Diccionari visual

1. CAPÇALERA. Part principal d’una
església on hi ha l’altar
ABSIS. Estructura arquitectònica de
planta semicircular o poligonal que
forma la capçalera d’una nau i en el
interior de la qual hi ha l’altar major.
TRANSSEPTE. Nau que es creua amb
la nau longitudinal.
CREUER. Nau transversal situada entre
la nau central i la capçalera.

2. NAU CENTRAL. Nau generalment més
ampla i més alta que se situa entre les
laterals.
ABSIDIOLS. Absis de petites
dimensions o bé secundari.
DEAMBULATORI O GIROLA. En
algunes esglésies o catedrals, nau que
envolta l’altar major. El deambulatori va
aparèixer per primera vegada en el
romànic per donar accés a les capelles de
l’absis major.
NAUS LATERALS. Naus que se situen
paral·leles a costat i costat de la central i
que són més petites que aquesta.

3. PORTADA. Obra d’ornamentació
arquitectònica i escultòrica amb que es
realça la porta de la façana principal
d’alguns edificis.
CRIPTA. Construcció arquitectònica,
normalment subterrània, situada
generalment sota el presbiteri de l’església.
Era el lloc destinat a acollir la tomba o les
relíquies d’un sant.
NÀRTEX. Galeria coberta situada davant la
porta d’una església. Generalment el sostre
era d’una vessant en pla inclinat, sostingut
per columnes i arcades, encara que hi ha
exemples molt més senzills.
TRIBUNA. Galeria oberta construïda sobre
les naus laterals de les esglésies. També
s’anomena trifori.

4. LLINDA. Element arquitectònic
horitzontal que suporta la càrrega i que
recolza els seus extrems en els brancalls o
jambes.
ARQUIVOLTES. Elements
arquitectònics en forma de motllura,
esculpida o llisa, que ressegueix la
curvatura d’un arc. S’utilitza molt en l’art
romànic i en el gòtic.
TIMPÀ. Espai comprès entre l' intradós
d’un arc i la llinda de la porta i que
generalment té decoració escultòrica.
MAINELL o TRENCALLUM. Element
arquitectònic en forma de columna, de
pedra o fusta, que divideix en dues parts el
gruix d’una obertura, com per exemple
una porta o una finestra.

5. BRANCALL. Cadascun dels dos costats
d’un portal o d’una finestra formats per
un conjunt de carreus sobreposats sobre
els quals descansa la llinda. També
s’anomena muntant.
CÚPULA. Estructura arquitectònica de
forma semiesfèrica i que serveix per
cobrir un espai format per un cilindre o
un polígon de molts costats.
VOLTA DE CANÓ. Estructura
arquitectònica de forma corbada i secció
semicircular que serveix per cobrir un
espai i que es recolza sobre els murs,
columnes o pilars.
CIMBORI. Torre de planta quadrada o
octogonal, situada damunt del creuer d’una
església. Pot ser coberta per una cúpula.
BRANCALL. Cadascun dels dos costats
d’un portal o d’una finestra formats per
un conjunt de carreus sobreposats sobre
els quals descansa la llinda. També
s’anomena muntant.
CÚPULA. Estructura arquitectònica de
forma semiesfèrica i que serveix per
cobrir un espai format per un cilindre o
un polígon de molts costats.
VOLTA DE CANÓ. Estructura
arquitectònica de forma corbada i secció
semicircular que serveix per cobrir un
espai i que es recolza sobre els murs,
columnes o pilars.

6. ARC FAIXÓ. Arc situat en sentit
transversal en relació a la longitud de la
nau, tot cenyint la volta. En les voltes de
canó és utilitzat com a reforç de la volta.
CONTRAFORT. Element arquitectònic,
en forma de pilar sortint, adossat al mur
per tal de reforçar-lo i contrarestar el pes
de les voltes.
PILAR i PILASTRES. Element de
suport de secció poligonal que, com la
columna, té generalment una base i un
capitell.
COLUMNA. Element de suport,
cilíndric o gairebé cilíndric, que consta
generalment de tres parts: base, fust i
capitell.

7. ARC FORMER. Arc disposat al llarg
d’una nau.
ARC DE MIG PUNT. Arc equivalent a
mitja circumferència. La seva projecció
lineal a l’espai genera la volta de canó.
ARC CEGAT. Arc que té tapiada la
seva llum.
PODI. Del llatí podium (peu petit),
pedestal o peanya sobre la qual descansen
unes quantes columnes. És un element
molt utilitzat als claustres medievals,
separa les galeries porticades del pati i
serveix per evitar els esquitxos de la pluja.

8. MONESTIR. Edifici on viuen en
comunitat i seguint algunes regles, els
monjos o monges. Hi ha monestirs de
diverses religions i normalment estan
localitzats en zones aïllades. En la religió
cristiana els primers monestirs eren molt
simples. A poc a poc es van anar complicant
a conseqüència de l’augment de residents.
Generalment els monestirs tenen una
organització arquitectònica molt semblant:
claustre, dormitoris,sala capitular, refectori,
CLAUSTRE. Recinte sovint
enjardinat, envoltat de galeries
cobertes i obertes al pati, que serveix
com a centre de comunicació a les
dependències de l’edifici on es
troben. Propi, generalment, de
catedrals i
monestirs.
TRIFORA. Del llatí medieval tres
(tres) i foris (obertura). Finestra
dividida en tres obertures per
columnes. Per extensió s’anomena
trifori a la tribuna.
TROMPA. Petita volta semi
cònica , amb la part ampla cap a for,
que serveix per passar de la planta
quadrada a una vuitavada, sobre la
qual és possible construir una
cúpula, un tambor o un cimbori.

9. SALMER. Primera dovella d’un arc,
que té un costat horitzontal i un altre
inclinat, damunt del qual es van posant
les altres dovelles.
SALA CAPITULAR. Dependència
dels monestirs i catedrals que serveix
de lloc de reunió de la comunitat. En
els monestirs de l’època romànica
tenia forma quadrada o rectangular i
comunicava amb el claustre.
VOLUTA. Del llatí volvere (donar
voltes). En general, qualsevol element
decoratiu en espiral, característic dels
capitells jònics.
REFECTORI. En els monestirs, lloc
destinat a menjador comú de la
comunitat. En els monestirs romànics
s’hi accedia des del claustre.

10. ESPADANYA. Del llatí spatha
(espasa). Coronament superior de la
façana d’una església amb un buit on
són col·locades les campanes,
BALDAQUÍ. Terme derivat de
Balzac (nom amb el qual es clonexia
a l’EM tant a la ciutat de Bagdad com
al teixit procedent d’aquesta ciutat) i
de l’italià baldachino (mateix
significat). S’anomena així al dosser
que cobreix un altar , un tron, una
tomba… Pot ser obrat en diferents
materials: teixit, fusta pintada, plata,
bronze...
BANDES LLOMBARDES. Espècie
de pilastres o faixes verticals, llises i
sobresortints del mur de dalt a baix,
unides a la part superior per una sèrie
d'arcuacions. És un element
ornamental originari de la
Llombardia, característic de
l’arquitectura romànica. S’anomenen
també lesenes i van ser molt
utilitzades en el primer romànic (segle
TAMBOR. Estructura cilíndrica o
poligonal que sosté la cúpula, donant-
li major alçada.

11. LLANTERNA. Del llatí llanterna
(fanal). Element arquitectònic, de
planta circular o poligonal i obertures
laterals, que corona una cúpula o una
torre i serveix per il·luminar l’espai
interior.
COLUMNES ADOSSADES. Són
les que es troben adherides a un mur o
pilar.
CASSETONS. Compartiment buit,
generalment de forma quadrada amb
el fons decorat. Amb altres pot format
un sostre.

12. INTRADÓS. Del llatí intra (dins) i
dorsum (superfície). S’anomena així a
la superfície interna d’un arc o una
volta.
BRANCALL. Cadascun dels dos
costats d’un portal o d’una finestra
formats per un conjunt de carreus
sobreposats.
CARCANYOL. Buit o espai entre
l’extradós de dos arcs o dues voltes.
EXTRADÓS. Del llatí extra (fora) i
dorsum (superfície). S’anomena Aixa
a la superfície convexa exterior d’un
arc o una volta, i també la línia
exterior d’un arc.

13. DOVELLA. Cadascun dels blocs
de pedra en forma de tascó que
s’utilitzen per formar arcs o voltes.
CONTRACLAU. Dovella situada al
costat de la clan.
CLAU. Dovella central de l’arc, que
Cloe la seva construcció i que permet
treure la cintra damunt la qual havia
estat muntat.
IMPOSTA. Del llatí imposta (posada
damunt). Motllura de separació entre
l’arc i la part recta d’una obertura o,
dit d’una altra manera, la superfície de
la qual arranca, tot fent una corba, un
arc o una volta.

14. BASA (O BASE). Part inferior d’un
columna sobre la qual es recolza el
fust de la columna.
CAPITELL. És l’extrem o cap més o
menys ornamentat del fust d’una
columna o d’un pilar. Hi ha una
varietat enorme de capitells, segons
les èpoques i els estils.
PETXINA. Cadascun dels quatre
triangles esfèrics que serveixen per
passar de la superfície quadrada d’una
planta a la circular d’una cúpula.
ARC DE DESCÀRREGA. Arc de
llum paredada que serveix per reduir o
descarregar el pes de la paret damunt
la llinda d’una porta o d’una finestra.

15. CARREU. Pedra generalment en
forma de paral·lelepípede i de
secció rectangular que s’utilitza en
la construcció.
ÀBAC. Peça que corona el capitell
damunt la qual descansa l’arquitrau o
la base de l’arcada
FINESTRA ESQUEIXADA. És la
que té la posició de les seves parets no
paral·leles.
ÒCUL. És una obertura de forma
circular o ovalada que deixa passar la
llum

16. VOLTA DE QUART D’ESFERA.
És equivalent a un quart d’esfera i
cobreix generalment l’espai d’un
absis semicircular.
VOLTA DE CANÓ. Construcció o
estructura arquejada que cobreix un
espai comprès entre murs
VOLTA D’ARESTA. És la generada
per l’encreuament perpendicular de
dues voltes de canó.
VOLTA DE CREUERIA O
OGIVAL. És característica del gòtic,
encara que deriva de la volta d’aresta.
La diferència és que la de creueria és
originada per arcs apuntats.

17. FULLA D’ACANT. Planta herbàcia,
ornament característic del capitell corinti.
FUST. Part vertical de la columna
situada entre la base i el capitell.
CINTRA. Bastida de fusta
provisional utilitzada per sostenir
una volta o un arc en construcció
fins el moment d’haver-se endurit el
morter

18. ALES. Generalment simbolitzaven
el pensament, la imaginació i la
espiritualitat.
AGNUS DEI. Símbol de la puresa i de
la innocència. Representa a Jesús en
forma d’anyell (llatí:agnus=corder,
anyell).
ALFA i OMEGA. Primera i última
lletres de l’alfabet grec. Simbolitzen el
principi i la fi de totes les coses, així
com l’atribut del Déu creador.
ÀNGELS. Simbolitzen allò que és
supraterrenal, invisible, i les forces
espirituals.

19. BEATUS. Nom amb que és conegut el
Comentari de l’Apocalipsi escrit i
il·lustrat pel Beat de Liébana.
AURÈOLA. Aura lluminosa que
envolta els cossos gloriosos. És un
símbol de l’energia sobrenatural.
APOCALIPSI. Obra que descriu els
esdeveniments de la fi del món. És
conegut especialment l’Apocalipsi de
Sant Joan.
CLAU. Simbolitza l’obertura de les
portes de la mort per entrar a la vida
eterna, a la immortalitat. També és el
símbol del saber filosòfic.

20. LLIBRE. Símbol del món, de
l’univers.
FRONTAL. Estructura de fusta o
metall que es col·locava davant la
taula d’altar. Constava d’una o de tres
peces, una davantera i dos laterals.
Acostumaven a ser de fusta
policromada.
MÀ de DÉU. La mà dreta de Déu posa
de manifest el poder del Pare. Els dits
anular i petit alçats simbolitzen la
benedicció de Déu Pare.
MÀNDORLA. Paraula d’origen italià
que significa ametlla mística.
Simbolitza d’on neix la vida. És un
ornament que té generalment forma
el·líptica i que s’utilitza tant en
escultura com en pintura. Acostuma a
encerclar a Crist en Majestat o a la
Verge.

21. PANTOCRÀTOR. És la
representació més característica de
la pintura i l’escultura romàniques,
que mostra a Crist triomfant,
creador o jutge, assegut dins la
màndorla i envoltat del tetramorf, la
mà dreta sempre beneint.
MANTELL. Significa dignitat i poder.
SERP. Símbol de l’energia i la força.
Apareix també com a representació
del mal versus l’àliga, que representa
el bé.
TETRAMORF. Motiu iconogràfic que
representa els quatre animals que
tradicionalment simbolitzen els quatre
evangelistes. Aquests símbols
representen els quatre aspectes de la
naturalesa de Crist.

22. CRISMÓ. Monograma de Crist fet
amb les dues primeres lletres
entrellaçades (XP) del nom de Crist
en grec.
SANEFA. Dibuix ornamental que
consisteix en la repetició de temes
(vegetals, geomètrics, etc.) que se
solen disposar en horitzontal al llarg
de les parets, dels terres o dels sostres.
En la pintura romànica serveixen per
separar els diferents registres de la
disposició iconogràfica.

23. JOAN.
LLUC.
MARC.
MATEU.