1. Projecte de l’Aula d’acollida
Institut Joan Oró de Lleida.
Curs 2009-2010

2. Joc
Un joc és una activitat estructurada o semiestructurada, normalment empresa per
diversió, però, de vegades, també amb finalitatats educatives.
Concepte de joc
Els jocs són part universal de la cultura humana i se'n té constància de què es jugaven
des de temps prehistòrics. Per tant, el joc és una activitat inherent a l'ésser humà. Tots
nosaltres hem après a relacionar-nos amb el nostre àmbit familiar, material, social i
cultural a través del joc. Es tracta d'un concepte molt ric, ampli, versàtil i ambivalent
que implica una difícil categorització. Etimològicament, els investigadors refereixen
que la paraula joc procedeix de dos mots en llatí: iocum i ludus-lüder ambdós fan
referència a broma, diversió, acudit, i se solen utilitzar indistintament juntament amb
l'expressió activitat lúdica
S'han enunciat innombrables definicions sobre el joc, així, el diccionari de l'Institut
d'Estudis Catalans el defineix com a: Entreteniment, exercici recreatiu, sotmès a regles,
en el qual entren en competència l’habilitat i la sort dels participants.
El joc té caràcter universal, és a dir, que els nens de totes les cultures han jugat sempre.
I molts jocs es repeteixen en la majoria de les societats.
El joc està present en la història de la humanitat tot i les dificultats en algunes èpoques
per jugar, com en les primeres societats industrials. A més, evoluciona segons l'edat
dels jugadors i té unes característiques diferents en funció de la cultura en què es
practica.
El joc és sinònim d'esbarjo, diversió, alegria, esbarjo, però el nen també juga per
descobrir, conèixer-se, conèixer els altres i al seu entorn.
En el joc humà intervé la funció simbòlica: intervé en ells la capacitat de fer servir
símbols i signes per crear contexts, anticipar situacions, planificar les accions futures o
interpretar la realitat.
El joc afavoreix el procés d'enculturació i sorgeix de manera natural. A més a més és
indispensable per al desenvolupament psicomotor, intel·lectual, afectiu i social, ja que
amb ell s'aprèn a respectar normes i a tenir metes i objectius.
Conclusió
El joc és una activitat necessària per als éssers humans té molta importància en l'esfera
social, ja que permet assajar certes conductes socials; al seu torn és eina útil per a
adquirir i desenvolupar capacitats intel·lectuals, motores, o afectives i tot això s'ha de
realitzar de forma gustosa, sense sentir obligació de cap tipus i com totes les activitats
es requereix disposar de temps i espai per poder realitzar-lo.

3. • Jocs populars estan molt lligats a les activitats del poble, i al llarg
del temps han passat de pares a fills. De la majoria d'ells no se’n coneix l'origen:
simplement van néixer de la necessitat que té l'home de jugar. És a dir, es tracta
d'activitats espontànies, creatives i molt motivadores. El seu reglament és molt
variable, i pot canviar d'una zona geogràfica a una altra amb facilitat, fins i tot
poden ser coneguts amb noms diferents segons on es practiqui. Els jocs populars
solen tenir poques regles, i en ells es fa servir tot tipus de materials, sense que
hagin de ser específics del propi joc. Tots ells tenen els seus objectius i una
manera determinada de dur a terme: perseguir, llançar un objecte a un lloc
determinat, conquerir un territori, conservar o guanyar un objecte, etc. La seva
pràctica no té una transcendència més enllà del propi joc, no està
institucionalitzat, i el seu gran objectiu és divertir-se. Els jocs populars poden
servir com a eina educativa a l'aula en diverses matèries ja que en les seves
cançons o lletres s'observa característiques de cadascuna de les èpoques.
Aquesta tipologia pot ser una estratègia divertida en la qual les persones que els
realitzen aprenguin al mateix temps que es diverteixen.
• Jocs tradicionals són jocs més solemnes que també han estat
transmesos de generació en generació, però el seu origen es remunta a temps
molt llunyans. No només han passat de pares a fills, sinó que en la seva
conservació i divulgació hi han tingut a veure molt les institucions i entitats que
s'han preocupat que no es perdessin amb el temps. Estan molt lligats a la
història, cultura i tradicions d'un país, un territori o una nació. Els seus
reglaments són iguals, independentment d'on es desenvolupin. El material dels
jocs és específic està molt lligat a la zona, als costums i fins i tot a les classes de
treball que es desenvolupaven en aquell lloc. Els seus practicants solen estar
organitzats en clubs, associacions i federacions. Existeixen campionats oficials i
competicions més o menys reglades. Alguns d'aquests jocs tradicionals amb el
temps es van convertir en esports, denominats tradicionals, de manera que la
popularitat que tenen entre els habitants d'un territori o país competeix amb la
popularitat d'altres esports convencionals. Alguns exemples: la petanca, les
bitlles, la granota, etc. Entre aquests, podríem trobar jocs que amb el temps s'han
convertit en veritables esports, molt lligats a una regió, i que només es
practiquen en ella, arribant, així, a formar part de les tradicions culturals.
L'origen dels jocs i esports tradicionals està lligat al propi origen d'aquest poble,
això, els denominen jocs o esports autòctons.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Joc

4. Nom: ROSES I LILES (roses i lilàs)
País: Bulgària
Espai: S’hi juga al carrer, a la plaça, als patins dels col·legis...
Material: Un guix i una cinta de roba.
Participants: El nombre de jugadors que es vulgui, no hi ha límit.
Regles del joc:
Els companys de joc et tapen els ulls amb un mocador o una cinta.
És a dir, no hi pots veure gens, has d’anar amb els ulls tapats tota
l’estona. Tampoc no pots trepitjar les línies, si ho fas perds el torn i
li toca al següent jugador.
Desenvolupament
1. Es tapen els ulls del primer jugador.
2. Comença el primer jugador i posa els peus dins els quadrats
(un a cada banda), i, si no ha trepitjat la línia, se li diu “roses”. Que
en realitat és una paraula que indica que ho ha fet bé i que pot
continuar. En canvi, si ha trepitjat alguna línia en el desplaçament
se li diu “liles”(lilàs); amb la qual cosa li indiques que no pot
continuar jugant i que passa el torn al següent jugador.
3. I així successivament en els diferents quadrats fins al final,
sempre que no hagi trepitjat cap de les línies del terra (recorda que
ha d’anar a ulls clucs, per això porta la cinta que no li deixa veure
res).
4. Quan arriba al final ha de girar fent un salt i ha de tornar a caure
dins dels quadrats. Un darrere l’altre seguint les mateixes
instruccions. I així fins a arribar a l’inici.

5. “Quan jugàvem sempre ens enfadàvem
amb els amics, però quan acabava el joc
ens oblidàvem del que havia passat.”
7 8
5 6
3 4
1 2
Ivan Tsvetanov 1r A ESO

6. Nom: Marelinha (línia groga).
País: Brasil
Espai: S’hi juga a fora de casa, al carrer, a la plaça, sempre en un lloc
sense pedent.
Material: necessites una pedra i un guix
Participants: només tres nois o noies
Regles del joc:
* S´hi juga a peu coix.
Al número 1 s’hi ha de saltar amb un peu, al 2 i al 3 s’hi ha
de posar els dos peus, al número quatre un peu i al 5 i al 6, altra
vegada , els dos peus; al número 7 s’hi ha de saltar amb un
peu i al número 8 i al 9 amb els dos peus, i finalment, al
número 10 amb un sol peu. Quan ets aquí fas un bot i caus al cel
(ceu) amb els dos peus. Després fas la volta i tornes a fer el mateix
recorregut.
• No es poden trepitjar les línies grogues. Si es trepitgen, passa
el torn a l’altre jugador.
• No es poden posar els dos peus a terra, només en les
caselles en què està permès. Si poses els dos peus a terra
quan no es pot, passa el torn al següent jugador.
Com s’hi juga:
1. Et poses a l’infern (inferno) i tires la pedra al número 1, saltes
al mateix quadrat a peu coix.

7. 2. Agafes la pedra i la tires al número 4, després saltes amb els
dos peus al número 2 i 3.
3. Saltes al número 4 i reculls altra vegada la pedra i la tires al
número 7.
4. Saltes amb els dos peus al número 5 i 6 i ,després,
saltes a peu coix al número 7, reculls la pedra i la tires al
número 10.
5. Saltes amb els dos peus al número 8 i 9 i, a continuació,
fas un bot a peu coix al número 10, on reculls la pedra i saltes amb
la pedra a la mà al cel (ceu).
6. Quan has arribat al cel (ceu) et gires i tornes a fer el mateix
recorregut, però ara sense tirar la pedra .
7. Quan arribes a l’infern (inferno) toca el torn a l’altre jugador. I,
així, un darrere l’altre.
Guanyador:
Guanya el joc qui no trepitja les línies o qui no posa els dos
peus a terra quan no toca.

8. “Esperava impacient els dissabtes i els
diumenges a la tarda, quan sortia al
carrer i jugava amb els amics. Quins
records! Ara que sóc tan lluny…”
CEU
(cel)
10
CEU (Cel)
8 9
7
5 6
4
2 3
1
Julio Pereira 1r B ESO
INFERNO
(Infern)

9. Nom: Pouspillon (Empènyer)
País: Camerun
Espai: A l´exterior, en un terreny pla.
Material:Un guix per fer el dibuix al paviment o un bastó per fer el dibuix
si el terra és de sorra i una pedra plana.
Participants: Només 2 jugadors.
Desenvolupament i regles del joc:
Aquest joc es juga de la manera següent:
Has de tirar una pedra a la primera casella i saltar a peu coix a dins
(no es pot parlar dintre ni tocar la línia).
Un cop a dins has de fer passar la pedra a la següent casella, però
ho has de fer empenyent la pedra amb el peu que toca a terra
(recorda que sempre és a peu coix i que la pedra no pot quedar
entre les línies i el teu peu tampoc, si passa perds el torn).
Quan ja has fet les cinc caselles et poses dret amb els dos peus a
terra a l’última casella (el CEL); aleshores surts fora i llances la
pedra enrere (recorda que estàs d’esquena i no veus res). Llavors si
la pedra cau a les caselles de les dues primeres fileres ja pots tenir
la casella per a tu i escriure-hi el que vulguis ( per exemple el teu
nom). Aquesta casella que és teva et permetrà posar-hi el peu quan
vulguis i tindràs dret a parlar dins d’ella. En canvi, l’altre jugador no
pot deixar-hi caure mai la seva pedra , si hi cau comença a zero; és
a dir, perd el torn.

10. Un cop has arribat aquí, tornes a començar i, així, vas tenint caselles al teu
nom. Al final el guanyador és qui té més caselles seves i el perdedor ja no
pot posar la pedra en cap casella.
“Recordo quan era petit, tenia entre vuit i
nou anys, vaig guanyar la meva germana
gran. Mentre jo em sentia orgullós, la meva
germana es va enfadar moltíssim. És curiós,
que allò que fa feliç una persona, disgusti
tant els altres!”
• Punt de llançament de la
pedra per adquirir una casella
CEL
4 4
3 3
2 2
1 1
JUGADOR 1 JUGADOR 2
Leonel Mandong 2n A ESO

11. Nom: la xarranca
País: Catalunya
Espai: Un lloc on es pugui fer el dibuix de l’escala de números i guixar-lo al terra.
Material: Per jugar a aquest joc es necessita un guix per dibuixar l’escala al terra i una
pedreta.
Participants: Hi pot jugar un nombre indeterminat d’infants.
Desenvolupament i regles del joc:
Per torns es tira una pedreta plana. Es comença per la 1 i es va pujant. Cal
que la pedra caigui dins de la casella, sense ni tan sols tocar les vores.
Aleshores es fa el recorregut de la xarranca de la següent manera:
* Cal passar per totes les caselles, successivament, saltant-se la casella que té
la pedra, al peu coix, sense trepitjar les línies ni tocar amb l'altre peu el terra.
* Si el recorregut és dels que tenen caselles en creu i si cap de les dues
caselles no és la que té la pedra, en arribar a aquestes es posa un peu a
cadascuna, simultàniament (eixarrancats).
* En arribar a la darrera casella hom es gira i torna fins al principi. Quan s'està a
la casella anterior a la que té la pedra cal ajupir-se i agafar-la i tornar amb ella
al principi.
* Si durant aquest recorregut en algun moment el jugador toca amb l'altre peu
al terra o trepitja una ratlla o en llençar la pedra no encerta bé la casella
corresponent li passa el torn.
* Si fa tot el recorregut continua amb la següent casella fins que les ha fetes
totes.
Guanya qui primer fa tot el recorregut.

12. “ ...aquelles tardes d’estiu, tots nens i nenes, aplegats al carrer, soroll de rialles i
crits innocents de joia. Qui pogués tornar a tenir vuit anys...”
El joc de la Xarranca : nom donat a diversos jocs en què es dibuixen una sèrie de
caselles numerades al terra per on han de saltar els jugadors per ordre després de tirar-hi
un tros de teula o una pedra plana que caldrà arrossegar mentre se salta a peu coix. Els
seus inicis se situen en temps dels romans
Altres noms amb els quals es coneix aquest joc en algun indrets de Catalunya o dels
Països catalans : l’escarranxa, l’eixarranca, l’enxanc, el xarranco, el xanxo, el plam, el
penillo, l’illo, la xip-xap, el rutllon, les dames, el gínjol, l’escaleta, el narro, el fèndit, la
setmana, l’aeroplano o l’avió, el nonet... Al País V alencià: sambori, i a les Illes Balears:
xinga.

13. Nom: xipani
País: Marroc
Espai: al carrer en un terreny pla, sense pendent.
Material: un guix (per fer el dibuix) i una pedra
Participants: tots els que vulguin (un després de l’altre, és a dir, per torns)
Desenvolupament i regles del joc:
1- S’ha de jugar a peu coix.
2- Ens posem a peu coix al número 0, tirem la pedra al número 1
(no s’ha de recollir la pedra) i saltem a peu coix al número 2
(passant per sobre el número 1), i després al número 3 també a
peu coix. Continuem saltant al número 4 i 5 amb els dos peus, al 6 i
al 7 a peu coix, al 8 i al 9 amb els dos peus i finalment arribem al
número 10 a peu coix.
3. Un cop hem arribat al final (número 10) girem i fem el mateix
recorregut, amb el mateix joc de peus, fins arribar al número 2 per
agafar la pedra del número 1. Ara que hem recollit la pedra podem
saltar dins el número 1 a peu coix i després al zero, i, a fora.
4. Si tot ha anat bé (és a dir, no has trepitjat cap línia, ni has tocat
els dos peus a terra quan no es podia), tornes a jugar. Fas el mateix
seguint els números, és a dir, tires la pedra al número 2 i fas tot el
recorregut, i després al 3 ...
Guanya qui primer arriba al número 10.

14. Regles del joc.
• La pedra no pot quedar mai entre les línies.
• Amb els peus tampoc pots trepitjar cap línia.
• No pots tocar els dos peus a terra si no ets al quadrats 4, 5 i 8 , 9.
• No pots saltar mai dins el quadrat on hi ha la pedra. I la pedra s’ha
de recollir en el viatge de retorn.
Si es produeix algun dels casos anteriors, perds el torn i juga el següent
jugador.

15. “Oh, el Jadida (ciutat del Marroc)! Tu
que aculls els infants en els teus
majestuosos carrers i escoltes els seus
crits i les seves rialles. Deixa´m guardar-
te entre els meus records ara que sóc tan
lluny...”
10
8 9
7
6
4 5
3
2
1
0
Majdouline Mascar 3r ESO

16. Nom: 跳房子 ( Salta a casa )
País: Xina
Espai: Al carrer, a la plaça... o en qualsevol altre espai exterior que
sigui pla.
Material: un guix per dibuixar i una pedreta
Participants: Dos o més persones, és a dir un nombre de persones
indeterminat.
Desenvolupament i regles del joc:
1. Dibuixa les caselles amb un guix.
2. Agafa la pedra i tira-la al número 1.
3. Salta a peu coix al número dos (no trepitgis les línies i no posis
els dos peus a terra), després al número 3, també a peu coix. Tot
seguit, fes un salt i cap al número 4 i 5 amb els dos peus a terra.
Tornes a salta al número 6 a peu coix i al número 7 i 8 amb els
dos peus al terra. Finalment, un bot a peu coix i ja ets al número
9.
4. Quan arribes al final, gires i tornes fins al número 2 fent el mateix i
amb el mateix joc de peus; llavors agafa la pedra i salta a fora.
5. Passes a la segona volta. Tira la pedra al número 2, salta a peu
coix al número 1 i després salta al número 3 i fins al final. Un cop
aquí gires i tornes fins al número 3, llavors agafes la pedra i saltes
al número 1 i després un bot i a fora.

17. 6. Així successivament amb tot els números. Quan la pedra és al
número 9, saltes fins al número 7 i 8, reculls la pedra i tornes fins
al número1 i a fora. Ara, si tot ha anat bé, és el torn d’un altre
jugador.
Regles del joc.
No pots trepitjar cap línia ni tocar els dos peus a terra en els
quadrats on això no és permès; si cap de les dues coses passa,
llavors toca el torn al següent jugador.

18. “Al cap del setmana jo jugava amb els meus amics al carrer
del davant de casa meva. Un carrer estret i sense asfaltar, on
gairebé no hi passaven cotxes. Quin contrast amb els
sorolls de la ciutat on visc ara: cotxes que transiten, gent
amunt i avall... Ara aprecio el valor del silenci i la
tranquil·litat”.
9
7 8
6
4 5
3
2
1
Qiang Wang 3r ESO

19. Nom: Golosa (llaminera)
País: Colòmbia
Espai: en un terreny pla a l’aire lliure.
Material:una pedra i un guix per fer el dibuix.
Participants:els que vulgin ,és a dir , un nombre indefinit de participants.
Desenvolupament i regles del joc:
1) Llançes la pedra a qualsevol quadre, no cal començar pel núm. 1
2) Després saltes a peu coix passant per totes les caselles menys la de la
pedra, que te l’has de passar de llarg.Quan arribes a la casella núm.10,
llavors saltes al cel amb els dos peus a terra.
3) Tornes a fer el recorregut a l’inrevés fins a arribar a la casella d’abans de
la pedra. T’ajups i agafes la pedra. Pots continuar, ara sí, trepitjant la
casella on hi havia la pedra fins al final.
4)Quan arribes al principi, li toca a l’altre jugador i així successivament
fins que aconsegueixes fer el recorregut perfecte dues vegades. Si és així, et
pots considerar el guanyador .
Regles
1) La pedra no pot sortir de les línies .
2) Hem de saltar sobre els nombres que estan sols a peu coix i als altres
amb el dos peus.
3) No podem trepitjar les línies .
4) La pedra no pot sortir de les caselles.
5) Els dos peus només poden tocar a terra quan hi ha dues caselles una
al costat de l’altre.

20. “ Quan era petita jugava a la
Golosa al patí de l’escola.
Sempre jugava amb les meves CIEL
amigues i ens ho passàvem molt O
bé totes juntes!!!”
10
9
7 8
6
4 5
3
2
1
Valentina Pereira 1r A ESO

21. NOM: TIAO FANG ZI /
PAÍS: Xina
ESPAI: al pati o al carrer
MATERIAL: un guix i una pedra
PARTICIPANTS: cinc
DESENVOLUPAMENT I REGLES DEL JOC:
1. Dibuixa una línia al terra.
2. Dibuixa nou quadrats.
3. Escriu els números dins els quadrats.
4. Tira una pedra dins al número 1.
5. Salta del número 2 fins al número 9.
6. Salta del número 9 fins al número 2 i agafa la pedra.
7. Tira una pedra dins del número 2.
8. Salta del número 3 fins al número 9 i repeteix el mateix
recorregut.
REGLES DEL JOC:
1. La pedra no pot sortir fora del quadrat.
2. La pedra no pot tocar la línia.
3. La pedra ha de caure al número correcte.
4. Saltar sempre a peu coix.

22. “Jo jugava al tiao fang zi a la
Xina quan era petita. Jugava
amb les meves amigues: Kei
Hao, HengTia, Chen Lie.”
9
7 8
6
4 5
3
2
1 Xiao Chao Weng 4t A ESO