Successfully reported this slideshow.
We use your LinkedIn profile and activity data to personalize ads and to show you more relevant ads. You can change your ad preferences anytime.

Biel

1,257 views

Published on

  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

Biel

  1. 1. ARRAN DEL CINGLEILA TORNADA DEN BIELTota la desgràcia li venia dhaver mort un mal home. Perquè,dençà que lhavien enviat a presidi, mai més havia estat el Bieldabans.El dia que va tornar al poble amb la llicència, ja la vaendevinar, la seva sort. La mala cara dels uns i la fredor delsaltres, laire de tant se men dóna dels propis i el posat garneudels estranys, varen ser per a ell lanunci de la vida de penes ifatics que anava a empendre. Prou va trucar-hi, a totes lesportes; prou va maldar, per a guanyar-se de bell nou la voluntatdels que havien estat els seus amics... Tot va ser en va. Allí onabans hi tenia sempre braços oberts que lesperaven i rialles degoig que lacollien, no hi trobava res més que visatges sorruts iportes tancades: tancades per a ell, encara que es mostressinesbatanades al sol dample a ample.Als primers temps de ser al poble, quan, amb lalegria de reveureels camps i vinyes on havia passat feliç la seva infantesa, teniaencara lesperança de tornar a ser el mateix dabans, recobrant,a còpia de ben obrar, les amistats perdudes, havia provat detreballar. Però el mal va ser que, per tot on demanava feina, lideien de no. I si bé, després de molt pregar i suplicar, vaensopegar algú que nhi oferia, bé que feixuga i mal pagada, vatrobar-se que, engandulit per la vida de presidi i revoltat perla mesquinesa del guany, no sabia fer-se amb lagre de la terra ila trobava massa baixa per a vinclar la carcanada fins aesfonsar-hi la punta dun magall o la fulla dun tràmec.Per això, un dia, després de molt rumiar sobre la seva sort, vaacabar per dir-se que, ben comptat i debatut, la millor ruta quepodia emprendre era la de viure a la bona de Déu, campant-se-laamb el que pesqués per les gorgues del córrec de lHome-mort oamb el que pogués aplegar pels boscos del terme, del qual no esvolia apartar mai més de la vida. Encara que tothom li giréslesquena, la fiança de trobar una estada per aquells encontornsno la hi esvairia ningú. Prou i massa que els havia enyorat, pera apartar-sen altre cop. Amb això, tant li era que fessin comque deixessin de fer, els veïns de Cassanelles: treure-sel en untot del damunt, no ho aconseguirien.-Si no volen el meu treball, hauran de suportar la mevapresència.I, tot dient això, en Biel cloïa rabiosament el puny com siamenacés el poble, mentre dirigia el seu esguard somniós cap ales ruïnes de la torre del Barbut, que saixecaven entapissadesdeura sobre lesquenall del cingle de Mal-vent, part dallà delsboscos del comte.La torre del Barbut gairebé no en tenia més que el nom, de torre.Tot el seu aire, llevat dun petit bocí, que el tenia defortalesa, era el duna masia abandonada. El pou que hi haviasota, el dipòsit que semblava estontolar-shi, les desferres deparet que assenyalaven la cort dels porcs, lentovat en forma
  2. 2. dera; tot designava que allí hi havia hagut un cau de treball.Però malgrat laire bon minyó daquelles ruïnes, tothom se lesmirava amb cert esfereïment. Les dones i els vailets no hipassaven mai per sota, a entrada de fosc, que no cuitessin apersignar-se. Fins havia arrelat en els pagesos la creença queentre aquells murs sacoblaven, i dentre aquells murs eixiencada divendres a la nit, centenars i centenars de bruixes que,comandades pel Barbut, el rei dels bruixots, sescampaven arreu acavall de les escombres, sembrant la mala astrugància per lamuntanya i el pla, escampant les malures pels sembrats i elsboscos. Elles eren les que havien delmat les vinyes amb lafiloxera; elles les que enviaven la calamarsa que malmetia elscamps; elles les que feien congriar el mal temps i forjaven elsllamps que atuïen alzines i roures, deixant-los corsecats i sensealtre sosteniment per la brancada que la escorça mig buida.Bregat en les coses del món, en Biel no les creia, aquellesfalòrnies. Per això, un cop forjat lintent, no va dubtar gens nimica a posar-lo en obra.Era cap al tard dun dia de tardor, i justament a lindret delcingle de Mal-vent, el cel es veia, des del poble, aclarit detant en tant per la lluïssor dels llampecs, que tenyien afoguerades els colrats murs de la torre. Una atapeïda negror denúvols, encastellats els uns a cavall dels altres, sanavaenfilant espai amunt, i, escampant-se ensà i enllà, amenaçava laterra amb abrigar-la.La fosca sensenyoria de tot, ennegrint els torrents ientaforant-se per lespessor dels boscos; mentre, imposada per latempesta que venia, la natura callava.Ni un crit docell, ni una remor de fulles, torbava la quietud; ifins laigua que sescorria avall per les obagues del córrec delHome-mort semblava que no gosés fressejar i davallava quietonai ensopida.Els pagesos, amb tot i ser arribada lhora de plegar, abandonavende mal grat les treballades, tement ser víctimes dalguna malapassada del temps que els robés en un instant les suades dunrosari de dies. Sorruts i afeixugats sota el pes de llurscavil·lacions, abaixaven el cap i caminaven silenciosos cap allurs vivendes, bo i donant de reguard alguna que altrallambregada a lindret de la torre.Quan sen creuaven dos per un camí en lloc de bescanviar unsalut, llançaven una expressió dangoixa.-Mala nit sens prepara.-Certa refè que sí.I tiraven avant, mentre llurs paraules ressonaven, entre laquietud, a tall de malediccions.Dintre les cases, les dones cremaven fulles de llor, enceniendavant les imatges els ciris del monument i encreuaven candelesbeneïdes a lampit de les finestres, subjectant-les amb pedres dellamp, mentre de baix en baix remugaven oracions a la Santa Creui a Santa Bàrbara, a Sant Marc i a Sant Lluc.I mentrestant la negror sestenia més i més. Ja no era formada
  3. 3. per un escastellament de núvols, sinó per un núvol sol, perògras, atapeït, pesat i ample: prou pesat per a fer la il·lusióque, a certs indrets, arribava a tocar la terra.Una forta ventada, un imposador bufarut, va aixecar tot duna lapols dels camins, fent-ne eixir una nuvolada que semblavaencarar-se amb la del cel per entaular-hi batussa. Però la delcel, com si volgués repel·lir lembestida, va començar a escopiruna gotellada espessa i forta que matava la pols tot just nada.La fosca, enfilant-se del fons de les clotades, muntanyes amunt,i estenent-se, de lespessor dels boscos, planes enllà, haviaacabat per regnar arreu. El vianant, esmaperdut, ja havia derefiar-se, per a trobar ladreça bona, de la claror dels llamps odel tritlleig de les campanes que assenyalaven el mal temps,desafiant-lo ardides i ressonant com un clam de misericòrdiaentre el terratrèmol dels trons, els ruflets de la ventada i elxapoteig de la pluja.I, com més anava, més fort plovia. I es començaven a engreixartorrents i rieres... I el riu, que neixia a laltra banda deMal-vent, sota mateix del cingle, ja no baixava mansoi i callat,sinó a capbussons i bruelant dira.Tota la nit, tota la santa nit, va durar el mal temps, sensedonar-se un sol moment de treva ni donar-lo de descans a la pobragent de Cassanelles, que temien trobar-se, lendemà, amb totesles viandes capolades, i que tremolaven davant les negrors delhivern de fam que els esperava, si Déu no sen compadia.Dolenta com havia estat lanyada, no els mancava sinó que lestardanies sels en anessin també aigua avall.De tots els cors saixecaven precs i de tots els llavis neixienoracions, que eren interrompudes, de tant en tant, per aarribar-se, qui les mormolava, fins a una finestra, i donar unallambregada al defora.Per això, lendemà, quan, ja allunyat el flagell, va sortirtothom de les cases, cadascú podia donar raó de les puges ibaixes que havia fet la tempesta en tot el curs de la nit. I, peraixò també, quan un dels pagesos va contar que, tan bon punt comhavia començat la pluja, havia obirat, a la claror dun llampec,una mena de fantasma que, des del cingle de Mal-vent, frec a frecde la torre del Barbut, amenaçava el poble, tot el terme va podersortir per testimoni.A cada casa hi havia algú que ho havia vist.IIFIDELITATLa brama va córrer tot seguit: en Biel shavia donat a lesbruixes, amb el sol intent de revenjar-se dels mals averanys ambquè lhavia rebut el poble a la tornada de presidi.A totes les taules sen feia plat, i a tots els marges sentada.Les comares no sabien retreure altra conversa, ni es cansaven defer predicots a les fadrines, conjurant-les que, per més que hiveiessin or a segar, no sacostessin mai per mai als boscos del
  4. 4. comte. ¡Bona lhauria feta, la que, entaforada entre lespessordels alzinars, shagués topat qualsevol dia amb en Biel!Un esverament estrany va fer-se mestre de tothom, i al record delcrim comès pel presidari, va començar a acoblar un temor incertde mals desconeguts. ¿Qui sap quines arts en duia apreses, delpresidi? I ¿qui sap quin servei en faria, daquelles males arts,ara que era coneixedor de les de la bruixeria?... Per això tothomsapartava dell com dun empestat i les mosses en fugien com deldimoni.No més nhi havia una que no en sentís por. Era la Malena de calCosta ferrer, una minyona escanyolida i alta, blanca de pell comuna damisel·la i negra dulls com una verge mora. En altres tempshavia tingut tracte amb en Biel; i ni el crim comès per ell, niels anys de presidi que en varen ser la cua, varen aconseguir quees decantés per cap dels altres minyons que li feien laleta.Passats alguns anys de la condemna, creient que ja no el veuriamés i veient-se de sol a sol agullonada pel seu pare, haviasemblat que feia bona cara al mal temps escoltant els propòsitsde lhereu Bartra, que no la deixava de petja; però, encara novaren arribar noves de la tornada den Biel, va desentendres totseguit de lhereu Bartra i dels seus intents de casori. Elsconsells de lapotecària, que li era padrina; les amenaces delseu pare, que feia sempre grans bocades de rompre-li un braç ambun samaler; i fins els predicots de mossèn Esteve, el rector,que, com qui no ho vol, procurava topar-shi i cercar-hiconversa, varen resultar eixorcs. Tot el que tenia descaient hotenia de tossuda, aquell llamp de mossa. Prou que ho deia el seupare: -Quan ella fica la banya a un forat, no hi ha qui la facicedir.Però en aquella ocasió lhome va pendres la cosa a la valenta:-Hem de veure qui podrà més: ella o jo.I, de primer antuvi, va privar-la de sortir al carrer. Fora lesestones que la necessitava perquè li aguantés la pota dunabèstia o li abrandés la fornal a cops de manxa, no la deixavamoure de la banda del darrera del casalot on vivien. De comprarla minestra de cada dia sen cuidava ell mateix; si al cap de lasetmana havien de proveir darròs o fideus, aprofitaven el momentde sortir de la missa matinal. Després, un cop feta la compra, senanaven de dret a casa, i, havent esmorzat, la mossa es quedavasola, tancada amb pany i clau, i el pare marxava per les seves,no deixant-se veure en tot el dia més, puix ja era cosa sabudaque les festes les passava a lhostal.¡Que tristos que els trobava, la Malena, aquells diumenges!...Tristos i cançoners que no sacabaven mai.I no era pas que li manqués distracció, perquè, entre netejardherbotes les regues i els caminals de lhort, escatar eljoquiner de les gallines i canviar el jaç dels conills, gairebétenia entreteniment per a tot el dia.Però, encara que mentre en Biel havia estat a presidi shaviacondemnat per gust a no moures de casa, ara que aquellesclavatge li era imposat, semblava que li esdevingués feixuc:tan feixuc, que molts dies els passava capficada per la dèriadescapar-se de casa, de fugir camps i boscos enllà, lluny, ben
  5. 5. lluny, fins a les terres desconegudes de què, quan era criatura,li parlava sa mare en les rondalles. Amb tot, no somiava pasanar-se-nhi sola, cap a aquelles terres, sinó en companyia denBiel, que hi podria viure tranquil, reposant de les fadigues iangúnies que li havia portat la seva hora dencegament.I encara, sense en Biel, hauria fet seguir la Ruixqueta, unacabra cega i coixa que criava i a la qual duia gran voluntatdençà que lhavia guarida de les nafres que varen cegar-la iocasionar-li la coixera.Sen recordava com si acabés de passar, la Malena, daquelldaltabaix. Era de bella nit quan va despertar-se tot duna,enlluernada per una gran lluïssor que venia de la banda delllenyer. Aixecar-se, tirar-se al damunt uns faldillots, córrerdesaforada a la cambra del seu pare i llançar-se al defora, vaser obra dun dient davemaria. Verge pura! Tot el llenyer estavaabrandat, i les flames, després daferrar-se a la porta de lacort, sescampaven ja per la coberta, enrondant-la duna coronaresplendent.La primera cosa que va tractar de salvar varen ser els conills iles gallines: sobretot les gallines, que li servien per acomprar-se bonics amb els diners que li donaven a guanyar amb elsous. Per això, endinsant-se resoluda pel corral, va posar-se a lafeina amb tant de cor i shi va aqueferar de tal manera, que nisentia els bels llastimosos llançats per la cabra des de la cort.I quan entre els lladrucs dels gossos, lenrenou de laviram iels crits que eixien de totes les cases del poble, li va semblarsentir-los, ja no li podia fer cap bé ni cap mal, a la bestiola.La porta, consumida per les flamarades, mostrava escletxes prouobertes perquè pogués passar-hi el cos mesquí de la cabra.Aleshores, tots els que havien acudit al foc varen poder veureuna llei de mal esperit que, amb la pelussera encesa i llançantfetor de socarrim, sortia enventat de la cort, botent com unapilota.Ventura que un dels veïns va tenir la pensada dabrigar la bèstiaamb una manta: sinó, potser hauria mort de la feta. I si nohagués estat el compte amb que la Malena va guarir-li després lesnafres, ben segur que tampoc se nhauria escapat de morir.Per això se lestimava tant. Per això i perquè, de molt abansdanar en Biel a presidi, se lenduia sempre de companyia: ambella anava el dia que el minyó va segar-li el pas, al fons delcórrec de lHome-mort, per dir-li que lestimava; amb ella pertestimoni, shavien contat més endavant llurs secrets, i havientrescat esterrossant-se per les foscors dels boscos del comte, ihavien passejat tranquilament per tots el viaranys del terme.Fins al comiat que varen donar-se el dia que ell va comparèixer ala ferreria tot esbufegant, dient que acabava de matar el Picotí,la cabra hi era present, com hi era lendemà, quan va travessarel poble entre els dos civils que varen aixarpar-lo abans depassar la ratlla. Semblava que, en totes les penes i en totes lesalegries de la Malena, ella hi hagués de pendre part. Cega i tot,endevinava sempre els humors de la mossa, i brincava de goig quanestava alegre, i se li agemolia, consirosa, als peus, quan estavatrista. Era com si flairés la sort.A vegades, comparant la den Biel i la de la Ruixqueta, a la
  6. 6. Malena li semblava que venien a ser una mateixa cosa. Perquè, bengarbellat, tant a ell com a la bestiola, totes les misèries elsvenien duna hora de mala astrugància. Res: un moment dedesgràcia i una tirallonga de mals per seguici. Sinó que, aixícom a la cabra la seva mala hora li havia dut una esguerradura decos, a en Biel li havia congriat una esguerradura dànima. Encaraque qui sap qui ho era més, desguerrat dànima! en Biel o moltsdels que linculpaven de les malvestats que pesaven sobre elpoble dençà que havia tornat de presidi?... De llamps ipedregades i malures, sempre nhi havia vist, ella, al poble. Isi bé era cert que dalgun temps ençà els flagells semblavencréixer, i el gam sensenyoria del bestiar, i la cuca malmetiales plantes, també ho era que tothom semblava tenir més mal cor:fins el seu pare, que la tractava, a ella, amb els mateixos roncsque als matxos que li duien a ferrar!Un dia va arribar a posar-li la mà al damunt i tot.Era pels encontorns de Sant Martí, i la natura reviscolada per unxàfec que havia caigut el dia abans, mostrava un entendriment quesencomanava a laire, entrecreuat de baf dherba i farum deterra xopa. Una nuvolada de plom sextenia pel cel a tan pocaalçària, que semblava que a trets de fona se lhauria pogudaesbotzar. Pel damunt del poble hi surava pesadament una xafogorestranya, una calda ensopidora semblant a la de les migdiadesdestiu.Tot el matí havia estat, la Malena, manxa que manxa, i el seupare, ferra que ferra... La suor que perlejava la pell de lamossa era com una rosada lleugera si es comparava amb la queamarava tot el cos del ferrer. Tant lun com laltre sentien depart de dins una cremor com si tinguessin les entranyesconvertides en caliu.Per això, en Costa, desentenent-se dels propòsits que havia fet,va manar a la Malena que agafés el poal i anés a la font aproveir daigua fresca.I la noia va obeir sense tornar resposta, desapareixent carreravall amb el poal buit sota laixella.Però va passar un quart, i la Malena no tornava; mitja hora, i nirastre della. A lúltim, al cap duna hora ben repicada, vaaparèixer, carrer enllà, esbufegant de fatiga, amb els llavisestrafets per una rialla estranya que semblava il·luminar-li elrostre, malgrat lesverament que duia pintat als ulls.Arribar a la ferreria, caure a terra a lempenta dun cop depuny, i esmicolar-se el poal en deu mil trossos en topar amb elsrierencs de lempedrat, va ser obra dun dir Jesús.Tenia la mà de ferro, el Costa ferrer.De sobte, revifant-se, va fer la mossa un salt enrera, com unagata que es prepara a treure les urpes; però, esporuguida per lamirada del seu pare, va anar-sen de reracules cap a la cuina aenllestir el dinar.I al cap dun moment, sense pensar en lardentor i el formigueigque sentia a la galta, seguia ja amb un cantusseig alegre elsmoviments del ventall.
  7. 7. IIILIDIL·LI DEL PRESIDIARIEl poble de Cassanelles es reduïa a un carrer costerut i ple degepes, que seixamplava al cap damunt, formant plaça al davantde lesglésia i anguilejant entre alzinars i roqueters: alzinarsa lesquerra, roqueters a la dreta, cingleres a la banda de dalt,timbes a la de sota. En dies de mal temps semblava que saguantésper miracle i que a cada espetec de tro o a cada esclat decentella hagués danar-sen de tomballons, arrossegat per lescascades i els torrents que rebia de tots costats i que, enajuntar-se part davall del poble amb les aigües del córrec delHome-mort, el convertien en imposadora riera.Les parets i marges que en tals ocasions havien desaparegut, lescases que havien quedat sense una capsa de bròquil ni una matadensiam a lhort, i els arbres que havien estat arrencats desoca i arrel per a seguir el camí de la rierada, no tenien fi nicompte. En tots els indrets del terme hi havia records detemporals. Allà es veia una pregona entallada que feia memòria dela penya que abans shi ajeia; aquí una clapa de roca viva quehavia quedat descoberta en ensulsiar-se la gruixa de terra quelarrebossava; més ençà un roure corsecat pel llamp; més enllà unareny que convertia en terra eixorca el que havia estat conreuple dufana.De la primera nit que va passar en Biel a la torre del Barbut, enquedava encara, al capdavall del poble, travessant, a tall depalanca, el córrec de lHome-mort, un arbre vell atuït per latempesta. Com que venia a lindret de la font i estalviava lamarrada que shavia de fer abans per anar a laigua, ningú vapensar a treurel, i va quedar allí com a testimoni dun grandaltabaix.El dia que, després duna tirallonga de setmanes de no sortirsola, va anar la Malena per primera vegada a la font, el vaempendre resoluda, sense temor al rodament de cap que podiaestimbar-la cinc canes ensota. Per tots aquells encontorns no sesentia altra fressa que la de laigua saltant de la canella a lapica, per a caure formant regueró fins al córrec i seguir desprésavall, cap a perdres en el corrent del riu que, nat sota elcingle de Mal-vent, anava engruixint-se a mesura que davallava alpla en el qual es veia relluir com una formosa cinta argentada.Al ser a mitja soca, la Malena va dirigir la vista a la terrabaixa. I en veure aquella amplada dhoritzó, va sentir desitjosde seguir el camí de laigua... daquella aigua que, escapant-sedels murs de roca que lempresonaven al nàixer, podia escórrer-selliurement, sense lligams que la subjuguessin, reposant per lesrescloses que de tant en tant li segaven el pas, i continuantdesprés la seva tasca gloriosa de donar força als molins i ufanaals conreus, domplir de vida els camps del pla i les fàbriquesque hi blanquejaven, semblants, amb llurs finestres, a immensosruscos remorosos de treball.Un cruiximent de fulles, provinent de lespessor de bardisses queprivaven de veure el fons del córrec, va fer estremir la Malena,que, com si es despertés dun somni, va cuitar a travessar lapalanca i va acostar-se a la font, posant el poal sobre la pica i
  8. 8. aguantant-lo per lansa, de gairell, perquè el raig de laigua,en deixar la canela, entrés sencer pel tarot i no sen perdésgota.Així que un devassall de bombolles va coronar la boca del poal,escampant-se en regalims per les seves parets ventrudes, laMalena va sentir una frisança estranya que li va fer córrer entrecarn i pell una onada freda. Sense que els seus ulls el veiessinni les seves orelles el sentissin, endevinava al seu darrera lapresència dalgú.Com coniller que flaira el rastre duna peça, va eixamplar elsnarius del seu nas prim i delicat, i, desplegant tot seguit elsllavis, esblanqueïts com fulles de rosella mal nada, va bleixaramb totes les seves forces, tot fent acció de redreçar-se igiravoltar sobre si.Però no va tenir temps: Unes mans amples i fermes varen tapar-lila vista i privar-li lacció.-Fuig! Vés-ten! Gicamm estar!- va cridar esfereïda.I aferrant les seves, esprimatxades i ossoses, a les mansrabassudes que entenebrien els seus ulls negres, va deseixir-senduna revolada, i, amb un salt de gata perseguida, va enfilar-seal marge que saixecava darrera la font i va plantar cara alenemic.Després, ja revinguda, va dir amb aire tendre de reny:-Tota mhas esporuguida.-Tets tornada prou esquerpa!- va fer en Biel, que se la miravade baix estant com si, penedit dhaver-la sobtada tan asprement,no shi gosés atansar.I varen quedar llarga estona en la mateixa positura: ella, al cimdel marge, guaitant-lo fixament; ell, dues canes ensota,ennartant de contemplar-la.Al darrera la mossa, senfilava rost amunt, a tall davançadadels boscos del comte, un clap dalzines de brancam retorçat icopa tofuda que, amb tot i llur majestat darbres centenaris,semblava que restessin aclofades sota el pes de lestesa denúvols pesats i atapeïts que anava de llevant a ponent i detramontana a mitjorn. Una quietud basardosa shavia fet mestressadels voltants. Fins semblava que la remor de laigua restésesmorteïda.La Malena, sang-glaçada de primer antuvi, va sentir-se tot dunplegat corpresa per laire de beatitud den Biel; i senseparar-hi atenció, va mig aclucar els ulls i va somriure.Ja era romput el glaç. Com si aquell somrís hagués foragitatlangúnia que el lligava, en Biel va recobrar el moviment i lavida, es va acostar al marge i va rompre a parlar:-¿Fa, Malena, que no men tenes, de por?... ¿Fa que no ho ets,tu, com les altres mosses, que dun cort lluny ja fugen de mi comels dimonis de la creu? Fa que ets la mateixa de sempre?...Caminant desma, la noia shavia acostat a la vora del marge. I
  9. 9. ell, que lesperava sota, en sentir-se la mà que li allargavaenclosa amb ferma estreta, va notar que un formigor estrany lirecorria la còrpora i li feia perdre el món de vista, amb perillque la Malena, en deixar-se caure confiada en ell, rodolés pelribàs fins al córrec.I ben poc va mancar-sen perquè això succeís: tan poc, que, ambtot i haver-se arrapat a una branca darboç, no va podersalvar-se de caure asseguda a terra.Un davassall de cireres caigudes de la branca va escórrer-seavall, caient a laigua amb una remor alegre.Allavors, en Biel, desfent-se dun sacotell que duia penjat atall de sarró de mendicant, va asseures al costat de la noia,reprenent la paraula.-Digues-mho, Malena, que no mhi tenes, per un mal home.-Per què thi haig de tenir?- va fer ella, no sabent on dirigirla vista.-Com que tothom mhi té... i com que ho sóc...La Malena va guaitar-lo esverada; però ell la va tranquil·litzartot seguit.-Sóc dolent per tothom... menys per tu. ¿I sabes per què ho sóc,de dolent per tothom? Perquè tothom ho és per mi. Emprò tu no hoets. Fa, Malena, que no?...Com si no el sentís, la noia sestava quieta, amb la vistaclavada al fons del córrec, recoquillant frisosament amb els ditsel corn del davantal de cànem i llana.Tot duna, sense respondre al que li preguntava en Biel, va fer,amb veu tremolosa:-Diuen que tets donat a les bruixes.-Als dimonis, me donaria!- va esclafir ell, encès per una onadade sang. Però va revenir-se aviat, i va afegir: -Mira, Malena:con vaig matar al Picotí, tota la gent de la rodalia va estar-necontenta. I les mosses varen ser les primeres destar-ne, perquètotes sabien que amb el Picotí, el més sagrat hi perillava. Comque, quan la raja li venia no tenia fe ni llei! Prou que ho sabestu, que més dun cop havies estat en perill de caure a les sevesurpes!... I prou que ho sabes, també, que això va ser una de lescoses que em varen fer venir set de la seva sang!Pel cervell de la Malena va passar-hi, com un llampec, el recorddel Picotí. Havia estat lescanyapobres de tots els pagesosdaquells volts, i en anys descassetat tenia gairebé endogaladestotes les cases del terme. Per això shavia fet senyor de tot elpoble, que lobeïa com la ramada al pastor; per això disposava delhonra dels altres com duna mercaderia que es pot comprar ivendre sota preu; i per això havia mort a les mans del minyó que,tenint-li a arrendament cotat una part de les terres, se nhaviavist despullat tot duna, després de regar-les un grapat danysamb la seva suor per convertir-les, deixorques que eren enarrendar-les en els conreus més ufanosos de dues hores a larodona.
  10. 10. -Si no li hagués fet la tussa,- va seguir en Biel -qui sap quèseria, ara, de tu!... Perquè el que ell volia era fer-te seva. Iper això, despitat com estava, me va pendre el camp, el lladre!-Encara li tenes malícia?-Tant com això, no. Emprò de vegades mencenc i no puc fer-himés: sabes?... A qui en tinc, de malícia, és a tot el poble.Perquè tu ja ho sabes, que no hi havia home de sis hores a larodona, que no hagués tingut gosar per fer el que vaig fer. Sinóque cap va atrevir-shi per por de les resultes. I la prova ésque tots varen estar-ne contents, de la mort del Picotí. Emprò,con la cosa va anar per justícia, tothom me va girar lesespatlles.Va callar el minyó; i la Malena, que shavia oblidat del seu parei del poal, va fer acció d aixecar-se. Però una miradaembadalida den Biel la va deturar.-Que nets, de gopa! .-De debò?-Tant ho ets, que ara tot just, con eres a dalt del marge i jo etmirava de baix estant, me semblava que mhavia tornat pitit,pitit, com con feia descolà i em contemplava la Mare de Déu delaltar del Carme. I mirat: mha passat una cosa ben igual comel que em passava llavores. Con la posàvem a terra els diesdescarràs, la cuidava espatllar a cops despolsadors; emprò conera sobre laltar i la veia enrondada dàngels, fins i totmarribava a semblar que amb les patacades li havia fet mal.Doncs això mateix mha esdevingut suara: con te som vista al peude la font, mhan vingudes ganes de sobtar-te; emprò com tetsenfilada al marge i mhas mirat amb aquells uis tan esverats,llamp, quin respecte!-Vòs dire?...-Tho ben juro.I varen callar altra vegada tots dos, i va tornar a regnar peraquells circuits una quietud basardosa.Les batallades de les dotze, escampant-se al volt del campanardel poble i retrunyint de cingle en cingle, varen sobtar totduna la parella, encomanant a la mossa un esverament que li vafer travessar enventada la palanca i enfilar-se a trenca nou decoll costa amunt fins a entrar al poble.Ell va quedar-se pal-dret, contemplant com fugia.Després, un cop fos lencís, va pendre el sacotell que haviadeixat a terra, sel va penjar al muscle a lesgairada, i,mandrosament, girant tot sovint els ulls cap al poble com si senallunyés amb recança, es va enfilar rostos amunt i vaentaforar-se per les negrors dels boscos del comte, sense fer casde les gotes grasses i feixugues que, arrencant una immensa remorde les copes de roures i alzines, començaven a davallar del celen espès ruixat.
  11. 11. IVBON LLEVATA presidi, hi havia conegut, en Biel, un minyó de pocs anys,víctima, com ell, duna mala hora. La feta que lhavia dut apresidi era un furt sacríleg, comès en companyia de dos amics,estudiants, com ell, de capellà, i encarregats, amb ell, de laguarda de la Seu del poble on estudiaven.Pobres tots tres, i obligats a guanyar-se la carrera fentdescolà, vivien modestament dintre el gran temple, menjant idormint a redós del campanar, en unes amples i nues peces quevenien darrera el rellotge, travessades de baix a dalt per larodona caixa de lescala.¿Va ser la comparança de llur pobresa amb els rics tresors de laCatedral, el que va temptar-los?... ¿Va ser que un dels tres,inclinat per naturalesa al lladronici, va encomanar als altres lapodridura de la seva ànima?... ¿Va ser que tots a la una varensentir-se encegats per la temptació?... El company den Biel noho sabia: només es recordava duna nit en què, embriac de desigsmai sentits fins aleshores i amb el cervell enterbolit perlaiguardent begut havent sopat, ajudava amb totes les forces elsseus companys en la tasca darrencar diamants i perles i maragdesde la custòdia dor, que era la millor gala i el més preat tresorde lesglésia.I després daquella nit... res: una tirallonga de setmanes de ferla cuitamaga per camins perdedors a través dels boscos, passantel dia a laguait i esperant amb ànsia la nit per continuar lacursa... fugint dels homes, amb tot i les riqueses que duien...esverats a tota hora pel témer de la justícia.-Però no era pas la justícia dels homes, la quem feia més por-solia dir el company den Biel, en recordar la feta: -la quetemia era la de Déu, que em sentia pesar a la conciència amb lafeixugor duna muntanya. Per això, quan vàrem caure a les mansdels civils, vaig estar-ne potser més alegre que no ho estaré eldia que mobrin les portes del presidi i pugui tornar a casa.Temia la justícia, i fins que vaig veure-mhi a sota no vaigtrobar repòs. ¿Què nhauria tret, de la llibertat, si sempre emsentia les entranyes rosegades per aquell corc que no em deixavaviure?I era tan ferm el penediment del pobre sacríleg, que es passavales hores enteres amb la vista clavada al cel, i esmerçava tot eltemps que podia a donar bons consells als seus companys decaptiveri.Però gairebé tots es mofaven dell, no donant-li altre nom que eldEscura-llànties, i rient-se, amb rialla estúpida, dels seuspredicots.Moltes vegades, amb en Biel, passaven lestona enraonant,comunicant-se els records dinfantesa, parlant del temps quehavien passat fent descolà, lun a la immensa Seu del poble onestudiava, laltre a la menuda esglèsia de Cassanelles.I més dun cop els havia succeït descapar-los les llàgrimesgaltes avall, i més de cent, les oracions que aixecava al cel
  12. 12. lEscura-llànties demanant clemència pel seu crim, senfilavenespai amunt barrejades amb les den Biel, que beneïa a tot horala sort que, en mig de la seva desgràcia, havia tingut de trobarsemblant companyó.Per desventura seva, aquella amistat no va durar gaire. La vatrencar la mort amb un cop sec, enduent-sen lEscura-llàntiesdun atac al cor, sense donar-li temps més que de rebre Nostramo.I en Biel va quedar esmaperdut, com nàufrag que, obirant al llunyla farola que ha de guiar-lo a bon port, es troba sobtadamentcapbussat per una onada que el deixa entre tenebres.Les llàgrimes que va costar-li aquella pèrdua no tenien fi nicompte. Fins al cap de moltes setmanes... de molts mesos i tot,no va poder treure-se-la del cap. La befa dels presidaris noaconseguia, als primers temps, altra cosa que convertir en ira laseva pena resignada. Però, de mica en mica, el record delEscura-llànties va anar-se-li borrant del magí, i va acabar percercar-se nous amics que, amb llurs consells i llur experiènciadel vici, varen cuidar desfer la bona obra de linfeliç sacríleg.Amb tot, no varen poder destruir el bon llevat que el minyó duiaa lànima i que, en les estones de repòs, semblava esponjar-se,envair-lo de cap a peus, sobreeixir-li pels ulls en gotesamargants, i nuar-li el cor en ferma estreta.Si en semblants ocasions algun altre presidari shi gosavaacostar per fer-ne mofa, es sentia de sobte envaït per una onadaque lencegava i li feia perdre el món de vista. Era com si unaforça desconeguda li regirés les entranyes, atiant-lo a venjar-sede limprudent que torbava la seva pau.I, si bé molts cops tenia temps de dominar-se, altres, sobtat enles seves cavil·lacions, es redreçava tot duna, i les sevesmans, sense que arribés a fer-hi esment, se nanaven totes solesa engrapar com estenalles dacer la gorja del provocador, fent-licridar Déu i ajuda.Però tot seguit afluixava, sentint pels seus dintres una veu quesemblava repetir-li les bones paraules amb què lEscura-llàntiesel solia encoratjar per fer-li més rebedora la vida de presidi.-Benaventurats els pacífics, perquè ells posseiran la terra.Aquestes paraules, que duia en Biel estampades al cervell com ambencuny, eren per a ell la promesa dun canvi de fortuna. Per alseu estret magí, venien a significar que, així com un temps haviatret bons fruits duna terra eixorca, a còpia de paciència i desuades podria un altre dia fer la mateixa obra i posseir unesaltres terres i viure amb completa pau.I veus aquí perquè, en sortir de presidi, va fer cap al seupoble amb el cor obert a lesperança, creient que els anysdabsència haurien esborrat de lencontrada el record del seucrim, ja prou purgat amb el seguici de penes que havia portat percua.Però, en veure lacolliment que tot el poble li feia, vasemblar-li que se li tanquessin per un mai més les portelles detot benvenir, i es va creure més infeliç, encara, que quan era apresidi. Lesclavitud en companyia li era molt més grata que lallibertat de bèstia esquerpa; aquella llibertat que el condemnava
  13. 13. a fugir de tothom per no veure com tothom fugia dell.De vegades, en considerar la seva sort, lenvaïa una profundarancúnia, que li encomanava una abrandadora set de venjança.Aleshores hauria robat i mort, i shauria girat a mossegadescontra els seus semblants amb la mateixa ràbia dun gos foll. Esfeia mestressa dell una mena de fam de destruir, i atuïa a copsde garrot les branques dolivera que li eixien al pas...esclafava i malmetia a trepitjades les tòries dels ceps... migpartia amb revolada ferma els plançons de roure i dalzina...Semblava que lesperit de lhome treballador que havia estat enaltre temps, li renaixés tot duna, obligant-lo a malgastar dunamanera o altra les forces condormides dintre seu.VLA DÈRIA DEL MALCerta nit, va venir-li, a en Biel, la rauxa danar a fer mal alcamp den Bartra. A la tarda havia vist lhereu que sortia delcamp de dalt, i shavia sentit recremat per una foguerada quelhavia envermellit fins a les orelles. Justament, aquell camp,que havia estat del Picotí, era un dels que més angúnies licostava. Les gotes de suor que hi havia foses no tenien fi nimesura. Fins el rengle de noguers que el vorejava a la banda deponent era obra seva. Ell els havia plantat, ell els havia vistcréixer, ell els havia espurgat per ajudar-los a viure. I, alcapdavall, per què? Perquè, a la llarga, els de can Bartra senhaguessin de gaudir. Llamp de llamp! Nhi havia per a ferbullir les tripes!...Però encara hi havia una altra cosa que no se larribava aacabar, en Biel: lintent de casori amb la Malena que tenialhereu Bartra. Allò sí, que li encenia les sangs!Ple de rancúnia, així que va ser nit entrada, va armar-se dunllarg ganivet que havia comprat en tornar de presidi, vadirigir-se boscos avall fins al córrec de lHome-mort, i vatrencar després a lesquerra, emprenent amunt el caminet delshorts, que, arrenglerats de cap a cap de poble, sescalonaven totdarrera les cases, vorejant el ribàs del córrec.Ja fora poblat, va tirar a la dreta, camps a través, i en undient de parenostre va ser al de can Bartra.El cor i els polsos li batien esvalotadament, les orelles librunzien com si tingués el cap convertit en un rusc, i els punysse li cloïen amb tanta força, que cuidava escorxar-se amb lesungles els palmells de les mans.Al seu entorn la terra reposava; al seu damunt els estelssomreien, animant la immensa volta amb llur parpelleig continuat.Els noguers, en sentir en llurs copes lalè glaçat de latramuntana, semblava que es queixessin.La nit era freda i fosca, però lardentor de la seva ira privavaa en Biel dadonar-se de la fredor, i li feia endevinar, entreles tenebres, els milions darestes verdes amb què el blat, natde tot just, espurnejava el camp, que sestenia al bell costat
  14. 14. dun encinglat pendent cobert de rierencs i esquerdalls de roca,entre els quals sarrapaven a terra grans clapes despargoleres igarrigues.Per salvar el camp de les esllavissades, els de can Bartra havienfet, daquell costat, una tanca de petites lloses primes illarguerudes, trencades a cops de mall, que saixecavenarrenglarades com sentinelles.Amb lajuda del ganivet i dun tros desquerda semblant a unapicassa, va començar en Biel a gratar la terra on estavenclavades, posant-se a la feina amb tant de cor, que ben aviatvaren trontollar totes. Aleshores, arrapant-shi fortament alcapdamunt, va començar a tombar-les dintre el camp, bo iestirant-les cap a laltra banda i fent-les rossegar per damuntdels terrossos, per aixafar-los i fresar-los i picolar el blatnaixent.La seva intenció era envair el camp amb rocs de la clapissa. Peraixò, un cop va haver arrabassat les llosetes de la tanca, vacomençar pacientment, sense sentir-se de la fatiga, a traginarcamp endins els esquerdalls i rierencs de més cap ensota delpendent, no fent gota de cas de les esgarrapades que rebia de lesgarrigues en arrencar-les, ni dels esqueixos que li llevaven dela pell en dur-los duna banda a laltra.Malgrat la gelor, tota la seva còrpora estava amarada, ilardentor que li cremava els dintres sescampava al seu voltanten lleu fumerola, semblant a la dun matxo de càrrega després dellegües i més llegües de camí al cor de lhivern.A cada viatge semblava que posés més delit, com si la sang que librollava de les mans, i la suor que li xopava la camisa, i elbleix fort i seguit amb què sengolia i llançava laire, lirenovessin constantment les forces...Tenia com una embriaguesa denardiment que li feia sentir lanecessitat de desfer-se de les energies condormides dintre seuper una pila danys de repòs. Lantic treballador que havia sabutfecundar amb el seu treball aquella terra, abans eixorca,renaixia amb imposadora empenta, atiat per la dèria del mal,agullonat per la set de venjança.I linvasió de pedra anava cobrint terrossos i més terrossos,aixafant sota el seu pes atuïdor les febles arestes del blat, iabrigant tota una banda de camp com duna franja blanquinosa.Per un moment en Biel va contemplar la tasca feta; però, noquedant-ne satisfet encara, va enfilar-se per la clapissa amblintent dacabar-la.Descalçats els esquerdalls i rierencs de la banda de sota, elpendent quedava prou lliure dembarassos perquè hi poguessinrodolar els de més cap al cim. Fer-sen cabal en Biel i posar-sea estimbar rostos avall els que quedaven, va ser tot una cosa.Fins roques enteres varen davallar, empeses per ell, ficant-secamp endins com si no tinguessin aturador, i arrossegant, en llurcursa, el davassall de menuts palets que trobaven al pas.I la invasió va créixer... va créixer duna manera esgarrifosa,fins a deixar ben pelat un tros de clapissa i convertit enclapissa tot el camp.
  15. 15. Una feble claror de matinada sescampava per la banda desol-ixent, bregant per destriar les tenebres; el fred shavia fetmolt més viu; el vent semblava portar agulles de glaç, i de lescases del poble neixien eixordadors crits dels galls quecridaven el sol, quan en Biel, donant per llesta la tasca, vaasseures al bell cim de la clapissa per reposar i contemplar ambgoig immens la seva obra acabada.Acabada?... No pas del tot, que allà baix, a laltra banda delcamp, aixecaven llurs copes cel amunt els noguers que ell haviaplantat i que ara volia atuir amb lintent que els de can Bartrano poguessin gaudir-sen.Incapaç de tallar-los, va resoldre ferir-los de traïdor fent-losa tots la corretgeta. Era lúnic recurs que li quedava. Unaestona més de treball, i la venjança era completa.Coratjosament, va redreçar-se duna revolada i va llançar-seclapissa avall. La suor que lamarava, enfredorida pel repòs, lifeia córrer de cap a peus fermes esgarrifances. Però, sensefer-ne cas, va acostar-se als arbres, va engrapar el ganivet, iva enfonsar-ne la fulla a lescorça del primer rengle.Aleshores va apoderar-se dell un gran tremolor que li feia batreles barres i carriquejar les dents. El noguer, en rebre el tallque lescorxava, va semblar que llencés un xeric de bèstiamalferida.I aquell xeric va sentir-lo en Biel a lànima. Li mancava cor pera assassinar-los, aquells arbres! El camp, per més que elllhagués fecundat, no el considerava tan seu com els noguers,perquè el camp shavia renovat cada any, donant a cada collitadiferents viandes; però els noguers no: els noguers eren elsmateixos que ell havia plantat, que ell havia vist créixer, queell havia esporgat per ajudar-los a viure.Com si estigués espantat, duna estrebada va arrabassar elganivet, dun cop de dents va afluixar-ne la molla per tancar-lo,i duna estricada va arribar al córrec, seguint-ne a brida batudael corrent, fins a haver travessat el poble adormit, per aenfilar-se després boscos amunt, cap a les ruïnes que li serviendestatge.Anava enventat, com egua que sesquiva o poltre que sespanta. Lixiulaven les orelles; se li obria fora de mesura la boca perbeure laire, li sotraquejaven sense compàs els polsos, fent-lila mateixa impressió que si els hi mallessin.Quan va arribar a la torre del Barbut, semblava talment unaguilla que es fica a cau al veures encalçada. No va parar fins acaure lassat al fons del carreró que, segons dita dels pagesos,havia estat la boca duna mina que arribava a Mallorca.Allí, ajegut a terra, revolcant-se en la mar de negror quelenrondava, aclofat per la fatiga i atuït pel pes de la sevamala sort, va sentir amb plena consciència la grandària deldisbarat que acabava de fer i que podia acabar-lo de perdre per atota la vida.I va plorar!... Va plorar fortament, desesperadament, amb ladesesperació de la desgràcia que ja no té adop. I els seus
  16. 16. gemecs, sortint-li a batzegades del pit, semblava que fessintrontollar les parets i voltes del carreró.Però de mica en mica varen anar-se afeblint, i les llàgrimes, queli rajaven suara a glops, varen començar a davallar-li galtesavall seguidament, com deus de fel que no haguessindestroncar-se.Aleshores es va asseure, i, amagant-se la cara entre les mans, vaquedar-se quiet, amb la quietud de la fera engabiada que, fartade lluitar, acaba deixant-se caure rendida, renunciant de malgrat a la llibertat perduda. El seu plor era ja un plor quealleugeria de penes la seva ànima i que li recordava aquell plordenyorament que, quan era a presidi, feia exclamar alEscura-llànties:-Desfogat, fill, desfogat!... Vessa-les totes, les llàgrimesque et fan nosa a dintre!... Benaventurats els que ploren!El record del seu company desclavitud va ser per a en Biel unbàlsam que va calmar-li el cor esvalotat... una alenadadescalfor que li revifava lesperit decaigut.-Oh, si ell no shagués mort!...I, en la seva desesperació, va arribar fins a trobar enyor elpresidi.VIFIANCESDe la rabiola, va cuidar ferir-se, lhereu Bartra. En veure elcamp en aquell estat, va posar-se-li un tel als ulls, unregirament de tota la còrpora va fer-lo tambalejar, i va caurecom tocat per una centella, anant a topar de clatell al caireduna roca.Sort que un veí que va passar al cap de poc, va portar-lo acoll-i-be a casa seva: si no, ben segur que li hauria donat unque sentir, aquell cop de sangs. Prou que va dir-ho el barberdesprés denfonsar-li la llanceta als braços: -Si no li arribem atreure aquesta sang, sen podia fer deu pedres.-Per fortuna, tot el que tenia de petit ho tenia de fort, i envuit dies va ser el mateix dabans.Això sí; rancuniós com era, va quedar-li com una mena de rosec,una recança pregona de no haver esbravat tota la ràbia que elconsumia i que li feia exclamar sovint:-Lhi hagués poscut atrapar, al lladre!... Llamp me mati si no lihagués fet la tussa!Algú va aconsellar-li que tirés la cosa per justícia; però no hiva voler saber res. Justícia! Prou que se la faria ell, el diaque shi pogués adobar!... El que és aquella no li portaria pas avendre, en Biel!... Perquè, que lautor de la feta havia estat enBiel, no en tenia cap dubte: nhauria posat les mans al foc sensepor de cremar-se.
  17. 17. Malgrat la seva certesa, hi havia moments en què, rumiant,rumiant, acabava per dir-se que un home sol, en una nit, no podiahaver fet tanta feina. Però ben aviat, en recordar el braó de quèen Biel havia donat mostra sempre, tornava a posseirlassegurança que ell i no més que ell era capaç de semblantobra. Dun home com en Biel podia esperar-se tot. Això sensecomptar que per a alguna cosa havia de servir-li el seu tracteamb les bruixes.Aquest pensament va retenir-lo per uns quants dies dempendre latasca de posar remei al mal. Qui shi bat, amb les bruixes?...Amb tot, va acabar per decidir-se; i ajudat pel seu pare i laseva mare, va posar-shi de tot cor, deixant el camp net en mitjadotzena de jornals i tornant a colocar en un altre la tanca depetites lloses.-Ara que provi de tornar-ho a malmetre- va esclafir, un copllest.I, durant una mesada seguida, va estar cada nit a laguait, amblescopeta carregada de balins i el cor de rancúnia, decidit aengegar un tret al primer que gosés acostar-se al camp.Però no li calia pas la seva vigilància. En Biel, ferit pelpenediment, havia cobrat consciència de la seva situació i haviacomprès que, per la via seguida fins aleshores, no aconseguiriamai la pau de què estava afamat. Una conversa que va tenir amb laMalena va acabar-lo de decidir a llaurar dret.Era cap al tard dun diumenge de febrer. En Costa, que haviapassat la tarda a lhostal jugant i bevent, shavia ficat al lliten arribar a casa, queixant-se de rodaments de cap i quedant-seadormit com un soc.La Malena, en notar-ho, va sortir de casa amb lintent danar-sea esbargir. Dençà que shavien trobat a la font amb en Biel, laseva vida docell de gàbia li era esdevinguda més feixuga queabans. Tot el dia el passava pensant en escapar-se, fugir camps através, rondar pels encontorns del poble, per apaivagar, mal quefos només per una estona, la set de llibertat que la corsecava.Amb lesperança de trobar en Biel, va tirar avall pel carrersolitari, i, així que va ser a lindret de la font, va atravessarla palanca i va aturar-se un moment. De primer antuvi, la solitudque regnava per aquells voltants, aclarits feblement per lesdarreres lluïssors del dia i animats tan sols per la remor delaigua que davallava pel córrec i la que eixia de la font, liféu sentir cert esfereïment. Però, capficada per les ganes dereveure en Biel, va recobrar ben aviat el coratge, i va seguiravall per sobre el ribàs, desafiant les foscors del vespre.Ja era un bon tros avall, quan una fresseta que va sentir a untirat de pedra, va fer-la aturar i encomanar-li a les cames unformigor que li feia venir ganes de córrer cap al poble, desfentel camí fet. Però una mena de tafaneria estranya que sentia moltscops en ser prop dun perill, lempenyia avant amb tanta força,que aquell mateix impuls de córrer va servir-li per a allargarmés el pas i escursar la llunyària del punt on es sentia lafressa. Ben aviat va distingir clarament unes petjades fermes iuna veu que de baix en baix cantussejava, i la por vaensenyorir-se altra vegada della: una por tan i tan ferma, que
  18. 18. va restar-ne esclava fins després de conèixer en el cantusseig laveu den Biel.-Ets tu?- va fer temerosament, en veure sortir per sobre el ribàsla figura del jove, que sacostava amb el sac a coll i una malaescopeta penjada al muscle.Malgrat la fosca, que sespessia per instants, un llampecdalegria va aclarir els ulls den Biel.-El cor mho deia, que et trobaria. I per això cantussejava,veies!-Doncs, mirat jo també som sortit de casa amb lesperança detrobar-te.-De debò, Malena?... ¿Ben de debò, en tenies ganes, de veurem?-Certa refè!... I ja feia dies, que en tenia.-Pobra Malena!... Sabes pas lalegria que em dónes! Tu sí, quetenes un cor bo com el pa de fleca!... Si no fos per tu, ¡qui saplo que seria de mi!... Ventura en tinc, que el pensar en tu medóna coratge i majuda a suportar aquesta vida de mala bèstia queporto!Tot enraonant, havia deixat el sac a terra, i, després de ferseure la mossa, shavia deixat caure al seu costat, amblescopeta entre cames.-Don venes, ara?- va preguntar la Malena.-De cercar-me el sopar- va respondre ell.I, agafant el sacot, va treuren un conill.-És dels pedrers del senyor comte: sabes?... Molts dies ne tincventura, dels pedrers. Abantes macontentava del peix que podiaarreplegar per les gorgues del córrec i pels rabeigs de la riera;emprò laltre dia vaig baixar a ciutat, vaig fer negoci, i vaigcomprar-me aquesta escopetota, que em fa pla bon servei.La Malena va mirar-lo estranyada. No ho entenia, allò de fernegoci. I ell, que ho va conèixer, va butxaquejar una estona, vatreures una embosta de troncs de cirerer i cor de pinya, i elshi va acostar als ulls perquè els pogués obirar.-Con no sé què fer, mentretinc, amb un sanagrills, a fer pipes ipipots: sabes?... I, con ne tinc forsa, baixo a ciutat i melsvenc al marxant dels Quatre-cantons. Tot ajuda; entenes? Val mésaixò que no pas anar a robar.-Doncs mirat: al poble tothom està que només vius del que robes.I tothom te la porta votada; i nhi ha que, si shi pusquessinadobar, prou tenviarien a fer malves. Sobretot en Jan de canBartra, que, dençà que veu que fujo dell com dun mal gam, sedóna a les àligues. Emprò el que el té més foll és la feta delcamp de dalt. Diu que amb deu vides que pusqués llevar-te no lipagaries el desingust. Perquè ell està que va ser cosa teva. I jotambé hi estic. I trobo que vares fer mal fet, perquè en Jan ésmolt verinós, i qui lhi fa lhi paga.
  19. 19. La nit sera estesa arreu, i la Malena no va poder obirar lesdues llàgrimes que, creixent i botint-se a les parpelles denBiel, varen acabar per davallar-li, pesades, galtes avall. No lesva veure, però va endevinar-les pel sanglot que es va escapar dela gola del minyó, qui eixugant-se-les duna revolada, va dirapressadament, com si, assedegat de confessar-se, les paraules seli desbordessin dels llavis:-Sí, que vaig ser-ho jo. I prou greu me sap, perquè conec quetenes tota la raó, de trobar que vaig fer mal fet. ¡Sabessis lesllàgrimes que em costa, aquell cop de sangs!... Sóc així, jo:faig el mal i després men penedeixo. Con ja no hi sóc a temps:sabes? Això va ser el que em va passar amb el Picotí, i això ésel que mha passat amb el camp de dalt. I tot per tu:comprenes?... Perquè, si no haguessin estat els intents decasori, que tenia en Jan, no lhauria feta, semblant diabletud.Emprò això em tenia foll. I encara mhi té: sabes? Me fa por quetu acabis per agemolir-te. I aleshores sí, que en seria, dedolent!... Si la feta del Picotí va fer-me anar a presidi,lexemplar que faria és ben cert que em portaria al pal.Hi havia un to damenaça tan ferm, en les paraules den Biel, quela Malena va esferir-sen i va fer acció dapartar-se. I ell, queva notar-ho, va agafar-la per la mà i va estirar-la suaument,mentres una onada tèbia li recorria tota la còrpora i un malpensament li feia perdre el món de vista. Però ella es vaesmunyir duna estrabada, i, bo i fent acció de fugir, va dir-li,amb aire de reny:-Això no es fa: sabes?... Podé si, que encara tindran raó, elsque malparlen de tu!...Una ratxada humida i freda va tornar la serenitat al minyó, qui,aixecant-se i arreplegant lescopeta i el sacotell, va semblarque es disposava a deixar-la marxar i a endinsar-se pels boscos.Però, abans dempendre el camí, va voler demanar perdó de la sevafoguerada; i, un cop va haver-lo aconseguit, va preguntar:-¿No fa, Malena, que no thi casaràs, amb en Jan?-Déu men gord i Maria Santíssima!-A fe de bon cristià?-Tho juro.-I amb mi?-Això tu ho has de fer... Canviessis de vida...-¿Encara que tothom me tingui per mala pècora?...-Mentre no ho siguis...-Això ja ho sabes.-Pas del tot.-Emprò tho penses.-Me cal estar-ne segura.
  20. 20. -I, con ho estiguis, me volràs?-Ja tho he dit.-Doncs... tracte fet?-Tracte fet.-I mentre la Malena es perdia, fosca enllà, pel camí del poble, enBiel sentaforava per les foscors dels alzinars, fent via cap alseu estatge. Estava alegre, amb una alegria com mai de la vidalhagués sentit daltra, ni el dia en que per primera vegadashavien contat, amb la Malena, llur estimació. I és quealeshores la satisfacció era una sola, mentre que ara en teniadues: la de saber-se estimat i la destar segur que la dona queestimava no seria de ningú més que dell.Per això, donant eixida al goig que li inundava lànima, vallançar una corranda al vent:-«Ira de bet, Jan, te cremàs!quina minyona thas cercada!Ira de bet, Jan, te cremàs!Tu bé la vols, pro no lhauràs!»I era tan forta, la veu amb què cantava, que tot el bosc senestremia.VIIAL COR DEL BOSCLa primavera arribava, i en Biel, des de la torre del Barbut, laveia esclatar en la verdor dels camps, en la blancor delsametllers florits i en la rojor dels brots novençans amb quèsengalanaven els arbres de tota la comarca. I, tot veient-la,sentia més aviat tristor que joia. En escampar la vista perlestesa de conreus que davallaven esglaonats fins a la plana desdel peu mateix del cingle, en contemplar el bé de Déu de viandesque cobria els horts de darrera les cases del poble, i enadonar-se que ja les vinyes de tots aquells voltants començaven averolar, el corprenia una mena denyorament del qual ni ell sabiaexplicar-se la raó. Era enyorament desconegut fins aleshores, unarecança que lentristia; però no amb aquella tristor que atueix illeva lhabilior de moures, sinó amb una tristor frisosa que lipessigollava arreu tot el cos i latiava a bellugar-se dacídallà com si cerqués quelcom que no trobava.I això era la veritat: cercava quelcom per a esmerçar les forcesque dormien dintre seu i que, revifades per lonada tebiona de laprimavera, li encenien la sang, encomanant-li fam de moviment ide brega. Per això, en veure els pagesos com sescarrassaven perles treballades, els tenia enveja i sapoderava dell un grandesig de demanar-los per amor de Déu un magall o una aixada, ambel fi de satisfer la seva necessitat de foragitar dels seusdintres lescreix de vida que els hi xarbotava. I per això també,creient en va tot el que intentès per demanar feina, passava eldia adalerat, corrent duna banda a laltra per lespessor delsboscos, anant a furgar els conills en llurs caus, sense altra
  21. 21. dèria que la de fer-ne aixecar algun per córrer-li al darrera iencalçar-lo fins a sentir-se aclaparat pel lassament i cobert desuor.A vegades lagafava tan fort el desig dapaivagar el seudesatent, que arribava a fer-se obirar pel bander, amb lúnic fide fer-lo bogejar i obligar-lo que el perseguís.I el bander, que ho coneixia no esperava més que la bona ocasiódaixarpar-lo en alguna malifeta i engegar-lo a laltre món dunaescopetada.Més dun cop va anar-sen ben bé dun jaç de grill com no elmalmet per tota la vida: sobretot una tarda que va trobar-lofurgant els amagatalls dels conills als pedrers del comte, que esveien blanquejar sota el cingle de Mal-vent, prop de langle queformaven, en unir-se, el riu i el córrec.Aqueferat en la tasca, no va adonar-se, en Biel, del bander finsque va tenir-lo a mig tret de fona. El seu primer intent va serde fugir, però al mateix instant va adonar-se que els viaranys desortida eren molt escassos. Al darrera hi tenia el riu, a ladreta el cingle, a lesquerra el córrec, i al davant un homedisposat a fer-li un mal joc. I, si era impossible encinglar-se,era exposat travessar el riu, per mor de la tossa que pararia entrobar-se, a laltra vora, a camp descobert, sense una bardissaon pogués amagar-se. Lúnic camí que podia salvar-lo era el desaltar en quatre bots al córrec i empendre la cursa avall fins atrobar un redós segur.Però el bander va endevinar-li lintent, i, segant-lilaventatge, li va engaltar lescopeta, engegant-li un tret sensecap mena davís.-Ara les pagaràs totes plegades, escapat de galera!I ventura va tenir, en Biel, damagar-se darrera una roca;perquè, si no, hi hauria deixat la pell.Aleshores, qui va veures en perill va ser el bander, puix que enBiel, en una flamarada dira, va engegar també la seva arma. I,encara que va errar el tret, lesverament del seu enemic i eltemps que va perdre carregant de nou van donar-lin, a ell, per aesmunyir-se darrera un barder i endinsar-se a salt de guilla perles fosquedats dels boscos del comte.Però, enardit per la brega, el bander es va llançar com foll alseu seguici, cercant locasió en què pogués engaltar-li larma.Bosc endins i rost amunt, varen brincar llarga estona a salt demata, estrompassant xaragalls i esbarzers, i anguilejant entrelespessor com esperitats. En la seva fuita, en Biel es sentia japenedit dhaver plantat cara al bander, i, malgrat el seuesverament, no sabia estar-se de rumiar. I el que rumiava era quepotser el millor que li podria escaure seria que el seuperseguidor el deixés al seti duna escopetada, per a acabar duncop amb la vida que duia. Però al mateix temps sentia temença demorir, abandonant, en fer-ho, tota esperança de ser de la Malena.I per això fugia... i per això, de tant en tant, quan duia bonaventatge, es girava tot ell i plantava cara, amb el desigdesporuguir el bander i fer-lo recular per sa saor, sense que lidonés treballs dengegar novament larma. Perquè la seva temor
  22. 22. més grossa era que, si arribava a veures estalonat, se li posésun tel als ulls, perdés el món de vista i fes un estropici com elque havia fet abans amb el Picotí.Aquest pensament va estremir-lo de cap a peus. Primer la mort quearribar a una cosa semblant!I, panteixant de fatiga i cama-segat democió, va escurçar elpas, corprès per un lleuger desig de deixar-se matar.Tot duna va caure rendit, esperant resignat la seva hora illançant lescopeta, quasi al mateix temps que se que se liplantava el bander a poques passes, encarant-li el fusell icridant, amb veu rabiosa:-Ara sí que ets meu, fill de vacassa!Fuetejat per linsult, en Biel va revifar-se, es va redreçar, vasaltar fins al punt on havia llançat lescopeta, i va respondre alinsult amb una llambregada dodi, engaltant larma a lenemic.Però ni ell ni el bander havien tingut temps dengegar, quan unaveu esquerdada va corgelar-los tots dos:-Què feu, desgraciats!I, mentre en Biel tornava a llançar larma avergonyit, el banderse la penjava de mala gana al muscle, tot contrariat de no haverpogut aprofitar locasió.-Vaja! Prou nhi ha- va fer, aleshores, la mateixa veu.-És que aquest lladre- va ajustar el bander -sempre pensa quinaem farà, i només disfruta malmetent tot el que troba. Ja li dicjo, mossèn Esteve, que va ser pitjor que una pedregada, pel termede Cassanelles, la seva tornada de presidi!En Biel no sabia què dir. Havia conegut la veu del senyor rector,i en restava com esmaperdut. Ni tan sols gosava aixecar la vista,que tenia clavada a terra com si no lan pogués arrencar.Mossèn Esteve era un vell alt i escardalenc, de rostre bondadós iposat dapòstol, de parlar dolç que atreia, per reflectir-shitota la dolçor duna ànima sense taca.Per això, en Biel, així que va tenir prou gosadia per a aixecarels ulls fins a ell i el va veure obert de braços com si lioferís un redós, va sentir-se corprès per la seva figuravenerable, i, sense fer-hi esment, va anar-shi acostant...acostant, mentre guaitava desgallimpautes el bander, a tall degos bastonejat que cerca protecció en el seu amo.I, com més avançava cap al sacerdot, més creixia lencís quelatreia i més de pressa es movien els seus peus. Tant, que lesdarreres passes que len separaven va fer-les duna correguda.-Vina, manyac, vina- va dir, aleshores, el capellà.I, estrenyent-lo en ferma abraçada, va acaronar-lo com a uninfant, sense mostrar cap llei de repugnància per ell ni fer capmena de cas del bander, que sallunyava bosc enllà tot mormolantesguerradures.
  23. 23. Lúnic que veia el capellà era que en Biel plorava i sanglotava,amb un plor que li negava tot el rostre i amb uns sanglots que elsotragaven de cap a peus.I per això lacaronava... i per això labraçada amb quèlestrenyia contra el seu pit sanava estrenyent de més en més...i per això, com si hagués conegut lEscura-llànties i volguésfer-sen el continuador, va exclamar, tot duna:-Plora, manyac, plora!... Llença-la tota lamargor que portes adintre!... Benaventurats els que ploren, perquè ells seranconsolats!...En Biel va aixecar la vista i va guaitar el sacerdot.-Vol dir, mossèn Esteve?...-Sí, manyac, sí.-I el vellet tremolós, que per a caminar necessitava lajuda delgaiato, va empènyer cap a un marge que sobirava allí prop eljove robust i ferm, conduint-lo i guiant-lo com a una criaturaque dóna, indecisa, les primeres passes.A lentorn, el bosc ressonava amb la remor de les fullesestremides per loreig, amb els cants dels ocells inspirats perla tornada de la primavera i amb el xapoteig llunyà de laiguaque davallava, córrec avall, cap a la terra baixa. El sol, a lesdarreres passes de la seva jornada, estava ja frec a frec delhoritzó, a punt denfonsar-se en una mar de muntanyes onejants,com nedador ardit que es capbussa. La volta del cel, clapejada denúvols, resplendia de canviants colors, que convertien lesclarianes del bosc en pintats finestrals.Una pau immensa semblava apoderar-se de la natura, negant-la debenestar i repòs, un repòs i un benestar semblants als que esrespiren sota les naus duna catedral grandiosa.I aquella pau de la natura sencomanava a en Biel, qui, assegutal marge, escoltava, amb lafició de lassedegat que sabeura,les paraules de consell i de plany, de reny i de consol, quevessaven a raig dels llavis del vell:-¿Ten recordes, de quan me feies descolà?... Que neres, dediferent!... Tota la teva dèria era treballar, guanyar diners perajudar a la teva mare, que al Cel sigui. I, com que eres bonminyó, tothom testimava. Després vares anar fent-te gran i fort;i, com més home et feies, més treballador te tornaves i méspodies servir de mirall als joves del teu temps. Emprò varestenir aquella mala hora, i tothom te va girar les espatlles.-Pas vostè, que em va ajudar tant que va pusquer.-Perquè jo sabia que, si havies fet aquell disbarat, no haviasigut per maldat de cor, sinó per una temptació del dimoni, queva encegar-te. No fa, que tinc raó? ¿No fa, que així que vareshaver comès el crim ja vares sentir-te penedit? ¿No fa, quesofries més dels crits de la teva consciència que del càstic dela justícia?...-Sí... sí... sí...
  24. 24. -Doncs el que havies de fer era escoltar-la, la veu de taconsciència. Escoltar-la i obeir-la, i fer un propòsit ferm de notornar-la a pertorbar mai més. Mai més! Entenes?... I, al tornaral poble, havies dhaver-ho fet amb lintent de no delinquir capaltre cop i guanyar-te, a còpia de ben obrar, la voluntat delsque, a causa del teu crim, lhavien apartada de tu. Emprò novares fer-ho, i, en lloc desmenar-te, va semblar que fessis totel que pusquies per donar la raó als que et critiquejaven. Ivares començar a venjar-te dells fent mal... i per això la tevatornada al poble va ser com larribada dun flagell pitjor que lapedra seca.Va callar un moment el capellà, i, aclofat per les sevesacusacions, en Biel va ajupir la testa. Sense adonar-sen, el seucos anava relliscant marge avall de mica en mica.-¿Per què no venies a veurem, de primer antuvi?... ¿Per què noanaves a saludar-lo, al pobre vell que tant thavia estimat?...¿Ten donaves vergonya?... ¡Dofendre a Déu, te nhauries dedonar, no pas de penedir-te de les ofenses!... ¿No tho havia ditmil vegades, que la seva misericòrdia és infinita?... Doncs perquè no implorar-la?... I ¿per què no fer-ho ara, que encara hiets a temps?... Un bon penediment te pot salvar. Els santspecaren.En Biel shavia anat arraulint i aclofant fins a tal punt, que elcapellà podia amanyagar-li la testa sense ajupir-se. I, totamanyagant-la-hi, va acabar el seu raonament de baix en baix, comsi temés torbar la solemnitat del cap-vespre:-Digues: ¿fa, que ten penedeixes, de tot el mal que has fet?...fa, que vols esmenar-te?... ¿fa, quen demanes perdó a Déu ambtot el cor, de les teves culpes?El bosc callava, negat en la dolça placidesa de lhora augusta. Ila seva quietud era tan pregona, que fins permetia escoltar elsbatecs dels polsos den Biel.-¿Fa, que lin demanaràs perdó, a Déu, de les teves malifetes?-va repetir el capellà.I el pecador, oblidant tot el que lenrondava, afamat de consol,assedegat de pau, va acabar de relliscar pel pendent del marge,va caure de genolls, i bo i amagant la testa entre els plecs dela sotana del sacerdot, va exclamar, en un gemec de desfogament:-Sí, pare!VIIILANADA A LA CIUTATEncamellat al cim de la mula, i amb en Biel per mosso de peu,davallava mossèn Esteve, rostos avall, cap a la plana.Les primeres lluïssors duna matinada de juny tenyien de porpraels cims dels serrats; les orenetes volaven, cels a través, entots sentits, com si esperessin frisoses larribada del sol; iels crits dels galls que lanunciaven eren respostos pels
  25. 25. escatainets de les guatlles, que, amb llur _blat-segat_,semblaven menar la pressa als pagesos perquè cuitessin a esmolarla dalla.Un ventet suau i agradós feia gronxar al capdamunt de llurs tigesesprimatxades les ventrudes espigues, i, cavalcant en aquellventet, recorrien lespai flaires dacàcia florida i sentors deterra frescal, ferum de reïna i fortor dherba tendra.Muntanyes avall, al pas calmós de la Morica, anaven allunyant-sede Cassanelles el capellà i en Biel, bleixant i olorant a plepulmó i amples narius el baf sanitós que surava arreu,alegrant-ho tot amb lanunci dun bon any.Amb tot i portar-lo al cap de bisbat una missió enutjosa, mossènEsteve es mostrava alegre, amb lalegria que dóna la netedad deconsciència i la tranquil·litat desperit. Fins semblava que labenaurança que anunciava la natura lhagues tornat jove,llevant-li del cim tota mena de xacres.-Mira, Bielet- deia al seu company, complaent-se a anomenar-locom quan el tenia descolà: -Fa més de dues hores que davallemper aquests trencacolls, i encara no he tingut ni lombra dunrodament de cap. Talment diria que mhan tret anys de sobre,veies!... I això ja és un bon començament de jornada.-Déu vulgui que acabi tal com comença- va fer en Biel, quecaminava cap baix i pensatiu.-No hi ha dacabar, home!... Ja veuràs com sa Il·lustríssima esfara càrrec de tot. És molt enraonat, sa Il·lustríssima. I moltentès en les coses del món. I té molt de talent. Per això confioque tot seguit coneixerà la cosa i la resoldrà amb totaconsciència. I, un cop lhagi resolta, ja tindrem camí ferm peranar a topar el senyor comte. I hi anirem tots dos, a topar-lo:entenes? Qui cara veu, cara honra.Tot garlant de lafer que els duia a ciutat, varen arribar endues hores i mitja als Hostalets, on varen aturar-se per a fer pai beure i donar el morralet a la Morica. Després varen seguiraltra vegada la ruta, caminant sota els raigs del sol, que anavaaixecant-se, tot roig, sobre la ratlla de llevant.-Daquí un parell dhores entrarem a ciutat- va fer mossèn Esteveen envestir de nou la caminada. I va afegir, convençut: -El corme diu que Nostre Senyor ens ajudarà. I ¿sabes que hem de fer,per més obligar-lo? Dir el Rosari.-Com vulgui- va fer en Biel.-I, després de senyar-se i persignar-se tots dos, varenpassar-lo.El camí que seguien ara, ja no era de trenca-colls, sino planercom la mà i net com una toca de monja. Havien deixat viaranysperdedors i dreceres perilloses, per a ficar-se plana endins,seguint el camí ral que, anguilejant a trossos tot a vora delriu, que baixava de sota Cassanelles, havia de dur-los al termede llur viatge.Entre les grans esteses de blats i ordis a punt de segar quecreuaven la carretera, el grandiós paraigua vermell amb que es
  26. 26. guardava del sol el capellà, semblava una rosella colossal: lamare dels milions i milions que sen veien vermellejar entre larossor de les messes madures. Entre la fresca del riu, i elzum-zum dels borinots i avespes, i el fregadís de les espiguesmogudes pel vent, loració de mossèn Esteve i el seu companysemblava una remor més; pero una remor tan forta, que cuidavaofegar les que se sentien ça i enllà cantant la vinguda delistiu. Entre el corrent de laigua, i el brandeig onejant delsblats, i el voleiar de les papallones, i el vaivé dels segadors,que en alguns indrets ja començaven la feina, el moviment delsdos caminants semblava el més seguit i el més segur i el mésferm.I era que, tant a mossèn Esteve com a en Biel, els guiava la fe ilesperança.Els objectes que els duien a ciutat eren dos: lun el derespondre mossèn Esteve a linterrogatori a que el volia sotmetreel bisbe, informat, per un parent de can Bartra entrant a lacúria, de la protecció donada a en Biel per ell; laltre eldanar a topar el comte i demanar-li ajuda per al llicenciat depresidi, assedegat dempendre una vida de pau i de treball.Durant les hores de solitud que havia passat a la torre, haviarumiat molt, en Biel. Havia rumiat i somiat. I tots els seusrumiaments i tots els seus somnis havien anat a parar sempre auna mateixa reflexió: que, amb algú que el protegís, podriaencara fer-se home. Per això, el dia que va topar-se en ple boscamb mossèn Esteve, va semblar que se li obrís el portell delesperança, i, buidant totes les angúnies que el consumien, vaexplicar, fil per randa, al sacerdot, totes les faltes que lipesaven sobre la consciència, tots el seus propòsits espatllatsper la malvolença de la gent del poble, tots els seus esclatsdira en considerar la seva desgràcia, tota la seva fam dejustícia, malmesa per la de venjança que feia niar dintre el seupit la vida de bèstia ferotge que es veia obligat a dur.I en veure laire damor amb que el capellà escoltava laconfessió de les seves culpes, i en escoltar els sanitososconsells amb que laconhortava, va créixer més i més el seu afanydesmena. I en créixer aquest afany, va recobrar coratge, tant decoratge, que fins va demanar al bon vellet la protecció que limancava per a dur a bon terme les dèries que dalgun temps ençàfeien estada dintre el seu magí, i que eren les de convertir latorre del Barbut en masoveria, transformar en hort lerm quetenia al davant, aprofitar per a sembrats les dues o tres gransclarianes del bosc, i plantar de vinya els terrenys que fossinaptes per al cas.Les obres que caldria fer a la torre eren molt poques. Amb eltemps que hi havia tingut el cau, se lhavia anada conjuminant demica en mica, adobant amb toves i teules que havia trobatarreconades, els coberts espatllats, refent els fogons per courela minestra, apedaçant les portes esquerdades, i tapant ambpedres i fang els esvorancs dels murs.I això ho havia fet sense esmerçar-shi altra cosa que les sevessuades; perque, amb tot i el mal nom que tenia la torre,conservava encara quelcom del temps, no aconseguit per cap delsvivents del poble, en que havia sigut habitada per una pila degeneracions, que nhavien fet un niu damor i de treball, finsque els francesos nhavien foragitat la darrera.
  27. 27. Daleshores datava el nom de _torre del Barbut_ amb que esconeixien aquelles ruïnes, en memòria del capità de lescamot queva fer-ne la seva caserna i que va morir-hi al cap dalgunsmesos, socarrat per les flames amb que els pagesos varen venjarla gosadia dhaver convertit en torre dominadora de tots elsencontorns un angle de la casa.El que havia succeït era que, de generació en generació, el fethavia anat transformant-se, i el capità barbut shavia convertiten bruixot, i la torre en paratge maleït, del qual conveniaapartar-sen com de la pestilència.Per això ningú havia volgut habitar-hi mai més, ni conrear lesterres que vorejaven la casa.* * *I, per això també, aquell dia, quan mossèn Esteve (després depassar dues hores amb el senyor bisbe i de deixar-lo plenamentconvençut de la justícia del seu ben obrar amb en Biel, vapresentar-se amb el seu protegit al comte, el va deixaresmaperdut de sorpresa. Però encara no havien baratat una vintenade paraules, que ja el senyor de la propietat sentia que se liencomanava lengrescament per lempresa.Justament, el comte, jove rebrot duna família de noblesdisbauxats, lhavia donada per contradir les tradicions dels seuspares, i menava una existencia activa, dhome veritablement útil,enamorat de tot el que signifiqués activitat i treball.Convençut que qui sembra cull i que per a obtenir bones anyadesno cal estalviar la llavor, així que, a vint-i-cinc anys, shaviatrobat amo dun patrimoni escrostonat i aixafat sota el pes delsdeutes, havia fet un punt dels seus venent-se totes les terresque li havien calgut per a passar ratlla i per a poder posar encamí de millora les propietats que li quedaven lliures.Arrossegat per la seva febre de millores, havia transformat encamps ufanosos els ingrats ermots, en regadius verdejants lesterres resseques, i en grans farineres alguns dels pobres molinsque tenia arrenglerats tot a vora del riu, des de Cassanelles ala plana. I tant i amb tant de seny havia treballat, i tan bon úshavia sabut fer de tots els avenços, que en pocs anys havia refetel patrimoni.Lúnic que no havia aconseguit era treure bona estella delsboscos i de les terres que vorejaven la torre del Barbut. I comque no havia trobat mai comprador, ni havia volgutencarregar-se-lin cap pagés, havia acabat per abandonarsemblants paratges a la natura, acontentant-se amb fer guarniralguns pedrers, amb el fi que hi fessin cau els conills itenir-hi caça segura.Un cop explicada per mossèn Esteve la història i els propòsitsden Biel, aviat varen entendres. De primer farien tan sols unaprovatura, artigant un parell de clarianes del bosc i convertinten hort un tros derm; després, si la cosa donava, podrienestendres més, i fins, si convenia, comprar bestiar i un molí devent per a encinglar laigua fins a la casa.-Això serà més endavant- deia el comte, -quan la cosa comenci a
  28. 28. donar i vós us caseu i formeu família. De primer antuvi, lúnicque farem serà posar sínia al pou per poder regar leshortalisses. Cabalment, al Mas de la Caula tinc encara tots elsormeigs de la que hi habia abans de fer-hi obres. Deines, ambuna requisa per dos o tres masos, en tindrem més que no envulguem. Amb aix, una ròssa per la sínia i les obres que farem aldipòsit de laigua i a la casa, ja podrem anar fent. Hem de veuresi, duna vegada, la torre del Barbut torna a ser el que haviaestat. Perquè, per més que diguin, en altres temps la propietatde Cassanelles era de les millors que havia tingut la família.-Prou que es veu. I una bona pila de coses hi ha que hoassenyalen. Els estables, les corts, el dipòsit...-Doncs a veure si la fem reeixir.-Per mi no es perdrà pas.-Per mi tampoc.I, aixecant-se de la immensa cadira de braços en que estavaassegut, va donar a entendre, el comte, que per a ell no hi haviamés de que parlar.Aleshores, mossèn Esteve, estrenyent amb la seva mà ossosa idescarnada la que li allargava el comte, fina com dunasenyoreta, però robusta i ferma com dun home fort, va confegir:-Fins a...-Fins davui en quinze, que ja hauré estat al Mas de la Caula ipujaré per veure el que shagi de fer i enllestir el tracte- vainterrompre el jove senyor. I, donant un copet encoratjador alespatlla den Biel, va acompanyar-los, a ell i al sacerdot,fins a la porta del seu despatx, més semblant al dun home decomerç que al del cap de casa duna familia noble.Després va asseures darrera lescriptori, va pendre un full depaper, i va començar a fer plans i xifres.El seu front espaiós, la seva cara de linies robustes, i la sevabarba rogenca i forta, contrastaven amb laire afeminat del seupare, que es veia en retrat al seu darrera.De sobte va aixecar la testa i va quedar rumiós. Passatlengrescament del primer instant, acabava de sentir-sepessigollat pel dubte. Però ben aviat va foragitar-lo de si,considerant que el que anava a arriscar era una mesquinesacomparat amb els aventatges que, si la cosa anava bé, podiaproduir-li. I, que hi aniria, era gairebé segur. Lenergia i elcoratge de que havia donat sempre mostra en Biel neren penyora.És veritat que aquest coratge i aquesta energia tambe els haviademostrat per al mal; però ¿qui sap qui era que en tenia laculpa?En fi,- va acabar per dir-se: -qui no sembra no cull.I, prenent resolut la ploma, va escriure al bander de Cassanellesencomanant-li respecte per a en Biel com a llogater de la torredel Barbut i les terres que lenrondaven.
  29. 29. IXPER BON CAMÍAbans de decidir-se a treure la cara per ell, acompanyant-lo acal comte, mossèn Esteve havia volgut provar-lo, a en Biel. Deprimer antuvi, amb lintent de donar exemple als veïns del poble,lhavia pres a jornal perquè li arreglés lhort. Després, un copconvençut que el minyó tirava per bon cap, havia fet mans imànegues per trobar qui el llogués.Això sí, per a aconseguir-ho va caldre que portés la sevaprotecció fins al punt de parlar, un diumenge, a cor daltar, delobligació que té tothom de donar adjutori al desvalgut, i delsmals sentiments que es necessiten per a no perdonar les faltesdaltri encara que vagin seguides dun bon penediment.I va ser tan apropiada al cas la seva prèdica, que més de quatrefeligresos, sentint-sen corferits, en sortir de missa varenacostar-se al minyó i varen oferir-li jornals.Després, en els rotllos que es varen formar a plaça com cadafesta, totes les converses varen recaure sobre les paraules delrector, naixent al punt dos partits: lun format per la dotzenade pagesos entrants a la rectoria i per uns quants dels que,acostumats de més de trenta anys a creure en un tot a mossènEsteve, lobeïen com les ovelles al pastor; laltre compost delsjoves eixelebrats que, enardits per lhereu Bartra, sostenien apeu i a cavall que el capellà repapiejava i que en Biel era unmurriàs de set soles.Amb tot, al cap de pocs dies, quan varen començar a córrer leslloances que feien del jove tots els que havien provat dellogar-lo, varen calmar-se bon xic les malvolences, i molts delsque abans li haurien negat una set daigua varen començar atornar-li el salut, que ell dirigia a tothom.Lalegria que això va donar-li no tenia fi ni compte: li semblavaque havia començat a viure de bell nou. Per això, sentint-seencoratjat, va resoldre deixar la vida esquerpa que duia, i vademanar acolliment a lhostal, abandonant la torre del Barbut. Lallàstima va ser que, al cap de pocs dies, lhostaler va donar-licomiat a causa dels parroquians joves que li sostreia lhereuBartra.Llavors, obligat altre cop a refugiar-se a la torre, va sentirnàixer dintre seu el desig de fer-ne un niu de treball, fecundantles terres que lenrondaven.I va corprendrel amb tanta força aquell desig, que, ja abans defer-lo avinent el capellà, va començar a esmerçar totes lesestones que no treballava per altri, a apedaçar portes, tapargoteres, adobar esvorancs i refer teulades; enginyant-se de talmanera, que en poc temps va arribar a fer dun tros daquellsmurs i coberts escrostonats una estada segura, en la qual vapoder amagar, sense temor que les hi afanessin, les poques einesque havia pogut comprar amb els seus estalvis.-Tanmateix és altra cosa, això, que no pas divertir-se fent mal!-va exclamar contemplant la seva obra i comparant-la amb la quehavia dut a terme, al camp de can Bartra, pocs mesos abans.
  30. 30. I, decidit més que mai a perseverar en la bona ruta, va anar atopar el senyor rector, i va exposar-li els seus plans, que varencomençar a rependre bona adreça amb lanada a ciutat.Feia pocs dies de la sentada amb el comte, quan va venir-li unanova alegria. Va donar-la-hi en Costa ferrer, qui veient que laseva rigor amb la Malena no li ocasionava més que disgustos, itement que qualsevol dia la mossa li fugís de casa, va acabar perdeixar-la lliberta i per dirigir la paraula a en Biel.-Encara podé sí, que hauré de rosegar-lo per gendre- haviarumiat.I, un dia que va topar-shi tu per tu, al mig del carrer, mentreanava amb el vell Pitxela a beure una titlla, veient que el seucompany aturava el minyó amb lintent de llogar-lo per a la sega,va quedar-se palplantat a la seva vora, esperant que enllestissinel tracte.-Quin dia es comença?- va preguntar en Biel.-Demà passat- va fer en Pitxela.-Doncs compteu amb mi.I anava ja a tirar carrer avall, quan el ferrer, que finsaleshores no havia badat boca, li va dir, tot duna, després dungran esforç:-És dir, que et decideixes a llaurar dret?-No en faria poc, de temps, que hi llauraria, pel meu gust!- varespondre ell, amb certa recança. I va afegir, com si parlés ambsi mateix: -Emprò costa molt, de seguir la rega, si a unlagullonen per fer-len apartar.-El que cal és que no tornis a la mala vida.-Hi ha pas perill.-Per tu faries, si de cas.-Pla que podeu dir-ho.-Vaja, adéu i bona perseverança.-Adéu-siau, i grans mercès pel consell. I, a vós, per la feina,Pau.I, mentre els dos vells es ficaven a lhostal, ell va seguir laseva ruta fins part davall del poble, on va trencar, boscos através i costes amunt, cap a la torre. Justament aquell dia notenia feina i havia baixat a cercar-ne. I com que la que li haviaofert en Pitxela no lhavia de començar fins lendemà passat,volia deixar enllestida la menjadora que havia guarnit alestable, amb el fi de tenir-ho tot a punt per al dia que elcomte li complís la promesa de donar-li una ròssa per a la síniaque havia de posar-se al pou.Lalegria el regirava de cap a peus i li encomanava ganes decórrer i de follejar com quan era criatura i veia al seu davant
  31. 31. la vida riolera.I era que també li veia, de riolera, ara com ara: la veia riolerai sobreexint de promeses, amb un enriolament que lesponjava ilentendria tot. Les primeres passes ja eren donades. Tenia feinai ganes de fer-la, set damor i fiances dapaivagar-la.Perquè allò que el ferrer hagués arribat a enraonar amb ell, eraun bon senyal. ¡Pas poc, que ho era!Amb tot, el que el tenia més satisfet era el bon resultat de laseva visita al comte, perquè comprenia que dallí en podiaarrencar la ruta que el dugués al benestar.Els dies que mancaven per a la vinguda del senyor li semblavensetmanes; i la seva frisança era tan forta, que, de pic o depalada, no passava dia que, per feina que tingués, no aprofitésuna estona per a resseguir de cap a cap i en tots sentits lesterres que havia de menar. Aquell dia mateix, abans de fer cap ala torre, va arribar-se fins a la clariana de bosc que donava aponent i en la qual volia sembrar blat; va escatir entre si, isobre el terreny mateix, els aventatges i desaventatges que teniael pendís de llevant per a plantar-hi vinya: va estar llargaestona rumiant sobre les tallades que convindria fer al bosc; iva tirar plans respecte als punts on caldria fer parets sequesper privar les esllavissades.Quan va arribar a la torre, el sol ja era alt.-Ja soms a casa!- va dir-se bleixant satisfet.I, traient-se de la butxaca una clau mig menjada pel rovell, vaobrir el vell forrellat que tancava la porta forana, va entrar adins i va entaforar-se per un porticó de la dreta fins a arribaral lloc que en altre temps havia sigut estable. Enlluernat per laclaror del defora, va dirigir-se, a les palpentes, cap alespirall que hi havia al fons de la cofurna, i, desprésdobrir-lo, va acostar-se al punt on hi havia la menjadora, perclavar-hi algunes llates que hi mancaven.Després va tornar a lentrada i va fer el recompte de les einesque havia pogut arreplegar: un magall, un rascle, un tràmec, uncavic, un parell destassa-barders i una forca.Com que eren ventureres i totes tenien un sis o un as, vadisposar-se a adobar-les, bo i asseient-se al pedrís del pas dela porta.Però, abans de començar la feina, va dirigir la vista enllà,resseguint, duna llambregada, el poble i els camps i boscos queel circuïen, les hortes esteses en rengle tot darrera les cases,i els prats que clapaven al terme. Una foguerada denveja li vaencendre la còrpora. Aquelles mars de blat ros a punt de segar,mogut a onades per lempenta del ventijol; aquelles hortesesclatant de verdor i dufana; aquells olivets i aquelles suredesi aquells saulicars que cobrien amb lespessor de llurs branquesles crestes i vessans de muntanya i les vores del córrec i delriu; semblaven donar-li una mena dembriaguesa que li feia perdreel món de vista.Comparant tanta riquesa com lenrodonava, amarada de llum isobreeixint de vida, amb el ressec ermot que tenia al seu davant,
  32. 32. al peu mateix de la torre, li venia una forta angúnia, i lisemblava que clamava al cel allò que aquella gran llenca deterra, prou apta per a donar bons fruits, hagués estat tants itants anys sense ningú que volgués conrear-la. ¡I tan bona comera, i tan a prop com tenia el pou i el safaretx per a poder-laregar abundosament!El que és per aigua, hi ha pas por que la cosa falli.I, com si volgués assegurar-sen una vegada més, va deixar elmagall que havia començat a manegar i va acostar-se al brocal delpou, dirigint la vista per la caixa fins a veure laigua, que,com si fos un ull de la terra, esclatava de lluïssors.Emmirallant-shi encisat, va estar quiet llarga estona, com si nosabés avenir-se que fos el mateix de pocs mesos enrera.I en bona fe que no ho semblava pas, el mateix: la catxutxa ambquè havia tornat de presidi, lhavia baratada ja per unabarretina vermella, que duia de gairell i formant cresta, a tallde gorra frígia; la seva cara, en la qual abans deixava crèixerel pèl a sa saor, es veia ara afeitada i llisa com la calba deSant Pere; el posat garneu i feréstec que feia seguidament durantla seva vida de bestiola salvatge, havia deixat el lloc a unamirada dolça i una mitja rialla constant de persona feliç.-Sembla mentida que un hom pusqui canviar així- pensava, bo icontemplant-se.Però tot duna es va redreçar, i, enfilant-se al damunt de labarana del dipòsit, que arrencava de la paret del pou, va saltara la banda de dintre i va començar a resseguir-ne, un per un,tots els esvorancs, que eren molts i ben grossos. Tant, que lespedres que nhavien caigut tapaven bon tros de lentovat delfons, cobert, per altra banda, dherbes de tota mena que hicreixien ufanoses, enfonsant les arrels en les juntures de lestoves.-Nhi haurà pas prou, duna rebatuda- va exclamar neguitós.I no va comensar a desempallegar-se del neguit fins que, haventanat a cercar un estassa-bardes, va posar-se, amb gran braó, anetejar el dipòsit de blets de paret i romagueres, de fonolls igarrigues, despargoleres i lligaboscos, amb lintent que elsenyor, quan hi anés, no sespantés de les obres que caldriafer-hi. El cas era que ho trobés tot mig endegat i a punt de ferservitud, sense esmerçar-hi gaires cabals.Ja era prop de migdia, i el sol queia gairebé a plom. Una grancalma, torbada només pels zumzeigs de borinots i vespes i pelscrits de les cigales, que barrejaven llurs cants amb els queentonaven les granotes per les obagues del córrec del Home-mort,shavia ensenyorit de tot el terme, que semblava dormir amb unson pesat, com si se sentís atuït per la feixugor de la bonaanyada que anunciaven els blats, ajaguts pel gra que esclatava enles espigues; els fruiters, esqueixats de branques al pes de lafruita assaonada; i els horts, clapats arreu per la vermellor deles tomates i els pebrots, i per la verdor blavosa de lesmongeteres, atestades de tavelles grasses i fortes.Enardit per la roentor de la migdiada i per la suor que el xopavade cap a peus, en Biel sentia tan fort lembriaguesa del treball,
  33. 33. que li cuidava fer perdre el món de vista. Semblava que cada noucop de braç li despertés nova força, i que a cada feix de brossaque arrabassava li creixés lafany de fer seguir la que quedavaarrapada a terra.Fins que el dipòsit va quedar net no va recordar-se que, des dela bullinada de sopes que shavia engolit en llevar-se, no haviatastat un mos.Per això va ficar-se altra vegada dintre lestatge, arribant finsa la llar, en la qual feia la xup-xup, penjada en els cremadells,al damunt del caliu, una olla, plena de trumfes i fulles de col,que havia posat a bullir abans de baixar al poble. Vadespenjar-la amatent; va aplegar, dun sacotell que tenia a unrecó de cuina, un gros guimbarro de pa mut; i, desprésdesbardellar, dun cop de puny, una grossa ceba que guardavasobre els fogons, va posar-se a dinar amb la mateixa gana que sianés endarrerit de vuit dies.Després va abeurar-se en un càntir esgalletat i sense nansa, quehavia trobat, pocs dies abans, prop de la font; va sortir altravegada al defora, va aplegar el magall, i acabant-lo de manegaren un dient de parenostre, va fer algunes passes en direcció altros de terra que volia convertir en hort.El sol començava a empendre la davallada de la tarda. Laire, enmoures, portava alenades de fresca que feien bleixar amb delit.Els arbres del bosc remorejaven alegrement.Revifat per la minestra engolida, el minyó, amb lintent deprovar leina, la va agafar pel mànec, va aixecar-la amb fermaembranzida com si en volgués clavar la punta al cel, i deixant-lacaure de sobte amb sobirana empenta, la va enfonsar dos pams enla terra eixuta.I va ser tant el braó amb què va fer-ho, que fins va perdre elmón de vista, semblant-li que, del cop rebut, la terrasenfonsava i sestremia sota els seus peus.XLA VISITA DEL SENYOREl temps de segar, va ser-ho, per a en Biel, de gros tragí. Comque a treballador ningú el guanyava, no li va mancar feina; i comque volia que, quan arribés el comte, trobés, a la torre i a lesterres que lenrondaven, senyals del canvi que havien de sofrir,en lloc de dormir a les cases per a on treballava, se nhi anavaal seu refugi, furtant hores a la son per poder-les esmerçarartigant tot el que havia de ser camp i hort, acabant denllestirlestable, i fistonant de paret seca el pendís on tenia elpropòsit de fer vinya.I era tanta la febre amb què shavia emprès la tasca, que fins vaestar uns quants dies sense recordar-se gairebé de la Malena nifer cap marrada amb lintent de topar-shi. No eren pas marradesel que li calia.A la nit, quan sajaçava, capolat, al damunt de la palla,semblava que ho fes amb certa recança, com si cometés una mala
  34. 34. acció. I si bé el lassament de tot el dia lobligava, vulgues novulgues, a donar al cos el descans que li demanava, dormia amb unson prim, que sesvaïa a la més lleugera remor o al més petitcruiximent.Molts cops, ni adormit reposava, puix que la seva testa, bullentdel gavadal de cabòries que lomplien, començava a portar-lo pelsviaranys del somni, presentant-li un benvenir rialler, unaexistència de pau i damor, una vida de treball honrat.I així com de dies, enfebrat per la tasca, no tenia temps depensar en els seus amors, de nit no deixava mai de sentir-sen latesta plena.Alguna matinada, passant pel poble desert, havia tingut lapensada de llançar un roc a la finestra de la Malena, amblintent de garlar una estona; però, uns cops perquè anava amb lacolla dels segadors, i altres perquè la feina lesperava, semprehavia passat de llarg. ¡Bé tindria prou temps, més endavant, pera pensar en els seus intents de casori!Amb tot, un dia, cap a les acaballes de la sega, quan la feina jaafluixava, va passar per davant de la ferreria a entrada de fosc;i, veient la mossa asseguda al pas de la porta, se li va plantaral davant.-Santa nit, Malena.-Ditxosos els ulls!- va fet ella en to mig de reny, mig derecança.-La feina: sabes?-Bona excusa té, el malalt!...-A ont és, el ferrer?-Que encara et fa por?-Por no... emprò respecte, sí.-Doncs que no ten faci. El tenim girat com una mitja. Tu portatcom fins ara, i ja veuràs com sortirem a vores.-Poc te crec.-Tho ben juro. Com que en Jan se casa, i com que sap per mossènEsteve que el senyor comte et vol fer home... entenes?...Larribada del ferrer, que venia de fer la titlla, va sobtar elminyó. Però, així que va anar per a esmunyir-se, en Costa el vadeturar.-Sembla que et faig paor.-Més que goig: sabeu?-No sé per què ho dius, això.-Com que tot me surt esguerrat...-Doncs el cas és fer els possibles perquè no hi surti.

×