material d'història de l'art segon batxillerat

1. Les Primeres Avantguardes

2. Referents històrics
El començament del segle XX va quedar mercat per la crisi de la Primera Guerra
Mundial (1914 – 1918), desastre anunciat ja des de la fi del segle XIX i que va
comportar grans canvis, tant de caire polític com econòmic i social. Aquest gran conflicte
bèl·lic va obligar a fer un replantejament de la societat europea que es va concretar,
entre d’altres, en els aspectes següents:
a) Relaxament de la moral i dels costums i aparició de modes noves.
b) Un nou paper de la dona a la societat.
c) Caiguda dels grans imperis (Rússia, Alemanya, Àustia-Hongria) i remodelació de les
fronteres europees que s’havien mantingut gairebé inalterables des del Congrés de
Viena (1814-1815).

3. d) Gran nombre de baixes, tant civils com militars, fet que va provocar un cert
menyspreu de la vida humana.
e) Arribada de les idees marxistes al poder per primera vegada (Revolució Russa, 1917).
f) Els Estats Units es converteixen en una gran potència politicomilitar.
Després de la guerra, els Estats Units van viure una etapa d’optimisme polític i
econòmic, els anomenats feliços anys 20, que va acabar de manera sobtada i dramàtica
amb el crac de la Borsa de Nova York l’any 1929. Aquesta crisi va comportar problemes
socioeconòmics d’abast mundial, amb conseqüències tan funestes i diverses com la
Gran Depressió nord-americana o el sorgiment del nazisme a Europa. El nazisme, que
va aprofitar hàbilment la via democràtica i la situació de l’Alemanya de post guerra per
arribar al poder, va rearmar Alemanya i va provocar grans horrors, entre els que hem de
destacar l’Holocaust i la Segona Guerra Mundial.

4. Acabat el conflicte, el món es va alinear en dos blocs: l’occidental, dominat pels Estats
Units, i el soviètic, liderat per la URSS. Aquesta nova situació va comportar la creació de
dues grans estructures militars vinculades a cada grup d’aliances: en l’òrbita occidental,
l’OTAN (Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord), el 1949, i, en l’òrbita soviètica, el
Pacte de Varsòvia, el 1955.

5. Localització i evolució artística
Els grans centres artístics de la primera meitat del segle XX van estar relacionats directament
amb l’aparició de diversos «ismes» o tendències que van configurar les anomenades Primeres
Avantguardes artístiques. França, i més concretament París (serà la ciutat emblemàtica de
l’art modern), Alemanya, Àustria, Rússia, Suïssa, Holanda i, més endavant, la gran metròpoli
de Nova York es van convertir en els principals centres de creació artística.
Les Primeres Avantguardes van començar el 1905, data en la qual van aparèixer els dos
primers moviments artístics, el Fauvisme i l’Expressionisme. Aquests nous llenguatges
desafiaven les lleis de representació tradicionals. Després d’aquests, van sortir altres
llenguatges com el Cubisme (1907), el Futurisme (1909), l’Abstracció (1910), el Dadaisme
(1916) i el Surrealisme (1924), que coincidint amb el temps van continuar la ruptura amb els
sistemes de representació consolidats per la tradició fins aquell moment.

6. L’esclat de la Segona Guerra
Mundial (1939 – 1945), que va
comportar la disgregació de molts
artistes europeus, que van fugir cap
a terres sud-americanes, marca el
final d’aquest procés de canvi i
d’experimentació.
Cubisme: Pablo Picasso , Retrat de Ambroise Vollard, 1910.

7. Futurisme: Marcel Duchamp, Nu baixant una escala, 1912..

8. Abstracció: Wassily Kandinsky, «composició VIII», 1923.

9. Dadaisme: Marcel Duchamp, L.H.O.O.Q, 1919. Dadaisme: Hans Arp. Estoig d'un Da, 1920-21

10. Surrealisme, El somni, 1937

11. Característiques generals
Reben el nom de Primeres Avantguardes tots els moviments creatius essencialment
pictòrics, que van aparèixer des del 1905 fins al 1945, caracteritzats pel fet de qüestionar
i negar l’art del passat i de proposar com a alternativa nous llenguatges basats en
l’experimentació constant de materials i tècniques. Els artistes d’avantguarda mostraven
un rebuig frontal a la idea de l’art com a imitació de la realitat i cercaven noves formes
d’interacció de l’espectador amb l’obra d’art, que esdevenia un instrument provocador i
de confrontació.
Experimentació, originalitat i polèmica esdevenen els nous paràmetres de les
avantguardes artístiques. Entre d’altres innovacions, es va acceptar la llibertat
compositiva i d’interpretació, es van rebutjar els convencionalismes de tota mena.

12. Aquesta independència i llibertat creativa i temàtica va permetre als artistes mostrar
una major sensibilitat envers els fet històrics contemporanis, com ara els dramàtics
esdeveniments bèl·lics, l'acceleració del progrés científic i tecnològic i el predomini
creixent de la vida urbana.

13. L’arquitectura
Al començament del segle XX, l’arquitectura moderna va rebutjar les tendències
historicistes de la centúria anterior i va assumir les transformacions d’un nou món
caracteritzat definitivament per la preponderància del desenvolupament tècnic i
industrial. El culte a la màquina va marcar el signe de l’arquitectura i de la planificació
urbanística del que s’ha anomenat moviment modern.

14. Funcionalisme

15. En el context del Moviment Modern va sorgir el Funcionalisme, un corrent arquitectònic que
té com a màxima «la forma segueix la funció», lema encunyat per l’arquitecte Louis
Sullivan, que, en el marc de l’Escola de Chicago, al final del segle XIX, donava preferència
a les necessitats i la comoditat dels propietaris de l’edifici per davant de la bellesa estètica.
El Funcionalisme, que és un moviment molt lligat al progrés industrial, presenta formes
tècniques emparentades amb les màquines i mira de donar resposta a un seguit de
plantejaments higienistes en funció dels quals cal proporcionar la il·luminació, la ventilació i
l’orientació adequades als habitatges.
Aquesta nova proposta va arribar ràpidament a Europa, on es va arribar ràpidament a
Europa, on es va presentar una clara reacció contra les propostes massa ornamentals del
Modernisme.
Arquitecte dels Magatzems Carson recordeu!

16. En són exemples els edificis del vienès Adolf Loos, autor del llibre Ornament i delicte (1908).
Els del francès August Perret, que va iniciar l’ús del formigó armat com a material constructiu,
i principalment les propostes dels arquitectes vinculats a l’Escola de la Bauhaus, Walter
Gropius i Mies van der Rohe, els quals van construir edificis sense ornamentació i pensats
clarament per a ser útils.
Staatliches Bauhaus, escola d'art i arquitectura alemanya que va ser
fundada el 1919 per Walter Gropius a Weimar (Alemanya) durant la
República de Weimar, i va ser clausurada per les autoritats prussianes (en
mans del partit nazi) l'any 1933. Bauhaus també denomina l'aproximació
al disseny i el model educatiu que desenvolupà i aplicà l'escola. L'Estil
Bauhaus va esdevenir un dels corrents amb més influència en
l'arquitectura moderna. L'escola va passar per diferents fases, però ja ho
veurem més endavant.

17. Però per damunt de tots aquests hi ha la figura de Le Corbusier, el defensor més
important del Funcionalisme, que plantejava els seus habitatges com a màquines per
viure-hi. Els seus treballs es van caracteritzar pel fet de reduir les formes
arquitectòniques a les més pures i essencials: el quadrat en superfície i el cilindre
des del punt de vista volumètric.
L’any 1926 Le Carbusier va publicar Els cinc punts de la nova arquitectura, llibre amb el
que va sistematitzar els principis bàsics de l’arquitectura funcionalista: l’ús d’estaques o
pilons, la planta lliure, la façana lliure, la finestra al llarg de tota la façana – finestra
cinta – i la terrassa jardí plana.

18. A més, Le Corbusier va ser capaç d’aplicar els conceptes funcionalistes a l’urbanisme, a les
esglésies i als habitatges de pisos de les grans ciutats (tan utilitzats actualment), fent servir
com a material principal el formigó vist.
A la dècada de 1930, les innovacions funcionalistes van arribar a Espanya van ser assimilades
a través de les propostes de GATEPAC (Grupo de Artistas y Técnicos de la Arquitectura
Contemporánea), la secció catalana GATCPAC va ser se’ns dubte la que va liderar la
modernitat arquitectònica, sobretot amb l’obra de Josep Lluís Sert.
Va ser un grup d'arquitectes actius des d'abans de la Segona República Espanyola i
que van promoure l'arquitectura racionalista i del moviment modern a l'Estat
Espanyol. Els orígens del grup vénen lligats a la necessitat de satisfer el benestar de
les masses i de crear una "democratització de l'arquitectura", tenint com a
característiques la influència del racionalisme, sobretot basant-se en les idees de Le
Corbusier i en la seva visita a la ciutat de Barcelona, així com en la necessitat de
crear espais organitzats on hi predomina una depuració lineal i formal, on fins i tot
acaba havent-hi un punt d'abstracció.

19. Mies van der Rohe, Casa Farnsworth , 1946

20. Auguste Perret, Reinforced-concrete apartment building
at 25 rue Benjamin Franklin, Paris 1903

21. Walter Gropius, Gropius house, 1938

22. Le Corbusier, Notre dame du haute, 1955

23. Le Corbusier, The Centre Le Corbusier, 1962 - 1967

24. Organicisme

25. L’Organicisme, derivat del Funcionalisme, és una tendència arquitectònica que va tenir com a
difusor principal Frank Lloyd Wrigth. Wright va partir dels ensenyaments de Sullivan i
l’Escola de Chicago, i per això es pot dir que a la seva obra hi ha plantejaments molt afins als
conceptes funcionalistes. Tot i així, Wright es va adonar del perill que comportava un
racionalisme fred, perquè es presentava amb manca de sensibilitat. Per això, proposava una
arquitectura funcional, però de caràcter orgànic, és a dir, capaç de constituir un vincle
harmònic entre la funció i l’entorn, capaç d’integrar en un tot orgànic el medi humà i el medi
natural.
Amb aquesta intenció, Wright va procurar que els elements constructius responguessin a la
psicologia de les persones que hi havien de viure. Un altre dels aspectes que van
caracteritzar la seva arquitectura va ser la cura en la integració en l’entorn, aconseguida per
mitjà de l’articulació dels volums i el predomini de l’estructura horitzontal. La Casa Kaufmann
o Casa de la Cascada constitueix el paradigma arquitectònic d’aquesta integració.

26. Frank Lloyd Wright, La casa de la cascada, New York 1935 - 1939.

27. Frank Lloyd Wright, Guggenheim Museum, New York 1956-1959.

28. Arquitectura d’avantguarda

29. A banda d’aquestes dues grans tendències, també cal esmentar les anomenades
avantguardes arquitectòniques, és a dir, la projecció arquitectònica d’edificis de concepció
molt personal que intenten recercar les estètiques pictòriques de la tendència artística en
què s’inscriuen.
L’exemple més representatiu va ser el Neoplasticisme holandès, que, en connexió amb el
Funcionalisme, redueix les formes, els volums i els colors a la seva expressió més
elemental amb la voluntat de sotmetre l’espai arquitectònic i, consegüentment, l’espai humà,
al rigor d’una nova racionalitat basada en la simplicitat. Així, per exemple, Gerrit Rietveld
va fer servir formes geomètriques clares i rectilínies, colors blancs i grisos, combinats amb
plans detalls de cromatisme primari. A més, gràcies als avenços dels materials i de la
tecnologia, va poder crear espais oberts amb una planta lliure de suports.

30. Un altre cas significatiu va ser el de l’Expressionisme alemany. Bruno Taut i Erich
Mendelsohn es van desmarcar del model funcionalista i van recuperar la tradició de les
visions arquitectòniques utòpiques. Per això, alguns dels seus projectes no van anar més
enllà, atès que la construcció d’edificis que recreaven les fórmules pictòriques
expressionistes comportava un elevat nivell de complicació i de dificultat tècnica. Un camí
semblant les propostes futuristes d’Antonio Sant’Elia, les arquitectures del qual no van
passar mai del paper.

31. Neoplasticisme: Gerrit Rietveld, Grietveld schröder house, 1924

32. Expressionisme: Gerrit Rietveld, Pavelló de vidre per l’exposició de Colònia de 1914.

33. Expressionisme: Erich Mendelsohn, Torre Einstein, 1927 - 1928.

34. Futurisme: Antonio Sant’Elia, Casa a gradoni per la Cittá Nuova (disseny), 1914.

35. Les primeres Avantguardes Artístiques
(1905 - 1945)
L’escultura i la pintura van ser els camps principals de l’experimentació artística que van
enriquir l’art contemporani durant la primera meitat del segle XX. Cadascuna de les
diferents tendències artístiques d’aquest període, els «ismes», presenta característiques
i plantejaments comuns tant en pintura com en escultura. Així, i per una major
comprensió, és necessari abandonar la tradicional diferenciació entre l’una i l’altra.

36. Fauvisme

37. El Fauvisme, nascut el 1905, està considerat el primer moviment d’avantguarda. La
denominació deriva de la paraula francesa fauve, que significa «fera» i que fa referència
a l’aparició exacerbada i violenta dels colors sobre la tela, trencant la tradicional
associació amb l’objecte representat. És a dir, que per damunt de la còpia mimètica
de la realitat, s’atorga preponderància a la visió subjectiva i estètica de l’artista.
Aquesta autonomia del color respecte de la forma té al començament certs
plantejaments propis del Simbolisme, com per exemple el concepte de no imitació de
la realitat aplicat per Gustave Moureau, i del Postimpressionisme, com ara l’ús
d’empastaments gruixuts i de la tècnica divisionista – ús del color pur al costat del
complementari – utilitzats per Seurat. Els representants més destacats del Fauvisme són
Henri Matisse, André Derain, Maurice Vlaminck i Raoul Dufy.

38. Henri Matisse, Cat with red fish, 1914.

39. André Derain, L'Estaque, 1905.

40. Maurice Vlaminck, Autumn
Landscape, 1905.

41. Raoul Dufy, El Casino de Niza,
1929

42. Expressionisme

43. L’Expressionisme aglutina en la seva gènesi una part de la filosofia nihilista de
Nietzsche, el vigor d’alguns quadres de Van Gogh i l’angoixa vital que apareix en l’obra
pictòrica del noruec Edvard Munch. Amb aquests referents, l’Expressionisme va reflectir,
de manera vehement, crítica i de vegades cruel, l’atmosfera sociopolítica que va precedir
l’esclat de la Primera Guerra Mundial, de tant terribles conseqüències.
L’Expressionisme, que va incorporar trets estilístics de l’art negroafricà, va donar
preponderància a les línies trencades i a les formes corbades i anguloses. Aconsegueix
així una esquematització formal que imprimeix a l’obra un caràcter agressiu i angoixant,
que s’intensifica amb l'ús de colors exaltats i fortament contrastats.

44. Dintre d’aquest moviment de caire eminentment germànic, s’hi distingeixen dos grups:
a) «Die Brücke» (El Pont), creat a Dresden el 1905 i format principalment per Ernst Ludwing
Kirchner i Erick Heckel.
b) «Der Blaue Reiter» (El Genet Blau), fundat a Munic el 1910 i encapçalat per Wassily
Kandinsky i Franz Marc.
Dintre de l’Expressionisme, a la dècada del 1920, va sorgir una tercera etapa anomenada Nova
Objectivitat. Els artistes d’aquest tercer expressionisme van fer servir el detall meticulós per
construir una realitat figurativa àcida i estripada que expressava, amb una voluntat clara de
denúncia, la solitud, l’honor i l’angoixa de l’home de postguerra. Els principals representants
d’aquesta tendència van ser Otto Dix i Max Beckmann, però la seva obra va quedar relegada a
l’oblit a la dècada del 1930 amb l’arribada del nazisme.
Recordeu que amb Munch i la seva obra El crit ja vam parlar una
mica d'aquests dos moviments

45. També s’ha d’assenyalar un altre focus important de l’Expressionisme a Viena, en el que
destaquen Egon Schiele i Oskar Kokoschka. El primer, pinta la figura humana
turmentada, desesperada i tràgica. El segon, es decanta més pel paisatge, gènere amb
el qual mostra visions agitades de ciutats europees.

46. Die Brücke: Ernst Ludwig Kirchner, Artistin , 1910

47. Die Brücke: Erick Heckel, Fàbrica de rejols , 1910

48. Der Blaue Reiter: Wassily Kandinsky, En blanc II , 1923 Der Blaue Reiter:Franz Marc, Blaues Pferd I, 1911

49. Nova Objectivitat: Otto Dix, Jugadors d’skat, 1923

50. Nova Objectivitat: Max Beckmann, Abans del ball de màscares, 1922

51. Viena: Egon Schiele, Autorretrat, 1912

52. Viena: Oskar Kokoschka, Paisatge del Dolomita, 1913

53. Cubisme

54. L’aparició del Cubisme es relaciona directament a la
realització de l’obra Les senyoretes del carrer
d’Avinyó de Pablo Picasso l’any 1907, alguns
elements de la qual connecten amb l’obra de Paul
Cézanne, el precursors més evident d’aquest
moviment, i mostren la incorporació de trets formals
de les cultures primitives. La característica principal
del Cubisme és la fragmentació geomètrica de
l’espai i la configuració de la figura en plans
interrelacionats. D’aquesta manera la composició se
subordina a diferents visions simultànies d’un mateix
objecte i es fa desaparèixer el punt de vista únic,
propi de la perspectiva lineal renaixentista.

55. Quant als temes, a més del retrat, l’espectador pot reconèixer en la producció del
Cubisme taules amb objectes quotidians com ara fruites, pipes, partitures, guitarres, gots i
ampolles. Els autors més representatius van ser Pablo Picasso, Georges Braque, Juan
Gris i Pablo Gargallo.
En la història d’aquest moviment s’hi distingeixen dues etapes:
1. Fase analítica (1907 – 1911) caracteritzada per l’ús de colors càlids – castanys,
beixos i ocres – i de tonalitats fredes, com ara els blaus i els grisos.
2. Fase sintètica (1911 – 1914), en la que va aparèixer el collage, tècnica en què es
fan servir materials quotidians diversos – retalls de diari, fustes... - enganxats a la
pintura.

56. Juan Gris, Natura morta amb guitarra, 1919

57. Pablo Gargallo, Retrat de Greta Garbo, 1930

58. Futurisme

59. El principal propòsit ideològic del Futurisme, fundat a París per Filippo Tommaso
Marinetti l’any 1909, va ser trencar en el passat i exaltar el poder de la tecnologia, la
màquina i la modernitat. Els artistes van buscar obsessivament reproduir nocions i
percepcions vinculades a la idea de progrés com ara el moviment, el dinamisme, el canvi
i la transformació. Per això van inventar una nova tècnica formal, el simultaneisme, que
consistia a repetir les imatges de manera superposada i constituir així una mena de
seqüència fílmica amb colors vius i molt variats. Els artistes futuristes més destacats van
ser Umberto Boccioni, Giacomo Balla i Carlo Carrà.
L’any 1914 i derivada de Futurisme, va sorgir la Pintura metafísica, un corrent pictòric
que recercava una realitat inquietant, amb representacions fantàstiques i espais
inventats que descobreixen allò amagat i imprevisible del pensament humà. Georgio de
Chirico, Carlo Carrà i Giorgio Morandi en van ser els components principals.

60. Humberto Boccioni, Volums horitzontals, 1912

61. Giacomo Balla, La velocitat dels cotxes i la llum, 1913

62. Carlo Carrà, Dona a la finestra, 1912

63. Pintura metafísica: Georgio de Chirico, Plaza , 1913

64. Pintura metafísica: Giorgio Morandi, Metaphysical Still Life,
1918

65. Dadaisme

66. Els inicis del Dadaisme, l’any 1916, van lligats a l’obertura del cèlebre Cabaret Voltaire, a
la ciutat neutral de Zuric, on van coincidir un jove poeta romanès, Tristan Tzara – artífex
principal del moviment -, i un grup d’artistes plàstics que hi van crear refugi durant el
conflicte bèl·lic.
El nom de Dadaisme sorgeix per atzar en obrir un diccionari francès-alemany per la lletra
«d» i trobar-hi el mot dada. Les obres dels artistes adscrits al dadaisme, que es defineix
com un moviment «antiartístic», tenen un caire netament provocador, destinat a
desprestigiar l’obra d’art tradicional i col·locar al seu lloc una proposta nihilista,
iconoclasta, il·lògica i absurda, reflex fidel del desencís produït per la bogeria
autodestructiva de les societats humanes durant la Primera Guerra Mundial.
Suïssa es va mantenir neutral durant la Primera Guerra Mundial.

67. A Alemanya van sorgir manifestacions dadà a Berlín, Colònia i Hannover, però el
moviment es va difondre ràpidament – gràcies a la publicació de nombroses revistes – a
París i a Nova York. Els autors més significatius van ser Marcel Duchamp, Francis
Picabia, Jean Arp, Max Ernst i Kurt Schwitters.
Marcel Duchamp, Font , 1917

68. Francis Picabia, Dos caps , 1935

69. Jean Arp, Somni animal , 1934

70. Max Ernst, The Robing of the Bride , 1940

71. Kurt Schwitters, Das Undbild, 1919

72. Art abstracte

73. El terme art abstracte s’aplica, generalment, a totes aquelles manifestacions plàstiques en què
l’artista rebutja voluntàriament el concepte tradicional de l’art com a imitació de la realitat.
Aquest abandonament conscient de la figuració es va iniciar cap al 1910 amb l’obra de Wassily
Kandinsky, el qual va definir una nova relació amb la pintura que supera el simple
reconeixement dels objectes i les figures representades i cerca de despertar determinades
emocions per mitjà de l’harmonia de les línies i els colors. Per fer-ho, l’artista utilitza tres vies: la
lliure expressió espontània de formes i colors, la simplificació radical de les formes naturals, i la
construcció d’objectes a partir de formes bàsiques figuratives.
Dins d’aquesta tendència no objectiva, cal fer esment de tres moviments d'avantguarda: el
Constructivisme (1913) i el Suprematisme (1915) russos i el Neoplasticisme holandès
(1917), que es decanten per l’ús de formes geomètriques pures, sí bé amb intencions diferents.

74. El Constructivisme pretenia reflectir la maquinària i la tecnologia modernes a partir de la
intersecció de línies i formes pures en l’espai. El Suprematisme va utilitzar les formes
geomètriques simples – quadrat, cercle, triangle – i una gamma cromàtica reduïda per
depurar al màxim el llenguatge artístic.
Constructivisme Suprematisme

75. També el Neoplasticisme cerca la depuració formal. Les obres de Piet Mondrian i Théo
Van Doesburg es creen a partir de línies, cubs, plans i colors primaris i neutrals. Així
eliminen el superflu – les figures – i valoren l’essencial: l’estructura.
Piet Mondrian, Composició en vermell, groc,
blau, blanc i negre, 1921
Théo Van Doesburg, Construcció espaciotemporal II,
1924

76. Surrealisme

77. El terme Surrealisme designa l’art que, cap a la dècada del 1920, va partir de la iconoclàstica
dadà, va recollir de la pintura metafísica les imatges inquietants produïdes durant el son, i hi va
afegir l’automatisme, és a dir, el procés pel qual l’expressió lliure, ràpida i fluida, sense el
control de la raó, esdevé el mètode d’execució de les obres.
L’aparició del Surrealisme es vincula al Primer Manifest Surrealista (1924), signat per l’escriptor
André Breton, cap ideològic del grup i coneixedor directe de les teories de Freud relacionades
amb la interpretació dels somnis, així com també de les tècniques de psicoanàlisis basades en
l’associació lliure d’idees.
Rob Gonsalves, Il·lusió, 1932

78. Dintre del Surrealisme s’hi distingeixen dos corrents:
1) Corrent automatista, que reprodueix un univers de símbols, de vegades abstractes,
sorgits de l'inconscient i de l’atzar i representats de manera ràpida i fluida. André
Masson i Joan Miró, creador d’un cosmos simbòlic personal de gran originalitat i ric
cromatisme, en van ser els representants principals.
2) Corrent oníric que, atenen a les normes de la representació figurativa, recrea
associacions estranyes i inquietants pròpies dels somnis. En aquest corrent s’inscriu
l’obra de Salvador Dalí i de René Magritte.
Altres components importants del grup surrealista van ser el pintor Max Ernst, i els escultors
Alberto Giacometti, Jean Arp i Henry Moore. És important fer una referència espacial a
l’obra de Frida Kahlo, síntesi del Surrealisme i el Realisme social.

79. André Masson, A la torra dels somnis, 1938

80. Joan Miró, El gall, 1949

81. Salvador Dalí, La temptació de St. Antoni, 1946

82. René Magritte, Fill de l’home, 1964

83. Frida Kahlo, Sense esperança, 1945

84. L’escola de París

85. Paral·lelament a tots aquests moviments avantguardistes, també hi ha algunes figures
que, sense pertànyer clarament a cap de les tendències analitzades, tenen una forta
personalitat artística, fet que ens permet parlar d’individualitats. Són els anomenats
artistes de l’Escola de París, entre els que destaca Amedeo Modigliani, les seves
escultures no es poden entendre sense les formes de l’art primitiu africà. Les seves
pintures, entre les que destaquen els nus femenins, mostren models de figura
allargassada seguint el cànon de bellesa manierista.
Altres artistes destacats van ser el pintor rus Marc Chagall i l'escultor romanès
Constantin Brancusi, que va reduir les formes naturals a la seva última simplicitat,
gairebé abstracta.

86. A. Modigliani, Jeanne Hebuterne, 1910
Marc Chagall, Les ofrenes, 1958
A. Modigliani, Jeanne Hebuterne, 1910
A. Modigliani, Jeanne Hebuterne, 1910

87. El Noucentisme català

88. El Noucentisme va ser una corrent cultural i artística d’àmbit català que, a partir de 1906
i fins la dècada del 1930, va proposar un art racional, ordenat i serè. Recollint l’ideari
estètic impulsat per l’escriptor Eugeni d’Ors, el Noucentisme exalta la mediterrània com a
espai: el lloc del món clàssic, en el qual s’enfonsen les arrels culturals de Catalunya; i la
figura de la dona en harmonia amb la natura, que es contraposen a l’anomenada femme
fatale, pròpia dels moviments decadentistes i del Modernisme.
Sota aquests paràmetres, els artistes noucentistes van desenvolupar dues temàtiques
principals: el paisatge, que apareix amb una iconografia mediterrània de vinyes, pinedes,
cels blaus, temples clàssics, orenetes... El retrat femení, l’ideal de bellesa del qual es
caracteritzà per les formes serenes, plenes i arrodonides, que tenen com a referent el
món clàssic grecoromà.

89. La dona va ser, sens dubte, l’eix principal i gairebé únic sobre el que gira l’ideari
noucentista. D’aquesta manera, és freqüent la representació de la dona vinculada a la
llar com a vertebradora de l’espai comú i patrimonial que engloba l’estructura social i
l’ideari nacional i cultural; la maternitat, com a símbol de la feminitat, creadora de vida; el
retrat, com a homenatge, i la dona enmig de l’entorn natural. En aquest carrer punt, cal
destacar les escenes de banyistes, que fan de la dona un símbol de comunió amb la
natura.
Els noucentistes més destacats van ser Aristides Maillol, Josep Clarà i Enric
Casanovas en escultura. Joaquim Sunyer i Joaquim Torres García, en pintura.

90. Josep Clarà, Joventut, 1928
Aristides Maillol, El riu, 1919

91. Joaquim Sunyer, Cala Forn, 1917

92. Joaquim Sunyer, La cala, 1921