1. TEMA 1: ELS PRESOCRÀTICS
Arkhé: principi o element del qual es compon tot el que existeix:
- està situat al principi temporal i és l’origen de tot
- és l’element constitutiu comú a totes les coses
- determina las característiques i els processos als quals estan sotmesos tots els
objectes.
TALES DE MILET: “l’aigua és el principi de tot”: els fenòmens naturals només podien
començar a entendre’s partint de l’observació de l’aparença de les coses.
ANAXIMANDRE: Apeiron: “com a principi o element de les coses existents, i que conté
la causa tota del naixement i la destrucció del món”  la realitat és quelcom
indeterminat, imprecís, com un fons originari que només es determina quan es
concreta amb les múltiples aparences del món.
ANAXÍMENES: “el fonament de les coses es l’aire”. Aquestes opinions sorgien de
l’observació de la respiració com a principi de vida.
HERÀCLIT:
o “el foc és un altre element que mostra el principi i el fons inestable de la
realitat, aquest cosmos va ser, és i serà foc sempre viu, que s’encén i s’apaga
segons una mesura.
o Considera el foc com a llum i expressa intel·ligència: “el foc és intel·ligent i
causa de l’organització de totes les coses”.
o Un foc que transforma la matèria i que és exemple d’aquesta divinitat que tot
ho iguala i que és, també, expressió de la seva unitat. Però aquesta unitat és de
“tensions oposades i esdevé harmonia com en l’arc i la lira”.
o Harmonia: unió, acoblament. El món no és només allò real, les suposades coses
immòbils o fixes, els esdeveniment ja determinats; “el món és també el joc dels
oposats en les aparents i sempre harmonitzades contradiccions”
o el lógos una espècie de raó universal que tot ho unifica i que també es troba en
els homes encara que aquests la desatenguin. Lógos = meta de la intel·ligència.
PITÀGORES DE SAMOS:
o afirmava que l’ànima és immortal, que transmigra d’unes espècies a unes
altres; que el que s’ha esdevingut es torna a repetir periòdicament i que tots els
éssers vius estan units per vincles de parentiu.
o l’harmonia és fruit de les relacions entre nombres.
o El caràcter fonamental dels nombres (Aristòtil)
PARMÈNIDES D’ELEA:
o Poema: la veritat, la justícia, el camí, el no-éser, el naixement, la necessitat.
Tres parts: introducció, exposició de la via de la veritat i la via de l’opinió dels
mortals.
o “l’ésser i el pensar no són la mateixa cosa”
o “allò que és, és; i allò que no és, no és”.

2. EMPÈDOCLES:
o “l’esfera ideada per Empèdocles contenia en si mateixa els quatre elements:
aire, foc, terra i aigua, que eren les arrels de tot.
o Descobriment de l’amor i l’odi com a motors del món. En l’imperi de l’amor que
regna i que constitueix el moment d’estabilitat i plenitud, pot sorgir l’odi, que
disgrega i corromp.
o Fa un descobriment de l’amor com a font de creativitat.
ANAXÀGORES: el filòsof desterrat:
o Parteix de l’idea de que no és possible que alguna cosa tingui un origen o un fi,
res no neix ni mor, sinó que a partir d’allò que existeix es fan combinacions, per
tant, en el món de les coses hi ha d’haver “una unitat originària en què hi es
tot”.
o Afirma que “tot està en tot”, ja que tots els éssers es componen d’unes llavors
que va anomenar “homeomeries”  són eternes i immutables,
qualitativament diferents, poden dividir-se infinitament però no tenen
moviment.
o Noûs  existeix per si mateix, és independent, etern i lluminós. És un principi
d’ordre, com una mena d’amor (Empèdocles) intel·lectual que l’organització del
cosmos impulsa.
DEMÒCIT D’ABDERA
o Els éssers consisteixen en éssers infinits, els àtoms (que no pot dividir-se més).
És distingeixen només en la forma, l’ordre i la situació.
o Els àtoms diversifiquen i organitzen els seus moviments, així “s’origina i es
configura el món”.
o L’home és un microcosmos, un món en petit, la seva ànima s’assemblarà a
aquests àtoms que constitueixen l’univers.

3. TEMA 2: ELS SOFISTES I SOCRATES
Sofista: aquell que sap
Sophos: mestre o experiència en un camp concret del coneixement.
Els sofistes eren una mena de professors ambulants que rebien diners dels seus oients.
No pertanyien a les classes socràtiques i la seva exigència de compensació econòmica
els identificava amb el poble. A banda d’això, hi havia aspectes relacionats amb la
metodologia de l’ensenyament:
o Consideraven que la formació de l’individu ho incloïa tot i integrava tots els
coneixement. Aquestes formes de coneixement no significaven tant la
quantitat com la confluència d’aquests sabers en una ciutat, creadora d’una
forma nova d’ésser humà.
o Entenien el coneixement com un procés: oposició al saber depenent de valors i
estructures fermes.
o El coneixement té caràcter relatiu.
o La validesa del coneixement era problemàtica per als sofistes ja que cal establir
qui proclama els criteris vàlids de coneixement.
PROTÀGORES: “L’home és la mesura de totes les coses, de les que són en tant que són
de les que no són en tant que no són.
o Defensa el subjectivisme i expressa el relativisme del coneixement i l’afirmació
de la perspectiva personal, una perspectiva que es concreta en cada vida
humana i que la condiciona.
o Les antilogies o raonaments contraposats segueixen aquesta línia argumental.
Les antilogies eren més aviat una modulació de l’home com a mesura, ja que
allò que és dolent per a uns pot ser bo per als altres.
NIHILISME ONTOLOGIC: no existeix un ésser substancial i permanent al canvi.
FENOMENALISME: l’esperança és l’única forma de ser real
SUBJECTIVISME: l’home és l’únic criteri de veritat dels judicis
CONVENCIONALISME: la societat no és un fet natural sinó que és el resultat d’un
pacte.
POSITIVISME: les lleis jurídiques han estat dictades per homes
RELATIVISME: les normes socials estan en funció de cada societat, època i interessos.
Canvien quan les circumstancies ho requereixen.
SENCISME: única font de coneixement, confien sentits.
ASAPTICISME: negació de l’existència del TOT, de la veritat.
EL MÈTODE SOCRÀTIC:
El mètode socràtic és l’intent de superar el relativisme i d’aconseguir una certa veritat
absoluta que permetés organitzar el desgast crític de la política, la religió i el
llenguatge.
Sòcrates desmanta els conceptes que habiten en la ment. Hi ha dues coses que podem
atribuir a Sòcrates:
- els raonaments inductius
- les definicions universals.

4. Trobem la pregunta com a procediment: la pregunta socràtica que configura el
fonament de la ciència que persegueix el concepte. Amb això Sòcrates utilitza:
Ironia: només en el coneixement de la pròpia ignorància s’és capaç d’arribar al
coneixement
Maièutica: fer llum a la pròpia ànima, a la ment, als coneixements que hi dormen. No
es tracta de passar en l’interlocutor un saber diferent d’ell mateix sinó despertar-li els
coneixement que ja té.
Bé: si aconseguíssim entendre el bé, i poguéssim transmetre’l amb el llenguatge,
hauríem fet un pas essencial en la teoria que ajuda a educar als éssers humans millors.
Veritat: el bé és la veritat per Sòcrates.

5. PLATÓ
Cànon = proporcions ideals. Desig de tot allò real, abstracció.
Matemàtica grega dominada per la idea de perfecció.
4. Idees platòniques:
 Allò que flueix no pot ser estudiat per la ciència (episteme)
 Món sensible = món intel·ligible: un que canvia continuament i que percebem
pels sentits i un altre que està lliure del canvi (ulls de l’ànima)
 Els objectes del món participen de les idees, així, tenen certa realitat encara
que siguin imperfectes. Per tant el món sensible és un món aparent i sotmès a
l’esdevenir, no es real perquè és una ombra del món intel·ligible.
 Les idees constitueixen el fons dels valors ètics, de conceptes estètics que
arrelen en la ment i en el llenguatge
IDEA DEL BÉ: el món de les idees està jerarquitzat:
- objecte i éssers món sensible
- objectes matemàtics
- idees estètiques i ètiques (bellesa, justícia)
- BÉ
El bé no necessita pressupòsits que la justifiquin. És, doncs, un veritable en si, ja que és
el fonament de tot ésser.
La idea del bé es il·luminada i el seu sentit, és el seu destí.
5. L’ànima i el coneixement
La paraula ànima (psique) significa vida com a principi, com a batec, com a moviment.
L’ànima és el principi de vida  l’ànima està identificada amb el significat de respirar i
és sinònim de vida. L’ànima és el principi de vida del cos i l’element oposat a la
corporeitat
Obra de Plató: Fedó:
 Ànima: simple, semblant a allò diví, immortal, intel·ligible, uniforme,
indissoluble. L’ànima no és visible perquè pertany al món intel·ligible
 Cos: pertany al món sensible i és mortal, multiforme i irracional. El cos mor, es
corromp i desapareix perquè pertany al món sensible.
 Plató defensa la transmigració (metempsicosis) de l’ànima i descriu com és la
naturalesa de l’anima no és a l’abast de la ment humana.
Tres forces de l’ànima: l’ànima reflexa les visions del món
 Part racional: ens diferencia dels animals, element elevat, caràcter diví i
immortal. És troba al cervell i ha de conduir les altres dues parts de l’ànima.
 Part irascible: es troba al pit i està emparentada amb la moral ja que és una
font de passions nobles com la valentia. La seva virtut és la fortalesa.
 Part concuscible: tendències i desitjos mes baixos són baixes passions. La seva
virtut és la temperància.
Maneres de conèixer l’ànima:

6. A través de la dialèctica: els dos móns es divideixen en diferents grua d’ésser que es
correspon amb uns graus de coneixement. Estableix un paral·lelisme entre ontologia i
epistemologia.
El mó sensible es divideix en imatges que poden ser apreses amb l’eikasia (imaginació,
grau de coneixement), i coses que són captades per mitjà de la pistis (creença).
Adjudica un grau de coneixement, la doxa (opinió).
El món sensible es subdivideix en objectes matemàtics (grau d’ésser) que són
estudiades per la diànoia (raó discrusiva del matemàtic) i idees que son captades per la
noesi (la intel·ligència).
Per mitjà de la reminiscència: ja que l’anima a estat en el món de les idees i pot
recordar-lo. D’aquí sorgeix que conèixer = recordad  s’anomena anamnesi. Fet que si
l’ànima existia abans que nosaltres existíssim, per això hem conegut abans allò que
després arribem a ser.
Preexistència: abans de la nostra vida en el temps concret en què ens ha tocat existir,
hem tingut una altra vida, i hi hem adquirit notícia d’allò que ara, recordem, sabbem.
Recipient de memòria: una memòria que ens ve d’una vida anterior a aquella de la
qual som conscients.
Per mitjà de l’amor: l’ésser humà dessitja allò que é bo i l’amor l’ajuda en aquesta
ascensió empenyent-lo al coneixement de les idees supremes, la bellesa i el bé. També
l’ànima sent un impuls amorós i anhela tornar al món intel·ligible al qual pertany.
L’eros projecta a l’hme que cerca quelcom que no és ell mateix per que completa i
omple el seu ésser. Aquest impuls cal a l’altres, que es manifesta en l’amor, és
l’objectiu de la bellesa, una bellesa que comença en la contemplació de les coses belles
d’aquest món i que acaba ascendint cap a altes formes en les quals no hi cap
imperfecció.
6. Aretè de l’individu
 Aretè: virtut, excel·lència, de mèrit, de bo, de positiu
 Plató concep la virtut com a harmonia de les tres parts de l’ànima  cada
ànima exercies la funció que li correspon s’arriba a la justícia, i l’home és
virtuós, harmoniós i just. Per això l’ànima racional ha de ser prudent i conduir la
part irascible que ha de ser valerosa = han de subjectar la part concupsible
perquè sigui temperada i no l’arrosseguin els desitjos sensuals.
 La virtut fonamental és la saviesa que va lligada al coneixement superior de les
idees de justícia o al bé.
 La virtut no és pot ensenyar, és un do diví i una opinió vertadera, el reconeixem
com quelcom universal.
7. Teoria política de plató
República i lleis: clara idea de justícia
Superar la consepció tirànica
Educar als ciutadans

7. Portar el poder els més intel·ligents
L’estat és un reflex del ciutadà.
Nivells d’organització de l’estat: expressa en gran mesura allò que l’individu expressa
en petita mesura.
A) nivell superior: logos  governants  legislar tenint sempre present la justícia
B) nivell dels ciutadans: guardians  la seva missió és defensar els estats, tenen
una dedicació total a la comunitat.
Plató suposa a les idees tradicionals que discriminaven a la dona
C) el poble: camperols, comerciants i artesans  fonament econòmic de la polis.
Règims polítics:
 aristocràcia: la intel·ligència domina l’estat
 timocràcia: passió per damunt de la raó
 oligarquia: la riquesa té el poder
 democràcia: el poder el té el poble
 tirania: poder establert per un tirà.