material d'aula segon de batxillerat

1. Art Clàssic
Grècia
sobre un material de la Clàudia Abadia i el llibre
Dual, de Vicens Vives
Lourdes Escobar

2. 1: introducció
4-Ceràmica grega 76
-Cronologia. 3
5- Mosaic 78
-Consideracions prèvies. 4
-obres Pau. 6
2- arquitectura
-característiques generals.8
- els ordres grecs.9
- arquitectura religiosa: el temple. 17. El Partenó 29 i l’Altar de Zeus a Pèrgam 49
- arquitectura civil. 25: el teatre. Epidaure 43
3- escultura 52
- arcaica. 56 Kóre del pèplum 59
- clàssica 60. Dorífor de Policlet 62. HERMES AMB DIONÌS PRAXITEL.LES 66
2
Índex

3. Època arcaica
Des dels primers Jocs
Olímpics 776 a.C. - fins a
l’any 490
- Colonització grega. Procés de formació de les ciutats “polis”.
- La cultura grega s’estén arreu de la Mediterrània occidental (Magna Grècia), i
comencen a fixar-se les tipologies dels temples, els ordres arquitectònics,
l’escultura, etc. Aparició dels primers poemes èpics, la Il·líada i l’Odissea.
Època clàssica
Des de la primera guerra
mèdica (490 a.C.) fins a l’any
323 a.C. Tres etapes:
1- Període protoclàssic (1a
meitat del segle V)
2- Primer classicisme o clàssic
sublim (2a meitat del segle V)
3- Segon classicisme o període
postclàssic (del segle IV fins al
323, mort d’Alexandre el Gran)
- Guerres del Peloponès: Esparta i Atenes amb els seus aliats es disputen l’hegemonia.
- Guerres mèdiques: atenesos i espartans al capdavant dels grecs enfrontats amb els perses.
- Pèricles, màxim dirigent de l’Atenes democràtica del 443 al 429 a.C. Època de gran vitalitat
cultural i màxima esplendor de l’art grec. L’època de l’Acròpolis, dels grans artistes, de
Sòcrates, època en que es funda l’escola de medicina científica.
- Guerra del Peloponès (431-404 a.C.), derrota d’Atenes i hegemonia d’Esparta (404-371 a.C).
Atenes perd poder polític però no força intel·lectual. Els grans filòsofs Plató i Aristòtil són
d’aquest segle IV.
Època hel·lenística
Des de la mort d’Alexandre
(323 a.C.) fins l’any 31 a.C.
- La civilització grega esdevé pràcticament universal gràcies a l’expansió de
l’hel·lenisme amb Alexandre el Gran. Durant els segles següents, Atenes ja no és
capital cultural. Apareixen nous centres de difusió de saviesa, ciència, art i
pensament com Alexandria, Rodes i Pèrgam.
- Al segle II a.C. els romans conquereixen Grècia. Macedònia es converteix en
província romana l’any 148 a.C.
Cronologia
1
3

4. Consideracions culturals i socials de l’art grec
La cultura grega és una de les
bases de la nostra cultura
occidental. Els pilars fonamentals
sobre els què descansa l’art grec:
home, natura, raó, harmonia, i
bellesa , són a la vegada
fonaments de l’art europeu i en el
seu moment model i referència de
l’art romà i les seves
reinterpretacions renaixentistes i
neoclàssiques.
4

5. - L’home és la mesura de totes les coses, Protàgores. L’home com
a centre i principal font d’inspiració. Antropocentrisme. S’abandona
el monumentalisme i l’art s’orienta cap a la bellesa basada en
l’harmonia (bella unió del que és diferent)i la proporcionalitat en
relació amb l’ésser humà. Aquesta idea impregna l’art. Les
produccions artístiques guanyen en esveltesa i elegància.
- L’art s’allunya de la funció màgica i religiosa
- Art basat en la realitat, art naturalista, però idealitzada, no imitatiu,
on s’aplica la raó , la matemàtica per tal que cada element de la
composició estigui en perfecta relació amb la resta. En això es basa
la bellesa i l’harmonia. Proporció àuria.
5

6. Obres PAU
PARTENÓ (S. V a.C)
TEATRE D’EPIDAURE (S. V - I V a.C)
Altar de Zeus a
Pèrgam. 197-159 a.C 6

7. DORÍFOR de POLICLET (430 a.C) HERMES AMB DIONÌS
PRAXITEL.LES (350 a.C)
Kóre del pèplum (500- 520 a.C)
Laocoont i els seus fills.
Agesandro, Polidoro i
Atenodoro de Rodes. S.I d.C
7

8. 2- ARQUITECTURA GREGA
Característiques:
- Modifica les tècniques constructives anteriors i les
adapta als nous principis basats en l’ordre i la raó,
adaptant els edificis a escala humana.
- Recerca constant de la bellesa basada en la
perfecció i l’equilibri de les formes, així com de tots
els elements que la conformen.
- Simetria i harmonia visual, proporcions a partir de
càlculs matemàtics complexos, amb els quals van
poder corregir determinades il·lusions òptiques.
- Els grecs són considerats escultors d’espais. Les
seves construccions es trobaven integrades en el
medi ambient i l'espai exterior tenia una gran
importància, ja que la voluntat era de contemplació,
d’aconseguir plaer estètic.
8

9. Els ordres arquitectònics
L’arquitectura grega és arquitravada. El seu suport
fonamental és la columna. El conjunt de la coberta
constitueix l’entaulament.
Generalment, tant a la columna com a l’entaulament, s’hi
distingeixen tres parts:
- A la columna, la base, el fust i el capitell
- A l’entaulament, l’arquitrau, el fris i la cornisa
On es manifesta de forma més bella i completa la
combinació d’ambdós elements és a la façana dels
temples, a partir dels elements de les quals es van crear els
ordres arquitectònics: dòric, jònic i corinti.
9

10. 10

11. A) Dòric (s. VII a.C.)
El més sobri en formes i el més corpulent de proporcions.
La seva decoració és austera. S'associa a la figura
masculina
La columna dòrica arranca directament del estilòbat (últim
esglaó de l’estereòbat, pedestal sobre el qual s’aixeca
l’edifici. No té base. El fust es compon de tambors
superposats i no és llis, sinó que normalment té estries
d’aresta viva. El diàmetre del fust disminueix amb l’alçada,
però no de forma regular; el que fa és eixamplar-se cap al
centre formant així l’èntasi, engany òptic. Entre el fust i el
capitell hi ha una fina motllura en forma d’anells que
s’anomena collarí. Per damunt del collarí s’hi eixampla una
mena de coixinet de secció parabòlica que es diu equí, i la
part superior acaba amb una peça sobre la qual descansa
l’entaulament, l’àbac.
11

12. L’arquitrau constitueix el suport
horitzontal de l’estructura superior de
l’edifici El fris es decora amb tríglifs,
que són unes plaques amb tres estries
verticals, i amb mètopes, espais
quadrangulars decorats amb relleus
escultòrics. La cornisa és l’element
horitzontal més alt del temple i és la
base del triangle que formen els dos
vessants de la teulada. Aquesta
estructura triangular és el frontó i el
seu interior, el timpà, el qual es
decorava gairebé sempre amb
escultures. Les figures que decoraven
el cim i els extrems del frontó són les
acròteres.
12

13. 13

14. B) Jònic (s. VI a.C.)
És més esvelt en proporcions i més ric en decoració.
S'associa a la figura femenina.
La columna té base i està formada per una successió
de motllures: convexa (tor) i còncava (escòcia).
El fust és més esvelt i no té èntasi. Les estries acaben
en aresta roma i es corben en rodó pels seus extrems.
El capitell està coronat amb dues volutes en espiral.
L’arquitrau consta de tres franges paral·leles
sobreposades. El fris mostra generalment una
decoració animada amb relleus o pintures continus.
La cornisa és pràcticament igual a la dòrica, tot i que
està més elaborada amb un segon cos més decorat i
prominent. Al frontó hi trobem el timpà i les acròteres
com al dòric.
14

15. 15

16. C) Corinti (s.IV a.C)
El més colossal, monumental i luxós dels tres.
L’edifici corinti segueix pràcticament les normes del
jònic. És una creació tardana dels últims temps de
l’art grec i els qui més el van utilitzar van ser els
romans.
La columna presenta una base
molt motllurada. El fust és
acanalat com a l’ordre jònic
(estries d’aresta roma). El seu
capitell està format per una triple
franja de fulles d’acant de les
quals emergeixen dos parells de
volutes. 16

17. El temple grec
La funció dels temples grecs és religiosa. A
dins es guardava la imatge de la divinitat al
qual estava dedicat. Divinitats
antropomòrfiques immortals. L’entrada als
temples estava molt restringida i les
cerimònies, processons i actes religiosos es
realitzaven fora, a les explandes creades a
tal efecte. Els altars es trobaven a l’exterior
dels edificis, i és a l’exterior on es reunien
els fidels.
Inicialment es van construir de fusta però a
partir del segle VII a.C es van començar a
fer servir la pedra, especialment marbre
blanc policromat. Blaus, vermells, daurats…
aquests s’han perdut amb el pas del temps.
La planta habitual és rectangular però a
partir del segle IV es van començar a
construir també de circulars: tholos.
17

18. 18

19. 19

20. Estructura simple:
- planta rectangular dividida en tres espais :
PRONAOS: entrada que dona accés al lloc sagrat del
temple
NAOS o CEL·LA: espai sagrat a l’interior del qual hi
havia la imatge escultòrica de la divinitat
OPISTÔDOM: una cambra o nau posterior adosada a
l’altre extrem de la naos, però incomunicada amb ella, en
la qual es solia guardar el tresor del temple, a mode de
sagristia.
20

21. Els orígens: el megaron micènic
21

22. Els temples reben noms diferents
segons les seves dimensions i el
nombre de columnes a la façana i els
laterals.
Les columnes sempre eren de nombre
parell i normalment el nombre de
columnes dels costats laterals, més
llargs, era igual al doble més una del
nombre de la façana.
:
- dístil: dues columnes petites
- tetràstil: quatre columnes
- hexàstil: sis columnes
- octàstil: vuit columnes
També hi ha una nomenclatura per anomenar els
temples perípters, aquells que estan envoltats de
columnes:
- monòpter: una sola filera de columnes
- dípter: dues fileres
- pseudoperípter: si les columnes estan
adossades al mur.
22

23. també es poden classificar :
→ in antis: només tenia columnes a
l’entrada (pronao).
→ pròstil: amb pòrtic de columnes
només a la façana devantera.
→ amfipròstil: pòrtic de columnes a
ambdues façanes, és a dir, al davant i
al darrera.
→ perípter: tot voltat de columnes.
23

24. Temple d’Atena 500 a.C a Paestum. Dòric.
Hexàstil.
Temple d’Atenea a Delfos.
24

25. Arquitectura civil
L’edifici públic més significatiu de
l’arquitectura civil grega és el teatre.
Espai donde es representaven les
tragèdies i les comèdies. La visibilitat i
l’acústica eren premises essencials. .
El teatre es construeix aprofitant el
desnivell d’una muntanya. Allà es
disposava la càvea o grades en forma
semicircular. Als peus hi ha l’escena i
el prosceni on es feia la
representació teatral. L’orquestra,
destinat al cor, és un espai central
circular situat entre les grades i el
prosceni.
les festes anuals d’ Atenes dedicades a Dionís, van
ser les precursores del teatre.
25

26. un mateix actor podia utilitzar vàries
màscares per representar diferents
personatges. 26

27. Altres espais importants van ser
- els pòrtics coberts o estoa: centre de reunió i protecció en cas de pluja o sol. La seva ubicació
està a prop de l’àgora, estadis, zones comercials
- els estadis on es feien competicions atlètiques,
- els gimnasos o palestres on es practicaven exercicis de lluita i gimnàstica,
- odeó: espais d’espectacles musicals.
estadi de Magnèsia. 27

28. palestra de Pompeya
Odeó de Troya
28

29. OBRES PAU (en vermell)
- PARTENÓ D'ATENES, situat a l’Acròpolis d’Atenes
L'acròpolis d’Atenes es va construir en temps
de Pericles al segle V a.C. Aquesta “ciutat
dels déus” es troba a la part més alta de la
ciutat. Espai religiós, polític i de protecció.
Dedicat a Atenea, patrona i protectora de la
ciutat. Deessa de la saviesa, la intel·ligència ,
l’estratègia. L’olivera és un dels seus símbols.
A_Partenó: situat al punt més elevat i vertebrant el
conjunt d’edificis.
B_Temple d’Atenea Niké
C_Erectèon
D_Propileus 29

30. Reconstrucció arqueològica de l’Acròpolis d’Atenes:
1 Partenó, 2 Propileus, 3 pinacoteca, 4 temple d’Atena
Nike, 5 Erecteòn, 6 casa de les arrèfores, 7 estàtua
d’Atena Prómakhos 30

31. Erectèon. Atribuït a
Fíocles o a Mnèsicles.Construït
entre 421-414 a.C., sobre les
restes d’un antic temple destruït
pels Perses, i dedicat als déus
Atenea, Posidó, Erecteu i
Cècrops (primer rei de l’Àtica).
31

32. Atenea Niké. Cal·lícrates
D’ordre jònic, el temple de petites i elegants dimensions
d’Atenea Niké va ser construït cap al 421 a.C. promogut
per Cimó, rival de Pèricles, que posà moltes traves per
impedir la seva edificació. Està situat al costat sud de
l'accés a l’acròpolis d’Atenes, davant del Propileus.
Quan s’entra a l’acròpolis per la Via Sacra, aquest és el
primer edifici que es veu. S’orienta cap a l’est, per on
surt el sol, símbol diví.
Aquest temple era bàsicament la llar de la deessa Niké
àptera (Victòria sense ales perquè no abandones
Atenes) per commemorar la victòria dels grecs i la fi de
les guerres mèdiques.
32

33. Els Propileus: gran pòrtic d’entrada, foren bastits per Mnèsicles, a
partir del 437 i restaren sense acabar el 432 per la guerra del Peloponès. El
passatge central era compost per dues façanes de sis columnes dòriques,
paral·leles, que enmarcaven un mur amb cinc portes i un passadís amb sis
columnes jòniques. A dreta i esquerra hi havia altres edificis: la pinacoteca i una
cambra ampla que donava accés al temple d’Atenea Niké- 33

34. Partenó. Ictinos, Cal·lícrates, Fídies. Període clàssic
El Partenó és un temple, és la demostració
de la grandesa d’Atenes i és l’obra mestra de
l’arquitectura grega. Va ser edificat entre els
anys 447 i 432 c.C., per l’arquitecte Ictinos,
ajudat per Cal·lícrates i Fídies, el famós
escultor que dirigia tota la construcció de
l’Acròpolis, Construït per ordre de Pèricles,
fou dedicat a Atenea Pàrtenos, és a dir la
“Verge Atenes” la deessa de la ciutat,
després d’haver derrotat el perses a les
guerres mèdiques.
context-significat-funció
34

35. 35

36. La construcció marca l’inici de la reconstrucció de l’Acròpolis atenesa, destruïda durant les guerres
mèdiques.
El Partenó cumplia la seva funció religiosa, però també tenia una funció política i cultural, era el
reflex d’una societat que vivia la seva època d'esplendor en una polis única: Atenes i també de la
seva democràcia. Els seus espais no es distribueixen per classes socials com passa a altres
temples i tots veneren els déus a l’exterior, plegats .
Al segle VI d.C, sota l’imperi bizantí, el Partenó fou transformat en església cristiana i va ser consagrat a la
Saviesa Divina (Santa Sofia). Al segle XV, sota la dominació turca, es va convertir en mesquita amb un
altíssim minaret. Al segle XVII fou destruït en la part superior a conseqüència d’una explosió durant les
lluites entre Venècia i Turquia, ja que l’espai s’havia convertit en un polvorí.
Durant aquell període, part del marbre es va reutilitzar per construir altres edificis.
A principis del segle XIX, Lord Eldin, ambaixador anglès es va emportar al seu país algunes de les
escultures que decoraven el temple, actualment es troben al British Museum. La reclamació de Grècia ha
donat fruit i ja hi ha calendari per tornar moltes d’elles al nou museu construït a tal efecte pels grecs. .
36

37. El Partenó és d’ordre dòric, és perípter octàstil i
monòpter, vuit columnes a cada façana frontal i
17 columnes a les façanes laterals. S’alça sobre
un estereòbat de triple graonada.
La façana principal mira a Orient, és a dir, per on
surt el sol. Això feia que el temple donés
l’esquena a l’entrada principal de l’Acròpolis i que
la Via Sacra, que era la ruta litúrgica que seguien
els ritus solemnes, anés vorejant el Partenó fins a
la façana principal, davant la qual s’erigia l’altar
per als sacrificis.
L’entaulament presenta les tres seccions
horitzontals típiques: arquitrau, llis sense
ornamentació, el fris on s’alternen triglifs i
metopes, i la cornisa decorada amb acroteris.
Damunt la cornisa s’aixeca una coberta a dues
aigües.
En la seva construcció es van aplicar les
correccions òptiques per aconseguir la perfecció.
Descripció formal
37

38. A l’interior de l’edifici que és de planta
rectangular hi trobem dues sales
separades per un mur: naos i
opistòdom.
L’accés a la naos es feia pel pòrtic o
pronaos oriental hexàstil que servia
d’antesala al recinte sagrat on es
guardava la majestuosa estàtua
criselefantina (or i ivori) de la deessa
Atena de Fídies.
Al cantó occidental un altre pòrtic
hexàstil servia d’accés a l’opistòdom
que estava presidit per 4 altes
columnes jòniques i era on es guardava
el tresor del temple.
38

39. 39

40. El material del Partenó
fou el marbre del
Pentèlic, zona
muntanyosa del nord-est
d’Atenes. La blancor del
marbre contrastava amb
la policromia brillant,
actualment
desapareguda de
vermells, daurats i blaus
que decoraven els
capitells, l’entaulament i
el frontó. També eren
policromades les
ecultures i els relleus
que decoraven l’edifici.
40

41. 41

42. La decoració del Partenó, realitzada per Fídies, comprèn tres sèries: la dels frontons, la de les mètopes i la del fris
de la galeria interior (processó de les Panatenees, celebració en honor a la deessa que es feia cada quatre anys).
A l’interior de la naos s’hi guardava l’escultura monumental d’Atenea
La decoració representa diversos episodis de la vida de la deessa. La dels frontons és la més important.
El Naixement de Pal·las Atenea: segons la llegenda, Atenea va nèixer del cap de Zeus, gràcies al cop de destral que li va donar
Hefest→ Escena del frontó oriental.
La lluita d’Atenea i Posidó: segons la llegenda, Atenea i Posidó es van disputar la possesió del turó de l’Acròpolis davant dels
antics habitants d’aquell lloc. Posidó va oferir un cavall i Atenea va fer brotar de la roca una olivera. Atenes va preferir l’olivera perquè
produiria oli per sempre→ Escena del frontó occidental.
La decoració de les mètopes narra quatre lluites mitològiques: la Centauromàquia (lluita de centaures contra
lapites), la Guerra de Troia, l’Amazonomàquia (lluita de les amazones contra els grecs) i la Gegantomàquia (lluita
dels déus contra els gegants). Ocupant 92 mètopes en total.
Processó 42
la Centauromàquia

43. 43

44. El teatre d’Epidaure, construït al segle IV (330 a.C), està situat aprofitant el
pendent natural d’una muntanya, al sud-est del santuari d’Asclepi, déu de la
medicina, al què acudien els malalts per curar-se. Al segle IV, el culte a aquest déu
va créixer i aquest santuari va ser molt visitat. El creixement d’Epidaure es va
acompanyar de la construcció del teatre més gran de Grècia amb un aforament de
14.000 espectadors.
El segle IV és a més, amb les guerres del Peloponés marquen el final del
predomini d’Atenes.
Teatre d’Epidaure. Policlet el Jove. Període clàssic tardà
44
És el teatre
més bell i millor
conservat dels
teatres grecs
antics.
context

45. 45

46. Aixecat sobre un turó, envoltat de natura,
l’estructura del teatre respon al model grec
explicat a la diapositiva 25, amb l’orquestra (B),
la càvea (A) i les construccions escèniques,
prosceni i escena (C). L’orquestra (20,30m de
diàmetre), té el terra de sorra i un altar (tymele)
de pedra, en honor a Dionís,. Al seu voltant,
ocupant dues terceres parts de la circumferència,
hi ha la càvea, espai reservat al públic, de 120 m
de diàmetre, que puja pel vessant de la muntanya
fins a 24m.
Un passadís perimetral→ Diazoma o Diathoma, separa
la càvea en dues seccions: una amb trenta grades i
l’altre amb vint. La comunicació entre la part alta i baixa
de cada nivell es fa mitjançant dotze escales radials
que, al nivell superior, en son vint-i-quatre. Les fileres
de seients, perfectament treballades per donar la
màxima comoditat, tot i que la fila preferent, a baix de
tot, tenia els seients amb respatller i braços.. El teatre
segueix un raonament matemàtic precís per tal d’ arribar
a l’harmonia i la perfecció. L’acústica és perfecta
46
descripció dels espais

47. La skene o escena, edifici
tangent a l’orchestra o
orquestra i que feia de teló de
fons, no s’ha conservat. En
general, era un edifici de dues
plantes amb dues o tres
habitacions. Aquestes servien
de magatzem i vestidor dels
actors; i el prosceni, era
l’espai elevat entre l’orchestra i
l’skene, que amb el temps,
esdevindrà el lloc des del qual
s’actuarà.
47

48. El teatre va néixer com a conseqüència de les
jornades festives que, a la primavera i a l’hivern,
els grecs dedicaven a Dionís (fill de Zeus i
Semele), protector de l’agricultura, el conreu de
la vinya i el vi. La funció del teatre d’Epidaure és,
per una banda, religiosa, ja que l’espai
arquitectònic es desenvolupa al voltant d’un altar
(tymele) dedicat a Dionís que s’ha perdut. Per
altra banda, és una edificació pública de caràcter
lúdic; edifici dedicat a les representacions
teatrals. Encara avui, s’hi fan representacions.
L’acústica és tant precisa, que es pot sentir els
actors des de qualsevol racó de la càvea. El
teatre d’Epidaure va ser un dels més famosos de
l’època i s’hi van representar, entre d’altres, les
millors tragèdies de Sòfocles, Eurípides i
Èsquil, així com les comèdies d’Aristòfanes.
48
https://blocs.xtec.cat/cartelleratea
tral/el-teatre-grec/el-vestuari-i-
les-mascares/
funció

49. Altar de Zeus a Pèrgam. Període hel·lenístic.
Construït per ordre del rei atàlida, Atal I, va ser el seu fill
Eumenes II, qui el va inaugurar. (180-160 a.C), para
conmemorar les seves victòries, l’altar estava situat
originalment a la part superior de l'Acròpolis de Pèrgam
(actual Bergama, Turquia). És considerat l’altar més gran
de l’antiguitat i va ser descobert a finals del segle XIX per
l’alemany Carl Humann. Actualment es troba al
Pergamonmuseum de Berlín. Durant aquest període, la
competència entre ciutats va ser màxima i per embellir-les,
dirigents i clases adinerades es van convertir en grans
consumidors d’art.
49
context

50. 50
fitxa tècnica

51. 51
Recreació de l’Acròpolis de Pèrgam. Friedrich Von Thiersch. 1882.El relleu accidentat del territori va obligar a construir un
sistema complex de terrasses . La ciutat va ser una de les més importants, brillants i poderoses de l’antiga Grècia. A la mort
d’Alexandre, al 323 a.C, l’imperi es fragmenta i Pèrgam aconsegueix gran rellevància. La seva indústria de pergamí va ser
pròspera i va fer rica la ciutat, igual que els seus minerals.

52. 52
Durant el període hel·lenístic, es deixen
enrere els principis de bellesa que se seguien
en el període clàssic. Ordre, mesura i equilibri
han deixat de ser les pautes a seguir. Ara els
grans senyors volen per a les seves ciutats
monuments emblemàtics i exuberants. Els
edificis empetiteixen els homes. La immensitat
de l’altar, la seva estructura colosal, la seva
gran escalinata és símbol de la prosperitat de
la ciutat i de la dinastia atàlida.
Apareix la figura del mecenes/client particular,
del ric demandant d’obres d’art. Els artistes
poden permetre’s llicències, incorporar noves
tècniques. Es fan obres de gran format,
escultures i murals. És el moment de la còpia.
Roma demanda als artistes grecs obres
concretes per decorar les seves estances.
Aquestes còpies ens han permès conservar
obres avui perdudes al món grec.

53. 53
L’altar, en origen, constava d’un podi de planta quasi
quadrada, de 7m d’alçada, sobre el qual s’erigia una
columnata jònica amb entaulament i coberta plana,
decorada amb animals fantàstics i mitològics, que a la
façana oest adquiria forma de “u”, deixant al mig una
monumental escalinata. Aquesta, conduïa a un pati
interior tancat on hi havia l’altar dels sacrificis al déu. El
podi interior té un fris dedicat a l’heroi i antecessor
atàlida, i fundador de Pèrgam, Tèlef, i el podi o sòcol
exterior és decorat per un gran fris de relleu continu,
de dos-cents metres de llarg més dos d’alçada, que
destaca per la força i el dinamisme compositiu.
Descripció dels
espais i la decoració

54. 54
S’hi representa la dramàtica lluita dels déus (ordre) contra els gegants (caos)→ Gigantomàquia. Les figures
mostren gran esforç físic, rostres molt expressius, i cossos vigorosos amb posicions inversemblants, de gran tensió.
En ocasions les figures poden arribar a semblar de volum rodó, jugant amb la llum i generant un clarobscur que
ajuda a reforçar l'atmosfera tensa de drama i sofriment. És l’exemple d’art sofisticat d’època hel·lenística adquirint
l’entitat arquitectònica i la de monument gairebé independent, al qual hi han intervingut artesans de tota procedència
facilitant l’intercanvi de propostes i experiències entre diferents escoles o centres artístics. S’han trobat unes 40
firmes a les plaques. Funció
Es feia servir pel culte i per agrair a Zeus i Atenea (personatges amb un paper més rellevant en el fris) de les
victòries bèl·liques; per commemorar les victòries militars sobre els Gàlates a Pont i Bitínia; i per fer propaganda
de l’auge econòmic i cultural de les noves polis d’època hel·lenística, en aquest cas, Pèrgam.
l'altar a les PAU

55. 3- ESCULTURA GREGA
Característiques:
1- Es va realitzar essencialment en bronze* i en marbre. També es va utilitzar fusta,
or, vori, pedra de menys qualitat.
2- Es distingeixen dues tipologies escultòriques principals:
- El relleu, utilitzat en la decoració de timpans i frisos en temples i altars.
- L’escultura exempta, reflex de l’evolució del cànon de bellesa hel·lènic, basat
en la proporció, l’equilibri, la simetria, l’expressivitat, el volum i el dinamisme.
3- El tema central va ser sempre la figura humana, amb la qual van ser representats
els diferents déus i deesses, herois i heroïnes de la mitologia clàssica, a més
d’atletes→ representació dels quals va ser considerada el model de la bellesa física i
espiritual.
4- Les escultures estaven policromades, tot i que amb el pas del temps s’ha perdut.
55

56. 56

57. 57
Les primeres manifestacions escultòriques daten del segle VIII a.C. Petites escultures de caràcter votiu
o religiós de diversos materials que malauradament s’han perdut però que segons la mitologia
s’atribueixen a Dèdal: arquitecte, escultor i inventor.
Al segle VII a.C, el contacte amb les cultures avançades del Pròxim Orient, va facilitar l’aparició de
l’escultura grega de la qual si tenim mostres. S’hi distingeixen 3 grans etapes: l’arcaica, la clàssica i
l’hel·lenística.

58. Període Arcaic. Segles VIII-VI a.C
Els Koúroi i les Korai son les primeres mostres de l’escultura grega.
Les Korai eren donzelles i apareixen sempre vestides, a diferència dels
Koúroi que anaven sempre despullats. L’estudi de la vestimenta de les
Korai i el cos del homes ens permeten de seguir el progrés de
l’escultura arcaica.
Es tracta d’escultures de caràcter votiu.
Reflecteixen clarament la influència dels models orientals de l’antic
Egipte: rigidesa i frontalitat, únicament trencada quan avancen una
cama o dobleguen un braç, monumentalitat (algunes podien mesurar
uns 3 metres), esquematisme i rostre a partir de la geometria,
hietarisme.Aniran evolucionant cap a models més expressius i
naturalistes .
Les korai solíen portar una fruita, una flor o un animalet en una mà.
Devien ser sacerdotesses, castes i pures joves,
58
Dama d’Auxerre. s.VII .aC.
Sacerdotessa. Rigidesa,
faccions hieràtiques,

59. Els Koúroi podien servir com a representació d’un
déu, com a ofrena dedicada a les divinitats, per
lloar un atleta que havia guanyat en les
competicions esportives o, fins i tot, es diu que
podien ser el recordatori d’un home a la seva
tomba.
Koúros d’Anavyssos, 510
a.C. Marbre, 1,95 m (alt).
Museu Arqueològic
Nacional d’Atenes.
59

60. És possible que les entitats
públiques o les famílies riques
encarreguessin aquestes figures.
Subjectes a un ritual, aquestes es
repetien i variaven poc pel que feia
a la forma o la disposició. La
societat en aquella època era molt
conservadora i això és visible en
aquestes escultures. La por de
mals auguris pels canvis feia que
no variés l’objecte de l’ofrena.
60
Kuros de Creso Recreació de la
Kore del Peplo

61. Kóre del Pèplum
D’autor desconegut, aquesta escultura exempta
va ser esculpida el 500 a.C. És de marbre
policromat de Paros i medeix 1,20 m d’alt. L’estil
és grec arcaic i representa un tema votiu o una
escultura funerària. Actualment es troba al
Museu de l’Acròpolis d’Atenes.
61
La simetria, la frontalitat i l’ús de la geometria son característiques formals d’aquesta
escultura, tot i que hi haurà un element diferencial que trencarà una mica amb la
rigidesa dels altres elements corporals, en aquest cas, la posició del braç. L’hieratisme
és una actitud determinada per la posició frontal del cos i del rostre amb un somriure
arcaic, molt típic d’aquest període i que intenta transmetre serenor. Aquesta actitud ve
ajudada per la disposició del pèplum o túnica, que fa que els plecs caiguin totalment
en vertical. La túnica deixa entreveure el cos femení. L’element geomètric el podem
veure en la cabellera i en algun detall del rostre (com els ulls ametllats), en el tors o
en els relleus de la roba, tot molt desnaturalitzant. Es poden observar restes de
policromia tant en els cabells com en el rostre, o al brodat de la túnica.

62. 62

63. Període clàssic. Segles V-IV a.C
Interés pels artistes per reproduir l’anatomia humana amb proporcions
equilibrades, en les qual s’intenta assolir el model ideal de bellesa humana.
S’observa un treball acurat de la musculatura, es representa les figures humanes
en postures més naturals com el contrapposto (paraula italiana que defineix la
posició més natural i equilibrada d’una figura en repòs) o la corba praxiteliana
(lleugera arcuació de l’escultura en forma de s invertida).Es va perdre la rigidesa i
la frontalitat i es van adquirir cànons de proporcions matemàtiques entre el cap i
la resta del cos.
Cap al segle IV, la representació de l’home ideal es comença a esgotar i els
artistes es decantaran per reflectir sentiments i emocions per mitjà de
l’expressivitat dels rostres, obrint camí cap a una nova etapa.
63

64. 64
POLICLET
MIRÓ
FÍDIES
LEÒCARES
És un període noms propis i
artistes reconeguts
ESCOPES
PRAXÍTELES
LISIP

65. Dorífor. Policlet.
Obra de 2,12 m d’alt, escultura exempta
feta en bronze entre el 450 i el 445 a.C.
L’original, avui dia perduda, se la coneix per
diverses còpies. La còpia romana en
marbre millor conservada es troba al Museo
Archeologico Nazionale, de Nàpols.
Com la gran majoria d’escultors grecs,
Policlet buscava la realitat i la semblança
amb el natural→ Mimesi. Això
s’aconsegueix donant més naturalisme al
rostre, més importància als detalls, una
plasticitat en els seus cabells però,
sobretot, gràcies a la recreació d’una
anatomia perfecta → representació
idealitzada. 65

66. El Dorífor és una estàtua de tema atlètic que representa un jove, portador
d’una llança (actualment perduda). Pels grecs, l’esport era tan important com
l’aprenentatge de les lletres i la música, una part fonamental de l’educació dels
nois. El rostre apareix seré, sense cap signe de vanitat o orgull, la qual cosa es
considerava reprovable segons la mentalitat de l’època.
Policlet el representa dempeus, nu, i en el màxim desenvolupament de la seva
força muscular. Està en actitud d’avançar; però una pausa momentània uneix
l’estabilitat al sentit de moviment en potència, aconseguint un moviment serè i
equilibrat. El Dorífor aguanta la llança amb la mà esquerre, tensa; per tant,
l’espatlla esquerra s’aixeca lleugerament. La cama esquerra no aguanta cap
pes, i per tant, el maluc està aixecat. El contrast, per un costat el cos caigut i
per l’altre dels músculs estesos, dóna al cos la sensació d’equilibri dinàmic
molt diferent de la simetria estàtica dels Koúroi. L’alternança de membres
tensos i relaxats donant sentit de vitalitat a les figures i el joc harmònic subtil
entre les diferents parts del cos, aconseguint un equilibri clar, és el 66

67. Cànon 1/7→ la mesura, proporció matemàtica. El Dorífor és el
model perfecte de les proporcions del cos humà. Policlet, format
en les idees de Pitàgores i molt interessat en el tema, va escriure
fins i tot un llibre amb el títol de “Cànon”. El Dorífor era la
il·lustració plàstica del cànon escrit. El cap és la setena part del
cos. L’arc toràcic i el plec engonal son arcs d’un mateix cercle. El
rostre està dividit en tres parts iguals que corresponen, una al
front, una altra al nas i la tercera a la distància entre el nas i el
mentó. El peu és tres vegades el palmell de la mà. Totes les parts
del cos tenen una relació correcta amb les altres i cadascuna
guarda també una relació matemàtica i geomètrica amb el
conjunt, creant un model perfecte de les proporcions del cos
humà i de la bellesa perfecta, d’elegància austera.
Aquesta obra, tot i ser clàssica, conserva alguns trets amb un cert
arcaisme: està pensada per si vista pel davant, està tallada amb
certa rudesa, els músculs dels pectorals son plans, gairebé sense
relleu, i les línies del maluc i la cintura estan perfectament
marcades. El moviment recorda als Koúroi; amb una cama
avançada cap endavant.
67

68. Es creu que el Dorífor representa un jove atleta portador de la llança, que es prepara per participar en els
Jocs Olímpics. Per altra banda, alguns historiadors creuen que era la representació ideal del mític heroi
Aquil·les.
Obra destinada a ser exhibida en públic, per decorar amb la seva bellesa visual, un espai. A més
conmemora l’esport i els atletes que hi participaven, donant-los fama, a ells, i a la seva polis. A més, volia
reflectir les idees de Policlet sobre la perfecció del cos humà.
68
El seu cànon i idela de bellesa no
només va influir en els seus
contemporanis, també va exercir
gran influència en l’art romà i va
servir d’exemple per a alguns
escultors del Renaixement com
Miguel Angel. El David és una
mostra.

69. 69

70. *Escultures en bronze: mètode de la “cera perduda”
Amb el bronze, la grandària de les escultures augmenta i el pes
disminueix.
El mètode de la cera perduda consistia en recobrir la figua de
fang (A) amb una capa de cera (B), del mateix gruix que es
desitjava que tingués la figura. Després, l’artista l’enterrava en
un motlle (C), fet principalment de fang suficientment gruixut i
fort per poder aguantar la pressió del metall fos. Més tard, es
feia sortir la cera fosa (D), i es deixava un espai entre el model
de fang i el motlle exterior, que permetia així omplir de bronze
líquid (E) l’espai ocupat per la cera. Un cop la figura de bronze
es refredava i solidificava, només calia alliberar-la del motlle i
polir-la (F).
70

71. Hermes amb Dionís infant. Praxíteles.
L’obra és del segle IV a.C. o segon classicisme, moment en què, gràcies a la nova generació
d’artistes (Praxíteles*, Escopes i Lísip), els déus s’humanitzen cada vegada més, les formes
s’estoven i els rostres comencen a manifestar sentiments, emocions i passions, creant figures
sensuals, delicades i amb qualitats humanes.
L’Hermes amb Dionís infant és una escultura dempeus de 2,13 m d’alçada, feta amb marbre
de l’illa de Paros, decorava el temple d’Hera a Olímpia, on va ser trobada durant unes
excavacions l’any 1877. Avui es troba al Museu Arqueològic d'Olímpia.
Representa Hermes (déu missatger i del comerç) amb el braç dret, avui desaparegut, on duia a
la mà un gotim de raïm, mentre que amb l’esquerra sosté, mirant-se amb aire protector, el seu
germanastre, el déu Dionís (déu del vi). L’escultor ens representa un déu sota una fisonomia
totalment humanitzada. El gest tendre entre Hermes i el petit infant mostra aquesta
humanització. En la figura d’Hermes, destaca la naturalesa del tractament anatòmic, fugint del
cos atlètic, sovint exagerat. A més, porta calçades unes sandàlies, símbol d’aquest procés
d’humanització dels déus. El moviment ondulat del cos o corba praxiteliana, queda remarcat
pel fet que la cama esquerra, flexionada, es perllonga en el braç dret alçat, trencant així tota la
possible simetria, i de forma similar al contrapposto, atorga flexibilitat i sensualitat a la figura.
Els músculs estan definits amb delicadesa i contorns suaus i ho acaba amb la tècnica de
l’esfumato, lleugera sensació de difuminat. L’estàtua rep un punt de suport lateral en una soca
d’arbre, dissimulada per una túnica col·locada elegantment damunt seu, que contribueix a
l’equilibri de la figura. Aquest suport contrasta per l’abundància de clarobscurs i contorns
rectilinis, amb la suavitat i sensualitat de la figura.
71

72. 72
Obra inspirada en la
mitologia grega*, té una
funció religiosa, ja que es
tractava d’un exvot
entregat al temple d’Hera,
segons el testimoni de
Pausànies. És possible que
fos realitzada per
commemorar la pau entre
les ciutats d’Elis i Arcàdia,
ja que Dionís era patró
d’Elis i Hermes d’Arcàdia.

73. 73

74. L’ESCULTURA HEL·LENISTICA (323- 31 a. C)
Després de la mort d’Alexandre el Gran, l’escultura
experimenta canvis importants.
Escultura: recerca de formes d’expressió noves
(virtuosisme i perfecció tècnica)
Característiques:
-El camp temàtic s’amplia: Representació de nus femenins,
d’estrangers i escenes de la vida quotidiana, retrats, grups,
al·legories.
- Nou tractament formal de les obres: cerquen efectisme
(draps molls), amb moviments acusats, figures en torsió, grups
complexos d’estàtues exemptes o visió multilateral de les
figures
- Accentuació de l’interès per les situacions tràgiques i les
expressions patètiques (noves visions del món) PATHOS Victòria de Samotràcia, 190 a.C
Escola de Rodas. Museo del Louvre

75. GÀLATA FERIT (230-200 aC.)
Còpia romana d’un original de bronze perdut.
93 cms.. d’alçada. Museu del Capitoli. Roma.
L’ESPINARI O NEN
DE L’ESPINA
(segle III-II aC.)
Marbre. Diverses
còpies romanes
d’un original grec
perdut. Museo
del Prado, Bristish
Museum,

76. Laocoont i els seus fills. Agesandre, Polidor i Atenodor.
Segons alguns autors, aquest grup escultòric de
mitjans del segle I a.C., és una adaptació en
marbre d’un original en bronze dels segles III-II
a.C. Del període hel·lenístic, moment en què
apareixen altres nuclis culturals i noves escoles
artístiques, com Pèrgam, Rodes i Alexandria.
Aquesta escultura és de l’escola de Rodes i
representa el grup de Laocoont i els seus fills,
medeix 2,42 m d’alt i es va trobar a Roma l’any
1506. Es conserva als Museus Vaticans.
L’obra fuig de l’idealisme clàssic, la mesura i el
cànon i les seves expressions d'equilibri i serenitat,
donant pas a una època de realisme i
expressions turmentades. Això es veu en la
desproporció de la figura del pare en relació a la
dels seus dos fills, i en com els artistes es
recreaven a donar forma al sofriment i l’angoixa
(pathos).
76

77. 77
L’art del període hel·lenístic es caracteritza
també per la seva teatralitat a l’hora
d’expressar les accions i la preferència pel
moviment i la grandiositat. A diferència també
dels volums sensuals i poc marcats d’altres
períodes, el volum del Laocoont és musculós,
creant efectes de clarobscur, fent l’escena
més emotiva.

78. Temàtica mitològica, representa
l’escena d’un càstig al sacerdot troià
de Posidó. Segons la mitologia, el
relat de la Guerra de Troia del poeta
Virgili, Laocoont advertí als seus
conciutadans sobre el perill que
comportava entrar el gegantí cavall
de fusta a la ciutat de Troia (ple de
soldats grecs). Atenea (partidària de
la victòria grega), en sentir-ho, va
enviar dues serps per matar el
sacerdot i els seus dos fills i evitar
que el pla fracassés.
78

79. 79
Els artistes van tractar la
composició del grup
escultòric a partir d’una
gran piràmide o diagonal.
Per una banda, la piràmide
que formen les tres figures,
amb el cap de Laocoont al
vèrtex i, per altra, la diagonal
que generen el braç dret i la
cama esquerra de Laocoont.
Les tres figures queden
unides per serps, que
estrenyen els seus cossos
musculats.

80. 80
Actitud de moviment violent amb els cossos
girats i els músculs molt marcats per
l’esforç físic. Atenció en el drama visible en
la forta expressivitat del sofriment i el dolor
del rostre de Laocoont.
Funció de l’obra pel simple plaer de
contemplació o decoració d’un espai públic o
privat. En aquesta època, cal recordar que les
elits comencen a col·leccionar obres d’art i a
decorar amb elles espais públics i privats.
L’escultura hel·lenística influirà sobre els
artistes barrocs que buscaven en els cosos
moments de màxima tensió i dinamisme.
Bernini al Rapte de Proserpina o a Éxtasis de
Santa Teresa és un clar exemple. El mite
també va ser representat en altres ocasions.
El Greco el va representar.

81. 81

82. 82

83. 83
LA CERÀMICA GREGA
La ceràmica és molt important a Grècia
encara que és un art menor, per la gran
quantitat que se n'ha trobat en extenses
zones geogràfiques, per la seva qualitat, per
la varietat dels vasos conservats i pel seu
valor documental. és una de les fonts
d'informació sobre la vida pública i privada de
la Grècia antiga i cal destacar que tingué
influència en la ceràmica romana posterior.
Les peces no són únicament per contenir
aliments, líquids o sòlids, són veritables
obres d’art que formen part de la vida diària i
ritual.
● Ceràmica de figures negres (s.VI - V a.C.): es
pintaven figures de color negre sobre un fons de
color ocre i amb un burí es feien incisions per
marcar els plecs de la roba o la musculatura del
cos. Ja aparegué la figura humana i es plasmaven
sobretot escenes de la mitologia i de la vida
quotidiana.
● Ceràmica de figures roges (s.V - IV a.C.): es
deixava el fons ocre de l'argila per a les figures i
es recobria la resta amb vernís negre. Marcaven
els detalls del cos no amb incisions, sinó amb
línies amb un pinzell molt fi. Els pintors de
ceràmica signaven les seves obres. La ceràmica
de figures negres i la de figures roges es sol dir
ceràmica àtica ja que el major centre de
producció era Atenes, la capital de l'Àtica.

84. 84
La indústria de la ceràmica grega
tingué un volum molt important degut
a que la qualitat de les peces era molt
valorada i fou objecte de comerç en tot
el món mediterrani.
Ens ajuda a fer nos una idea de com
devia ser la pintura, de la què no
tenim gairebé cap mostra.

85. 85
El mosaicés una tècnica emprada pels grec l'origen del qual es remunta a Mesopotàmia
Consisteix en la decoració de terres o murs ja fossin públics o privats a partir d'un fons de ciment en el que s'hi incrustaven
peces petites de pedra. Segons com fossin aquestes podem diferenciar entre:
○ Mosaic de còdols: mosaic fet amb pedres petites naturals, blanques, de rius secs i platges. Podien estar
acolorides. La temàtica que ens ha arribat són exemples d'escenes mitològiques i caça.
○ Mosaic de tessel·les ( opus tesselatum): mosaic fet amb peces petites de pedra de colors i tallades de forma
més o menys regular. Aquestes peces són anomenades tessel·les. Poc a poc aquesta tècnica va anar
evolucionant i les peces es van anar tallant més fins a fer-se molt petites ( 0.5- 1cm. La tècnica utilitzada en
aquest mosaic format per tessel·les tan petites s'anomena opus vermiculatum i el seu resultat permet perfilar i
marcar el contorn de les figures.
Les dues tècniques realitzades amb tessel·les van ser utilitzades més tard per la cultura romana.
Caça del Lleó (330-300
a.C.), Pel·la. Un dels
exemples que ens han
arribat de la tècnica del
mosaic de còdols
detall d'un
mosaic amb la
tècnica de
tessel·les de la
Casa dels
Dofins ( s.II
a.C.) a Delos.