1. DIVENDRES, 5 DE SETEMBRE DEL 2014 el 3 de vuit 19
Vall-de-roures. Un any més, el bon amic Octavi Serret, el llibreter
i dinamitzador cultural del Matarranya, m’ha convidat a passar uns
quants dies a les seves contrades. Si hi ha, en aquest país català, un
home que sigui capaç de muntar allò que en diuen pessebres gegantins,
aquest individu és, per descomptat, l’amic Octavi. El gruix de la festa
major de Vilafranca, l’he passat fora. I a fe de Déu que no he trobat a
faltar la festa ni, encara menys, les aglomeracions ni la brutícia dels
carrers, aquella fortor de pixum i de suor que sura pels carrers del centre
de la vila durant aquests dies de desinhibida i bàrbara expressió.
Enguany l’Octavi encara l’ha feta més grossa, perquè els diversos
actes que hi havia programats estaven concebuts per donar més relleu
al lliurament dels primers premis sobre literatura rural que ell mateix
ha inspirat i engegat des de la seva cova màgica, tan plena a vessar de
llibres. Per cert, fa trenta anys que la Llibreria Serret va obrir la porta a
Vall-de-roures. Com deia un conegut de la Freixneda, no hi pots venir
gaire sovint, aquí, perquè la butxaca t’ho tindria en compte. He vist
pocs venedors tan hàbils i insistents com en Serret. I he vist pobres àni-mes
desvalgudes entrar a la llibreria per adquirir el diari, i sortir-ne amb
tres o quatre volums sota el braç! Perquè a l’Octavi el que li fa il•lusió
de veritat és vendre llibres, molt més que no pas diaris o material d’es-criptura.
I, en això, no cal dir-ho, els autors hi tenim un aliat de primera!
Carner. Cap estació no ens fa tan conscients del pas del temps com
l’estiu. I això és perquè tothom s’hi sol trobar bé, en aquests dies. De
petits, és l’època de la màxima llibertat i, sovint, de les grans descober-tes
a la naturalesa. I de grans, tot i que les coses es compliquen, l’estació
també ens reserva moments de gran qualitat, dels que perduren.
A mesura que anem acumulant anys, però, ens fem més sensibles a
la pèrdua. I veure com, un any més, l’estiu s’allunya, i sentir que hau-rem
de passar nou mesos més fins arribar a tenir-ne un altre (i això si
res no es torça pel camí, i n’arribem, en efecte, a tenir un altre), doncs
això es fa difícil de passar i amarg de pair.
Enguany, per combatre l’enorme, atuïdora, unànime vulgaritat que
ens envolta a l’estiu —als mitjans, al carrer, arreu—, m’he proposat
llegir unes quantes obres mestres. I la que més m’ha acompanyat, per
tal com l’he anat llegint —o, sovint, rellegint— amb molta calma, és
la Poesia Completa de Josep Carner, el més gran dels poetes catalans de
tots els temps, en l’edició de Jaume Coll, publicada per Quaderns Cre-ma
el 1992. L’edició Coll segueix el text de Poesia 1957, que és aquell
nou llibre colossal que fixava l’obra lírica del barceloní, que aquí va
salvar poemes, sovint reescrivint-los totalment o parcialment, allà els
reordenava lúcidament en seccions noves (no pas en llibres antics, per
entendre’ns)... Una de les meravelles d’aquest món. Una de les grans.
“No sé qui sóc, d’on vinc. El meu ofici / és fluctuar perdut, fins que
m’abissi, / al ritme encar d’una cançó de bres”. Estem parlant d’un patra-col
de 1300 pàgines que enquaderna l’exercici més virtuós i elevat d’una
vida excepcionalment rica. “Els homes som migradament divins”, es-criu
el Príncep dels poetes. Ell, en la seva escriptura, va acostar-se molt
a la inspiració divina, i d’una manera no gens migrada, val a dir-ho.
Mas del Bot. A Vall-de-roures hi he passat tres dies complets i feliços,
si se’m permet l’obscenitat: el dijous 28 d’agost, l’endemà, divendres
29, i el dissabte 30. La partida fou diumenge. Ergo, m’he perdut Sant
Fèlix. Herètic só...
He de dir que l’Octavi, a mi, sempre m’ha tractat amb una deferèn-cia
exquisida. Es fa càrrec del meu allotjament, i m’obre cent portes.
Enguany l’hotel, el meu hotel, era tota una altra cosa. El regenten una
parella que són una mica més grans que jo: la Gemma, valenciana, i en
Nigel, londinenc. Després de viure molts anys a la capital britànica, i de
fer el salt a altres llocs del món, es van instal·lar fa unes quantes prima-veres
en un racó agradabilíssim, al cor de la naturalesa, a mig camí entre
Vall-de-roures i Beseit. Més a prop del primer poble que no del segon,
s’hi arriba agafant un trencall de la carretera a mà esquerra (venint de
Vall-de-roures). T’endinses en un camí rural i, al cap d’un quilòmetre,
poc més o menys, ja trobes la casa, que es defineix, pròpiament, com
un Eco Hotel.
En Nigel i la Gemma la van construir amb les seves pròpies mans,
aquesta casa (i amb les d’uns quants coneguts, que els van ajudar). I ho
van fer amb criteris estrictament i severament ecològics. Encara que
sembli mentida, els murs són fets amb bales de palla. Qui hi estigui in-teressat,
ja donarà un cop d’ull al web de l’hotel, que du el nom de Mas
del Bot (www.masdelbot.com). Segurament s’hi enllaminirà.
La Freixneda. Dues de les descobertes més sonores d’aquest viatge
han estat els pobles de Calaceit i la Freixneda, allò que uns rètols que,
per sort, no es troben al nostre país, qualifiquen de Pueblos Bonitos de
España.
Han sigut només tres dies, però molt ben aprofitats. Com que els
meus fills —per edat i per prescripció facultativa— ja no segueixen,
s’hi han apuntat els meus pares i la meva germana i cunyat, amb els
quals ens hem regalat llargues sessions (no únicament gastronòmi-ques)
d’allò més fraternals.
Teresa d’Arenys. Amb el seu marit, el pintor Enric Maass —que ens
va deixar l’any passat— la meva amiga poetessa Maria Teresa Bertran,
que fa quatre dècades va adoptar el nom de plume de Teresa d’Arenys,
es va estar per aquest país del Matarranya entre els anys setanta i els
vuitanta. En total, deu anys.
Sento una franca admiració per la Teresa, per la seva obra. I he de re-conèixer
que, sempre que m’ha explicat els seus anys a Horta de Sant
Joan, he sentit una mica d’enveja: viure en un lloc així, de ben jove, amb
la persona que estimes, com dos hippies lliurats exclusivament a la cre-ació
poètica i pictòrica, i alimentant-se, com diria la gent assenyada, de
l’aire del cel...
Com que la meva vida és feta d’incompleció i pèrdues, si no puc viure
una cosa, miro de reviure-la literàriament. I aquests dies al Mas del Bot,
transitant per aquells pobles tan bonics, també pel d’Horta de Sant Joan,
m’he afigurat com devien ser els dies hortonencs de la Tresó i l’Enric.
I, inspirat com he estat, n’he escrit, de moment, tres sonets (la forma
estròfica que prefereix la Teresa). Probablement serà una suite titulada
“Epístola a una amiga”. En pic la tingui enllestida, me n’aniré un dia
d’aquests a Arenys a presentar-l’hi cara a cara, tot dinant agradablement
en aquell lloc que no recordo mai si es diu el Casal o l’Ateneu, i recor-dant
(perquè l’exercici prioritari dels poetes, ja ho veieu, és recordar,
recordar, recordar).
Esmorzar. Al Mas del Bot, he retrobat el goig d’esmorzar en grup, en
petit comité. En concret, amb el meu cunyat Nacho i la meva germana
Margarida. Sempre esmorzo sol i, com qui diu, de qualsevol manera.
M’entaulo, sí, generalment amb el diari obert davant, però m’entaulo
poc. En aquest sentit, l’esmorzar de comiat d’aquests dies a l’hotel va
ser una pura delícia: conversa agradable i embardissadissa (deixeu-me
crear el neologisme). Pa fet a la casa, i melmelades fetes, també, pels
propietaris. El fet d’haver comprat tres o quatre potets d’aquelles mel-melades
per endur-nos-els a casa nostra —de maduixa, de figues, de ta-ronja
amargant— és un acte de nostàlgia: durant uns quants dies més
hem allargat el plaer de recordar els bells dies del Mas del Bot en el gust
inaugural de l’esmorzar.
Restaurants. A Vilafranca tenim restaurants que semblen ungits per
la gràcia del cel: El Purgatori, La Sagristia, i, des de fa ben poc, El convent.
Déu n’hi do, i mai més ben dit!
El dietari
de Jordi
Llavina
Tabac de regalia Bells dies al Mas del Bot
Una imatge lateral del Mas del Bot
Amb el bon amic poeta Carles Duarte, davant la Llibreria Serret
Una imatge nocturna del Mas del Bot
AULA DE CULTURA FÒRUM BERGER BALAGUER
Rambla Nostra Senyora, 6 · Vilafranca del Penedès
Del 22 d’agost al
5 d’octubre de 2014
Horari: De dijous a dissabte, de 18 a 20 h
Diumenges i festius, de 12 a 14 h i de 18 a 20 h