2. QUÈ ÉS LA REALITAT?
La part de la Filosofia que s’ha ocupat
tradicionalment de respondre a aquesta
pregunta ha estat la Metafísica i, en concret
també, l’Ontologia.
La paraula “realitat” prové del llatí realitas que
deriva de la paraula res (cosa, objecte,
experiència, causa, etc.)
A partir del segle XIX la filosofia s’ocupa del
problema de la realitat d’una forma més
insistent.
3. Teories sobre la «realitat» (1)
DEFINICIÓ NEGATIVA
1. Realitat s’oposa a “aparença”. El que és real és el que
no és aparent. El món aparent és fals, hi ha una altra
“realitat”. (Matrix és un món aparent, el món real és el
món destruït ple de camps de cultiu d’humans com a
font d’energia).
2. Realitat s’oposa a “possible”. El que és real ja és, no
només és una possibilitat. (Ara tenim la possibilitat de
ser un premi noble, però això encara no és realitat).
4. Teories sobre la «realitat» (2)
Definició positiva:
3. La realitat és el que “existeix”. El problema és que les
coses comencen a existir i deixen d’existir, és a dir,
són contingents, i per tant, ¿són reals les coses
contingents?
4. La realitat és allò que no pot deixar d’existir, és a dir,
és “necessari”. Plató ho atribueix a les “idees”, el
cristianisme a “Déu”, etc.
5. Teories sobre la «realitat» (3)
5. La realitat és allò “físic, material, sensible”, és a dir,
allò que podem conèixer amb els sentits (tocar,
veure, escoltar, ensumar i degustar). Problemes:
El problema és que, de vegades, els sentits ens
enganyen (escoltem un enrenou que potser només hem
imaginat).
Hi ha coses que no experimentem amb els sentits i les
considerem reals (el no-res, l’infinit, etc.)
6. Teories sobre la «realitat» (4)
6. La realitat també inclou els processos
“psíquics”, és a dir, els pensaments, desitjos,
somnis, idees, etc.
Problema: pot ser real que imaginem un núvol de
nata, però no que existeixi realment el núvol de
nata.
6. La realitat “virtual”. Amb l’ajuda de la
tecnologia digital podem experimentar
sensacions que semblen ser reals però
només són “virtuals”. (MATRIX és virtual o
real?)
7. Teories de la realitat (5)
8. Realitat: la història i la vida.
Aquesta concepció de la realitat indica que allò real no
és quelcom permanent i immutable, sinó que la realitat
està en continuu canvi, és un procés històric o vital que
no es pot reduir a un ésser fix. La realitat sempre és
dinàmica.
Heràclit va entendre el món en continuu moviment.
Hegel entén la realitat en forma dinàmica i dialèctica.
Dilthey, Ortega y Gasset i Nietzsche destaquen la vida
enlloc de la realitat.
8. EL CONEIXEMENT
De forma genèrica “conèixer”
significa que un “subjecte” capta,
entén, un “objecte”.
Es poden distingir 3 graus del
coneixement:
OPINIÓ: és un estat del
coneixement en què un subjecte
considera quelcom com a cert,
però no en té seguretat.
CREENÇA: és un estat en que el
subjecte està segur del que creu,
però no ho pot justificar
objectivament.
SABER: és una opinió
fonamentada tant subjectivament
com objectivament. És pot
justificar.
9. Els interessos del coneixement
L’interès tècnic. El tenen les ciències de la naturalesa.
Pretenen dominar la naturalesa.
L’interès pràctic. El tenen les ciències socials. Pretenen
la comprensió dels fets per millorar la comunicació
humana.
L’interès emancipador. El té la filosofia i altres
disciplines crítiques. Pretén alliberar a la humanitat de
la dominació i la repressió.
10. Postures entorn del coneixement
Dogmatisme: creure amb tota seguretat en quelcom sense acceptar la
possibilitat d’estar equivocats. Creu que hi ha una veritat absoluta.
Escepticisme: no creu que es pugui arribar a un coneixement segur,
sempre existirà el dubte. Res no es pot conèixer de forma segura.
Relativisme o subjectivisme: tot coneixement depèn del context,
època o cultura, o del subjecte i, per tant, no hi ha cap veritat
absoluta. Tot és relatiu o subjectiu.
Pragmatisme: creure que la veritat és allò útil, allò que serveix.
Criticisme: es pot arribar a conèixer veritats, però s’ha d’acceptar
sempre la crítica i la possibilitat d’error.
Perspectivisme: tot el coneixement és només una perspectiva
subjectiva o cultural. Coincideix amb el relativisme amb molts de
punts.
11. Models explicatius del coneixement
Realisme: la realitat existeix independent del subjecte.
Realisme ingenu: la realitat és tal i com la percebem.
Realisme crític: només sabem com és la realitat a
partir de la nostra percepció i no podem saber mai
com seria en si.
Idealisme: la realitat no existeix independentment del
subjecte, ja que només coneixem les nostres idees
sobre ella. La realitat, per tant, es troba en la
consciència.
12.
13. I què és la veritat?
Origen de la paraula
En grec es deia “alétheia”, que significa descobrir,
desvetllar allò que està ocult.
La veritat existeix oculta i es tracta de trobar-la.
En llatí es deia “veritas”, que significa dir el que
correspon a la realitat.
La veritat es troba en la correspondència entre el que es diu
i la realitat.
15. La veritat com a correspondència La veritat consisteix en què el que pensem o diem es
correspongui amb la realitat.
Problemes
a) Com podem comprovar què és la realitat sense que la pensem?
b) Hi ha un punt de vista objectiu entre el pensament i la realitat?
Criteri de veritat: la correspondència entre el pensament i la
realitat.
“El gat està sobre
l’estora”
Correspondència
realitat
pensament
o llenguatge
16. La veritat com a coherència
Un coneixement és vertader quan encaixa, és coherent,
amb el sistema de coneixements que ja tenim per cert.
Per exemple, sistema decimal i sistema binari.
Criteri de veritat: la coherència lògica.
Fals,
incoherentVertader,
coherent
17. La veritat com allò útil
La teoria pragmatista de la veritat considera
els enunciats des del punt de vista de la utilitat
respecte d’un fi. Si funciona o serveix,
aleshores el coneixement és vertader.
Criteri de veritat: la utilitat.
útil,
vertader
inútil,
fals
18. La veritat com a consens
S’estableix com a veritat allò que les persones acorden,
pacten, consensuen com a veritat.
Es tracta d’aportar raons suficients per a què la majoria
accepti un coneixement com a vertader.
Criteri de veritat: el consens.
19. Altres criteris de veritat
El criteri d’autoritat: es
considera un coneixement
vertader per l’autoritat que
el proposa.
El criteri de l’evidència: es
considera vertader el
coneixement que
intuïtivament veiem clar i
indiscutible.
El criteri de la tradició: es
considera vertader el
coneixement que des de
sempre se l´ ha considerat.
