1. El relleu peninsular s'estructura envoltant la Meseta (zona de terres altes, entre els 600 i 800 metres d’altitud). La Meseta està dividida en dos sectors pel Sistema Central: Submeseta Nord i Submeseta Sud. Aquest darrer sector està lleugerament accidentat pels Monts de Toledo. La Meseta està circumdada per vores muntanyoses (Massís Galaic; Serralada Cantàbrica, Sistema Ibèric i Serra Morena) i per dues depressions exteriors (la de l’Ebre i la del Guadalquivir), tancades aquestes per cadenes muntanyoses perifèriques (Pirineus, Serralada Costero-Catalana i Serralades Bètiques). 2on de Batxillerat. Geografia . IES Antoni Llidó. Xàbia. Professora: Vicenta Maria Ros LES GRANS UNITATS DEL RELLEU PENINSULAR

2. És la unitat fonamental del relleu peninsular. És una plana elevada, antiga resta del Massís Hespèric, sorgit en l'orogènesi herciniana del paleozoic. Fou arrasat per la erosió i convertit en sòcol. Durant el terciari fou fracturat i deformat per l'orogènia alpina, de forma que es poden diferenciar tres unitats: l’antic sòcol paleozoic, les serres interiors i les conques sedimentàries interiors. LA MESETA

3. Aflora a les peniplanures zamoranosalmantina i extremenya , on l’erosió ha eliminat els materials terciaris que cobrien el sòcol i ha deixat al descobert els materials originaris (granit pissarra i quarsita) Relleu format per peneplans accidentats per monts illa o relleus residuals que queden sobre la peniplanura degut a l’erosió diferencial. Els rius han excavat profundes gorgues (anomenades arribes o tajos) en encaixar-se sobre els materials duro. L’antic sòcol paleozoic

4. Origen : es van formar en l’era terciària, amb l'orogènia alpina, com a conseqüència de l’alçament d’alguns dels blocs del sòcol de la Meseta . Materials: són iguales que els de la peniplanura (granit, pissarra i gneis) i els cims són suaus i aplanats ja que no són més que superfícies erosionades i elevades. Serres: El Sistema Central: és més alt i divideix la Meseta en dues meitats: submeseta nord i submeseta sud. Les serres més destacades són : Somosierra, Guadarrama, Gredos, Peña de Francia i Gata. Monts de Toledo: de menor altura divideix en dos a la submeseta sud, separant la conca del Tajo de la del Guadiana. La serra més important és la de Guadalupe. Les serres interiors de la Meseta

5. Origen: es van formar en l’era terciària quan l’orogènesi alpina va provocar falles i l'enfonsament d’alguns blocs del sòcol de la Meseta. Al principi constituïren llacs que després es van reblir amb materials sedimentaris del terciari. Així, horitzontalment, en la part inferior es dipositaren materials blans (argiles, arenes margues, guixos), i durs en la part superior (calcàries lacustres). Relleu: quan durant el quaternari els va afectar l’erosió el resultat va ser un paisatge tabular de “páramos, campiñas i cuestas”. La conca de la Meseta septentrional és més alta i uniforme que la de la Meseta meridional. La primera està tancada per muntanyes amb una única conca hidrogràfica (Duero). La segona s’obri a l’oceà Atlàntic i esta dividida pels Monts de Toledo amb dues conques hidrogràfiques (Tajo i Guadiana). Calcària (material dur ) Arenas, argiles, guixos i margues (material tou) Les conques sedimentàries interiors

6. Campiña de Tierra de Campos en la cuenca del Duero Si l’estrat superior és de calcària, l’aigua d'escolament (aigües de pluja) anirà erosionant les zones més baixes . La zona cada vegada anirà aprofundint més fins deixar aïllada la part més alta (el sòl primitiu). Això és un páramo. La coberta calcària protegeix els estrats inferiors. Páramo de Sória

7. Són serralades que es van formar durant l’era terciària per l’alçament de blocs de la Meseta o pel plegament dels materials dipositats pel mar durant el mesozoic (era secundària) a les vores de la Meseta (a causa de les transgressions marines). Són el Massís Galaicolleonés, la Serralada Cantàbrica, el Sistema Ibèric i Serra Morena. Les vores muntanyoses de la Meseta

8. Es tracta de l’angle nord-oest del sòcol de la Meseta. Durant l'orogènesi alpina es va fracturar i s’elevà. Està format per materials paleozoics, i presenta muntanyes arrodonides de poca altura, tallades per moltes falles. Les serres més destacades són Segundera, Cabrera i la Serra d’Os Ancares. El massís galaiclleonés

9. Té dos sectors diferenciats: L’ oest , el Massís Asturià, és de materials paleozoics que formaven part del sòcol de la Meseta i es va alçar en l'orogènesi alpina. A la part ocidental la duresa dels materials (pissarres i quarsites) han donat lloc a un relleu apalatxià. A l’extrem oriental hi ha un aflorament de clacaries primàries, que formen els Picos de Europa, on estan les majors altures de la Serralada (Torre de Cerredo, Peña Vieja i Naranjo de Bulnes) L’ est (Muntanya Cantàbrica) és de materials mesozoics calcaris, dipositats pel mar a la vora de la Meseta i després plegats durant l'orogènia alpina. La serralada Cantàbrica

10. Es tracta d’una serralada intermèdia formada per materials mesozoics dipositats pel mar a la vora oriental del sòcol de la Meseta i que es van plegar en l'orogènesi alpina. Els materials principals són calcaris encara que en hi ha de paleozoics en alguns sectors on la cobertura de material del secundari era poc espessa i va aflorar el sòcol. Distingim dos sectors: El terç nord , de direcció NO-SE, presenta les majors altures de la serralada (Picos de Urbión, 2235m) Des del sud-est de Soria, el Sistema Ibèric es bifurca en dues branques: la interior o castellana (Serra d’Albarracin, paleozoica i Serranía de Conca, calcaria) y l’ exterior o aragonesa (Serras de Javalambre i Gúdar, de materials calcari). Ambdues estan separades per una fossa tectònica (la fossa de Calatayud), que es va reblir amb materials cenozoics. La serralada Ibèrica

11. Picos de Urbión Serra de Javalambre Ciudad Encantada de Cuenca

12. - No es pròpiament una serralada, sinó un esglaó brusc entre la Meseta i la Vall del Guadalquivir. - S’ha interpretat com una gegantina falla, però sembla que es tracte d’una gran flexió fracturada per molts punts, que es produiria per l’empenta des del sud en alçar-se les Serralades Bètiques. - El rocam és paleozoic, de color fosc, que amb la vegetació, també fosca (xara) li dóna el nom a la Serra. - Les serres més destacades són: Madrona, Pedroches i Aracena. Sierra Morena

13. El riu Despeñaperros ha excavat un congost amb desnivells de més de 600 m. d'alçada que serveix de pas natural de les comunicacions entre la submeseta Sud i la vall del Guadalquivir Serra Morena des de la submeseta sud

14. Es tracta de les depressions de l’Ebro i del Guadalquivir . Ambdues eren fosses prealpines, que després de l'orogènesi terciària quedaren entre les serralades alpines i els massissos antics com braços de mar que entren en el continent. Durant el Cenozoic i el Quaternari es van reblir i ara presenten relleus horitzontals. Depressió de l’Ebre Depressió del Guadalquivir LES DEPRESSIONS EXTERIORS DE LA MESETA

15. És paral·lela als Pirineus i es troba tancada per aquests, el sistema Ibèric i la serralada Costero-Catalana. La depressió va estar ocupada pel mar, amb el temps es va tancar i es va transformar en un llac fins que a finals de l’era terciària el cabal del riu Ebre es va obrir pas a la mar a través de la serralada Litoral Catalana. Té depòsits marins i continentals, gruixuts als les vores muntanyoses (conglomerats) i més fins al centre (gresos, margues, guixos, calcàries i sals). Depressió de l’Ebre

16. La diferent duresa dels materials i el clima àrid, han donat lloc a diverses formes de relleus: Els Samontans o Peus de mont pirinencs i ibèrics són terres planes encara que lleugerament inclinades. Presenten materials gruixuts i durs. L’erosió dóna lloc a la formació de Mallos (torrasses rocoses individualitzades per l’erosió amb el materials durs) i foies (depressions erosives sobre materials tous) que poden ser xicotetes (formen llacunes) o grans (Osca, Barbastre) Al centre de la depressió els estrats són horitzontals i alternen calcaries dures i argiles, margues e guixos tous, com a resultat donen un relleu de taules o planes (si conserven les calcaries) o badlands , on l’aridesa és gran.

17. Delta de l’Ebre

18. Mallos de Riglos Monegros Ebre per Navarra Ebre per Miravet

19. Paral·lela a les serralades Bètiques, va estar primer obert al mar, després es va convertir en un llac litoral o albufera i més tard per rebliment, en maresmes pantanoses. Predominen els materials argilosos que donen lloc a “campiñas” suaument ondulades. Quan sorgeixen mantells de calcaria es formen taules i tossals testimoni. Depressió del Guadalquivir

20. Maresmes del Guadalquivir, restes de l’antic mar que entrava per la depressió del Guadalquivir. Campiñas

21. Es tracta de les serralades que es van formar durant l'orogènesi alpina, en el terciari, al plegar-se els materials dipositats en les fosses oceàniques bètiques i pirenaiques. Són: Muntanyes Basques Pirineus Serralada Litoral Catalana Serralades Bètiques SERRALADES EXTERIORS DE LA MESETA

22. El s Pirineus presenten una estructura complexa: - La zona axial és de rocam paleozoic, ja que correspon a l’antic massís hercinià d’Aquitània, rejovenit en l'orogènesi alpina. És la zona més alta i de relleu més abrupte (Montes Malditos amb l’Aneto i Monte Perdido). Els Pirineus

23. - Els prepirineus , al sud de la zona axial, són de materials mesozoics calcaris, dipositats en la fossa pirenaica i alçats en l'orogènesi alpina. Són menys alts, de formes més suaus i s’estructuren en dues alineacions paral·leles a la zona axial: les serres interiors, pegades al Pirineu hercinià, i les serres exteriors, paral·leles a les anteriors pel sud. - La depressió mitjana és una llarga i estreta depressió margosa que separa les serres interiors i les exteriors prepirinenques.

24. - Els Monts Bascos. Majoritàriament són una prolongació dels Pirineus. Per tant són de rocam calcari, escassa altura i formes suaus. Les majors altures són Aralar i Peña Gorbea. Les Muntanyes Basques

25. És una transformació de la zona oriental dels Pirineus. Està separada d’aquests per falles que han donat lloc a una regió volcànica on encara son visibles més de quaranta cons (Comarca d’Olot). La meitat nord de la serralada està formada per materials paleozoics, restes del vell massís hercinià Catalanobalear. La meitat sud està constituïda per terrenys calcaris secundaris plegats en l'orogènesi alpina. Cons volcànics a Olot La serralada Litoral Catalana

26. La serralada està dividida en dues alineacions, una paral·lela a la costa d'escassa altura, serralada litoral (Alts del Garraf) i altra interior més alta, serralada prelitoral , (Montseny i Montserrat), separades ambdues per una depressió longitudinal reblida de materials cenozoics i quaternaris. Alts del Garraf Montserrat

27. Presenten una gran complexitat geològica i les majors altures de la Península. El seu plegament va originar dos granes conjunts: la serralada Penibètica i la Subbètica amb una depressió intermèdia. La Serralada Penibètica voreja la costa. Formada per materials paleozoics que pertanyien a l’antic massís hercinià Bèticorifeny, que fou elevat durant l'orogènia alpina. El cims més alts es troben en serra Nevada (Mulhacen i Veleta). Sierra Nevada Les serralades Bètiques

28. La serralada Subbètica, es va formar en l’era terciària; està a l’interior i presenta materials dipositats en la fossa bètica durant el mesozoic. Alternativament hi ha estrats durs (calcaries) i tous (margues), per la qual cosa en plegar-se (apropament de la placa tectònica africana amb la ibèrica) van originar mantells de plegament i encavalcaments (els materials es desplaçaren a gran distància del seu lloc d’origen). Serres més destacades Grazalema, Ubrique i Cazorla. Sierra de Cazorla

29. Entre ambdues hi ha la depressió intrabètica, que es troba fragmentada en varies depressions xicotetes (foies de Ronda, Antequera, Guadix, Baza), reblides amb materials terciaris, que han donat lloc a un paisatge de badlands degut a l’aridesa del clima. Hoya de Baza