poema (in catalanish language) en memòria de tots els que patiren la guerra i la repressió

1. Jo, fill del 39

2. Jo pregunto per què? Jo pregunto, si va ser Jo pregunto per què? A la que, les gastades i brutes granotes dels treballadors a la fi, esdevingueren uniformes militars i els agermanats soldats acabaren sent botxins, coronat amb fulles de llorer, talment un patrici, en aquell maleït últim any de la dissort, damunt la curulla tina del raïm de la verema, ebri de cascall, un faune bru s'hi va pixar llargament

3. I davant per davant, les tres parques de la mort, toquejant-se els flàccids pellingots de llurs cossos dansaven posseïdes i enfollides i es llepaven, una a l'altra, lascives, les fúries, els mugrons suats i els malucs i me l’anaven incitant i el cridaven barroerament al so d'un esvalotat cor de gralles estridents

4. L’àngel de la nit seduí la vella Dama d'Elx i el mosaic mossàrab de les pàtries juntes, esquarterat, se'ns obri fent esquerdes Ningú sabia si allò eren ballmanetes gitanes, salves a l’aire o ja, els primers trets dels mosquetons roïns Les veus de tots els cants sonaven ronques i falses i el vent de ponent, foragità velles grandeses El lleó ibèric me'l van pintar de color de sang i sota pal·li, ungit amb exordi i benedicció, de les altes planures de l'interior, eixí el gran traïdor Jo pregunto per què? Jo pregunto si no ens restarà valor Jo pregunto per què?

5. Pirineus jussà, arreu tot fou una gran tràgica plaça de curses La multitud corejà el més obscur de tots els impropis i el brau era un gegant que volia devorar la lluna. El galop lligava la pols i el moviment, inclinava bescoll, tors i ossada, fugia i tornava per clavar sobre la pell El xiscle agut, a rodolons va caure des de dalt mentre l'home, sobre el cercle de l’arena, s'afixava tot el mal. Tenia la boja flor de la rosella al bell mig del pit, esclatant i ben vermella i el cos, de la vida li fugia Els daurats que brodats voleiaven i arravataven com si fossin banderoles, tronats, de sobte van fer-se de sorra i no-res. Es glaçaren el posat i les moixaines de les nines que jugaven galanes, amb un vano encantador Tots els capells hi van ser per amagar la mirada avergonyida del aferrissat batement d'ulls d’aquell moment, però era un Ai! mig partit entre el negre i el ciri tan definitiu, tan definitiu....Oh! que nosaltres enguany, no el podríem oblidar .

6. Jo pregunto per què? Jo pregunto si l’oblit no ens farà convictes de traïció? Jo pregunto per què? Arrabassant tots els respectes i amb ràbia inaudita brivalls i mal caçadors, occiren el blanc del colom L'espetec de les granades eixordà la veu de l'home i la trinxera d'Aragó, darrera defensa, esdevingué efímera frontera on col·lectivitzar la por i la mort .

7. I que podíem fer, si davant de tanta urgència, Durruti atracava el cel i finançava la vaga definitiva, la tauromàquia goyesca romania picassiana i Lenin, oníric en la ganyota estrafeta d'en Dalí ja no fou ciutadà del món, mai més. Després a Montjuïc afusellats, una mirada com un clot ens faria a tots plegats, Lluisets com el seu fill I la infinita tristesa i el darrer honor al so del violoncel a Nova York mentre la llibertat encara abordava el darrer tramvia en una ciutat grisa i emmanillada

8. El camp és ara silenci i no hi ha xiprers per flanquejar tal cementiri perquè els rellotges, ja revinguts eterns anorreen innombrables sepultures i la vergonya serà per sempre més, un estigma per a nosaltres, nou nats en el despropòsit de la història. S'escampà tan terrible, per camins i pobles igual que la rierada arriba finalment a la mar i s'ho emporta tot talment un vent calent, un foc com foguera de calendes de l'estiu mediterrani la sempiterna fatalitat eixorca i ara finalment, només resten preguntes, preguntes...

9. Jo pregunto per què? Jo pregunto fins quan? Jo pregunto per què? Ramon (1962) En memòria de tots els que patiren la guerra i la repressió Vaig néixer al 39, any de la desfeta i ja de petit i com vaig poder, d'aquí i d'allà, entre pors i mil vergonyes, vaig aproximar-me a les veritats. Com sia.... he pres consciència i compromís. Els més grans m’ensenyaren que ells podran llevar les vides si voleu, però mai no callaran les nostres veus