2. Obres
Regles per la direcció de l’esperit
Discurs del mètode
Meditacions metafísiques
Principis de Filosofia
Les passions de l’ànima
3. La preocupació pel mètode
EVIDÈNCIA
ANÀLISI
SÍNTESI
ENUMERACIÓ I
REVISIÓ
REGLES DEL MÈTODE
4. Evidència: captació amb claredat i
distinció d’un coneixement sobre una
realitat fent servir la intuïció intel·lectual
com a mitjà
5. Anàlisi: és el procediment del mètode
que divideix la reaitat estudiada en les
parts més petites possibles (naturaleses
simples)
Naturalesa simple: part més petita en què podem dividir un problema de
manera que la part més petita es pugui captar per intuïció amb claredat i
distinció
NATURALESA SIMPLE = IDEA INNATA = VERITAT
6. Síntesi: És el procés invers a l’anàlisi que
consisteix en partir dels objectes més
simples i més fàcils de conèixer
(naturaleses simples) per anar ascendint
gradualment fins el coneixement dels més
complexos. L’operació mental pròpia de la
síntesi és la deducció
7. Enumeració i revisió: Per acabar caldrà
fer recomptes detallats i revisions generals
per tal d’estar segurs de no deixar-nos res
8. Mètode
Naturalesa
composta Naturalesa composta (captada
per intuïció de conjunt)
AN I
ÀL
ISI T ES
SÍN
IN Ó
TU CI
ÏC UC
IÓ
DED
Naturalesa simple primera
ENUMERACIÓ i REVISIÓ
9. Aplicació
Mètode:
Discurs del mètode: exposa les regles del
mètode, obra introductòria a altres treballs
Regles per la direcció de l’esperit: comença
les reflexions sobre el mètode
Aplicació del mèt. als problemes metafísics:
Ordo inveniendi o cognoscendi [ANÀLISI]
A “Meditacions metafísiques” (1641)
Ordo essendi [SÍNTESI]
A “Principis de filosofia” (1644)
10. Meditacions metafísiques
Evidència→ Dubte metòdic
Dubte escèptic: dubte universal, no
condueix a cap veritat (escepticisme de
Pirró)
Dubte metòdic: és un procediment
d’aplicació del mètode cartesià que
condueix a una primera veritat
11. Descartes decideix dubtar de tot fins a trobar una
evidència que es resisteixi al dubte. Abans de
començar i tenint en compte que ha de seguir
visquent es construeix una moral provisional (si
no podria fer qualsevol cosa simplement perquè
està dubtant. Exemple Joaquín: Si Descartes
roba, està malament? Ah no, és que està
dubtant!)
12. 1a meditació (de tot el que es pot posar en
dubte)
Dubte sobre el coneixement sensible
Posa en qüestió el postulat del realisme
ontològic. Puc dubtar dels meus sentits, si
m’han enganyat una vegada, em poden
enganyar sempre
Argument de la vigília-somni
Dubte del coneixement racional
Argument del geni maligne
“És prudent desconfiar del que ja ens ha enganyat una
vegada"
“Dubium sapientiae initium” (El dubte és l’origen de la
saviesa)
René Descartes
13. 2a meditació (el cogito)
El final de la primera meditació condueix
a un estat d’aporia, però també condueix a
la primera evidència de l’anàlisi; la segona
meditació concreta aquesta evidència:
Cogito, ergo sum
El cogito és la primera veritat en l’ordre de
l’anàlisi (ordo cognoscendi), una naturalesa simple
captada per intuïció d’una manera immediata amb
claredat i distinció (evidència). Té com a precedent
El “si fallor, sum”, d’Agustí d’Hipona
14. 3a meditació (el problema
de l’existència de Déu)
Tipus d’idees
Adventícies: provenen de
l’exterior
Idea d’ésser
absolut
Factícies o fictícies:
COGITO construïdes per la imaginació
GENI
MALIGNE Innates: veritats absolutes
que formen part de l’essència
de l’ànima
Aplica l’argument ontològic
d’Anselm de Canterbury
15. En aquesta tercera meditació Descartes demostra
que Déu no és un geni maligne a partir de la idea
d’ésser perfecte que tots tenim a la nostra ment.
Amb l’ajuda de l’argument ontològic (diapo. 107)
demostra a priori que si Déu fos enganyador seria
imperfecte, per tant, no pot existir un Déu
enganyador o geni maligne.
Llavors, Déu és també la garantia del criteri
d’evidència
16. 4a meditació (el problema de l’error)
PREGUNTA: Com és possible que ens equivoquem si Déu és
bo i no ens enganya?
RESPOSTA: L’error és conseqüència d’un desequilibri entre
l’enteniment i la voluntat
Enteniment: Potència o capacitat finita de l’ànima
Voluntat: Potència o capacitat infinita de l’ànima
ERROR: precipitació de la voluntat sobre l’enteniment
S’ha d’evitar tant la precipitació com la prevenció
17. 5a meditació (demostració de l’existència de
Déu)
Desenvolupa la prova de l’existència de
Déu (Joaq:“No ens podem treure Déu només del cogito, seria com
treure’s a Déu de la chistera, Déu ha de tenir una demostració per si sol”)
Enlloc de demostrar Déu a partir d’una
ment finita (cogito), ho fa a través de
l’Essència Divina
18. 6a meditació (demostració de les coses
materials)
S’empra el criteri d’evidència
Un cop demostrat el cogito i a partir de la
seva realitat demostrat Déu, podem
considerar que quan apliquem el criteri
d’evidència seguint les regles del mètode,
no ens podem equivocar
19. Res divina = substància divina = Déu
(garantia de la relació entre les dues
DÉU altres substàncies
COGITO MÓN
Res cogitans = substància pensant = Cogito Res extensa =substància extensa = món
Extensió (només pots captar
evidentment, amb claredat i de manera
intuïtiva el volum , la superfície…)
20. Influència de Descartes
Arrela en la societat (fins i tot avui en dia)
el concepte dualista cartesià, el món i jo
Fins l’arribada de la mecànica quàntica la
ciència també té una visió cartesiana
21. El problema de la interacció entre
substàncies. Les passions de l’ànima
Formulació del problema (tinguem en compte que Descartes és mecanicista)
Unió ànima-cos
Accidental (Plató)
Substancial (Aristòtil)
A través de la glàndula pineal (epífisi)
22. Passions
Accions
PASSIÓ
ACCIÓ
L’ànima transmet al cos les accions a través dels esperits animals i
per les passions que produeix el cos mitjançant el mateix mecanisme
Esperit animal: Partícula subtilíssima que actua com a mitjancer
entre l’ànima i el cos
