L’arquitectura del segle XX
(primera meitat de segle)

L’arquitectura del segle XX
Al segle XX es revisa el significat de tots els mitjans d’expressió artística,
inclosa l’arquitectura. La pintura és sobretot color, l’escultura volum i
l’arquitectura espai, espai interior, espai habitable. Això significa que s’acabà
imposant la funció bàsica: l’habitabilitat, a les funcions secundàries,
l’ornamentació, l’estètica. La bona arquitectura és la FUNCIONAL, idea
defensada sobretot a la primera meitat de segle.
La nova estètica del segle XX es basa en la funció. Si la distribució interior és
harmoniosa, la llum matisada, està integrat l’edifici en l’entorn... es pot
considerar bell.
Es rebutgen les tendències
historicistes anteriors i s’assumeixen
les transformacions del
desenvolupament tècnic i industrial.
El culte a la màquina marcarà
l’arquitectura i la planificació
urbanística. Serà el Moviment
Modern.

Racionalisme (Funcionalisme)
Es caracteritza per la simplicitat de formes, el retorn als volums
elementals (cub, cilindre, con i esfera) i la lògica constructiva, la
funcionalitat per davant de l’ornamentació. L’arquitectura racionalista
també es coneguda per “moderna” i “funcionalista”. El gran moment
del seu desenvolupament fou l’època d’entreguerres. Els principals
arquitectes són:
Le Corbusier
Mies van der Rohe
Walter Gropius

Le Corbusier (Charles Éduard Jeanneret,
1887-1965)
Nat a Suïssa i fill d’un rellotger heretà del pare el
gust per la precisió i la matemàtica. El centre
de la seva preocupació fou l’home i buscà, com
els clàssics, les proporcions, el cànon, per
projectar tot, inclosos els edificis, a la mesura
de l’ésser humà. Aquestes normes les recollí en
el Modulor, on fixa les proporcions per construir
harmònicament qualsevol cosa. La seva obra es
basa en cinc principis bàsics:
• Els pilotis (puntals), gràcies als quals la casa
queda aïllada del terra.
b) Les terrasses jardí.
c) Finestres longitudinals i contínues, allargades,
donen més llum.
d) Planta oberta, lliure, pel sistema de pilars i
l’absència de murs de càrrega.
e) Façana lliure, en funció de les necessitats de
cada pis.

Ville Savoie (Poissy,França), 1929-31. Predominen línies rectes i volums
elementals. Destaquen els pilotis que aixequen l’edifici per sobre del terra.

1947, participa en el projecte
de l’edifici de les Nacions 1946-1952, Casa de pisos a Marsella
Unides, a Nova York, amb
altres arquitectes

Església de Ronchamp, França, 1952. Aquí ja s’ha perdut l'interès pels
volums cubistes, creat edificis més expressius i de línies corbes.

Walter Gropius
Va crear a Weimar la primera escola de disseny on
els alumnes realitzaven tot el que projectaren. Fou el
Bauhaus, on s’hi investigava tota activitat plàstica
relacionada amb la indústria (mobles, tapissos,
llums...)
L’arquitectura de Gropius s’ajustà a cada necessitat
concreta, fugint de qualsevol compromís amb
posicions preestablertes. La seva arquitectura es
basa en la lògica, es defineix com tranquil·la i sense
estridències.
Oficines dels tallers Fagus (1911-
1914)
Aquí trobem la puresa de formes i l’ús
del vidre en grans superfícies. Els
diferents cossos del taller estan
articulats amb gran senzillesa. Les
cantonades fetes amb vidre foren
considerades una gran troballa.

Casa de Gropius, a Lincoln, Massachusets, 1937

Bauhaus, de Dessau, 1919. L’obra més coneguda de Gropius, on
els volums es direccions contràries.

Dues vistes de la Bauhaus, amb un
corredor aeri, que passa per sobre d’un
passadís subterrani.

L’últim treball de Gropius, L’ambaixada d’EE.UU. a Atenes

L’arquitectura orgànica
La II Guerra Mundial va aturar tota activitat constructiva a Europa. En
canvi als EE.UU. es va seguir innovant, dins una societat desitjosa de
novetats que acollí tots els creadors que fugiren de la guerra a Europa.
El nou moviment arquitectònic, sorgit a EE.UU. creu que els edificis són
com organismes, la forma dels quals ha d'adequar-se a la seva funció, a
l’entorn i als materials utilitzats en la construcció.
El principal arquitecte d’aquest corrent va ser Frank Lloyd Wright

L’arquitectura d'avantguarda
Són un conjunt d’edificis d’estètica molt original, que volien recrear les
diferents corrents pictòriques.
Neoplasticisme holandès: Gerrit Rietveld. Utilitza formes geomètriques clares
i rectes, colors blancs i grisencs, combinats amb plans i detalls de cromatismes
primaris. Creà espais oberts amb plantes lliures.
Gerrit Rietveld: Casa Schroeder (1924) i Cadira vermella i blava (1918)

Bruno Taut i Eric Mendelsohn representen l’expressionisme alemany aplicat al
camp arquitectònic. Tornen a les arquitectures utòpiques d’altres èpoques,
quedant-se molts projectes per realitzar, donada la dificultat de fer-los
realitat.
Bruno Taut: Urbanització de
ferradura o «Hufeisensiedlung»,
1925 Berlín, i la Casa de Vidre, de
1914.

Eric Mendelsohn: Torre Einstein, 1917-21, Postdam. Utilitza els dissenys
corbats en línies i volums, de forma expressionista.

Eric Mendelsohn: Complex Woga amb teatre Schaubühne, (1927-1931) Berlín

L’arquitecte i urbanista italià Antonio Sant’Elia va fer dissenys futuristes
que mai s’arribaren a realitzar.
Ciutat del futur i proposta de central
elèctrica (1914)