Presentació en power point d'en Joan Jordi

1. Cinc versions d’una ópera Orfeo ed Euridice, de Gluck Viena 1762 Parma, 1769 Londres, 1770 París, 1774 Hector Berlioz, 1859 Les Olives, a 31 d’octubre de 2009

2. CHRISTOPH WILLIBALD GLUCK 1787 1714

3. GLUCK

4. CARLES VI Emperador d’Àustria

5. MARIA TERESA D’ÀUSTRIA

6. MARIA TERESA D’ÀUSTRIA I MARIA ANTONIETA

7. PALAU BELVEDERE

8. PALAU DE SCHÖNBRUNN

11. TEATRE LE CHATELET DE PARÍS

12. Després de la mort de Orfeu, la seva lira fou transportada al cel, on quedà convertida en constel·lació. L’ànima del poeta va passar als camps Elisis, on ,revestida d’un llarg vestit blanc, segueix cantant als benaventurats.

13. Imatge: Orfeu guiant a Eurídice des de l’ Infern. Camille Corot, 1861. Museu de Belles Arts, Houston. Orfeu, amb lira i corona de llaurer, treu de l ‘Hades a Eurídice. Al fons, siluetes dels morts.

14. Un Orfeu burlesc Orfeo por su mujer, dicen que bajo al Infierno; y por su mujer no pudo bajar a otra parte Orfeo. Dicen que bajó cantando y por sin duda lo tengo, pues en tanto que iba viudo, cantaría de contento. Montañas, riscos y piedras su armonía iban siguiendo, y si cantara muy mal le sucediera lo mesmo. Cesó el penar en llegando y en escuchando su intento, que pena no deja a nadie quien es casado tan necio. Al fin pudo con su voz persuadir los sordos reinos; aunque el darle a su mujer fue más castigo que premio. Diéronsela lastimados, pero con Ley se la dieron: que la lleve y no la mire, ambos muy duros preceptos. Iba el delante guiando, al subir; porque es muy cierto que al bajar son las mujeres las que nos conducen, ciegos. Volvió la cabeza el triste; si fue adrede, fue bien hecho; si acaso, pues la perdió, acertó esta vez por yerro. Esta conseja nos dice que si en algún casamiento se acierta, ha de ser errando, como errarse por aciertos. Dichoso es cualquier casado que una vez quedó soltero; mas de una mujer dos veces, es ya de la dicha extremo Francisco de Quevedo

15. RENAIXEMENT TIMBRES: predomina la música vocal. El desenvolupament instrumental és escàs encara. Els instruments s'agrupen en consorts (grups d'instruments iguals): per exemple, consorts de violes, de flautes, etc. La principal família és la de les violes, després flautes dolces, alguns teclats com el virginal i la Spinetta i alguns instruments de llengüeta.. Les obres són vocals o instrumentals, poques vegades mixtes.

16. BARROC TIMBRES: es desenvolupen els instruments de teclat com el clavicordi i el clau. Apareix l'orquestra barroca formada per corda (violins, violes, violoncels i contrabaixos), vent (flautes, trompetes, trompes, fagots, oboès) percussió (timbals). El clavecí o l'òrgan participen de l'orquestra realitzant el baix continu juntament amb el violoncel. Les obres són mixtes en la seva majoria, és a dir: vocal i instrumental o només instrumental.

17. CLASSICISME TIMBRES: apareix l'orquestra clàssica, el baix continu pràcticament desapareix, excepte en música religiosa. La seva funció és reemplaçada pels corns i el clarinet (instrument que apareix en aquesta època). Les obres són instrumentals, o vocals i instrumentals.

18. RENAIXEMENT FORMES: hi ha composicions religioses i profanes. Entre les primeres trobem el motet ( el nom deriva de la paraula francesa mot, que significava paraula, és multiseccional i politemàtica, amb text religiós en llatí), les misses. En les formes profanes tenim les Villanella, villanescas, nadales i els madrigals. Entre les formes instrumentals tenim les variacions o diferències. El ricercare (antecessor de la fuga)

19. BARROC FORMES: religioses: cantata, oratori, missa, passió. Profanas: suites Profanes: suites de). danses (també anomenades partites), sonates de cambra, sonates da chiesa (per a un o dos instruments solistes i baix continu), concerts (és el concerto grosso on la tensió alterna entre el grup concertino (solista i baix continu) i la massa orquestral ). Apareix l'òpera . En general les obres barroques s'estructuren en seccions, cadascuna de les quals està formada per una exposició i un episodi o divertiment. A l'exposició es presenta el tema i en l'episodi es l'elabora (varia) i ho fa modular cap a una altra tonalitat on es presentarà una nova exposició i així successivament.

20. CLASSICISME FORMES: les formes religioses es concentren en la Missa. Les no religioses són òperes, sonates, concerts, simfonies. També apareix la música de cambra desenvolupada per petits conjunts que poden estar formats per dos o més instruments: duos, trios, quartets, quintets, sextets i septet, sent un dels més importants el quartet de cordes. La sonata clàssica és de forma ternària ABA, on A és una exposició de dos temes (el primer en la tònica, el segon en la dominant o en el tercer, grau) relacionats per una transició, B és la part elaborada dels temes presentats a A i l'últim A és una reexposició de tots dos temes en la mateixa tonalitat. (La de la tònica). Aquesta forma és la que correspon generalment al primer moviment de l'obra sonata, la qual està formada en general per tres moviments alternant els moviments ràpid-lent - ràpid. La forma allegro de sonata (és a dir, la forma del primer moviment de sonata) es dóna també en el primer moviment d'obres de cambra, de concerts i de simfonies.

21. Barroc Art que sorgeix a finals s.XVI a Itàlia i que s’estén per Europa i Amèrica Llatina al llarg s.XVII i part XVIII. Context històric : Absolutisme monàrquic – estètica classicista com a imatge del seu poder. Comerç colonial – transformacions societat. Època llums (descob. Cient.) i ombres (vida supersticiosa i poc cient. -- intolerància poder). Jesuïtes i Contrareforma. Guerra 30 anys: conflicte catòlics – protestants. Una de les èpoques de més creativitat. Filosofia Descartes – dubte constant (ja no seguretat teocèntrica ni antropocentrisme). Realitat inabastable per l’home – divisió religiosa.

22. Renaixement Barroc Simetria, eixos clars. Equilibri massa-moviment. Equilibrat, delicat, seré; mai violent, Mímiques elegants, disposicions aparentment naturals. Colors matisats. Personatges nobles, introvertits. No expressió “pathos”. Nobles i burgesos sempre elegants i bonics. No eixos clars i equilibrats, es retorcen. Excés de massa o de moviment. Dibuix magistral. Domini perfecte de la profunditat, esforç. Posicions més violentes. Colors forts, contrastats, Tenebrisme. Personatges apassionats i en moviment. Classes populars, tan representades de forma sublim com molt lletja.

23. DONA TOCANT LA LIRA GREGA

24. DONA TOCANT LA LIRA

25. ORFEU I EURÍDICE POUSSIN 1594-1665

26. FUGINT DELS INFERNS

27. RUBENS, ORFEO I EURÍDICE

28. BUSCANT EL CAMÍ

29. LA TORNA A PERDRE

30. TORNANT ALS INFERNS

31. ESCENA D’ORFEU AMB APOL·LO

32. MORT D’ORFEU DE LUCA GIORDANO 1634-1705

33. ORGIA SANGNANT

34. Imatge : Pintura de Emile Levy, any 1866, Museu d’Orsay. París. Les menades de Dionisi, en deliri místic, es disposen a esquarterar a Orfeu després de matar-lo. A la part inferior se aprecia la lira de Orfeu; a l’esquerra, una pell de lleopard, símbol de Dionis.

35. EL CAP AL RIU

36. LES NINFES I EL CAP

37. LA MUSA AMB EL CAP

38. ORFEU ANDRÒGIN

39. EURÍDICE (1775) I ORFEU (1776) ANTONIO CÀNOVA 1757-1822