1. LA FILOSOFIA EMPIRISTA (1)
 Es
desenvolupa, principalment, a la Gran
Bretanya. En són representants destacats:
– Thomas Hobbes
– John Locke
– George Berkeley
– David Hume

La seva filosofia és dedicada, essencialment,
a reflexionar sobre el coneixement (origen i
límits) i sobre el poder polític (origen i límits)
06/02/13
Filosofia empirista
1

2. LA FILOSOFIA EMPIRISTA (2)
 La
reflexió sobre el coneixement d‟aquests
pensadors coincideix en la idea que tot
coneixement deriva, directa o indirectament
de l‟experiència (no hi ha idees innates)
 Les
diferències entre ells deriven de les
conseqüències més o menys radicals que
cada un extreu d‟aquest principi general.
06/02/13
Filosofia empirista
2

3. THOMAS HOBBES (XVII)
teoria política - 1 




Els humans neixen iguals, lliures i racionals (les
desigualtats i jerarquies són artificials, no naturals)
Per naturalesa desitgen (instint natural) la seguretat i el
benestar.
Com els altres animals estimen el que els en
proporciona i temen el que els en priva.
A diferència dels animals, els humans tenen consciència
de futur (racionalitat - càlcul): desitgen garantir la
seguretat i el benestar futurs.
Aquest desig només pot ser satisfet sotmetent els que
desitgen exactament el mateix: els altres humans.
06/02/13
Filosofia empirista
3

4. THOMAS HOBBES (XVII) - 2





Així, per naturalesa l‟home és un llop per a l‟home:
viu en un estat de guerra de tots contra tots.
Ningú no pot aspirar a vèncer en aquesta guerra:
els humans són iguals per naturalesa.
L‟estat de Guerra de tots contra tots és un estat
d‟inseguretat i malestar absoluts.
Enfront d‟aquesta situació els humans estableixen
un Contracte social, origen del poder de l‟Estat.
Amb la creació de l‟Estat, els humans renuncien a
la seva igualtat i llibertat naturals a canvi de la
seguretat i benestar que els garanteix el poder
absolut de l‟Estat, font de tota moral i sociabilitat.
06/02/13
Filosofia empirista
4

5. JOHN LOCKE (XVII)
filosofia política
Els homes neixen iguals, lliures i dotats
de Raó que els permet distingir el que
està bé per naturalesa del que no.
 Així, doncs, hi ha drets i deures
NATURALS:

– Dret a la vida, la llibertat i la propietat.
– Deure de respectar la vida, la llibertat i la
propietat dels altres.
– El fonament del dret a la propietat és el dret
al treball, condició per a una vida digna
(rebuig de la legitimitat del sistema de
propietat feudal: no es basa en el treball)
06/02/13
Filosofia empirista
5

6. JOHN LOCKE teoria política
– Origen del poder polític:
 Contracte social per tal d‟assegurar l‟acompliment dels
deures i drets naturals per part de tots els
components de la societat.
– Límits i estructura del poder polític:
 No és legítim l‟estat que no acompleix els seus
objectius, i menys el que vulnera la moral natural
(dret a la revolta).
 El poder de l‟Estat és el poder de la majoria
(democràcia). No és, però, un poder absolut: en cap
cas la majoria podrà vulnerar els drets naturals de la
minoria.
06/02/13
Filosofia empirista
6

7. HOBBES I LOCKE: la filosofia política contractualista
- Hobbes: contractualisme absolutista (amb submissió
absoluta de l‟individu a l‟Estat)
- Locke: contractualisme liberal (l‟individu mai no perd la
seva llibertat originària)
- El contractualisme no suposa reivindicar un tipus de
govern en particular, sinó que intenta explicar com
s‟articula la relació entre la societat civil i l‟Estat: els
individus (racionals, iguals, competitius i calculadors)
van decidir crear l‟Estat per tal de viure millor (amb més
seguretat i més progrés).
- Discrepen sobre les causes que van portar els humans
a crear l‟Estat i sobre els límits del pacte

8. HOBBES I LOCKE (R. Alcoberro)
1. Sobre la naturalesa humana
Hobbes: els humans no són animals socials, en l‟estat
de natura són brutals, agressius, egoistes. Un humà
és un ésser constituït per desigs brutals que no sap ni
pot controlar per ell mateix. És el poder de l‟Estat el
que ens disciplina i ens fa socials.
Locke l‟home és per naturalesa un animal social, ja en
la naturalesa hi ha relacions de col·laboració. Els
humans són subjectes de dret, perquè el dret està en
la naturalesa de les relacions socials.

9. HOBBES I LOCKE (R. Alcoberro)
2.- Sobre la vida en l‟estat de natura
Hobbes: la vida humana en l‟estat de natura és „pobra,
brutal, desagradable i curta‟. L‟estat de natura és un
estat de guerra.
Locke: la vida en l‟estat de natura, tot i ser insegura era
pacífica, bona i agradable, en la mesura que els humans
complien les seves obligacions i mantenien les seves
promeses. Hi pot haver guerra però també hi ha llibertat
i igualtat. Els individus gaudeixen de dos poders (el
d‟assegurar la pròpia conservació i el de castigar a qui
amenaci la seva vida) i d‟un dret fonamental (el de la
propietat privada, limitada a allò que és necessari per a
la pròpia conservació).

10. HOBBES I LOCKE (R. Alcoberro)
3.- Sobre la llibertat en l‟estat de natura
Per a Hobbes, la llibertat en l‟estat natural és absoluta.
En la natura tot home té dret a tot, d‟aquí que la vida
sigui insegura.
Per a Locke hi ha un dret natural que fins i tot en l‟estat
de natura m‟impedeix envair la propietat dels altres i
això no significa cap limitació de la llibertat.

11. HOBBES I LOCKE (R. Alcoberro)
4.- Sobre el paper dels drets
Hobbes: quan atorguen drets a l‟Estat-Leviatan, els
individus perden els drets individuals i reben, a canvi,
la seguretat i la protecció. L‟obligació del individus
davant l‟Estat és l‟obediència. Per això no hi ha drets
per als rebels (per als qui violen el contracte).
Locke: els humans tenen drets per naturalesa (la llibertat
individual i la propietat privada) i poden oposar-se
violentament a qualsevol que intenti oprimir-los. Ningú
no té per naturalesa el dret a oprimir a un altre i
existeix un dret de resistència contra les injustícies
(cap. XIX del Segon Tractat sobre el govern civil).

12. HOBBES I LOCKE (R. Alcoberro)
5.- Sobre el pas de l‟estat de naturalesa a
l‟estat social
Per a Hobbes és la misèria i la inseguretat (la por) allò
que fa que els humans passin de l‟estat de naturalesa a
l‟estat social.
Per a Locke en l‟estat de natura hi ha també „drets
naturals‟; com a molt el que ens fa passar d‟estat de
natura a estat social és el desig d‟assegurar la propietat,
progressar i de tenir millors condicions de justícia. El pas
a l‟estat social és degut no a la por sinó a la necessitat de
prevenir l‟escassetat.

13. JOHN LOCKE epistemologia i ontologia
 Com
Descartes, denomina “Idea”
qualsevol contingut mental (sensació,
record, concepte...)
A
diferència de Descartes, entén la
ment com un “paper en blanc”. Les
percepcions dels objectes sensibles
externs i les operacions internes de la
ment són l‟origen de totes les Idees.
06/02/13
Filosofia empirista
13

14. JOHN LOCKE epistemologia i ontologia
IDEES: Són el contingut de l‟enteniment
humà. Tot el que és objecte de l‟enteniment
humà quan pensem són idees (per tant, una
imatge, una percepció, una representació
també són idees).
DE SENSACIÓ
DE REFLEXIÓ
SIMPLES
MODES
IDEES
COMPLEXES
SUBSTÀNCIES
RELACIONS
06/02/13

15. JOHN LOCKE epistemologia i ontologia
IDEES SIMPLES:
Les que la ment no pot descomposar en altres més
senzilles, les dades primàries de la nostra
experiència. Paper passiu de la ment
IDEES COMPLEXES:
Paper actiu de la ment, que genera idees complexes
quan opera sobre idees simples amb els processos
d‟abstracció i de combinació de les mateixes.
(blanc, dolç, sòlid: terròs de sucre)
06/02/13

16. JOHN LOCKE epistemologia i ontologia
Idees simples:
IDEES SIMPLES DE SENSACIÓ: Les que
provenen dels sentits externs, sense
barreja. (sento dolor, penso)
IDEES SIMPLES DE REFLEXIÓ: Les que té la
ment quan és conscient de si mateixa, dels
seus propis procediments. (penso que sento
dolor, sóc conscient de que penso)
06/02/13

17. JOHN LOCKE epistemologia i ontologia
Idees complexes:
MODES: es refereixen a coses que no subsisteixen en
elles mateixes sinó en altres (triangle, gratitud).
SUBSTÀNCIES: representen coses particulars que
subsisteixen en si mateixes (taula, préssec).
Malgrat que a la ment li costa imaginar l‟existència d‟idees
sense un substrat que les faci subsistir, la substància
com a tal és desconeguda per la ment.
RELACIONS: neixen de comparar una idea amb una
altra (anterioritat, posterioritat, causalitat...).
06/02/13

18. JOHN LOCKE epistemologia i ontologia
 QUALITATS (Les idees dels sentits ens mostren
qualitats dels objectes externs)
– qualitats primàries els correspon un tret de la
realitat objectiva. Les idees de qualitats primàries
són semblants als cossos. (solidesa, extensió,
forma, moviment)
– qualitats secundàries no els correspon cap tret de
la realitat objectiva. Les idees de qualitats
secundàries no són semblants als cossos (olors,
colors, gustos, sons...)

“el que és dolç, blau o calent en les nostres idees no és més que el
volum, la forma i el moviment de les partícules en els cossos”
06/02/13
Filosofia empirista
18

19. JOHN LOCKE epistemologia i ontologia

Tractament de les tres substàncies
cartesianes:
– La base del nostre coneixement de l‟existència
de coses externes són les sensacions (les idees
són representacions de les coses)
– La base del nostre coneixement de la nostra
existència és la intuïció.
– La base del nostre coneixement de l‟existència
de Déu és la demostració (causa necessària de
totes les altres existències)
06/02/13
Filosofia empirista
19

20. DESCARTES I LOCKE
Origen del coneixement
D. Hem de cercar una certesa absoluta, la veritat indubtable per això no
podem fiar-nos dels sentits, sinó que hem de basar-nos en la raó.
L. La certesa absoluta no existeix. El que tenim és un coneixement
probable (en grau molt alt), però no segur. Per això hem de basar-nos
en la percepció sensible.
Paper de les idees
D: Les idees més importants que tenim (i les úniques de les quals no
podem dubtar) són les innates, perquè són universals i a priori.
L: No hi ha idees innates. Quan naixem la nostra ment és com un paper en
blanc o un quadre no pintat (tabula rasa), que es va omplint amb
experiències particulars i concretes.
06/02/13

21. El món
D: El coneixem per deducció. A partir de la idea de „jo penso‟, dedueixo que
hi ha Déu i món.
L: Coneixem el món per experiència, inductivament. A partir de la suma
d‟experiències sensibles elaborem una idea.
El jo
D: „Jo‟ sóc „una cosa que pensa. L‟essència del jo és pensar i podríem fins i
tot imaginar que „jo‟ existeixo com un pensament sense cos.
L:Tota experiència s‟origina en un cos i depèn de la percepció sensible,
sense la qual no hi ha identitat personal. L‟ànima i el cos estan separats
però relacionats entre si.
La substància
D: „Ego cogito‟ [jo penso], sóc una substància, quelcom que sempre és
igual a si mateix.
L: L‟experiència mostra que la substància de les coses és incognoscible.
06/02/13

22. DAVID HUME (XVIII) – 1
IMPRESSIONS I IDEES
 Dos
tipus de representacions mentals
(“percepcions”):
– Impressions (percepcions més “vives”)
– Idees (percepcions menys “vives”)
 Les
idees són còpies o representacions de
les impressions (no hi ha idees innates).
 La metafísica és plena de termes darrera
dels quals no hi ha cap “idea” (són buits),
atès que no els correspon cap impressió.
06/02/13
Filosofia empirista
22

23. DAVID HUME – 2
PRINCIPIS D’ASSOCIACIÓ D’IDEES

Les idees o pensaments s‟associen en funció de
tres principis bàsics:
– Semblança (seguint Occam, aquest seria el fonament de
les nostres representacions abstractes o conceptes:
agrupem experiències semblants en una noció de classe,
i sota un nom comú –nominalisme-)
– Contigüitat en l‟espai o en el temps (per exemple, un
record pot provocar l‟aparició d‟altres en funció d‟aquest
principi d‟associació)
– Causalitat: Esperem que a fenòmens semblants als
prèviament viscuts (causes) els succeiran fenòmens
semblants als que els han acompanyat habitualment en
el passat (efectes)
06/02/13
Filosofia empirista
23

24. DAVID HUME – 3
TIPUS DE CONEIXEMENTS
 Els
objectes del nostre pensament poden
ser de dos tipus:
– Relacions d‟idees (fruit de la intuïció o de la
deducció, no ens diuen res sobre el món). La
veritat d‟aquests coneixements es basa en el
principi de no contradicció: el contrari és
absurd.
– Qüestions de fet (La veritat d‟aquests
coneixements no es basa en el principi de no
contradicció: el contrari és pensable)
06/02/13
Filosofia empirista
24

25. DAVID HUME – 4
EL PROBLEMA DE LA PREDICCIÓ
Considerem vertaders aquells coneixements de
qüestions de fet basats en l‟experiència
(impressions).
 Però la nostra certesa no es limita, a les qüestions
de fet passades o presents (d‟elles en tenim
impressions) sinó que també estem segurs de la
veritat de les nostres prediccions de futur, malgrat
no tenir-ne impressions.
 Els objectius de la ciència no són tan sols descriure
o explicar (passat), sinó també predir. En què es
basa la certesa de les nostres prediccions?

06/02/13
Filosofia empirista
25

26. TEMA:
06/02/13

27. El món
El coneixem per deducció. A partir de la idea
de „jo penso‟, dedueixo que hi ha Déu i
món.
Coneixem el món per experiència,
inductivament. A partir de la suma
d‟experiències sensibles elaborem una
idea.
El jo
06/02/13
„Jo‟ sóc „una cosa que pensa. L‟essència del

28. DAVID HUME – 5
PREDICCIONS I CAUSALITAT
En la relació causa-efecte: davant d‟un parell
de fenòmens relacionats causalment,
preveiem sempre l'ocurrència de l'efecte a
partir de l'observació de la causa.
 Però ¿quina és la naturalesa i el fonament
d‟aquesta relació?. L‟experiència ens mostra
que fins ara, la ocurrència de A ha estat
sempre acompanyada per l‟ocurrència de B.
Però no ens mostra que seguirà essent així
en el futur! Per què n‟estem segurs?

06/02/13
Filosofia empirista
28

29. DAVID HUME – 6
FONAMENTS DE LES CONEXIONS CAUSALS
La base del nexe causal no és l‟experiència, ni
tampoc el raonament.
 Ni l‟experiència ni el raonament poden mostrar-nos
que el futur serà com el passat (principi
d‟invariància). I malgrat tot estem segurs que serà
així. Per què?:

– Creença instintiva (predisposició psicològica a esperar)
que el futur s‟acomodarà al passat
– Hàbit, costum, experiències reiterades en el passat ens
fan esperar un futur similar.

Aquests són, doncs, els fonaments de les nostres
prediccions de futur (i de la relació causa-efecte), i
no cap mena de raonament.
06/02/13
Filosofia empirista
29

30. DAVID HUME – 7
LIMITS EN L’ÚS DE RELACIONS CAUSALS

El nexe causal és instintiu per la seva importància
de cara a la supervivència:
– L‟instint és ràpid i infal·lible, mentre que la raó és lenta i
pot errar.
Darrera la “idea” metafísica de “connexió
necessària” no hi ha cap impressió. És un terme
buit de contingut. La relació causal no és una
connexió necessària sinó una predisposició
psicològica innata.
 Essent la causalitat fruit del costum, tan sols
podem establir relacions causals entre
experiències, mai entre idees a les que no
correspon impressió (Déu, per exemple)

06/02/13
Filosofia empirista
30

31. DAVID HUME – 8
LA NOCIÓ DE SUBSTÀNCIA (repàs)
Des d‟Aristòtil a Descartes i Locke, la noció de
substància (entitat) ocupa un lloc central en la
reflexió filosòfica entorn de la realitat.
 Què s‟entén per “substància”? Aquella realitat de la
que es diuen o en la que estan els atributs
(essencials o accidentals)
 Definició escolàstica de “substància”: allò que
existeix per si mateix i no necessita de cap altra
cosa per existir.
 Així, el volum, el pes o la temperatura existeixen
però no són “substàncies” perquè només poden
existir com a trets d‟alguna substància.

06/02/13
Filosofia empirista
31

32. DAVID HUME – 9
ANÀLISI DE LA NOCIÓ DE SUBSTÀNCIA
Darrere el terme “substància” no hi ha cap
impressió. No és una idea sinó una paraula buida.
 Si prescindim de formes, olors, colors, textures, etc.
(d‟ells sí que en tenim impressions) no ens resta
res: No hi ha cap impressió d‟un substrat.
 Malgrat tot, vivim convençuts que determinades
formes, olors, colors, textures, gustos, etc. se‟ns
presenten i se‟ns presentaran tossudament units.
 Les coses són feixos de sensacions: fenomenisme

06/02/13
Filosofia empirista
32

33. DAVID HUME – 10
Crítica de la metafísica racionalista i empirista
La crítica de la noció de substància comporta el
rebuig dels fonaments de la ontologia de Descartes
(i de Locke).
 Les tres substàncies cartesianes queden sense
fonamentació, i la primera certesa, la de la
substància pensant ha de ser revisada.
 No tenim impressió d‟un “jo” fix i estable: d‟una
substància pensant. Tan sols d‟un constant devenir
de sensacions, records, sentiments, imatges...
 Així, en què es basa la impressió d‟identitat del
subjecte? En la memòria, que lliga el meu ara amb
un abans també meu.

06/02/13
Filosofia empirista
33

34. DAVID HUME – 11
CARÀCTER INSTINTIU DE LES CREENCES BÀSIQUES:
OBJECTIVITAT I INVARIÀNCIA
Les creences que fonamenten la nostra existència,
precisament per aquest motiu, són de caire
instintiu i no racional. Les compartim amb la resta
d‟animals.
 Són la creença en una realitat externa (no
demostrable racionalment!): principi d‟objectivitat,
 I la creença que el futur s‟acomodarà al passat:
principi d‟invariància

06/02/13
Filosofia empirista
34

35. DAVID HUME – 12
LLIBERTAT i MORALITAT
 Llibertat
és la capacitat d‟actuar d‟acord
amb la pròpia voluntat (és a dir, actuem
lliurement quan la “causa” de la nostra
conducta és la nostra voluntat).
 Els valors morals no es basen en
raonaments sinó en sentiments naturals
d‟acceptació o rebuig davant de
determinades conductes.
06/02/13
Filosofia empirista
35

36. DAVID HUME – 13
ESCEPTICISME I METAFÍSICA
El resultat de la filosofia ha de ser la constatació de
la debilitat de l‟enteniment humà.
 L‟única forma positiva d‟escepticisme és limitar la
nostra reflexió als límits del nostre enteniment.
 La Metafísica és, precisament, resultat d‟una
ignorància constant d‟aquests límits.
 El gran refutador de l‟escepticisme radical és
l‟acció.

06/02/13
Filosofia empirista
36