Comentari PAU dels Guerrers de Riace.

1. Guerrers de
Riace

2. Fitxa tècnica
 Títol: Guerrers de Riace.
 Autor: desconegut.
 Cronologia: 460 a. C. / 430 a. C.
 Tipologia: escultura exempta.
 Materials: bronze a la cera




perduda.
Mides: 2,05 m (alt).
Estil: grec clàssic.
Tema: guerrers.
Localització: Museo Nazionale
di Reggio di Calabria (Itàlia).

3. Obres de la mateixa època
Posidó del cap Artemision
(segle V a. C.)

4. Auriga de Delfos (segle V a. C.)

5. Context
 S’han elaborat nombroses teories sobre l’autoria d’aquestes
dues escultures. Una d’elles ha suggerit la possibilitat que
alguna de les peces sigui d’Alcàmenes, un deixeble de Policlet
i de Fídies. Tanmateix, una altra hipòtesi més recent apunta el
nom del gran bronzer, natural de l’illa de Samos, Pitàgores de
Reggio, anomenat així per la seva llarga permanència en
aquesta ciutat de la Magna Grècia.
 Els tractadistes antics atribueixen a Pitàgores de Reggio la
invenció de la composició de l’anomenada figura en “X”
(tisores o xiasmos). Diuen també que va ser el primer el primer
a representar fidelment en les seves escultures les venes i els
tendons dels models.

6. Descripció formal
 Cadascuna d’aquestes escultures representa un home nu en
tensió i en posició frontal. Una vegada acabada la fosa en
bronze, s’hi van afegir alguns petits detalls realistes fets amb
uns altres materials, com les pestanyes de coure, les dents de
plata o els ulls de vori, un dels quals –del guerrer B- ja faltava
quan es van descobrir. La llança o l’espasa i l’escut que
completaven les figures tampoc no es van descobrir.
 Malgrat la frontalitat dels cossos, l’artista aconsegueix trencar
el hieratisme propi de l’escultura del període arcaic amb un
lleuger contrapposto, el contrast produït entre una part tensa
i una altra de distesa, que s’aconsegueix amb una lleu elevació
d’un dels malucs i la flexió consegüent de la cama contraria.
Això suggereix un dinamisme interessant, que es veu
potenciat en el guerrer A per la inclinació del cap en la direcció
oposada a la cama flexionada.

7.  El
treball dels cabells encara conserva una certa
esquematització geomètrica, però per la manera com cauen,
l’escultor hi ha aconseguit més naturalitat. El modelatge dels
cossos de totes dues escultures mostra un alt grau de
coneixement de l’anatomia humana, i representa amb un gran
realisme els músculs (esquena, braços i tors), els tendons
(mans) i fins i tot les venes (braços i mans).

8. Temàtica
 Les dues escultures van ser trobades el 1972 a 7 m de
profunditat entre les restes d’un naufragi, a prop del poble de
Riace, situat a 4 km del mar Jònic, al nord-oest de la província
de Reggio di Calabria. Aquesta localització es relaciona amb
l'enfonsament d’un vaixell el destí del qual devia ser la Magna
Grècia, és a dir, les colònies del sud d’Itàlia. Això n’ha dificultat
la interpretació, però recentment s’ha identificat cada
escultura amb un dels guerrers de nom Àiax que van participar
en la guerra de Troia segons la narració que Homer en va fer a
la Illada.

9.  L’estàtua A, sense casc, ha estat considerada la imatge d’Àiax
Oileu, soldat que va ser castigat per Atena pels seus continus
actes de crueltat. L’estàtua B, amb casc, pot representar Àiax
Telamó, gran guerrer aqueu que va combatre amb Aquil·les a
la guerra de Troia i que, després de la mort d’aquest i que les
armes del seu amic i heroi fossin lliurades a Ulisses, va embogir
i es va suïcidar.
 Altres versions apunten que representen els guerrers Tideu i
Amfiarau, relacionats amb la guerra de Tebes. També han
estat identificats amb Càstor i Pòl.lux, fills de Zeus.

10. Models i influències
 Els Guerrers
de Riace encara apunten algunes de les
característiques pròpies de l’època arcaica: la frontalitat, la
rigidesa i l’ús de la geometria en certes parts del cos. No
obstant això, la seva voluntat dinàmica i el gust per un
naturalisme més gran, que es palesa en l’atenció realista
dedicada als detalls anatòmics de les figures, suggereixen el
pas cap a l’antropocentrisme que va dominar l’època clàssica i
que cerca la bellesa ideal i l’equilibri del cos humà masculí.
 La importància d’aquestes dues escultures va molt més enllà
del seu valor intrínsec, perquè són un dels pocs originals de
l’escultura grega en bronze conservats i, per tant, són peces e
gran valor per a l’estudi de la tècnica del bronze a la cera
perduda en l’escultura grega.