2. Mort i coneixement: la il·licitud del suïcidi La tesi del diàleg és que morir és un bé, però quin sentit té la mort? El suïcidi no és un tria pròpia del savi perquè significa interrompre el procés del coneixement, que el savi ha de seguir fins el final. No és suprimint el cos, sinó millorant la nostra ànima i disciplinant-la, com arribarem a conèixer. El savi no odia el cos: simplement estima l’ànima perquè és l’eina del coneixement veritable. La mort no és un mal sinó el final d’un camí . Morir per morir és absurd. La mort és la culminació del procés de l’autèntic coneixement.

4. La tesi epistèmica El Fedó planteja una tesi de teoria del coneixement : el coneixement valuós no és el dels sentits (que canvien), sinó el de la intel·ligència (el de l’ànima) que ens mena al coneixement etern i perfecte. La idea de la superioritat del raonament sobre l’experiència és només pròpia dels “autèntics filòsofs” , dels que no coneixen amb els ulls, sinó mitjançant l’ànima. Idea recollida per Descartes a l’inici de la filosofia moderna. Com raonar? “ Emprant purament la intel·ligència en ella mateixa”. No es tracta de prescindir del cos sinó de portar una mena de vida adient al coneixement, perquè els autènctics filòsofs “el que desitgem prefessar és la veritat” i no els honors o la fama pròpia dels sofistes.

11. La participació La participació és el concepte que ens permet explicar la relació entre les coses (canviants) i la Forma (pura, eterna). El fet que les coses materials siguin compostes (de matèria sensible i forma intel·ligible) permet explicar les contradiccions en l’àmbit de la multiplicitat . El fet que hi hagi graus en la perfecció i en el coneixement serà la manera a través de la qual Plató assumeix la presència del no-ser i dels contraris (heraclitians) en les coses del món sensible.