Un text per parlar d'un noi que acaba de fer 18 anys.

1. FA 6570 DIES...
Fa 6570 hi havia un nadó que plorava perquè no entenia res de res.
Estava tan tranquil dins de la panxa de la mare...i de cop, au, vinga,
cap enfora! Fred, tot i ser el mes de juliol. Llums d’aquells que
t’obliguen a tancar els ulls. I un cop al culet perquè plorés.
Això era una rebuda?
No preguntem com, però potser el nadó es devia imaginar com seria
la seva vida a l’institut (però, què era un institut?), treballant dur i
alhora ajudant els companys.
Els companys? Ah, voleu dir altres nadons com ell, crescudets però ja
sense plorar?
El nadó, ja posats a imaginar, s’havia adonat que vivia en un país que
volia ser i no podia.
Però on s’és vist?
Caldria posar-s’hi de valent. Tenir uns ideals, lluitar per ells
mitjançant les conviccions.
I una única arma: la paraula. I no va esperar pas gaire a fer-la servir
amb eficàcia.
Però, pobret, aquell 4 de juliol, el nounat no en tenia, de paraules, ni
entenia de què anava tot allò del país, i dels companys, i de l’institut,
i d’Esquerra.

2. Ni tan sols s’imaginava que li caldria tenir una agenda on apuntar-hi
reunions (Escoltes, JERC, Vilassar Decideix,...per cert, què és això de
Vilassar?).
I si hagués imaginat per un moment que participaria en les xarxes
socials, que seguiria piulades (que potser era un ocell?) i que llegiria
ARA, encara se n’hauria sentit més perplex.
Massa cosa per pair així tot de cop. Donem-li un temps prudencial per
sortir-se’n. Posem per cas: divuit anys?
El temps passa, i tot ho complica, i això vol dir que fa les coses i les
persones més grans.
Aquell nadó, ho sabem tots, es deia, es diu Pau, i, de fet, ja no és un
nadó. Ha crescut tant que no pot (i segur que no vol) tornar a la
panxa de la mare.
Hi ha molta feina per enllestir, tot un món per comprendre (d’això
se’n diu Història amb majúscules: una vocació i una passió) i un país
que cal ajudar a construir.
Benvingut al món...dels adults. T’hi esperàvem!