1. Períodes del Pensament Grec:
PERIODE FISIC O PRESOCRATIC (final s. VII/s. VI/inici s. V):
El primer problema filosòfic es l’ARKHÉ que és l’estructura fisico-material de
l’univers. La filosofia neix a Milet(Turquia), el primer filòsof es també el primer
físic i matemàtic i es anomenat THALES de Milet. A l’escola de Milet hi ha tres
filòsof importants però es tracta de sofos(savis generalistes) , no pas filòsofs:
THALES: (630-546 aC.).
Forma part del grup dels set savis de Grècia. Possiblement no va escriure
res; però se li atribueix una astrologia nàutica, en vers. Aquest llibre servia
per orientar els pilots dels vaixells en la mar, fent ús del famós Teorema de
Thales. Thales és un físic, els seus contemporanis mai no li diuen "filòsof".
Físic, per a un grec, és un investigador de la natura amb mètodes racionals. En
el camp de la filosofia, Thales és el primer a plantejar-se el tema de l’Arkhé, és
dir, el tema de l´estructura material del món. L’Arkhé de Thales és
l’aigua. En un dels seus fragment diu: "Déus i coses divines naixeren de
l´aigua". Aquesta frase pot semblar banal o absurda. Però al darrera hi ha una
qüestió important. Thales és el primer a dir-nos que el món pot ser explicat a
través d'un element físic natural com és l'aigua. Per primera vegada s'intenta
explicar la natura sense utilitzar ni l'al.legoria ni la fàbula
ANAXIMANDRE: (610-547 aC.).
Deixeble de THALES, és el primer autor que té una intuïció metafísica sobre
l´Univers. Va ser també un científic i descobridor, i va construir un rellotge
d'aigua (gnomón). Va ser també el primer a mesurar el perímetre de la Terra a
partir del moviment del Sol i va descobrir els solsticis i equinoccis. En el camp
de la filosofia, Anaximandre planteja la qüestió de l'Apeiron(l'indeterminat o
indefinit). És el primer a dir que l´arkhé no és un element físic concret (l´aire,
aigua,..) sinó quelcom indeterminat com una certa potencialitat inscrita en les
coses que, de fet, no és matèria, sinó la capacitat d’arribar a ser matèria.
ANAXÍMENES: (588-524 aC)
És l’últim filòsof de l’escola milèsia. Va ser deixeble d’ANAXIMANDRE però la
seva teoria representa un pas enrere respecte al seu mestre. Per a
ANAXIMENES l’ Arkhé torna a tenir un caire físic, material. El seu arkhé és
l’aire. Dóna tres raons.
1. Condicio imprescindible wper la vida.
2. Esta a tot arreu(universal)
3. L’aire no pesa.
A Finals del s. VI a.C els perses ocupen Àsia menor i les polis gregues són
destruïdes; la cultura de les polis es anorreada; la filosofia canvia d’àmbit
geogràfic. Passarà a ser la magna Grècia ( Sud d’Itàlia) on les colònies gregues
establertes al sud d’Italia i a Sicilia progressaran molt durant aquest període.
Els pitagòrics i els sofistes es desenvolupen a la Magna Grecia els segles
VI-V a.C
PITÀGORES(530 a.C)
Nascut a Samos i emigrat al sud d'Itàlia, es dóna un segon naixement de la
filosofia. No es preguntava pels elements bàsics o principis de la matèria com

2. féu Tales de Milet, sinó per l'estructura o forma del món. Per entendre el món
cal matematitzar;
cal anar més enllà dels sentits. L'estructura o forma del cosmos és
matemàtica; amb el llenguatge dels nombres es capta l'ordre, l'harmonia i la
bellesa del cosmos. És en aquest sentit que consideren els nombres com
l’Arkhé de l’Univers. La comunitat pitagòrica de caràcter elitista, adoptà la visió
dualista (creença òrfica) de la natura humana, es a dir, la dicotomia ànima-cos:
l'ànima està presonera dins del cos i viu repetides reencarnacions. Es cercava la
purificació de l'ànima tant a nivell ascètic com a nivell intel•lectual.
La purificació o alliberament consisteix en trencar el cicle de reencarnacions.
Amb la comprensió dels matemàtiques o nombres. Els secrets del cosmos,
reservats als iniciats, són de caràcter numèric.
HERÀCLIT (554 – 484 a.c) :
Nascut a Èfes(Àsia menor, actualment Turquia) , és considerat un continuador
de l’Escola de Milet, perquè també anava a buscar el arkhé, en aquest cas el
foc. Pertanyia a una família aristocràtica, hauria d’haver sigut rei però va
rebutjar els càrrecs politics per dedicar-se a la filosofia.
Sembla que Heràclit defensava l’arkhé del foc però no com un element
estrictament físic sinó que més aviat representava un símbol, el foc al mateix
temps crea i destrueix la vida, està dient que totes les coses estan
perpètuament en estat de canvi, de transformació i de moviment.
La idea a partir de la qual s’articula la filosofia heraclitiana és la de l’esdevenir.
Tot flueix, tot està sempre en moviment. Igual que el foc es creador i
destructor al mateix temps, tota la vida esta plena de contrast, moviment,
transformació.
S’ha situat a Heràclit com antecedent dels sofistes. En certa manera l’esforç
heraclitià per pensa el que modernament anomenem ètica es un pas intermedi
entre els consells dèlfic i la sofistica.
PARMÈNIDES D’ELEA: (s. VI- 470 a.C)
Coetani a Heràclit, pero no es segur. Planteja que el canvi és lògicament
contradictori perquè canviar és de ser a no ser. Però el no ser no és, per tant
no podem expressar-ho. No hi ha canvi.
Per a permènides el món físic i el canvi son pura aparença. Si existís i estigues
en moviment hauria de venir del NO ÉSSER i això es absurd. Del no ésser no
pot venir-ne res. El moviment és pura aparença dels sentits.
Parmènides estableix la identitat entre veritat, pensament i ésser. El discurs
racional ens porta necessàriament a la veritat: És una mateixa cosa ser i
pensar.
ANAXÀGORES: (500 – 480 a.C)
Va ser el primer dels filòsofs presocràtics a viure a Atenes. Va proposar una
teoria física anomenada "tot-en-tot", i va afirmar que el NOUS (intel•ligència)
va ser la causa motriu del cosmos. Va ser el primer a donar una explicació
correcta dels eclipsis, i va ser famós i conegut per les seves teories científiques,
incloent que el sol és una massa de metall roent, que la lluna és terrenal, i que
les estrelles són pedres de foc. Va sostenir també que l'estat original del
cosmos fou una barreja de tots els seus ingredients o “llavors” (homeomeries).
Aquestes llavors es barregen, de manera que cap d’elles com a tal és evident.
La barreja no és totalment uniforme o homogènia.
Malgrat que tots els ingredients es troben a tot arreu, alguns estan presents en
concentracions més altes que altres, i aquestes proporcions també poden variar
d'un lloc a un altre. La barreja en algun moment en el temps es posa en

3. moviment per l'acció de nous (intel•ligència), comença a girar al voltant d'un
punt petit en el seu interior, i a mesura que avança el moviment giratori i
s'expandeix, els ingredients de la barreja es desplacen i se separen i tornen a
barrejar-se amb els altres, acabant en la producció del cosmos tal i com el
percebre.
En aquesta situació apareixen dos grups de filòsofs. El s físics i els atomistes,
en canvi, intenten respondre al problema de la contradicció del moviment a
través de la investigació material, d’aquí surten dos filòsof importants:
DEMÒCRIT:
Va ser un dels dos fundadors de la teoria atomista antiga. Va elaborar un
sistema originat per Leucip, el seu mestre, en una visió materialista del món
natural. l els atomistes van sostenir hi ha petits cossos indivisibles (els
àtoms) que composen tota la realitat i que aquests es mouen en un espai buit
infinit. Dels antics filòsofs materialistes de la naturalesa, que no es basen en
algun tipus de teleologia o finalitat per donar compte de l'aparent ordre i
regularitat en el món, l'atomisme va ser el més influent. Fins i tot el seu
principal crític, Aristòtil, va elogiar Demòcrit per argumentar a partir de
consideracions apropiades per a la filosofia natural.
EMPÈDOCLES(492 aC-432 aC):
fou un filòsof grec pluralista. La seva obra, que es conserva fragmentàriament,
és escrita en hexàmetres. Va defensar la democràcia i va afavorir als pobres
perseguint als aristòcrates. Li fou ofert el títol reial, que va refusar. Fou també
un orador brillant. Aristòtil diu que va morir als seixanta anys. Entre els seus
deixebles hi va haver Gòrgies de Leontini. Empèdocles considera que els
elements primers (arkhé) són els 4 elements (terra, aigua, aire i foc) i que
totes les altres coses es formen o destrueixen a partir de la barreja o separació
d'aquests quatre elements, per l'acció alternativa de dos principis de moviment:
- L'amor (φιλότης), que impulsa la barreja.
- L'odi (νείκος), que impulsa la separació.
El predomini alternatiu de cada una d'aquelles forces sobre els quatre elements
dóna pas a la formació i destrucció de mons successius. A banda d'això, el
pensament religiós d'Empèdocles mostra similituds amb les teories dels eleàtics
(escola d'Elea) i els pitagòrics, però no va adoptar cap dels seus principis
fonamentals (encara que estava d'acord amb els darrers en la creença en la
transmigració de l'anima).
PERIODE HUMANÍSTIC: (s. V)
Anys centrals del segle V. Des del punt polític determinant , les guerres
mediques( amb els perses) van destruir un gran nombre de polis greges a Àsia
menor, però finalment els perses son derrotats a la batalla de Salamina i arriba
el moment de més esplendor cultural i política de Grècia. Època de la
construcció del Partenó actual:
Moment en que apareix la democràcia com a sistema de govern. En la filosofia
hi ha dos grups importants:
Sofistes: mestres ambulants, que ensenyaven per les ciutats educant fills del
rcs que volen dedicar-se a la política. Tenen una concepció practica de la
filosofia i defensen una teoria relativista del mon. (res no és veritat ni mentida,
tot depèn de l’habilitat amb que s’argumenta).
Sòcrates que es condemnat a mort l’any 399 a.C acusat de no creure en els
deus de la ciutat i de la corrupció intel•lectual dels joves. Se’ls considera el
pare de la filosofia, sobretot per la radicalitat del seu gets en acceptar la mort.

4. Defensava l’ intel•lectualisme moral( Tot home bo és savi) i la docta ignorància
(només sé que no sé res).
En aquest període el problema fonamental es el NOMOS (la llei), i la diferencia
entre les lleis físiques(universals, no son es poden manipular) i les
politiques(concretes i manipulables) .És essencial el valor que es dóna a la
paraula, que és l’ instrument de la transformació del món.
En la societat atenesa el qui parla bé domina les assemblees democràtiques, i
la retòrica apareix com a instrument de dominació política.
Per els sofistes la paraula és l’eina del poder i en canvi per Sòcrates, la paraula
es una instrument de la veritat.
PERIODE CENTRAL ( s.IV)
Hi ha les dues personalitats centrals de la filosofia grega: Plató i Aristòtil. És el
moment en què s’inicia la crisi de les polis. A Atenes tot el s. IV està marcat per
les conseqüències de la derrota de les guerres del Peloponés. Esparta guanya i
provoca una crisi social important.
El problema central d’aquest període es: Què és l’ésser?
Plató amb la seva teoria de les idees posa una de les bases de la cultura
europea posterior. Però és fonamental afirmar que existeixen idees i que
aquestes idees son el model de les coses materials concretes. Les idees
existeixen per donar coherència al llenguatge, i no podem fer actes bons si no
existeix la bondat o la justícia, que és el model conceptual perfecte dels actes.
Aristòtil fa una critica de la teoria de Plató i nega l’existència de dos móns.
Aristòtil explica el tema del moviment a partir de la teoria de l’acte i la
potencia. Aristòtil elabora la teoria del punt mitja i tota una teoria de la
prudència.
PERIODE ETIC (s. III a.C) :
Període de crisis social i anarquia política. Va des de la mort d’Alexandre Magne
a l’arribada dels romans. Alexandre posseeix un dels imperis més grans dels
temps antics però mort sense descendència. Significa una gran extensió
cultural grega per Àsia, es destrueixen les polis i es continues un imperi
centralitzar. Es un període radicalment individualista. L’home no se sent
vinculat a la ciutat, falta confiança en la política.
El problema fonamentalment es moral, produeix una conducta individual, la
saviesa s’identifica amb una actitud d’automarginació política, hi ha tres escoles
filosòfiques:
ESTOICS: centren la seva filosofia en el tema del dolor. Al món hi ha el mal i el
savi és el que sap assumir i acceptar el dolor. La seva moral esta centrada en la
idea d’autocontrol.
EPICURICS: tenen com a qüestió principal el tema de la felicitat. L’home ha de
procurar se feliç i malgrat que el món sigui dolent. L’amistat gairebé substitueix
la política, ja que creien que apartar-se radicalment de la política era una fon
de dolor i angoixa.
CÍNICS: són el grups més radical, consideren que la societat és injusta i tenen
una actitud provocadora, destructora, asocial. Neguen que pugui existir
qualsevol idea de veritat, tot és mentit, fals. Aquesta escola s’origina entre els
antics deixebles de Sòcrates desenganyats que reivindicaven el capteniment
irònic, però en un sentit destructiu.
PERIODE RELIGIOS O ROMA ( s. II – III d.C):
És el període en que Grècia queda sota l’orbita romana. Moment de decadència
filosòfica. Apareixen un gran nombre de sectes religioses més o menys

5. inspirades en cultes egipcis,babilònics etc. Hi ha una recuperació d’escoles
filosòfiques, però llegides en una clau mística: preocupa el més enllà.
Hi ha dos grups filosòfics importants:
NEOPITAGÒRICS: Recuperen la teoria Pitagòrica, els horòscops, la mística,…
NEOPLATONICS:Una part del seu vocabulari va ser posterior ment adaptat als
cristians. Volen recuperar el platonisme. Últim filòsof neoplatònic: PLOTÍ, va
influir molt en Sant Agustí i a través seu en el pensament filosòfic cristià.
EL PAS DEL MITE AL LOGOS ( EL PAS DE LA PARAULA AL DISCURS):
al s. VI a. C, un canvi en la manera d’explicar i donar sentit al món: és el pas
del Mite al Logos, el pas d’una explicació basada en la imaginació i la fe a una
explicació que parteix de l’observació i la raó. l Els primers pensadors que
portaran a terme aquesta nova manera de pensar, alternativa als mites, són els
Presocràtics.
El mite és l’ intent de recollir una situació model a través d’una acció o d’una
història. El que passa al mite es una ficció però aquesta ficció simbolitza una
situació que existeix realment.
El mite te dos elements:
1. L’historia que explica.
2. L’hermenèutica, d’interpretació de l’historia.
Tot el mite esta en funció de l’hermenèutica, pretén transmetre un missatge a
través d’imatges.
El logos neix del mite, es una forma diferent d’intentar expressar les veritats
profundes que també trobem al mite.
Generalment hi ha tres tipus de mites:
Sagues: histories dels orígens. Expliques l’origen d’una família, ciutat, país i fins
i tot del cosmos.
Contes:historietes humorístiques, fantasioses. Contes de la vora del foc. No
pretén explicar cap veritat sinó simplement divertir.
Mite: Aquestes son l’antecedent de la filosofia. Tenen un caràcter existencial. EL
mite pròpiament dir parla d’alguna situació humana tràgica i profunda. Dóna
llisons de comportament moral i social.
Tipus de mites:
Cosmogonics: volen explicar la creació del cosmos.
Teogonics: quan fan referència a l’origen del Deus.
Antropogonics: quan fan referència a la creació de l’home.
Etiologics: quan fan referència a la vida en els més enllà, la fi del món…
Moral:que narra la lluita entre el bé i el mal.
La filosofia neix a Grècia a traves d’un procés d’anàlisis i critica del mite. Moltes
cultures que tenen mites però no han arribat a produir un pensament filosòfic.
El miracle grec és precisament l’aparició d’un nou tipus de pensament que es el
logos.
A Grècia es dóna la conjunció de 5 factors que fan possible el miracle grec:
Economic: El país es molt pobre i això obliga al comerç i fa que els grecs entrin
en contacte amb altres civilitzacions i per tant poden contrastar i discutir
diverses maneres d’ entendre el mon.
Sociologic: Grècia no es un imperi, sinó que cada ciutat – estat és independent.
Per tantn els ciutadans tenen a prop el poder polític. Hi ha una tendència a
buscar la igualtat de tothom davant la llei. Això anirà evolucionant lentament
cap a la idea d’humanisme.

6. Religios: Cada ciutat te la seva religió pròpia i diferents cultes religiosos. No hi
ha cap casta sacerdotal que impedeixi e debat sobre els mites i que obligui a
una ortodòxia.
Educatiu: a Grècia tots el ciutadans tenien l’obligació de participar en la política
de les ciutats, a l’àgora es debaten temes que interessen tothom i tothom esta
obligat a participar-hi.
Importació de la geomètrica i física egípcia: el primers filòsofs grecs aprenen la
física i matemàtiques dels egipcis. Però per als egipcis la geometria i la
matemàtica eren sagrades. Quan els grecs les adopten, organitzen l’espai.
Gracies a la geometria i la física el cosmos agafa un ordre.
La geometria grega serà també important a un altre nivell: en el nivell de la
proporció que serà essencial en el l’art, entre el pensament i l’acció, entre la
raó i els sentits…
SOFISTES I SÒCRATES
La sofística és el moviment cultural determinant del segle V aC. Es pot
considerar com el triomf de la democràcia, perquè posa el debat com a centre
de la vida de la ciutat. Els sofistes eren mestres ambulants que anaven de
ciutat en ciutat ensenyant els joves rics a discutir a l'àgora, i cobraven per fer-
ho. L’ideal grec és el de bastir una ciutat dominada per la saviesa, i els sofistes
són l’expressió d’aquest ideal. Els sofistes s'interessen essencialment per
l’home (és a dir el ciutadà) i per problemes de retòrica i de dret, en la mesura
que s’interessen sobretot pel problema de la convivència.
Defensen una teoria relativista sobre el món, consubstancial amb la
democràcia. Per als sofistes, tot són opinions.
La sofística constitueix una expressió de democràcia i de la tolerància, en la
mesura que la democràcia significa pluralisme de les opinions i llibertat
d’expressió. Les seves tesis essencials són:
NIHILISME ONTOLÒGIC: No existeix un ésser substancial i permanent al canvi
(Gòrgies)
FENOMENISME: L’aparença és l’única forma de ser real.
SUBJECTIVISME: L’home és l’únic criteri de veritat dels judicis.
SENSISME: L’experiència és l’única font de coneixement.
CONVENCIONALISME: La societat no és un fet natural sinó que és el resultat
d’un pacte
POSITIVISME: Les lleis jurídiques i morals han estat dictades pels homes, no
pels déus.
RELATIVISME: Les normes socials estan en funció de cada societat, de cada
època i dels interessos de cada moment. Per tant, canvien quan les
circumstàncies ho requereixen.
ESCEPTICISME: No existeix la veritat universal: Tot pot ser a la vegada
veritable i fals.
Per als sofistes hi ha dos tipus de lleis:
- les lleis físico-naturals, de valor universal, no poden canviar i es compleixen
de forma inevitable.
- les lleis político-socials o “nomos” que regulen la convivència en la ciutat i són
convencionals (poden canviar, cada ciutat té lleis diferents)
(reflexió: cal obligar algú a morir per defensar les lleis del seu país?)
- Gran importància del llenguatge. La paraula és un instrument de poder. És
molt important dominar l’habilitat retòric

7. Els sofistes practiquen el relativisme i l’escepticisme . Defensen la idea que no
hi ha veritats absolutes, només hi ha opinió .Distingeixen entre saber i creure:
només hi ha creences, no sabers .El llenguatge i la retòrica són fonamentals en
la vida social, per convèncer als altres, tenir èxit, assolir i conservar el poder...
Gòrgies i Protàgores, els sofistes més importants
Sòcrates i Plató estan en contra dels sofistes, als qui consideren responsables
de la decadència moral i política de la Polis.
PROTAGORES (445-429 aC):
Atenes va esdevenir una important i propera ciutat-estat i sota lideratge de
Pèricles. Protagores instruía en lleis i retòrica a qualsevol que pogués pagar-ho.
Els seus ensenyaments es centraven essencialment en qüestions practiques i en
guanyar en els judicis més que en demostrar la veritat de cap idea.
Protagores creu que la principia mesura de totes les coses es subjectiva i
relativa. Això portava a rebutjar l’existència de definicions absolutes de la
veritat, la justícia o la virtut. El que és veritat per a una persona pot ser fals per
a una altre. Aquest relativisme també s’aplica als valors morals, com el que
està bé i el que està malament. Una cosa és ética, només perquè una persona
o la societat jutja que és aixì, Protagores va ser influent d’un grup de Mestres
itinerants de la llei i la retòrica que va esdevenir conegut com el sofistes.
GÒRGIES (490-380 aC)
Va néixer a Leontinos(Sicilia) i va morir sobrepassant els cent anys d’edat.
Gran viatger i suposat alumne d’Empèdocles, Gòrgies va treballar en moltes
ciutats gregues, fins instal·lar-se a Atenes en el 427 com a cap d’una
ambaixada de la ciutat Va ser un orador famós i subtil .Es va dedicar
fonamentalment a ensenyar l’art de la retòrica com el camí més adequat per
accedir al poder. Va compartir pressupost basic de la filosofia de Protàgores: el
relativisme. La retòrica és la tècnica de la persuasió, i el sofista, el mestre de
l’opinió.
Les tres tesis:
1. Res no és(existeix)
2. Si alguna cosa existís, seria incognoscible
3. Si fos cognoscible, seria incomunicable
CONCLUSIÓ: L’ésser no existeix.
Sòcrates (470 - 399 a.C)
Nascut a Atenes, fill de Sofronisc, un escultor, i de Fenareta, una llevadora, va
rebre una educació tradicional en literatura, música i gimnàstica.
Més tard estudia la retòrica i la dialèctica dels sofistes, les especulacions dels
filòsofs jònics i la cultura general de l'Atenes de Pèricles.
Durant la guerra del Peloponès contra Esparta, serveix com a soldat d’infanteria
(amb gran valor) a les batalles de Potidea (432-430 a. de C.), Deli (424 a. de
C.) i Anfípolis (422 a. de C.).
Va pels mercats i places públiques d'Atenes, iniciant diàlegs i discussions amb
tot aquell que vol escoltar-lo, mitjançant preguntes. Crea així un mètode
denominat maièutica (o art d'enllumenar els esperits).
Era poc agraciat i d'escassa alçària. Arriba a ser molt popular a Atenes per la
seva viva intel·ligència i un sentit de l’ humor agut però desproveït de sàtira o
cinisme.
Es casa amb Jantipa, una dona de reconegut mal geni, amb qui té tres fills.

8. L’any 399 a.C. Sòcrates és dut a judici davant un jurat d'uns cinc-cents homes.
Se l’acusa d’impietat i de corrompre a la joventut, encara que el seu crim real
era el d'ésser antidemocràtic.
Les execucions es duien a efecte amb cicuta, extracte verinós d'una planta que
mata sense dolor. Per raons religioses devien transcórrer trenta dies abans que
Sòcrates hagués de beure la cicuta.
Podia haver-se escapat fàcilment: els seus amics ho tenien tot arreglat. Però
Sòcrates, que tenia setanta anys, va preferir complir amb la llei, encara que
aquesta semblés injusta.
Mètode Socràtic: Tècnica dialogada que consisteix en facilitar que l’individu que
vol conèixer la veritat la pugui descobrir per si mateix, amb l’ajuda del
llenguatge i d’un mestre que el vagi guiant. Consta de dues parts: Ironia i
Maièutica
Ironia: moment destructiu, negatiu i crític. Pretén posar en contradicció a l’
interlocutor, demostrar-li que defensa coses absurdes per obligar-lo a que
negui el que abans havia afirmat.
Maièutica: moment constructiu, en què es porta a l’altre cap al descobriment de
les idees que innatament posseeix; les idees que té sense saber-ho. Tot home
és bo i just per naturalesa. La veritat la portem tots a dins de l'ànima, però cal
un esforç per treure-la a la llum, per descobrir-la i fer el pas de les opinions
vulgars a la ciència.
Intel·lectualisme moral: és la conseqüència de la maièutica. Tot home bo és
savi. Qui coneix el Bé, no pot deixar de fer-lo, perquè la força del Bé és
insuperable. Qui actua malament, ho fa perquè és un ignorant.
Docta ignorància: només sé que no sé res. Reconèixer la pròpia ignorància,
rebutjant els falsos coneixements, és el primer pas per arribar a la saviesa.
Dialèctica socràtica: Art del diàleg. En el diàleg tothom ensenya i tothom aprèn;
l'educació és col·lectiva: la ciutat ens educa. No aprenem del mestre sinó a
través del mestres: l'autèntic magisteri el dóna la vida.
Universalisme ètic: Sòcrates rebutja la teoria sofística segons la qual tot són
opinions. Per Sòcrates, és millor ser just que injust, és millor ser bo que ser
dolent, és millor patir una injustícia que cometre-la. La funció del filòsof és
definir els universals ètics i ajudar a cada home a trobar-los.
Cal reformar el jovent per fer-ne bons ciutadans (per això l'acusaran de
corrompre els joves). Per aconseguir-ho cal una tècnica o mètode (el diàleg
orientat a la recerca del Bé) i un mestre que els orienti.
El punt de partença de la filosofia és la introspecció (mirada interior,
descobreixo el Bé quan m'analitzo interiorment).
En la raó trobem conceptes clars, definidors de les essències de tot,
comprensibles per tothom que busqui la veritat.
Els conceptes de la virtut són innats, tots els portem a dins i per això tendim
necessàriament a complir-los quan els coneixem. Qui coneix el Bé no pot deixar
de fer-lo.
Sòcrates i Sofistes: Semblances
Interès per l'home: com cal obrar per ser un bon ciutadà ?
Interès pel llenguatge: la veritat neix a través del diàleg, o bé la retòrica és
l'eina per manipular el coneixement?
La recerca d'influència social: moral en Sòcrates, política en els sofistes.
Sòcrates i Sofistes: Diferències
De mètode: El mètode socràtic és el diàleg. La paraula és un instrument per
arribar a la veritat. Els sofistes tenen com a mètode la retòrica. Usen la paraula
per aconseguir el poder.

9. D’ideal: L'ideal socràtic és aconseguir la felicitat, viure guiat per la sofrosine
(prudència). L'ideal dels sofistes és aconseguir l'èxit.
Pedagògiques: Sòcrates fa el seu ensenyament de franc, dialogant amb tothom.
Els sofistes cobren i s’adrecen només als joves rics que els poden pagar.
D’objectius: Sòcrates vol fonamentar la filosofia, a través de definir els
conceptes ètics (què és el Bé, què és la veritat...). Els sofistes prediquen
l'escepticisme i el relativisme.
PLATÓ (427-348/7 ac):
Nascut a Atenes un anys desprès de la mort de Pericles. Veritablement ell
s’anomenaba Aristoteles però li digueren Plató, que significava”esquena ampla”.
Prové d’una família noble, tenint una cultura política bastant ampla.
Va tenir moltes ambicions politiques de jove, on volia un estat ideal. Plató
segueix el camí del seu predecessor explicant de la mateixa manera que ell els
seus coneixements.
EN el 387 ac funda la acadèmia, una universitat, i Aristòtil va ser un dels seus
alumnes destacats.
Intenta expandir els seus ensenyament però fracassa. Passant els últims anys a
la acadèmia, morint a Atenes amb 80 anys.
OBRES:
Plató va escriure aproximadament 50 obres literaries. Totes tenen una
estructura basada en el dialecta, ja que eran obras didactiques. Totes tenen
una base fonemental, son conversacions de Sócrates amb amics o enemics, on
sempre té la raó Sócrates.
Les més importans són :
Banquet
Fedó
República
Fedre
La seva filosofia es basa en varis conceptes derivats de altres pensaments
d’altres filosof. Com per exemple:
Heràclit: res no roman, tot canvia.
Pitàgores: Matemàtiques, geometria i la relació cos-anima.
Anaxagores: Orde racional i visió cosmològica.
Sócrates: El rebuig als sofistes per l’utilitarisme ( ensenyar a canvi
d’alguna cosa material), educació cap a èxit en la política i l’actitud
sensista, subjectivisme . relativisme i mètode socràtic.

10. TERIA DE LES IDEES o IDEES PLATÒNIQUES:
- Allò que flueix no pot ser estudiat per la ciència (episteme)
- Món sensible: (el podem veure i tocar), és el món de la matèria, sotmès a
un canvi permanent i constant. És el món d’Heràclit.
- Món intel·ligible: El món no material o intel·ligible (només el podem pensar)
és el món de les formes pures, o IDEES, l’autèntica realitat, perquè és perfecta
i no canvia mai. És el món de Parmènides. Fa possible el món sensible, ja que
les coses materials només són còpies de les Idees (Participació). La ciència,
l’ètica i la política es basen en les Idees immòbils i estables. (Simbologia: Mite
de la Caverna).
- Les Coses participen de les idees, real però imperfectes. Món aparent,
ombra
del món intel·ligible.
- Les idees també són el fons dels valors ètics i estètics. Ideal dels
conceptes.
Ta. de la participació (methexis).
Idea del Bé
- El món de les idees està jerarquitzat:
- Objectes i éssers món sensible
- objectes matemàtics
- idees estètiques i ètiques
- BÉ: Bé és veritable en sí; fonament de tot ésser.
Sovint m’has sentit dir que la idea del Bé és l’objecte de l’estudi suprem, a
partir de la qual les coses justes i totes les altres es tornen útils i valuoses.
- La idea del Bé és il·luminadora i el seu sentit, és el seu destí.
- Cal un demiürg que faci les còpies del món intel·ligible al món mutable.
CONEIXEMENTS I DIALÈCTICA:
L’autèntic coneixement és el de les Idees, a les quals s’hi accedeix per 4 vies:
1. Record (Reminiscència): Empresonament de l’anima en un cos, al caure ha oblidat tot
el que ja ha vist al costat de les idees pures.
2. Amor (al saber): Home vol coneixement i ascendir fins a la idea de bellesa i el bé.
3. Dialèctica : Son subgraus que ens permetran arribar al coneixement sempre que passem
per tots ells.
1. El primer grau és la doxa o opinió, que no és el veritable coneixement, però que és
imprescindible mentre estiguem en aquest món, mentre l’ànima estigui tancada en el cos.
Aquesta només ens permet el coneixement mitjançant els sentits. 2 etapes:
1.1 Eikasia, que és basa en la percepció sensible. Sensació o conjectura.
1.2 Pistis, ja veiem una certa participació del món de les idees, tenim fe de que així
sigui, tenim una certa creença que així és. L’objecte de la pistis són els elements
particulars, copies de les Idees.

11. 2. El segon grau de coneixement és el de la raó, el de la episteme; però també dividit
en dos nivells:
2.1 Diánoia, la raó discursiva, una raó que no ve de cop, que s’ha de deduir,
encara no és el coneixement perfecte; fem servir la hipòtesi.
2.2 Noesi o raó intuïtiva. Aquesta és la ciència que te per objecte les idees, els
models de les coses. A aquest saber no hi arriba tothom
4. Purificació (via ètica) i ascens de l’anima al món intel·ligible.
Simbologia: Mite de la Caverna.
CONCEPCIÓ DEL HOME / ÀNIMA:
La paraula ànima (psique) significa vida en els poemes homèrics. Principi, batec, moviment,
alè de vida...L’ànima és el principi de la vida del cos, element oposat a la corporeïtat.
Ànima: simple, semblant a allò diví, immortal, intel·ligible, uniforme; no visible i pertany
al món intel·ligible i va a un lloc diferent, noble, invisible diví i immortal.
Cos: mortal, multiforme i irracional; cos mor, es corromp i desapareix.
Ànima accidentalment encarnada en un cos, tranmigran d’un cos al altre, esperant la seva
purificació per mitjà de la pràctica de les virtuts.
Passa per 3 etapes:
1. Ànima Concupiscible: Part concupiscible: tendències i desitjos més baixos
(epithymetikón). baixes passions. Virtut és la temperància
2. Ànima Irascible: es troba al pit i està emparentada amb la moral, passions nobles.
Voluntat (thymoneides: thymos - ànim, esforç, impuls, desig)
3. Ànima Racional: ens diferencia dels animals, element elevat, caràcter diví i immortal. És
al cervell i ha de conduir les altres. Enteniment (logistikón).
Simbologia: Mite del Tir Alat.
MITE DE LA CAVERNA:
S’estableix un paral·lelisme entre el mite i la seva explicació de la realitat:Les ombres de la
caverna representen el no-ésser, l’aparença. Els objectes que es reflecteixen són els objectes
del món sensible, que en donen opinió sobre el món. El mur és la línia divisòria entre les
coses sensibles i les suprasensibles. Sortir de la caverna és veure la realitat, el món real de
les idees, amb la seva màxima idea, el Bé, representada pel Sol, que ens enlluerna, com el
coneixement.
En segon lloc el mite simbolitza els graus de coneixement. Les ombres simbolitza la eikasía o
imaginació, i la visió de les estàtues és la pístis o creença. El pas de la visió de les estàtues
fins la visió del Sol, representa la dialèctica en els seus diversos graus.
En tercer lloc el mite representa l’aspecte místic i teològic del platonisme ja que la vida en la
dimensió dels sentits i el que es sensible es dona a la caverna, mentre que la vida de la
dimensió espiritual la trobem a la vida suprasensible, amb la visió suprema del sol i de la
llum, el Bé.

12. En quart lloc relacionem el mite amb la concepció política ja que l’esclau torna a la caverna
per poder alliberar als seus companys, com fa el filòsof al encarregar-se de la política a la
ciutat; quan el que realment desitja és ascendir al món ideal.
En el mite de la caverna és fa evident tres estadis en el procés de coneixement de l’anima:
a. Allò que es veu, coses.
b. l’horitzó de les idees.
c. llum de la idea suprema: el Bé.
Lligades a tres maneres de conèixer: Sensació (aisthesis) coneixement de les coses, Opinió
(doxa) coneixement de les idees, Ciència (episteme) coneixement del Bé. El Bé és l’objecte
màxim de coneixement, el noûs o intel·ligència.
El filòsof desitja la mort per alliberar-se. El filòsof es converteix en aquell que desitja la vida
autèntica, i la filosofia un camí cap a la vida real.
Les ànimes que hagin viscut excessivament lligades a les coses terrenals seran condemnades
Les ànimes que hagin viscut d’acord amb la virtut, es reencarnaran en animals mansos o
sociables.
Sols els que es dediquin a la filosofia podran alliberar-se realment de la presó del cos. Les
ànimes alliberades i que ascendeixen al món ideal viuen allà uns 1000 anys fins que tornen a
caure al món d’allò mutable.
La política, la virtut i l’ànima
Plató fa una recerca d’una ciutat justa, produïda per aquestes idees principals:
Tenir una clara idea de justícia
Superar la tirania
Educar als ciutadans
El poder pels més intel·ligents i generosos
L’estat és un reflex del ciutadà (ànima, virtut...)
Filòsof Governant
L’estat tenia que esta organitzat en nivells:
Nivell superior: Lógos, racionalitat i reflexió. Els governants (archontes) elegits entre els
guardians (phylakes) i basant-se en el saber (sophia) i en la generositat, altruisme i
idealisme. Ànima racional (logistikon).
Segon nivell: Defensa de l’Estat d’atacs. Guardians, que no poden tampoc (com els
filòsofs) tenir bens materials i amb dedicació total. Ànima irascible (thymos).
Tercer nivell: Es dediquen a aconseguir l’aliment; fonament econòmic de la polis.
Camperols, artesans, comerciants. Ànima adreçada a les necessitats més elementals del cos
i la vida (epithymetikon).
Per a Plató una ciutat perfecta és una educació perfecta. Amb aquesta classificació social:
La primera classe social: les arts i oficis aprenentatge pràctic.

13. Pels guardians: educació basada en la gimnàstica i la música, per tal de reforçar el valor i
la força. Han de criar-se com una gran família i mantinguts per la primera classe, que tenien
els bens materials.
Els governants: educació dels filòsofs (50 anys). Cap els 30-35 anys calia aprendre
dialèctica, dels 35 als 50 recuperar la connexió amb la realitat tenint càrrecs públics. Calia
conèixer el Bé i poder aplicar-lo.
Areté de Plató era la Virtut; excel·lència, de mèrit, de bo, de positiu...Ell explicava que eran
qualitats innates. És la qualitat humana de dominar-se a un mateix; conèixer-se a si mateix.
Fer millor la nostra condició natural; què volem ser La virtut com harmonia de les tres parts
de l’ànima: Ànima racional: prudència; Ànima irascible: valerosa; Ànima
concupisciple : temperància. També esta lligada al coneixement superior de les idees de
justícia o el bé.
Els règims polítics:
Segons la relació entre els ciutadans i el règim sota el que viuen. Construcció d’una societat
justa, feliç en la realitat.
Aristocràcia: És el règim més perfecte. La intel·ligència mana per mitjà d’homes superiors,
per la seva educació o altruisme.
Timocràcia: La passió domina sobre el racional i s’ambicionen honors i riqueses. Classe
militar.
Oligarquia: Manen els rics. El governant vol guanyar sempre més.
Democràcia: Governen els pobres i el poder està en mans de tothom. Però no hi ha
educació ni intel·ligència.
Tirania: Mana un sol home en benefici propi.

14. ARISTÒTIL(384-322 ac):
Neix a Estagira. Als 17 anys entra a l’Acadèmia , on hi roman fins la mort de Plató el seu
mestre (347 ac), siguent un dels deixebles més destacats.
Al inici de l’hegemonia de Macedònia, quan puja al tron Filip II, fa que els seu fill sigui educat
per les doctrines de Aristòtil.
A la mort de Filip II(336 ac), assassinat pel seu general Pausànies, Comença el regnat del
seu fill Alexandre, i l’inicí del gran imperi Macedònic. Aristòtil torna a Atenes, On funda el
Liceu, denominat així per estar situat al costat del temple de Apolo Liceu, gracies a les
aportacions econòmiques de Alexandre. Es deia que en el Liceu hi havia un gran zoo, ademés
de terres pròpies on Aristòtil solia donar classes avançades al seus aprenents més destacats
mentres donaven un tom. D’aquí deriva que els anomenessin Peripatètics de peripatos
(paseig) i els altres alumnes Estagirita.
A l’any 323 aC. Amb la mort d’Alexandre i la fi de l’imperi macedònic, Aristòtil va fugir de
Atenes per por de ser assassinat a conseqüència de tenir relació amb Alexandre, anant a
Calcidia (illa d’Eubea) on mor als 62 anys al 322 aC.
OBRES:
Totes les obres de Aristòtil son recopilacions, produïdes per els seus aprenents, dels seus
apunts o investigacions que feia per poder explicar desprès als seus alumnes.
Les més importants són:
Historia del Animals(deu llibres)
De les parts del Animal (biologia)
De la marxa de Animals(emigració)
De la generació dels Animals( cinc llibres)
Problemes(trenta-vuit llibres)
Sobre Jenòfanes, Melis i Gòrgies
Metafísica (catorze llibres)
Ètica a Nicòmac(deu llibres)
Ètica a Eudem(quatre llibres)
Gran Ètica
Política(vuit llibres)
Econòmica(dos llibres)
Retòrica (tres llibres)
Poètica (falta la segona part cremada a la biblioteca de Alexandria)
La Constitució d’Atenes
METAFÍSICA:

15. La metafísica es la ciència de l’esser, defineix allò que existeix. Allò que podem percebre per
els nostres sentit. Aristòtil trenca amb el dualisme de móns del seu antecessor.
L’esser es divideix en 10 categories, 9 d’elles no són necessàries però complementen la seva
identificació. L’esser s’expressa per la seva Substancia i atributs(9 categories). La substancia
defineix les coses,fa que tinguin una característica pròpia, que si no estigues no es podria
identificar com a esser en la realitat.
Aquesta es divideix en dos parts: Materia i Forma
Matèria: és el substrat real que posseeix tot esser.(ile)Aquesta és el principi d’individuació,
dos objectes poden tenir la mateixa forma però no la mateixa matèria.
Forma:és el que determina la matèria (morfe). És el principi de determinar la matèria.
Poden dos objectes tenir la mateixa matèria però ser de diferent forma.
Així tot esser es, substancialment, matèria + forma. No es poden separa una de l’altra.
L’esser humà també es un compost de matèria (cos) i forma (anima). La forma és principi
d’intel·ligibilitat de l’esser: vol dir que l’anima coneix els essers per la forma, no per la
materia.
Per aristotil, l’anima és mortal, perque no pot existir sense el cos, perque sómn
complementaris.
CATEGORIES
L’ésser s’expressa per la seva substància, però també pels seus atributs (accidents). Fora de
la ment només existeixen els éssers singulars però la ment necessita organitzar els éssers
singulars en classes i subclasses. Això ho pot fer gràcies a les categories, conceptes que
organitzen la realitat material de forma lògica.
La primera categoria relaciona esser de característiques similars.(hominids)
La segunda categoria individualitza els essers dintre d’una primera categoria. (gorila,
humà…)
Les categories són, doncs, el pont entre la realitat i el nostre pensament: les maneres de ser
de l’ésser es corresponen amb les maneres de parlar sobre l’ésser.
Gràcies a les categories, la ciència, que només parla del món real, és possible.
Però només hi ha ciència d’allò universal: la medicina estudia l’home en general.
TEORIA DE L’ACTE I LA POTENCIA
Aristotil introdueix una solucio al problema del canvi continu en la realitat. Esplicant-l’ho
d’aquesta manera:
Tot esser es troba en acta, i alhora en potencia a esdevenir (canviar) cap a un altre estat.
Defineix potencia com a tot el que es pot derivar a esdevenir o arribar a ser en un futur.
Una poma (en acte) i un arbre en un futur(potencia).
Entre l’esser i el no esser hi ha dons un estadi intermedi de l’esser: l’esser en potencia. EL
canvi en el món es l’actualització constant d’allò que esta en potencia.
La matèria es la part de l’esser que sempre esta en potencia.
LES CAUSES DEL CANVI:

16. El que fa que l’ésser passi de la potència a l’acte és la causa. Segons
Aristòtil, n’hi ha 4:
-causa material -causa formal
-causa eficient: Aquell que produeix les coses, es com un conector
-causa final: La rao per que s’ha produït el canvi
La causa final és la més important de totes, fa que l’ésser tingui sentit, raó de ser. La
filosofia d’Aristòtil és Teleològica (telos: finalitat). Tot el que existeix tendeix cap a una
finalitat.
Aristòtil entén el canvi com a un fenomen inherent als éssers, definit com el pas de la
potència a l’acte. En el canvi intervenen 3 elements:

17. *Generació: apareix Substancia.* Corrupció: Desapareix la Substancia o canvia.
*Augment o disminució (fisicament).* Desplaçament: Canvi d’entorn.
ANTROPOLOGIA:
L’home és un compost de matèria (el cos) i forma (l’ànima) que no es poden separar. La
mort d’un equival a la mort de l’altra.
En tots els éssers vius, l’ànima és un principi vital, la portadora de vida. En l’home, a més,
l’ànima és un principi intel.lectual, perquè és la seu de la raó, qualitat que ens distingeix dels
altres animals. (home = animal racional).
Aristòtil distingeix tres tipus d’ànima, amb tres funcions específiques:
TEORIA DEL CONEIXEMENT:
Quan naixem no sabem res (contra Plató), la nostra ment està en blanc. A mesura que els
sentits es desperten, la ment s’omple de percepcions, les quals, associades amb el sentit

18. comú, es guarden a la memòria, la qual permet acumular experiència. El procés del
coneixement es completa quan l’enteniment rep l’experiència i crea, per mitjà de
l’abstracció, els conceptes generals que seran la base de la ciència: home, mamífer, salut,
malaltia, vertebrat, temperatura …
COSMOLOGIA:
Geocentrisme d’Aristòtil i Tolomeo (s. II d.C):
• la Terra és el centre de l’univers
• La Terra és esfèrica
• La Terra és immòbil
• Al voltant de la Terra giren esferes transparents, amb la lluna, els planetes, el sol i les
estrelles.
Cada una de les esferes eren mogudes per l’anterior, però l’ultima era moguda per el motor
immòbil( ell mou i no es mogut, és immutable i no canviant”l’anima”).
ETICA I POLÍTICA:
L’obra principal d’Aristòtil sobre ètica és la Ètica a Nicòmac. En aquesta obra, Aristòtil
defineix el bé com allò que tothom desitja, no com allò que tothom hauria de desitjar. Vol dir
que la recerca del bé és quelcom natural, que ve marcat per la nostra pròpia substància o
condició humana, i no és pas el compliment d’una norma o llei imposada. Tot ésser tendeix
cap a una finalitat (telos), i és aconseguint aquesta finalitat que tot ésser arriba a la seva
perfecció, al seu bé. La finalitat que tots els homes persegueixen és la felicitat. Per tant,
aconseguir la felicitat (Eudemonisme) és el bé de l’home.
Ètica i Política estan lligades perquè el bé de l'individu i el de l'estat són inseparables (tot i
que Aristòtil posa l'accent sobre l'individu). La virtut és un tret del caràcter, la disposició a
actuar d’una certa manera en determinades circumstàncies (tant bones com dolentes) La
virtut consisteix en saber escollir el terme mitjà entre dues actituds extremes, per exemple,

19. el coratge, entre la temeritat i la covardia. La bona vida és la vida guiada per la virtut i la raó
Aristòtil distingeix dos tipus de virtuts:
La vida contemplativa és la font de felicitat més durable i profunda per a l'home superior. La
Política comença criticant la concepció sofística de l'estat com a construcció convencional. Al
contrari, l’estat és una entitat natural i forma la comunitat suprema, per damunt de la família
i dels altres grups particulars; per tant, tendeix cap al bé suprem de la societat. La ciutat-
estat grega és la forma més elevada possible de la vida social, perquè permet a tothom (a
tots els homes lliures) de viure plenament els afers públics.
Admet l'esclavitud com a institució natural, basada en diferències inherents als individus;
l'esclau té una forma inferior de raó que justifica el seu destí. Reconeix que no és just que la
guerra sigui la font principal d'esclaus, però no dóna cap solució satisfactòria a aquesta
qüestió.
És un dels primers tractadistes d'economia política. Distingeix entre una manera natural
d'adquisició de riqueses (agricultura, ramaderia, caça i pesca) i una manera no natural
(intercanvi, on intervé el diner). Fa la distinció entre valor d'ús i valor de canvi. Defensa la
propietat privada, però corregida per l'ús comú de certs serveis. Classifica els sistemes de
govern en correctes i desviats. Els primers són: monarquia, aristocràcia i democràcia. Les
formes desviades són: tirania, oligarquia i timocràcia.