1. EL PI
Els pins són arbres de fulla perenne, generalment de tronc dret i elevat.
Les fulles tenen una forma acicular característica i
s'apleguen en forma de fascicles de dues a cinc
unitats en petites branquetes anomenades
braquiblasts. Les espècies europees tenen totes
braquiblasts amb dues fulles.
Hi ha més d'un centenar d'espècies de pins,
distribuïdes per totes les latituds i altituds de
l'hemisferi nord,
Els pins són plantes monoiques, amb
inflorescències masculines i femenines
separades en cada peu. Les femenines,
després de pol·linitzades i madurades, es
lignifiquen i es transformen en pinyes, les
esquames de les quals protegeixen les llavors,
anomenades pinyons.
De diverses espècies de pins amb pinyons
comestibles s'obté l'oli de pinyó amb diversos
usos.
Hi han diverses espècies de pins, per exemple: Pi negre, Pinassa,Pi de
Macedònia,Pi de Bòsnia, Pi Blanc,Pi de les Canàries,Pi Roig...
Brian Johan Galvis Mejía

2. EL PI BLANCEL PI BLANC
UBICACIÓ:UBICACIÓ:
Lloc on solen estar: Són de regió mediterrània.
CARACTERÍSTIQUES:
Arbre perennifoli que pot arribar als 20 m d'alçada.
La capçada és esclarissada i en ella s'hi observen les pinyes obertes
d'anys anteriors.
El tronc és tortuós; l'escorça és color gris blanquinós i es va fent més
fosca i rogenca quan s'esquerda amb el pas del temps.
Les fulles tenen forma d'agulla, estan agrupades de dos en dos, són
primes i fan 6-10 cm de longitud i 1 mm d'amplada. Són de color verd clar i
acaben en punxa.

3. REPRODUCCIÓREPRODUCCIÓ
Es reprodueix per llavors.
HÀBITAT
Viu a la terra baixa ocupant les zones seques i pedregoses que ha
anat deixant la desaparició del bosc original.
EL FRUIT
El fruit, la pinya, és una estructura cònica d'aspecte escamós, de
color marró, que fa entre 8 i 12 cm i té el peduncle corbat cap a la branca
d'on surt.
Els pinyons, les llavors, fan 5-6 mm i tenen una ala membranosa
d'uns 20 mm, que els ajuda a escampar-se quan cauen durant l'estiu del
segon any.
La pinya oberta resta dalt de l'arbre durant alguns anys.
Laura Rabassa Breva

4. EL ROSER
La rosa és la flor del roser. També és un gènere de plantes
amb flor de la família Rosaceae.
Hi ha una gran varietat de roses cultivades. Els criadors de
roses del segle XX van accentuar la grandària i color, produint les
flors grans, atractives amb poca o gens d'olor. Moltes roses
salvatges i "passades de moda", per contra, tenen una olor dolça i
forta.
Les roses estan entre les flors més comunes venudes pels
floristes, així com un dels arbustos més populars de jardí. Les roses
són de gran importància econòmica tant com a collita per a l'ús dels
floristes com per la fabricació de perfums.
Les roses salvatges tenen cinc pètals (alguna espècie en té
deu) i un gran nombre d'estams (el que els botànics anomenen
nombre indefinit). En les roses domèstiques alguns verticils
corresponents a estams es desenvolupen com a pètals,
aconseguint un nombre gran de pètals, que sempre és múltiple de
cinc.
María González Catalán

5. EL TARONGER
El taronger és l'arbre de la taronja. Altres noms populars pels
quals es coneix són grill (part del fruit), taronger dolç, taronger ver,
taronges, taronja (fruit), taronja dolça (fruit). Pertany al gènere Citric
que forma part de la família de les rutàcies. A aquest mateix gènere
pertanyen la llimonada, la mandarina, el pomelo, la llima agra,
l'aranja. És originari de la Xina, dut a occident pels àrabs. Es
desenvolupa bé en climes suaus i càlids, i a la península Ibèrica es
cultiva sobretot en el País Valencià i en zones de les Terres de
l'Ebre on se solen regar per inundació uns tres cops l'any. No
suporta les glaçades prolongades. Hi ha una gran quantitat de
varietats diferents, fonamentalment per la qualitat del fruit i el gust,
que varia del dolç a l'àcid. L'espècie C. aurantium produeix taronges
amargues utilitzades per a l'elaboració d'alguns licors, melmelades i
confitures. Aquesta variant és la varietat medicinal.
• ORIGEN
Els tarongers tenen el seu origen a Àsia (actualment l'Índia, el
Pakistan, i el sud-est de la Xina) feren portats a Occident pels
àrabs. Algunes hipòtesis afirmen que les pomes d'or que Heràcles
robà com a part de les seves dotze proves del jardí de les
Hespèrides eren taronges.
• HISTORIA
Els tarongers dolços van ser portats a les penínsules Itàlica i
Ibèrica de l'Índia al segle XV. Hi ha diferent tipus de taronja
dins del conjunt de taronges dolces. Un dels tipus més
comú és la taronja de València, que es cultiva
fonamentalment als Països Catalans però també a Àfrica i
Austràlia. Aquesta variant és una de les més
comercialitzades. Crida molt l'atenció un altre tipus de
taronja dolça per les seves característiques, aquesta es la
taronja de sang, la qual sembla com si tinguera sang al seu
interior i el seu suc és d'un color vermell robí.

6. Al voltant de l'any 1850 es va descobrir a un monestir del
Brasil una taronja molt estranya, la qual no tenia llavor al
seu interior no tenia llavor, en canvi si que tenia al seu
interior una espècie de taronja petita igual a la gran, com si
fos un bessó. Aquesta taronja més petita s'emblava una
llombrígol (melic) humana, per la qual cosa se li va donar el
nom de la taronja Llombrígol. Aquesta taronja era molt
dolça i molt fàcil de pelar, raons per les qual seria excel·lent
per comercialitzar-la, però tenia l'inconvenient que al no
tenir llavor només podia ser cultivada mitjançant rames de
la planta original del monestir. Actualment són molt
cultivades a Califòrnia, i distribuïdes per tot el món. Totes
les taronges Llombrígols que existeixen tenen el mateix
elements genètic que les taronges de l'arbre del monestir
del Brasil.
Avui dia, moltes persones de tot el món prenen cada dia
taronja, ja siga directament menjant el fruit o prenen sucs
d'aquesta, perquè les taronges són una de les millors fonts i
més barates de vitamina C que existeixen. A diferencia de
molts altres animals el cos humà no fabrica vitamina C amb
regularitat, la qual ajuda a protegir les infeccions i les
ferides.
Les taronges també són molt bona font de fibra alimentària,
però no contenen gran quantitats de minerals.
Alex Gragero Morcillo

7. LA CARRASCALA CARRASCA
La carrasca és un arbre de la família de les fagàcies, molt semblant a
l'alzina . Fins fa pocs anys es considerava que la carrasca i l'alzina eren
subespècies de la mateixa espècie però actualment es consideren espècies
separades tot i que també hi ha amb freqüència híbrids espontanis entre les
dues espècies.
La seva capçada és densa i el seu port acostuma a ser menor que
l'alzina. Es troba fonamentalment i s'adapta bé al clima mediterrani clima
mediterrani interior de tendència continental. Viu des del nivell del mar fins els
1.700 metres d'altitud .Fonamentalment s'adapta bé al clima mediterrani
interior de tendència continental. Viu des del nivell del mar fins els 1.700 metres
.Com l'alzina és una planta monoica, les flors masculines formen aments i les
femenines són menudes i aïllades. L'aglà sovint és dolça i comestible (el gust
un cop extreta la pell marró que és amargant recorda lleugerament al de la
castanya).
És propi de les contrades mediterrànies seques, on és molt comú a tot el
País Valencià, el ponent de Catalunya i de forma cultivada o rarament
subespontània a les Illes Balears. El Carrascar de la Font Roja, a la Serra del
Menejador (Alcoià) és un dels boscs de carrasca o carrascars valencians més
representatius.
El carrascar és un bosc on domina la carrasca o alzina de gla sovint
dolça.
En el llenguatge comú no està clara la diferenciació entre carrasca com
Quercus rotundifolia I'alzina (vera) com Quercus ilex i el carrascar de la
Font Roja d'Alcoi és en realitat un alzinar de Quercus ilex.
Es tracta d'un bosc molt semblant a l'alzinar de Quercus ilex, però que
es presenta en llocs de clima mediterrani més continentalitzat, més meridional
o més continental i en tot cas més sec, i per tant és més pobre en espècies de

8. sotabosc (menor presència de lianes i sense l'arbust marfull I d'altres especies
termòfiles). El recobriment de les capçades sol ser menor que als alzinars.
Al País Valencià, carrascar arriba fins els punts culminants de la Serra
d'Aitana (1558 m).
LA CARRASCA DE CULLALA CARRASCA DE CULLA
La Carrasca de Culla, a l'Alt Maestrat, és la carrasca monumental més
destacada del tot el País Valencià.
Júlia Meseguer Corbatón

9. EL MADUIXEREL MADUIXER
Es pot trobar en boscos temperats, en les vores dels camins, matolls...
Creix en les orles dels boscos, clars, en zones humides, en general. Des del
nivell del mar als 1900 m d'altitud.
Es desenvolupen sobre sòls que han patit una ràpida mineralització de la
matèria orgànica que ha estat ocasionada per tallades, cremades, obertura de
camins o pistes forestals.
La maduixera és un cultiu que s'adapta molt
bé a tots els tipus de climes, tot i així la seva
temperatura mínima biològica és de 6ºC.
És una planta perenne i herbàcia amb pilositat
de tipus pubescent degut a que presenta pèls curts i
suaus.
El fruit, anomenat maduixa o fraula, és el
resultat de l'agregació de molts carpels secs
diminuts sobre un receptacle hipertrofiat de color
vermell escarlata.
Elena Ventura Dos

10. ElEl mandarinermandariner
El mandariner és un arbre conreat
pel seu fruit, la mandarina pertany a la
família dels cítrics o i al gènere Citrus.
El formen diverses espècies C.
Deliciosa fruita, C. nobilis, C. reticulata, C.
unshiu i C. reshni. És originari de la Xina.
El nom fa referència al color dels vestits
dels governants mandarins. La seua
introducció com a conreu en el mediterrani
és relativament recent, a principi del segle
XIX.
És més resistent al fred que el llimoner
els fruits són igual de sensibles. Les feines
de conreu són les habituals en fructicultura i
en especial en cítrics que necessiten una
atenció especial a l'adobat amb magnesi i
estar molt atent al control de les nombroses
plagues que els afecten. La collita és més
primerenca que en els altres cítrics. Algunes
varietats ja han madurat quan la pell del fruit
encara és verda, però això ha donat lloc a
que es cullin fruits massa verds sense
qualitat i amb possible desprestigi i pèrdua
del mercat.
A l'estat espanyol hi ha unes 75.000 ha conreades de mandarina el 90%
al País Valencià (sobretot al nord) i el 66% de la producció va a l'exportació, les
dues terceres parts del total exportat pertanyen del grup varietal de les
clementines. El principal productor és el Japó amb un 30% del total mundial.

11. 100 grams de mandarina tenen un poder energètic de 37 a 46 K cal. És un fruit
pobre en lípids i proteïnes i ric en sucres fòsfor, calci ferro i magnesi. Té un alt
contingut en vitamines A, B(B1,B2, B3 i B6) i C.
Enric Ortí Rovira

12. MARGALLÓ
El margalló, bargalló o garballó (a Mallorca) és un vegetal de la família
de les palmeres.
El seu nom científic és Chamaerops humilis. És una planta polígama-
dioica (generalment és dioica). Sovint fa rebrots a la base com a conseqüència
de la destrucció del tronc per acció humana o dels incendis (als quals és, però
molt resistent). Té fulles grosses, en forma de ventall (palmatisectes) amb
pecíols proveïts d'espines vulnerants, de flors grogues en raïms densos i fruits
semblants als dàtils.
DISTRIBUCIÓ
Es tracta de l'única espècie dins el gènere Chamaerops. Es troba al
mediterrani occidental (des de Sicília al Marroc). Pel nord arriba a Còrsega no
ultrapassa, al sud, la zona d'influència mediterrània del Magrib. Es troba al llarg
del territori continental i insular (és molt freqüent en terres valencianes).
Presenta una discontinuïtat en la distribució a Catalunya des del Garraf fins
que reapareix al Baix Empordà. A Mallorca apareix aquesta palmera a parts del
sud i llevant de l'illa. A Menorca no es troba en l'extrem nord de l'illa. Junt amb
la palmera de Creta, és l'única palmera autòctona d'Europa.

13. Les fulles del margalló són conegudes a les Terres de l'Ebre amb el mom
de llatra. I al País Valencià amb el nom de palma i, tallades tendres i assecades
posteriorment, s'usaven antigament per a la confecció d'escombres, estores,
cabassos i altres estris domèstics. Cada estiu, els camperols procuraven
abastir-se de fulles de margalló que, després d'haver-les blanquejades amb
sofre, les entrellaçaven formant tires que cosien entre si per fer cabassos o
barxes.
L'activitat de la palma estava molt estesa a les Terres de l'Ebre i fins i tot,
al Mas de Barberans (Montsià), s'hi celebren demostracions d'aquesta
artesania cada estiu al racó dels artesans. També era una activitat molt
comuna per tota la comarca alacantina de la Marina Alta. En la localitat de Xaló,
es conserva un ban de l'any 1852 en què es prohibia tallar palma a les
muntanyes del terme, ja que la recol·lecció massiva havia posat en perill
l'espècie. Com a material d'artesania la palma té un tacte agradable, a
diferència de l'espart que punxa com una barba imperfectament rasurada.
Laia Meseguer Corbatón

14. LA MARGARIDA
La Bellis perennis, normalment anomenada margarida comú o
pasqüeta, és una planta nativa del centre i nord d'Europa, i és molt
utilitzada a efectes decoratius barrejada amb el gespa. Es troba dins
de la família de les compostes.
QUÈ
ÉS?
És una planta erecta amb grans capítols solitaris, llargament
pedunculats (peduncle: part de la flor que, com a continuació del
receptacle floral, la uneix a la tija), amb lígules blanques, més llargues
que l'amplada del disc groc.
Les flors estan sempre reunides en una inflorescència
(agrupament de flors) anomenada cap o capítol, que sembla una única
flor i funciona com a tal. En més de la meitat de les espècies, les flors
de la vora del capítol tenen unes corol·les esteses cap a fora que s
´anomenen lígules. Són semblants a pètals i fan la flor més visible per
als agents pol·linitzadors. Les flors de l'interior del capítol es diuen
flòsculs. Tots dos tipus estan envoltats de bràctees (fulles

15. especialitzades) per la base. El calze (l'embolcall floral) que envolta
cadascuna de les flors del capítol és un conjunt d'escates o barbes
que, en molts casos, afavoreix la distribució de les llavors. Les anteres
(peces florals que produeixen el pol·len) estan també soldades en un
tub a través del qual es perllonga l'estil (part femenina de la flor). Les
anteres dipositen el pol·len en el tub i l'estil s'allarga, l'empeny cap
amunt i el posa a l'abast dels insectes pol·linitzadors o ho exposa al
vent perquè el dispersen.
Els estigmes (les estructures encarregades de rebre el pol·len)
ocupen dues ramificacions del llavi de l'estil, que se separen després
de l'allargament. D'aquesta manera s'evita la autopol·linització,
encara que en alguns casos les branquetes estigmàtiques es corben
cap enrere i penetren en el tub pol·línic que formen les anteres.
El pistil (la peça femenina de la flor) té un únic ovari i manté en
el seu àpex les altres peces florals. Un cop fecundat, madura en un
fruit de closca llenyosa anomenat càpsula que conté una única llavor.
CARACTERISTIQUES DEL SEU MEDI
És una flor terrestre, de climes tropicals, però s'adapta a
temperatures molt baixes.
Li va bé l´ambient temperat. El millor lloc per situar la margarida és
en testos profunds a ple sol. Com ja hem dit, aguanta bé les baixes
temperatures.

16. Requereix regs moderats a l'estació càlida. Si s'abona,
s'afavorirà el creixement de la planta i el vigor de les fulles, a més
que s´estimularà una floració amb colors intensos.
Des del punt de vista de l'horticultura, la margarida es troba
dins de les plantes vivaces,és a dir, que les tiges i les fulles
s'assequen a l´hivern, però l´arrel es manté viva baix la terra i en
primavera tornen a brotar. Floreix a finals de maig. Posseeixen una
inflorescència en capítols, les flors més externes tenen unes llargues
lígules, i les flors internes són simplement tubiformes.
És una espècie molt coneguda en jardineria. A més, es
comercialitza al nostre país i en diferents països del nostre continent.
QUÈ PODEM FER PER LA CONSERVACIÓ DE
L´ESPÈCIE
Podem prendre consciència sobre la cura d'aquesta flor, de la
importància que té per a les nostres tradicions, ja que és molt venuda
el dia de Tots Sants per adornar els cementiris, i també per embellir
de tant en tant les nostres llars, negocis, oficines, etcètera. És molt
important que es segueixi comercialitzant.
CURIOSITATS
Com a anècdota es pot destacar el que normalment fan les
persones amb les margarides, ja que tenen diferents usos i
significats. Com per exemple el següent:

17. Les margarides tenen - com se sap - la prodigiosa facultat de
respondre a consultes amoroses. L'enamorat curiós ha apoderar d'una
margarida qualsevol. Tot seguit, pensarà en aquella persona la
disposició desitja conèixer. Després, arrencarà els pètals de la flor un
a un. A cada pètal correspondrà un dictamen recitat en veu alta:
Em vol molt, per al primer, poc, per al segon, res en el tercer.
Allà acaba la sèrie de resultats possibles, que haurà reiniciar
una i altra vegada fins que no hi hagi més pètals d'arrencar: la
resposta es la donarà precisament l'últim pètal de la flor.
La margarida és una flor que podem trobar en diversos llocs i
que és molt fàcil d'obtenir en aquests temps. Ha servit com a font
d'inspiració per a cançons, poemes i fins i tot amb fins farmacèutics.
Violeta Alagarda Fernández

18. Morera
Classificació científica:
Regne: Plantae
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Rosales
Família: Moraceae
Gènere: Morus
Les moreres (Morus) són un gènere d'arbres caducifolis de la família de
les moràcies amb fulles dentades, flors en espigues i fruits comestibles
anomenats móres.
Les moreres són arbres oriünds de les zones temperades d'Àsia, de
grandària petita a mitjà, poden ser monoics o dioics. De ràpid creixement quan
són joves, però més lents a mesura que arriben a la maduresa, no solen
sobrepassar els 15 m.
Com totes les moràcies aquests arbres contenen en la seva saba una
substància anomenada làtex.
Les moreres, especialment, l'espècie Morus alba es conreen per les
seves fulles, únic aliment dels cucs de seda, els capolls de la qual s'utilitzen per
a fabricar seda. Tant l'arbre com el teixit procedeixen d'Àsia i van ser
desconeguts a Occident fins que, en el segle VI, els monjos nestorians van
establir la ruta de la seda.
A part del seu ús com arbres de cultiu s'utilitzen com a ornamentals en
jardins, passejos i carrers.

19. • Fulles
Presenta fulles alternes, ovals, senceres o lobulades (en els arbres joves
més lobulades que en els adults) i de marges dentats. De color verd brillant i
llustroses pel feix, més clares pel revés.
• Flors
Posseïx petites flors que creixen formant espigues atapeïdes i
allargades. Després de la floració (maig o juny) sorgeixen els fruits composts,
formats per petites drupes estretament agrupades, entre 2-3 cm de llarg,
cridades mores i de color blanc a vermellós.
• Fruits
Els fruits de Morus nigra i Morus rubra són els de millor sabor, mentre que els
de Morus alba solen resultar insulsos.

20. Morera negra
Classificació científica:
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Rosales
Família: Moraceae
Gènere: Morus
Espècie: M. nigra
La morera negra, altrament anomenada "morer de mores", "morer de
Sant Joan", "morer vera" o "morer negra"; és un arbre fruiter de la família
Moraceae, que dóna com a fruit la coneguda Mora negra. El nom científic prové
de la seva traducció directa del llatí (Morus), que significa morera i (Nigra) que
fa referència al color dels seus fruits. Actualment aquesta espècie es pot trobar
distribuïda arreu del món com a conseqüència de la seva bona comercialització
i el seu ràpid desenvolupament.
Ara bé, la primera civilització de la que en tenim constància que
n'utilitzava és la Persa (actual Iran). Allà va ser cultivada des de èpoques
ancestrals, i no va ser introduïda a Europa fins que el rei Jaume I d'Anglaterra
va arribar al poder. Aquestes plantes, com la majoria en aquella època, eren
exportades de les conquestes que feien els imperis i les cultivaven en els
monestirs, ja que eren un dels principals remeis que hi havia contra les
malalties (en el cas de les extraccions del fruit per fer xarops) i a partir
d'aquests cultius minoritaris, es van començar a descobrir nous usos que van

21. propiciar la seva distribució per tota l'Europa actual, i després a tots els
continents del món. Un exemple d'aquests nous usos va ser el fet que es
descobrís la importància biològica que té la Morus nigra pel cuc de seda
(Bombyx mori) ja que aquest s'alimenta d'ella. Per tant, era molt beneficiós, en
aquella època, cultivar aquests arbres ja que permetien una doble producció, la
dels fruits i la de la seda que elaboraven els seus depredadors.
Descripció morfològica
És un arbre petit que no passa dels 15 metres d'alçada. La seva
ramificació és axonomorfa. Densa, amb rels llargues, divergents i extenses.
Presenta fulles simples i caducifòlies (caduques), disposades
alternament en dues files al llarg de la branca, amb un limbe de forma ovada i
de marges dentats, amb una base cordada que acaba en un pecíol curt i un
àpex obtús. Són de color verd fosc, rugoses i aspres per les dues cares i
generalment asimètriques amb una nervadura pennada molt marcada.

22. Mesuren 1-2 dm de longitud i 6-10 cm d'amplada. La seva pilositat és
glabre i és útil per a ser diferenciada de la Morus alba
Té una tija (tronc) de tipus llenyó s degut a la seva consistència de
llenya. És rugós i aspre, amb branques baixes i fortes amb Té una tija (tronc)
de tipus luna base que pot arribar a fer 2 metres de diàmetre i sol tenir una
coloració marró.
Posseeix petites flors generalment unisexuals, monoiques, dialisèpales
(els sèpals no estan soldats entre ells), i hipògines que creixen es forma
d'espigues atapeïdes i allargades. El periant de la Morus nigra és diferenciat,
amb un calze actinomorf (té més d'un pla de simetria) i format per quatre
sèpals, mentre que la corol·la disposa de 4 petits pètals color crema.
L'androceu està compost per 4 estams mentre que el gineceu té un ovari súper
amb 1 primordi seminal i 2 estigmes. Pel què fa referència a la seva
concrescència, aquesta és pluricarpel·lar (concretament té 2 carpels) de tipus
sincàrpic (cada carpel està en contacte amb la resta).
Després de la floració, durant el maig i el juny, el periant es torna carnós
i sorgeixen els fruits monosperms, les móres, les quals maduren durant tot
l'estiu, formats per petites drupes estretament agrupades, entre 2-3 cm de llarg,
que adopten un color violeta fosc, negre o vermell les quals són més dolces
que les de la Morus alba.
Ecologia
Flor

23. Escorça
En l'era de la globalització, la Morera negra s'ha convertit en una peça
més de l'engranatge de les multinacionals. Així doncs, tot i que els principals
focus de moreres les trobarem en regions fresques i humides en explotacions
(com Ucraïna, Xina, alguns indrets de l'Oest d'Europa), també en trobem en
llocs on les condicions no són tant òptimes pel seu creixement (Itàlia, Xile,
Guatemala), però que per altres motius (com podrien l'existència de latifundis
destinats al conreu, els avenços tecnològics en el camp de la botànica, etc)
també es converteixen en zones d'alta producció. En el cas d'Espanya les
seves explotacions més abundants són les de Huelva, Astúries o Lleó.
La Morus nigra es cultiva en terrenys frescos i de clima temperat. Si bé
pot suportar gelades no li convenen les temperatures baixes, ja que el fred
reduiria la velocitat del seu creixement. I en l'altre extrem tampoc li convenen
climes excessivament calorosos, ja que això comporta en molts casos que les
terres siguin més seques. Per tant, es podria dir que es tracta d'un arbre que
necessita uns llindars de temperatura temperats i força constants típics de les
zones dels tròpics de Càncer i de Capricorn. Les seves preferències en quan al
sòl, són força amplies ja que es desenvolupa satisfactòriament en terres
arenoses, silíciques, fangoses, àcides o neutres. Ara bé, un cop s'arriba a una
fase més aviat adulta, es necessita una poda enèrgica amb la finalitat de
obtenir una producció més abundant i de més qualitat. Val a dir, que una poda
repetida i excessiva podria ser perjudicial pel desenvolupament a llarg termini.
Normalment es cultiva a partir de llavors com a conseqüència del seu
creixement ràpid, ara bé algunes cases comercials permeten la seva
comercialització a partir de trasplantaments, ja que les suporten molt bé.

24. Farmacologia
Parts utilitzades
De la Morus nigra se'n poden utilitzar gairebé totes les parts. El fruit,
l'escorça, l'arrel i les fulles tenen propietats farmacològiques i són utilitzades
com a remeis tradicionals des de fa molt temps. Les vies d'administració són:
• Fruits: Els fruits són ingerits sencers o en forma de suc de mores
(obtingut per exprimició del fruit).
• Fulles: Es pot preparar una infusió de fulles fresques en aigua calenta.
• Rels: Les rels són tractades per decocció i aplicades en forma de
col·lutoris o gargarismes.
• Escorça: De l'escorça se'n poden extreure els principis actius per a
productes de cosmètica o fer-ne decoccions.
Usos medicinals
Els fruits són utilitzats per tractar casos d'estrenyiment lleu, varius,
hemorroides, flebitis (inflamació d'un segment venós) o la fragilitat capil·lar.
L'escorça s'utilitza en casos d'odontàlgia, faringitis o estomatitis. També
s'utilitza com a antimicòtic d'aplicació externa i com a antihelmíntic. Les fulles
s'utilitzen per a tractar la hipoglucèmia moderada, diarrees i ferides o
ulceracions dèrmiques. L'escorça de les arrels s'utilitza molt en cosmètica pels
seus agents decolorants (fenilflavonoides). També s'utilitzen per tractar les
cremades i té propietats
Altres usos
Del fruit se n'obtenen uns tints de color porpra i de la fulla uns de color
groc que tenen usos purament industrials. Pel que fa a l'escorça, s'utilitza per
obtenir una fibra que s'utilitza per teixir. Òbviament el fruit també pot ser ingerit,
cru, cuinat o bé elaborat com a conservant. Per tant, té un ús culinari important.
Les fulles també poden ser utilitzades per alimentar els cucs de seda tot i
que son preferibles les fulles de Morus alba.
Accions farmacològiques/propietats
Els fruits actuen com a laxant suau i com a protector capil·lar. L'escorça
té propietats analgèsiques i antiinflamatòries, sobretot de pell, mucoses i del
tracte gastrointestinal. També té utilitat com a antiparasitari. Les fulles tenen
propietats hipoglucemiants (diürètiques), antidiarreiques (degut a la presència
de tanins) i cicatritzants i, a més, les infusions de fulles estan recomanades en
dones embarassades degut a que conté àcid fòlic. Les arrels tenen propietats
astringents, antiinflamatòries i hidratants.

25. Toxicitat
La utilització o consum d'aquesta planta (en qualsevol de les seves
formes) en quantitats moderades i en períodes no molt llargs no ha causa
efectes adversos. Malgrat això, la consumició de Morus nigra durant llargs
períodes de temps pot provocar estrenyiment, hiperacidesa gàstrica i fins i tot
una úlcera pèptica. En canvi, la ingesta puntual de grans quantitats del fruit pot
provocar un empatx amb torçons i una diarrea moderada.
A causa del seu alt contingut en tanins, la ingestió de Morus nigra esta
contraindicada en casos de gastritis i d'úlcera gastroduodenal.
Pel seu contingut alcohòlic en l'extracte fluid, la tintura i el xarop, pot
produir una intoxicació alcohòlica.
Vera García Ros

26. El taronger
El taronger (Citrus sinensis) és l'arbre de la taronja. Altres noms populars pels
quals es coneix són grill (part del fruit), taronger dolç, taronger ver, taronges, taronja
(fruit), taronja dolça (fruit). Pertany al gènere Cirus que forma part de la família de les
rutàcies. A aquest mateix gènere pertanyen la llimona, la mandarina, el pomelo, la
llima agra, l'aranja. El cumquat canvi pertany al gènere Fortunellade la mateixa família
Rutàcia. Una característica fonamental d'aquesta família, de la qual compleix a la
perfecció la pela de la taronja, és la presència de bosses secretores especials que
alliberen fàcilment essències. És originari de la Xina, dut a occident pels àrabs. Es
desenvolupa bé en climes suaus i càlids, i a la península Ibèrica es cultiva sobretot en
el País Valencià i en zones de les Terres de l'Ebre on se solen regar per inundació
uns tres cops l'any. No suporta les glaçades prolongades. Hi ha una gran quantitat de
varietats diferents, fonamentalment per la qualitat del fruit i el gust, que varia del dolç a
l'àcid.
.

27. CITRUS SINENSIS
Petit arbre perennifoli amb una copa arrodonida mes o menys espinós.
Fulles de 7-10 cm amplament el·líptiques i l'ala del pecíol moderadament ampla
que és el que el diferencia de Citrus aurantium a més del fruit que té escorça
més prima de color entre groc- ataronjat i groc menys intens que al Citrus
aurantium i per l'ala del peduncle de les fulles que és més allargat i perd la
forma de cor que té Citrus aurantium però sobretot pel sabor dels fruits que és
agre o dolç, però no amarg.
HISTÒRIA
Avui dia, moltes persones de tot el món prenen cada dia taronja, ja sigui
directament menja'n el fruit o prenen sucs d'aquesta, perquè les taronges són
una de les millors fonts i més barates de vitamina C e existeixen. A diferencia
de molts altres animals el cos humà no fabrica vitamina C amb regularitat, la
qual ajuda a guarir les infeccions i les ferides.
Les taronges també són molt bona font de fibra alimentària , però no
contenen gran quantitats de minerals.

28. CULTIU I USOS
El cultiu d'aquesta espècie forma una part important de l'economia de
molts països, com els Estats Units (Florida i Califòrnia ) part dels països
mediterranis, el Brasil, Mèxic ,la Xina, l',India, Egipte, ,Turquia, Sud-Àfrica.
La trobem a regions de clima temperat i humit. Als Països Catalans en trobem
sobretot al Pais València on disposen de sistemes de regs molt moderns i el
cultiu de la fruita és molt important per la zona. Tot i que és un cultiu que
necessita de regadiu no suporta l'excessiva humitat o embassament, la qual
cosa duria a la pèrdua de l'arbre.
Ana María Theodora Antofie

29. LA SINDRIA
La síndria, síndia, meló d'aigua o meló d'Alger (Citrullus lanatus
(Thub), Matsum. & Nakai dins la família Cucurbitaceae) és una espècie de
planta amb flor, la sindriera, que proporciona una fruita, la síndria, del tipus
pepònide generalment, esfèrica o el·lipsoïdal amb la pell gruixuda (que pot ser
verda, groga i de vegades blanca) i el carnosa de color generalment vermell,
però de vegades rosat, taronja, groc o verd quan no és encara madur. Les
llavors són negres o de color marró fosc. Recentment s'han creat varietats
sense llavors.
Es creu que la síndria es va originar al sud d´Àfrica tropical.
La síndria por ser cultivada en secà o en regadiu en el primer cas les
plantes es disposen més espaiades i el rendiment és molt menor encara que
els fruits acostumen a ser més dolços. Pot ser sembrada directament o fent un
planter, les seves arrels són molt delicades i no resistirien un trasplant directe.
No suporta la glaçada. El període de cultiu es normalment d'uns 85 dies (de
creixement i maduració).
És una font de vitamina C.

30. Hi ha més de 1200 varietat de síndria que oscil·len entre un pes de
400grams i 80 kg.
– La varietat “Yellow Crimson” té la carn de color groc i es diu que és
més dolça i amb més gust de mel que les varietats tradicionals
vermelles.
– La varietat “Orangeglo” té la polpa de color taronja i el fruit gros.
– La varietat “Moon and Stars” té en la pell cercles grocs.
Daniel Rodés Adell

31. EL ROMEREL ROMER
Arbust perennifoli que fa entre 0'5 i 1 m d'alçada. És molt aromàtic i té les
fulles primes, allargades i endurides. Són de color verd a la part superior i de color
blanquinós.
Floreix durant tot l'any.
Tenen 2 llargs estams que surten corbats de la corol·la.

32. El fruit està format per 4 parts que
contenen 1 llavor cadascuna.
El romer és un arbust mediterrani molt conegut gràcies als seus usos culinaris i
medicinals.
David Villalón Vilar

33. La
vinya
El fruit, el raïm, està madur des de la darreria d'agost fins el novembre.
De raïm n'hi ha de blanc o de negre, segons la de la pell, la pigmentació
determinarà el color del vi. Les agrupacions de pocs grans de raïm, en molta
menys quantitat que els raïms
pròpiament dit, s'anomenen
gotims (xanglots al País Valencià).
És una planta arbustiva amb unes fulles simples lleugerament palmades,
anomenades pàmpols. Normalment el tronc es poda perquè no creixi
excessivament, deixant quatre branques principals, molt curtes, d'on surten les
vergues.
Feines agràries de la vinya
Antigament les vinyes es plantaven en els pitjors terrenys i escampades per
aquests sense cap tipus d'ordre, aprofitant molt bé l'espai amb més de 4.000 ceps per
hectàrea. Tenien l'inconvenient de requerir molta mà d'obra per realitzar el conreu i
recollida del raïm, de manera que en les noves plantacions es van començar a alinear
les soques, deixant més espai entre elles, amb l'objectiu de poder utilitzar animals per
realitzar algunes tasques. Amb l'arribada de la maquinària agrícola els passadissos
entre les diferents fileres va haver de començar a ser majors, reduint el nombre de
plantes, però guanyant en comoditat. Els sistemes d'emparrat fan més regular la
maduració i permeten fins i tot mecanitzar la verema.
Víctor Artola Quereda

34. Llimoner
El llimoner o la llimera (Citrus limonum) és un arbre fruites pernne de la
família de les i del gènere cítric molt conegut pel seu fruit, la limona una fruita
comestible de sabor àcid i extremadament fragant que s'usa principalment en
l'alimentació (hom l'anomena llima, llimona o llimó). El llimoner té una fusta
amb crosta llisa i fusta dura i groguenca molt apreciada per a treballs
d'ebenisteria.
Botànicament, és una espècie híbrida entre C. medica (poncem o poncir)
i C. aurantium (taronger agre). Encara que altres autors creuen que és el
resultat de diversos retrocreuaments entre Citrus medica i Citrus aurantifolia.
Etimològicament, Citrus prové del grec i significa llimorutàciesna i
limonum, del seu nom popular.
L'origen exacte del llimoner no és del tot clar, i roman encara sota una
mica de misteri; tot i això, està estesa la idea que els primers llimoners van
créixer a les valls del sud de l'Himàlaia, a l'Índia, la zona septentrional de
Burma i Xina. Al sud i el sud-est asiàtic, era molt conegut per les seves
propietats antisèptiques i va ser llargament utilitzat com a antídot per a diferents
verins. Es va introduir més tard en Pèrsia i després Iraq i Egipte voltant de l'any
700. Les llimones van entrar a Europa (presumiblement al prop del sud d'Itàlia)
pels volts del segle I a.C., durant l'època de l'antiga Roma. Tot i això, no va tenir
una extensa conreu.
Va ser nomenat per primera vegada al llibre sobre agricultura Nabathae
cap al segle III o IV. El seu conreu no va ser desenvolupat de forma més
extensiva a occident fins després de la conquesta àrab, estenent-se llavors per
tot el litoral mediterrani on es conrea en gran mesura, degut al clima, per al
consum propi i d'exportació.
La primera plantació realment important a Europa es va dur a terme a
Gènova cap a mitjans del segle XV d.C. Cap a les Amèriques s'hi va exportar
l'any 1493 quan Cristòfor Colom va portar llimones a bord de l'Espanyola per
als seus viatges. La conquesta espanyola al llarg de les terres del Nou Món va
anar expandint les llavors de llimoners. Va ser usar de forma important com a
planta ornamental i medicinal. Cap als segles XVIII d. C. i XIX d. C., els
llimoners van anar incrementant progressivament la seva presència a les
plantacions de Florida i Califòrnia, quan les llimones van anar guanyant pes en
el seu ús dins la cuina i com a perfum.

35. El 1747 els experiments de James Lind en navegants que patien
escorbut van demostrar una substancial millor quan dins de les seves dietes
s'hi incorporava el suc de llimona.
És considerat un dels arbres fruiters més importants del món, per això el seu cultiu i el
seu consum es realitza amb igual importància en els cinc continents. Són explotats
comercialment a pràcticament tots els països on les condicions climàtiques els
permeten prosperar (suporta malament les baixes temperatures). Tot i això, els
productors més importants de llimoners del món són els Estats Units, Espanya i
Turquia. A l'hemisferi Sud cal destacar Argentina, Xile i Sud Àfrica.
En els Països Catalans es cultiva sobretot al País Valencià, Xàtiva, València, Alacant,
Castelló de la Plana i també a Sóller, a Mallorca. A Catalunya és un dels cítrics menys
cultivats. És habitual trobar-lo en els horts de les comarques que tenen un clima suau
de caràcter marítim temp
És un arbre perennifoli, macrofaneròfit,de 2 a 7 metres d'alçària, de capçada
arrodonida, amb les branques sovint espinoses, flexibles i amb punxes.
L'arrel és un eix vertical amb nombroses arrels secundàries que
neixen en desordre i el tronc és gruixut amb l'escorça grisa, llisa o
aspra i Les fulles són simples, el·líptiques, coriàcies, bastant llargues,
de 5 a 10 cm, amb el pecíol poc o gens alat i amb el marge gairebé
enter o lleugerament dentat. Són de color brillant per la cara superior
i verd pàl·lid i clar per la part inferior.
Rubén Manquillo González

36. EL ROSER
La rosa és la flor del roser . També és un
gènere de plantes amb flor de la família Rosaceo. Hi
ha al voltant de 100 especies salvatges de roses, la
majoria originàries de zones temperades de
l'hemisferi nord. Les espècies formen un grup
d'arbustos o d'enfiladisses, generalment espinosos.
Les roses salvatges tenen cinc pètals i un gran nombre d'estams . En
les roses domèstiques alguns verticils corresponents a estams es
desenvolupen com a pètals, aconseguint un nombre gran de pètals, que
sempre és múltiple de cinc.
La rosa roja es un dels símbol de Catalunya .En
algunes llegendes italianes, la rosa és símbol de
virginitat.
Contràriament, les cortesanes de Roma celebraven
la seva festa el dia 23 d'abril, consagrat a Venus
Ericina, i es mostraven adornades de roses i murtres.
Enric Martell Lázaro