2. 0. Introducció
El tub digestiu és el conjunt
d'òrgans encarregats del procés de
la digestió, és a dir, la
transformació dels aliments perquè
puguin ser absorbits i utilitzats per
les cèl·lules de l’organisme.
Desde la boca fins l’anus mesura uns
9m de longitud.
3. 0. Introducció
La digestió es basa en transformar:
Glúcids
Lípids
Proteïnes
En unitats més senzilles
Això es fa gràcies als enzims digestius
S’han de simplificar perquè puguin ser absorbides i
transportades per la sang.
4. 0. Introducció0. Introducció
El tub digestiu té diferents funcions:
1. Transport (aliments)
2. Secreció (sucs digestius)
3. Absorció (nutrients)
4.Excreció (mitjançant la defecació)
5. 1. Anatomia
1.1. BOCA
La boca és la porció inicial de l’aparell digestiu. Es tracta d’una
cavitat recoberta de mucosa, on els llavis són el límit anterior,
les galtes els laterals i el paladar el superior. La boca es divideix
en 2 parts:
1. Vestíbul de la boca
2. Cavitat oral
6. Histològicament trobem les següents capes:
1. Mucosa de revestiment: epiteli pla estratificat no queratinitzat
2. Mucosa masticatòria: no hi ha estrats lúcids. La placa basal
està constituïda de teixit conjuntiu de tipus lax.
3. Mucosa especialitzada: La trobem a la llengua. Està formada
per teixit plà estratificat queratinitzat.
A la boca també estan situades les glàndules salivals i les
amígdales.
1. Anatomia
1.1. BOCA
8. 1.2. FARINGE
La faringe és un òrgan que
pertany tant al sistema digestiu
com al respiratori.
És l’encarregada del pas dels
aliments de la boca cap a l’esòfag.
Es comunica amb el nas per mitjà
de dos orificis i amb l’oïda
interna per mitjà de les trompes
d’Eustaqui.
1. Anatomia
9. Es divideix en tres parts, i està recoberta per un tipus de mucosa segons
la part:
1. Rinofaringe: està formada per epiteli cilíndric pseudoestratificat
ciliat.
2. Orofaringe o faringe mitjana
3. Laringofaringe: té una funció mixta (respiratòria i digestiva), i s’estén
fins a l’esòfag. Està formada per epiteli cilíndric pseudoestratificat i
ciliat.
1. Anatomia
1.2. FARINGE
13. 1.3. ESÒFAG
És un conducte tubular d’uns 25 cm de llarg
Està situat a la part posterior del tòrax, per davant les
vèrtebres.
Al llarg del seu trajecte està en íntim contacte amb
l’artèria Aorta, la tràquea, el cor, el bronquíol esquerre
i el diafragma.
La funció és fer passar els aliments de la faringe a
l’estómac mitjançant moviments peristàltics i
segregació de mucus a través de glàndules esofàgiques.
1. Anatomia
que comunica la faringe i l’estómac.
14. 1.3. ESÒFAG
Podem observar que la paret de l’esòfag té la següent estructura:
1. Mucosa: epiteli estratificat plà no queratinitzat.
2. Submucosa: teixit connectiu dens.
3. Capes musculars: fibres musculars estriades de tipus esquelètic al terci
superior, fibres musculars estriades esquelètiques i llises al terci mitjà i fibres
musculars estriades llises al terci inferior de l’esòfag (les fibres musculars
estriades de tipus esquelètic van en decadència a mesura que anem avançant
cap a l’estómac).
4. Capa adventicia: formada per teixit conjuntiu de tipus lax.
1. Anatomia
15. Vista interior de l’esòfag. Podem destacar els anells concèntrics cartilaginosos.
17. 1.4. ESTÓMAC
És una porció dilatada del tub digestiu que es troba
entre l’esòfag i el duodè (1ra porció de l’intestí
prim. És una bossa muscular situada a la cavitat
abdominal, concretament a la zona superior
esquerra.
Consta de dos orificis:
1. Anatomia
1. C à r d i e s: co m u n i ca l ’ e s ò fag i
l’estómac. Impedeix que el contingut
gàstric torni cap a l’esòfag.
2. Pílor: separa a l’estómac de la
primera porció de l’intestí prim, el
duodè.
18. 1.4. ESTÓMAC
El dividim en tres parts:
1. Fundus
2. Cos.
3. Antre: zona terminal de l’estómac.
Les parets són semblants a les de l’esòfag, però té 3 capes de
musculatura: externa (fibres musculars longitudinals), mitja
(fibres musculars circulars) i la interna (fibres musculars
obliqües)
1. Anatomia
19. Estòmac. A la imatge de l’esquerra veiem un tall sagital de l’òrgan i a la imatge de la dreta veiem una imatge
obtinguda per gastroscòpia, el que ens permet veure els replecs.
20. 1.5. INTESTÍ PRIM
Al tub digestiu va a continuació de l’estómac. Mesura prop de 6 metres de
llargada i es troba dividit en 3 pocions anatòmiques:
1. Duodè
2. Jejú
3. Ili
1. Anatomia
21. La funció principal és l’absorció de:
Greixos
Proteïnes
Ferro
Vitamines
Sucres
Altres nutrients.
Aquesta funció la realitza la mucosa, ja que conté unes vellositats que
augmenten la capacitat d’absorció de nutrients. Aquestes vellositats
contenen vasos sanguinis i limfàtics que recullen els nutrients i els
transporten a la circulació venosa.
1. Anatomia
1.5. INTESTÍ PRIM
22. A la imatge de l’esquerra veiem un metge extraient l’intestí prim (juntament amb el peritoneu) d’un pacient.
A la dreta veiem una imatge obtinguda per mètodes endoscòpics de l’interior de l’intestí prim.
23. 1. Anatomia
1.6. INTESTÍ GROS
És el tram final de l’aparell digestiu.
L’intestí gros queda dividit en 3 trams:
1. Cec: porció inicial de l’intestí gros. Hi trobem l’apèndix.
2. Colon: el dividim en quatre parts:
- Colon ascendent
- Colon transvers
- Colon descendent
- Colon sigmoide
3. Recte i anus: són el tram final de tot el tub
digestiu.
24. Les parets de l’intestí gros contenen unes vellositats encarregades de
l’absorció de nutrients, concretament aigua i electròlits, i de la transformació
dels productes de rebuig en femtes.
1. Anatomia
1.6. INTESTÍ GROS
26. 2. Patologia
CÀRIES DENTAL
Està otiginada per una degradació focal de l’estructura
dentaria.
Es una de las enfermetats més freqüents en tot el món i la
causa més habitual de caiguda de les dents abans dels 35 anys.
Aquestes lesions són el resultat de la degradació de
l’estructura que forma la corassa dental degut als productes
metabòlics finals de caràcter àcid derivats de les bactèries que
existeixen a la cavitat oral i que tenen la propietat de
fermentar les sucres.
2.1. BOCA
28. LESIONS INFLAMATÒRIES O REACTIVES DE TIPUS PSEUDOTUMORAL
Són diverses lesions de les parts toves de la cavitat oral
Aparèixen com a masses tumorals o úlceres
De naturalesa reactiva
Representen inflamacions desencadenades per una
irritació o per un mecanisme desconegut.
Totes les lesions sospitoses s’hauràn de sotmetre a una
biòpsia.
2. Patologia
2.1. BOCA
30. LEUCOPLÀSIA
Aparèixen en forma de màcula (puntejat) o de placa (extensió). Són
d’un color blanquinós i poden aparèixer múltiples o individuals.
Ténen vores clarament delimitades
Poden aparèixer llises o arrugades, i les vores poden ser rectes o
onejants.
Al seu estudi histològic posterior veurem que es correspòn amb
cèl.lules hiperqueratòsiques que generalment es caracteritzen per
tenir canvis displàsics.
Solen anar acompanyades d’un carcinoma in situ, del que són
precursores.
2. Patologia
2.1. BOCA
32. ATÒFIA DE LA MUCOSA LINGUAL
Les papil·les estan atrofiades, la mucosa s'aprima i té color roig clar.
Aquest tipus d'atrofia s'observa amb freqüència (75%) a l'anemia
perniciosa, associada a atrofia simultània de la mucosa gàstrica, i
també en el esprue (atrofia de les vellositats instestinals i inflamació
del revestiment de l'intestí prim) i pelagra (enfermetat produïda per
deficiència genètica deguda a la ingesta o absorció incorrecta de
vitamina B3).
Si s'atrofien únicament els voltants i la punta de la llengua, estem
parlant de glositis de Möller.
2. Patologia
2.1. BOCA
35. 2. Patologia
2.1. BOCA
LLENGUA VELLOSA NEGRA
Es caracteritza per la coloració negrosa d'aquest òrgan, acompanyada d'un
trastorn de la cornificació, per la qual cosa les papil·les filiformes apareixen
com fins “pelillos”.
El color negre es degut a l'efecte de l'àcid sulfhídric sobre les restes de
menjar.
Aquest quadre s'associa a mala higiene oral , ús d'antibiòtics durant un
temps prolongat , medicacions , sobretot els que contenen Bismut . També
l'hàbit de fumar , o prendre quantitats excessives de cafè , mat o tè .
37. 2. Patologia
2.1. BOCA
LLENGUA GEOGRÀFICA
Podem apreciar taques vermelles confluents.
La causa específica de la llengua geogràfica es desconeix, encara
que és possible que estigui relacionada amb la deficiència de
vitamina B.
Altres causes poden abastar irritació a causa de la ingestió
d'aliments calents o picants , o el consum d'alcohol .
Aquesta afecció sembla ser menys comú en els fumadors .
39. 2.2. GLÀNDULES SALIVALS
2. Patologia
Les formes inflamatories agudes no són tant notòries en el cadáver y
s’observen rarament
AMIGDALITIS LAGUNAR
Infecció estreptocócica amb taps de pus verdosos.
AMIGDALITIS NECROTITZANT
També anomenat angina de Plaut-Vincent, causat per la infecció de
bactèries anaeròbies.
XEROSTOMIA
Implica una resecació de la cavitat oral per la falta de secreció de
saliva, que dóna un aspecte aspre, amb esquerdes en la boca, papil·les
linguals atròfiques i amb ulceracions.
43. 2.2. GLÀNDULES SALIVALS
2. Patologia
TUMOR MIXTE DE PARÒTIDA
El podem trobar en forma d'adenoma pleomòrfic a totes les
glàndules salivals.
Macroscòpicament:
Són tumors tuberosos de consistència tensoelàstica delimitats per
una càpsula de teixit conjuntiu.
Superfície de tall blanca o grisosa amb formacions hialines i
fiblocartilaginoses a l’interior.
Marges amb teixit atròfic degut a la compressió.
44. A l’esquerra, tumor mixte de paròtida durant la seva operació. A la dreta, els
seus efectes físics.
45. TUMOR MALIGNE MIXTE DE PARÒTIDA
Els tumors mixtes de paròtida rarament són malignes. A vegades es
produeix una degeneració al tumor mixt que deriva en malignitat. Es
tracten d’adenocarcinomes o carcinomes epidermoides que poden
metastatitzar ràpidament a pulmó.
2.2. GLÀNDULES SALIVALS
2. Patologia
47. 2.2. GLÀNDULES SALIVALS
2. Patologia
TUMOR MUCOEPIDERMOIDE
Deriva dels conductes excretors glandulars i es compon, histològicament, de formacions
epitelials d’epiteli pla i de cèl·lules productores de moc. Les formes poc diferenciades tenen
bon pronòstic.
Tumor mucoepidermoide
48. 2. Patologia
2.3. FARINGE
PAPILOMES
Patologia tumoral més freqüent.
Benigna.
S'implementen en qualsevol lloc de la mucosa, sent la
seva simptomatologia mínima.
A l'examen veiem petites formacions de color gris
rosat, pediculades i implantades sobretot a nivell del
vel del paladar i la úvula.
50. 2.4. ESÒFAG
2. Patologia
MALFORMACIONS CONGÈNITES
Atrèsies, fístules i duplicacions:
Normalment a l’esòfag però poden aparèixer a tot el tub digestiu
A l’esòfag es solen descobrir en autòpsies de nens petits, ja que són
incompatibles amb la vida durant més de pocs mesos.
L’atrèsia és una falta de continuïtat en el trajecte de l'esòfag, és a
dir, la porció superior de l'esòfag acaba abruptament i no es continua
amb la porció inferior del mateix.
51. MALFORMACIONS CONGÈNITES
Una fístula traqueoesofàgica és és una connexió anormal entre la
part superior de l'esòfag i la tràquea.
Pot haver-hi una duplicació d'una porció del múscul i de la mucosa
de l'esòfag (però no de l'epiteli) i té lloc durant el desenvolupament
embrionari del tracte digestiu primitiu.
2. Patologia
2.4. ESÒFAG
54. 2.5. ESTÓMAC
2. Patologia
ÚLCERES GÀSTRIQUES
Hi poden haver diverses causes per a la formació d'aquestes úlceres
entre les que s'inclouen tractaments amb AINE, infecció gàstrica que es
complica, hàbits de vida poc saludables, estrès ...
Morfològicament aquestes lesions es presenten com erosions de la
mucosa gàstrica, de forma esfèrica i de profunditat variable.
La mucosa adjacent es presenta sense danys i amb el fons de l'erosió
amb un to marró-vermellós a causa de la inclusió de flux sanguini.
58. 2.5. ESTÓMAC
2. Patologia
MALALTIA ULCEROSA PÈPTICA (MUP)
Sol anar sovint associada a processos de gastritis hiperclorhídrica crònica
induïda per la presència d'H Pyllory.
Es pot presentar en qualsevol secció del tub que estigui en contacte amb els
sucs gàstrics, però és més freqüent en l'extrem de l'antre pilòric i primera
porció del duodè.
Són de grandària que varia entre 0,3 a 0,6 cm, sent les últimes les més
profundes.
La vora de les úlceres sol sobresortir lleugerament, però en molts casos sol
estar al mateix nivell, mentre que les úlceres amb vora sobreelevat ja
corresponen a processos malignes.
60. 2.5. ESTÓMAC
2. Patologia
ADENOCARCINOMA GÀSTRIC
És el tipus de tumor més freqüent de l'estómac. Es caracteritza per
la important secreció de mucositat, per això es diuen tumors
mucosecretors.
Es presenta com un lesió d'aspecte d'úlcera, però aquesta no està a
la mateixa altura que la mucosa adjacent, sinó que està
sobreelevada, així mateix les seves vores, el que el diferencia
d'úlceres gàstriques.
Aquests tumors provoquen un engrossiment i entumiment de la paret
gàstrica, la mucosa adquireix un aspecte similar a les botes de
cuirs.
63. 2.5. ESTÓMAC
2. Patologia
TUMOR CARCINOIDE
El tumor carcinoide és un tumor de tipus neuroendocrí
Se li denomina així perquè té una clínica i aspecte menys agressiu que
altres tipus de càncers malignes.
Macroscòpicament es presenta com a masses intramurals o submucoses,
que estan recobertes amb mucosa normal o ulcerada.
El creixement pot ser tal que fins i tot podria obstruir la llum del
tracte digestiu.
66. 2.6. INTESTÍ GROS I INTESTÍ PRIM
2. Patologia
MALFORMACIONS
la més freqüent de l'intestí gros és l'atrèsia anus-rectal
( malaltia congènita que es caracteritza perquè el recte no està
connectat a l'anus) i l'atrèsia més freqüent de l'intestí prim és la
que es presenta en l'ili distal.
68. 2.6. INTESTÍ GROS I INTESTÍ PRIM
2. Patologia
DIVERTICLE DE MECKEL
És una anomalia congènita que es caracteritza per la presència
d'una borsa que sobresurt de la paret de la part inferior de
l’intestí.
El diverticle pot contenir teixit que és idèntic al teixit de
l'estómac o del pàncrees.
72. 2.6. INTESTÍ GROS I INTESTÍ PRIM
2. Patologia
DIVERTICULOSI
També coneguda com "malaltia diverticular", és la condició de
tenir diverticles al còlon, que sobresurten de la mucosa i
submucosa del còlon a través dels punts febles de les capes
musculars de la paret d’aquest.
Són més comuns al còlon sigmoide, que és un lloc comú per a
una pressió més elevada.
És poc freqüent abans dels 40 anys
Augmenta la incidència després d'aquesta edat.
75. 2.6. INTESTÍ GROS I INTESTÍ PRIM
2. Patologia
MEGACÒLON CONGÈNIT
També anomenat enfermetat de Hirschsprung
És una enfermetat congènita consistent en la formació d'un
megacòlon (dilatació de la secció del còlon)
Deguda a que al existir una secció sense cèl·lules ganglionars
la motilitat intestinal es incorrecta o inexistent, per tant es
produeix una obstrucció intestinal.
79. 2.6. INTESTÍ GROS I INTESTÍ PRIM
2. Patologia
MELANOSI DE LES VELLOSITATS DE L’INTESTÍ PRIM I DEL CÒLON
Aquesta coloració marronosa- negra es deu a la presència d'un
pigment del tipus de la lipofuscina que es forma en els
macròfags de la làmina pròpia com a conseqüència del procés
de fagocitosi de restes de cèl·lules de l'epiteli intestinal
danyades.
Les cèl·lules es danyen per prendre de manera prolongada
laxants irritants.
82. 2.6. INTESTÍ GROS I INTESTÍ PRIM
2. Patologia
INFART HEMORRÀGIC DE L’INTESTÍ PRIM
L'infart intestinal pot produir-se per:
A. Trombosi o embòlia de l'artèria mesentèrica superior o
trombosi de la vena mesentèrica ( infart venós )
B. Estenosi (formació estreta) d'artèries o venes mesentèriques
juntament amb una disminució del flux. Provoca una
isquema intestinal.
C. En els casos de vòlvul o hèrnia estrangulada es produeix
compressió vascular que porta a l'infart .
86. 2.6. INTESTÍ GROS I INTESTÍ PRIM
2. Patologia
COLITIS ULCEROSA
És una malaltia inflamatòria crònica intestinal de tipus autoimmune (és a
dir, és una enfermetat causada pel sistema immunitari, que ataca les
cèl·lules del propi organisme) .
Afecta sobretot a l'intestí gros (mucosa del còlon. No té cura i es
desconeixen les seves causes, però es poden tractar els seus símptomes.
87. Pot afectar a qualsevol tipus d’edat encara que hi ha pics en edats
compreses entre els 15 i 30 anys i de nou entre els 50 i 70 anys.
La malaltia pot començar a la zona del recte i pot comprometre tot
l'intestí gros amb el temps.
També pot començar en el recte i altres parts de l'intestí gros a la
vegada.
Entre els factors de risc estan: tenir antecedents familiars de colitis
ulcerosa o ser d'origen jueu.
Macroscòpicament la mucosa presenta ulceracions o microulceracions,
aparença granular,amb perdua del patró vascular.
2. Patologia
2.6. INTESTÍ GROS I INTESTÍ PRIM
91. 2.6. INTESTÍ GROS I INTESTÍ PRIM
2. Patologia
PÒLIPS INTESTINALS
Són protuberàncies , la majoria benignes , de la mucosa intestinal que
poden mesurar des d'uns pocs mil·límetres fins a diversos centímetres .
Són tumors benignes molt freqüents , amb un percentatge d'incidència del
40 %.
Els pòlips intestinals se solen desenvolupar a partir de l' epiteli glandular
(pòlips adenomatosos) , que poden degenerar i esdevenir en malignes.
Hi ha diferents tipus de pòlips (adenomatosos,papil·lars etc).
Macroscòpicament segons la seva morfologia poden ser pediculats
(s’implanten a la paret a través d’un pedícul), semipediculats (el pedícul
no es evident) i sèsils( s’originen directament de la paret intestinal).
94. 2.6. INTESTÍ GROS I INTESTÍ PRIM
2. Patologia
CARCINOMA D’INTESTÍ GROS
Tumor epitelial maligne de la mucosa de l’intestí gros.
Es localitza preferentment en el recte.
Macroscòpicament la forma més freqüent és la que comença com un
solevantament , que evoluciona a un tumor ulcerat ; i aquest
eventualment pot presentar estenosi .
CARCINOMA ANAL
Tumor epitelial maligne, del tipus escamos o mes rarament del tipus
vasocel·lular.
100. L'extracció dels òrgans del coll requereix una habilitat especial per a no lesionar
la pell del coll en el moment de separar-la de la musculatura subjacent.
Axò es fa mitjançant un tall circular que arribi fins a la cara interna del maxilar
inferior.
Aquest tall es dóna a l'altura de la clavícula i es cobrirà amb la indumentaria del
mort.
La base de la boca es desprèn per la cara interna del maxilar inferior
A continuació es separa el paladar tou en la seva zona de transició al paladar
dur.
Posteriorment es retira la faringe.
Les amigdales es dissequen mitjançant talls longitudinals.
L'esòfag s'obre amb l'enteròtom
3. Dissecció
3.1. COLL
103. 3. Dissecció
Primer s’ha de fer una inspecció acurada de la cavitat
abdominal (adherències, vòlvuls (girs de l'intestí sobre si
mateix),etc)
S'extrau l'intestí gros en la zona del sigma i es prepara en la
seva totalitat.
L'intestí prim es retira en la zona de transició de duodè a
jejú i es talla per l'arrel del mesenteri.
Es segueix amb l'apertura de l'intestí prim al llarg de la
inserció mesentèrica.
3.2. DISSECCIÓ GASTROINTESTINAL
106. En algunes zones es separa l'intestí prim per la inserció
mesentèrica i després s'obre.
El duodè s'obre in situ amb les tisores, i després
l'estómac al llarg de la curvatura major.
Davant la sospita de processos de localització alta de
l'estómac o varius esofàgiques, es deixen units l'estómac i
l'esòfag.
3. Dissecció
3.2. DISSECCIÓ GASTROINTESTINAL
107. S'ha de conservar el contingut gàstric fins no
aclarar definitivament la causa de la mort.
S'obren les vies biliars des de l'ampolla de Vater,
s'aprecien sempre bé quan s'exprimeix la vesicula biliar.
3.2. DISSECCIÓ GASTROINTESTINAL
3. Dissecció
108. Al obrir el conducte cístic o la vesícula biliar
podem trobar càlculs.
