la història a partir de la moda

2. VIATJANT A TRAVÉS DE LA MODA:
Història de la moda del segle XX i
creació d’una col·lecció de roba
Autor
Yijun Shao
Tutor
Ana Guillén
Curs
2n BATX – 4
Escola
Centre d’Estudis Stucom
Lloc i data
Barcelona, 9 de gener de 2017

3. AGRAÏMENTS
El l'estar escrivint aquestes paraules, significa que he arribat al final
d'un ardu però satisfactori camí. Aquí és on he d’agrair a totes
aquelles persones que m'han ajudat a aconseguir-lo.
A la meva tutora, Ana Guillén, per creure en mi i motivar-me amb
els seus ànims. Per ser qui m'ha guiat des del moment zero i ha fet
fàcil lo difícil.
Als meus pares, dels quals sempre he rebut suport incondicional i
qui m'han ensenyat que tot es pot aconseguir amb esforç i ganes.
Al meu germà, qui m'ha hagut de suportar en els meus moments de
desesperació però de totes manera ha estat allà .
Als meus amics, per animar-me quan em trobava estancada i
acompanyar-me tant en els bons com en els mals moments.
A tots els altres que d'alguna manera o altra han estat presents
durant aquest llarg procés i han aportat el seu gra de sorra.
A tu, per dedicar una estona del teu temps a llegir aquest treball i
permetre'm compartir-ho amb tu, perquè no hi ha satisfacció més
gran per un que aportar en els coneixements d’un altre.

4. INTRODUCCIÓ
3 M O D A
4 Què és la moda?
5 Classificació de moda
HISTÒRIA DE LA MODA
DURANT EL S.XX
7 Antecedents
10 1900: La Belle Époque
- El vestit de silueta S
- El tall imperial
- Complements
Paul Poiret
15 10’: En busca del comfort
- El vestit troutteur
Jeanne Lanvin
18 20’: L’era de les flappers
- El vestit de tennis
- El vestit de les flappers
Coco Chanel
22 30’: En crisis però amb
glamour
- El vestit sirena
- Els pantalons palazzo
Elsa Schiaparelli
26 40’: Al mal temps, bona cara
- El vestit de jaqueta
Hardy Amies
29 50’: Temps de canvis
- Els texans
- El New Look
- Complements
Christian Dior
34 60’: “Swinging Sixties”
- El “mini”
- L’estil hippy
Yves Saint Laurent
38 70’: El Flower Power
- L’estil disco
- L’estil punk
Giorgio Armani
42 80’: Canvi de rols
- El power dressing
Jean-Paul Gaultier
45 90’: Menys és més
- L’estil grunge
- El minismalisme
Gianni Versace
PROCÉS DE LA CREACIÓ
D’UNA COL·LECCIÓ DE ROBA
50 Investigació
Inspiració
Il·lustració
51 Teles
Patronatge
Confecció
RESULTAT: LES
MEVES CREACIONS
53 Moodboards
i il·lustracions
73 Peça final
confeccionada
CONCLUSIONS
74 Conclusió i valoració
personal
FONTS
D’INFORMACIÓ
76 Bibliografia
77 Webgrafia

5. - 3 -
de MOVIMENT. Moda i moviment són dues paraules inseparables des
dels seus inicis. Un moviment de moda és fugaç com una tarda d’hivern.
Apareix espontàniament. Creix de forma impetuosa. I després, simplement
desapareix progressivament fins a convertir-se en un simple record.
d’ORIGINALITAT. Al llarg de la història, la moda ha evolucionat
radicalment d’un període a un altre i ha sofert centenars de canvis, els punts
de partida dels quals han sigut les innovadores idees de diferents persones.
I és que en el món de la moda, l’originalitat no entén de límits.
de DIFERÈNCIA. La moda és el reflex de la societat, i conseqüentment,
de les seves persones. Tot i que sorgeix de forma general, cadascú té la seva
pròpia moda que el defineix i el diferencia de la resta. Aquesta constitueix
la seva pròpia identitat, única i irrepetible.
d’ART. Per crear moda, s’ha de conèixer el món tant de la música, com de
la pintura o la literatura i així poder materialitzar-ho i aconseguir transmetre
el procés que hi ha darrere de tot. La moda és art, sempre que siguem
capaços de veure més enllà que una simple peça de roba.
M
O
D
A

6. - 4 -
QUÈ ÉS LAMODA?
“Sempre vesteixo a l’última moda”, “les faldilles curtes estan molt de moda”, “aquesta camisa ja
ha passat de moda”. Moda, moda, moda... una paraula que indubtablement hauràs escoltat i
utilitzat infinites vegades. Però, què significa realment?
La Real Acadèmia Espanyola ens dóna una primera definició, que és la següent:
f. Ús, mode o costum que està en voga durant algun temps, o en determinat país.
En només aquesta frase, ja hi apareixen les paraules fonamentals que defineixen la moda. Perquè
una cosa arribi a ser un “ús, mode o costum”, només és possible a base de ser utilitzat o fet per
diverses persones al mateix temps, i no només un cop, sinó repetides vegades. Per tant, per poder
parlar de moda, hi ha d’haver una generalització. No obstant, aquesta generalització no és
permanent, ja que, com bé diu la definició, només “està en voga durant algun temps”, és a dir,
que apareix però després d’un període desapareix. Aquesta és indubtablement la naturalesa
efímera de la moda.
Una segona explicació que dóna la RAE és:
f. Gust col·lectiu i canviant a allò relatiu a peces de vestir i complements.
“Gust col·lectiu”, dues paraules contradictòries en una mateixa definició. Quan parlem de “gust”,
ens referim a una forma pròpia i personal que té un individu a l’hora d’apreciar les coses; però
l’adjectiu “col·lectiu” ens diu tot el contrari: que pertany a un grup i és compartit per totes les
persones que el componen. En altres paraules, la moda és personal però també compartida,
com s’explica això? Una moda és creada a partir de la idea d’un dissenyador, el qual presenta i
dirigeix les seves creacions al públic, que les accepta o no depenent de les circumstàncies del
moment. No obstant, a la hora de la veritat, els que porten la moda són els consumidors, per
això aquests són els que tenen la última paraula. Per tant, la moda no és aquella que introdueix el
dissenyador, sinó el que resulta després de que cadascú l’adopti al seu interès segons els seus
diferents aspectes personals. En conclusió, podem dir que la moda és tant el “reflex d’una
societat” com el “reflex d’un individu”.
Havent dit tot això, cal recordar que l’aspecte més important de la moda és que aquesta sempre
ha de ser una expressió individual, el mirall d’una identitat, una forma de ser. Més que pertànyer
a una tendència específica, la moda és una actitud.
«La moda és una
forma de dir qui
ets sense haver
«Vestir és una
forma de vida.»
YVES SAINT LAURENT
de parlar.»
RACHEL ZOE «Puresa, emocions
intenses. No es tracta
del disseny. Es tracta
de sentiments.»
ALBER ELBAZ
«La moda està al cel, al carrer,
la moda té a veure amb idees,
amb la nostra forma de viure,
amb el que passa.»
COCO CHANEL
«La moda és
un llenguatge
instantani.»
MIUCCIA PRADa
«La moda és l’armadura
per sobreviure a la
realitat del dia a dia.»
BILL CUNNINGHAM
«La moda és
una cosa que
ja ve amb tu.»
RALPH LAUREN
«La moda és
instantània,
però l’essència
perdura en el
temps.»

7. - 5 -
CLASSIFICACIÓ DE LAMODA
La moda és un món molt ample. Per això, per poder-lo estudiar millor, l’hem de classificar en
tres grans grups, tenint com a referència els diferents nivells de gamma d’aquesta.
El terme Haute Couture prové del francès i es tradueix com
“alta costura”. És una moda molt selectiva i exclusiva on les
peces estan fetes a mà amb materials molt costosos i d’alta
qualitat. Per la seva confecció es requereixen tècniques
manuals molt complexes i, sobretot, extrema atenció per cada
detall.
Per poder-se considerar com a “casa d’alta costura”, aquesta
ha de complir un seguit d’estàndards ben definits pel Chambre
Syndicale de la Couture entre els quals es troben: dissenyar a
mida per clients privats, tenir un taller a París amb més de 20
treballadors i presentar una col·lecció de mínim 50 dissenys
Giambattista Valli, Paris Fashion Week primavera-estiu 2016
HAUTE COUTURE
D’origen francès, el terme prêt-à-porter es tradueix com “llest
per portar”. És una moda ubicada entre la alta costura i el
mercat de masses.
Engloba el conjunt de les peces de roba que es creen en sèrie
reutilitzant patrons ja elaborats i amb materials menys
costosos que la alta costura. En aquest cas, no es creen peces
fetes a mida, però això no vol dir que es descuidi l’elecció de
teixits i la confecció d’aquestes.
Aquesta moda també es presenta duess vegades a l’any en les
Fashion Weeks com una segona modalitat diferent de la alta
costura.
Christian Dior, Paris Fashion Week primavera-estiu 2016
PRÊT-À-PORTER
El terme mass market prové de l’anglès i vol dir “mercat de
masses”. És aquell que es troba per sota de les altres dues. El
seu procés productiu és molt simple i els materials utilitzats són
molt barats, fet que el converteix en una moda molt més
accessible i amb un mercat més ampli.
Les marques de “mercat de masses” no són necessàriament
conegudes per la durabilitat i qualitat de la roba, sinó que el
principal interès dels consumidors és la raonabilitat dels seus
preus. Encara que no es presentin a cap desfilada oficial de
moda, cada temporada renoven la roba d’acord amb la
tendència imposada per la alta costura i el prêt-a-porter.
Zara, col·lecció primavera-estiu 2016
MASS MARKET

9. - 7 -
ANTECEDENTS
Per explicar la història de la moda ens hem de traslladar a milions d'anys
enrere, als inicis de la humanitat. Però, abans hem de fer un petit parèntesis
per distingir la diferència entre els dos conceptes vestir i moda. El primer és el
que remunta als inicis de la història, ja que el vestit sempre ha sigut una
necessitat bàsica dels éssers humans, per tapar-nos del fred o protegir-nos de
qualsevol condició climàtica. Tal com ho feien en la prehistòria amb pèls
d'animals i durant l'Antiga Grècia amb túniques de lli, ho seguim fent avui dia.
La moda, en canvi, és la que parteix d'aquesta primera necessitat de
supervivència i ha anat adquirint una funcióestètica.
A continuació, farem una petita introducció de les diferents etapes de la
història de la moda fins a arribar al segle XX:
Antic Egipte
Els antics egipcis donaven molta importància a la imatge i
cura del cos, Això era degut a que creien en una vida
després de la mort i, per això, el cos havia d'arribar en
perfecte estat a la “vida posterior”. Van ser els primers en
donar-li una funció estètica a la moda. El determinant
principal de la indumentària egípcia va ser la climatologia:
com que tenien un clima molt àrid i calorós, la roba era
sempre de lli o d'alguna altra igual de fina i lleuger. Les
dones solien anar vestides amb una túnica llarga i blanca,
acompanyada d'ornaments, el valor dels quals depenia del seu rang
econòmic. En canvi, els homes de qualsevol importància social portaven
només un shenti, una espècie de faldilla que es lligava a la cintura amb un
cinturó de cuir, i deixaven el tors a l'aire.
Antiguitat clàssica
Grècia i Roma van ser dues civilitzacions amb
tradicions i costums molt semblats, de forma que
també ho era la seva indumentària.
A l'Antiga Grècia, els grecs portaven dues peces
principals: a sobre de la roba interior hi portaven un
quitó (del grec chiton), una peça rectangular que es
cenyia a la cintura i arribava fins als peus, i a sobre
d'aquest, es posaven un mantell, el més habitual era
l'himantió (del grec himátion). El material més utilitzat
era la llana, ja que era el més abundant i econòmic,
encara que el lli també era molt utilitzat en èpoques de calor. També
coneixien la seda, però era exclusiu pels més rics, ja que en aquell moment
era una novetat.
A la Roma Antiga, la peça principal era o la túnica (pels homes) i la stola (per
les dones), peça que podia portar qualsevol semblant al quitó grec, o la toga,
espècie de túnica molt més elaborada reservada pels ciutadans d'origen
romà. A vegades, a l'interior hi portaven una subúcula (del llatí subūcula) com
a roba interior. El teixit més utilitzat era la llana, com a l’Antiga Grècia, i el
color d’aquest depenia del càrrec social que exercia qui ho vestia.
Lli: tipus de teixit
molt fi que s’obté de
la planta amb el
mateix nom.
Shenti: peça de
vestir masculina
semblant a una
faldilla utilitzat a
l’Antic Egipte.
Cuir: teixit extret a
partir de la pell
d’alguns animals.
Quitó: peça de vestir
unisex d’una sola
peça semblant a la
túnica grega.
Himatió: vestit de
l’Antiga Grècia
portat a sobre del
quitó.
Llana: teixit fet a
partir del pèl de les
ovelles o altres
animals.
Túnica: peça de
vestir llarga que
cobreix tot el cos.
Stola: vestit llarg
femení de l’Antiga
Roma.
Toga: equivalent
masculí a la stola.
Subúcula: peça
utilitzat com a roba
interior a l’Antiga
Roma.

10. - 8 -
Edat Mitjana
La moda va anar evolucionant a mida que ho feia la
societat, però no va ser fins a finals de l'Edat
Mitjana, concretament en el segle XIV, que es va
mostrar una vertadera preocupació per ella per part
de l'aristocràcia. Així, es comença a formar el
concepte de moda antecedent a la que coneixem
avui dia. La moda deixa de ser simplement funcional
i estètica, i es comença a utilitzar com a instrument
aristocràtic de diferenciació grupal. Amb
«diferenciació grupal» ens referim a que en una
societat tan jerarquitzada com la de l'Edat Mitjana,
dividida en estaments tancats i impermeables, era
Vestimenta de l'Edat Mitjana
important per la classe alta mantenir distàncies amb la classe baixa. La
vestimenta entre els diferents grups socials eren molt notables i d'aquesta
manera, es podia distingir a primera vista a quin rang social hi pertanyia algú
i si era apropiat relacionar-se amb ell ono.
Des d'aquí fins al segle XX en podem distingir dues etapes principals:
Etapa aristocràtica (s.XIV – inicis s.XIX)
Va ser l’època en què la moda va començar a ser utilitzat per las classes altes
com a eina social per determinar la qualitat de les persones. La noblesa
assegurava el seu poder a les Lleis Sumptuàries, on es definien un seguit de
normes sobre les limitacions de vestir que tenia la classe baixa, ja que se'ls
prohibia algunes peces i teles que eren exclusives per la classe alta. Aquestes
lleis es resumien, col·loquialment dit, en: “Els de sota no poden vestir millor
que els de dalt”. Qui desobeís alguna d'aquestes normes, s'havia d'enfrontar
a sancions molt fortes, normalment multes elevadíssimes i, en alguns casos
extrems, la presó o, fins i tot, la mort.
Però, el propòsit de la noblesa de mantenir el seu poder sense amenaces
mitjançant aquestes lleis no va durar sempre. Això va ser degut a la Revolució
Industrial, que va provocar l’aparició de les seves primeres competències: la
nova burgesia. Aquestes noves classes burgeses van prosperar i es van anar
imposant cada vegada més en la societat medieval. Aquests burgesos es
guanyaven la vida amb els seus propis negocis, però alguns van créixer tant
que van arribar a posseir molta més riquesa que els nobles. Veient-ho així: si
tenien la mateixa o més riquesa que els aristòcrates, per què havien de vestir
pitjor i ser tractats inferiorment? Per tant, es van començar a plantejar una
igualtat en la vestimenta per ambdós. Tot i els esforços de la noblesa per
evitar-ho, la burgesia es va acabar consolidant amb el seu poder econòmic i
social, i això va desembocar a unes noves lleis de vestimenta. I finalment, a
finals del segle XVIII, es van suprimir el conjunt de “Lleis Sumptuàries”
aplicades als burgesos.
Sense aquestes lleis, els burgesos tenien la llibertat de vestir-se al seu gust,
ja que diners no els faltaven. Això va desembocar a una disputa entre
nobles i burgesos per vestir-se millor. Però, no era un tema d'estètica, sinó
de domini, ja que la moda era el mirall públic on es reflectia la posició social
d'un. I, com a clar instrument de poder, tant la noblesa com la burgesia
desitjaven apoderar-se d'ella. A més, en aquesta lluita social, s'hi afegia la
Lleis Sumptuàries:
sèrie de lleis on es
determinaven les
limitacions dels
pobres i els privilegis
dels rics.
Revolució
Industrial: procés
de canvi polític,
econòmic, social i
tecnològic des del
segle XVIII al segle
XIX.

11. - 9 -
diferència de valors entre ambdós grups: encara que els dos
tinguessin el mateix estil de vida, un l'havia aconseguit
treballant hores i hores i invertint-hi tots els seus esforços;
mentre que l'altre tenia tota una vida plena de luxes i
comoditats sense haver de fer res gràcies a l'herència del
seu llinatge. Tot això en conjunt provocava una gran tensió
entre els dos grups socials que va durar moltesdècades.
El voler superar un a l'altre va iniciar una etapa en la moda
plena d'excessos en la vestimenta. La moda, que fins a
llavors era d'un estil barroc –tipus de moda d'origen italià
que es caracteritzava per una silueta fluida i ample, i peces
de roba simples però elegants–, va adquirir un estilRococó.
Aquest tipus de moda consistia en una total desfiguració del
cos de la dona: corsets ajustadíssims, paniers enormes per
aconseguir una faldilla amb més volant i volum, perruques
exagerades, refinament absolut i un ús excessiu de
maquillatge.
Etapa burgesa (inicis s.XIX – inicis s.XX)
Vestit d'estil Rococó del 1760
Panier utilitzat durant el segle XVIII
Amb l’arribada del segle XIX, les aportacions de la Revolució Industrial ja
s’havien consolidat i es trobaven en un món industrialitzat i més avançat
tecnològicament, on tot girava al voltant de les fàbriques i el comerç. La
burgesia va aconseguir imposar les seves pròpies normes dominant la moda
i reflectint-hi un caràcter distingiu. Això va provocar un avanç en la indústria
tèxtil, que va arribar a ser una de les indústries punteres de l’època.
Per ampliar el mercat de la indústria tèxtil, la burgesia va acabar
completament amb les Lleis Sumptuàries, ja que d’aquesta manera allò que
fins a aquell moment només era accessible pels més rics passava a estar en
disposició de qualsevol. No obstant, la classe burgesa no volia passar
desapercebuda i, de la mateixa manera que ho va fer l’aristocràcia, van
imposar la seva exclusivitat en la vestimenta. D’aquesta manera, en la ciutat
central de moda, París, a mitjans del segle XIX, va néixer un nou tipus de
moda: l’Alta Costura (del francès Haute Couture), és a dir, la confecció a mida
feta a mà. Charles Frederick Worth és considerat com el seu pare. La creació
de la Alta Costura va marcar el moment en què apareix la moda tal i com la
coneixem avui dia.
Principalment, es va crear com a instrument de diferenciació pels elits, però
a la seva vegada també va ser una eina de divulgació dels valors burgesos,
entre els quals destaca el “ser el que un aparenta i no aparentar el que un
és”. De fet, tot això és irònic, ja que van lluitar durant molt de temps per
acabar amb les Lleis Sumptuàries i aconseguir una major igualtat entre tota
la població. Però, quan ho aconsegueixen, creen l’Alta Costura, que igual que
les lleis anteriors, exclouen als més pobres, no jurídicament, però sí
econòmicament.
El període de transició del vell segle a l'inici del nou és un punt clau, on es pot
situar el principi de la modernització del vestit. Neix una època plena de
canvis socials i dels esdeveniments més importants tant en la historia de la
moda com en la de la dona.
Benvinguts al segle XX, el segle d’or de la moda!
Estil barroc: un
moviment artístic
d’origen italià que es
caracteritza pel gust
a la elegància i
fastuositat.
Estil Rococó: un
moviment artístic
francès que busca la
silueta ideal.
Corset: una peça
reforçada usada per
estilitzar la figura
femenina des del pit
fins a l’abdomen.
Panier: estructura
metàl·lica que es
portaven les dones a
l’interior de la
faldilla per donar-li
més volum.
Alta costura: moda
exclusiva feta a mà a
la mida del client.
Charles F. Worth és
considerat com el
pare d’aquesta.

12. - 10 -
DÈCADA DEL 1900: LA BELLE ÉPOQUE
La Belle Époque és el nom amb el que es va denominar l’etapa de la història
comprès entre el 1871 i el 1914. Va ser un període d’il·limitat luxe i vistositat,
caracteritzat per l’estil eduardià, molt influït pel monarca anglès Eduard VII.
Durant aquesta etapa, la dona, convertida en un objecte ornamental decorat
amb encaixos i volants, es desenvolupava vaporosament en la societat,
empresonada en el seu corset. Fins a finals del segle XIX, aquesta moda només
havia sigut dictada i seguida pels privilegiats, la vida dels quals girava al voltat
del excessos i rebutjaven la senzillesa, ja que l’ostentació del vestit femení era
una mostra de riquesa.
No obstant, la Belle Époque no va ser sempre igual. Amb l’arribada del nou
segle es va produir un canvi de mentalitat i en la societat. Tot i així, durant els
primers anys, els principis de la nova moda no estaven del tot definits, ja que
encara seguia influenciada per la moda eduardià. Les noves idees i l’aparició
de les avantguardes van anar desterrant els asfixiants ideals anteriors i, en els
últims anys de la primera dècada es va posar de moda una silueta nova i
estilitzada. Aquest desafiament de les normes socials va provocar una onada
d’originalitat i d’idees progressistes en diferents àmbits: en l’art, en el cinema
i, sobretot, en el paper de la dona en la societat.
La moda es va estendre a una capa social més ampla.
La dona de la classe mitjana, conscient de la moda, ja
es podia permetre comprar publicacions de revistes,
estudiar els nous estils i confeccionar-se els seus propis
vestits. Una de les revistes més influenciaries del
moment era la revista novaiorquesa Vogue, la primera
publicació de la qual va ser llançada al 1892. Es va anar
popularitzant i encara avui dia segueix vigent i
dominant el món de la moda. Durant aquesta dècada
la dona adquireix major protagonisme, la exaltació de
la seva bellesa és essencial; per això costurers, joiers,
Eduard VII: rei
anglès que va
governar entre els
anys 1901 i 1910. Va
ser la seva opinió
personal la que va
fixar el prototip
femení de l’època.
sabaters... es posen mans a l’obra.
“Pastisseria Gloppe”, de Jean Béraud. París, 1889.

13. Dècada del 1900 | Looks claus
- 11 -
EL VESTIT DE SILUETA S (1900-1907)
Durant els primers anys de la primera època, la moda seguia influenciada per
l’estil eduardià del segle anterior, consistit en la idealització de la dona. El
prototip de cos era l’anomenada silueta S, que es caracteritzava per un bust
aixecat, una cintura molt fina pràcticament irreal i un maluc eixamplat. Si
haguéssim de definir aquesta moda en una sola paraula seria: incòmode.
Comencem per l’inevitable corset -peça de roba interior
reforçada considerada com un must de la època que servia
per aconseguir una silueta determinada-. Originalment, va
ser creat com un corset saludable amb l’objectiu d’eliminar
pressió sobre l’abdomen; però a finals del segle XVIII, el
concepte va canviar totalment. Al 1900, la seva funció
bàsicament consistia en empènyer diferents parts del cos
més enllà dels límits naturals que suposen. D’aquesta
manera, els pits eren empesos cap al davant, l’abdomen cap
endins i les natges cap enrere, molt arquejades. Aquest desig de les dones de
mostrar el cos perfecte es podia considerar quasi com una obsessió, ja que
algunes portaven un corset tan atapeït que, no només eren incòmodes i els
dificultava la respiració, sinó que, fins i tot, els deformaven els òrgans interns
i, en alguns casos extrems, provocaven la seva mort.
La brusa del vestit va passar per diferents transformacions al llarg de la dècada.
Primerament, tenia una forma bombada que es cenyia a la cintura i
emfatitzava encara més la silueta S. Posteriorment, el tall i les mànigues es van
anar estrenyent, des de l’espatlla fins als canells. Era característic d’aquestes
bruses tenir coll alt, que en un moment van arribar a ser molt incòmodes per
la forma asfixiant i la quantitat de decoració que tenia, com encaixos i llaçades
de gran mida. Més tard, es van posar de moda els canesús, amb tires bordades
o volants.
La faldilla, que tenia una lleugera forma acampanada, s’anomenava faldilla de
corol·la. Eren llargues i arribaven fins al terra sense deixar entreveure les
sabates. Per darrere, aconseguien el volum de fals polissó a base de plecs
oberts que sovint portaven a la formació d’una cua. La llargada d’aquesta cua
varia segons la situació: una cua més curta si és de dia i una més
llarga si és de nit. Amb el pas del temps, aquesta cua va anar
desapareixent, ja que les faldilles es van anar acurtant fins a
arribar als turmells.
Aquests vestits solien ser molt ostentosos i es caracteritzaven per
l’abundància de decoració que tenien, com encaixos, plomes o
llaços, ja que això era un signe de riquesa i poder. Els teixits
utilitzats generalment solien ser lleugers i còmodes, però la
qualitat d’aquests varien segons la classe social de cadascú.
Començant des de sota, els més pobres utilitzaven bàsicament el
material més econòmic, en aquells moments el batista; els de la
classe mitjana feien servir el popelín, i els de la classe alta es
podien permetre l’ús de teles d’alt grau, tals com el sofisticat
plumetis. Aquests teixits solien ser de color clars i de tons
pastels, com el rosa pàl·lid o el crema. A més, es va començar a
utilitzar un nou color, o millor dit un no-color, el blanc, que fins
Must: “element
imprescindible”.
Canesú: peça
decorativa que es
cus al coll i a les
mànigues d’un vestit
o d’una brusa.
Polissó: armadura
per augmentar el
volum de la part
posterior dels vestits,
molt usat en el s. XIX.
Batista: teixit molt
lleuger amb una
superfície setinada.
Popelín: teixit fi,
però de tacte rígid.
Plumetis: teixit mig
transparent molt
refinat, amb talps
cosits.
al moment havia estat sempre reservat per les núvies i les nenes. Vestit de tarda d’estil eduardià amb
silueta S (anys 1900)
Corset

14. Dècada del 1900 | Looks claus
- 12 -
EL TALL IMPERIAL (1908-1909)
A principis del segle XX, el centre de les arts era París, que inspirava
un aire de llibertat artística i innovacions. L’arribada dels Ballets
Russos de Sant Petersburg al 1909 va inspirar una onada d’atrevida
experimentació a mida que les noves formes de dansa, música, vestit
i escenografia emocionava i sorprenia al públic. La moda, com a art
que és, també va respondre davant aquesta avantguarda, amb Paul
Poiret com a cap.
Durant els últims anys de la dècada, la percepció femenina de la
moda va experimentar un canvi fonamental, que va desterrar la
figura eduardià rígidament encotillada. La moda va deixar de ser
incòmoda i es donava unasilueta molt més recta. Es va tornar a posar
de moda el tall imperial, tipus de silueta que va ser molt popular en el segle
XIX, inspirat en la muller de Napoleó Bonaparte, Josefina Bonaparte.
El vestit d’estil Imperi consistia en un vestit molt més lleuger, que es cenyia
just sota el bust i des d'allà queia en una faldilla llarga i recta. Es va abandonar
la forma campanar popular dels anys anteriors i adoptava una forma tubular
fins als peus. Un element destacat va ser l’ús d’escots molt pronunciats, tant
pels vestits de dia com els de nit. Aquesta nova silueta va ser la raó del
desterrament del corset, ja que no es marcava tant la forma ajustada de la
cintura com en anys anteriors.
Durant aquest període, la moda occidental va mirar enrere i es va repenjar en
la moda oriental. Per això, aquesta nova moda va estar molt influenciada per
l’orientalisme, que aportava la seva riquesa de colors, els seus complements
extravagants i els seus teixits exòtics. Aquests van substituir les teles lises i de
tons pastels dels anys anteriors, i d’aquesta manera es crea un estil molt més
viu i vibrant.
Els teixits emprats eren lleugers com la mussolina, el tul, les gases, i poc a poc
també van retornar les sedes. Utilitzaven color molt vius, com el groc o el blau,
sobretot; i es van començar a posar de moda els
estampats. Els vestits portaven com a decoració
brodats de símbols grecs i romans, com per exemple
de llorers. També van retornar els fils metàl·lics i els
de seda multicolor, que s’havien abandonat durant
l’època eduardià.
Els dissenys innovadors de Poiret van contribuir a
configurar la moda de la època. Va presentar una
col·lecció exòtica que incloïa turbants -peça llarga
de tela que s’enrotlla en el cap-, pantalons harem -
pantalons de tela lleugera molt amples que
s’encongeixen als turmells- i la túnica Lampshade -
túnica llarga amb dues capes, de les quals la
superior te forma de pantalla de làmpada, d’aquí el
seu nom-. Aquesta última és considerada com la
peça simbòlica de l’etapa. Un altre gran exemple de
peça simbòlica és el vestit Delfos de Mariano
Fortuny, inspirat en la Grècia Clàssica.
Ballet Russos:
companyia de ballet
creada el 1907
Serguéi Diáguilev
que va causar un
gran furor degut a la
vitalitat de les
danses comparat
amb el ballet
occidental.
Mussolina: teixit
molt fi i transparent,
generalment de seda
o cotó.
Tul: teixit molt
lleuger i té una
estructura oberta,
amb forma de xarxa.
Gasa: teixit molt
lleuger i delicat amb
un aspecte molt
translúcid.
Túnica Lampshade, de
Paul Poiret

15. Dècada del 1900 | Looks claus
- 13 -
COMPLEMENTS
Barret
Entre tots els complements de la època, el barret era la peça estrella.
Des dels inicis de la moda, el barret sempre havia sigut exclusiu de la
classe alta, ja que era un signe de poder i riquesa: com més ostentós
era, més ric i poderós era qui ho portava. Això seguia sent així durant
aquesta dècada. La mida dels barrets també tenia una funció
diferenciadora de la classe social: com més gran millor. Tot i així, amb
la popularització del tall imperial, cada vegada es van anar fent més
petits.
Tot podia semblar molt bonic, però darrere de la elegància i la
sofisticació d’aquests s’amaguen històries obscures. Els fastuosos
barrets d’aquella època serien considerats avui dia com un crim
ecològic. Amb l'augment de la classe mitjana, les dames de les altes
classes cada vegada tenien més la necessitat de mostrar un barret més
ostentós. Per això utilitzaven plomes d'aus d'arreu el món, com més
Barret amb plomes i ocells
dissecats dels anys 1900
exòtic millor. Van arribar a fer barbaritats de tot tipus i van arribar a utilitzar
plomes de quasi totes les espècies conegudes. Això era un mal menor
comparat amb la moda de col·locar directament l’ocell mort dissecat a sobre
del barret.
Guants
L’altra cosa que podia faltar en els looks de les dones de la Belle Époque
son els guants. La funció d’aquests, a part de la estètica, era protegir les
mans, tant a l’hivern com a l’estiu. Era un complement molt representatiu
de la classe alta, ja que mai sortien de casa sense uns. De dia, es solen
portar guants curts; mentre que de nit, llargs.
Els materials d’aquest depenen de la classe social i de la època de l’any,
els de la classe alta utilitzaven teles més sofisticades i amb més qualitat.
Aquests guants no eren gens simples, sinó que esta ven molt decorats
amb tot tipus de joies, encaixos, volants, etc. Guants de dia dels anys 1900
Sostenidor
Degut al canvi en la mentalitat cap a la moda femenina cap als finals de dècada,
es van anar abandonant lentament els insofribles corsets i van néixer els
precedents als sostenidors actuals, juntament amb els quals es va crear el
concepte d'una roba interior còmode.
Els sostenidors de la època eren una mena de gran vestir elàstic a
través del pit amb els quals s’aguantaven. Les primeres dones que
van començar a utilitzar-les eren malvistes per les altres dones més
convencionals, ja que s’havien acostumat als corsets i consideraven
que allò no havia de canviar. Però, per tots els problemes que
causaven aquests corsets més dones van començar a fer ús dels
sostenidors; encara que no va ser anys més tard que va començar a
ser acceptada oficialment. Sostenidor elàstic del 1907

16. - 14 -
Dècada del 1900 | Dissenyador destacat
Paul Poiret en el 1913
Naixement
París, 1879
Mort
París, 1944
Lema
Equiparar la alta moda
amb les arts.
Logotip de la marca
PAUL POIRET 1879-1944
Paul Poiret va néixer el 20 d’abril del 1879 a París en el si d’una família
propietària d’una botiga de teles en el centre de París. El seu talent
com a dibuixant li va permetre treballar en el taller d’un dels modistes
més importants del moment, Jacques Doucet, de qui va aprendre l’art
de la costura i de la bona vida. Més tard, amb només 21 anys va entrar
en el taller Worth -el més famós de París-, dirigit en aquells moments
pels fills de Charles Frederick Worth. Però, les seves idees modernes
eren massa extravagants per la clientela i va ser expulsat. En el 1904,
va inaugurar el seu propi taller i gràcies al seu antic mestre Doucet va
aconseguir contactes importants i molt patrocini per part d’elles.
Es va casar amb Denise Boulet, una jove el físic de la qual era tot el
contrari a l’ideal de la dona amb un bust prominent i cintura fina. Ella
es va convertir en la seva musa i la forma dels seus dissenys va canviar
a favor de la seva figura. Així ho va dir en una entrevista amb Vogue:
“ella és l’expressió de tots els meus ideals en la moda”.
«Sempre que signo una
obra amb el meu nom,
em considero el creador
d’una obra mestra.»
Paul Poiret
Poiret va començar una batalla amb el
corset, el qual trobava ridícul i
innecessari. Va dissenyar un vestit
senzill, entallat directament sota el
bust que queia recte fins als peus. La figura
que presentava era la d’una dona atractiva i Jacques Doucet:
jove, sota el vestit de la qual s’amagava una bella figura i no un bon corset.Els
seus dissenys tenien colors vius i estampats senzills. Les seves obres estaven
molt influenciades per l’orientalisme. Una de les seves creacions més
destacades és la túnica Lampshade, que va causar molt furor.
No era gens humil, sinó més bé arrogant: es va autoproclamar com el “rei de
la moda”. Durant els següents anys es va dedicar a fer gires per Europa i
Amèrica per presentar les seves obres. Es va adonar de la necessitat de
protegir els seus dissenys originals i va crear el Syndicat de Défense de la
Grande Couture Française (Sindicat de la Defensa de l’Alta Costura Francesa)
per salvaguardar els drets dels autors.
Lamentablement, anys més tard, el seu estil va començar a decaure. El tall de
les túniques cada vegada pujava més, l’escot era cada vegada més
pronunciada i les faldilles van arribar a ser tan estretes que les dones només
podien caminar donant petits passos. Però, va ser amb l’esclat
de la I Guerra Mundial que el seu regnat en el món de la moda
va conèixer el fi. Poiret no podia comprendre com la guerra
havia influït més que la moda en la independència de la dona.
Va pensar que podia recuperar la seva antiga clientela
organitzant festes i celebracions, però tot això només va
aconseguir arruïnar-lo.
Un 30 d’abril del 1944, Paul Poiret va morir pobre i oblidat,
però la seva obra va contribuir enormement en el futur de la
moda. La seva desaparició va demostrar la naturalesa efímera
de la moda: tot el que està de moda passa de moda en un obrir
i tancar.
dissenyador de moda
francès (1853-1929).
Charles F. Worth:
dissenyador de moda
anglès, és el pare de
la alta costura
(1826-1895).
Túnica Lampshade:
túnica acabada en
pantalons amples on
es sobreposava una
faldilla amb forma
de pantalla de
làmpada.
Dissenys de Paul Poiret, 1908

17. - 15 -
Anys 10 | Looks claus
ANYS 10: EN BUSCA DEL COMFORT
En la dècada que comprèn del 1910 al 1919, comencen a donar-se a la moda
canvis com a reflex del que succeïa en la societat de l'època. Els canvis van ser
subtils i van passar desapercebuts fins l’arribada de la Gran Guerra. Res
tornaria a ser el mateix. La guerra va destrossar els antics sistemes i valors
socials. Per això, en podem diferenciar dos períodes totalmentdiferents:
Primer, els anys anteriors a la Gran Guerra, des del 1910 fins al 1914. Aquests
pertanyen a les últimes glopades de la Belle Époque, es van abandonar quasi
tots corsets, les faldilles es van escurçar, etc. Les noves influencies orientals
que van aparèixer cap al final de la primera dècada seguien causant furor.
Segon, els anys durant i després de la Gran Guerra, des del 1914 fins al 1919.
Una de les conseqüències més impactants de la guerra va ser el gran índex de
mortalitat. La majoria dels morts eren homes, els quals van haver de deixar el
seu treball i la seva llar per protegir el seu país. Això va resultar en la
incorporació de la dona en el món laboral per substituir els seus marits mentre
es trobaven fora. Al finalitzar la guerra, la quantitat d’homes morts era tan gran
que seguien necessitant les dones en els llocs de treball. A més, per primera
vegada en la historia, la dona havia obtingut un paper tan important com
aquest en la societat, i cap d’elles ho volia perdre. Per tant, el factor principal
dels canvis en aquesta moda va ser la inserció de la dona en el món laboral: no
podien treballar amb aquells vestits tan llargs i pesats; per tant, la moda s’havia
de modelar a favor de les necessitats i
comoditat de la dona.
En aquesta dècada, París i la seva Alta
costura seguien sent els dictadors de la
moda. La moda en general es va
caracteritzar principalment pel contrast
entre la rica i exòtica opulència en la
primera meitat de la dècada en comparació
amb el sentit pràctic i senzill de les peces
Gran Guerra o
Primera Guerra
Mundial: guerra
entre la Triple
Aliança i la Triple
Entesa -els dos blocs
en què es va dividir
Europa- que va
durar entre el 1914 i
el 1918.
usades durant i després de la Gran Guerra. Dones treballant en una fàbrica, París 1916

18. - 16 -
Anys 10 | Looks claus
VESTIT TROTTEUR O VESTIT SASTRE
Quan va esclatar la guerra a Europa el 1914, la dona va tenir un paper
imprescindible en els llocs de treball. Per la majoria, era tota una novetat
provar-se roba còmoda sense haver d’estar dins d’un atapeït corset, i la moda
va haver de seguir per aquesta línia. Per primera vegada, era la moda el qual
s’havia d’adaptar a les necessitats de la dona, i no al contrari com sempre havia
sigut.
Els corsets, les llargues cues i els barrets voluminosos eren compatibles amb la
dona que només es dedicava a assistir a festes; però ja no ho eren amb la dona
que s'incorporava a la feina, als estudis superiors i a certs càrrecs de
responsabilitat. Es necessitava una indumentària més pràctica en una etapa on
les noves activitats i nous professions horequerien.
D’aquesta manera va néixer el vestit trotteur o vestit sastre, conjunt format
per una faldilla i una jaqueta inspirada en la vestimenta masculina. Aquest
vestit, a mesura que va anar passant el temps, es van anar eixamplant i
escurçant fins a l’altura del panxell. Pel que fa als teixits, els preferits van ser la
franel·la i el tweed en tons grisencs o marrons. A sota d'això, es posaven una
brusa, normalment blanca o crema, que podia ser d'un senzill cotó llis o
contenir prisats i encaixos. També es va fer molt popular els brodats anglesos.
Encara que el vestit sastre va ser especialment popular, això no significa que
deixessin de banda els vestits, que utilitzaven per les festes nocturnes. Aquests
vestits cada vegada eren més solts i lleugers. El cos d’aquest es va escurçar i es
cenyia amb cinturons i llaços, sense necessitat d’utilitzar un corset. Durant
l’estiu, estaven de moda els elegants colors pastís (grocs, roses, blaus o verds)
i en els casos més pràctics, el gris, blanc o crema. Respecte l'hivern, hi havia
poca variació pel que fa als teixits i els colors, només que utilitzaven patrons
més armats, tancats i cenyits.
El ball es va convertir en un nou costum en la vida de la dona. Per això, va sorgir
un nou vestit cenyit al cos confeccionat específicament per ballar, fet amb un
material lleuger i còmode per poder moure’s ambllibertat.
En quant els complements, el barret seguia sent l’essencial de totes les dones.
Això sí, la complicació dels materials i els volums de la dècada anterior va donar
pas a una aparent senzillesa, almenys en el que a la mida es refereix. Com a
decoració, es segueixen utilitzant plomes, però no de forma tan exagerada
com abans. Amb els anys, aquestes plomes es van escurçar fins al punt de
desaparèixer durant el dia, però tornar a aparèixer per la nit.
Una altra moda efímera, però molt
significant va ser l'ús de la corbata,
usades amb el pretext de que
"professionalitzava" a les dones
treballadores. Fins a aquell moment, la
corbata era considerada com a
complement exclusivament masculina i
la utilització d’aquest va ser un símbol
d'emancipació, encara que moltes
vegades el van suavitzat amb algun
collaret.
Franel·la: teixit fi de
llana o cotó que té
un tacte suau i
vellós.
Tweed: teixit de
llana verge amb
textura irregular i
peluda.
Prisat: plec en una
tela.
Brodat anglès:
tipus de textura cosit
normalment en la
batista.
Chiffon: teixit molt
lleuger, de confecció
plana elaborada
amb fils de crepè.
Vestit trotteur, 1916

19. - 17 -
Anys 10 | Dissenyador destacat
Jeanne Lanvin en 1930s
Naixement
París, 1867
Mort
París, 1946
Lema
Mantenir el romanticisme
en la roba de la dona.
Logotip de la marca
JEANNE LANVIN 1867-1946
Jeanne-Marie Lanvin va néixer l’1 de gener del 1867 en una família
parisenca com la major d’onze germans. Durant l’adolescència va ser
aprenent d’un barreter de dones i, més tard, d’un costurer. D’aquesta
manera, va aprendre l’art de la costura i en el 1889 va obrir la seva
pròpia barreteria a París.
Sis anys més tard, es va casar amb el comte italià Emilio di Pietro, amb
qui va tenir la seva filla Marguerite. Quan es va divorciar del comte,
Lanvin es va veure obligada a cuidar de la seva filla ella sola i dependre
econòmicament del seu petit negoci. Però gràcies al seu talent se’n
va poder sortir. Quan les seves amigues i familiars van començar a
mostrar interès per la roba infantil que confeccionava per la seva filla,
va decidir vendre copies a la seva botiga. Més tard, el seu negoci es
va ampliar a confeccionar roba per les dones també. Va tenir molt
d’èxit i els conjunts mare i filla es van fer moltpopulars.
La primera contribució de Lanvin a la Alta costura va ser la robe de
style. Consistia en un disseny de tall alt y faldilla completa que seguia
les línies del segle XVIII. S'ajustaven al regrés de la feminitat
romàntica a la que es van sentir abocades les dones en l'atmosfera
sentimental provocada per l’absència dels seus marits o amants
durant la Gran Guerra. Es va convertir en un estil molt popular i va
perdurar fins els anys 20 com una alternativa a la moda de cintura
baixa.
«Quan no dic
res, vol dir que
ho aprovo!»
Jeanne LANVIN
Quan va finalitzar la guerra, Lanvin va sentir
que havia de contribuir a les expectatives de la moda de
les flappers. Per això, el seu robe de style es va
desenvolupar dirigida al "vestit retrat", que era una
interpretació romàntica i suavitzada del vestit victorià.
Flappers: nova
generació de dones
joves que tenien un
aire molt alegre i no
Altres complements molt representatives seves van ser l'ús de cintes, brocats
i joies de colors campestres.
Quan la silueta recta es va impregnar en la moda, Lanvin va començar a
dissenyar els seus vestits, deixant caure la cintura i ampliant les faldilles a
l'altura dels malucs, mantenint una sensació romàntica i flotant.
Tot i que la majoria de les seves obres estaven inspirades en el passat, no tot
va ser així. La seva creativitat igualava la seva habilitat per la confecció. Abans
de la guerra, va ser la creadora del vestit camiser, que consistia en un vestit
ample d'una sola peça la part superior de la qual
s'assemblava a una camisa. També va estar molt
interessada en l'orientalisme de la època de la
pre-guerra. Va crear un vestit de nit molt exòtic
creat amb vellut i sedes fastuoses.
La casa Lanvin va obtenir un gran progrés als anys
20 i es va popularitzar molt. Més tard, va ampliar
el seu àmbit als perfums i a la moda masculina.
També es va crear la línia de decoració d'interiors
Lanvin. Avui dia, la casa Lanvin és considerada
com la casa de moda parisiana més antiga encara
en actiu.
convencional que va
aparèixer en els anys
vint.
Brocat: teixit de
seda entreteixida
amb fils de seda més
brillant formant
dibuixos.
Vellut: teixit de tacte
vellós y suau, que es
fa amb diferents
tipus de fibres.
La Cavallini, de Lanvin (1925)

20. - 18 -
Anys 20 | Looks claus
ANYS 20: L’ERA DE LES FLAPPERS
Després de la Primera Guerra Mundial, Europa va quedar devastada mentre
que els Estats Units es trobaven en un moment d’auge. És per això que molts
dels avanços culturals, econòmics i científics van ocórrer al país nord-americà.
Va ser una de les èpoques més revolucionàries del segle XX, probablement la
dècada més atrevida i transgressora, una època de canvi radical que va afectar
tots els aspectes culturals i que va repercutir amb força en la moda. La dècada
del 1920 va ser un moment clau, ja que la moda entra en l'era moderna.
Aquests canvis es van produir, ja que molts eren reticents a adaptar-se als
nous estils. A partir del 1925, el públic ja es va abraçar apassionadament als
estils associats als bojos anys vint.
La dona ja incorporada permanentment en el món laboral va començar a
agafar força en la societat. Va arribar una nova imatge d'una dona més forta,
natural i lliure, amb un tipus diferent de sofisticació i menys vulnerabilitat que
el de la dama de la Belle Époque.
Així va sorgir l’estil flapper, que tenia com a model la figura a la garçonne.
Aquest nou tipus de bellesa femenina buscava assemblar-se més als nois que
als prototips de la dona antiga. Per aconseguir més semblança, moltes es van
tallar els cabells i es van perfilar les celles. La
principal representant d’aquesta novageneració
de dones independents i modernes va ser Coco
Chanel, qui tenia un estil còmode i pràctic.
La moda de qualitat, abans reservada als més
rics, va donat un gir de 180 graus, permetent que
les dones de classe mitjana i baixa també
poguessin gaudir d’ella. A més, aquesta nova
generació de dones van començar a sortir a
ballar i a divertir-se. Els antics patrons socials que
diferenciaven les classes es van esborrar gairebé
completament.
Flapper: estil de
dona que va
aparèixer als anys
20, conegudes pel
seu comportament i
estil poc
convencional.
Dona a la
garçonne: nou tipus
de dones que
reivindicant els drets
de la dona i la
igualtat de gènere
van adoptar una
figura andrògina,
rebel·lant-se contra
els conceptes
tradicionals i
estrictes de la
feminitat.
Flappers, anys 1920.

21. - 19 -
Anys 20 | Looks claus
EL VESTIT DE TENNIS
Els anys 20 es van veure marcats pel boom econòmic als Estats
Units, provocat per l’onada de consumisme i, sobre tot, per
l’interès en l’oci per part de la població després de la època de
sofriment i cansament de la postguerra. Així va néixer un nou
interès per l’esport.
A més, l’estil predominant, que era la fina prima figura a la
garçonne, requeria una certa quantitat d’exercici per mantenir-
se en forma. En aquells moments, l’estima de la dona per la
seva bellesa corporal va créixer més que mai. Amb els anys, es
van tornar cada vegada més competitives en l’esport i
necessitaven roba nova que s’adaptessin a les sevesactivitats.
Antic uniforme de tennis
Boom: aglicisme que
La roba esportiva va ser un factor significatiu en lareforma del vestit en elsegle
XX, i després de la Primera Guerra Mundial, va progressar considerablement
després de l’èxit de la famosa tenista francesa Suzanne Lenglen. Aquesta
tenista va buscar la racionalització de la roba en la pista: va abandonar l’antiga
roba esportiva, que consistia en una brusa, corbata i falda llarga, per un nou
vestit dissenyat per Jean Patou. A més,
vol dir “èxit o
popularitat sobtat”.
Jean Patou: estilista
i perfumista francès,
fundador de la casa
d'alta costura Patou.
Suèter: peça de
Lenglen va substituir el barret esportiu
que es solia portar per una cinta al cap;
aquesta moda va causar molt furor i va
ser copiada per totes a l’instant.
Aquest vestit de tennis consistia en un
vestit d’una sola peça de màniga curta o
un suèter amb una faldilla prisada. La
«La dona ha de poder
moure’s, ha de poder pujar
a un cotxe sense rebentar
les costures! Les peces han
de tenir una forma natural.»
COCO CHANEL
vestir de punt,
freqüentment de
llana, que cobreix el
tronc i extremitats
superiors.
Prisada: tipus de
textura de tela que
té doblecs a manera
d'adorn.
llargada d’aquestes faldilles es van escurçar fins al panxell o, en alguns casos
extrems, fins a l’altura dels genolls. Es va posar de moda la silueta recta, és a
dir, una figura prima amb poc pit i sense emfatitzar cap part del cos, ni tan sols
la cintura. No obstant, a vegades portaven un petit cinturó o cinta a l’altura de
la cintura, però aquests només tenen una funciódecorativa.
La comoditat d’aquestes peces aportaven un aire fresc a les pistes i permetien
a les tenistes una major llibertat de moviment. Gràcies a elles, moltes
jugadores femenines van millorar molt en comparació a anys anteriors. A més
de còmodes, aquests vestits van aportar un toc elegant altenis.
El material més utilitzat en aquestes peces va ser el lli, que durant el segle
anterior només havia estat utilitzar per la roba interior, degut a la seva
lleugeresa i simplicitat. Els nous
esports requerien molt esforç i
suaven molt, per tant, el lli
permetia respirar a la pell. El color
d’aquests vestits solien ser de
colors amb tons pastís, com per
exemple, el color crema va ser el
més popular. No obstant, moltes
vegades es van optar pels
estampats amb raons geomètrics o
molt simètrics, influenciats per
Art Déco: moviment
artístic de disseny
popular a la dècada
del 1920 inspirada
en les primeres
avantguardes.
Suzanne Lenglen amb un vestit de tennis en un
partit de Wimbledon, 1925
l’Art Déco.

22. Anys 20 | Looks claus
- 20 -
Il·lustració vestit flapper de
l'estil a la garçonne, 1925
EL VESTIT DE LES FLAPPERS
Al 1924, las flappers eren tan conegudes per la
seva conducta com pel seu estil. La gent les
coneixia popularment com “aquelles que fumen,
es maquillen en públic i es passen el dia ballant”.
Aquestes dones buscaven aconseguien un aspecte
juvenil i ho feien dissimulant els seus pits i ocultant
les corbes no desitjades. Van imposar una silueta
esvelta i llisa com una taula, la coneguda silueta a
la garçonne.
Els vestits que portaven van ser la nova tendència.
El tall d’aquests vestits va caure per sota del maluc,
fins i tot va arribar a desaparèixer anys més tard; i
la llargada d’aquests vestits es van escurçar d’una
manera impressionant, van pujar fins a l’altura dels
genolls, cosa que en dècades anteriors es
considerava molt inapropiat. Aquests vestits solien ser rectes, solts i sense
mànigues; els braços quedaven a l’aire, i les cames i l’espatlla s’exhibien per
primera vegada en la història de la moda femenina. L’objectiu de la moda de
les flappers era la provocació. Per accentuar la sensació de nuesa, aquests
vestits solien tenir molt poca decoració i estar fets de teixits molt fins.
De dia, la moda femenina es reduïa en tres peces: una brusa, combinada amb
un jersei de punt o amb una jaqueta de punt recte i una faldilla curta, estreta i
prisada, tot a joc. Els vestits eren simples, encara que a vegades es decoraven
amb detalls com beines horitzontals, peces cosides o amb altres tipus
d’abaloris. Normalment, tenien un escot de vaixell quadrat, encara que moltes
vegades s’usaven també escots de triangle invertit molt pronunciats, ja que
com hem dit abans, el que volien era provocar. Era molt popular la combinació
de teixits diferents, l’ús de dos colors i els tons degradats.
De nit, s’havia convertit en una costum molt popular sortir a ballar; la vida
social era molt atrafegada i normalment es relacionaven als cabarets, on
escoltaven música i assistien a tot tipus d’espectacles. Un dels més famosos és
el Moulin Rouge de París. Un dels balls més populars va ser
el xarleston, una dansa folklòrica negre d’origen nord-
americà. Va ser el ball representatiu de les flappers.
D’aquesta manera, van aparèixer els vestits xarleston, que
consistien en uns vestits d’una sola peça recta sense
mànigues i molt curta que a la part inferior dels vestits hi
portaven uns petits serrells que es movien al compàs de la
dona quan ballava. Aquests serrells estaven decorats amb
abaloris o lluentons. Aquests vestits, moltes vegades,
solien estar decorades amb plomes o comptes.
Les flappers van ser les primeres en mostrar una pell
morena, moda popularitzada per Coco Chanel, ja que en
anys anteriors sempre s’havia atribuït als camperols i
obrers. A partir d’aquí, la pell morena representava una
vida jove, alegre i viva; mentre que una persona amb la pell
pàl·lida era considerada com que no sortia mai de casa
Beina: doblec en la
vora d'una peça de
roba per on passa
una veta o una
cordeta.
Escot de vaixell:
escot recte i ample
que arriba fins a
l’extrem de les
espatlles, a vegades,
fins i tot es deixen
caure i posen les
espatlles al
descobert.
Moulin Rouge:
cabaret parisenc que
es va popularitzar
molt amb l’aparició
del jazz.
perquè no deixava de treballar i no gaudia de la vida. Vestit xarleston, anys 20

23. Anys 20 | Dissenyador destacat
- 21 -
Coco Chanel en el 1936
Naixement
Sumur, 1883
Mort
París, 1971
Lema
Simplificar la roba de la
dona amb elegància.
Logotip de la marca
“COCO” CHANEL 1883-1971
Coco Chanel va néixer com a Gabrielle Bonheur Chanel el 19 d’agost
del 1883 a Saumur (França) en el si d’una família pobre i molt
probablement es va criar en un orfenat.
L’amant de Chanel, Etienne Balsan, la va col·locar en una barreteria
on va conèixer a l’empresari anglès Boy Capel, de qui es va
enamorar. Aquest li va finançar una barreteria a Deauville, que es va
fer popular molt ràpidament. A Chanel li agradava tot el que ningú
havia portat abans, ja que ella era per naturalesa poc femenina i per
això va prescindir de tots els adorns de la Belle Époque i va crear
barrets molt senzills però elegants.
«Per ser
irreemplaçable,
Chanel es va fer molt popular i les altres dones
la van començar a considerar com un exemple
a seguir. Per exemple, va haver de començar a
un ha de buscar vendre suèters masculins a la seva botiga
sempre ser
diferent.»
COCO CHANEL
després d’haver portat un per casualitat i
causar sensació entre les dones. La seva
vestimenta s’inspirava en la moda masculina, la
roba esportiva i la roba de treball; això deia molt del seu estil propi,
que era més bé simple i senzill.
Més tard, va obrir una botiga de roba a París, on es va decidir a
simplificar la silueta perquè s’ajustés al seu gust. Va reduir els
adorns, va usar teles més lleugers i va simplificar les línies. Com
havia fet Poiret, Chanel va dissenyar peces de roba que es podien
portar sense la necessitat d’un corset. Va descobrir la combinació entre els
colors blau marí i blanc, a l’estil mariner, que es van convertir en els seus colors
representatius.
Amb l’esclat de la Gran Guerra, Chanel va haver de tancar la seva botiga. Però
això no va acabar aquí ja que al 1919 va tornar a obrir una casa de costura.
Entre les seves principals aportacions al món de la moda, es troben els vestits
de jaqueta còmodes i relaxats pel dia i el famós ”vestidet negre” per la nit. Els
seus dissenys, tot i ser molt senzills, eren sinònim
d’elegància gràcies als seus talls tan perfectes.
L’arrogància de Chanel era llegendària, solia dir que
“ella no creava moda, ella era la moda”. Les innovacions
que va aportar a la moda de la dècada del 1920
justificaven aquest comportament, o al menys per ella.
No va ser una de les més estimades entre els altres
dissenyadors, sinó que va tenir moltes rivalitats amb
altres modistes com Paul Poiret, amb qui va tenir una
relació d’enemistat més gran.
En el 1921, va llançar la famosa colònia de Chanel No
5,
que va ser un símbol de sofisticació i elegància que
només els més rics s’ho podien permetre. A partir
d’aquí, es va posar en marxa les rodes de la maquinària
de la marca Chanel, que encara avui dia segueix sent
una de les marques més luxoses. Audrey Hepburn en el "little black dress"
de Chanel, anys 20.

24. - 22 -
Anys 30 | Looks claus
ANYS 30: EN CRISIS PERÒ AMB GLAMOUR
A finals de la dècada anterior es va produir el famós crac del 29, que va ser la
caiguda més devastadora del mercat de borsa en la història dels Estats Units.
Aquest fet va deixar a tots els americans arruïnats, i com a conseqüència, a tot
el món. Aquesta època posterior de crisis econòmica durant els anys 30 es va
anomenar La Gran Depressió.
No obstant, tot i que la majoria de la gent s’havia quedat sense diners, el
glamour de la època anterior no havia desaparegut. Tenir un pressupost
ajustat no significava que haver de vestir descuidadament, per això van
adaptar tot el possible la moda a uns materials i dissenys més econòmics. A
causa de la necessitat d'estalviar diners, les dones de classe mitjana ja no
podien comprar roba nova i renovar els seus armaris cada pocs mesos. En lloc
d'això, van haver de refer la roba que ja tenien reutilitzant qualsevol material
que tenien a mà.
Fins a llavors, les dones acostumaven a canviar-se de roba diverses vegades
durant el dia, ja que portaven un vestit determinat per cada activitat o hora
del dia: un conjunt diferent pel matí, tarda i nit. Però, durant la Depressió
aquest costum va començar a ser deixat de costat. Durant tot el dia utilitzaven
el mateix conjunt i només es canviaven en certes ocasions especials, com quan
sortien de nit.
Com moltes dones no es podien permetre
pagar peces de roba feta a mida, es va
popularitzar la moda prêt-à-porter, que
consistia en la fabricació mecanitzada i en sèrie
de la roba, de forma que surt molt més
econòmic. Però, això no volia dir que les cases
de la Alta costura desapareguessin, ja que com
en cada crisi econòmica, els pobres es fan més
pobres i els rics es fan una mica menys rics, de
manera que encara hi havia gent que s’ho pot
pagar. A partir d’aquí, es comença a formar el
concepte de la Alta costura com una moda
Glamour: encant
especial i cridaner
que posseeix una
persona o una cosa.
També s’utilitza per
referir-se al luxe.
Prêt-à-porter: tipus
de moda produïda en
sèrie amb patrons
que es repeteixen; és
la “moda del carrer”.
exclusiva per l’elit, com ho és avui dia. Familia de classe baixa afectada per la
Gran Depressió, anys 30

25. - 23 -
Anys 30 | Looks claus
EL VESTIT SIRENA
La moda dels anys 30 comparat amb l’optimista moda dels anys 20 era molt
més conservador. Hi va haver un retorn a una aparença més femenina i
elegant, propi d'una dama. L'aspecte esportiu dels anys 20 va ser desterrat i
un look més sofisticat, influenciat per les pel·lícules de Hollywood, es va fer
més popular. Tots els estudis de Hollywood tenien els seus propis
dissenyadors, que creaven el millor
Look: anglicisme
que es refereix a
l’aspecte exterior
d’un, especialment
en el vestir.
Escot halter: tipus
d’escot que es lliga
per la part posterior
vestuari per les actrius. La Gran
Depressió va fer un paper important en
la popularització d’aquestes pel·lícules
de glamour, ja que com les dones de la
dècada del 1930 no podien viure
aquella vida de luxe per ella mateixa, es
passaven moltes dies a la setmana
vivint-ho indirectament a través de les
pantalles.
«Els modistes no podem
seguir vivint sense el cinema,
de la mateixa forma que
tampoc pot viure sense
nosaltres. Cadascú corrobora
l’instint de l’altre.»
Lucien lelonG (modista)
del coll.
Crepè de raió: teixit
molt lleuger amb un
tacte rugós fet de
tires de crepè.
Entre tota aquesta elegància va destacar el vestit sirena, que consistien en uns
vestits llargs cenyits al cos que s’encongien a l’altura dels genolls per
eixamplar-se una altra vegada fins al terra.
A diferència dels vestits de la dècada anterior, que ocultaven les corbes, els
vestits de la nova dècada tenien línies ben formades i emfatitzades. L’ideal de
la figura femenina de la dona sense corbes es va abandonar, i va tornar la
famosa silueta S, encara que no tant exagerat com durant la Belle Époque. Per
donar la il·lusió d'una cintura més fina, s’eixamplava la part superior del cos
incloent-hi mànigues molt voluminoses formades amb moltes capes de
volants. La majoria dels vestits de dia van ser dissenyats fins a l’altura del
panxell.
El vestit sirena, normalment utilitzat durant la nit, era considerat com la peça
més elegant dins de l’armari de la dona. Solien tenir un escot halter, que
consisteix en un tipus d’escot que es lliga per la part
posterior del coll, deixant al descobert els braços, les
espatlles i l'esquena, o almenys mitja esquena.
Juntament amb aquests vestits, no podien faltar els
complements amb els quals els combinaven. Les mitges
eren un must que no podia faltar a l’hivern, ja que
encara que les cames no estiguessin al descobert, no
volia dir que no passessin fred. Un altre complement
que no podia faltar eren els guants, que eren
extremadament populars i que van ser usats tant de dia
com de nit. En el cas de que fos durant el dia, aquests
eren curts; mentre que els guants de nit podien arribar
fins al colze. Aquesta moda es va popularitzar degut a
les estrelles de les pel·lícules deHollywood.
Durant aquesta època les cremalleres es van fer molt
més populars, ja que eren molt més barats que els
botons. També es van optar per utilitzar teles més
econòmiques degut a la situació econòmica de la
societat, com la seda, el cotó o el crepè de raió.
Jean Harlow amb vestit sirena, actriu (1935)

26. - 24 -
Anys 30 | Looks claus
ELS PANTALONS PALAZZO
Després de la dècada del 1920, els pantalons per les
dones van evolucionar gradualment de la funcionalitat
de la roba esportiva cap a la roba informal. Les dones
no portaven pantalons massa sovint, solien ser portats
només per les estrelles de cinema de Hollywood o per
estar per casa. Més tard, es van començar a ser més
utilitzats pels dies d'estiu a la platja o per fer esport. No
va ser fins a mitjans de la dècada que els pantalons van
ser acceptats com a peça regular de la moda diària. No
només eren còmodes, sinó que també eren altament
populars entre les més fashionistes.
La peça més popular van ser els pantalons palazzo,
resultat d’una adaptació que va fer Coco Chanel dels
pantalons de la dècada anterior. Consistien en uns
pantalons femenins llargs i solts que es cenyeixen a la
cintura i s’anaven eixamplant fins a acabar en una
forma acampanada. Els anys trenta es van guanyar el
títol de tenir els pantalons amb les cames més amples
i els patrons més salvatges de tot el segle, en alguns casos, eren tan amples
que arribaven a semblar faldilles.
Aquests pantalons es portaven com a peça informal pel carrer, però a la platja
era una peça essencial. Solien ser portats per sobre del banyador o combinats
amb un top estival de motiu mariner, quasi sempre amb l’espatlla a l’aire. Van
batejar aquest conjunt amb el nom de beach pajama, del qual la traducció
literal seria “pijama de platja”, per la semblança al pijama tradicional per
dormir. Però, aquests beach pajamas van ser dissenyats per ser portats a l’aire
lliure, amb destinacions tropicals o creuers.
Els pantalons palazzo eren molt estacionals, ja que eren molt més populars
durant l’estiu degut a la seva lleugeresa i comoditat, deixant respirar el cos en
els dies de calor en temps calent. Durant aquesta estació, era molt freqüent
l’ús de crepè de seda o altres fibres
naturals. Mentre que durant els
mesos d’hivern era menys usual
veure dones vestides amb
pantalons palazzo, encara que
també es podien trobar en teixits
com la llana o altres teixits sintètics
pesats, que protegissin més del
fred.
En quant a la decoració dels teixits,
els motius nàutics van ser els més
populars ja que li proporcionava a la
moda una visió literal de la roba
d’estiu. Els pantalons es
dissenyaven amb estampats
divertits i colorits, establint-hi un
Pantalons palazzo
de Coco Chanel,
anys 30
Model: Renée Perle
Fotògraf: Jacques-
Henri Lartigue
Fashionista:
persona que sent
devoció per la moda,
principalment per
les peces úniques o
d'alta costura, i que
sempre està al tant
de les noves
tendències.
Crepè de seda: tipus
de teixit amb
superfície granular i
arrugada feta de
seda.
Beach Pajamas, postal de Montecarlo, anys 30
estil allunyat a la visió de la moda
formal.

27. - 25 -
Anys 30 | Dissenyador destacat
Elsa Schiaparelli en el 1937
Naixement
Roma, 1890
Mort
París, 1973
Lema
Trencar el model actual amb
excentricitats que es puguin
portar.
Logo de la marca
ELSA SCHIAPARELLI 1890-1973
Elsa Schiaparelli va néixer el 10 de setembre de 1890, a Roma
(Itàlia) en el si d’una família rica i aristocràtica: el seu pare era el
degà d’una universitat. Segons la seva autobiografia, My Shocking
Life, explica que va tenir moltes més aventures que una noia
italiana normal de la època. Va estudiar filosofia a la Universitat de
Roma i va publicar un llibre de poesia, la qual els seus pares van
trobar tan sexual que la van enviar a un convent. Un cop alliberada
d’allà, es va precipitar a Londres, on va treballar com una
mainadera.
Anys més tard, es va casar amb el seu antic mestre, el comte
Wilhem Wente de Kerlor, qui més tard la va abandonar per una
altra. Schiaparelli, divorciada i sense un cèntim, es va mudar a París
amb la seva filla. Allà va conèixer a Paul Poiret, qui li va
proporcionar roba gratis i qui va cultivar en ella un interès per la
moda. Aviat va començar a dissenyar la seva pròpia roba, i en 1927,
va obrir el seu primer negoci.
«En temps
difícils, la moda
és sempre
indignant.»
ELSA SCHIAPARELLI
La col·lecció debut de Schiaparelli va ser
una sèrie de suèters que oferien una
imatge surrealista. Aquesta col·lecció es va
convertir en la seva marca registrada i va
cridar l'atenció del món de la moda,
incloent la de Vogue França. Va seguir
amb el seu èxit inicial amb altres col·leccions, com la de vestits de
bany o la de la "faldilla pantaló".
Per Schiaparelli, la moda no era només crear roba, sinó que també crear art.
Al 1932, un periodista al The New Yorker va escriure: "Un vestit de Schiaparelli
es classifica com una pintura moderna." No és d'estranyar, ja que ella tenia
contactes amb molts artistes populars de l'època, com per exemple, un dels
seus amics era el pintor Salvador Dalí, a qui va contractar per dissenyar les teles
de la seva casa de moda.
Els anys següents, la seva fama va seguir creixent; va
ser adorada per algunes de les dones més ben vestides
del món. Schiaparelli també va dissenyar roba pel
cinema i el teatre. El seu treball va aparèixer en més
de 30 pel·lícules al llarg de la seva carrera, com per
exemple a Every Day’s a Holiday (“Cada dia es una
festa”).
En el 1951, Schiaparelli va suspendre el seu negoci
d'alta costura, però va continuar treballant en el món
de la moda dissenyant accessoris i perruques.
Un 13 de novembre de 1973, Schiaparelli va morir a
París, França. Encara avui dia, continua sent
considerada com un dels personatges més destacats
en la història de la moda. Les seves obres es troben
actualment exposades en el Museu d'Art Metropolità
de Nova York.
The New Yorker:
revista nord-
americana que
publica crítiques,
assajos, reportatges
d'investigació i
ficció.
Elsa Schiaperelli (dreta) portant el seu propi
"pantaló-faldilla"

28. - 26 -
Anys 40 | Looks claus
ANYS 40: AL MAL TEMPS, BONA CARA
Després de tota la època de recuperació després de la Primera Guerra
Mundial, passa el que tots temien: una Segona Guerra Mundial que va durar
des del 1939 fins al 1945. La segona va causar un impacte molt més gran que
la primera en la vida diària de la societat, sobretot en el de les dones. A Europa
i Amèrica, el reclutament femení va canviar el paper tradicional de la dona,
que va abandonar la llar per participar en els conflictesbèl·lics.
En quant a la moda, això també va tenir una gran influència. Mentre les
fàbriques es dedicaven a fabricar armes i subministraments de guerra, la
massiva demanda de fibres naturals com la seda i la llana va fer que els
fabricants de moda es veiessin obligats a buscar una alternativa: les fibres
sintètiques. Per això, durant aquesta època, la majoria dels vestits estaven fets
de raió.
Més tard, les restriccions van afectar directament al disseny de la roba, els
governs van prohibir l’ús de molts adorns i de certs materials. Per tant, la moda
va adoptar un caràcter conservador i militar. Tot i així, això no volia dir que
baixessin la qualitat, sinó que tot el contrari, ja que aquesta roba havia de durar
moltes temporades.
Degut als limitats recursos, la roba
es va tornar de doble ús, és a dir,
moltes vegades amb la diferent
combinació de les mateixes peces
aconseguien diferents aspectes.
Una altra limitació per part de
l’estat va ser el control de les
cases d’Alta costura: només se’ls
hi permetia l’exportació dels
dissenys si aportaven diners per la
guerra.
La Segona Guerra
Mundial: conflicte
bèl·lic en el que va
intervenir la majoria
de les nacions del
món organitzades en
dues aliances
militars: els aliats i
les potències de l'Eix.
Fibra natural:
filament d’origen
vegetal, animal i
mineral.
Fibra sintètica:
filament que prové
de diversos
productes derivats
del petroli.
Dones de la Força Aèrea durant la II Guerra Mundial

29. - 27 -
Anys 40 | Looks claus
EL VESTIT DE JAQUETA
La roba de les dones de la dècada de 1940 es va modelar a partir de la roba de
serveis públics produïts durant el racionament de la guerra. Les voluptuoses
formes dels anys 30 van donar pas a una silueta dura i angulosa que, tal com
Vogue va explicar “podia resultar poc afavoridor si les dones no mantenien la
línia”. Impulsada per l’economia de la guerra, aquesta silueta era un reflex de
les restriccions imposades pel govern. Els vestits sastre, les cintures estretes i
les faldilles rectes creaven una figura poc femenina, més bé masculina. Lanova
silueta contribuïa a donar la imatge d’una dona sensata, energètica i
competent. La bellesa no era una part fonamental de la estètica de laguerra.
El look estrella de l’època va ser el vestit de jaqueta femenina, un vestit de tall
militar que reflectia la monòtona uniformitat. Imitaven els uniforms dels
homes, i per no desaprofitar els materials, es confeccionaven en tons
monocromàtics com el blau aviació o el vermell. La influencia militar era visible
a tot arreu, des de les travetes que imitaven les peces militars com la severitat
de les jaquetes amb muscleres. Les restriccions impostes van donar com a
resultat un conjunt sense adorns i “fred”. És més, es considerava antipatriòtic
el fet de pensar en afegir volants o qualsevoldecoració.
Aquests vestits estaven formats per tres peces: una jaqueta, una brusa i una
faldilla.
Les jaquetes eren rectes, amb espatlles amples, que arribaven fins a la cintura.
No portaven cap botó per les restriccions de materials. Per estalviar material,
el govern va prohibir els punys i les butxaques, ja que considerava innecessari
gastar material de més només per estètica.
Dins de les jaquetes, portaven una brusa de coll estret o alt. Eren molt senzilles
i curtes, de colors llisos, normalment blanc. Sempre portaven muscleres per
aixecar les espatlles. Va ser l’element estrella del’època.
Per últim, les faldilles eren llises de tall recte cenyides a la cintura, ja que no es
permetia l’ús de cap volant. La llargada d’aquestes faldilles solien arribar com
a màxim als panxells, ja que així ho dictava la norma. Tenien un aspecte molt
formal i seriós. El color era normalment el mateix que el de lajaqueta.
La falta de llana es va suplir amb nous
materials com el teixit de punt, el raió
i el crepè. Tot i l’aparença monòtona,
les peces del vestit es podien
combinar de forma que li donava un
toc diferent al model estàndard. Es
solien combinar amb sabates de
plataformes de suro o de fusta.
Acabada la guerra, la silueta seguia
sent esvelta, però va començar a
experimentar canvis. Les línies es van
suavitzar i les jaquetes van perdre el
tall militar. A més, es van substituir els
colors monòtons per colors i
estampats més vius i informals.
Traveta: tira petita
de tela que uneix
dues peces per
subjectar-les o
cenyir-les.
Musclera: peça
d’escuma de goma
col·locat a la part
interior d'una peça
de vestir a l'altura de
l'espatlla per
augmentar la seva
amplada.
Punt: teixit elàstic
fabricat amb tot
tipus de fibres.
Raió: fibra artificial
semblant a la seda
que s’obté de la
cel·lulosa.
Crepè: teixit fi
d'aspecte rugós que
s'obté teixint fils
sotmesos a diferents
torsions.
Vestit de jaqueta femení, de Foxbrownie
(1944)

30. - 28 -
Anys 40 | Dissenyador destacat
Hardy Amies en el 1961
Naixement
Londres, 1909
Mort
Londres, 2003
Lema
Trencar el model actual
d’excentricitats.
Logo de la marca
HARDY AMIES 1901-2003
Edwin Hardy Amies va néixer el 17 de juliol del 1909 a Londres. La
seva mare era la cosidora del taller de madame Durrant, la modista
de la cort. A l’adolescència, va ser enviat a treballar a França i
Alemanya per millorar el domini de les llengües i per aconseguir el
seu somni de ser periodista. Però en lloc d'això, al tornar a Regne
Unit, va ser nomenat per substituir un dels dissenyadors de
Lachasse, una empresa subsidiària del cap de la seva mare. No sabia
molt sobre moda i va haver d'aprendre sobre la marxa. Als 26 anys,
va ser nomenat director general i dissenyador de l’empresa.
En esclatar la guerra, el coneixement de Amies sobre França i
Alemanya li va guanyar un lloc en el Cos d'Intel·ligència. També se li
va donar la oportunitat de participar en una col·lecció conjunta amb
els altres destacats dissenyadors londinencs a Amèrica del Sud. Més
tard, va ser enviat a Bèlgica, on es va convertir en responsable de
l'espionatge i va utilitzar noms de complements de moda com a
paraules claus.
Després de la seva desmobilització en 1945, Amies va establir la
seva pròpia casa d'alta costura -la casa Hardy Amies- a un edifici
bombardejat de Londres. El seu desig era tornar a feminitzar la
moda. Va tenir una rivalitat amb Christian Dior, ja que els seus
dissenys progressaven en un sentit
«Les dones millor
vestides són aquelles
que no es veurien
estrany en el camp.»
HARDY AMIES
similar, amb una línia d'espatlles suavitzada i
més volum a les faldilles. Quan Dior va llançar la
seva línia Corol·la el 1947, la resposta de Amies
va ser la rèplica britànica. Va realitzar
nombrosos viatges als Estats Units per
aconseguir diferents tipus de teixits.
Esquire: revista
nord-americana
principalment per
homes que es va
crear durant la
època de la Gran
Depressió.
Els seus dissenys eren molt fàcils de portar i es van convertir en els favorits de
la reina Isabel II d’Anglaterra, qui li va concedir una autorització reial i Amies es
va convertir en el seu modista oficial. La Reina va seguir lluint els seus
esplèndids vestits de ball fins que Amies va renunciar a l'autorització per deixar
pas als dissenyadors més joves. En el 1950, va obrir una
botiga de moda prêt-à-porter femenina. Més tard, va
entrar al mercat de la moda masculina, convertint-se en el
primer modista de dones que dissenyava també per a
homes. També va ser el primer dissenyador a celebrar
desfilades de moda masculines.
Amb la desaparició de la roba femenina a mida al Regne
Unit, Amies va ser conegut com a dissenyador de roba
masculina, després de l'èxit d’una de les seves columnes a
la revista Esquire que recollia la seva etiqueta per a homes.
La seva casa de moda també va obtenir encàrrecs oficials,
com per exemple per a la selecció anglesa guanyadora de
la Copa del Món el 1966, per l'equip olímpic britànic del
1972, etc.
Handy Amies va seguir al comandament de la seva
empresa fins al seu retir dos anys abans de la seva mort, al
5 de març del 2003. Disseny de Hardy Amies, 1951

31. - 29 -
Anys 50 | Looks claus
ANYS 50: TEMPS DE CANVIS
Durant la dècada del 1950, hi va haver un accelerat creixement econòmic, el
més gran del segle, dels països americans i europeus. Inclús els més perjudicats
durant la Segona Guerra Mundial van aconseguir un augment productiu i
econòmic.
Els guanys econòmics van crear una nova societat impulsada pel consumisme,
que permetia una família viure molt còmodament amb només un sol ingrés.
Les dones que havien pres el treball de fàbrica durant la Segona Guerra
Mundial van ser acomiades i el treball de la mestressa de casa es va convertir
en l'ideal femení de l’època.
La por subjacent de la bomba nuclear llançada per Estats Units sobre Japó
durant la Segona Guerra Mundial, els canvis produïts pels moviments de drets
civils i l'amenaça del comunisme van ser els principals impediments al desig
d’una vida senzilla. Els mitjans de comunicació, sobretot la televisió, es van fer
més populars i van transformar l'entreteniment i les notícies, que van influir
en les tendències de la moda.
La recuperació tant econòmica com psicològica de les conseqüències de la
Segona Guerra Mundial es va accelerar gracies al New Look de Christian Dior,
que consistia en una imatge de la dona
amb una cintura cenyida i atapeïda, una
ondulada faldilla i una pronunciada línia
de bust. Recordava als estils històrics de
mitjans del segle XIX i va establir el to de
la propera dècada.
Els estils de roba, durant els anys de la
guerra, es caracteritzaven pels seus colors
apagats, un ús mínim de tela i ornaments
a causa de les restriccions del pressupost
de la guerra. Pel contrari, aquest New
Look va oferir una nova opulència i una
nova mirada a la feminitat.
Propaganda dels
anys 50 que
mostrava la vida
ideal d'aquells
anys. La dona
havia de
comportar-se com
la perfecta
mestressa de casa
que havia de
complaure les
necessitats de la
família i del marit.
Alguns van arribar
a ser molt sexistes.

32. Anys 50 | Looks claus
- 30 -
ELS TEXANS
En la dècada del 1950, la joventut va adoptar el seu propi uniforme: els texans.
Quan la rebel·lia de les pel·lícules de Hollywood va captivar la imaginació dels
adolescents, els pantalons i caçadores texans es van convertir en el símbol
d’aquests.
L’origen dels texans es remunta en els
Estats Units a mitjans del segle XIX. Van ser
inventats per Jacob Davis i el famós Levi
Strauss, de qui la marca de texans és encara
pionera en el mercat d’avui dia.
Originalment s’anomenaven overall i es van
crear com a solució pràctica per protegir les
extremitats dels treballadors de les mines.
No va ser fins als anys cinquanta que les
dones van començar a portar texans de
forma quotidiana.
La popularització d’aquests va tenir molt a
veure amb les pel·lícules. Per exemple,
Marilyn Monroe, en aquells moments
Levi Strauss:
empresari jueu
fundador de Levi
Strauss & Co., un dels
majors fabricants de
peces de vestits del
món.
Overall: peça de
vestir d’una sola
peça amb tirants.
Marilyn Monroe:
actriu americana
considerada com a
símbol de l’erotisme i
icona pop dels anys
50.
Setí: tela brillant,
llisa, suau i lleugera
que es fa amb fibres
de tipus diferents.
Marilyn Monroe amb texans boyfriend
l’actriu més famosa i influent, que sempre
havia estat enfundada es vestits de setí i
diamants, va començar a mostrar-se en diverses pel·lícules amb texans.
Respecte a la dècada anterior, aquesta silueta vaquera era notablement
diferent. Els texans tenien un tall recte o una mica més amples en la part
inferior, eren de cintura alta i ajustats amb un cinturó. Aquests texans van
rebre el nom de texans boyfriend, ja que eren tan amples com el dels nois.
El look femení més popular va ser portar els texans amb els baixos plegats per
donant-li forma, combinada amb una camisa blanca masculina oversize i unes
botes planes. Demanaven prestats camises dels seus germans o pares i els
deixaven ficats casualment dins dels seus pantalons texans. L’estil va anar
desenvolupant i més tard, es va posar de moda el descordar els botons de la
part inferior de la camisa i lligar els faldons en un nus a la cintura.
A la segona meitat dels anys 50, quan ja era més acceptable que les joves fessin
servir jeans i estils més relaxats, es van substituir les camises grans per camises
sense mànigues curtes, moltes vegades cordades a la cintura. Alguns dels
patrons més utilitzats perles camises eren les pigues
o els estampats vius.
A part dels texans, es van posar de moda entre les
dones altres tipus de pantalons retro, de diversos
estils diferents. El més popular va ser el pantaló de
cigarrets, que consistia en uns pantalons a l’alçada
de la cintura i eren ajustats als malucs però s’anaven
eixamplant a través de la cama. La llargada dels
pantalons acabava just per sobre del turmell.
S’ha de dir que això va ser una revolució en la
història de la dona, ja que per primera vegada els hi
permetien a les dones sortir al carrer amb pantalons
Oversize: expressió
anglesa que vol dir
“molt més gran de la
seva mida normal”.
Jeans: texans en
anglès.
Retro: que imita o el
gust d’una moda
d'un temps passat o
antiquat.
texans. Catàleg de roba dels anys 50

33. Anys 50 | Looks claus
- 31 -
EL NEW LOOK
“Volia que els meus vestits es construïssin i es
modelessin sobre les corbes del cos femení,
estilitzant les seves línies”, va dir el dissenyador
francès Christian Dior en la seva autografia. I així
va ser: va llançar una increïble nova col·lecció de
moda femenina al que va anomenar Corelle, l’estil
de moda del qual va ser anomenat New Look per
«Estimat Christian,
els seus vestits
tenen un autèntic
new look!»
REVISTA HARPER’S BAZAAR
A CHRISTIAN DIOR
New look: “nova
visió” en anglès.
Corolle: anomenada
així en referencia a
la “corol·la” o “anell
de pètals d’una flor”.
Quadres príncep de
Gales:
la indústria de la moda. Dior creia que després de ser brutalment mobilitzada
durant la Segona Guerra Mundial, la dona de la postguerra necessita innovació
i novetat i creia firmament que el New Look era lasolució.
A l’acabar la guerra, les dones van abandonar les fàbriques i van ser animades
a tornar a convertir-se en mestresses de casa. Després de la uniformitat i
simplicitat de la roba durant la dècada anterior, el New Look transportava la
dona al passat i representava un retorn a la feminitat i la naturalesa poc
pràctica de la moda, que portava a una moda considerada com una
modernització de la Belle Époque. Tot i que aquest nou estil seguia tenint
elements lleugerament masculins, com va ser popular durant els anys 40, es
va voler allunyar d’això i animar a les dones a apropar-se als estils més
femenins un altre cop, com va ser durant els anys 30. Com va dir Dior: “Vull
retornar la bellesa, la roba femenina, los formes arrodonides i les faldilles
fluides”.
El New Look va introduir en la moda canvis importants. Primer de tot, el nou
estil va transformar les espatlles quadrades de la era de la guerra en espatlles
més suaus, més femenines, inspirades en les modes anteriors a la guerra. Per
aconseguir aquesta forma, es van utilitzar muscleres. Segon, per aconseguir
aquesta finíssima cintura, Dior va tornar a introduir un nou corset a la moda
femenina: el corset waspie. Aquesta peça, que s’havia
deixat d’utilitzar després de la Belle Époque, va fer una
petita aparició que no va durar molt. Però, en diferència de
la època eduardiana, les dones que s’ho posaven ho feien
voluntàriament, i no perquè era una “norma” establerta
per la societat. Per últim, l’eixamplament del maluc, Dior
ho aconseguia utilitzant capes i capes de tela per donar-li
més volum i volant.
En quant als estampats, Dior va sentir una gran debilitat
sobretot pels quadres príncep de Gales i les potes de gall.
A més de les teles tradicionals, es va utilitzar molt el niló,
anteriorment utilitzat per fer paracaigudes, que es va
convertir en un teixit refinat.
La peça de roba més significativa del New Look va ser el
vestit Bar, òbviament del creador d’aquesta moda,
Christian Dior. Exemplificava perfectament totes les
característiques del nou model femení: espatlles suaus,
cintures ajustades i malucs amples. El New Look
definitivament va representar un canvi dramàtic en la
moda austera de la guerra. Aquesta nova visió de la moda
va triomfar internacionalment i va inspirar totes les cases
Pota de gall:
Niló: fibra sintètica,
elàstica i resistint.
de moda, que van llançar línies semblants. Vestit Bar, Christian Dior, 1947

34. Anys 50 | Looks claus
- 32 -
COMPLEMENTS
Banyador
A la dècada dels 20 la modista Coco Chanel va aconseguir imposar un
nou criteri en l'estètica femenina: la pell femenina resultava atractiva
si estava daurada pel sol. Per això, quan després de la guerra va iniciar
una etapa d’oci i d’estiuejos, el destí principal era la platja. Els estils
platjers van ser molt populars i es van vendre molt.
Louis Réard va ser el creador del banyador de dues peces. La peça va
resultar tan escandalosa que cap model se’l va voler posar i el seu
creador va haver de contractar a una stripper perquè el lluís. Aquesta
li va dir a Réard: "El seu vestit de bany serà més explosiu que la bomba
de Bikini", fent al·lusió a les proves nuclears realitzades en l’illa Bikini,
al Pacífic. Aquestes bombes van deixar l’illa destrossada i sense cap
Banyador playsuit dels anys 50
vegetació, és a dir, la va deixar quasi nua. D’aquí a que el conjunt passés a
anomenar-se bikini. Durant els primers anys va representar un escàndol i
estava considerat com a immoral; no va ser fins al 1957, quan l’actriu Brigitte
Bardot va lluir un bikini, que va començar a ser acceptada.
Tot i aquesta innovació, als anys 50 la majoria de la població seguia preferint
els tradicionals banyadors d’una sola peça. El banyador més famós va ser el
playsuit, que eren una mena de granotes acabades en pantalons curts
acampanats, o tops que deixaven la cintura a l’aire combinats amb pantalons
curts coberts per una faldilla.
Talons d’agulla o Stilettos
Si el New Look va ser la revolució de la moda dels anys 50, llavors els talons
d’agulla, o també conegut com Stilettos van ser el seu equivalent en el calçat.
En el 1952 es van convertir en les noves sabates de temporada considerades
com un must en l’armari de totes les dones. L’estil de punta es va presentar en
les col·leccions dels dissenyadors més importants de l’època. La tecnologia
interna consistia en una estructura interna de metall coberta de plàstic per
suportar el pes de la dona.
Aquest tipus de sabates van marcar un gir en la història del calçat, ja que en
aparèixer, van alliberar les dones d'aquells toscs models tan populars durant
la dècada dels quaranta anomenats suecs.
Ressaltaven la figura femenina i accentuaven amb gràcia les corbes
de la dona. L’explicació d’aquesta “màgia” era que, a més
d'aportar diversos centímetres d'altura a l'anatomia, els seus prims
i alts talons obligaven a que es formés un arc a l'esquena femenina
que feia que traguessin els pits i el posterior cap afora.
La revolució dels Stilettos va començar quan Vivier, qui va
dissenyar els talons usats per la Reina Isabel II en la seva coronació,
es va unir al geni creatiu Christian Dior. Tots dos junts van crear les
sabates que van ser el complement perfecte de les cèlebres
faldilles del New Look i la nova figura femenina. Tal va ser l'efecte
d'aquesta combinació que per a l'any 1952 l'anomenat "Stiletto de
Louis Réard:
enginyer
d’automòbils que va
inventar el bikini.
Brigitte Bardod:
actriu francesa
considerada com la
personificació del
mite eròtic dels anys
50.
Stiletto: prové de
l’italià i és una daga
amb una fulla llarga
i fina; el nom dels
talons d’agulla
prové d’aquí.
Roger Vivier:
dissenyador de moda
francès especialitzat
en les sabates.
Vivier" era conegut a les grans capitals del món. Stilettos dels anys 50 portats per
Brigitte

35. - 33 -
Anys 50 | Dissenyador destacat
Christian Dior en el 1957
Naixement
Granville, 1905
Mort
Montecatini Terme, 1957
Lema
Feminitzar la moda.
Logotip de la marca
CHRISTIAN DIOR 1905-1957
Christian Dior va néixer el 21 de gener del 1905 a Granville, França,
en el si d’una família de fabricants de productes químics per a
l'agricultura. Encara que sempre s’havia vist atret per l'art, va
estudiar ciències polítiques a instàncies de la seva família, però al
final va obrir una galeria d'art al costat del seu amic a París, que va
fracassar degut a la Depressió del 29.
Més tard, Dior va començar a vendre els seus esbossos a les cases
de moda i va ser contractat com a assistent. En el 1946, magnat
tèxtil Marcel Boussac li va oferir suport a la creació d’una casa
d'alta costura amb Dior al capdavant.
«El meu somni és
salvar a les
dones de la
naturalesa.»
CHRISTIAN DIOR
A partir d’aquí va començar a dissenyar
peces amb la silueta emergent de l'època
de la pre-guerra amb faldilles llargues i
àmplies. Aquesta va ser la seva primera
col·lecció, a la que va anomenar Corelle o
també conegut con a New Look, el va
convertir en un nom familiar per tothom i li va valer tant crítiques
com elogis. El govern francès no es podia sentir més complagut
perquè el seu New Look va tornar a establir a París com la capital
de la moda i va salvar la important indústria d'Alta costura. El
govern va presentar la col·lecció a les ambaixades franceses arreu
del món, i com a resultat la van comprar famílies reals i populars
figures internacionals.
Per Dior, l'èxit instantani va significar una expansió ràpida. Per als altres
modistes, el fet que la moda de París fos de nou un objecte de tanta atenció
va atreure també clients nous.
Al 1948, va treure una col·lecció anomenada Envol, on va mostrar una línia
nova de faldilles combinades amb jaquetes que es recollien a l'esquena com si
tinguessin ales. En els anys següents, Dior va afinar la faldilla fins arribar auna
línia recta, va utilitzar escots de
ferradura i va popularitzar la
jaqueta càrdigan. Tots ells es van
convertir en peces importants de
la roba femenina de l'època.
La cursa de Christian Dior va
acabar amb la seva mort
prematura després de la seva línia
Fus el 1957, però la casa Dior havia
crescut fins a esdevenir una gran
empresa que comprenia alta
costura, prêt-à-porter, joieria,
complements, pells i perfum. El
Escot de ferradura:
escot amb forma de
U, com si fos una
ferradura investida,
d’aquí el seu nom.
Maison: casa en
francès; en la moda
normalment utilitzar
per referir-se a una
casa d’alta costura.
curt regnat de Dior
demostrat que, després
havia
de la
Disseny del New Look de Christian Dior, 1947
guerra, les grans maisons seguien
tenint importància dins el sistema
de la moda.

36. - 34 -
Anys 60 | Looks claus
ANYS 60: “SWINGINGSIXTIES”
Els “Swinging Sixties” va ser una dècada extraordinària de canvis després de la
austeritat i reconstrucció dels anys cinquanta. La moda va experimentar una
metamorfosis i, mentre que en les dècades anteriors Paris sempre havia estat
el centre de la moda, ara totes les mirades es dirigien a Londres.
A més, durant aquesta dècada es trobaven en mig de la Guerra del Vietnam,
que va començar al 1955. Aquesta guerra va tenir un fort impacte sobre la
societat, ja que va ser una guerra molt cruel i inhumana. Un grup de joves
revolucionaris van transformar no només la moda, sinó també altres mitjans
d'expressió com l'art i la música, per comunicar-li a la societat del moment els
seus ideals i pensaments de: pau, amor, llibertat i fraternitat. Aquests van
substituir la forma de vida capitalista, violenta i autoritària d’aquells moments
per una vida més pacífica amb els ideals mencionatsanteriorment.
L’estil d’aquesta època va rebre suport per part de moltes persones, degut al
caràcter liberal i creatiu de la moda dels seixanta, que de vegades fins i tot
condueixen un poc a la bogeria. No obstant, també va rebre moltes crítiques
per part d’altres per l’aparent absència de regles i normes d'estil. La moda dels
seixanta és un reflex dels canvis i de les
influències de les últimes corrents en
àmbits com l'art, l'estètica, la música i el
despertar a la llibertat de tots i, en concret,
de les dones.
A la dècada dels seixanta, els adolescents
van començar a expressar les seves
opinions lliurement. Aquest alliberament
va partir principalment de la música, que
va despertar unes mentalitats reprimides
durant molt de temps. Com a
conseqüència, la moda també va ser
influenciada per aquests grans canvis
polítics, econòmics i socials.
Guerra del
Vietnam: conflicte
bèl·lic entre Vietnam
del Sud, amb el
suport dels EEUU, i
Vietnam del Nord,
amb el suport de
l’URSS. Va tenir com
a conseqüència el
descrèdit dels EEUU,
que van provocar
els moviments
pacifistes.
Moviment pacifista per acabar amb la Guerra de Vietnam

37. - 35 -
Anys 60 | Looks claus
EL “MINI”
Dissenys de Mary Quant
Durant l’època dels anys seixanta, els
dissenyadors estaven disposats a
demostrar al món que l'enginy no se'ls
havia acabat i que els seus nous dissenys
venien amb alguna cosa mai vist
anteriorment. Un dels resultats d'aquests
dissenys va ser sens dubte la minifaldilla,
creació que se li va atribuir a la
dissenyadora Mary Quant. El “mini” es va
convertir en el símbol dels accelerats anys
seixanta.
Inspirada per les modes que veia en els
carrers londinencs, Quant va pujar la vora
de la faldilla fins a varis centímetres (20 més
o menys) per sobre del genoll, i va néixer la
icònica minifaldilla. Ella li va posar aquest
Mary Quant:
dissenyadora de
moda britànica que
va adquirir fama
internacional en la
dècada de 1960 amb
la creació de la
minifaldilla.
Time Magazine:
revista d'informació
general que publica
als Estats Units des
de 1923.
André Courrèges:
dissenyador de moda
francès reconegut
pels seus dissenys
ultramoderns.
També va ser
proclamat com a
creador de la
minifaldilla.
nom inspirat en el seu cotxe favorit, el Mini
Cooper. Tot i que se la considera com la
principal creadora del “mini”, moltes vegades
també es menciona a André Courrèges com a
l’inventor, ja que no se sap exactament qui va
ser el primer en treure-la. Sense importar qui
el va inventar, el que sabem amb seguretat és
que la supermodel Twiggy es va convertir en
la icona oficial de la minifaldilla.
«No vam ser jo o
Courrèges qui va
inventar la minifaldilla,
les vertaderes
creadores van ser les
noies del carrer.»
MARY QUANT
Twiggy: el seu nom
real era Leslie
Lawson. És una
supermodel, actriu i
cantant anglesa,
considerada com a
icona de la moda
dels anys seixanta.
La popularitat de la minifaldilla va seguir creixent en els mitjans de la dècada
gràcies a l’impuls que va rebre quan Yves Saint Laurent va debutar els seus
famosos i curts vestits "Mondrian", que tenien un característic estampat de
quadres amb un contrast perfecte en els colors.
Els “minis” no deixaven d’aparèixer a les revistes i a les notícies. La model Jean
Shrimpton va causar un gran enrenou en aparèixer amb una
minifaldilla sense mitges, barret o guants al Carnaval de
Melbourne Cup a Austràlia. Més tard, altres dissenyadors
importants van llançar els seus “minis” modelats al seu propi
estil, com per exemple, Paco Rabanne o Ossie Clark. El “mini”
era oficialment una declaració d'alta costura.
Els vestits també presentaven canvis guiats per les noves
tendències. Aquests podien ser d'un sol color, amplis com
túniques de tub i s'usaven en general amb jaquetes de punt.
Els colors de moda eren els tons clars que donaven un aspecte
elegant i femení.
Finalment, el mini va conèixer el seu fi a finals de la dècada del
1960, degut a les altes tensions polítiques a causa de la guerra
del Vietnam. El gust de la moda es va tornar cada vegada més
nostàlgic i les faldilles van fer un retrocés fins a ampliar la seva
llargada fins als turmells. Llavors, va aparèixer l’estil contrari al
“mini”: el "maxi", que consistia en el retorn a les faldilles
llargues i amples. Twiggy vestida amb un vestit mini de
Betsey Johnson, 1967

38. - 36 -
Anys 60 | Looks claus
L’ESTIL HIPPY
Estampat psicodèlic
Degut a la Guerra de Vietnam, es va iniciar una
onada de moviments pacifistes. Entre tots
aquests, va destacar el moviment hippy. La seva
forma de vida, que es basava en la pau, l’amor i la
fraternitat, també es va reflectir en la moda creant
l’estilhippy.
Les dones van començar a alliberar-se de les
normes de la moda i van apostar per looks més
arriscats i revolucionaris, trencant totes regles i
combinant els conjunts de la manera que volien.
Polièster: resina
plàstica que s'obté
mitjançant una
reacció química.
Velur: tela teixida
de punt fet de cotó o
de fibra sintètica,
Entre les peces de roba més distintives d’aquesta moda en podem distingir-
ne dos: el vestit “maxi” i els pantalons campana.
Els “maxis” van aparèixer a finals de la dècada anterior quan els minis van
passar de moda. Consistien en uns vestits molt llargs i amples que arribaven
fins al terra. Estaven fets de cotó, llana o polièster, ja que eren els teixits més
lleugers. Podien o no tenir mànigues, depenent de l’estació de l’any.
Normalment, es solien portar amb un cinturó gruixut a l’altura de la cintura.
Els pantalons campana van ser unes peces molt representatives de la moda
hippy. Eren pantalons de cintura alta cenyits a la part de la cintura i, mica a
mica, s’anaven eixamplant, de manera que la part inferior dels pantalons tenia
forma de campana. El material més utilitzat va ser el texà, encara que també
hi van haver de teles més lleugeres i fines. Les dones combinaven aquests
pantalons campanes amb tops ajustades o bruses, tot en conjunt formava un
look molt elegant i femení.
En quant als teixits, van utilitzar estampats psicodèlics, que es caracteritzaven
per l’ús de color brillants i fluorescents, com per exemple, taronja, groc o
vermell. Els estampats més populars van ser els de motius geomètrics, patrons
ètnics, de dissenys abstractes i de florals audaços. La
moda hippy era ecològica i típicament confeccionada
amb fibres naturals, com per exemple la tela esquinçada.
L'arribada dels automòbils i de la calefacció central a les
llars va donar lloc a la introducció de teles més lleugeres.
Així, els abrics llargs, pesats i de llana van ser reemplaçats
per jaquetes de vellut i de velur.
En el que es refereix als complements, hem de fer
esment de les sabates de plataforma, que eren els
calçats per excel·lència dels anys setanta. En alguns
casos, aquestes plataformes van arribar a ser molt
exagerades. També es portaven moltíssim les botes altes
que solien arribar fins al genoll. Normalment, el material
més emprat en aquestes sabates era el cuir. Aquestes es
solien decorar amb serrells o amb cordons a la part
superior.
Els hippies van generar una consciència ecològica de la
moda gràcies al seu reciclatge de la roba vintage, així
com la reutilització de teles i tapissos antics, a partir dels
amb aspecte de
vellut.
Vintage: anglicisme
que s'empra per
denominar alguna
cosa que pertany a
una època passada
que, tot i ser antic,
no pot qualificar-se-
pròpiament com a
antiguita.
quals confeccionaven les noves peces. Pantalons campana, 1972