3. CONTEXT HISTÒRIC
La Segona Guerra Mundial marca un punt d'inflexió en molts aspectes del món contemporani:
divisió del món en dos blocs antagònics, lideratge indiscutible dels Estats Units sobre tot el món
occidental, dissolució dels imperis colonials i aparició, en l’escena mundial, dels països de
l'anomenat Tercer Món, generalització (en el món no comunista) del tipus de vida americà
basat en la producció i el consum sense límits, etc.
Aquest predomini dels EUA afecta també el terreny artístic, i en aquest sentit és ben significatiu
el fet que París deixa de ser la capital artística del món en benefici de Nava York, la ciutat
americana per exce·lència. L'exili de molts artistes europeus que van haver de fugir de les
dictadures i dels horrors de la guerra, juntament amb l'impuls vitalista de la jove societat
americana va configurar el còctel que dona lloc als moviments artístics de la segona postguerra
mundial.
Per tal d'ordenar una mica les diferents tendències que es desenvolupen entre 1945 i 1980,
s’han agrupat en quatre blocs
a) Les tendències informalistes
b) Les tendències neorepresentatives
d) Les tendències tecnològiques i neoconcretes
c) L'art conceptual
4. Qualsevol aproximació a l'art dels darrers cinquanta anys ha de fer-se tenint molt presents tres
aspectes clau:
1) La proximitat cronològica fa que sigui molt difícil aventurar quins moviments i quins artistes
tindran una influencia decisiva en l'evolució de l'art quan es puguin jutjar amb una perspectiva
històrica més amplia. L’historiador de l'art Ernst Gombrich ens fa aquesta reflexió aclaridora:
Imaginem un crític obert i apassionat que el 1890 hagués volgut actualitzar la historia de l'art. Ni
amb la millor voluntat del món hauria pogut saber que les tres figures que esta ven fent historia en
aquell moment eren Van Gogh, Cézanne i Gauguin
2) El nombre d'artistes, grups i tendències que semblen importants és aclaparador. La capacitat
de producció i de reproducció d'objectes, suposadament artístics, s'ha multiplicat, així com la
quantitat de publicacions que se'n fan ressò. Resulta extremament difícil fer un estudi
mínimament sistemàtic i ordenat de tot aquest complex panorama i reduir-lo a unes tendències
fonamentals
3) L'art és un element més en una societat basada en la producció i el consum massius. L'obra
artística, excepte l'arquitectura, ha perdut la referència útil: política, religiosa, de retrat, etc. i ha
esdevingut un article el valor del qual depèn de la cotització que li atorguin crítics i galeristes. S'ha
produït un divorci molt acusat entre una minoria culta que “entén” l'art i la gran majoria de la
població que viu d'esquena a l'art d'avantguarda, excepte quan els mitjans de comunicació
converteixen una exposició o un certamen artístic en un esdeveniment social
5. Forma part d'un corrent artístic més ampli, l'informalisme, que es va anar gestant en el món
occidental, tant a Europa com a Amèrica, a partir del 1945, acabada la 2a G. M.
Dins de l'informalisme es poden traçar unes quantes tendències ben distintes entre elles, però que
tenen un tret comú: que és l'espectador qui ha d'acabar de determinar el significat de l'obra; així,
mai no representaven cap mena de forma que estigués relacionada amb la realitat o amb la
geometria. Van renunciar a tota elaboració racional de l'obra per tal de confiar en els mecanismes
irracionals, en la projecció lliure de l'expressivitat de l'artista damunt el quadre. Cal assenyalar,
entre les tendències informalistes, la pintura sígnica, la pintura matèrica i l'expressionisme
abstracte, també denominat pintura d'acció.
L'expressionisme abstracte va tenir el seu principal centre de producció en la ciutat de Nova York i,
si bé es va anar gestant durant els anys 40, no va atènyer la maduresa fins a la dècada dels 50.
Alguns dels seus components no eren d'origen americà, com Willem de Kooning (holandès) o Mark
Rothko (letó), encara que ho eren els altres com, per exemple, Jackson Pollock, Franz Kline o
Robert Motherwell. Tots, això sí, presenten uns trets comuns:
1.Van rebre la influència dels artistes europeus que s'havien traslladat a Nova York a
conseqüència de la Segona Guerra Mundial; sobretot, dels surrealistes.
2.Van ser influïts pels muralistes mexicans, que treballaven en obres de contingut clarament
progressista.
3.Van col·laborar en els programes estatals que el president Roosevelt impulsava, en el marc de
la seva política del New Deal.
4.Van elaborar composicions de gran format.
5.Alguns van practicar les tècniques del “degoteig” i del gest automàtic, com Pollock, mentre
que els altres van treballar en un estil expressionista, de colors encesos, i no van abandonar la
figuració com, per exemple, De Kooning.
6. Plantejament artístic preocupat fonamentalment pels aspectes visuals, o també corrent pictòric
especialitzat en un fet tan genèric com el problema òptic, d'on deriven totes les seves
contradiccions i ambigüitats internes. El terme op art es va començar a emprar arran de
l'exposició «The Responsive Eye», celebrada l'any 1965 al MOMA (Museum of Modern Art) de
Nova York, amb obres de V. Vasarely, Cruz Díez, F. Stella, K. Nolland, A. Reinhardt, Davis, Riley i
Dorazio, és a dir, amb representants de tots aquells plantejaments en els quals el factor òptic
es considerava decisiu. Cal insistir en el fet que el terme Optical art és força confús, atès que
pot tenir diferents accepcions. La paraula va ser una creació de J. Canaday dins el repertori de
les noves etiquetes difoses durant els anys cinquanta i seixanta.
A més dels ja esmentats, també són representants destacats d'aquest corrent Yaacov Agam,
Rafael Soto, Eusebi Sempere i el GRAV (Groupe de Recherche d'Art Visuel).
7. És un art realista i figuratiu, molt directe, que es nodreix dels elements propis de l'entorn i que utilitza
mitjans mecànics o semimecànics per produir les obres. És típic dels anys seixanta. Apareix, en primer
lloc, a Anglaterra i, després, als Estats Units, com una reacció davant del subjectivisme, de
l'irracionalisme i de la intel·lectualitat que, segons els seus defensors, representava l'expressionisme
abstracte de Jackson Pollock. El seu nom, 'art popular', designa ben clarament els objectius que s'havia
fixat: crear un art que arribés a tothom, crear una nova cultura popular entenedora perquè se'n
coneixien els continguts: els objectes quotidians.
