Relat de vida

1. Relat de
vida virtual
L'EXPERIÈNCIA DEL MARTÍ
L A U R A • A I N O A
D A V I D • M A R I A • A R I A D N A

2. Què em passa?
Em dic Martí i tinc 14 anys. Aquest no ha
sigut sempre el meu nom, al principi em
deia Gal·la, em resulta difícil començar a
escriure aquest diari, suposo que fer
públics els sentiments sempre resulta
feixuc i més si un no se sent correspost
amb el cos que va néixer.
M'agrada pensar que hi ha persones que
naixem papallones i necessitem renéixer
per convertir-nos en qui realment som.
Ser transsexual no és una opció, no
t'aixeques un dia pensant que t'agradaria
ser d'un altre sexe, senzillament és un
sentiment i una realitat que es du a dins

3. Què em passa?
des del naixement. Al principi, quan
començava a tenir pensaments com
“aquest cos no és el que em pertoca, em
sento estrany dins meu” creia que eren
pensaments que ben aviat oblidaria, que
serien periòdics o que formarien part del
meu univers de beneiteries mentals.
Seguidament vaig començar a cercar
informació a través de Google i de
diferents pàgines web d’associacions de
transsexuals que em van ajudar força i
també vaig tenir el suport de diversos
Youtubers que explicaven les seves
pròpies històries i em van fer sentir molt

4. Què em passa?
identificat, com ara Spanish Queens. Des
de ben petit, recordo que la meva mare em
posava vestits de diferents colors que jo
odiava amb totes les meves forces i
sabatetes de xarol que em premiem i em
feien perdre les ganes de sortir al carrer.
Jo era una nena que volia anar vestida
amb uns texans i una samarreta dels
colors més foscos possibles o, en algunes
ocasions, també m’agradava anar en
xandall, ja que era la roba més còmoda
amb la que podia jugar perfectament a
futbol durant l’hora de l’esbarjo o en les
estones amb els amics i amigues de la

5. Què em passa?
sortida de l'escola. També recordo que
sempre quan jugava amb els meus amics
a “pares i a mares” feia de pare, i el que
pot resultar una ximpleria en un infant
que s'identifica amb el seu cos, per mi era
un indici de com realment em sentia.
En un principi em resultava molt difícil
acceptar aquesta condició, però forma
part del que ets, ho vius minut a minut,
és quelcom que respires, sents, vius,
estimes i de vegades odies, tot sota la
premissa de què ningú se n'adoni. Però en
algun moment has de dir el que sents als
que més estimes, recordo que quan em

6. Què em passa?
demanaven que volia ser de gran, jo
sempre pensava vull ser un noi!
El dia va arribar i plantejar el que sentia
a la meva família va ser més fàcil del que
em pesava. Ells com a mare i pare eren
conscients que em sentia més a gust sent
un noi, i l'únic que els importava era la
meva felicitat, sé que he tingut sort, no
totes les famílies responen de la mateixa
manera quan un fill els posa sobre la
taula la seva transsexualitat, i els
restaré sempre agraït per tota l'ajuda
que em van brindar des del principi.

7. Què em passa?
Fa poc més de cinc mesos he començat a
anar al psicòleg, m'ha ajudat moltíssim a
resoldre les pors que tenia i les
inseguretats. Des d'aquí m'agradaria
encoratjar-vos a què valoreu la
possibilitat d'anar, són de gran ajuda
quan un se sent perdut.
El meu psicòleg és com un amic, al qual li
puc explicar tots els meus pensaments
sense por al “què pensarà de mi?” o “si li
dic això, ja no voldrà ser amic meu?”
perquè sé que el que vol davant de tot és
ajudar-me i lluitar amb mi contra els
meus mals pensaments i la meva falta de

8. Què em passa?
confiança perquè pugui ser una persona
“normal” i viure la meva vida el més feliç
possible juntament amb la gent que
m’envolta.
A la vegada que ho vaig comunicar als
meus pares, també ho vaig explicar als
meus amics de tota la vida. El pànic a
com s’ho prendrien i la por a perdre’ls
era tan gran que vaig estar pensant dies i
dies per trobar les paraules exactes que
no sobtessin ni afectessin tant als meus
companys de vida i, finalment, em vaig
decidir a fer brotar cap a ells els meus
pensaments i sentiments.

9. Què em passa?
Des del primer moment em van reconèixer
que ja s’ho pensaven des de feia molt
temps per la meva manera de comportar-
me i alguns comentaris que ja havia fet i
ho van entendre i acceptar a la perfecció.
Avui en dia em fan costat i m’admiren com
els que més perquè pensen que una cosa
que mereix un reconeixement, ja que no
tothom seria capaç d’expressar el que
sent i conviure amb aquesta por de no
ser acceptat pels altres.
Com és normal, al principi els costava una
mica parlar “d’ell” a l’hora de referir-se a
mi en comptes de parlar “d’ella” com havia

10. Què em passa?
sigut fins llavors; però jo ho entenia i a
poc a poc han anat acostumant-se a
parlar-me com jo ho prefereixo.
Actualment, compto amb la gran ajuda
dels meus pares, i també participo
activament en un grup de transsexuals
joves de la meva ciutat en la qual ens
ajudem mútuament a afrontar totes les
pors i les incomoditats que ens comporta
sentir-nos d’aquesta manera. Amb l’ajuda
dels meus amics i amigues que se senten
como jo, puc afrontar amb més iniciativa i
comoditat totes aquelles situacions que
em fan sentir inferior a la resta per la

11. Què em passa?
meva condició.
El fet que més em molesta avui dia és
que he d’esperar dos anys per poder
canviar-me el nom legalment i,
efectivament, en tots els papers i
documents oficials hi surt amb el nom
que tenia abans de fer el canvi de gènere.
Això em fa sentir decepció i impotencia,
ja que encara no puc iniciar el canvi que
tant anhelo a la meva vida, el meu canvi.