Dossier per als docents de la visita La navegació tradicional del Museu Marítim de Barcelona

1. La navegació
Lanavegació
tradicional
Dossier del professorat | educació secundària
dossier

2. Dossier del professorat | educació secundària
Text: Cristina Puig i Ana Vico
Disseny: Eva Rafecas
Il·lustració portada: Cornejo, A. i
Zarza J. El libro de la navegación.
Editorial Grupo Anaya, S. A. 1992.
(Reproducció de l’Atlas català
d’Abraham i Jadufà de Cresques,
1375).
Revisió juny 2016
Lanavegació
tradicional
Dossier del professorat | educació secundària

3. dossier
La navegació tradicional
Dossier del professorat | educació secundària
1La navegació
Presentació de l’activitat
Les platges dels pobles i ciutats de la nostra costa sovint es troben plenes de banyistes, locals o turistes,
que han trobat en el litoral català un bon emplaçament per poder viure o un lloc de destinació on passar
les vacances durant el mesos d’estiu.
Quan viure arran de mar no era indicador de
bona qualitat de vida, sinó tot el contrari, a
causa dels atacs dels pirates i de les malalties
que s’hi covaven degut a les aigües estacades,
només els pescadors i les drassanes ocupaven
la platja transformant-la en un brogit de gent
implicada en la construcció de vaixells, ja fossin
de pesca o de mercaderies, alguns dels quals
van participar en la carrera de les Amèriques.
Els homes de la mar, gràcies a l’experiència i a
l’ús d’estris de navegació que els ajudaven a
situar-se durant la navegació, van creuar mars
i oceans, van descobrir nous continents i ens
van deixar un llegat que és necessari conèixer.
L’activitat de La Navegació tradicional es diri-
geix als alumnes de secundària. Els continguts
pe-dagògics d’aquesta activitat s’adapten als
continguts curriculars dels diferents nivells esco-
lars i pretén ser una eina útil pel professorat a
l’hora d’organitzar el seu programa de treball.
Objectius
> Referits a coneixements, fets i conceptes: conèixer l’activitat que es desenvolupa en una drassana;
identificar els oficis tradicionals implicats en la construcció d’un vaixell tradicional; descriure el procés
de construcció d’un vaixell tradicional; conèixer les parts més importants d’un vaixell; aproximar-se a la
navegació tradicional a bord d’un llagut balear; reconèixer alguns vaixells tradicionals, les seves rutes
de navegació i els productes de comerç en diferents èpoques històriques.
> Referits a procediments: observació i utilització d’instruments de navegació; interpretació i utilització
de cartes nàutiques; utilitzar els punts cardinals i la brúixola per situar direccions i posicions; utilització
del vocabulari propi de la gent de mar.
> Referits a actituds i valors: treball en grup; tenir cura de la pròpia seguretat i la dels altres; desig
de saber i aprendre més sobre la cultura i el patrimoni marítim; tenir cura dels materials utilitzats
durant l’activitat.

4. La navegació tradicional
Dossier del professorat
2 La navegació
Estructura de l’activitat
L’activitat s’estructura en dues parts:
Al vaixell: la primera part es fa a bord del llagut Far de Formentera i té una durada d’una hora i mitja.
Es divideix el grup en dos. El grup de proa acompanyat de l’educador/a, realitza un taller de nusos
mariners i interpreta la carta nàutica. El grup de popa, acompanyat del patró/ona, mesura la profunditat
del port, identifica el tipus de fons i també governa el vaixell seguint un rumb determinat. Al cap de tres
quarts d’hora d’iniciar l’activitat s’intercanvien els grups.
A l’aula: la segona part té una durada d’una hora i trenta minuts. Mitjançant una projecció audiovisual
s’explica el procés de construcció d’un vaixell tradicional. Seguidament es realitza el taller sobre les
rutes de navegació, els vaixells i els productes de comerç en diferents èpoques de la història. Finalment
es fa la resolució del quadern de l’alumnat.
En resum, aquest programa fa les següents propostes als alumnes:
> Que coneguin què és una drassana.
> Que descobreixin quin és el procés de construcció d’un vaixell tradicional i quins oficis hi
estan implicats.
> Que reconeguin les diferents èpoques històriques de la navegació, rutes, vaixells, tipus de
comerç, etc.
> Que coneguin i utilitzin els diferents instruments de navegació.
> Que es familiaritzin amb el vocabulari de la gent de mar.

5. dossier
La navegació tradicional
Dossier del professorat | educació secundària
3La navegació
1. Introducció
2. Les Drassanes
2.1. Les Reials Drasanes de Barcelona
3. Construcció
3.1. Realització dels plànols i selecció de la fusta
3.2. Procés de construcció
3.3. Pintura i acabat de les barques
4. Parts de l’embarcació
5. Els oficis
6. Tipus de vaixell
7. Aparells de navegació
8. Glossari

6. 1. Introducció
Els pobles de la costa catalana han estat lligats al mar, sobretot a partir del segle XVIII quan desapareix
la por als pirates i els pescadors comencen a ocupar les zones més properes a la platja.
La necessitat de construir embarcacions de pesca i de transport de mercaderies a mesura que avança
el segle XVIII i XIX, fa que moltes de les platges de pobles i ciutats de la costa catalana estiguessin
plenes d’aquestes embarcacions i de drassanes que es dedicaven a la seva construcció.
Les drassanes de l’època construïen embarcacions destinades bàsicament a la pesca i al transport de
cabotatge. Les platges estaven plenes de bous, sardinals, palangreres, etc. Cada embarcació tenia
unes característiques específiques que les feia aptes per a cada art de pesca.
Conèixer i preservar aquest patrimoni és una peça clau per entendre el nostre passat i no perdre la
identitat de la nostra cultura en aquest moment de globalització.
2. Les Drassanes
Les drassanes de les costes catala-
nes, a finals del segle XVIII i durant
el segle XIX eren espais dedicats a
la construcció i a la reparació dels
vaixells. Se situaven a les platges
dels pobles costaners, platges que
havien de tenir característiques adi-
ents que els permetessin bastir les
embarcacions.
Les instal·lacions d’una drassana
e-ren molt senzilles i pràcticament
no tenien infraestructures estables
ni bastiments que ajudessin en la
cons-trucció dels vaixells. L’espai
ocupat per l’obrador es dividia en dues zones, una en la qual es construïen els vaixells i l’altra on s’em-
magatzemava la fusta, generalment d’alzina, roure i pi. També hi havia petites construccions de fusta
on s’emmagatzemaven les eines que es podien muntar i desmuntar a conveniència. Aquesta versatili-
tat permetia adaptar fàcilment petits tallers a la construcció de grans vaixells.
No tots els pobles de la costa tenien una platja òptima per emplaçar-hi una drassana. Les més adequa-
des eren les més obertes i llargues, amb una bona pendent i fondària suficient per poder-hi avarar els
vaixells. A finals del segle XVIII i durant el segle XIX, la major part de drassanes es trobaven a la costa
de llevant, des del Maresme fins a Portbou, on hi havia platges fondes i molt a prop de zones boscoses
com el Montseny, el Montnegre, les Guilleries, Olot i la Selva, que eren la font de fusta per abastir les
drassanes de Blanes, Arenys, Lloret, Sant Feliu de Guíxols, Masnou i Barcelona entre altres. Per contra,
a la costa de ponent, amb unes platges de poca fondària, només hi havia drassanes importants a
Vilanova i la Geltrú, Tortosa i Amposta que rebien la fusta que es transportava en vaixell des de l’Ebre,
on hi arribava en forma de rais, governats pels raiers, que baixaven des dels Pirineus.
La navegació tradicional
Dossier del professorat
4 La navegació
Drassana de Blanes © Museu Marítim de Barcelona

7. Després de la signatura del decret de lliure comerç amb Amèrica el 1778, la construcció naval es va
convertir en una activitat econòmica puixant que ocupava una part important de la ma d’obra qualifi-
cada com ara mestres d’aixa, calafats, serradors que s’unien en colles i eren els encarregats de tallar
la fusta. Hi havia també, activitats auxiliars estretament lligades a la construcció d’embarcacions, com
ara la corderia, ferreteria, fusteria i pintura entre altres.
Amb la introducció de la màquina de vapor durant el segon terç del segle XIX, l’aparició del ferrocarril
i la pèrdua de les colònies d’ultramar s’inicià, poc a poc, el declivi de la construcció de vaixells de vela
i la lenta desaparició de les drassanes de les nostres platges
2.1. Les Reials Drassanes de Barcelona
Egipcis, fenicis, grecs i romans ja construïen els seus vaixells a drassanes que bastien a les platges de
les ciutats més importants. A Catalunya es té constància de l’existència d’unes drassanes a Barcelona,
al segle XI, fora de l’antiga muralla romana prop del Regomir. En la Catalunya musulmana també es té
constància de l’existència de drassanes a Tortosa i Dènia.
El 1243, en un document del rei Jaume I, ja es citava la Nova Drassana que se situava en la gran exten-
sió de terreny que va aparèixer per l’aport de sediments provinents del Besòs i la Tordera, al costat de
l’actual Rambla. Amb l’esplendor de la Corona Catalana per tota la Mediterrània al segle XIII i XIV es
construïren grans drassanes a València i Mallorca, essent la de Barcelona de les més grans del món
durant l’Edat Mitjana. Va ser aquest el moment de màxim esplendor de les Reials Drassanes de
Barcelona, on es van arribar a construir 30 galeres simultàniament sense problemes d’espai ni d’ope-
raris.
Les Reials Drassanes van trigar prop
de 100 anys a construir-se i s’anaren
ampliant i modificant al llarg dels
seus set segles d’història, segons les
necessitats del moment. Les Reials
Drassanes han tingut altres usos, al
llarg del temps, a part de la cons-
trucció de vaixells. Durant bona part
del segle XVII, foren utilitzades com
a llatzaret per a la quarantena dels
mariners que arribaven a Barcelona.
Després de la Guerra dels Segadors,
les Drassanes van quedar en mans
de la Corona de Castella i no van
tornar a mans de la ciutat fins el
1935, quan la Generalitat les va des-
tinar com a seu del Museu Marítim.
Per saber-ne més:
www.museumaritimbarcelona.com
dossier
La navegació tradicional
Dossier del professorat | educació secundària
5La navegació
Les Reials Drassanes acullen actualment el Museu Marítim de Barcelona
© Museu Marítim de Barcelona

8. 3. Procés de restauració
3.1. Realització dels plànols i selecció de la fusta
El mestre d’aixa era el mestre artesà especialitzat en la construcció i reparació de barques. La construc-
ció d’una barca no començava fins que l’armador i futur propietari de l’embarcació no li feia la comanda.
En funció dels usos a què es volia destinar l’embarcació, el mestre d’aixa feia un model a mig casc que
presentava a l’armador i sobre el qual es feien les modificacions necessàries per poder establir els
plànols de formes de la barca.
Per poder construir una embarca-
ció s’havia de tenir una idea molt
aproximada de la quantitat de fusta
necessària, és per això que el mes-
tre d’aixa dibuixava al terra d’unes
golfes o d’una església els plànols
de les formes de les quadernes de
la barca. Al mateix temps, servia
per treure’n les plantilles que des-
prés servirien per, un cop presenta-
des als arbres, tallar els que més
s’adeqüessin a les formes de les
quadernes.
Un cop totes les plantilles estaven
fetes, el mestre d’aixa les carregava
en un carro i anava al bosc on
escollia els arbres que més s’adequaven a la forma de les plantilles, ja fossin roures, oliveres o alzines.
Seguidament marcava les soques dels arbres perquè els llenyataires les poguessin tallar. Perquè la
fusta fos de qualitat, s’havia de tallar en dia de lluna nova i deixar-la al bosc uns mesos a fi i efecte que
perdés la verdor i sense escorça per evitar els corcs i que es podrís la sava.
Els troncs tallats eren transportats
amb cavalls i matxos fins als
camins, on carregats en un carro,
es transportaven fins al riu. Allà es
construïa un rai i amb la perícia
dels raiers es transportava riu avall
fins vora mar on, carregat en qui-
llats o barques de mitjana, es
transportava fins a les drassanes
dels pobles de la nostra costa.
Un cop la fusta arribava a les plat-
ges es deixava assecar, protegida
del sol, durant un any. Per poder fer el folre es feia servir fusta de pi que, un cop tallada en taulons, s’en-
terrava a les rieres del poble durant uns mesos de forma que l’aigua rentés la fusta i s’emportés la resina.
La navegació tradicional
Dossier del professorat
6 La navegació
Fent un model
Plànols del buc d’una embarcació

9. dossier
La navegació tradicional
Dossier del professorat | educació secundària
7La navegació
3.2. Procés de construcció
Un cop la fusta estava a punt, el mestre d’aixa iniciava la construcció de l’embarcació amb l’ajuda de
l’aixa. L’estructura bàsica de l’embarcació era l’enramada o, el que és el mateix, la columna vertebral
del vaixell. Aquesta estructura feta de fusta de roure, alzina o olivera estava formada per la quilla, la
roda (proa) i el codast (popa), juntament amb les quadernes (costelles). Aquestes peces estaven uni-
des entre si per perns i grans claus anomenats pernots.
Aquesta estructura es col·locava sobre
unes tancades de fusta on descansava
la quilla i es mantenia drissada amb l’aju-
da de puntals. Aquest llit fixat a la sorra
permetia la construcció de l’embarcació.
Les quadernes es col·locaven seguint un
ordre establert: es començava per la
quaderna mestra situada a la part central
de la quilla i seguidament, es procedia a
la col·locació de la resta de quadernes
cap a la proa i cap a la popa.
Un cop tenien el vaixell en enramada,
es començava a col·locar el folre. La
pri-mera peça del folre que s’instal·lava era la cinta, la peça més alta i la més gruixuda. Les embar-
cacions tenien formes corbes, és per això que, per corbar la fusta, es mullava i amb l’escalfor del foc
s’aconseguia donar la forma adequada a la cinta ja que aquesta determinava la forma de l’embarcació.
El següent pas era col·locar la resta del folre, per treballar de forma correcta es tombava l’embarcació
sobre un cantó i, un cop folrat, es tombava sobre l’altre.
En les embarcacions amb coberta es
col·locaven els taulons de fusta sobre
dels baus, fustes travesseres per aguan-
tar la coberta. La coberta solia tenir
forma bombada per facilitar la sortida de
l’aigua en cas de pluja, o si s’embarcava
aigua durant la navegació.
Quan ja es tenia tota l’embarcació folra-
da, es procedia a calafatar el vaixell,
això vol dir que s’introduïa estopa unta-
da de brea amb l’ajuda d’una maça i un
ferro de calafat entre les juntures de la
fusta.
3.3. Pintura i acabat de les barques
Quan el procés de construcció del vaixell havia finalitzat, s’iniciava la pintura. Primer es pintava l’interi-
or de la barca amb brea vegetal per protegir la fusta i evitar que sortissin fongs i es podrís. Seguidament
es pintava l’obra morta del vaixell amb el color que l’armador considerés més adequat. Determinades
Vaixell en enramada
Calafatejant el vaixell

10. La navegació tradicional
Dossier del professorat
8 La navegació
parts de l’embarcació es pintaven amb olis o vernissos per protegir la fusta de la salaor de l’aigua i del
sol. La part submergida del vaixell, o obra viva, es pintava amb patent, un tipus de pintura que servia
per evitar que algues i altres organismes s’enganxessin al buc del vaixell. Al mateix temps, la sal de
l’aigua de mar que mullava les fustes al navegar o netejar l’embarcació era indispensable per la seva
conservació.
Un cop el vaixell estava pintat s’avarava a l’aigua, s’arborava i es col·locaven les veles. En aquest
moment l’embarcació estava llesta per navegar.
4. Parts de l’embarcació
Tots els vaixells, siguin tradicionals o no, tenen una nomenclatura específica per designar les diferents
parts que l’integren.
1. Proa: part de davant de l’embarcació.
2. Popa: part de darrera de l’embarcació.
3. Babord: banda del vaixell que queda a
l’esquerra mirant cap a proa.
4. Estribord: banda del vaixell que queda
a la dreta mirant cap a proa.
5. Antena: conjunt de dues perxes, el car
i la pena, a les quals se subjecta la vela.
6. Arbre o pal: peça de fusta disposada
verticalment sobre la coberta.
7. Eslora: llargada del vaixell.
8. Mànega: amplada del vaixell.
9. Puntal: alçada del buc.
10. Arjau o canya: barra de fusta que va
encaixada a l’eix del timó i que serveix
per moure’l.
11. Timó: peça en forma de pala situada a
la popa d’una embarcació, que es gira a
babord o estribord per a variar la direc-
ció de l’embarcació.
Llagut aparellat amb vela llatina
9
3
5
6
2
11
41
1
8
10

11. dossier
La navegació tradicional
Dossier del professorat | educació secundària
9La navegació
5. Els oficis
La construcció dels vaixells de les nostres costes i el seu govern implicava molts oficis, cadascun dels
quals realitzava una feina molt concreta.
> Mestre d’aixa: menestral que projectava i construia els vaixells de fusta.
> Calafat: s’encarregava de fer els acabats del buc i d’impermeabilitzar el vaixell amb estopa
untada de brea introduïda entre fusta i fusta amb l’ajuda d’un mall.
> Oficial: s’encarregava d’ajuntar les peces de fusta que formen part del vaixell i de forrar el
buc.
> Aprenents i peons: eren els encarregats de serrar la fusta, clavar els claus i polir la fusta.
> Patró: encarregat de governar l’embarcació, decidir les maniobres i donar les ordres a la
tripulació.
> Mariners: encarregats de moure les veles i els caps seguint les ordres del patró.
> Noi de bord: era l’encarregat de cuinar, pujar al pal, fer els encàrrecs i altres tasques menors.
6. Tipus de vaixells
Els llaguts eren vaixells de pesca o de transport que estaven aparellats amb vela llatina. En el cas dels
vaixells de pesca, per poder-los distingir, a l’apel·latiu de llagut s’afegia l’adjectiu del tipus d’art de
pesca a la qual estava destinada l’embarcació. Sovint les embarcacions acabaven anomenant-se per
la seva especialitat. Així una palangrera era un llagut dedicat a la pesca del palangre, i un sardinal els
que anaven als sardinals.
Les barques tenien formes diferents, en funció de si es varaven diàriament a la platja o es refugiaven
en ports o badies. Les barques de platja eren planes i portaven escues per poder-les treure amb més
facilitat a la sorra i evitar que hi quedessin atrapades. Les barques quillades es refugiaven a ports i
badies, tenien la roda i la popa molt verticals i eren més quillades perquè caminaven més contra el vent.
Muleta
Embarcació típica del delta de l’Ebre, encara que també es podia utilitzar per feinejar al mar. Tenia una
longitud d’entre 6 i 7 metres, el pal de l’antena estava lleugerament inclinat a la proa. A més de la vela,
portava sis rems per moure’s amb més facilitat pel riu.
Llagut balear
Eren embarcacions de pesca o petit cabotat-
ge que es van utilitzar a la costa de les Illes
Balears durant els segles XVIII, XIX i la primera
meitat del segle XX. Es caracteritzen per tenir
la roda i el codast rectes i gairebé verticals, i
per ser vaixells amb coberta. El fet que a les
Illes Balears aquestes embarcacions fonde-
gessin en cales i ports naturals, suposava que
no s’havien de varar cada dia a la sorra de la
platja, cosa que va fer que no fossin tan pla-
nes com els llaguts de la costa catalana.
Tenien una tripulació d’entre 4 i 6 persones. El llagut Far de Cabrera

12. La navegació tradicional
Dossier del professorat
10 La navegació
Barca de mitjana
Eren embarcacions de dos pals dedicades al transport de cabotatge, portaven mercaderies entre els
diferents pobles de la costa catalana. Aquests es caracteritzaven per tenir el pal major molt inclinat a
proa i aparellat amb vela llatina i, a la popa, el pal de mitjana amb la vela llatina disposada de forma
que l’entena quedava gairebé vertical. A proa portava un botaló amb folc o pollacra i a popa un bota-
fora per suportar la tensió de l’escota de la mitjana.
7. Aparells de navegació
A l’hora de navegar s’utilitzaven una sèrie d’estris que eren útils per posicionar-se, orientar-se, conèixer
la fondària de la zona de navegació o la velocitat de la barca. La correcta utilització i interpretació
d’aquests aparells era indispensable a l’hora de tenir una bona navegació.
Compàs
És una agulla de ferro imantada que assenyala una direcció fixa apuntant al nord. Es creu que és d’ori-
gen xinès i que es va utilitzar per primera vegada en la navegació durant el segle XII. Les primeres
agulles imantades que es van utilitzar travessaven un llistó de fusta suspès en un recipient amb aigua.
Aquestes agulles imantades primigènies es feien servir només quan no es veia la costa durant la nave-
gació, i el cel estava cobert i no es veia el sol.
En l’actualitat el compàs té forma cilíndrica amb una tapa de vidre que permet veure la rosa dels
vents. Aquest cilindre està suspès en una estructura que el manté en posició horitzontal encara que
el vaixell es balancegi. A l’interior del cilindre s’hi ha col·locat una barreja d’aigua i alcohol al 10%,
on hi ha suspesa l’agulla imantada que ens marca el nord.
Carta nàutica
Els primers mapes que es van dibuixar eren mapamundis
que anaven des dels límits d’orient (Xina i Japó) fins als
límits d’occident (Islàndia, Península Ibèrica i costa Atlàn-
tica de l’Àfrica). Durant l’Edat Mitjana els cartògrafs de la
Mediterrània van dissenyar els portolans, eren mapes
destinats a la navegació on només es marcava la línia de
la costa i tots els ports. Sobre aquest portolà hi havia
marcats els rumbs que havien de seguir els vaixells per
arribar als diferents ports dins de la Mediterrània.
En l’actualitat, per poder navegar, marcar el recorregut i
posicionar-se amb la costa a la vista, els navegants
necessiten l’ajuda d’una carta nàutica, que és la repre-
sentació de la costa plasmada en dues dimensions. Totes
les cartes nàutiques estan orientades al nord i, als mar-
ges superior i inferior, té la graduació corresponent a la
longitud, i als de la dreta i l’esquerra els de latitud. Les
cartes nàutiques aporten tota una sèrie d’informació que
és d’utilitat als navegants: situació de fars, línies isobàti-
ques, edificacions com ara esglésies, xemeneies etc. i
també tipus de fons, esculls …
Fragment carta nàutica del Port de Barcelona
© Reproducció parcial no apta per a la navegació de
la Carta Nàutica 489: del Puerto de Barcelona al puerto
de Arenys de Mar, autoritzada per l’instituto
Hidrográfico de la Marina. Reservats tots els drets.

13. dossier
La navegació tradicional
Dossier del professorat | educació secundària
11La navegació
Corredora
La corredora és un estri que serveix per mesurar la velocitat de l’embarcació. Consta d’un sector de
fusta i una tira de plom que actua de llast i evita que s’arrossegui per l’aigua. Aquest sector està lligat
a un cordill de longitud variable i està enrotllat a un carret que gira al voltant d’un eix. Al cordill es fan
marques equidistants de 1,83 m equivalents a una braça.
A l’hora de mesurar la velocitat es deixa caure la corredora
per la popa de l’embarcació, i es deixa el cordill que s’alli-
beri de l’eix durant 15s. Un cop transcorregut aquest
temps es reté la corredora i es compten les marques que hi
ha fins al sector de fusta, seguint la fórmula que es presenta
a continuació s’estableix la velocitat de l’embarcació.
X braces
*
60seg
*
60 min
*
1milla = x nusos
15s 1m 1h 1000 braces
Escandall
És una peça de plom que es col·loca a l’extrem d’una corda prima, que serveix per a determinar la sonda
o profunditat en un lloc determinat. Per conèixer la naturalesa del fons sobre el qual es troba una embar-
cació, s’unta la base de l’escandall amb sèu: quan el plom toca el fons, si aquest és de sorra o de posi-
dònia queden restes enganxades al sèu, si no s’hi enganxa res, ens indica que és un fons de roca.
Conèixer la sonda serveix per determinar la llargada de la
cadena que aguanta l’àncora a l’hora de fondejar el vaixell.
Aquesta és 3 vegades la sonda en un dia de bon temps i
de 5 vegades en un dia de mal temps.
Nusos
De cordes i cordills no n’hi ha a bord d’un vaixell, de fet, només hi ha la corda de la campana. En un
vaixell les cordes s’anomenen caps. Fins que van aparèixer les fibres sintètiques, els caps de a bord
eren fets de cànem i d’espart, ja que aquestes eren les fibres que els corders de la costa catalana
tenien més a prop.
Els nusos són bàsics per a poder treballar en un vaixell. La premissa universal d’un nus és que ha de
ser fàcil de fer i fàcil de desfer per poder treballar amb facilitat i agilitat a bord d’una embarcació.
De nusos n’hi ha de molts tipus, sovint en funció de la zona un mateix nus pot tenir diferents noms.
Seguidament us presentem tres dels nusos indispensables a l’hora d’embarcar-se en un vaixell.

14. La navegació tradicional
Dossier del professorat
12 La navegació
AS DE GUIA
La seva funció és la d’amarrar
el vaixell a terra.
NUS DEL VUIT
Serveix per fer de topall.
NUS PLA
La seva funció és la d’unir dos
caps de la mateixa mena.
8. Glossari
> Aixa: eina semblant a una petita destral que utilitza el mestre d’aixa per desbastar la fusta.
> Amarrar: subjectar una embarcació a un punt fix o a una altra embarcació per mitjà d’un cap o una
cadena.
> Amollar: deixar anar, afluixant-lo, un cap.
> Arriar: fer baixar una bandera o una vela hissada.
> Atracar: acostar una embarcació arran d’un punt fix o d’una altra embarcació per amarrar-la-hi.
> Cabotatge: navegació de port a port seguint la costa.
> Cobrar: recollir un cap.
> Estopa: fibres de lli o de cànem que s’utilitzen per calafatar els vaixells.
> Fer ferm: amarrar un cap.
> Hissar: fer pujar una vela o una bandera.
> Obra morta: part d’un vaixell que es troba per sobre la línia de flotació.
> Obra viva: part submergida d’un vaixell.
> Varar: posar o treure una embarcació a l’aigua.

15. Dossier del professorat | educació secundària
Text: Cristina Puig i Ana Vico
Disseny: Eva Rafecas
Il·lustració portada: Cornejo, A. i
Zarza J. El libro de la navegación.
Editorial Grupo Anaya, S. A. 1992.
(Reproducció de l’Atlas català
d’Abraham i Jadufà de Cresques,
1375).
Revisió juny 2016
Lanavegació
tradicional
Dossier del professorat | educació secundària

16. La navegació
Lanavegació
tradicional
Dossier del professorat | educació secundària
dossier