teoria de l'art i orfebreria artesanal (in catalanish language)

1. Joieria recreativa

2. La nostra actual cultura, immersa en un progrés voraginós, tendeix a sotmetre’ns a la tirania de la màquina, s’han capgirat papers i valors i de no posar-hi remei, haurem perdut moltes coses que abans donaven sentit a la civilitat. Els diners, a la recerca d’un profit immediat, rosseguen els nostres cossos i retallen el nostre cel. L’embrutiment és general, per tan, passa desapercebut, mal de molts, consol de pocs, i ara, l’home, és una peça més de l’engranatge, i l’oci, és denigrat i mal vist, disposem només, del temps just per a recuperar forces i tornem-hi a ser, que no ha estat res, en un seguit de casa al treball i del treball a casa, anorreant. El soroll d’aquestes apressades passes i la fressa dels rellotges, no mostren no, el sentit real de la nostra vida. Oi...? La lluita, aquesta pretesa lluita d’alliberació personal, a voltes, tan sols cara la galeria, crec que ha de passar primer per una revolta ben familiar i propera, front totes les coses

3. quotidianes, aparentment nímies i insignificants i si a més a més, resulta que som conscients de tenir al damunt, la grapa de tot un sistema absurd, muntat pel capital, per tal d’ofegar, controlar i explotar-nos, en profit d’uns pocs privilegiats, els quals, sense manies, retenen el poder en exclusiva, raó de més, perquè amb renovades forces de fallença, hàgim de perseverar i reeixir, en l’intenta de crear i legitimar, tot el que a cada moment, ens convingui, amb el clar i natural propòsit, d’invalidar aquesta injusta pretensió de domini. Hem de procurar-nos doncs, de prou recursos per a no decaure, davant les escomeses d’aquesta supina vulgaritat consumista i gregària, que anorrea, aïlla i aniquila la migrada autonomia personal. Davant del dictat del gust, els diferents dissenys dels especialistes, els estudis de mercat dels fabricants, davant els motlles i les cadenes seriades de la producció, hem de demanar la marca de la mà de l’home i esforçar-nos per

4. entendre aquell llenguatge subsidiari del treball artesà, molt més gratificant i que antany, fou veritable vehicle de sentiments i expressivitat i...., siguem nosaltres mateixos si convé, els artífexs d’allò que ens és més propi. Ja en aquesta tessitura, no em privaré de reivindicar la superació de vells esquemes i costums, i..., fins i tot, si és precís, de defensar la informalitat, car la fantasia, no ha de tenir límits marcats. Gent del poble, tots, tothom!, enfrontats a un sistema que no suporta i àdhuc escarneix, la diferència, que ens vol iguals i previsibles, cal potenciar tot el que ens és privatiu i peculiar, aspecte, criteri i opinió. Cal una cultura alternativa i brandar-la com a bandera, per mostrar públicament la nostra dissidència, també podem recórrer a l’abillament del cos i de la llar amb vestits, objectes i guarniments fets per nosaltres mateixos per així tenir la seguretat de no trair-nos en el reforçament de la individualitat creadora. Aprofitem la conjuntura i expressem

5. alhora, la condició i l’ocasió, que l’alegria i la tristor transcendeixin les nostres gales. Desinhibits amb tal disposició, fem que sigui per a tots, el que és recònditament, més nostre i... tinguem la seguretat també, de que res se’ns minvarà si de veres, ho sabem compartir amb l’altre. Hem de aprofitar doncs, aquesta costum innegable i espontània, en l’ús públic i popular de joiells i altres foteses similars i sense escarafalls, fer-ne ocasió de contacte per enriquir-nos al donar. La joia és una singular expressió minimal de l’art, al servei de la vanitat de la figura i l’aspecte personal, altrament, només seria una miniatura desproveïda de sentit i no oblidem, que per fer-la possible, ha de respondre als codis socials que la facin entenedora, sense negligir mai, el seu missatge subliminal. Ha de commoure i provocar i àdhuc, transgredir-ho tot, si cal. L’orfebreria, no ha de contribuir necessàriament a bastir el tresor dels rics, ni ha de ser només, l’objecte capriciós i

6. gratuït dels privilegiats, ans el contrari, al desprendre’t de quelcom apreciat i valorat amb independència del valor real, per mor de sentiments, ha de erigir-se en símbol de gentilesa, exemple: fer un present a l’amic. No cal defugir-ne, són usos i costums que ja existeixen, propis i espontanis del poble ras, el qual, naturalment, no voldrà mai, que altri, el decanti o li acoti, gustos i posats. Aquesta primera teoria del regal, és una mena de metallenguatge que no podrà mai articular-se amb simples paraules, però és igualment, real i urgent; hem de comptar, tan amb els gustos del destinatari, com amb els propis i aconseguir també, la síntesis que els hi faci de pont. Qualsevol cosa ha de servir-nos i tots els recursos són vàlids, si més no, els orfebres i el treball manual en general, poden donar-nos excel·lents contrapartides ja que ensems, recullen, expressivitat i intenció. Convindreu que tot plegat, permet configurar igualment, un aspecte més d’aquesta

7. emancipació, que no ha de ser tant sols, econòmica i política, sinó cultural i psicològica. Desprès de tot, els conceptes de valor i preu, són una convenció humana totalment eventual i sempre revocable. Si esteu disposats a experimentar i provar, jo conseqüentment, amb un explícit refús de la frivolitat, he generalitzat un procés de treball, com aproximació capaç de donar satisfacció al màxim d’expectatives, vull apropar-vos recursos senzills a fi de què, desprès, vosaltres sols, pugueu afrontar qualsevol repte sense dificultats insalvables. Heu de saber que els successius passos que permetran arribar als prototips que us interessin, a més de fer-se amb els metalls considerats normalment, com a preciosos, poden igualment, fer-se en plata, coure o llautó, versatilitat no gens menyspreable per obtenir-ne el màxim de possibilitats. No cal excloure res i de fet, totes les propostes són acceptables i també naturalment, podem treure’n profit d’altres materials

8. més inversemblants i no per això, menys nobles, dependent només de la vostra habilitat i gust. Escollint, obrant, dedicant, etc., ja estem decantant l’objecte, el qual a les nostres mans perd neutralitat, es transforma i passa a ser significatiu, cap diner pot fer impunement, suplència de la intenció de la persona. Però, hem de saber primer que res, que l’orfebreria és complexa i els artesans que usualment, la practiquen, només arriben a una suficient competència professional després d’anys i panys, d’experimentació i pràctica. Respecte, paciència i temps, són essencials si de veres, ens en volem sortir airosament. Amb idea, procurant fer-vos cabal anticipadament, del que desprès, vosaltres haureu de fer, procedireu a dibuixar el model. No entraré en qüestions de gustos, a priori tot és ben legítim i respectable, si de veritat, respon al que un, ja prèviament ha decidit fer i aquest és precisament, el tema recurrent. Mai no hem de fer cap concessió a las tiranies de

9. la matèria, una cosa és assajar i descobrir noves textures i possibilitats i l’altre, abdicar del projecte original, vençut per les limitacions, al no saber com sortir-nos-en . Abans que res, caldrà afrontar un tema previ, fondre i laminar els metalls que hem d’utilitzar i he de suposar, que l’espai és limitat i el nostre flamant obrador, petit. No disposem d’un fornal en regla (conjunt de manxa i safata de ferro que suporta el material refractari, sobre el qual, s’hi col·loca la cassoleta o gresol i que serveix per a fondre els metalls), ni de les mínimes instal·lacions per fer-ho bé. Pren doncs, les precaucions que millor et dicti la prudència per adequar un espai apropiat, amb les màximes seguretats. Un foc alimentat amb gas ciutat, butà o qualsevol altre recurs equivalent, et serà bo per a encarar tal contingència. Per a fondre et valdràs d’un bufador , que és un estri per a dirigir la flama intencionadament, insuflant-t’hi aire a pressió, bufant amb la boca o amb una manxa de peu, sota

10. el taulell. Dirigiràs el foc a la cassoleta sobre un llit de pedres refractaries ( per exemple, magmes de cuites volcàniques ) fins aconseguir, liquar el metall i fondre. Amb unes estenalles adients i tota la cura del món, ho assoliràs i vessaràs damunt la riallera i quan ja s’hagi ben refredat, en podràs disposar. Desprès, alhora de laminar planxa o trefilar i estirar fil, caldrà recoure-ho sovint, a fi d’evitar-ne l’inconvenient de la possible aparició de clivelles i fenelles en el metall, que presentarien desprès, diversos problemes i ho faràs segons et convingui, sobre el mateix fornal, una planxa d’amiant petita o damunt la perruca ( manyoc de filferros unit a una empunyadura o mànec protegit, sobre el qual, es col·loquen les peces que s’han de soldar o recoure ),etc. Recursos i fòtils que mantenen i aïllen l’escalfor i que igualment a vegades, et poden servir per fondre petites quantitats de metall, suficient per en determinades feines, sortir del pas.

11. En una planxa de més o menys, 0'5mm. de gruix, prèviament aplanada sobre el tas ( tac d’acer de dimensions reduïdes, que col·locat sobre el taulell, serveix per aplacar i anivellar peces petites ), marcarem amb la punta de senyalar , les formes desenrotllades, de les diferents parts del model. Un cop enllestits i apunt, procedirem a serrar-les, amb un arc de marqueteria , resseguint meticulosament, tots els perfils. Subjectant-ho amb les estenalles de punta plana, reclinats a l’ estellera ( aplicació de fusta que sobresurt del taulell i que és un punt de recolzament per a totes les feines ), treballarem movent amunt i avall, sempre la serra en posició vertical. L’espessor de les serretes , variarà segons el gruix del metall que emprem ( generalment seran les de 0.3mm .) Les serres les muntarem a l’ arquet , ben tensades i de forma que les puntes del dentat, mirin cap avall. Per evitar els probables riscos de ruptura, les emulsionarem de tant en tant, amb un xic de cera verge, a fi d’assuavir la possibilitat de

12. destrempament de l’acer al rautar-les repetidament. Un cop completat el serrat de totes les peces, passarem a treure-les-en la rebava i les repassarem convenientment amb els diferents llimatons fins aconseguir que es corresponguin plenament al nostre disseny. Per fer aquestes operacions, sempre ens recolzarem a l’ estellera i les subjectarem amb les estenalles planes , mentre amb l’altre mà, anirem accionant la llima , si fa o no fa, igual que abans ho hem fet amb la serra. Per a facilitar-nos la feina, els llimatons presenten diversos perfils i caldrà escollir el més adient a cada particularitat, rodons, mitja canya, plans, esquena d’ase,....etc., també caldrà disposar d’una llima mitja canya més granada i gran, per a desbastar i fer treballs més generals. Convindria preveure la possibilitat de poder repetir la feina semblantment, per tan, és aconsellable fer els patrons de les diferents peces i desar-los guardats conjuntament amb

13. amb el motlle de guix de la fioritura que aconseguirem. Ara caldrà procedir a donar-les-hi forma i relleu i el procés és un xic complexa i necessita del concurs de diverses eines diferents, principalment les estenalletes ( planes i rodones ) i els embotidors ( joc de cilindres d’acer acabats per un extrem, en successives boles de mides esglaonades i que percudirem amb intenció, per l’altre, amb un martell de joier , la bescara de les peces, dintre de l’embotidora: dau d’acer amb un seguit gradual de concavitats semiesfèriques buides que permeten mica en mica, anar anant aclofant i bombant-les ) o si voleu, sobre un pa de plom, prenent la precaució emperò, de preservar-ne el contacte amb la protecció d’un paper de rebuig, a fi de no contaminar les peces, amb l’òxid d’aquest metall ( agriria els metalls i dificultaria desprès, llur soldadura ). Anirem recoent les peces periòdicament perquè, a resultes de la nostra continuada colpejada amb els embotidors,

14. acabaran agafant tremp, llavors serien trencadisses i s’esberlarien. Com sempre, ho farem amb el bufador , atuell de flama regulable penjat al cantell del taulell, a la vostra dreta. Arroentarem les peces sobre la perruca, una planxa d’amiant, o una rajola de ceràmica refractaria. Amb estricta exigència, anirem temptejant la correspondència amb el dibuix de mostra i acabarem d’ajustar cada element, sobre un pa de cera de modelar ( variant de la plastilina ) Finalment a la que aconseguim un conjunt satisfactori i ja recuites les peces per última vegada, en calent les submergirem amb unes pinces d’aram, a l’ emblanquiment ( bany calent resultat de la dissolució d’un regalim d’àcid sulfúric en una bacina d’aigua ) Les esbandirem en aigua neta i assecarem a consciencia. Sempre procedirem així al acabar qualsevol treball al foc, car els metalls amb l’escalfor, queden ennegrits i bruts per l’oxidació i desprès, a l’hora de soldar, les soldadures no corren , queden encantades , diuen en el seu argot, els orfebres de Barcelona.

15. Muntades les peces sobre el pa de cera i trobada ja, la forma definitiva, ho soldarem. Sobre la taula i a la nostra dreta, junt amb el bufador , hi ha la borraixera que és un conjunt format per una simple rajola o recipient adient, un bocí de bòrax, el qual, farà de fundent, juntament amb una petita botelleta d’aigua, amb tap dosificador: la figueta. N‘expulsarem quatre gotes i hi lliscarem el bòrax fins a diluir-lo una mica i obtenir un suc blanquinós sobre la rajola. Amb un pinzell qualsevol ( núm. O ) , untarem amb aquest liquat, tots els llocs de contacte de les peces. A part, en una xicra, prepararem una mica de guix escaiola i quan prengui la plasticitat adequada l’abocarem sobre el pa de cera, cobrint tot el conjunt. Un cop pres i assecat el guix, pel darrera, li separarem tota la cera i li aplicaren també, pel costat invers, igualment la dissolució de borraix, amb el pinzell, cosa que ens servirà també, per dipositar els pallons ( bocins de soldadura retallats amb les tisores ) sobre els llocs precisos. Ho escalfarem uniformement

16. Ho escalfarem uniformement pels damunts i els costats, amb el bufador sobre la perruca , fins que totes les peces estiguin roents; una ràpida passada de la flàmula, recercant els llocs a soldar, provocarà de sobtada, la liquació de la soldadura i la seva adequada penetració a les zones de contacte. Desprès, un cop refredat, podrem desprendre’n el guix, ja que ara, les peces hauran quedat cohesionades en un tot. Ho netejarem amb un raspall, sota l’aigua de l’aixeta i finalment ho emblanquirem i assecarem. I un cop tot ben repassat amb esmeril i ben polit, ja haurem arribat al final d’aquest procés general que us he presentat per engrescar-vos. També les peces, si voleu, podrien haver estat prèviament embatades i ajustades ( Bata: petita barana de metall que es col·loca a la bescara, per que quedi més ben acabat) o igualment, un cop soldades les peces, es podria optar per resseguir el perfil exterior de la joia, amb un passamà de fil rectangular, embatant eixí, tot el conjunt, si podria fer calats

17. amb la serra de marqueteria, treballs amb les llimes, acoblar-hi muntures amb grapes i galeries, per tal de permetre encastar-hi pedres i aplics diversos, podríem pensar en esmalts o gravats. Podríem convertir-ho en un anell només ajustant-hi un cèrcol de metall a la mida del dit, en un fermall o unes arracades o un penjoll í cada cas, tindria un procedir específic per ajustar-hi agulles o tanques que permetessin subjectar-lo i poder-lo lluir. El nostre enginy resoldrà cada cop més segur, amb els recursos que la pràctica ens anirà donant. Després per acabar-ho d’arrodonir, un cop la joia ja feta, ha de venir el polit o matisat, l’encast de la pedreria, el gravat o cisellat...etc., acabats que normalment, ens faran altres professionals que graviten a l’entorn del món de les joies. La completa instal·lació d’un obrador de d’orfebreria, refugi de les nostres estones de lleure, és cosa costosa í entretinguda, cal revestir-se de perseverança i paciència. Més fàcil fora si ens apleguéssim amb iguals, compartint afeccions i entre tots,

18. bastir un lloc comú per a treballar junts. Als barris, al si dels Ateneus Culturals, s’hi podrien instal·lar tallers polivalents, adequats a la pràctica de diferents oficis a fi de recuperar el perdut artesanat, com a vehicle de l’expressivitat de l’home. Allí, la crítica de formes i estils, motius i llenguatge, seria ocasió de tertúlia enriquidora vers un debat per a bastir una autèntica cultura treballadora, alternativa en marxa, a la decadent cultura del capital. Orfebreria, ceràmica, talla de fusta, vidrieria, escultura, pintura, fotografia, cinema, teatre, titelles, serigrafia, disseny, modisteria...i tantes altres coses. La llista és interminable i la feina ingent, però un altre món és possible i entre tots el podríem fer. Ramon (1976)