1. num. 67
La por a no ser estimat
Avui és dia d'escola
Qüestions
per al diàleg:
1 El primer dia d'escola,
especialment a P3, és
memorable, tant dins la classe
com fora. Acabem de llegir el
relat d'un pare que viu la
separació dels seus fills des
d'un punt de vista distant. En
aquest cas, qui penseu que té
més por a no sentir-se estimat:
la mare, els bessons, tots tres?
Per què?
2 Us veieu reflectits en el relat de
la visita als avis? En quin
sentit?
3 Al relat, és la iaia qui ho diu.
Però, a nosaltres, se'ns ha
escapat mai la frase Si fas això
no t'estimaré? Què pot generar
aquest tipus de frases en els
nens des del punt de vista
emocional?
Parlem-ne tots plegats!
Riiiing!!! Acaba de sonar el
despertador i la Joana es
lleva del llit. Avui és un dia
molt difícil per a ella, però
sobretot per als bessons: la
Núria i el Jordi. "D'aquí a
uns minuts començaran
l'escola i no en sortiran fins
que siguin grans", pensa la
Joana mentre els va vestint.
Un cop mudats i esmorzats
es dirigeixen tots tres cap a
l'escola. Encara tenen un
temps per compartir
sensacions amb d'altres
mares a la porta:
- El sistema no funciona bé!
- I la mestra? Aquesta noia,
què en sabrà, de nens, si no té fills! -comenta una iaia.
La Joana estava sentint-ho tot i se li estava fent tal nus a l'estómac que, per un moment,
se li passar pel cap de tornar-se'n cap a casa amb els nens i buscar una excusa per no
dur-los-hi. Sort que van obrir la porta. Però llavors va començar el show: allò era un
embús, l'entrada estava atapeïda de mares, pares, avis, Ipad's i unes senyoretes que se'n
portaven els nens vés a saber on. La Joana ja ho estava passant prou malament, que així
i tot es va afegir al grup de dol. Plora que ploraràs. Els bessons, en veure la mare -és clar-,
no la van deixar sola. Allò era un concert... i una lluita. Una lluita entre mestra i mare per
veure qui tenia més força. Un cop desallotjada la massa de familiars, començaren els
disgustos i les crítiques, que acabaren finalment en un cafè de la cantonada. A l'escola,
mentrestant, la Núria en una classe i el Jordi en una altra. El que faltava!
En acabar la jornada, la Núria havia estat molt bé, fins que va arribar l'hora del menjador.
Llavors tornà a plorar; bé, ella i la resta de la classe. En Jordi, per la seva banda, va
passar bona part del matí plorant i dient que volia la mama. Ni els dibuixos que els van
posar, ni el conte, ni les joguines de la classe van canviar la seva cara de pena. Pobret, no
m'estranya que es quedés adormit sobre la taula. Quin cansament de plorar!
A la tarda, un munt de gent amb una bateria de preguntes als seus caps s'amuntegava a
la porta per rebre els nens.
Ara que ha acabat el curs, les sensacions han canviat: els nens s'ho han passat molt bé,
s'han adaptat en poc temps, la Joana està més tranquil·la i confiada, tot i que encara li
canvia la cara quan els nens esmenten la senyoreta.
Bé, crec que estem aprenent a no tenir por i a confiar.
El marit de la Joana
www.escolacristiana.org?butlleti=67&article=82
El programa FEAC és una iniciativa de l’Escola Cristiana de Catalunya (amb la
col·laboració de la CCAPAC) per afavorir la relació família escola en el centres educatius.
www.escolacristiana.org/feac | feac@escolacristiana.org
Butlletí FEAC de Fundació Escola Cristiana de Catalunya
està subjecta a una llicència de Reconeixement-
NoComercial 3.0 No adaptada de Creative Commons
Avís Legal Redacció de continguts: Equip FEAC de la FECC | Disseny i programació: Clickart

2. num. 67
La por a no tenir èxit
Però si tu no tens sentit del ritme
Qüestions
per al diàleg:
1 Quina nena creus que farà allò
que li fa il·lusió?
2 Com creus que se sentirà la
Laia quan vegi la seva amiga
fent teatre musical i ella dibuix?
3 La por al fracàs la tenen els
nostres fills o els l'hem
transmès nosaltres?
Parlem-ne tots plegats!
Són les cinc de la tarda,
l'hora de recollir els nens a
l'escola. En surten dues
nenes, la Laia i la Cristina,
molt esverades en veure les
seves mares respectives.
Laia: mare, mare, avui ha
vingut la Sara, la professora
de música, i ens ha explicat
que començaran una nova
activitat, teatre musical!, i
que ens hi podem apuntar
si volem. Jo sí que vull, eh,
mare? Diu que assajarem
els divendres, que ballarem
i cantarem i que farem un festival al teatre! i que podeu venir a veure'ns quan el fem:
vosaltres, els avis, tiets, tota la família pot venir. M'hi apuntaràs, oi que sí, mare? Ja
veuràs quan cantem i ballem davant de tots, serà molt xulo.
Mare: ep, ep, un moment, Laia, ja veig que estàs molt animada, però això de cantar i
ballar... i davant de tota la família... Però si tu no has estat mai capaç d'aprendre cap
cançó sencera des que eres petita... i això de ballar, quan posem música a casa..., no sé,
crec que no tens gaire sentit del ritme.
Laia: tant se val, mare, tan se val, ja n'aprendré, jo vull cantar i ballar al teatre davant de
tothom! Mare: no sé, no ho veig clar. Crec que, en lloc de fer teatre musical, seria millor
que fessis dibuix, no et sembla? La Laia es mira la seva mare pensarosa: potser sí, no?
Llavors la mare es gira cap a la seva amiga, la mare de la Cristina, i li diu: és que no té
cap sentit del ritme i em fa por que faci el ridícul davant de tothom. Mentrestant, la Cristina
també ha dit exactament el mateix a la seva mare i, com que tampoc no té gaire sentit del
ritme, la seva mare, a més d'alegrar-se de veure-la tant il·lusionada, li ha proposat que, si
li costa aprendre les cançons i els balls, sempre poden parlar amb l'Olga (la veïna que
estudia al Conservatori) perquè l'ajudi a assajar a casa tot allò que més li costi, i així el dia
del festival podrà fer-ho millor i més segura.
www.escolacristiana.org?butlleti=67&article=86
El programa FEAC és una iniciativa de l’Escola Cristiana de Catalunya (amb la
col·laboració de la CCAPAC) per afavorir la relació família escola en el centres educatius.
www.escolacristiana.org/feac | feac@escolacristiana.org
Butlletí FEAC de Fundació Escola Cristiana de Catalunya
està subjecta a una llicència de Reconeixement-
NoComercial 3.0 No adaptada de Creative Commons
Avís Legal Redacció de continguts: Equip FEAC de la FECC | Disseny i programació: Clickart

3. num. 67
La por a no ser acceptat
No tinguis por, confia i recorda que, facis el que facis,
sempre t'estimaré
Qüestions
per al diàleg:
1 De què i per què té por?
2 Què entén el nostre
protagonista per amics? Quin
és el seu concepte d'amistat?
3 Sabem identificar les emocions
que afloren en certes
circumstàncies?
Parlem-ne tots plegats!
En Joan sabia d'entrada
que la decisió que havia
pres, abans de sortir al patí,
no agradaria gens els seus
pares. Però estava
determinat a fer-ho.
Coneixia de sobra les
conseqüències que aquest
fet podria comportar; si
sortia a la llum o algú se
n'assabentava, fins i tot,
podia ser cridat pel director
del centre i, llavors, això
volia dir estar expulsat
durant una setmana. Afirmà
dins seu: correré el risc.
Calia mantenir l'honor
malgrat el pànic que sentia
per tot el cos. En cap cas volia que els amics el deixessin de banda i que el fessin fora de
la colla. Des que va entrar a l'institut no ho havia tingut fàcil. Els amics que havia fet al
centre li demanaven constantment proves de pertinença al grup i no els podia fallar. Era
dimarts al matí i com cada dia, mentre agafava l'entrepà que la mare li havia preparat,
observà el moneder que hi havia just al costat del seu esmorzar. "Ara és la meva", pensà.
Segur que la mare no s'adonarà que li falten diners, sent com és de despistada. Pensarà
que els ha perdut. En Joan respirà profundament, agafà els diners i enfilà més de pressa
que mai el camí cap a l'escola. Quan va sonar el timbre a l'hora de l'esbarjo, en Joan obrí
la motxilla, agafà els diners, se'ls posà a la butxaca i sortí corrents de classe. De sobte,
s'aturà commogut per un calfred que li va recórrer l'espinada i que el deixà paralitzat uns
segons. En aquell precís instant, recordà el que la mare li deia sempre, assegut a la seva
falda, des que era ben petit: "No tinguis por; confia i recorda, fill meu, que, facis el que
facis, sempre t'estimaré. En Joan restà immòbil, sense parpellejar, absort en aquell
pensament, traslladat a aquell moment de la consciència on tot sembla estar bé, sense
vergonya, sense incerteses, en pau, acaronat pels que t'estimen i on la por no té cabuda.
Tot mirant els col·legues que l'esperaven darrera la porta de vidre que menava al pati -i on
tots els alumnes del centre semblaven passar una bona estona- en Joan va fer dues
passes enrere i reflexionà. De camí cap a casa, buscava les paraules adequades per
explicar a la mare el que havia fet. No parava de donar-hi voltes. Se sentia malament per
haver enganyat aquells que estimava, aquells que confiaven en ell, i per haver-se
enganyat a si mateix. Acceptaria el càstig, però no sabia com podria tornar a classe
després del que havia passat i mirar cara a cara els col·legues de l'insti.
www.escolacristiana.org?butlleti=67&article=87
El programa FEAC és una iniciativa de l’Escola Cristiana de Catalunya (amb la
col·laboració de la CCAPAC) per afavorir la relació família escola en el centres educatius.
www.escolacristiana.org/feac | feac@escolacristiana.org
Butlletí FEAC de Fundació Escola Cristiana de Catalunya
està subjecta a una llicència de Reconeixement-
NoComercial 3.0 No adaptada de Creative Commons
Avís Legal Redacció de continguts: Equip FEAC de la FECC | Disseny i programació: Clickart

4. num. 67
La por a la mort
Silenci, dolor i esperança
Qüestions
per al diàleg:
1 Pensem en les experiències
més colpidores de la nostra
vida. Hem experimentat alguna
mort propera (a la família, al
nostre cercle d'amistats o
coneguts...)? Té relació amb
algun dels aspectes que
s'exposen en l'article?
2 És bo tenir por d'alguna cosa?
Per què?
3 Què és el que ens fa
experimentar una mort com a
injusta, fora de lloc?
4 Què és el que ens pot fer
concebre la mort com un
alliberament?
Parlem-ne tots plegats!
Fa unes setmanes morí un
infant. Tenia sis anys i tot
just havia començat el
primer curs de primària. Era
d'excursió amb els seus
mestres i companys. Mentre
jugava, va morir
sobtadament. La impotència
davant l'esdeveniment, la
tristesa i el desconsol dels
qui el conegueren i
l'estimaren es feren
palesos. El fill, el company,
l'amic... ja no serà més
entre nosaltres. La tristesa i
el dolor envaïa tothom i es
van fer presents els
qüestionaments que
sempre acompanyen la mort, més quan ens toca de prop i quan sembla, humanament,
que és fora d'hora. Un tràngol com aquest posa a prova les persones, les trasbalsa. En el
silenci de l'absència, en el dolor de l'enyor, convé girar els ulls vers Déu. Ell es fa trobadís
per compartir el moment i ajudar a acceptar el que costa d'entendre. Dies després del seu
enterrament, els familiars i la comunitat educativa de l'escola s'aplegaren per celebrar
l'eucaristia. En iniciar-la, es llegiren unes paraules que expressaven els sentiments dels
presents. En un dels paràgrafs es deia: malgrat tot, en el fons del cor, intuïm que no hem
de perdre el coratge: la vida és més gran del que mai podrem entendre. Sentim aquest
infant ben a prop i, d'alguna manera misteriosa, continua present en les nostres vides.
Lluitar sense defallir contra el sofriment i a favor de l'esperança també és una missió de la
nostra escola. Com a escola cristiana que som, voldríem que la mort no tingués mai
l'ultima paraula entre nosaltres. Lluitar i mantenir l'esperança, confiant en Déu Pare, que
ens estima. Cercar el seu acolliment en la pregària i pregar pels qui troben a faltar la
persona estimada, perquè en el seu record els amari el consol i la força per continuar el
dia a dia del pelegrinatge de la vida. Tenir ben present que la darrera paraula és de Déu,
que acull els que han viscut estimant i confiant en la seva misericòrdia, malgrat les pròpies
flaqueses i defallences. Estimant i confiant com ho fan els infants, amb la seva fragilitat i la
seva generositat alhora. Tenir ben present aquesta senzillesa, com es recollí en la
celebració, en la lectura de l'Evangeli: "Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants,
no entrareu pas al Regne del cel. Així, doncs, el qui es faci petit com aquest infant és el
més important en el Regne del cel. I qui acull un infant com aquest en nom meu, m'acull a
mi" (Mt. 18, 1-5). I, com els infants, deixar-nos acollir, i plorar, en la certesa que, per fosca
que sigui la nit, la llum de l'Amor de Déu ens il·luminarà forta i càlida.
Enric Puig Jofra, SJ
www.escolacristiana.org?butlleti=67&article=88
El programa FEAC és una iniciativa de l’Escola Cristiana de Catalunya (amb la
col·laboració de la CCAPAC) per afavorir la relació família escola en el centres educatius.
www.escolacristiana.org/feac | feac@escolacristiana.org
Butlletí FEAC de Fundació Escola Cristiana de Catalunya
està subjecta a una llicència de Reconeixement-
NoComercial 3.0 No adaptada de Creative Commons
Avís Legal Redacció de continguts: Equip FEAC de la FECC | Disseny i programació: Clickart