1. Maria Sánchez García
1
Pa amb xocolata
Propera parada: Canet de Mar.
El cor se’m dispara, fora de control. Vols fer el favor de tranquil·litzar-te, no és per
tant. Alço el rostre i inspiro amb força. Tot anirà bé. Una gota de covardia regalima
per la meva templa esquerra. Miro per la finestra. Però, i si no? I si ni tan sols se’n
recorda de mi? Em remoc en el seient. No hauria de ser aquí, no penso baixar. El
tren comença a disminuir la velocitat. Amago la cara entre les mans. S’atura. Em
mossego el llavi inferior quan les portes s’obren lentament, com si m’estiguessin fent
burla. Romanc quieta uns instants, uns instants que se’m fan eterns. Respiro fons,
m’aixeco i creuo la sortida amb decisió. Tinc un deute amb ell.
Ja fora de l’estació contemplo el meu voltant. Vaja, com ha canviat tot. Bé, no em
sorprèn. Fa ja vint anys que vaig trepitjar aquest sol per última vegada. No sé per on
començar la cerca, però està clar que aquí dreta no aconseguiré res. Creuo el pas
de vianants i, per fi, inicio l’aventura. Pujo pel carrer Verge de la Mercè i tombo cap
a Caldeta, tot desembocant a... Mare meva! Això és la Riera Sant Domènech? No
m’ho puc creure. On estan els desnivells, la sorra i els cotxes? Deixo enrere Casa
Roure, tant imponent i majestuosa com sempre; l’Ateneu, que ara sembla ser la
biblioteca, arribo als Quatre Cantons. Tot és tan diferent. Tot està tan ben asfaltat! A
mà dreta tinc el carrer Ample i just en front La Casa Museu Domènech i Montaner,
elegant i bonica. Segueixo Riera Buscarons amunt, necessito veure casa meva. He
deixat passar massa temps. Recordo al pare quan li explicava a la gent que vivíem
al mateix rovell de l’ou. A la mare sempre li va fer gràcia viure al carrer Saüc. Era tan
supersticiosa... Recordo l’alegria d’aquell dia que va descobrir que el saüc es
relacionava amb la bona salut. El pare, en canvi, sempre va preferir anomenar-lo pel
seu altre nom: el carrer dels gats. De petita no entenia el perquè, què innocent era
llavors. Se’l coneixia així per la quantitat de tavernes que hi contenia i per com sortia
la gent d’elles... Pel que veig, el pas del temps se les ha endut totes. M’aturo d’avant
de la que fou la meva façana. Els records s’amunteguen darrere els meus ulls. L’arc
de pedra que corona l’entrada segueix exactament igual, però tot està massa tancat,
descuidat i obscur, la casa sembla morta. Ai, mare, si veiessis el balcó sense les
teves macetes... Estarà igual que quan la vam deixar? Hauran tapiat la finestra que
donava als jardins on ens vam conèixer? Ho recordo perfectament. Què tindríem? 7
anys?
Em veig asseguda al banc de pedra, sola, com de costum. Els peus em pengen,
sense arribar a tocar el terra. Clavo una bona queixalada al meu berenar mentre
penso el que hem fet avui a classe.
- Què menges?
2. Maria Sánchez García
2
De l’ensurt gairebé caic del banc. Quanta estona porta assegut al meu costat? En
girar el cap el primer que em trobo son uns ulls verds maragda, grans, profunds,
innocents i tendres.
- Mmm... Doncs... – em costa trobar les paraules -. Pa amb xocolata.
- Que bo, no?
- Sí.
Em sembla que és el primer cop que veig a aquest nen, deu tenir la meva edat. Té
els cabells negres. És prim i més o menys és d’alt com jo.
- Em dic Marc – anuncia esbossant un petit somriure-. Com et dius tu?
- Alba.
- Què maco – diu i veig com mira de reüll la xocolata.
- Vols una mica? – pregunto.
Necessito les dues mans per partir-la per la meitat. El seu rostre s’il·lumina i em
dona les gràcies alegre.
- M’encanta la xocolata. Encara que la mare mai me’n dóna...– comenta amb
veu trista.
- I el teu pare?
Es queda callat. Abaixa la mirada.
- Tampoc – diu finalment.
Mai vaig saber per què vas triar asseure’t al meu costat i no amb algú altre, mai
ningú ho feia. El que sí sé és que a partir d’aquell dia sempre vaig portar una ració
doble de pa amb xocolata.
En tornar a la realitat me n’adono que ja estic caminant cap allà. En arribar, em cau
l’anima als peus. Plaça Universitat? Vaja, no m’esperava que hagués canviat tan
radicalment. No queda ni un arbre del nostre jardí. A mida que passejo, més me
n’adono del que et trobo a faltar. Cada racó em recorda a tu, a nosaltres. A dos nens
petits que ningú entenia, però que ho eren tot l’un per l’altre.
Pujo per la Riera Gavarra. Pujo i pujo. Deixo enrere Villa Soledad, diverses
cafeteries i una vaca pujada dalt unes maquines de llet, la qual puc assegurar que
no hi era fa vint anys. Finalment, arribo a Vil·la Flora, després de comprovar que ara
tenim institut de secundària. Continuo en la mateixa direcció i em quedo de pedra.
Blocs i blocs de pisos i comunitats han aparegut del no res. El que ara sembla ser la
Via Canetum, abans eren camps, eren terres i cultius. A la part dreta ja no hi queda
cap, tampoc la vinya de l’avi. Quants bons moments vam viure allà...
A mida que passaven els anys anàvem agafant-nos més i més confiança. Totes les
tardes ens trobàvem i ens perdíem pels carrers de Canet. Cantàvem, jugàvem a
nines, a la xarranca o fins i tot havíem ballat alguna vegada. La majoria dels cops
3. Maria Sánchez García
3
acabàvem al celler de l’avi, amagats entre una pila de caixes velles, el nostre refugi
secret, la fortalesa que ens protegia d’una societat cruel, sense pietat ni compassió,
en la que no estava permès ser una mica més sensible o diferent a la resta, en la
que no s’acceptava trencar els esquemes imposats o captar la vida d’una forma no
contemplada per la majoria. Va ser així com, poc a poc, et vas anar convertint en la
peça central del meu trencaclosques, en la meva força i el meu escut.
Em pregunto si te’n recordaràs. Potser feia ja 7 o 8 anys que compartíem pa amb
xocolata. Estava preocupada perquè no apareixies. Vaig esperar-te, i en veure que
no arribaves vaig sortir a buscar-te. Vaig recórrer cada avinguda, cada plaça. Però
res, no hi havia rastre de tu enlloc. Al vespre, ja sense esperances, vaig anar a parar
a la vinya. Sense cap ànim vaig baixar les escales i en encendre la desgastada
bombeta, allà estaves, al nostre amagatall. Arraconat contra una paret, assegut a
terra amb la cara enterrada entre les cames, immòbil. Vaig córrer cap a tu plena
d’alegria. T’havia trobat! Quan vas aixecar el rostre se’m va glaçar la sang. Què
t’havien fet? Els ulls et brillaven plens de còlera i rancúnia, emmarcats per blaus i
ferides. Qui? Qui podia haver fet una cosa així? Em vaig agenollar al teu davant i et
vaig netejar la sang que brotava del teu llavi.
- El meu pare... – vas dir amb un fil de veu –. Mai ho entendrà.
Les teves llàgrimes em van travessar com metralla i et vaig abraçar amb totes les
meves forces.
Al poc temps els nostres camins es van separar. Van traslladar al pare a França i
tota la família vam haver de deixar Canet i marxar cap allà. Aquell dia no només vaig
perdre el meu millor amic, també em van arrencar una part de mi.
M’eixugo els ulls i em guardo el mocador a la butxaca. Com segueixi revivint
aquestes memòries amb tanta intensitat el tornaré a necessitar. On pots estar? I si
ja no vius aquí? Però, ja que estic aquí... Inicio de nou la travessia. Ronda Sant
Jordi, Ronda Dr. Anglès, Plaça Pau Casals. Guaita, han canviat la placa! Ronda Dr.
Marià Serra, carrer Carles Carqués Martí i, per fi, el Santuari de la Misericòrdia. No
podia marxar sense visitar l’escola, ni tampoc l’església. La mare sempre entrava a
encendre una espelma. Hi havia dies que la posava per l’àvia, altres pel meu germà
o inclús per mi. Encara que jo no sóc massa creient, em sembla just entrar i
encendre una per ella. Empenyo el pesat porticó de fusta i m’endinso a l’interior. La
llum que entra pels vitralls de colors comença a ser escassa. El capellà no es
molesta en girar-se quan escolta les meves passes. Agafo una de les espelmes i la
col·loco en el lloc que més m’agrada. Te’n recordes, mare? Sempre em deixaves
decidir on la posaríem. Vaja, es veu que ha baixat la fe, ni una espelma encesa.
Busco algun llumí, però no tinc èxit.
- Permeti’m – diu passant- me una caixa de mistos.
- Gràcies – responc agafant-ne un.
4. Maria Sánchez García
4
Se’m talla la respiració quan, en aixecar la mirada, el primer que em trobo són
aquells ulls verds maragda, grans, profunds, innocents i tendres que quan es creuen
amb els meus s’obren com taronges. Tu també m’has reconegut.
- De... De res – dius girant cua.
Desapareixes per una petita porta del fons de l’església. És clar, m´ho hauria
d’haver imaginat. Sí no vas poder amb ell, si no vas trobar el valor per enfrontar-t’hi,
no et quedava cap altra opció. L’uniforme militar, el mateix que van lluir el teu avui i
el teu pare, no podia amagar la teva tendresa, no podia amagar la teva fragilitat, la
teva delicadesa, dolcesa i sensibilitat. Però una sotana... Una sotana pot amagar
moltes coses.
