1. Tema: Alerta, les infraccions són la prèvia de l’accident
Participant: Seguretat
Tot seria diferent, sense aquella estúpida infracció
Fora, fins i tot a través dels finestrals tancats, el món sembla fred. Al carrer, més avall, es formen petits
remolins de vent i pols; i, encara que el sol llueix i el cel està intensament blau, res no sembla tenir color.
Lluny, sento la veu de la mare, que es queda un instant penjada en l'aire i després segueix altra vegada.
No aconsegueixo sentir ben bé el que repeteix sense parar, però m’ imagino que està relacionat amb mi.
Des que va passar tot, jo sóc el principal tema de conversació de molta gent, ja sigui per pena, per
curiositat o simplement per tafanejar.
De cop, la mare entra a l’ habitació exaltada però aparentant tranquil•litat. Em pregunta com estic,
després de mirar-me de dalt a baix i veure que la necessito per començar a treure’m el pijama.
El pare, també hi entra i m’ ajuda, perquè per molt que ho intenti ja no podré fer mai més res per mi
mateixa.
Suposo que amb el temps aniré aprenent a no fer cas a aquelles mirades indiscretes, o a aquells
murmuris que sento al passar o a aquella involuntària falta de tacte que té la gent amb mi.De vegades,
per no dir sempre, quan vaig amb la meva mare, o amb qualsevol persona que m’ acompanya. La gent
para per pregunta com estic. Però no ho fan directament a mi, sinó que li diuen a la persona del meu
costat, ignorant que jo també els puc respondre.
Continuo anant a la universitat, i surto algun cop amb les amigues. Però em sento una càrrega pels altres
i això em trenca els somnis i les il•lusions. Tot i que crec que ja fa temps que estan fets miques.
L’ accident, em va marcar, com mai ho havia fet ningú. Qui m’ hauria dit a mi que sortir una nit de festa
per celebrar l’ aprovat a la selectivitat em faria perdre el meu xicot i perdre la meva vida, quedant-me
tetraplègica?
Sé que és trist dir-ho i potser no ho hauria de fer, però sento que he deixat condemnada a la meva
família a tenir-me de cuidar sempre, a no poder tenir vida, perquè a partir d’ ara hauran de viure la meva.
Jo sempre pensava, que mai em passaria una cosa així. De fet, ningú ho pensa. Sempre el dolent,
aquestes desgràcies, els passaran als altres- em repetia dia a dia. Fins que la meva teoria es va veure
interrompuda per l’ accident que vam tenir en moto, el Jordi i jo. Ell es va saltar un semàfor en vermell,
suposo que perquè no hi venia ningú o per alguna circumstància que desconec i va passar tot. En una
mil•lèsima de segon. Un instant que li va costar la vida a ell. I la meva se la va emportar, només deixant
la meva ànima i la meva ment, encara que tot el meu cos, immobilitzat per sempre, menys la cara.
Però ja he passat la fase en la que volia morir, deixar de viure en aquest desastre permanent. Ara, vull
que la meva història ajudi a conscienciar a la gent que una infracció, normalment passa factura.
Sigueu tot el conscients que jo no vaig ser en deixar que es saltes aquell semàfor. Poseu-hi punt i final a
la quantitat de morts que hi ha a l’ any. Perquè en un accident, mai hi ha segona oportunitat.