Resum general del pensament de Descartes. Per selectivitat Catalunya.

1. FILOSOFIA
MODERNA
René
Descartes
(1596-1650)
1

2. EL RACIONALISME (S. XVII)
 Filòsofs: Descartes, Spinoza i Leibniz.
 Corrent filosòfica caracteritzada per:
 La raó com a única font vàlida de coneixement.
Rebuig del criteri d’autoritat.
 L’experiència sensible no és fiable (els sentits ens
enganyen) i és incapaç de proporcionar-nos veritats
universals i necessàries.
 El coneixement es pot construir per deducció a partir
d’uns primers principis evidents.
 Aquests principis procedeixen de la raó mateixa:
idees innates.
 El model de coneixement són les matemàtiques, pel
seu caràcter racional i deductiu.
 A més del tema del coneixement (central en la
Filosofia Moderna) s’ocupen també del problema de
la substància.

3. RENÉ DESCARTES
[La Haya de Turena (1596) – Estocolm (1650]
La flèche (humanitats, ciència)
1614 Estudi autodidacta
1618 s’enllista a l’exèrcit de Maurici de Nassau
1619 s’enllista a l’exèrcit de l’elector de Baviera
1620 independència econòmica (herència)
1620 –(1623-1625, Itàlia)-1628 París (Marsene)
1629-1649, Holanda
1649-1650, Suècia (al servei de la reina Cristina)
Regles per a la direcció de l’esperit
(1628-1629; Publicada pòstumament en 1671)
El món o el Tractat de la llum
(Atura l’edició després de la condemna de Galileu i no serà publicat fins a 1633)
Discurs del mètode. La diòptrica. Els meteors. La Geometria (1637)
Meditacions metafísiques (1641)
(1647: edició francesa amb resposta a les objeccions rebudes)
Principis de filosofia (1644) / (1647: edició francesa)
Les passions de l’ànima (1649)
Més informació:
http://www.alcoberro.info/planes/descartesmet.htm
http://www.alcoberro.info/planes/descartes.htm

6. DESCARTES 1596-1650
“Desde mi niñez fui criado en el
estudio de las letras y como me
aseguraban que por medio de ellas se
podía conseguir un conocimiento claro y
seguro de todo cuanto es útil para la vida,
sentía yo un vivísimo deseo de aprenderlas.
Pero tan pronto como hube terminado el
curso de los estudios, cuyo remate suele
ser dar ingreso en el número de los
hombres doctos, cambié por completo de
opinión. Pues me embargaban tantas dudas
y errores que me parecía que, procurando
instruirme, no había conseguido más
provecho que el de descubrir cada vez más
mi ignorancia...”
Discurso del método, 1ª parte

7. Punt de partida i objectiu.
 Actitud crítica respecte al saber escolàstic del
seu temps (La Flèche).
 La Filosofia està impregnada de confusió.
Només les Matemàtiques semblen un
proporcionar-nos un coneixement segur.
 El saber humà és únic donat que parteix de la
mateixa i única raó.
 La metafísica és el fonament de tot el saber,
les arrels de l'arbre de les ciències.
 Objectiu: reconstruir els fonaments de tot el
saber humà partint d’una base segura i amb un
mètode adient.

9. El mètode
 El mètode matemàtic permet avançar des de la
intuïció d’una veritat certa i evident a d’altres
veritats que es dedueixen d’ella.
Així doncs: intuïció i deducció.
 4 regles:
 Evidència: no admetre cap coneixement que no es
presenti amb total claredat i distinció, això és, amb
total evidència.
“un concepto de la mente pura y atenta, tan fácil y
distinto que no queda ninguna duda de lo que
pensamos”

10.  Anàlisi: descomposar el complexe fins arribar als
seus elements o naturaleses simples.
 Síntesi: reconstruir allò complexe a partir d’allò
simple, mitjançant un procés ordenat de deducció
que encadeni unes idees a altres.
 Revisió i enumeració: per asegurar-nos de no
haver comès errors ni omès cap pas.

11. RENÉ DESCARTES (1596 - 1650)
EL MÈTODE Descartes rebutja la lògica aristotèlica per
ineficaç de cara a descobrir noves veritats,
finalitat última de la ciència, així com
l'aristotelisme o el naturalisme renaixentista, per
ontològicament dogmàtics. Només troba
certesa en la matemàtica, la geometria
euclidiana, per exemple, que li ofereix un model
metodològic per a ell inqüestionable. De fet,
haurà de ser en el mètode on es trobi la unitat
del procedir científic, donat que pel que fa els
objectes d'estudi cada ciència és independent.
REGLES DEL MÈTODE
1) Regla de l'Evidència: acceptar com
veritable només el que es presenti amb claredat
i distinció a la intuïció.
2) Regla de l'Anàlisi: dividir tota qüestió en tantes
parts simples com sigui possible.
3) Regla de la Deducció o síntesi: deduir el
més complex del més simple.
4) Regla de l'Enumeració: revisar tot el procés per
a simplificar-ho i evitar errors.

12. RENÉ DESCARTES (1596 - 1650)
Aplicació del mètode a la Filosofia
No acceptar mai com veritable
res que no sigui possible
d'intuir d'una manera clara i
distinta per la raó.
Assolida aquesta evidència,
procedir analíticament,
reduint tota qüestió a ella.
Procedir deductivament del
més simple al més complex,
aportant als raonaments la
certesa de la deducció
sintètica.
Enumerar en tot moment
els passos seguits per tal
no oblidar res, evitar salts
lògics en la deducció i
comprovar en cada
moment la correcció de tot
argument i conclusió.

17. RENÉ DESCARTES (1596 - 1650)
E L D U B T E
Només dubtant de tot, posant en quarantena tot el que és i tot el que
creiem saber, és possible assolir l'evidència racional exigida pel mètode.
El dubte és metòdic (sistemàtic), hiperbòlic (afecta tota la realitat,
inclòs el propi cos, la intel·ligència, el saber...) i teorètic (no afecta la
conducta moral).
Però el dubte no és escèptic, deixa de tenir raó de ser en el moment en
que es troba la primera evidència racional incontestable (el cogito),
assoliment la possibilitat del qual Descartes no en dubte mai.
Aplicacions legítimes del dubte
Dubtem dels sentits perquè sovint
ens enganyen.
Dubtem de la raó perquè no és
estrany que l'erri.
Dubtem de l'existència del món
perquè no sempre sabem
diferenciar-lo dels continguts onírics
Dubtem de l'existència del propi cos
perquè un geni maligne podria
haver-nos enganyat.

18. El dubte metòdic
 Per a reconstruir tot el saber s’ha de trobar un
fonament sòlit, una primera veritat.
 Per a aquest fi s’ha d’eliminar tot allò susceptible
de dubte: dubte metòdic.
 3 motius de dubte:
 Els sentits.
 Impossibilitat de distingir la vigília del somni.
 Hipòtesi del geni maligne.
¿Escepticisme?

19. El cogito: la primera veritat
 El dubte ens porta a la primera veritat:
Cogito, ergo sum (Penso, doncs existeixo)
 Prototip de tota veritat, criteri de certesa: que
es percebeix con a evidència.
 Coneixem així l’existència d’una realitat o
substància: el jo pensant o ànima.
 Però ¿hi haurà món? ¿i Déu?
 El meu pensament pensa idees sobre les coses,
no les coses directament.
 Les idees en tant que actes mentals són iguals,
només es diferencien pel seu contingut:
 Adventícies.
 Factícies.
 Innates.

20. RENÉ DESCARTES (1596 - 1650)
EL COGITO
Encara que tota la resta sigui una il·lusió,
resulta evident (clar i distint) a la intuïció
racional que l'únic indubtable és la simultaneïtat
del propi pensament que dubte i de la seva
existència.
La primera veritat o certesa racional és el
cogito: «cogito ergo sum» = «si penso,
aleshores és que existeixo».
M'és impossible pensar que jo, que dubto, al mateix
temps que ho faig, encara que només sigui com a
pensament, existeixo.
El cogito cartesià és alhora una intuïció racional, una
idea clara i distinta, i una veritat immutable, la primera
certesa racional, assolida sense cap ajut «extern» a la
raó.
El pensament existeix, i els seus continguts, les idees,
també (si més no una). Descartes passa a analitzar-les.

21. RENÉ DESCARTES (1596 - 1650)
LES IDEES SEGONS DESCARTES
ADVENTÍCIES semblen originades en la nostra experiència
sensible, sense que ens consti encara de manera
indubtable l'existència del món exterior a què
fan referència.
FACTÍCIES semblen originades en la nostra imaginació o en
la voluntat, sense que hi hagi d'haver
necessàriament un referent real per a elles.
INNATES no tenen un origen en l'experiència ni és
raonable pensar que les hàgim produït nosaltres.
Es tracta d'idees que han de ser al nostre
enteniment des del moment de néixer i tenen les
mateixes característiques del cogito (claredat i
distinció = certesa = veritat).

23. 5. L’existència de Déu i el món.
 Entre les idees innates descobreix la idea d’ infinit i
la de perfecció, la causa d’aquestes idees en la
meva ment només pot ser un ésser infinit i
perfecte: Déu (res infinita).
 Argument ontològic: la idea de Déu com a ésser
perfecte suposa la seva existència.
 Déu també és causa de la meva existència.
 I si Déu existeix i és bo no pot enganyar-me al
creure que hi ha món, doncs el món existeix (res
extensa).
 Un món constituït per l’extensió i el moviment
(qualitats primàries) i lleis físiques mecàniques:
Mecanicisme.

25. Les tres substàncies
 3 substàncies:
 Res infinita o Déu
 Res cogitans o ànima
 Res extensa o món
 Definició de substància:
tota cosa que existeix de tal
manera que no necessita d’altra cosa per a
existir. En sentit estricte només Déu.
 Ésser humà: dues substàncies (dualisme) que es
comuniquen a través de la glàndula pineal.
 El cos està sotmès a les lleis de la mecànica
(mecanicisme). L’ànima, independent del cos
material, és liure.

26. LA REALITAT SEGONS DESCARTES
Sempre que em trobi amb una idea clara i
distinta tindré una certesa, una veritat. Però
quina certesa tenim de l'existència del món,
del propi cos, de la realitat?
Descartes diferencia tres tipus de realitats de
caire substancial (una substància només
necessita d'ella mateixa per a ser),
independents entre si.
RES COGITANS RES EXTENSA RES INFINITA
Substància pensant
(jo, ànima)
Substància corpòria
(cos)
Substància perfecta
(Déu)
El seu atribut és l'extensió i es
regeix per un mecanicisme
d'origen diví regit per tres lleis
(inèrcia, moviment rectilini i
conservació del moviment).
El seu atribut és el
pensament.
Origen últim de totes les
idees innates i del món
(els cossos). El seu
atribut és la perfecció.
RENÉ DESCARTES (1596 - 1650)

27. RENÉ DESCARTES (1596 - 1650)
DÉU, MÓN, HOME
Les idees innates no poden haver estat produïdes
per una substància limitada, imperfecta i finita com
l'home o el cogito.
Necessàriament, ha d‘existir un ésser perfecte i
immutable, que les hagi generades: Déu.
Com que aquest Déu és perfecte, no ens pot
mentir; raó per la qual, seguint la veritat i certesa
de les idees innates, és possible un coneixement
cert de tot el que existeix: el món.
L'home de Descartes és un compost d'ànima
pensant (lliure) i cos extens (sotmès a la natura).
L'ànima, que es trobaria a la glàndula pineal, és
independent respecte al cos i la unió amb aquest
és accidental.

30. RENÉ DESCARTES (1596 - 1650)
LA MORAL PROVISIONAL DE DESCARTES
Últim i suprem grau de la
saviesa, pressuposa les
altres ciències, en especial la
metafísica
No es pot elaborar mentre un
està concentrat en
l’elaboració rigorosa de les
altres ciències.
LES REGLES DE LA MORAL PROVISIONAL
Obeir les lleis i els usatges
del país on un es troba sense
renunciar a la pròpia religió i
actuant amb moderació en
totes les coses.
Actuar amb fermesa i
resolució i seguir de manera
constant i conseqüent les
opinions que un ha adoptat
com si fossin veritables.
Esforçar-se sempre per a
canviar els propis desitjos
(més que l’ordre del món) i
acostumar-se a creure que
no hi ha res com-pletament
en el nostre poder llevat dels
nostres pensaments.
Dedicar la vida a conrear la
pròpia raó i a progressar tot
el possible en el coneixement
de la veritat seguint el
mètode.