Els moviments cinematogràfics

1. Tema 10
Els moviments cinematogràfics
Expressionisme Alemany
Neorealisme italià
Nouvelle vague francesa
Altres corrents

2. Index
• 10.1 Les vanguardes cinematogràfiques
• 10.2 Expressionisme alemany
• 10.3 Neorealisme Italià
• 10.4. Nouvelle Vague Francesa
• 10.5. Altres Corrents

3. 10.1 Les Vanguardes Cinematogràfiques
• El significat de les vanguardes es: estar un pas endavant, tenir una visió anticipada del que passarà.
• El cinema, amb prou feines, excedeix un segle d'edat.
• La història del cinema transcorre paral·lela a la successió d'avantguardes que han renovat els marges
de la tradició artística.
• Les avantguardes acaben sempre institucionalitzant-se i propugnant un criteri ideològic i estètic que
serà compartit pels seus integrants. Aquesta tensió impulsa canvis que acaben cristal·litzant en un
manifest i en un comú denominador. Després, aquesta institucionalització de les novetats
representades pel moviment sol ser acceptada pel món acadèmic , que defineix els criteris
d'agrupació, reuneix els artistes en un mateix progrés i desplega els principals episodis del corrent.

4. 10.1 Les vanguardes cinematogràfiques
• Els nous moviments s'inicien amb una ruptura, evolucionen a partir
d'aquesta expressió fundacional i , amb el temps, moren en caure els seus
artistes en manierisme. Cap avantguarda desapareix del tot, els seus
ensenyaments i provocacions acaben sent incorporades, de forma natural, al
llenguatge cinematogràfic. Cinéma vérité, coincident amb els postulats del
neorealisme, després rescatat pels comeastes de l'avantguardisme nord-
americà i, en data més recent, reivindicat pels directors del moviment
Dogma 95.

5. 10.1. Les vanguardes cinematogràfiques
• Els historiadors del cinema i els crítics compleixen una missió essencial. Hem
d'atribuir a Lotte Eisner el traçat d'una arquitectura teòrica de l'expressionisme
alemany. Principals impulsors del neorealisme italià en les publicacions
especialitzades. En algun cas, són aquests mateixos intel·lectuals qui donen un nom
a la nova escola. Convé establir una diferència entre els moviments derivats d'una
avantguarda estètica i aquells que procedeixen d'una renovació generacional en la
indústria. Nouvelle vague, free cinema, cinema nôvo, junger deutsche fils, o el
nou cinema espanyol. Tots ells procedeixen d'una renocvació generacional en la
indústria.

6. 10.2. L'expressionisme alemany
• A principis del s.XX una tendència antinaturalista arrenca amb força en el
panorama artístic alemany: és l'expressionisme; un moviment que intenta
expressar la seva visió del món a través de la subjectivitat, de la visió única de
l'artista. Els colors es tornen violents i les formes es distorsionen en funció
dels estats d'ànim. Durant els anys posteriors al conflicte europeu el cinema
nordamericà és el més vist a Alemanya. Per això, el Govern alemany decideix
fundar la UFA, per tal d'impulsar el cinema propi.
• El Cinema expressionista podria definir-se com una de les corrents més
importants de la producció alemana.

7. Origens i evolució
• La Universum Film Aktiengesellschaft (UFA), va ser formada el 1917 per resolució de
l'Alt comandament alemany amb un fi principalment propagandístic: pel·lícules
característiques de la cultura alemanya, el Reixh renúncia a la participació en la UFA
i la majoria de les accions són adquirides pel Deustche Bank, passa de mans del
govern a mans privades. Amb aquest canvi, als fins propagandístics es van sumar els
comercials.
• El nou govern alemany, pateix diverses adversitats: l'hostilitat de la burgesia
nacionalista, els grans industrials, i l'exèrcit. A tot això es suma la greu situació
econòmica d'aquest període que assoleix el seu pitjor moment el 1922.

8. Caracterítiques
• La seva principal característica consisteix en l'intent de representació oposada
al naturalisme i l'observació objectiva dels fets i successos externs, fent
èmfasi en el que és subjectiu. Per a l'artista, el més important és la seva visió
interna.

9. Temàtiques
• Hem de tenir present la difícil situació que travessava Alemanya en aquesta
època, i la manera en què aquest sentiment de desesperança, angoixa i por va
ser reflectit en l'art. El més sobrenatural, el més fantàstic, el desconegut i el
sinistre poblen les pel·lícules sota diferents formes per donar-li sentit "la
doctrina apocalíptica de l'expressionisme"
• Altres temes seran la tirania, la doble personalitat, lluita de classes i el
futurisme.

10. Temàtiques
• Altres decorats habituals en els films expressionistes tenen a veure amb un retorn al passat, fonamentalment màgic. Un
dels ambients predilectes pels cineastes expressionistes serà l'Edat Mitjana.
• També és característic, l'enquadrament. No hi ha ús del fora de camp, allò important és allò que es veu. Els
enquadraments s'assemblen a composicions pictòriques. És comú l'ús de les diagonals. De vegades observa, en un
enquadrament fix, sorgir gradual i lentament, una figura amenaçadora des del fons.
• La interpretació és un dels aspectes potser més cridaners. Quan es volen mostrar sentiments es fa intentant exterioritzar
aquestes emocions de la forma més externa, de vegades en forma violenta i abrupta, de vegades amb moviments
entretallats i mecànics, sumant-li, en alguns casos, un excessiu maquillatge.

11. 10.3. El neorealisme italià
El neorealisme italià fou un moviment cinematogràfic sorgit un cop finalitzada
la Segona Guerra Mundial. L'objectiu d'aquest moviment va ser reflectir el dia a
dia de la gent treballadora del país, amb els seus problemes i misèries. Amb
aquest objectiu, es va decidir no comptar i utilitzar localitzacions reals i
prescindir d'il·luminació artificial, per tal que el que es veiés en fos la realitat.

12. Orígens i evolució
• Aquesta corrent cinematogràfica va tenir el seu germen inicial en un grup de crítics
de la revista Cinema , publicada durant la dictadura feixista de Mussolini.
• La revista atacava directament les grans produccions de l’època i defensava un
cinema italià que seguís els principals utilitzats pels escriptors del realisme.
• El neorealisme va estat influït directament pel realisme poètic francès.
• La fi del neorealisme va esta influït directament pel realisme poètic francès.
• La fi del neorealisme coincideix amb la fi de la postguerra i acaba amb la nova
generació posterior a la segona guerra mundial. L’entrada del nou capital al país fa
que els principis en els que es basava el moviment quedin obsolets.

13. Característiques
• El moviment neorealista no té cap contingut polític intrínsec. Això
distorsionaria la seva màxima d’oferir un a imatge “objectiva” de la realitat.

14. Principis teòrics
• 1. es vol apropar el mitjà a la gent del carrer.
• 2. Refusen la caritat i la compassió, a la vegada que la gratuïtat a l’hora de
realitzar judicis morals.
• 3. Hi té un fort pes el recent passat feixista del país
• 4. Una barreja de cristianisme i marxisme humanista.
• 5. Donen més importància a les emocions que als plantejaments ideològics.

15. Principis estètics
• 1. Evitar les trames i històries d’un cinema més accessible i clàssic.
• 2. Opta per una estètica documental.
• 3. Utilitzen localitzacions reals, no sets de rodatge, en part perquè a causa de la
guerra estaven destruïts.
• 4. Utilització d’actors no professionals per als papers principals.
• 5. Utilització del llenguatge col·loquial, no del literari.
• 6. Deixen de banda l’artifici, ja sigui en l’edició, rodatge o il·luminació en favor d’un
estil més lliure.

16. Obres i realitzadors més destacats
• Molts crítics i historiadors de cinema consideren el film de Rossellini (Roma, città
aperta), la pionera pel que fa al neorrealisme i l’obra neorealista per excel·lència. Per la
seva banda, Rossellini, va realitzar, o Germannia, anno zero explica la postguerra de
la Segona Guerra Mundial a Alemanya a través dels ulls d’un nen. Destaca per la duresa
del seu contingut. UN altre dels títols destacats és La strada (1954) de Federico
Fellini. En aquesta obra, el director utilitza elements mut en el personatge de
Gelsomina, interpretat per l’actriu Giulietta Massina, a qui Fellini va fer veure films de
Chaplin perquè agafés l’expressivitat dels grans genis del cinema sense so.

17. 10.4 La Nouvelle vague francesa (Origens i
evolució)
• La Nouvelle Vague és una etiqueta inventada l’any 1958 per François Giroud, en un article de la
revista L’Express, per descriure a un grup de joves cineastes francesos que debuten
brillantment, al marge dels corrents tradicionals de la professió. Recorren a intèrprets de seu
mateixa edat, ja que cap no ha adquirit notorietat. Caracteritzat per la seva desimboltura
narrativa, pels seus diàlegs provocatius, per cert amoralisme i per “collagues” inesperats. El
públic d’entusiasmà: el 1960, quaranta-tres nous autors van rodar la seva primera pel·lícula.
• L’èxit de la Nouvelle Vague s’explica per motius econòmics, polítics i estètics d’extrema
varietat: la dissolució de la IV República i l’adveniment d’un nou tipus de societat; la relaxació
dels costums i la disminució de la censura; el sistema d’avenç per èxit de taquilla establert pel
Centre Nacional de Cinematografia per a les pel·lícules “ que obren perspectives noves a l’art
cinematogràfic” ; l’acció concertada d’alguns productors dinàmics, desitjosos de superar les
lleis tancades del mercat; l’extensió dels circuits “D’art i Assaig”; i l’aparició d’una nova
generació d’actors més relaxats, menys marcats per la rutina teatral, com Brigitte Bardot, Jean-
Paul Belmondo, Bernardette Lafont.

18. Caracterítiques
• Les innovacions tècniques i els baixos costos dels instruments necessaris per a la
realització de films van contribuir a l’emergencia d’aquest corrent. Les noves
emulsions més sensibles, va ser possible rodar sense il·luminació artificial.
• El 1948, el director i crític de cinema Alexandre Astruc proclama un nou estil fílmic:
“Cámera-stylo”.
• Les pel·lícules sorgides durant 1959 es caracteritzaven per la seva espontaneïtat,
amb, en el guió com en l’actuació; amb il·luminació natural, sent rodades fora dels
estudis i amb molt pocs diners; però desbordant d’entusiasme, travessades pel
moment històric en totes les trames.

19. Principis Teòrics
• 1. Posseir un bagatge cultural cinematogràfic important
• 2. Forjar el seu estil a través de la crítica en la revista Cahiers du Cinéma .
• 3.Defensar el cinema nord-americà d’Hawks, Ford, Hitchcock,Fuller, etc: i el cinema realista i
visual de Renoir, Bresson, Tati, Ophuls, etc.
• 4.La preparació teòrica i el desig de renovar el cinema els va impulsar a redescobrir la “mirada” de
la càmera i el poder creador del muntatge, ja que es reconeixien ferris admiradors d’Orson Welles.
• 5.En les seves pel·lícules tracten la condició humana desoladorament aïllada en el marc de la
societat petit burgesa de la postguerra.
• 6.Per a ells el cinema ha estat una espècie d’autoconeixement personal, en les seves pel·lícules
apareixen clares referències personals.

20. Principis estètics
• Es roden en exteriors i interiors naturals, amb “càmera a l’espatlla” , d’aquí el seu estil de
reportatge, preses llargues, forma despreocupada i una durada de rodatge que es redueix a
unes poques setmanes. Aporten un nou ús de la fotografia, en blanc i negre, que es serveix
en interiors d’una il·luminació indirecta, rebotada, per generar així un ambient realista a
l’estil de les il·luminacions difuses de Murnau, que permet rodar amb lleugeresa i seguir els
actors de forma més natural.
• És un cinema realista, suposa una enèrgica renovació del llenguatge cinematogràfic,
redescobrint la capacitat de la “mirada” de la càmera, el poder creador del muntatge i altres
recursos caiguts en introduir la inventiva en els mètodes de treball, treient profit de les
novetats tècniques. Com les càmeres lleugeres, les emulsions hipersensibles, la il·luminació
per reflexió, i afinant i enriquint les possibilitats expressives del llenguatge cinematogràfic.

21. 10.5. Altres corrents ( El surrealisme)
• El moviment surrealista resumeix una de les tendències avantguardistes més originals del s.XX.
Va ser intel·lectual francès André Breton qui va publicar el primer Manifest surrealista: A aquest
efecte, independentment de la seva correcció moral o del seu respecte a les normes imposades
per la tradició estètica. D’aquí que, els surrealistes haguessin de guiar-se per les passions
libidinales, juxtaposant tota una diversitat d’elements en la seva imatgeria.
• El cert és que van trigar a travar-se totes les seves expressions. De fet, encara que van trigar a
travar-se totes les seves expressions. De fet, encara que immediatament es va donar una literatura
surrealista i molt aviat va haver-hi pintors i escultors que van assolir aquesta mateixa dimensió
subversiva.
• Ja que havien compartit les seves inquietuds artístiques en la madrilenya Residència d’Estudiants,
nucli del regeneracionisme cultural a l’Espanya dels anys vint. Buñuel i Dalí van fer pública la
seva cinefília en una revista.

22. Cinema Verité (França)
• Les característiques d’aquest corrent cinematogràfic provenen del documental, i més
específicament, dels documentals rodats amb càmera portàtil i un equip de so
sincronitzat.El disseny d’equips de filmació més petita i manejables va ser
indispensable perquè els documentalistes ampliessin el seu marge de maniobra i
desenvolupessin un estil narratiu.
• Els impulsors del cinéma vérité van destacar la frescor d’aquesta nova manera
d’entendre el cinema. En mancar d’un guió prèviament estructurat, la realitat fluïa
d’una manera natural davant l’objectiu.
• Un país on el cinéma vérité va tenir nombrosos seguidors va ser el Canadà. Tota una
generació de cineastes documentalistes va prendre partit pel verisme.

23. Cinema Nôvo (Brasil)
• Al brasil, va ser el cinema nôvo el corrent que va canalitzar totes aquestesinfluències, oposant-
se als gèneres comercials les pantalles brasileres.
• El cinema nôvo va anar prenent forma gràcies productors independents.
• El moviment te tres fases: una que compren des del 1960 fins al 1964, i es caracteritza per un
tipus de producció molt atenta als sectors desafavorits de la població. El segon període arriba
fins al 1968, i incideix en un discurs d’esquerres, crític amb el poder i bel·ligerant contra la
desigual política de desenvolupament portat a terme al Brasil. L’última fase arriba fins el 1972, i
és potser la més simbòlica, ja que comprèn uns anys d’estricte control per part de la censura, que
van portar als cineastes a elaborar trames al·legòriques, ambientades en el passat històric. L’exili
de diversos dels principals valedors del moviment va acabar anul·lant les seves possibilitats de
futur.

24. Free cinema (regne unit)
• Reaccionant davant la tradició cinematogràfica i dramatúrgia britànica, un
grup d’autors va proposar, a finals de la dècada dels cinquanta, una renovació
d’aquestes activitats. Aquest conjunt de creadors va rebre el nom dels “ joves
irats”, i un dels seus principals va ser l’escriptor John Osborne. Van reunir-
se diversos cineastes, i fluïts per la nouvelle vague. La influència del free
cinema mai no ha desaparegut.

25. La vanguardia Nord-americana
• Mentre el cinema dels grans estudis moderava la rebel·lia dels seus creadors, el cinema
independent nord-americà va ser, un focus de creativitat desmesurada i de provocatius
plantejaments temàtics i formals. Sol parlar-se novament de cinema nord-americà a l’hora de
citar aquesta generació de creadors. També sol utilitzar-se el neologisme underground per
especificar el cinema contracultural elaborat amb fins experimentals.
• L’evolució del cinema independent arrenca al final de la dècada dels quaranta. Coincidint amb
la postguerra, finalitza el monopoli comercial dels grans estudis de Hollywood. Aquests es
veuen enfrontats a la creixent oferta televisiva i a les petites companyies cinematogràfiques
que procuren fer-los la competència amb pressupostos i temes molt més atrevits. Aquests
cineastes van introduir en la seva obra continguts que haqguessin estat rebutjats pels comitès
de censura.

26. Dogma 95
• Reaccionant davant del que consideraven una progressiva mediocretització del cinema internacional, un grup de
cineastes danesos va establir el 1995 els principis del moviment Dogma. El seu propòsit era recuperar l’essència
de l’art cinematogràfic.
• En certa manera, cal relacionar aquest moviment el cinéma vérité, amb l’excepció de què els seguidors de
Dogma no anhelen aquest to documental que propiciaven els veristes. És possible parlar aquí d’una
radicalització dels ingredients habituals en l’anomenat cinema d’autor. Una radicalització que, és aliena a la
sofisticada imatgeria afermada pel cinema clàssic de Hollywood. En aquesta empresa, la finalitat última és la
immediatesa en el rodatge, evitant tot aquest procés tecnològic que enriqueix les pel·lícules durant la seva
postproducció.
• Les normes de Dogma rebutgen les eficaces variacions que acmopanyen al muntatge: des de la introducció
d’efectes sonors fins a l’ús de trucatges fotogràfics. Aquestes normes van ser publicada a Copenhaguen el 13 de
març de 1995; són molt severes i tot en elles condueix a la sobrietat narrativa: rebutgen els decorats que no
siguin naturals.
• Enl l’àmbit narratiu, sobresurt el fet que no admeten els canvis temporals o geogràfics.