1. HORACI. ODES
ODA I, 1
Mecenàs, nascut d’avantpassats reials, oh tu, empara meva i honor meu delitós, hi ha homes als
quals agrada, en les curses, omplir-se de pols olímpica, i la fita esquivada per les rodes
arroentades i la palma de la celebritat els eleven, senyors de la terra, a l’altura dels déus. Aquest
és feliç si la munió dels volubles quirites lluita per aixecar-lo als triples honors; aquell ho és si ha
guardat en el seu graner tot el blat que s’arreplega de les eres de Líbia. El qui troba delit a cavar
amb l’aixada els camps dels seus avis mai no se n’apartarà ni amb unes ofrenes dignes d’Àtal per
anar a solcar, mariner poruc, amb un vaixell cipri la mar de Mirtos. El mercader, esglaiat per la
lluita del garbí amb les ones de la mar d’Icària, lloa la pau i els camps de la seva ciutat, però de
seguida, indòcil a suportar la pobresa, repara les naus avariades. Hi ha qui no desdenya de beure
unes copes de vell Màssic ni de llevar una part a la jornada i passar-la ajagut, sia sota un verd
arboç, sia a la vora de la murmuradora font d’una aigua sagrada. A molts abelleix el campament,
el so de la trompeta confós amb el del clarí i les guerres maleïdes per les mares. S’està sota el
fred firmament el caçador i s’oblida de la seva jove muller si una cérvola ha estat vista pels seus
gossos, que mai no l’enganyen, o si un senglar màric ha esquinçat els filats de cordes ben
torçades. A mi, l’heura, corona dels doctes fronts, m’uneix als déus celestials; a mi, un fresc
boscatge i els lleugers esbarts de Nimfes i Sàtirs m’allunyen del comú dels homes, si Euterpe no
fa emmudir les seves flautes i Polihímnia no es refusa a fer sonar la lira de Lesbos. I, si tu em
poses entre els poetes lírics, alçaré el cap i tocaré
ODA I, 11
Tu, no esbrinis – és sacríleg de saber-ho – quin serà el darrer dia que a mi, que a tu, els déus han
concedit Leucònoe; no escrutis els càlculs dels babilonis. Val més sofrir el que passarà, sigui què
sigui! Tant si Júpiter t’ha atorgat de viure més hiverns com si és l’últim aquest que ara
desembraveix la mar Tierrena amb els rosegats esculls on rompen les onades, tingues seny: filtra
els teus vins i, ja que la vida és breu, escurça la llarga esperança. Mentre parlem, haurà fugit
envejós el temps; cull el dia d’avui i no confiïs gens en el demà.
ODA I, 14
Oh vaixell, se’t tornaran a emportar mar endins unesnoves onades. Oh, ¿què fas? Guanya
resoludament el port ¿ No veus com el teu costat està desguarnit de rems, com gemeguen l’arbre
ferit pel garbí rabent i les vergues, i com, mancat dels cables de reforç, el teu buc a penes pot
resistir a una mar massa alterosa? No tens senceres les veles, tampoc no tens sencers els teus
déus per a poder-los invocar enmig d’un altre destret. Bé pots, pi del Pontos, fill d’un bosc il·lustre,
gloriar-te del teu origen i del teu nom inútils; no confia gens el mariner espaordit en la teva popa
pintada. Tu, si no vols ésser amb raó joguina dels vents, ten compte! Tu, que adés vas ésser per a
mi un angoixós enuig i ara ets un afany i un neguit no pas lleugers, evita la mar que s’esmuny
entre les Cíclades resplendents.
ODA I, 24
¿ Quina contenció o quina mesura pot tenir l’enyor d’un ésser tan estimat? Dicta’m complantes,
Melpòmene, tu que has rebut del Pare, amb la cítara, una veu sonora.
¿És cert, doncs, que el son interminable afeixuga Quintili? La Modèstia, la incorruptible Lleialtat,
germana de la Justícia, i la nua Veritat, ¿ quan trobaran un home igual a ell?
Sí, aquell que mereix que el plorin tants d’homes bons és mort, i més que ningú l’has de plorar tu,
Virgili. Tu, piadós en va, ai! reclames Quintili als déus: no és pas per això que els l’havies confiat.
¿ I què? ¿ Si toquessis més dolçament que el trace Orfeu la lira que escolten els arbres, tornaria
potser la sang a l’ombra vana, que una vegada, amb la seva horrible vara, Mercuri, no pas
propens a obrir, per precs, les portes fatals, va empènyer cap al negre ramat? És dur; però la
resignació fa més suportable allò que els déus no permeten de canviar.

2. ODA I, 37
Ara cal beure, ara cal colpir la terra amb el peu alliberat, ara era l’hora, companys, d’ornar amb
menges dignes dels salis els coixins dels déus. Abans d’ara hauria estat un sacrilegi treure el
Cècb dels cellers dels cellers dels avis, llavors que una reina preparava la ruïna insensata del
Capitoli i la fi de l’imperi amb un impur ramat d’homes deformes i malaltissos, incapaç com era de
posar fre a qualsevol esperança i embriagada per la dolça Fortuna. Però va fer minvar la seva
bogeria la fugida de l’únic vaixell amb prou feines salvat de les flames, i, els seus pensaments duts
fora de seny pel vi mareòtic, els reduí a temences reals Cèsar, que, mentre ella volava lluny
d’Itàlia, a força de rems l’encalçava com l’esparver encalça les tímides colomes o el ràpid caçador
la llebre a les planes d’Hemònia, cobertes de neu, perquè volia posar grillons al monstre del Destí.
Però ella, intentant morir més noblement, no tingué la por feminívola d’empomar una espasa i no
es va refugiar amb el seu ràpid estol en unes costes amagades ans gosà mirar amb rostre serè el
seu palau abatut i agafar, intrèpida, unes serps escatoses, per amarar el seu cos amb llur negre
verí, més altiva ara que havia resolt donar-se la mort: així impedia, ben cert, que les cruels
libúrniques se l’enduguessin, a ella, una dona de naixença no pas humil, per ésser conduïda,
desposseïda de tot, en un triomf arrogant.
ODA I, 38
Detesto, minyó, la sumptuositat dels perses i em desplauen les corones entreteixides amb fílira. Deixa ja de
cercar en quin indret s'entriga la rosa tardana
No vull que t’afanyis, sol·lícit, a afegir res a la simple murtra. La murtra no desdiu ni de tu que m’aboques el
vi ni de mi que me’l bec sota la ufanosa parra.
ODA II, 10
Viuràs més assenyadament, Licini, si no vogues sempre cap a alta mar i si, cautelós per por dels
temporals, no t’acostes massa a la riba traïdora.
Tot aquell qui escull la mitjania, tan preciosa com l’or, viu segur lluny de les sordideses d’un sostre
ruïnós, viu moderadament lluny d’un palau que suscita l’enveja.
Els vents batzeguen més sovint els pins enormes, torres enlairades s’enfondren més feixugament,
i és als cims de les muntanyes que cauen els llamps.
En els temps adversos espera un canvi i en els pròspers el tem un pit ben preparat. Júpiter porta
els horribles hiverns i ell mateix els foragita. Si ara tot ens és contrari, no pas sempre serà així. De
vegades Apol·lo amb la seva cítara, desperta la Musa que havia emmudit, i no sempre té l’arc tes.
En les dificultats mostra’t animós i valent; però tingues també el seny d’amainar les teves veles
inflades per un vent massa favorable.
ODA III, 30
He donat fi a un monument més durador que el bronze i més alt que la règia mola de les
piràmides, un monument que ni la pluja rosegadora ni la desfermada tramuntana no podran
destruir, ni tampoc no ho podrà fer la incomptable successió dels anys ni el pas del temps
fugisser. No moriré pas tot jo; una gran part de mi se sostraurà a Libitina. Jo, ple de gedor, amb la
glòria que em donaran les generacions venidores creixeré sense parar, durant tant de temps com
pujarà al Capitoli el pontífex amb la verge silenciosa. Per aquelles contrades on ressona l’Àufid
impetuós i on Daunus, freturós d’aigua, fou rei d’uns pobles agrests, es dirà que jo, poderós poeta
d’origen humil, vaig ésser el primer que va donar al cant eòlic un to itàlic.
Pots estar orgullosa de la fama que m’he guanyat per obra teva, Melpòmene, i digna’t a cenyir-me
la cabellera amb el llorer de Delfos.