va
obrir la clau de pas. L’aigua
va començar a córrer canal
avall, i... xooooooooofff!!
Els dos germans
van quedar
ben frescos!

15. El Marc reia com un ximple, mentre que a la Mercè
no li feia tanta gràcia veure els seus fills xops com un ànec.
-Una altra vegada, papa! Una altra vegada!- cridava el Quim.
-Noooo! Que se m’ha mullat el mòbil!- es queixava la Teresa.
i el Cueta, moll fins a l’últim pèl del cos, s’espolsava amb cara
d’emmurriat. Ben amagat el Tamarro, s’ho mirava tot amb atenció.

16. De sobte, el Cueta es va adonar de la presència d’aquells ulls enormes
entre la vegetació. I sense pensar-s’ho ni un segon, va saltar a terra
com un esperitat, i va córrer cap allà on hi havia aquell ésser
amagat.
El Tamarro, veient el Cueta que corria cap allà on era, va fugir tan
de pressa com va poder, endinsant-se cap a la profunditat del bosc.

17. Pàg. 16
Aquella nit, el Quim no va poder dormir ni un segon. Es va passar les
hores mirat per la finestra, amb l’esperança que el Cueta aparegués
en qualsevol moment. Però va sortir el sol, i seguia sense saber res del
seu amic.
Al vespre, arribant a casa, el Quim es va adonar que el seu ratolí
no era a la butxaca on l’havia deixat.
-El Cueta! No hi és! Ha desaparegut!- Va cridar.
Esverats, el van buscar per tot arreu, pel menjador, l’habitació,
el bany... no es van deixar ni un racó.
-Com es pot haver escapat de la gàbia?- Va preguntar la Mercè.
I llavors el Quim, tot trist, va confessar.
-És que me l’he endut a collir bolets.
Allò era el pitjor que podia passar. El Cueta s’havia perdut al
mig del bosc, i ara ningú sabia on era!

18. Pàg.16
Aquellanit,elQuimnovapoderdormirniunsegon.Esvapassarles
horesmiratperlafinestra,ambl’esperançaqueelCuetaaparegués
enqualsevolmoment.Peròvasortirelsol,iseguiasensesaberresdel
seuamic.
Aquella nit, el Quim no va poder dormir
ni un segon. Es va passar les hores
mirant per la finestra, amb l’esperança
que el Cueta aparegués en qualsevol
moment. Però passaven les hores, i
seguia sense saber res del seu amic.

19. A l’endemà al matí, tota la família va tornar al bosc per mirar de trobar
el ratolí.
-Cueeetaaaa! Cueeetaaa, on ets?- Cridaven tots.
La Teresa fins i tot tenia una aplicació al mòbil, que explicava tot el que
fa un ratolí que es perd al bosc.
Finalment, cansats i desanimats, se’n van tornar capcots cap a casa.
-Ha estat culpa meva.- Deia el Quim.
-No pateixis, que tard o d’hora el trobarem.- El consolava la mare.

20. Aquella nit, el Quim va deixar un grapat de menjar a la porta de
casa, per si el Cueta tornava i tenia gana. L’endemà al matí,
només sortir del llit, va córrer amb la il·lusió de veure que havia
tornat, però el Cueta no hi era, i ningú havia tocat el menjar.
Durant els dies següents, el Quim va esperar la tornada del seu
amic. Un dia, al costat del menjar, hi va deixar una boleta de
llana, que era la joguina preferida del Cueta. L’endemà hi va afegir
el seu llitet. Un dia després hi va posar una foto dels dos junts.

21. Cada nit, el Quim,
abans d’anar a dormir sortia
al porxo, i tot mirant cap
al bosc, l’hi explicava un
un conte amb l’esperança
que l’escoltés i tornés.
I pensava, Cueta on ets?.
T’estimo tant!!! Però l’únic
que apareixia era el Tamarro,
que s’ho mirava amagat
en la foscor.
-Potser ja no el veurem mai
més.- va lamentar el Marc.
Però el Quim no estava
disposat a rendir-se.
-Faré el que calgui perquè
torni a casa.- Va dir, tot
convençut.

22. El dissabte següent, el Quim es
va llevar amb el cant del gall. La
nit anterior s’ho havia deixat tot
a punt per sortir d’expedició: una
motxilla, un entrepà, aigua, una
capelina per si plovia, el mòbil de la
Teresa amb un mapa de la zona,
i un sac de dormir per si se li feia
tard. Tenia una missió: trobar el
Cueta costés el que costés.

23. Seguint el mapa, va tornar a mirar per tot arreu on ja havien
buscat, per si un cas se’ls hi havia escapat alguna pista.
Va remoure pedres, va aixecar el cap per mirar les branques
dels arbres, i fins i tot va preguntar a un ocell que hi havia a
prop, si l’havia vist. Però no va entendre els piu-piu que li va
respondre.

24. Enmig d’un rierol, va veure un conillet petitó, atrapat dalt
d’una pedra degut a un augment sobtat del cabal.
A l’altre costat, el seu pare i els seus germanets, ploraven
atemorits, pel que li podia passar. El corrent era fort, i era
perillós ficar-se a l’aigua a salvar-lo. Però veient la situació, el
Quim no s’ho va pensar ni un segon, i sense temps per deixar
el mòbil a terra, s’hi va llançar.

25. Amb l’aigua fins al pit, i el braç alçat perquè
no es mullés el telèfon, el Quim va arribar
fins el conillet. El va agafar i, fent equilibris,
poc a poc, pas a pas, van acabar de creuar
el rierol, sota l’atenta mirada del Tamarro
que, ho observava tot amb molta atenció.

26. Faltant poc per arribar a
la vora, el conillet, atemorit
per la mala estona que havia
passat, va fer un salt, amb
tanta mala fortuna, que va
donar un cop de pota al
mòbil, i el va enviar a dins
l’aigua.

27. Xop fins a l’últim racó, el
mòbil havia deixat de
funcionar, i el Quim s’havia
quedat sense mapa per
tornar a casa. Veient que el
sol ja es ponia, i que no
sabia quin era el camí de
tornada, va haver de
desplegar el sac de dormir,
i preparar-se per passar la
nit al mig del bosc sense el
Cueta, trist, atemorit, i
sense saber com s’ho faria
per tornar a veure a la
seva família.

28. Mentrestant a casa, el Marc i la Mercè estaven ben amoïnats.
Feia hores que el seu fill petit havia marxat de casa, i no
sabien on trobar-lo. Havien trucat als seus amics, l’havien
cercat per tot el poble, i amb el cel negre per l’arribada de la
nit, es temien que li hagués pogut passar alguna cosa greu.

29. El Tamarro, veient que el Quim s’havia posat en perill per salvar el
conill, i que trobava tant a faltar al Cueta, es va posar a buscar-lo
per tot el bosc. Va preguntar a tots els seus amics.
Finalment va ser un talp, el que en tenia una pista.
-Vaig veure un ratolí mort de fred i ben perdut, amagat en un
forat, sota un arbre.
Es veia ben bé que era de casa bona.- va explicar. I va indicar al
Tamarro l’arbre sota el qual l’havia vist.

30. El Tamarro es va ficar al forat que
el seu amic talp li havia dit, i allà
mateix el va trobar. Tremolant com
una fulla, prim de tants dies sense
menjar, i trist per haver perdut a la
seva família. Li va donar uns gerds
perquè es refés una mica, i el va
abraçar mentre se’ls menjava,
perquè entrés en calor.

31. Quan el Cueta es va trobar millor, el va acompanyar fins on
dormia el Quim. Mirant de no despertar-lo, li va dibuixar un mapa
perquè poguessin tornar a casa. I just quan anava a deixar-lo al
costat del Quim, el nen, va obrir el ulls. Cueta!!!
-Òndia!- Va exclamar el Quim?- Qui ets tu?
El Tamarro estava paralitzat. Era la primera vegada que un ésser
humà el veia, i no sabia com havia de reaccionar. Amb la veu fineta
i sortint de la seva boca com si tingués pressa, va deixar anar...
-Sóc el Tamarro!

32. I quan el Tamarro ja estava més tran-
quil, una nova sorpresa el va sobresaltar!
-Ep! Qui hi ha allà?- Se li va escapar,
mentre mirava endavant, tot esverat.
El Quim no sabia pas a què es referia,
fins que se’n va adonar... El Tamarro
t’havia vist a tu! Tu, que estàs llegint
aquesta aventura.
-Aaahhh! No pateixis Tamarro.- Li va
dir.- Que aquesta personeta que s’ho
passa tan bé amb la teva història, no
explicarà a ningú que t’ha vist. Oi que
no?
No és estrany que s’espantés. Tu tens la
sort de ser la segona persona al món,
que ha vist al Tamarro.

33. El Quim estava tan feliç! No es podia
creure la sort que tenia. Es va passar el que
quedava de nit parlant amb el seu nou
amic, jugant amb el Cueta, que no parava
d’enfilar-se-li per les espatlles, content per
haver-se retrobat...
El Tamarro li va explicar un munt d’aven-
tures, i s’ho van passar tan bé plegats, que
van quedar que quan
volguessin veure’s per parlar i cantar una
estona, es farien un senyal secret, que
només ells dos sabien.

34. I amb la sortida del sol i l’ajuda del mapa del Tamarro, el
Quim va tornar a casa. Els pares estaven ben empipats,
perquè havia marxat sense avisar, però l’alegria de veure’l
sa i estalvi, els va fer somriure de nou.

35. La que no estava tan contenta però, era la Teresa, que ara tenia un
mòbil ben net, però que no funcionava.
I el Quim es va passar la resta de dia explicant l’aventura que havia
viscut amb el Tamarro. Els pares, tot i seguir-li la veta però, no s’aca-
baven de creure ni una paraula d’aquella història.
Mentre, uns ulls grossos com taronges, es miraven l’escena des de la
distància. El Tamarro estava content i satisfet d’haver conegut al
Quim. Ara només esperava que ben aviat, arribés el dia de tornar a
jugar amb el seu nou amic.
Ens veiem aviat, Tamarro!