2. Els Pteridòfits van tenir moments de gran exuberància
al període carbonífer, durant l'era paleozoica, i han
deixat nombroses restes fossilitzades, generalment entre
els carbons que contribuiren a formar de forma decisiva.
Moltes d'aquelles espècies de Pteridòfits, la major part de
les quals eren arborescents, estan estingides avui dia.
Ara hi han més de 12.000 espècies, d'elles un 70-80 per
cent a les regions intertropicals i només 111 són
ibèriques.Típicament les falgueres són plantes terrestres,
gairebé sempre d´ambients humits, que presenten unes
fulles anomenades frondes, bastant dividides, pinnades, i al
revers d´algunes d´elles podeu trobar els sorus, òrgans
marronosos formats per agrupacions d´esporangis protegits
per una membrana o indusi. Hi ha, doncs, una
especialització de fulles esporangíferes. La forma, el nombre
i la disposició d´aquests sorus a les frondes és típica de cada
espècie de falguera. Els frondes surten cargolades sobre
elles mateixes de forma ben característica, el que s´anomena
creixement circinat, i directament d´una tija subterrània o
rizoma no presentan per tant tija aèrea. Presenten vasos en
forma de traqueides.
3. Cicle d’una falguera
Gametòfits lliures més o menys foliacis o
tal.lòfits, el protal.lus, òrgan verd, que
viu unes poques setmanes i arriba a
alguns cms. de diàmetre. S´observa una
reducció progressiva del protal.lus. Les
falgueres més evolucionades fan dos tipus
d´espores, són heterospòres, que donen
lloc a protal·lus masculins, amb anteridis,
i femenins amb arquegonis. Encara
apareixen espermatozous ciliats i la
fecundació, doncs, depén de la presència
d'aigua.
La planta correspon a l'esporòfit.
Només els teixits amb 2n cromosomes
permeten un tamany important i una
forta diferentciació (rels, vasos
conductors, estomes).
4. Polipodium vulgare
Aleixar, febrer 06
El polipodi o herba pigotera, Polypodium vulgare, es fa sobre murs o soques velles en llocs
ombrejats, els frondes de 20-30 cm, són pinnatipartits o pinnatisectes, glabres, amb sorus
sense indusi de color de taronja.
6. Adiantum capillus-veneris
La capil·lera,
Adiantum capillus-
veneris, “culantrillo
de pozo", viu en
roques, coves, pous,
etc, humitejats per
aigua que precipita
carbonat càlcic.
S´utilitzava per tal
d´evitar la caiguda
del cabell i també
per la tos i els
refredats.
Els Degotalls, el Folló, Aiguafreda, juny 05
7. Adiantum capillus-veneris
Les fulles d´un
verd clar, glabres,
2-3
pinnaticompostes,
llargament
peciolades amb un
pecíol i un raquis
molt fins, de color
bru-negrós, lluents;
folíols palmatífids i
sorus linears.
Els Degotalls, el Folló, Aiguafreda, juny 05
10. Pteridium aquilinum
La falguera
comuna o
falguera aquilina,
Pteridium
aquilinum, té un
rizoma profund,
llarg i gruixut, de
color negre; les
fulles triangulars,
grans, coriàcies,
3-4
pinnatisectes,
amb un llarg
pecíol ramificat i
sorus linears.
Tossal de la Baltasana, juny del 05
11. Pteridium aquilinum
Viu en contrades
humides de
boscos sobre
substrat silici (i
sòls
descarbonatats).
Tossal de la Baltasana, juny del 05
13. Ceterach officinarum
La dauradella,
Ceterach officinarum,
“doradilla”, té
fulles de 5-20 cm i
d´un verd intens a
l´anvers, amb el
pecíol molt curt i
el limbe dividit en
segments enters
amb sorus
recoberts per
esquames
rogenques.
Penyagolosa, abril 07
14. Asplenium
adiantum-nigrum
La falzia negra, Asplenium adiantum-
nigrum, "culantrillo negro" és una
falguera de frondes de 10-50 cm, d´un
verd fosc lluent, molt retallades, 2-3
pinnatisectes, típica dels nostres
alzinars, que podeu reconèixer facilment
pel seu pecíol generalment més llarg que
el limbe i de color negrós a la base.
Nov 07
17. Asplenium
trichomanes
La falzia roja, "culantrillo menor" de
limbe oblongo-linear, de 5-30 cm, amb
raquis enterament bru negrós i
segments dentats i nombrosos (15-40
parells) és comú a les roques i parets
ombrejades de les contrades
mediterrànies i a l´estatge montà.
S´utilitzava igual que la capil·lera per
conservar el cabell.
Canigó, agost 08
24. Equisetum
(cua de cavall)
Les cues de cavall o equisets, propers
a les falgueres, tenen tiges articulades
amb branques tipicament
verticil.lades i fulles petites soldades
formant una beina dentada a cada
nus.
És un bon diurètic.
25. Cues de cavall (Equisetum)
Viuen en indrets
humits.
Maig 05
34. Subdivisió Cicadofitins
• Tenen encara caràcters primitius comparades amb els
Espermatòfits com el fet de produir gàmetes masculins
mòbils, dits espermatozous, que alliberats pel tub
pol·línic seran els encarregats de la pol·linització.
• Per tant de vegades se les considera com a Pre-
espermatòfits, és a dir, com a pas entre els Pteridófits i
els Espermatòfits (juntament amb el grup fóssil de les
Pteridospermes) i se les classifica en una subdivisió a
banda.
35. Família Cicadàcies
Tenen una aparença característica, de petites palmeres de fulles
pinnades, de troncs sense ramificar, que viuen a les regions tropicals
Jardí Botànic de Funchal, Madeira, juliol 2006
36. Cycas
revoluta
Es coneixen com a “fòssils
vivents” pel fet d´haver trobat
fòssils del Paleozoic, fa 240
milions d´anys, que mostren
característiques similars a les
actuals.
Mar i murtra
37. Cycas revoluta
Reus, 13 de maig del 2000
De fulles pinnades, amb folíols linears,
decurrents, els basals reduits a espines es
diferencien de les demés Cycas pel marge
revolut dels seus folíols i les llavors Com a element aillat o formant grupets
peludes. és molt ornamental de l´estil de la
nostra palmera autòctona, el margalló.
38. Cycas revoluta
Mar i murtra, 20-4-06
les plantes femenines fan unes fulles modificades molt més petites i peludes, al mig de
les fulles, fent com un niu portant a la base els primordis seminals que després
s´envoltaran d´una closca dura, marron, de 3 cm de diàmetre.
52. Ginkgo biloba Maig 08
Plantes fòssils, doncs corresponen al primer grup de plantes que van
posseir un primordi seminal i que van desaparèixer durant el Paleozoic.
53. Ginkgo biloba
20-11-08
Arbre dioic de fulla caduca, flaviforme, bilobada que pren un color groc daurat a la
tardor. Les fulles es troben inserides helicoidalment sobre una branqueta curta
anomenada braquiblast.
55. Ginkgo
biloba
26-3-2010,
X. Bosch, EuroDisney
El primordi del ginkgo és nu i recorda una petita pruna que esdevé groga a la maduresa;
no apareix abans dels 30 anys de la vida de l´arbre i és ple de reserves alimentàries, fins
tot abans de la fecundació, la qual cosa suposa un dispendi d´energia. Aquesta "pruna" de
ginkgo, que fa una gran fetor, com de mantega rància (raó per la qual només s´acostuma
a plantar els peus masculins), no és un veritable fruit; és una llavor un xic especial, ja que
l´embrió no coneix cap estadi de repós. El seu creixement comença des del moment de la
fecundació i continua si fa no fa regularment, cosa que no passa a les plantes més
evolucionades; és per això que no es poden guardar, ni es venen llavors de ginkgo.
56. Ginkgo biloba
Arbre espontani a les muntanyes de
Xina oriental però cultivat per tot el Japó
i Xina on se´l considera arbre sagrat.
Arbre rústic en quan a sòl i clima, amb
no gaires problemes fitosanitaris i de
vida llarga poden arribar a mil·lenari,
però de creixement lent; fan falta 30
anys per assolir els 10 m d´altura poden
arribar amb el temps fins als 30 m.
D´altra banda, resisteix molt bé la
contaminació atmosfèrica.
Kew garden, London
