1. LA REGÈNCIA DE MARIA CRISTINA DE BORBÓ (1833-40)
-El govern de Cea Bermúdez fa tèbies reformes administratives dins de l’absolutisme –mapa provincial de
Javier de Burgos- que retarden la transició politica. Aixecaments populars a favor de Carles Maria Isidre que
inicien la I guerra carlina i impulsen el canvi polític a favor de Maria Cristina.
-El nou cap de Govern Martínez de la Rosa redacta l’Estatut Reial per assolir el pacte amb la noblesa i l’alta
burgesia liberal, i, per ampliar la base social de la reforma concedeix l’amnistia; suprimeix els convents dels
religiosos carlins. Al fil dels canvis es formen els partits moderat i progressista. El malestar gral. – guerra,
epidèmia de cólera, crisi econòmica -provoca incidents, com l’assalt al 1r. ministre, que dimiteix.
-El govern de Toreno es veu impotent davant la conflictivitat de l’estiu de 1835: formació de Juntes i Milícies a
Andalusia i d’altres lloc; a Barcelona hi ha revoltes ludites i bullangues amb accions anticlericals: crema de
convents i matança de frares. A Madrid els avalotats demanen Corts, llibertats, nova llei electoral, extinció de
clero regular i lleva de tropes per derrotar els carlins. cap de l’executiu. Maria Cristina nomena Mendizábal cap
de govern. Lleva de 200.000 homes, formació de la Guàrdia Ncnal., desamortització eclesiàstica i promesa de
reformar l’Estatu Reial. Conspiració del clergat i la noblesa i caiguda de Mendizábal. Govern moderat d’Isturiz.
-- Revolució de 1836. lnsurrecció dels sergents de la Guàrdia Reial a la Granja ( maig 1836), aixecaments popu
lars i formació de Juntes revolucionàries a les ciutats contra el govern. MA. Cristina accepta la C. 1812 i nome
na cap de govern el progressista Calatrava. Es convoquen Corts. Mendizábal ministre d’Hisenda, continua la
desamortització. Les Corts aproven la revolució jurídica antifeudal: C. de 1837 i la reforma agrària liberal que
fonamenten un Estat liberal capitalista. Eleccions de 1837 que guanyen els moderats.
-- El Govern moderat lamina la Constitució i controla els municipis. El 1839 acaba la I G.Carlina amb el Conve
ni de Bergara que reforça el paper polític de l’exèrcit i d’Espartero. La nova llei municipal dels moderats origina
insurreccions populars el 1840 i la formació de Juntes i Milícies progressistes a favor d’Espartero. Per solucio-
nar la crisi es celebra l’entrevista entre Ma. Cristina i Espartero, els resultats de la qual provoquen la renúncia i
l’exili de la Regent.
2. REGÈNCIA MARIA CRISTINA (1833-1840)
PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1839)
1833 1834 1836 1840
Cea MODERATS PROGRESSISTES MODERATS PROGRESSISTES MODERATS
Bermúdez Martínez de la (Mendizábal) (Istúriz) Calatrava i Mendizábal,
Rosa i Toreno ministre d’Hisenda)
Desamortització
Estatut Reclutament de
Reial 200.000 h …
Revolució 1836 DESMANTELLAMENT
ANTIC RÈGIM
Reacció -Sublevació Reforma agrària Eleccions
Noblesa sergents de la liberal 1837
- Aixecaments a Madrid,
i Clergat Guàrdia Reial CONSTRUCCIÓ DE
Barcelona i Andalucia i
Destitució de a La Granja L’ESTAT LIBERAL
-Juntes revolucionàries
- Incendi de convents. Mendizábal -Juntes Revol.
- Ludisme (Fbca CONSTITUCIÒ
Bonaplata) 1837
3. La I Guerra Carlina, dels 7 anys (1833-40)
Les seues causes van ser Els contendents foren
♦ El conflicte successori a la mort de Ferran VII ♦ Els carlins: noblesa rural, jerarquía eclessiàstica i
entre els isabelins que volien la seua filla com a cler gat regular, camperols i d’altres defensors de
hereva al tro i els carlins que donanven suport al l’absolutisme, l’integrisme catòlic i els furs. Compta
germà, del Rei. ren amb unos 80.000 efectius: 50.000 al P. Basc,
♦ la confrontació ideològica entre els carlins, de- Navarra i Castella; 20.000 sota el comandament de
fensors de l’absolutisme, de l’aliança entre el tro Cabrera i uns 10.000 a Catalunya. Tingueren el supor
i l’altar, i els isabelins partidaris del liberalisme. internacional dels Imperis de Rússia, Àustria-
♦ l´oposició entre el foralisme carlí i el centralis- Hongría i Prússia, també el la Santa Seu.
me dels liberals isabelins. ♦ Els isabelins: noblesa ferrandina, part del clero,
♦ descontentament dels camperols carlins amb alta i mitjana burgesia, funcionaris i classes popu
les lleis agràries aprovades pels governs -lars urbanes defensors del liberalisme. Tenien el
liberals: desamortització i abolició de les suport dels Governs de Gran Bretanya, França i
senyories. Portugal. Comptaren amb 200.000 efectius a més de
♦ El conflicte d’interessos entre el camp, atret a la Milícia Nacional.
la causa carlina i la ciutat favorable al
liberalisme.
l’ escenari geogràfic del conflicte va ser
♦ El País Basc, Navarra, interior de Catalunya, comarques de
Castelló i Terol, particularment el Maestrat, Galícia i altres
territoris del Nord i d’Extremadura.
4. Desenvolupament de la guerra
♦ Entre 1834-36. Consolidació i èxits militars dels carlins sota
la direcció del gral. Zumalacàrregui a Tolosa, Vergara, Durango i
Eibar. La mort del gral. al setge de Bilbao canvia la tendència.
♦ Arran 1836, després de la victória d’Espartero a Luchana, la
iniciativa és dels isabelins mentre els carlins, agobiats econòmi-
cament, realitzen expe- dicions sense resultats pràctics a
Galícia, Catalunya, València, Còrdova, Segovia, Valladolid i
arriben prop de Madrid comandats per Carles V.
♦ Conveni de Bergara (1839) entre els generals Espartero i
Maroto. El gral. carlí Cabrera no l’acceptà i continuà lluitant al
Maestrat fins 1840.
El conflicte es tornarà a plantejar
♦ La II guerra carlina durant la Década moderada, arran la boda
d’Isabel II (1846-48)
♦ La III guerra carlina en el Sexenni democràtic, en la I República
(1872-74)
8. p. 6 dels Apunts
La reforma agrària liberal, la consolidació del capitalisme agrari
L’abolició de Desvinculació: Supressió del La desamortització
les senyories derogació de delme
primogenitures
Primers Eclesiàstica General de Madoz
- Llei 26-8-1837 que - Les Corts del Trien
pasos de Mendizábal
ratifica i precisa el ni havien suprimit
decret de les Corts les primogenitures, -1798. Godoy - Finançar la Guerra
de Cadis de 6-8-1811 la qual cosa permeté - Reduir l’endeuta-
i del Trienni Liberal. la venda de terra, - Desamortitzacions carlina ment de l’Estat.
Els senyors conser- quan Ferran VII les Corts de Cadis. - Reduir l’endeuta – - Finançar el FFCC
ven els drets territo- restablí perjudicà als ment de l’Estat. -Es privatitzaren
- Trienni 1820-1823: - Ampliar la base so
rials i la propietat; nous compradors. terres comunals i
monacals i venda de cial del règim.
en cas de conflicte, de propis, a més de
- El 1837 s’aboliren les seues propietats. - Augmentar la pro
els camperols han les eclesiàstiques.
definitivament i es ducció agrària i
de presentar davant - 1834-1835: es decla -De nou els jorna-
reconegueren les consolidar una
els tribunals la docu ren béns nacionals lers, petits propie
compres del Trienni burgesia agrària
mentació adient per els de la Companyia taris i arrendataris
liberal. benestant
fer-se amb la propie de Jesús i els de la romangueren mar
tat de les terres. Inquisició. ginats.
9. La Década moderada
■ És la 1a etapa de la majoria d’edat del regnat d’Isabel II. Els moderats
eren una agrupació de notables que representava els interessos de l’al-
ta noblesa, la camarilla palatina (p.176), l’alta burgesia comercial, de ne-
gocis i agrària, una part de l’exèrcit. Defensaven un liberalisme doctrina
ri, centralista i autoritari, garantia de l’ordre, la propietat, els valors i la
tradició católica, encarnats en la C. 1845. Es dividien en 3 tendències :
- El sector més reaccionari (Marqués de Viluma, J. Balmes) partidari de
l’ acostament als carlins (1) i de l’E. Reial.
- El sector “centrista”(Pidal, Mon) volia mantenir l’apariència de legali-
tat, restringint les llibertats
- Els puritans (J. Pacheco, Ríos Rosas) volien acostar-se als progres
sistes i a la C. 1845.
Dirigens destacats foren: el gral. Narváez, Bravo Murillo, Salamanca,
Roncali, Sartorius, Martínez de la Rosa etc. els seus ideólegs: Balmes i
Donoso Cortés. Els seus diaris: L’Imparcial i l’Herald.
■ Els moderats desenvoluparen les institucions de l’Estat (Ap. p. 20):
reforma de l’administració central i provincial, fundació de la G. Civil,
C.1845, Codi Civil, Codi Penal, Llei electoral, Concordat amb el Vaticà
(p.116), reforma fiscal, uniformització del sistema educatiu i ho feren en
un marc d’estat d’excepció i de repressió quasi permanent ( 2), on els
Capitans Generals tingueren un paper decisiu, declarant l’estat d’excep-
ció i dissolent ajuntaments mentre la G. Civil garantia la propietat i l’or
dre al camp. La falta de llibertat, de representativitat, la injustícia social
escandalosa i la corrupció provocaren el malestar de l’oposició i de
les classes populars i agitació política i social: pronunciaments, motins
urbans, revoltes camperoles i ludites i bandolerisme.
12. Conflictes i crisi final de la Dècada
■ Aixecaments dels camperols contra les reformes liberals (fam de terra, pujada d’arrendaments
p. 179,180,185) i motins urbans contra els consums, la pujada del pa i els cereals. La crisi de
subsistència de 1847-48 provocà insurreccions a Ecija, Granada, Sevilla, Úbeda i poblacions
d’Astúries, Extremadura, el País Valencià i Catalunya.
■ La II guerra carlina, la dels Matiners (1846-48) a Catalunya y al Maestrata sota el comandament
de Cabrera causa de la boda d’Isabel amb Francés d’Asis; l’any de la revolució de 1848 hi hagué
insurreccions contra el govern on coincidiren carlins, demòcrates i republicans.
■ Desprestigi de la camarilla cortesana i del seu cercle –Ma Cristina que intervenia en política
marginant als moderats més oberturistes , el Duc de Riánsares, sor Patrocinio de las Llagas, el
padre Claret, el banquer Salamanca, Sartorius, José Campo) implicats en la corrupció i l’especu
lació en negocis del FFCC i d’urbanisme.
■ Descrèdit d’Isabel II a causa de les seua escandalosa vida privada: aventures amoroses, fills
que possiblement no eren del Rei, proximitat a la corrupció. En aquestes circumstàncies la
Reina va patir 2 atemptats.
■ Rebuig de l’oposicio a la política autoritària, repressiva i pretoriana del Govern: la censura,
el retall de llibertats, els excesos dels Capitans Generals, l’incompliment de la Constitució, frau
electoral. El projecte de Bravo Murillo –partidari de l’Estatut Reial i d’implantar un dictadura
civil- va acelerar la crisi final amb els governs de Roncali, Lersundi i Sartorius que continuaren
afavorint la camarilla palatina. El 28-6-1854 els grals. O’Donnell, Dulce i Milán del Bosc es pro-
nuncien a Vicálvaro, tot seguit els aixecaments urbans propícien l’inici del Bienni progressista.
13. El Bienni progressista
El 28-6-1854 els grals. O’Donnell, Dulce i Milán del Bosch s’alçen amb les seues
tropes contra el govern moderat a Vicàlvaro; l’éxit militar no es definitiu fins
que a juliol es produeixen aixecaments populars i formació de Juntes revolucio
nàries a Madrid, Barcelona, València, Saragossa i altres ciutats, on participen
progressistes, demòcrates i moderats descontents amb la corrupció i la falta
de llibertats; les seues demandes es concreten en el Manifest de Manzanares
(p. 120) redactat pel jove polític Cánovas del Castillo, futur l’arquitecte de la
Restauració borbònica de 1875. Davant el triomf de la revolució, Isabel II procla
ma la C. 1837 i nomena Espartero com a 1r Ministre i a O’Donnell com a Minis-
tre de Guerra. Ma. Cristina torna a l’exili.
14. Obra de govern i crisi del Bienni
- Restabliment de la C.1837, la Guàrdia Nacional, la Llei
Municipal progressista (1), la llibertat de premsa que fa
possible l’edició de publicacions com “L’eco de la classe
treballadora” a Madrid.
- Llei General de Desamortització de Pasqual Madoz per
reduir el deute públic i finançar el FFCC (p.162, 163)
- Llei de FFCC (1855) per impulsar-ne la xàrxia. -- Redacció
d’una nova Constitució (1856), que no va entrar en vigor.
- La Llei de Treball d’Alonso Martínez sobre la seguritat i la
higiene a les fàbriques és un prece dent de la legislació
social. Des de 1840 els teixidors cotoners havien organitzat
Societats de Socors Mutus
-El malestar per l’expoli de la Hisenda pública, la pujada de
preus, els consums i la llei de quintes agreujen la crisi de
1855: vaga general a Barcelona contra la repressió del Capità
Gral. i ludisme contra les selfactines; vagues de la draperia a
Béjar i Alcoi. Revoltes camperoles a Andalusia, Castella i
Aragó contra la desamortització El 1856 desordres i incendis
en algunes ciutats. Conspiració d’Odonnell, Dulce i Serrano i
dimissió d’Espartero (1856)
15. Governs d’unionistes i moderats (1856-68)
- La contrarevolució de 1856 (1). El govern de L. O’Donnell amb el
suport dels moderats, dissol la Milícia Ncnal., restableix l’ordre, deroga
les reformes progressistes i es proclama la C. 1845. Tres mesos
després és substituït per Narvàez com a 1r ministre. El 1857 el Govern
moderat aprova la Llei Moyano d’Educació (2)
- El govern llarg dels unionistes (1858-63). O’Donnell dugué a terme
una política exterior imperialista per assolir prestigi internacional, con-
tentar l’exércit, impulsar el patriotisme i desviar l’atenció dels problemes interns. Els escenaris de
la intervenció militar foren: Mèxic, Santo Domingo, Marroc – on la guerra produí 7000 baixes i aca
bà amb la batalla de Castillejos i el Tractat de Wad Ras, que encimbellaren els grals. Prim (Mar-
qués de Castillejos) i O’Donnell (Duc de Tetuán)- i fins i tot Coxinxina, seguint la política de
Napoleó III de França.
La misèria i el malestar provoquen la insurrecció camperola a Loja i El Arahal amb l’assalt al
quarter de la G.Civil d’Iznázar i l’entrada a Loja dels rebels amb banderes republicanes. L’aixeca
ment es durament reprimit amb 116 afusellats.
- Del 1863 al 1868 es succeïren els governs moderats i unionistes en un marc de tensions socials i
polítiques –malestar de camperols i obrers , agitació universitària –nit de S. Daniel-, retraiment i
colpisme progressista –insurrecció dels sergents del quarter de S. Gil-…- agreujat per la
econòmica de 1866 aguditzarà els greus problemes socials i polítics del règim isabelí que
acceleraran l’enfonsament final del moderantisme.
16. CRONOLOGIA DELS GOVERNS UNIONISTES Y MODERATS
1r Govern d’O’Donnell (1856) Comte de Llucena (14-VII-1856/7-VIII-1856
(7-VIII-1856/20-IX-1856), 1r. reajustement ministerial (20-IX-1856/12-X-1856), 2n reajust.
Els governs del Partit Moderat (1856-1858)
- Ramón María Narváez, Duc de València (12-X-1856/16-XII1856)
(16-XII1856/15-X-1857), reajustament ministerial
- Francisco Armero y Peñaranda, Marqués de Nervión (15-X-1857/25-X-1857)
(25-X-1857/14-I-1858), reajustament ministerial
- Francisco Javier Istúriz Montero (14-I-1858/15-I-1858)
(15-I-1858/5-V-1858), 1r. reajustament ministerial, (5-V-1858/14-V-1858), 2º. Reajuste,
(14-V-1858/30-VI-1858), 3r. reajustament ministerial
Els governs de la Unión Liberal (1858-1863)
Leopoldo O’Donnell y Joris, Comte de Llucena (30-VI-1858/2-VII-1858)
(2-VII-1858/25-XI-1858), 1r. reajustament ministerial/ (25-XI-1858/27-XI-1858), 2º. reajust
(27-XI-1858/7-XI-1859), 3r. reajust ministerial
Saturnino Calderón Collantes (7-XI-1859/30-IV-1860)
Leopoldo O’Donnell (30-VI-1860/9-VII-1860), 3r. reajustament ministerial
(9-VII-1860/21-XI-1861), 4º. reajust ministerial/ (21-XI-1861/18-XII-1861). 5 reajuste
(18-XII-1861/17-I-1863), 6º. reajust ministerial/ (17-I-1863/9-II-1863)/ (9-II-1863/2-III-1863),
reajust ministerial
17. Los governs de la 6ª. etapa del Partit Moderat (1863-1865)
Manuel Pando Marqués de Miraflores (2-III-1863/20-V-1863)
(20-V-1863/4-VIII-1863), 1r. reajustament ministerial
(4-VIII-1863/6-VIII-1863), 2º. reajustament ministerial
(6-VIII-1863/13-X-1863), 3r. reajust ministerial
(13-X-1863/29-XI-1863), 4º. reajust ministerial
(29-XI-1863/17-I-1864), 5º. reajust ministerial
Lorenzo Arrazola y García (17-I-1864/1-III-1864)
Alejandro Mon y Menéndez (1-III-1864/16-IX-1864)
Ramón María Narváez (16-IX-1864/10-XII-1864)
(10-XII-1864/20-II-1865), 1r. reajuste ministerial
(20-II-1865/30-III-1865), 2º. reajuste ministerial
(30-III-1865/16-IV-1865), 3r. reajuste ministerial
(16-IV-1865/8-VI-1865), 4º. reajuste ministerial
(8-VI-1865/21-VI-1865), 5º. reajuste ministerial
El govern de la Unión Liberal (1865-1866)
Leopoldo O’Donnell,(21-VI-1865/28-V-1866)
(28-V-1866/10-VII-1866), reajust. ministerial
18. Els governs del Partit Moderat (1866-1868)
Ramón María Narváez,(10-VII-1866/13-VII-1866)
(13-VII-1866/9-VI-1867), 1r. reajustament ministerial
(9-VI-1867/27-VI-1867), 2n reajust. ministerial
(27-VI-1867/10-II-1868), 3r reajust. ministerial
(10-II-1868/11-II-1868), 4t reajust. ministerial
(11-II-1868/13-II-1868), 5é reajust ministerial
(13-II-1868/23-IV-1868), 6é reajuste ministerial
Luis González Bravo (23-IV-1868/15-VI-1868)
(15-VI-1868/19-IX-1868), reajustament ministerial
José Gutiérrez , Marqués de La Habana (19-IX-1868/20-IX-1868)
(20-IX-1868/21-IX-1868), 1r reajust. ministerial
(21-IX-186830-IX-1868), 2n reajust ministerial
19. Problemes de l´última etapa d’Isabel II i final del moderantisme
- Reanimació del carlisme amb -l’ Ortegada- el desembarcament l’1-4-1860 de Carles VI i el Cap.
Gral de Balears a San Carles de la Ràpita,.
- Insurrecció camperola a Loja i El Arahal. Gener de 1860: un tropell de 1000 camperols dirigits
pel veterinari R. Pérez del Álamo assalten el quarter de C.Civil d’Iznázar i entren a Loja amb
banderes republicanes. El govern reprimeix els rebels i s’en afusellen 116. Per calmar la situa-
ció, aconsellada pel padre Claret , lsabel II viatja a Andalusia i dona als ajuntaments que visita 1
milió de reals.
- Les greus dificultats econòmiques que desemboquen en la crisi econòmica (3) de 1866.
- El desgast del govern a causa de la corrupció, l’arbitrarietat i l’autoritarisme.
- El desprestigi d’Isabel II, la vida privada de la qual era objete d’acudits i burles.
- L’agitació dels estudiants universitaris: la nit de Sant Daniel, 10-4-1865. (1)
- Tensió política a causa de la marginació dels progressistes que opten per no participar a les
eleccions i per la via de la conspiració amb episodis com el Pacte de Ostende (1866) i la suble-
vació dels sergents de la caserna de S. Gil (1866) (2).
- La divisió dels unionistes després de la mort d’O’Donnell i el liderat del gral. Serrano que
s’afegeix al Pacte d’Ostende de progressistes i demòcrates contra Isabel II precipita la revolució
de 1868.
20. (1) L’oposició al Govern moderat a la Universitat. La nit de San Daniel
Arran 1865 les propostes liberals del krausisme –defensa de la llibertat científica, el pensament
crític, rebuig del dogmatisme- s’estenen per la Universitat de la ma del filósof Julian Sanz del
Río i dels demòcrates de càtedra davant els neocatòlics, defensors del control eclesiàstic de
l’ensenyament lligat de la Llei Moyano i de l’aplicació de la encíclica Syllabus de Pius IX.
En aquest context ,el catedràtic Emili Castelar publica en La Democràcia un article , El rasgo, on
critica l’apropiació per la Corona de les vendes del patrimoni nacional per part del Govern per
disminuir el déficit de la Hisenda. El Ministre de Foment demana al Rector de la Universitat de
Madrid, Montalbán, que forme expedient a Castelar. Davant la negativa de Montalban, el Mi
-nistre destituí els dos i nomena el neocatòlic Comte de Zafra nou Rector, la qual cosa origina la
dimissió d’altres professors: Salmerón, Canalejas i Figuerola.
La nit del 10-4-1865, de San Daniel, els estudiants orga-
nitzen una serenata a la Puerta del Sol en homenatge als
professors represaliats. González Bravo, Ministre de
Governació, ordena la intervenció de la Guàrdia Civil i
tropes de l’exèrcit que reprimeixen brutalment l’acte amb
un balanç de 14 morts i més de 100 ferits, entre els quals
persones que ocasionalment hi estaven. Les crítiques a
l’actuació del Govern afavoreixen la caiguda de Narvàez i
el nomenament d’O’Donnell com a Primer Ministre, amb el
qual els professors recuperen les seues càtedres
21. (2) La sublevació dels sergents de la caserna de San Gil
En el marc de la crisi econòmica i social de 1866, els progressistes i demòcrates, dirigits des de
l’exili pel gral. Prim preparen un alçament militar i civil per destronar Isabel II. Es fixà el 26-6 per
dur-lo a terme. S’iniciaria amb el pronunciament a Madrid de les tropes del quarter d’Artilleria de
San Gil que amb el suport de les milícies populars i d’altres unitats d’infanteria assaltarien el
Palau Reial per segrestar la Reina.
Però els sergents de la caserna de San Gil avançaren la insurrecció al 22, en descobrir que el
Govern n’estava informant-se. Desarmaren els seus oficials, eixiren cap a la Puerta del Sol amb
el suport de la milícia popular que montà barricades i derrotaren les forçes de la Guàrdia Civil.
Malgrat el seu avanç inicial, els rebels foren derro-
tats per les tropes lleials a la Corona comandades
per O’Donnel, Serrano i Narvaez que assaltaren el
quarter i acabaren amb les barricades.
Dies després eren afusellats davant el mur de la
plaça de bous 66 militars entre els oficials i subofi-
cials. L’episodi desgastà políticament O’Donnell que
fou substituït per Narvàez com a Cap de Govern.
22. La crisi econòmica de la segona meitat dels anys seixanta (1866-68)
Crisi industrial Crisi financera internacional (1866) Crisi agrària (1867-68)
Tèxtil Ferrocarrils Crisi borsària i fallida de les Societats
Males collites
-Disminueixen les - Acaben les obres - Caiguda de les cotitzacions i fallida de la Borsa.
les importacions de constucció i el - Retirada de capitals estrangers i pànic dels inversos.
de cotó a causa de´ treball Inflació i encariment del pa
- Enfonsament del deute a causa de les subvencions al
Guerra Seccessió
- Esclata la bambo ferrocarril i les despeses originades per les aventures
als EUA (1861-65)
lla especulativa militars a Mèxic, Indo-xina i el Marroc.
- Pujada de preus,
- Ruïna de bancs i d’entitats financeres.
caiguda de vendes borsària. Fam i revoltes populars
tancament d’empre
- Fallides i atur.
ses i atur
- Corrupció i escàn
- Cau la inversió. Tancament Contracció del mercat
dols
d’empreses - Caiguda de salaris i de preus.
- Disminució de la demanda
Atur i malestar social
Descontent gral.: obrers, burgesia Incapacitat de les institucions de l’Estat per reaccionar Descontent camperol:
industrial, financera i comercial - Elevat dèficit públic jornalers, arrendataris, i
- Descrèdit del deute públic. petits propietaris
-Ineptitud del Banc d’Espanya i del Govern
La crisi econòmica, la corrupció i els escàndols financers que impliquen a la Corona, el Govern i els comandaments militars
accentuen la crisi política del moderantisme i el malestar social que impulsen la Revolució de 1868.
23. La Revolució gloriosa de 1868.
Causes
■ La crisi econòmica dels anys 1866.
■ El malestar social davant la crisi, els consums i les quintes
afavoreix l’avanç d’idees democràtiques, republicanes i socia-
listes. L’agitació política i social contra la repressió i l’autori-
tarisme del govern, la corrupció, el retraiment i la conspiraciò
dels progressistes originaren episodis com la nit de S. Daniel i
la insurrecció dels sergents del quarter de S. Gil.
■ Desprestigi d’Isabel II i de la camarilla cortesana.
■ La mort de Narváez i d’O’Donnell acceleraren el final del
règim. Progressistes, demòcrates i unionistes signaren el Pacte
d’Ostende (1866) contra Isabel II (p.131)
Desenvolupament
■ El pronunciament militar de l’armada i l’exèrcit a Cadis dirigit
per l’almirall Topete i els grals. Serrano, Prim contra Isabel II
amb el lema Viva España con honra.
■ Aixecaments populars i formació de Juntes revolucionàries
a Andalusia, Madrid, València ... amb progressistes, demòcra-
tes i republicans. La derrota de les tropes d’Isabel II a Alcolea
acabà amb el seu regnat i inicià el Sexenni Democràtic.
24. El Govern provisional presidit per Serrano amb Prim, Topete, Ruiz Zorrilla i Sagasta entre els mi-
nistres dissolgué les Juntes, desarmà les milícies, apaivagà la insurrecció federalista (1), procla-
mà les llibertats d’expressió, reunió i impremta, la democratització d’Ajuntaments i Diputacions,
expulsà els jesuïtes, convocà Corts constituents per sufragi universal (p.133), reclutà tropes per
aixafar la insurrecció cubana i en el camp econòmic aprovà la llei de mines, la creació de la pesse
ta, la reforma fiscal i l’aranzel lliurecanvista de Figuerola per atraure capitals, matèries primeres i
tecnologia.
- Com que la nova Constitució de 1869 proclama la monarquia democràtica s’encarregà al 1r Mi
-nistre, Prim, les negociacions per trobar Rei (2), mentrestant el gral. Serrano assumia la Regència.
25. (1) Les insurreccions federalistes (1869
El 18-3-1869 per iniciativa de Valentí Almirall es reuniren a Tortosa republicans de Catalunya, País
Valencià Aragó i les Illes Balears - Pacte de Tortosa- amb la fi d’agermanar els països de l’antiga
Corona d’Aragó, seguir la revolució, és a dir, l´’organització federal de l’Estat cap a la Unió Ibèrica com a
punt de partida dels Estats Units d’Europa.
Quan el Govern provisional ordenà desarmar les milícies, a Catalunya i a València els republi cans
intransigents es negaren. A València la Junta revolucionària i els Voluntaris de la Llibertat s’oposaren al
govern; la ciutat fou bombardejada i es produiren 600 morts fins que es restituí l’autoritat del Govern.
(2) La recerca del Rei
“Es més difícil trobar un Rei democràtic que un ateu
al cel” és una frase que se li atribueix al gral. Prim,
Cap de Govern de la Regència encarregat de
trobar un monarca. Després d’àrdues gestions va
ser elegit Amadeu de Savoia, Duc d’Aosta, fill del
Rei d’Itàlia davant altres candidats: el Duc de
Montpensier - cunyat d’Isabel II-, Ferran de
Coburg –Rei de Portugal-, Leopold
d’Hohenzollern Sigmaringuer (1) i el mateix
Espartero.
Proclamació de la Constitució d 1869
26. REGNAT D’AMADEU I DE SAVOIA (1870-73)
El 1870 les Corts elegiren el Duc d’Aosta, Amadeu I com a Rei i al gener de 1871 el proclamaren amb
l’oposició de moderats, carlins, republicans, l’església (1) i els treballadors compromesos amb la
revolució. La noblesa cortesana isabelina tampoc no l’aceptà. Els 2 anys del seu regnat foren turbulents i
inestables amb 6 governs i 2 eleccions.
L’assassinat del seu valedor, el gral. Prim (2) i la debilitat de la coalició de govern del gral. Serrano a
causa de la divisió dels progressistes (Sagasta i Ruiz Zorrilla) privaren Amadeu I del suport necessari per
encarar la crisi econòmica, els atacs de l’oposició –isabelins, republicans, carlins-, el conflicte cubà (3) , la
III guerra carlina (4) i l’agitació revolucionària lligada a l’avanç de les idees de la I AIT (5). La firma de la
dissolució del Cos d’Artilleria imposada pel Cap de Gover, Ruiz Zorrilla, va ser el remat (6). Decebut i
aillat Amadeu renuncià al tró el 1873. (p.141)
(3) El conflicte cubà: La guerra dels 10 anys. Aprofitant les noves llibertats, el 9/10-10-1868 el dirigent
cubà Céspedes proclamà la independència amb el Crit de Yara. Fou l’inici de la Guerra dels 10 anys i del
27. (4) La III Guerra carlina. Encoratjats per la seua presència a les Corts,
els partidaris de Carles VII tornaren a les armes, de nou Cabrera
reanuda la guerra al Maestrat.
(5) L’ agitació social lligada a l’ AIT i a la Comuna de París (1871).
Les àmplies llibertats afavoriren l’avanç de l’AIT. Fanelli introduí les
idees anarquistes de l’Aliança de la Democràcia Socialista i Lafargue
les marxistes de l’AIT. A Barcelona el 1870 els representants obrers
proclamaren la independència política -l'apoliticisme- sindical deixant
en llibertat els obrers per participar en política. Arran la reunió de
València el 1871 es produí l’allunyament obrer del republicanisme.
(6) El nomenament d’Hidalgo com a Capità Gral. de Navarra i el
País Basc originà la insurrecció dels caps de l’Arma d’Artilleria perquè
Hidalgo havia participat en la sublevació dels sargents del
quarter de San Gil i el considera
ven responsable de la mort dels
oficials. Davant l’aixecament, les
Corts i el Govern de Ruíz Zorrilla
pressionen Amadeu I perquè sig-
ne la dissolució del Cos d’Artilleria,
contra el seu criteri; era la gota que
omplia el got i el Rei renuncià a la
Corona.
28. LA I REPÚBLICA ESPANYOLA, ENTRE EL FEDERALISME I
L’UNITARISME (1873-74)
Després de la renúncia d’Amadeu I i malgrat la majoria monàrquica (1),
les Corts proclamaren la República l’11 de febrer de 1873. - El I
Govern de la qual, presidit per Estanislau Figueras, despertà
l’entusiasme i les expectatives populars atiades amb la formació de
Juntes revolucionàries, els aixecaments camperols a Andalusia i dels
obrers a Catalunya, on es proclamà l’Estat Català. Les classes
populars esperaven les reformes socials pendents. Davant la situació,
nobles, banquers i generals monàrquics emigren a Biarritz en espera
de novetats. La República nasqué enmig de la Gran Depressió de
1873-96, la III G. carlina, la insurrecció cubana i una forta confrontació
política (2) i comptà només amb el reconeixement de Suïsa i els EUA.
Els governs se succeïren breument sense consolidar-se, la qual cosa
afavorí la restauració borbónica sota la direcció de Cànovas del
Castillo.
El Govern d’Estanislau Figueras (3) , amb Pi i Margall com a Mi-
nistre de Governació i el suport d’una coalició radical democràtica,
dissolgué les Juntes, convocà Corts constituents (60 % d’abstenció), i
acabà amb l’Estat Català per la mediació de Pi i Margall, però, davant
la conspiració dels radicals (patí 2 colps d’Estat), la crisi econòmica,
l’avanç del cantonalisme, les Corts nomenaren Pi i Margall nou
President del Poder Executiu de la República
29. Pi i Margall (4) volia establir una República
federal i social mitjançant reformes com els
projectes de Llei sobre la terra i el dels Jurats
mixtos, alhora s’ultimava la Constitució de
1873 (5). A juliol, enmig de la G. Carlina, els
republicans intransigents proclamaren cantons
a Sevilla, Cadis, Màlaga, Alcoi (per iniciativa del
Consell Federal de la I AIT), València i altres. El
cantó de Cartagena resistí 6 mesos, comptà
amb la flota del arsenal, nomenà un Govern
Provisional amb republicans intransigents,
encunyà moneda i declarà la guerra al Govern
de Pi i Margall, el qual dimití per no reprimir la
insurrecció
- El Govern de Salmerón inicià la rectificació
cap el centralismei i ordenà a l’exèrcit la lluita i la
repressió contra els cantons –dirigida pels grals.
Martínez Campos i Pavía- i am plià les forces de
la G. Civil. Hi hagué deten cions i tancaments de
locals de l´AIT però Salmerón es negà a signar
les penes de mort contra els insurrectes i deixà
el càrrec.
30. - El Govern de Castelar. Posà en marxa un programa autoritari – “
el que necessitem és ordre, autoritat i govern- assumint poders
extraordinaris: suspengué les Corts, dissolgué els Voluntaris de la
llibertat i retallà la llibertat de premsa. Nomenà el gral. Jovellar
Capità Gral. a Cuba i enfrontà l’incident del Virginius (6) amb els
EUA. Aprovà les quintes, restablí el cos d’Artilleria i continuà la
lluita contra el cantonalisme. Davant el caire autoritari de les me-
sures, l’oposició parlamentària derrotà la moció de confiança
presentada per Castelar (12 -12- 1873), en resposta el gral. Pavía
assaltà el Congrès. Tot seguit del
colp d’Estat, convocà els partits
polítics, llevat els carlins i els in-
transigents, que nomeraren el gral.
Serrano com a President del Poder
Executiu.
República pretoriana de Serrano va
ser una dictadura republicana que
tancà les Corts, derrotà el cantó de
Cartagena i assolí éxits contra els
carlins però desacreditant-se per la
falta de llibertats. El pronun
ciament de Martínez Campos a
Sagunt, 29-12-1874 acabà amb ella.
