1. Sóc un home que no té més remei que
escriure,
i no té més remei que escriure certes coses,
i les diu, i les diu com les veu, com les sent,
o potser com les viu, amargament,
amb presses,
amb una coentor des dels peus al cervell,
en carn viva, cremant-li en les boles dels ulls.
2. VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
(Burjassot, 1924 - 1993)
Els seus pares eren forners i ell fou forner.
Com tothom sap, de forner a poeta no hi ha
més que un pas: amb les vivències del dia
s’elabora la massa, s’afegeixen les paraules
precises i després, al foc, es deixa créixer el
poema...
3.
4. Estellés era capaç de fer un bon poema amb
una recepta de pimentons (la poesia, és un
misteri!) Se’l considera el millor poeta
valencià des d’Ausiàs March – que no és dir
poc- perquè parla sense forçar res, com
parlen els poetes de les coses importants.
Del llibre “Narices, buhitos y volcanes”
5.
6. Publicà entre d’altres llibres:
Ciutat a cau d'orella (1953), La nit (1956),
Donzell amarg (1958), L'amant de tota la
vida (1966), Lletres de canvi (1970), Primera
audició (1971), L'inventari clement (1971),
La clau que obrí tots els panys (1971), Llibre
de meravelles (1971), Recomane tenebres
(1972), Les pedres de l'àmfora (1974)...
7.
8.
9. ...Manual de conformitats (1977), Balanç de
Mar (1978), Cant temporal (1980), Les
homilies d'Organyà (1981), Versos per a
Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La
lluna de colors (1986), Sonata d'Isabel
(1990) i Mural del País Valencià (1996).
El ritme de publicació fou irregular, sortejant la
censura i la precarietat del món editorial en català.
10.
11.
12. Feia segles que, al País Valencià, no es feia
sentir, en poesia, una veu tan intensa i tan
potent.
Joan Fuster
13.
14. quot;A Barcelona, la poesia, la feien persones
d'una altra mena: individus amb cara de
protonotari apostòlic, catedràtics, fills de papà
revoltats, oficinistes orgullosos de ser-ne.
L'Estellés fa la poesia d'un carrer de València,
del trenet de València a Burjassot.quot;
Joan Fuster
15. Oh clar país que ara volen
obscur
homes obscurs de tenebrosa
lletra
i el fan funest amb baralles i
plets!
16.
17. res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires
cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb
els productes de la terra
18. “no pareix una poesia, però sí que és. És d’un
client que jo tinc, vull dir que tenia, que és
poeta. Me’ls va fer aprendre perquè deia que
només hi havia una cosa en el món que li
agradava més que sucar el pa en l’oli del
pimentó, i que era..., vostè ja m’entén”
Els treballs perduts. Joan F. Mira
19.
20. quot;La poesia d'Estellés és dialecte, expressió
col·loquial, vòmit de llengua, triomf de la
paraula directa i sense enganys”
Jaume Pérez Montaner
21.
22.
23. El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntat darreres,
mentre s’agonitzava de l’amor i de la pena.
24.
25. Estellés era un home molt culte, encara que
sempre ho amagava amb les bromes i la
festa, i, sobretot, ell mateix era poesia
Ovidi Montllor
26.
27. Mort i pam, deien
els infants, remotíssims.
Les dures telles.
Creix un arbre de cendra.
Recomane tenebres.
28. “Totes les morts són tristes. D'altra banda hi
ha la incomprensible bellesa de la mort.
Aquest tema venia determinat de molt abans
de la mort de la meua filla, perquè jo m'he
criat en un ambient de morts, de dols [...]”
29.
30. “També, cal no oblidar-ho, les tongades de
morts de la guerra, de la postguerra. M'he
criat en un món així, i el que abans era un
motiu de còlera ara ja és un motiu de
dolorosa comprensió, o d'estupefacció, o
d'incomprensió radical”
31.
32. Els diumenges hi havia la llibertat del ball,
ball suorós i espés, en el gran magatzem,
l’ambient irrespirable d’entrecuix i d’alens
33.
34. El 1953 publica el primer llibre de poemes:
Ciutat a cau d'orella.
Dos anys després, als trenta-un anys, es casa
amb Isabel. L'any següent naix la seua
primera filla, que va morir als quatre mesos
35.
36.
37.
38. Hi havia, obscur, un sentiment litúrgic.
Es torrava el cacau, i les cacaues,
d’assuavides rodonors, serien
àvidament buscades; o bé es feien
roses, o bé hi havia carabassa.
39.
40.
41. Però tu escoltes l’arribada fèrtil
de l’aigua amb solcs i les collites,
pare.
42. Aquest és el meu poble,
pedra solar.
Damunt d’aquesta pedra
edifique el cant.
Les tristeses les alegries
el vi el sou escàs
la ceba crua aixafada
amb un colp de puny.
43.
44.
45.
46.
47. L’Estellessí, car l’Estellés et diuen,
i el teu pare, en oir-ho, ho agraïa,
perquè evocava, fascinat, el món
dels Estellés, orfebres i forners
republicans de Blasco abans de
Blasco
que miraven amb ràbia i amor,
el paredó del Pati de Sant Roc
i es casaven, com Déu vol, amb les
filles
dels carlins de més fama de tot el
poble
i a una banda i l’altra del capçal
del seu monumental llit de canonge
hi havia una escopeta i un rosari,
i són ja un mite, de prestigi grec,
amb la calenta sang d’un fraticidi.
48. VENIES d’una llarga família de forners
i a tu t’agradaria ser forner, com els teus,
i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el
forn,
i fer el rent, en caure el dia, com el feien,
i a mitjanit anar al forn per pastar,
creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,
i escombrar lentament, prendre-li foc al forn,
ficar el cap al forn, aquell infern de flames
que olia intensament als matins del Garbí,
pujar a l’alcavor, aquell calor humit.
49.
50.
51. Tot ho esperaves del teu fill. Te’l veies
créixer, parlar en castellà. Et pensaves
un dolç futur de confortables poltrones
de vímet, al carrer Mendizábal.
Si ara et pregunten pel teu fill, no saps
res d’ell. “Pel món”. T’inventes uns retalls
de cartes que no reps. I dolça, el penses
en algun lloc, parlant en castellà
amb els senyors, fumant amb els senyors.
Si abans te’l veies, te l’inventes ara.
Sola en la casa de brancudes bigues,
del corral ample i oblidat, amb una
conca entre els peus, te’l penses, te l’inventes,
amarga dona del meu poble, mare.
52.
53. I voldria tornar-me'n i viure a Burjassot,
veure des del balcó de la casa on vaig nàixer
un colomer, les teules i enllà els pins de les
monges.
I sóc ací. I no puc. No puc fer res de res.
Aquest és el meu lloc. Jo dec romandre ací,
entre misèria i pànic, entre fracàs i espera.
Vaig palpant les parets del passadís, a
fosques.
M'entra el pànic de sobte. Em puja des dels
dits.
Tinc por de les parets. Mare, pare ... ! No
puc.
54.
55. Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suat, gastat,
d'aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després
tancareu el taüt. No vull que em vegen.
A l'hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M'agradaria, encara,
que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: quot;¿Que qui s'ha mort?quot;
I que li donen una breu notícia:
quot;És el fill del forner, que feia versos.quot;
Més cultament encara: quot;El nét major
de Nadalet.quot; Poseu-me les ulleres.
56.
57. Volgués escriure, ara, un amable poema
parlant de certes coses que encara hi ha,
d’amables
segons crec o m’ha dit el veí del costat
58.
59. Idea original de:
Cristina Martí, Josep Martínez i Pau Serrano
Han col·laborat també:
Mireia Martínez i Jordi Sebastià
Aquesta obra és publicada d'acord amb la següent llicència Creative Commons:
Reconeixement-No Comercial-Compartir igual
