El perill principal per a aquests animals, però, mai han estat els ànecs de Jamaica. L’ocupació humana, quan no la destrucció, de la xarxa d’aiguamolls que conformen els seus hàbitats i, de nou, la caça, els portaren a fregar la desaparició: el 1977 hi havia poc més de 20 individus a la península Ibèrica. La seua protecció i els programes de recuperació, però, permeteren arribar al pic històric de recuperació a l’any 2000, amb prop de 4.500. BirdLife International estimà la seua població mundial actual entre el 2.500 i els 10.000 individus. Millor encara és la forma que tenen els de Jamaica d’”exterminar” els capblancs. No els ataquen ni s’apropien del menjar o del territori. S’integren sense cap problema al si dels grups que es formen a les llacunes, i només són diferenciables perquè no tenen la característica blancor al cap que dóna nom a l’espècie local. L’únic problema està en la “hibridació espontània”: la convivència entre uns individus i altres és tan perfecta que acaben aparellant-se...

1. de1 4
Què significa “invasió” i “extinció”?
Jesús Frare.
Escoltant una conferència de Catia Faria a Saragossa , m’assabente del cas de cas de l’ànec de1
Jamaica (Oxyura jamaicensis) i l’ànec capblanc (Oxyura leucocephala). Ella l’aporta com un
terrible exemple de la lògica especista que guia el conservacionisme i, més concretament, els
models de “gestió d’espècies invasores”. Aquests pilars de l’ecologisme també representen la
seua incompatibilitat amb la lluita antiespecista.
L’ànec de Jamaica és una espècie nord-americana i, per suposat, no és “invasora”. Es podria
trobar sentit a aquest terme davant d’expansions poblacionals naturals, que no representen més
que una una ínfima part entre tots els casos que es qualifiquen així. Com pràcticament sempre,
l’única culpable de la presència de l’ànec de Jamaica a Europa és l’espècie humana. I, com
tantes i tantes vegades, el motiu ha estat la seua utilització per a la caça.
La introduïren a vedats del Regne Unit als anys 1930 . S’estima que fou a partir de la dècada2
següent quan s’escaparen els primers exemplars, i segurament altres foren directament alliberats
o abandonats a la seua sort. Així començaren una expansió silenciosa fins el 1960, any de la
primera cita de cria en estat salvatge de l’ànec de Jamaica per la zona del riu Avon. L’any 2000,
la població s’estimava en 5.000 exemplars hivernants a la Gran Bretanya, dimensions que ja ens
indiquen que no parlem de conills europeus cobrint el terra d’Austràlia.
Catia Faria, Feminisme i antiespecisme. Allò personal és polític. Més enllà de l’espècie humana. Centre Social1
Llibreria La Pantera Rossa, Saragossa, 09/02/2017. Curs d’educació des del respecte als animals, cinquena edició,
febrer de 2017. Organitza: Aula Animal, CGT Ensenyament Aragó i IES Miguel Catalán (Saragossa). https://
www.youtube.com/watch?v=FVMqPu1T-Dc&t=2833s
Govern d’Espanya, Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, CATÁLOGO ESPAÑOL DE ESPECIES2
EXÓTICAS INVASORAS. OXYJAM/EEI/AV009. Oxyura jamaicensis (Gmelin, 1789). Data de modificació de la memòria:
setembre 2013. http://www.mapama.gob.es/es/biodiversidad/temas/conservacion-de-especies/
oxyura_jamaicensis_2013_tcm7-307099.pdf

2. de2 4
També s’estengueren a altres illes i al continent europeu. Durant l’estació reproductora, s’han
documentat a molts territoris europeus, d’Islàndia fins a Espanya, i saltant el Mediterrani cap al
Marroc i Tunísia, per una banda, o Turquia i Israel per l’altra. La primera vegada que es
documentà la seua presència a la Península Ibèrica fou el 1983, al delta de l’Ebre, i han estat
vistos després en molts altres territoris.
Segons ens expliquen, representen una greu amenaça per a l’ànec capblanc, una espècie
autòctona que figura a la Llista Vermella de la Unió Internacional per a la Conservació de la
Natura (UICN) amb la categoria EN (en perill). Actualment desapareguda de territoris europeus on
ha habitat, la península Ibèrica ha esdevingut el seu l’últim racó de cria.
El perill principal per a aquests animals, però, mai han estat els ànecs de Jamaica. L’ocupació
humana, quan no la destrucció, de la xarxa d’aiguamolls que conformen els seus hàbitats i, de
nou, la caça , els portaren a fregar la desaparició: el 1977 hi havia poc més de 20 individus a la3
península Ibèrica. La seua protecció i els programes de recuperació, però, permeteren arribar al
pic històric de recuperació a l’any 2000, amb prop de 4.500 . BirdLife International estimà la seua4
població mundial actual entre el 2.500 i els 10.000 individus .
5
Millor encara és la forma que tenen els de Jamaica d’”exterminar” els capblancs. No els ataquen
ni s’apropien del menjar o del territori. S’integren sense cap problema al si dels grups que es
formen a les llacunes, i només són diferenciables perquè no tenen la característica blancor al cap
que dóna nom a l’espècie local. L’únic problema està en la “hibridació espontània”: la
convivència entre uns individus i altres és tan perfecta que acaben aparellant-se.
Segons SEO Birdlife, els mascles de Jamaica són més “agressius en el festeig que l’espècie
autòctona, desplacen els mascles i els impedeixen reproduir-se”.
Pel que sembla, les femelles també podrien aportar alguna cosa
així com una “genètica dominant”. El 1991 s’identificaren els
primers individus híbrids, que també tenen capacitat
reproductora, a la península Ibèrica. Malgrat que mai s’han
registrat més de 40 d’aquests híbrids en un any, això és
intolerable segons l’argumentari conservacionista.
Els individus causants d’aquest cruising són més febles que el
totpoderós món de la caça, responsable únic de la introducció
dels uns i principal del perill d’extinció dels altres. També són
molt més febles que els interessos econòmics especulatius que
destrueixen els espais naturals. Se’ls ha d’eliminar en defensa
d’una suposada diversitat genètica que no és tal, perquè
l’autèntica diversitat es manifesta en la hibridació. Del que parlen
és d’un “component fonamental de la biodiversitat, de la riquesa
de les espècies i dels ecosistemes”, reconegut per convenis
internacionals com el de la Diversitat Biològica . Aquesta6
diversitat esdevé un conjunt format per multituds de
compartiments estancs artificials, una “col·lecció de diferències”
que s’ha de preservar fins i tot impedint les hibridacions
espontànies.
La forma de fer-ho sempre és amb allò que anomenen “gestió”, que consisteix en matar i matar.
Sembla que és fàcil capturar les femelles d’ànec de Jamaica amb trampes als nius, però el més
Seo BirdLife, redacció, 17/12/2015, Reunión de expertos para la gestión de la malvasía canela en Europa, http://3
www.seo.org/2015/12/17/reunion-de-expertos-para-la-gestion-de-la-malvasia-canela-en-europa/
Europa Press, redacció, 04/04/2015, Vuelve a avistarse tras tres años a la especie invasora de malvasía canela, http://4
www.europapress.es/andalucia/noticia-vuelve-avistarse-tres-anos-especie-invasora-malvasia-
canela-20150404114343.html
Quercus, Violeta Muñoz, Juan José Negro, Andy Green, 22/10/2014, Malvasía canela, un invasor al que temer y5
contener, http://www.revistaquercus.es/noticia/2380/articulos-de-fondo/malvasia-canela-un-invasor-al-que-temer-y-
contener.html
Consell General del Principat d’Andorra, Conveni sobre la diversitat biològica, fet a Rio de Janeiro el 5 de juny del6
1992, http://www.consellgeneral.ad/ca/arxiu/arxiu-de-lleis-i-textos-aprovats-en-legislatures-anteriors/vi-
legislatura-2011-2015/copy_of_tractats-i-acords-internacionals-aprovats/conveni-sobre-la-diversitat-biologica-fet-a-
rio-de-janeiro-el-5-de-juny-del-1992
Cens d’ànecs capblancs
(Oxyura leucocephala)
a l’estat espanyol
Any Cens
1977
Mínim històric
22
2000
Màxima recuperació
4.486
2011 1.960
2012 2.081
2013 2.175
2014 1.724

3. de3 4
efectiu és matar a tirs cada individu que es puga localitzar. Les omnipresents relacions entre
conservacionisme i caça fan molt que pensar. Sembla incomprensible, perquè la caça és primera
causa d’un interminable nombre de problemes, però, curiosament, el conservacionisme no d’eixa
d’acudir a les mans expertes en matar dels caçadors.
Els grans programes europeus d’eradicació, com el LIFE+, han portat a l’eliminació de la major
part dels 4.400 exemplars censats al Regne Unit el 2005 (s’han reduït fins a menys de 100). Els
plans d’acció per a l’eradicació de l’ànec de Jamaica, a l’empara del conveni de Berna , tenen7
l’objectiu posat en els estats que no tenen una actuació tan decidida com la del Regne Unit o
Espanya, i que poden tirar per terra tots aquests esforços.
EUR-LEX, Conveni de Berna (versió en castellà), http://eur-lex.europa.eu/legal-content/ES/TXT/HTML/?7
uri=LEGISSUM:l28050&from=ES

4. de4 4
Les actuacions a l’estat espanyol, amb equips formats per persones expertes en identificar ànecs
de Jamaica i “tiradores d’elit”, han perseguit aquests pobres individus per tot arreu amb el suport
de nombroses estacions de seguiment i observació, des del Cantàbric fins al sud. El seu balanç,
però, no és tan espectacular: entre 1984 i 2011, acumularen 186 ànecs de Jamaica i 69 híbrids
abatuts. Des d’eixe moment, no es tornà a detectar altre nou exemplar fins a 2014.
Mentre es mataven ànecs de Jamaica, la situació de l’espècie local continuava sent delicada.
Després del màxim històric de recuperació a l’any 2000, durant l’última fase de la bombolla
immobiliària i dels seus nous rics amb escopeta, es tornà a perdre la meitat de la població. A
més, el 2014 es registrà un nou descens dràstic, sense que hi hagueren ànecs de Jamaica a la
vista.
La meua primera conclusió és que el conservacionisme ens enganya amb els conceptes. Per a
generar l’alarma, ens parla de falses invasions a mans d’uns pocs individus, víctimes
propiciatòries per a la “maquinària conservacionista” que s’alimenta de programes europeus,
plans de seguiment, estudis, publicacions… Va sempre de la mà de la caça, perquè és millor
unir-se a aquest poderós enemic de la conservació que enfrontar-se a ell. Qui sap si perquè els
que signen els convenis internacionals i els xecs, sobre tot a les Espanyes plenes de cortijos i
vedats, són caçadors.
Ens parlen d’extincions que no en són. No hi ha ni atacs, ni matances, ni predacions causades
pels individus invasors. Els “envaïts” continuen tenint el mateix accés de sempre als recursos: no
són expulsats dels aiguamolls on viuen i s’alimenten fins a gèlides muntanyes, àrids deserts o
zones urbanes. L’únic problema és que la seua genètica es podria diluir lentament amb les
hibridacions que, per altra banda, la conservarien, com la genètica dels Homo sapiens actuals
conserva la dels neanderthalensis.
Fins i tot, el conservacionisme comença a utilitzar les manipuladores afirmacions
desconnectades, característiques de l’explotació animal. Per a vendre’ns les bondats de la
genètica de la conservació ens diuen que “ha avançat veloçment, gràcies a noves tècniques
analítiques que permeten utilitzar mostres molt xicotetes de teixit i, per tant, no requerixen el
sacrifici d’animals objecte d’estudi”. Aquesta és, però, la rama de la ciència amb la qual
determinen quins individus han de patir eixa “gestió” amb trampes per a femelles i tiradors d’elit.
La propera vegada que em grinyolen els arguments antiespecistes partidaris de la intervenció en
la natura, pensaré en aquestes intervencions especistes reals i sistemàtiques, acomodades a
diversos interessos contraris als dels individus que suposadament protegeixen. Per suposat,
com diu Catia Faria, tot plegat marca una enorme distància entre els plantejaments antiespecistes
i els ecologistes.