3. Vos presentem el recull de contes fet enguany per l’alumnat del
CEIP Gregal. I ja són 21 anys fent aquesta activitat , tan enraigada al
nostre centre.
Pel mes d’Abril, potenciem les activitats al voltant del llibre i la
lectura. Com a colofó d’aquestes activitats, des de l’any 1999 fem
un recull de contes escrits i il·lustrats pels alumnes. Els primers anys
féiem fotocòpies en blanc i negre, després van ser a color i
actualment, ja podem editar-ho i penjar-ho a la nostra web per a
que tots ho puguem disfrutar.
L’any passat, és l’únic que aquesta activitat no se va fer. Com tots
sabem, el mes de març de 2020 , va començar una història que ben
bé podria haver format part d’un dels nostres reculls, , i haguérem dit que era de ciència-ficció.
Una història que va fer tancar l’escola i continuar classes on line, va tancar tendes, comerços, bars,
restaurants, cines , teatres ... va modificar els nostres costums, horaris, va fer que se
suspengueren festes i tradicions de totes les ciutats, va fer que només ens ajuntàrem amb les
persones que convivim, i va fer que incorporàrem nou vocabulari que , fins aleshores,
desconeixíem o no utilitzàvem … PCR, FFP2, Confinament, desescalada….
Aquesta història encara no ha acabat, per tant, hem de continuar sent responsables. Per aquest
motiu l’activitat de la venda de llibres encara no l’hem représ . Esperem que amb l’esforç de tots i
amb les vacunes no estiga lluny la tan desitjada normalitat.
Em quede amb la part positiva de tot açò. Haver conegut noves formes de treballar i organitzar
l’escola, que funcionen i procurarem mantindre. Però, sobretot, me quede amb la unió dels
mestres, per a traure endavant un curs d’una manera que mai havíem fet, per arribar a tots els
alumnes. Em quede amb el recolzament de les famílies, adaptant-se a tot allò que des del centre
els hem proposat ... Instal·lant plataformes per a connectar-se on line, respectant canvis
d’organització i horaris, i com no, em quede amb els herois més jóvens d’aquesta història: Els
alumnes del Gregal. 13 mesos donant exemple. Mascareta ficada tota la seua jornada escolar,
respectant llocs reservats al pati i disfrutant d’aquelles activitats que, adaptades, podem fer.
Tots, tinguem l’edat que tinguem, estem vivint una situació que ens ha marcat i formarà part de la
nostra història. Intentem extraure i mantindre lo positiu i afegir-ho a tot allò que ja teníem en
l’antiga normalitat.
De moment anem a evadir-mos un ratet, gaudint d’aquestes històries … que no sabem si algun dia
poden ser realitat.
Laura Gómez
44. EL SOMNI D’ANTONI
Antoni era un xiquet simpàtic i alegre però no tenia molts amics. En el pati sempre
estava sol. La seua hora preferida era l’hora de dormir perquè en els somnis sí que
tenia amics.
Un dia va somiar que hi havia un país de molts colors al que li deien el País
Multicolor. Allí vivien les abelles treballadores, Pep el cavall, el núvol que no vola,
l’unicorn dels colors i, per suposat, Antoni. L’unicorn dels colors era el més
important perquè era qui li donava tots els colors al país. Les abelles eren qui
construïen totes les cases, fonts i moltes coses més. Pep el cavall era qui menjava
herba i feia que no hi hagués tanta herba. El núvol era el més intel·ligent però no
podia volar, ningú sabia perquè. I, per últim, Antoni era el que somiava i feia que
existira el somni.
Un dia tots es van despertar com en un dia normal: les abelles estaven treballant,
el cavall menjant herba, el núvol pensant com volar i Antoni somiant. Va passar el
dia i ningú s’havia adonat que faltava l’unicorn quan, de sobte, Antoni va dir:
- On està l’unicorn?
Tots van anar a buscar-lo però es va fer de nit, així que el núvol va dir:
- Continuarem demà.
I tots se'n van anar a dormir. Al dia següent van anar a buscar l’unicorn però en
eixe moment va sonar el despertador i va fer RIIIIIIIIIIIIIIINNGG!!
Els pares d’Antoni van dir-li:
- Antoni, ja són les nou.
Però Antoni els va preguntar que, com era cap de setmana, si es podia quedar
somiant més. Els pares d’Antoni van dir que sí, però que sols es podia quedar
somiant una hora més.
I així ho va fer. Va continuar la recerca amb Pep el cavall, el núvol que no vola i
les abelles treballadores.
Van buscar pel riu de la Imaginació i per les roques de la Il·lusió, però no el van
trobar. Com a últim recurs van anar a un altre país. Aquell país era molt fosc, amb
arbres sense fulles i molta boira. Aquell país era horrible. Van anar de porta en porta
de totes les cases però ningú el va veure, així que van anar a buscar-lo al bosc, pels
rius, entre els arbres i, per fi, van veure una llum al fons del bosc.
Allí estaven els animals del bosc i l’unicorn. Van parlar amb els animals del bosc i
els van dir que l’unicorn podria donar-los alguns colors. Així va ser: al final el país
45. horrible va passar a ser un país molt bonic, amb fulles en les rames dels arbres i amb
molt poca boira. Va ser un país de molts colors.
En eixe moment va ser l’hora de despertar-se i Antoni va decidir que mai més
estaria sol al pati perquè tindria tants amics que no podria contar-los. I des
d’aleshores va tindre moltíssims amics.
I conte contat, ja s’ha acabat.
Mario Pau Roman 4tA
46. PANXITO L’ASTRONAUTA
Panxito era un mono molt simpàtic. Tenia les orelles menudes i el cul blanc. Vivia
en un zoo i sempre estava penjat d’un plataner.
Passaven els dies i Panxito estava cada vegada més trist perquè somiava amb ser
astronauta però el seu somni estava molt lluny. Ell sabia que no aniria a la Lluna però
poder imaginar-ho el feia molt feliç i poder vestir-se d’astronauta era la seua il·lusió.
Tots els animals del zoo el volien molt i al veure´l tan trist pensaven en com
podrien ajudar-lo: li donarien una gran sorpresa entre tots i li regalarien un vestit
d’astronauta..
Però no anava a ser fàcil... Com podrien aconseguir un vestit així? Així que van
fer una reunió i cada un dels animals va anar dient idees. De sobte el lleó va dir:
- Segur que en el magatzem de manteniment trobarem moltes coses que puguen
ajudar-nos.
El rinoceront va dir:
- Però... com aconseguirem les claus del magatzem de manteniment?
I la iguana va dir:
- Jo les agafaré!
A tots els animals els va parèixer una bona idea i es van posar mans a l’obra.
La serp i els goril·les començaren a fabricar el casc d’astronauta amb una antiga
peixera que van trobar. L’elefant va agafar unes teles platejades amb la trompa i els
óssos les van cosir. La girafa va tindre la genial idea d'agafar taulons de fusta per a
fabricar un coet espacial.
Es van passar tota la nit treballant i, just abans de que Panxito es despertara, van
col·locar el coet i el vestit al costat del plataner en el que Panxito es penjava.
Pel matí Panxito, com sempre, anava a penjar-se del plataner. Quan el va vore se
va portar una gran sorpresa i gràcies als seus amics mai més va estar trist.
Amaya Boyle Martínez 4tA
48. EL DESCOBRIMENT DE LA TERRA
Hi havia una vegada en tots els planetes del Sistema Solar uns alienígenes. De
vegades eren molt intel·ligents. Els de més prop del Sol eren un poc rondinaires i els
més allunyats més alegres.
Un dia, uns alienígenes van llançar un coet i van descobrir un altre planeta. Es
van sorprendre. Els alienígenes es van enviar una senyal per les antenes i van
comentar el que havien vist. Els altres alienígenes estaven que no s’ho podien
creure. Però ells no sabien si havia vida en eixe planeta. Van decidir anar-hi amb les
seues naus.
Al travessar les capes per entrar a la Terra van esclatar els motors de les naus.
Aleshores, es van estavellar en un lloc i van vore molts edificis. Van anar caminant
en cura per si de cas.
De sobte, va aparéixer un ésser viu molt diferent a ells. Es van asustar i van
anar corrents a les naus, però com els motors havien esclatat, les naus no
funcionaven. Aleshores van decidir investigar un poquet més eixe planeta. Van vore
moltes coses que podrien tindre en els seus planetes: tecnologia, parcs, tendes, etc.
Però no sabien per a què servien eixes coses.
De cop i volta un ésser viu els va descobrir i se’ls va emportar a un laboratori
per a investigar-los. Els alienígenes es van fer famosos. Van eixir a les notícies, als
diaris...
En el laboratori hi havia una doctora a qui no li agradava gens totes les proves
que estaven fent als alienígenes. Va pensar que havia d’ajudar-los a escapar. Feia
molts anys que la doctora estudiava el món dels extraterrestres i en la seua casa
estava fabricant una nau. Amb l’ajuda dels alienígenes va terminar la nau. Els va
preguntar si volien tornar als seus planetes amb eixa nau. Els alienígenes li van dir
que sí, li donaren les gràcies i li digueren que algun dia tornarien a visitar-la.
Es van dir adéu i al tornar als seus planetes s’ho van contar tot als seus amics.
Van formar una gran ciutat en tots els planetes del Sistema Solar.
I així va acabar la història dels alienígenes.
Mario Ávila Murciano 4t B
49. UN CASTELL MÀGIC
Hi havia una vegada un castell molt gran i antic on vivien un mag anomenat
Max i una bruixa anomenada Violeta. Tenien dues mascotes, un conill anomenat
Saltarín i una gata anomenada Neu. La gata era de Violeta i el conill era de Max.
Els quatre vivien molt feliços, però al costat del castell hi havia un bosc fosc on
vivia un drac de color roig.
Un dia, Max i Violeta vam deixar sense voler la porta oberta. Saltarín li
va dir a Neu que volia ser el primer conill en anar d’aventures. Les dues mascotes
van eixir del castell i van anar al bosc. De sobte es va fer de nit i se van perdre…
Després d’uns minuts Neu va dir: “Saltarín, el drac s’ha despertat!”
El drac va anar cap al castell i el va derruir. Max i Violeta es van quedar
quiets un segon mirant al drac i es van donar compte de que les seues mascotes
no estaven. Max i Violeta anaren ràpidament al bosc on vivia el drac per a buscar-
los. Quan van trobar les seues mascotes van anar a pel drac.
Volien atrapar al drac i ficar-lo dins d’una gàbia, però la gàbia que tenien
era massa xicoteta. Max va tindre una idea: fer una gàbia amb màgia i després
posar menjar dins perquè entrara el drac. Sense donar-se compte van aconseguir
atrapar al drac. Violeta va fer màgia i el va fer menut. Li donaren de menjar carn
i galetes.
Finalment, reconstruiren el castell amb màgia. Max i Violeta van adoptar
un panda anomenat Fènix. I... conte contat, conte acabat.
Sandra Stanciu 4t B
50. Un cap de setmana a la platja.
Fa dues setmanes, la família de Lia (el seu pare que es deia Eloi, la
seua mare que es deia Jana i el seu gos estimat, el Punxi) va anar a
passar el cap de setmana a un hotel a la platja. Lia estava molt
nerviosa perquè cada vegada que anaven d’excursió o de
vacances, els hi passava alguna aventura.
Semblava que tot anava bé. No s’havien deixat l’equipatge a casa,
van trobar l’hotel a la primera sense haver de donar mil voltes pel
poble, no es va avariar el cotxe a mig camí, no es van deixar cap
aixeta d’aigua oberta a casa, i el més important: portaven tota la
roba de bany i la crema solar.
Lia i la seua família s’ho passava d' alló més bé a la platja. Mentre
els seus pares llegien a sota el para-sol, Lia jugava a tirar-li al Punxi la
seua joguina preferida a l’aigua i ell anava a buscar-la.
Mentre arreplegaven les coses per tornar cap a l’hotel, el pare va
dir a la mare:
– Dona’m les claus de l’habitació que jo camine més ràpid i em
començaré a dutxar.
Però la mare, després de buscar molt per la
bossa, li va dir:
– No les trobe, jo no les tinc! Les hem
perdudes?
Quan van arribar a l’hotel , el pare va anar
a la recepció a demanar-ne unes altres
claus, però el senyor de la recepció va contestar:
51. – Ja et vaig avisar ahir que sobretot, no perdéssiu les claus
perquè no en tenim cap altres de recanvi! Heu de buscar una
solució vosaltres. Nosaltres no us podem ajudar!
Tota la família va tornar a la platja a veure si trobaven les claus, però
no van estar de sort. Com ja estaven acostumats a tindre tantes
aventures, no es van posar nerviosos i van buscar una solució. A la
resta de la família li va semblar bona idea i així ho van fer.
Tots van esperar al passadís fins que el pare va entrar per la finestra
i els va obrir la porta. Un cop dins, Punxi va començar a
tossir i tossir fins que va vomitar. Tota la família es va
quedar sorpresa quan van veure que el va vomitar
Punxi eren les claus de la habitació. La mare va preguntar:
– Com pot haver agafat les claus de dins de la bossa?
Llavors, Lia, tota pensativa, va confessar:
– Ups! Potser el que li he tirat a la platja no era la
seua joguina i eren les claus...
Els seus pares, el dos a la vegada van cridar:
– Liaaaaaa!
Una vegada que semblava que tot ho tenien controlat i no va
passar res més de greu... Tota la família començà a riure, fins i tot
Punxi.
Catacric-catacrac conte acabat.
Fatou Fall 4tC
52. LA FIRA D’ATRACCIONS
Hi havia una vegada, una ciutat xicoteta anomenada Paradís de les
Meravelles, on no passaven moltes coses divertides fins que va arribar
la fira d’atraccions.
Una vesprada, un grupet d’amigues que jugaven al carrer van veure
un cotxe amb un altaveu molt gran i on es podia escoltar:
"XIQUETES I XIQUETS, PARES I MARES
JA HA ARRIBAT LA FIRA A LA CIUTAT
PODEU VINDRE I GAUDIR
PERQUÈ ÉS MOLT DIVERTIT."
Totes estaven molt contentes, aleshores van decidir anar al dia
següent. Maria els va dir:
– Quedem a les cinc de la vesprada en la plaça de l'església per anar
totes juntes a la fira?
– Sí, genial! Fins demà! – van dir totes.
A l’endemà van acudir totes menys Eva que s’havia quedat a casa
perquè estava fent deures i estudiant per a l’examen de
matemàtiques. Quan va acabar se'n va anar corrent cap allí i quina
va ser la seua sorpresa? Que la fira estava tancada.
53. Pobra Eva, tan sols feia que plorar i plorar! De sobte, va veure una llum
molt forta i com les portes d’entrar a la fira s’obrien del tot i una fada
apareixia.
– Per què estàs plorant? I com et diuen? Li va preguntar la fada.
– Em diuen Eva i no he pogut vindre amb les meues amigues perquè
estava estudiant per a l’examen de demà i quan he arribat ja estava
tancada.
– Mmm. Com has sigut molt treballadora jo obriré la fira per tu.
Aleshores Eva, tota emocionada va pujar als cotxes de xoc, a la
muntanya russa, dues vegades als cavallets perquè li agraden
moltíssim, al drac i al cangur. També va aconseguir un peluix enorme
llançant els dards als globus, fins que ja estava esgotada del tot.
– Moltíssimes gràcies! Ha sigut meravellós i m’ho he passat genial – li va
dir.
La fada va fer-li l’ullet i va desaparéixer.
– Ningú s’ho creurà! – va dir Eva.
I conte contat, conte acabat i aixeca la mà si t’ha agradat.
Carla Martínez Folch 4tC
54. La rateta Carolina
La rateta Carolina vivia a Amèrica, en concret a un
laboratori de clonació. Vivia amb 15 companyes més. Carolina
era la més baixeta, per això, tots es reien d’ella.
Un dia es va fartar i va planejar la forma d’escapar-se del
laboratori i preguntar a un savi que fer.
El dia abans de que Carolina s’escapara va sentir dir que
el científics anaven a fer un intent de clonació amb els ratolins.
Tots estaven dormint, així que va aprofitar i es va escapar per
les canonades.
Carolina va arribar fins les clavegueres on es va trobar
amb un cocodril que tenia molta fam.
- Espera, no hem menges i fem un tracte!- va dir Carolina.
- Deixa’m anar fins on està el savi ratolí i després et deixe
que em menges.
- Ahhh! Però et porte jo que anirem més ràpid- li va
contestar el cocodril.
Al cap d’una estona van arribar fins on estava el savi.
- Hola savi.
- Hola Carolina, conta’m ,quin és el teu problema?
- Sóc la més baixeta i tots es riuen de mi.
- Però tu, per qué els fas cas?
- No els faig cas, em dona igual que es riguin, però tampoc
volen jugar amb mi.
- Ja veig, però tu saps que eres la més valenta.
- No, perquè ho dius?
- Pensa, creus que ells haguessin fet tota aquesta
aventura.
Després de pensar un ratet, Carolina li va dir:
- No, crec que molts d’ells no s’haguessin atrevit en veure
el cocodril. Moltes gràcies savi.
55. - De res Carolina.
- Adéu.
- Adéu.
Carolina es va girar al cocodril i li va dir:
- Un tracte és un tracte, deixe que em menges.
- Què bé! NYAM….!!!
Abans de que el cocodril la mastegara va córrer fins
l'estómac. D’aquesta forma, Carolina , li va fer moltes
pessigolles fins que el cocodril la va soltar.
La rateta va córrer fins arribar al laboratori. Al arribar es va
trobar amb el seus companys que no la deixaven entrar.
Carolina va intentar entrar de totes les maneres que se li
ocorrien. Com va veure que no hi havia forma d’entrar va
decidir explicar-los tot el que havia fet, però ningú li deixava
entrar.
De sobte van entrar els científics i com van veure a Carolina
fora del seu lloc, la van agafar i la van ficar dins d’una màquina.
Aleshores, tots el companys de Carolina es van ficar a plorar i
dien:
- Hem perdut a Carolina, segur que no ix d’aquesta!!!!!
De sobte, la màquina va fer: piiii,piiii,piiii,...
- Ja està!!!! -van cridar el cientifics. I va eixir Carolina i el
seu cló.
Carolina sense donar-se conte havia guanyat a 15 amics i al
seu cló gràcies a la seva valentia.
EL CONTE S'HA ACABAT, DESITGE QUE T'HAGI AGRADAT!!!!
Víctor Garcés Conde 5èA
56. La imaginació de Loren
Hi havia una vegada una xiqueta a la qual tots els seus amics volien;
tots volia estar sempre amb ella per la seua amabilitat, la seua simpatia, la
seua manera d'inventar-se història i aventures, amb les quals tots els seus
amics del poble podien passar-se hores i hores jugant sense parar.
Loren sàvia que totes aqueixes històries que contava als seus amics
no eren veritat, però el que no esperava és que aquella vesprada la seua
història s'anava a fer realitat.
Era diumenge, i com sempre, Loren, després de desdejunar i ajudar la seua
mare, es va anar a buscar als seus amics Álex i Martina per a jugar pel poble
fins a l'hora de menjar.
- Hola, xics! - va dir Loren- Voleu que anem a l'arbre màgic que hi ha al
costat del va riure?
- Val! - van dir Álex i Martina entusiasmats.
Per descomptat, es tractava d'una invenció de les seues. Com anava a
existir un arbre màgic?
Els tres amics van anar caminant fins al riu; a mesura que s'acostaven,
es veia una llum enorme al voltant d'una olivera, que era allí cap a més de
200 anys, en el qual jugaven quasi tots els dies i contaven històries sobre
ell.
- Álex, Martina, veieu aquella llum al voltant de l'olivera? - Va dir Loren
amb els ulls oberts com a plats.
- Siiiii! Què pot ser, Loren? - van dir els dos estranyats.
En arribar a l'olivera es va obrir un estrany forat pel qual, sense poder
evitar-ho, van ser absorbits. De sobte, estaven en un lloc realment fantàstic;
semblava el món a l'inrevés: els arbres, les cases, el riu, les flors,…, tot
estava del revés i semblava que anava a caure damunt d'ells.
Es van posar a caminar intentant endevinar on estaven i es van trobar
amb una granota que parlava.
- Hola! què feu en el món a l'inrevés? com heu pogut entrar?- va dir la
granota.
57. - Hola, senyora granota, no sabem molt bé que fem ací ni com podem
eixir – Van dir Álex, Martina i Loren una mica espantats.
- Aquest és el món a l'inrevés, només poden tindre accés a ell les
persones que tenen molta imaginació; i per a poder entrar i eixir
d'ací, l'única forma és utilitzar-la. -va dir la granota.
I després d'haver-los dit això, va desaparèixer.
Els tres amics van començar a espantar-se, no sabien com anaven a
eixir d'ací i, a més, era molt rar caminar per aqueix món tan estrany.
S'estava fent l'hora de menjar i els xiquets portaven tres hores
caminant sense trobar l'eixida. Estaven cansadíssims, així que es van
asseure a descansar i es van quedar adormits.
- LOREN, ÁLEX, MARTINA! Què feu ací dormint?
Algú els estava cridant. Es van despertar desconcertats; era la mare
de Loren. Tot havia sigut un somni provocat, una vegada més, per
l'espectacular imaginació de Loren.
AQUEST CONTE S’ACABT I SI NO ES MENTIDA ÉS VERITAT.
Avril Norambuena Medina 5è A
58. La reaparició dels dinosaures
Hi havia una vegada, en Paris a 2.304, uns germans que eren molt
intel·ligents. El major es deia Antoine i el menut Françoise. Com que als dos
els agradaven molt els dinosaures van decidir que farien una màquina del
temps per a conèixer els dinosaures. Però per a aconseguir això hi feia falta
molt de temps i de materials que no sabien quins eren. Un dia van decidir
que anirien a per els materials necessaris. Esta era la llista:
Cantinòmete (Lyon, França)
Amecor (Saragossa, Espanya)
Diomax (Copenhage, Dinamarca)
Terrimol (Berlín, Alemanya)
Buntable (Roma, Italia)
Micurral (Bucarest, Romanía)
Fitigoni (Ankra, Turquía)
Narvicrol (Moscú, Rússia)
El problema era que els materials estaven molt lluny d’on ells
estaven, però no es van rendir. Van anar en cotxe al lloc mes proper, Lyon,
allí van trobar el cantinòmetre, després van anar a Saragossa i van agarrar
l’amecor, després a Roma a pel buntable, de Roma van anar a Berlín i van
agarrar el terrimol. Des d’ahí van anar a Copenhage a pel diomax, quan el
van trovar se’n van anar a Bucarest per a agafar el micurral, el van agafar i
van anar a Moscú pel narvicol i des d’allí fins a Ankara. Quan van anar a
comprar el fitigoni, el venedor va dir que soles en tenia un i un senyor
barbut amb ulleres de sol havia comprat l’últim. El venedor va dir-los que
tenia una peça que podria substituir el fitigoni, però que un dels dos moriria,
però si aconseguien lo que volien fer, tornaria. A Antoine se li va ocórrer
que podien fer alguna cosa per a que no passarà això, aleshores ho van
comprar. Ja a sa casa ho van muntar. Antoine i Françoise van ficar-se dins
de la màquina i van apretar uns botons i no els va passar res. En un obrir i
tancar d’ulls ja no estaven allí. Ara estaven en Paris fa 15 milions d’anys.
Una vegada allí van vore moltes espècies de dinosaures: triceratops,
brontosaures, tiranosaures, mamuts, anquilosaures, velociraptors,
carnortaures, estgegosaures, plesiosaures, espinosaures, pterodactils,
dilofosaures, diplodocus….
Després de vore tot això, van vore un home barbut, amb ulleres de
sol i que tenia una màquina estranya. Els germans van pensar que ell era el
59. que va esgotar els fitigonis i va viatjar al mateix temps que ells. Van apropar-
se i li van preguntar que què feia allí. El xic els va contestar que volia
destruir la Terra!! Els germans li van preguntar que com ho anava a fer i per
què. El xic, que es deia Duru i era de Libia, els va dir que enviaria un
meteorit a la Terra perquè els seus Companys de l’escola de Turquia se’n
reien d’ell pel seu color de pell i que per això portava barba i ulleres de
sol. Françoise li va dir que no se preocupara per això i que no calia destruir
la Terra, aleshores Duru va trencar la màquina i va tornar a 2.304. Quan
van eixir de casa es van trobar amb els dinosaures que no havia eliminat el
meteorit de Duru. Ara la gent tenia dinosaures com a mascotes!!
Conte contat ja s’ha acabat…
Óscar Aguilella Pardo 5è B
60. El viatge de Pau a Mart
Això era un xiquet que es deia Pau, el seu somni era ser astronauta i viatjar a
l’espai. Des de xicotet somiava amb viatjar a Mart, però eixe no va ser el seu destí, va
estudiar per a ser professor.
Un dia, se’n va anar d’excursió amb els alumnes de la seua classe al planetari. Allí,
els explicava amb emoció tot sobre les estrelles i els planetes que hi havia a l’Univers.
Els va contar, que el seu somni era, anar a Mart i llavors un alumne, Alejandro, li va
dir “Pau encara estàs a temps de complir el teu somni”.
Quan van acabar l’excursió i se’n van anar a casa, Pau no parava de donar-li voltes
al cap sobre el que li va dir Alejandro.
En arribar a casa, Pau va encendre la televisió, i va vore una noticia en la que deien
que a Rússia buscaven astronautes per anar a Mart per a l’any 2023. Pau va pensar
que era la seua oportunitat de complir el seu somni, però… hi havia un problema: no
tenia prou diners per a viatjar a Rússia i fer el curs d’astronauta que necessitava, “ tot
val molts diners!” va pensar apenat.
L’endemà, mentre desdejunava, va tindre una idea: fer una rifa amb l’ajuda dels
alumnes del col·legi. Quan Pau va arribar al col·legi, va anar a parlar amb el director per
a contar-li, el que volia fer. Ja de vesprada, el director, va reunir a tot els alumnes i els
va explicar el que volia fer Pau.
En uns dies, tots els alumnes van començar a vendre paperetes per a la rifa. Pau, no
es podia creure el que els seus alumnes estaven fent per ell. Passat un mes, van
aconseguir els diners del viatge i del curs d’astronauta.
Va arribar el dia en que Pau Viatjà a Rússia. Allí estaria un any estudiant i preparant-
se per al viatge a Mart.
En Rússia, Pau va fer molts amics de tot el món: Americans, japonesos, italians,
alemanys...que també es preparaven com ell, es van presentar més de cent persones,
però al final, soles devien quedar 5. Les proves eren molt difícils, però Pau, amb molt
d’esforç les anava superant totes.
De tant en tant Pau cridava al col·legi per a parlar amb els seus alumnes, els explicava
molt content tot el que estava aprenent, i els donava les gràcies per animar-lo a complir
el seu somni.
Pau va aprendre a manejar els comandaments de la nau espacial, també feia viatges
per l’espai “és com si estigués dins d’un videojoc” els deia emocionat.
Passaven els mesos i ja només quedaven 10 participants, entre ells Pau. Cada
vegada el seu somni s’anava apropant més.
Va arribar el dia de l’última prova, Pau LA VA PASSAR AMB ÈXIT! va ser un dels 5
seleccionats per viatjar a Mart.
El dia 25 de setembre de 2023, Pau va complir el seu somni de viatjar a Mart.
I cohetin, coherete, Pau tornarà de Mart en “un periquete”
Iker Martínez Sancho 5è B
61. EL LLAPIS MÀGIC
Hi havia una vegada una xiqueta que es deia Laia, ella com un dia normal va
anar a l’escola. Però després va mirar al seu voltant i va veure a tots els seus
companys que la estaven observant i ella confosa va preguntar què passava, els
companys li van dir que mirara la seua taula. Va fer cas però un poc confosa i quan va
mirar va veure el llapis surant en l’aire un segon, però el va aplegar a veure. Tant ella
com tots els companys es van quedar bocabadats. Laia va amagar el llapis ràpidament
pensant que no l’havia vist ningú i va seguir fent la feina que havia manat la mestra, i
la resta va anar oblidant el succés i seguien fent la feina. Després d’açò, la xiqueta es
va anar acostumant i quan li va agafar el truc d’amagar el llapis, aquest va començar
a parlar i a Laia se li va ocórrer preguntar-li si era capaç de fer els deures, perquè ella
era molt malfeinera i mandrosa. A aquesta pregunta, el llapis li va respondre que
clar que ajudar-la a fer els deures, i moltes coses més. Laia li va dir que no entenia els
deures que havia de fer, i el llapis li va respondre que no hi havia problema, que ell
podia explicar-se’ls perfectament però mai no anava a dir-li les respostes directament.
Tot seguit, Laia es va començar a enfadar amb el llapis màgic, però va cavil·lar
que si el llapis li ho explicava tot, tindria en la seua ment les respostes que ni la
persona més llesta de la classe, per la qual cosa va acabar acceptant la proposta del
llapis, tot i que no li diguera les respostes directament. Pretenia traure deus en tots els
exàmens del curs, sobretot en l'examen de matemàtiques de l’endemà. Com el seu pla
era que el llapis li explicara tot l’examen, no va estudiar gens ni miqueta. Al dia
següent va entrar a classe molt nerviosa pel examen, i va traure ell llapis perquè li
fera l’examen i així poder aplegar a traure el deu que tant desitjava. La mare de Laia,
Samara, li havia advertit a la filla que si en l’examen de matemàtiques treia menys
d’un huit, la castigava sense el seu telèfon mòbil. Clar, Laia anava amb molta por de
no aplegar a un huit i quedar-se sense el mòbil, però estava tranquil·la perquè el llapis
màgic l’ajudaria a treure mínim d’un huit cap a dalt.
62. Com que el llapis fava no estava, ja s’havia assabentat dels plants que tenia
Laia amb ell i l’examen de matemàtiques, aleshores va decidir crear un pla que
aconseguira sobresaltar a Laia: es va substituir ell mateixa per un llapis normal, i es
va escolar cap a l’estoig de la xiqueta sense que ella se’n adonés.
Mentres Laia estava fent l’examen, el llapis l’estava observant per la finestra i
estava adonant-se com ella estava intentant que el llapis surara en l’aire, durant quasi
quaranta-cinc minuts seguits, que per cert era el temps que els havia donat la mestra a
tota la classe per a acabar l’examen (era bastant llarg a més a més). Va aplegar el
moment en el qual la mestra va començar a recollir tots el exàmens, i Laia va
suspendre amb un quatre i mig. Es va quedar bocabadada, i va comprendre que el
llapis li havia donat una lliçó molt important que ja no se li oblidaria mai, havia aprés
a no ser tan malfeinera i a que les coses s’aconsegueixen treballant i amb l’esforç d’u
mateix.
Wisal Cherfouf 6A
63. EL CP21 DE CÈLIA
Cèlia estava en el parc llegint un llibre baix d'un pomer. Era una
persona a la que l'hi encantava somiar i superar-se a si mateixa tots els
dies. El somni de Cèlia era poder construir una màquina del temps, però
no deixes en les que màgicament hi arribes al lloc on la programes sinó
una en la puguis veure com va succeir la història per a comprendre
millor tot el que van fer els nostres avantpassats i veure com va ser com
si fora un vídeo. Per exemple: com va pintar Leonardo da Vinci la Mona
Lisa en el segle XVI o vore com Rosalind Franklin va descobrir l’ADN en
el segle XX.
Encara que Cèlia hi té 15 anys, vol aconseguir fer la màquina,
inclòs hi té esbossos de la forma de la màquina i com va a funcionar.
Cèlia li vol ficar de nom el CP21 ja que estem en el segle XXI, la C del
seu nom i la P de passat. Bé com ja haureu comprovat, Cèlia no era una
xiqueta normal. Però que no siga normal no vol dir que no siga una
persona extraordinària, al contrari, era una persona molt extraordinària.
Després d'una estona llegint, Cèlia tenia que anar a casa a estudiar
perquè demà té controls de ciències, anglès i matemàtiques.
Caminant cap a casa es va trobar un anunci que deia:
VOLS CONÈIXER EL ”PARE” D’INTERNET VINTON CERF.
Apuntat al nou concurs per conèixer al teu inventor preferit.
Vine a la plaça Estany Croc i apuntat.
Es celebrarà el 17 de maig al carrer de les 14 fonts.
T'ESPEREM.
Cèlia es va emocionar de la il·lusió que li va fer pensar que hi tenia
alguna oportunitat de conèixer el seu inventor preferit. Es va anar
corrents a contar- li la notícia a sa mare que també l´encanta la ciència e
inventar cosses. Quan va arribar a s´ha casa va anar corrents ha trobar
a sa mare que hi estava en la cuina fent el sopar. Li va contar tot molt
ràpid pels nervis, després de contar-se-ho tot va anar a la seva habitació
a plantejar-ho tot per a demà ja que era molt tard i no hi tenia temps de
fer res i a més hi tenia que estudiar per a ciències, anglès i
matemàtiques. Cèlia va repassar un poquet i es va fer l'hora de sopar
així que va baixar i els va contar tot al seu germà Marc i a son pare.
64. Quan van acabar de sopar, els pares de Cèlia es van anar a veure
una estoneta la televisió, Marc es va anar a acabar els deures i Cèlia va
anar a repassar i veure una altra vegada els esbossos del CP21.
Després de mitja hora es va anar a dormir.
Al dia següent es va despertar amb moltes ganes de fer-ho tot en
molta alegria i gaudint les coses. Cèlia va desdejunar llet amb cereals,
després es va vestir amb una dessuadora blanca, uns vaquers i unes
botes negres, es va netejar les dents, es va fer una trena i es va anar
cap a classe. Abans d'entrar Cèlia va esperar a les seues amigues, Eva
i Emma, per a contar-les el del concurs i el del CP21. A les amigues de
Cèlia els va parèixer molt bona idea a més que, Eva no hi portava molt
bé la història i d'eixa manera li seria més fàcil estudiar. Després de totes
les classes va anar al parc a llegir i a veure com hi portava el CP21.
Quan va acabar de llegir tres capítols del llibre es va anar a casa a
començar a fer el CP21. Tenia un mes per acabar de fabricar-ho.
Només eixia de classe, estava totes les vesprades en l´escriptori fent la
tant esperada màquina. Després de molts dies pensant, estudiant i
ficant peces, Cèlia va «acabar», ja que ella sempre deia “sense fer una
prova mai està una cosa acabada”. Cèlia va acabar just per al concurs,
perquè va acabar dos setmanes abans, que es com ella ho tenia
plantejat.
Eixe mateix dilluns 3 de maig es va ficar a fer proves amb l'ajuda
de sa mare ja que Cèlia era molt menuda per a anar al passat a soles.
Després de moltes proves i de ficar i llevar peces, Cèlia va acabar la
màquina el 15 de maig, el dia en el que va complir el seu somni, el dia
en que ja podies anar i tornar al passat sense problema.
Cèlia va estar el diumenge que no es podia estar sense moure's ni
un segon i a la nit no hi va pegar ull. Es va despertar i de contenta que
hi estava, es va despertar saltant. Va desdejunar, es va arreglar i va
comprovar per última vegada que el CP21 funcionava. El va encendre i
es va donar conte que no hi tenia bateria. Es va posar molt nerviosa. Va
agafar el carregador i el va carregar, menys mal que el concurs
comença en 2 hores i el CP21 necessita 1 hora per a carregar-se.
Després de que passara la hora, Cèlia, son pare, sa mare i el seu germà
es van anar al concurs. En el concurs hi havia de tot tipus d'invents des
de robots fins a vestits que te protegeixen de qualsevol cosa.
65. La competència era molt gran però Cèlia anava amb totes les
esperances del món. Després de que 7 xiquets explicaren els seus
invents, l'hi tocava a ella. Cèlia ho va explicar tot molt bé hi inclòs
algunes persones pensaven que no funcionaria perquè era impossible
viatjar al passat. Després de que 4 xiquets més eixiren van anunciar els
tres premis. Cèlia estava que no hi podia més. Van anunciar el tercer
lloc però no hi era ella, van anunciar el segon lloc però tampoc era ella.
Quan Cèlia pensava que hi estava tot perdut i volia anar-se'n cap a casa
van anunciar el primer premi i… era ella !!! Cèlia es va ficar a plorar i ha
cridar, havia complit el seu somni i a més anava a conèixer el seu
inventor preferit.
Al cap del temps, quan Cèlia es va graduar, el CP21 es va posar
en un museu d’història per a què les escoles hi anaren d'excursió a
veure com es vivia abans.
CARMINA MARTÍNEZ DÍEZ.
6eA
66. LES DOS REINES
Hi havia una vegada un regne anomenat Niutopia, i en aquest regne reganava el rei Carles II
i la reina Sofia II. Carles i Sofia van tindre dos filles iguals: una s’anomenava Carla i l’altra Lucia,
Carla era molt bona i respectuosa, però pel contrari Lucia era molt maleducada i irrespectuosa.
Carles i Sofia ja s’estaven fent majors, motiu pel qual ja tocava elegir a una nova reina. Com que
ambdues van nàixer alhora, Carles i Sofia van trigar molt en elegir fins que van decidir que com
Carla era la més responsable de les germanes, seria la pròxima reina successora de Carles i Sofia.
Amb açò, Lucia es va enfadar moltíssim i es va allunyar de la família. Passats tres anys ja s’havien
mort tant Carles com Sofia, i Lucia va esperar fins a aquell moment per separar el regne en dos
regions; la regió del Nord i la regió del Sud. Carla es va quedar amb la regió del Nord, i en la regió
Sud estava Lucia.
En Niutopia la natalitat era altíssima, i deia la tradició que quan una mare donava a llum a
un xiquet o xiqueta, passat un any havia de dur al xiquet al castell amb la reina per a que l’ensenyés
a ser amable i respectuós. Amb la divisió del regne, els xiquets nascuts en la part Nord anaven al
castell amb la reina Carla, i aquesta els ensenyava coses boniques i bones, d’altra banda en la part
Sud, Lucia els ensenyava tot allò contrari al que ensenyava la seua germana en la part Nord, és a
dir, valors roïns.
Passades unes dècades, en la part Sud va començar a originar-se una situació caòtica perquè
les persones adultes no havien crescut amb uns bons valors. Van començar a dir coses roïnes, i
Lucia estava començant a adonar-se’n del caos que hi havia. Li van donar ganes de preguntar-li a la
seua germana Carla, però pensava que al demanar-li consell se’n riuria d’ella. Amb el temps, a
Lucia se li va ocórrer demanar-li a una científica que creara una fórmula per a que els habitants de
la regió Sud li feren cas a la reina de la regió del Nord, amb la mala sort que Carla se’n assabentà de
l’entremaliat que estava maquinant Lucia. La reina del Nord va anar a parlar amb la seua germana
al Sud per a dir-li que havia de parar, i Lucia li va contestar que no anava a parar. Amb açò es va
desencadenar la guerra en Niutopia, que va passar a anomenar-se «la Guerra de les Reines».
Després d’una sèrie d’anys desoladors, ambdues reines van decidir que regnarien juntes com
a germanes. Finalment, tots i totes van viure feliçment.
Favour Nnabuo
6éA
67. LA POESIA
TEATRE
MARIA I ELS SEUS AMICS A L’ESCOLA
MARC-Hola, com estàs, t’han fet mal?
MARIA-Hola, bon dia. Més o menys bé.
MARC-Vaig a parlar amb ells!
MARTA- Jo també aniré
Marc va corrent fins arribar on estan
MARC I MARTA- Què li haveu fet? Maria està
molt malament!
MIQUEL, VICENT I LOLA (alhora)- Hem pegat a
Maria.
LOLA (peneida)- Vaig a dimanar-li perdó ara
mateix.Maria, perdona’m, no ho tornaré a fer.
Vols ser la meua amiga?
MARIA- Val, clar que te perdone. M’ajudes a
alçar-me?
LOLA- Clar! On vols que anem?
MARIA- Anem al bany a curar les ferides.
MIQUEL (dirigint-se a Vicent)- Jo vaig a
demanar-li també perdó. I tu?
VICENT- Jo crec que també.
Vicent i Miquel es dirigeixen cap a Maria
MIQUEL I VICENT- Hola Maria, ens perdones?
No ho tornarem a fer.
MARIA- Vinga val!
Quatre mesos després...
MARIA-(dirigint-se a Lola)- Vols ser la meua
millor amiga?
LOLA (esclatant d’alegria)- Clar que sí!
Des d’aquell dia no s’han tornat a separar.
ANA DOLS, 6B
POEMA
Sedicequeparasonreír
serequieredefelicidad.
Avecessolosenecesitaconseguir
entucorazónunpocodebondad.
Laconfianzatedaesperanza
yserenuevacadadía
yconmuchoesfuerzo
eltriunfosealcanza
ytesientesllenodealegría.
FRANBERNAT,6B
68. EL BOSC MÀGIC RAVA
Hi havia una vegada dues germanes que estaven juntes, una anomenada Aiden de 20
anys i l’altra Ashra, de 15; ambdós amb els cabells rossos i els ulls verds com l’herba
del camp. Les dos vivien juntes en una granja, on la major s’encarregava de vendre
productes naturals: formatge, ous, llet, pa i medicaments a base de plantes naturals
que ella mateixa feia. En canvi, la nena anava a l’institut que estava a 15 minuts de la
granja; era una estudiant de primera i, com la seua germana, estimava la natura i la
biologia. Les dos vivien a soles perquè els seus pares van tenir un accident quan Ashra
només tenia 5 anys, de manera que la granja la van heretar de la seua àvia, que les
havia cuidat fins que Aiden va complir 19 anys.
Un cap de setmana van sortir al bosc conegut com Rava, ja que hi ha moltes llegendes i
cançons sobre ell. Van anar a per plantes medicinals, van passar les hores i no es van
adonar que era massa tard. Ashra tenia por i volia tornar a casa però Aiden li va dir
que li faltava l’última planta, que era molt rara de trobar i la més important. Era prou
fosc i a mesura que entraven al bosc, es van perdre. Van intentar demanar ajuda però
ningú les va escoltar, així que van buscar alguna manera de sortir del bosc fins que van
veure una llum i van pensar que algú els podia ajudar, però a mesura que s’acostaven
es van adonar que hi havia moltes més llums procedents del que semblava una festa.
Quan hi van arribar i van veure el que estava passant, ràpidament es van amagar en
un matolls. Van vore que era una festa entre fades, animals i uns esperits molt
estranys. Aiden va anar amb valentia a preguntar-los si podien ajudar-les a sortir del
bosc, però quan les van veure tots els animals van apretar a córrer. Els esperits i les
fades es van quedar perquè les persones no les podien veure, però ella va seguir
insistint i preguntant si podien ajudar-les. Tothom es va sorprendre perquè era
impossible que algú els veiés, a no ser que també fossin fades. Una d’elles, anomenada
Elva, va arribar i es va presentar, els va demanar que l’acompanyés al món de les fades
on la reina Áine resoldria tot el misteri, ja que és una de les més antigues i savieses
com el bosc.
Les dues germanes van seguir a la petita fada pel bosc i, de sobte, les branques d’un
arbre van començar a baixar i van aparèixer unes mores blaves màgiques. Elva els va
dir que havien de menjar les mores per entrar en el món de les fades, ja que eren unes
gegants si les comparaven amb ella. Quan se les menjaren van començar a notar
pessigolles per tot el cos i van seguir rient fins que el seu cos va començar a disminuir i
es va fer molt petit. Quan van agafar la mesura necessària, la fada va començar a
ballar i cantar una cançó que era la clau per entrar en aquell món: el tronc va
començar a dibuixar formes i cercles fins que va aparèixer un portal. Quan van arribar
no podien creure el que els seus ulls van veure: era un món fantàstic ple de color. De
69. camí al palau van observar cases, el paisatge i fins i tot un conill que els va saludar.
Quan van arribar van veure la reina Áine, que semblava només tindre 10 anys; això era
perquè la reina podia canviar la seua aparença segons l’humor de la natura.
Ashra va preguntar a la reina per què podien veure les fades i els esperits. Áine les va
mirar, es va acostar a ells i va tocar els seus fronts. Al final els va explicar que eren
filles d’Aziza, una fada de foc, i d’un humà. No s’ho podien creure, volien més
respostes perquè la seua àvia deia que els seus pares van tindre un accident. Tal volta
ho sabia tot. Áine els va dir que quan eren petites una guerra va tenir lloc amb els
trols, i va ser en aquesta guerra on els seus pares van morir, però que gràcies al seu
pare tot va acabar en pau i harmonia per a tots els mons.
Aiden sempre va ser una escèptica i això no s’ho podia creure, però era tan real que no
podia ser més cert. La reina lamentava molt la pèrdua dels pares però podien fer
alguna cosa per elles. Abans de tornar al seu món, Áine va explicar que elles tenien
uns poders però que estaven amagats dins del seu esperit i que ella podia fer-los florir.
La reina va posar les mans sobre els caps de les dues germanes i les dos, tancant els
ulls, van tindre una sensació com si alguna cosa estigués brollant al seu interior. A la fi
va explicar que els havia obert els seus poders, però haurien d’anar amb compte en el
món humà i d’una manera responsable per fer el bé.
La visita va acabar amb molta alegria, es van acomiadar de tots i tot. Elva els va dir
que podien tornar sempre que volguessin però que haurien de xiuxiuejar aquestos
versos a les branques del bosc:
El vent de la vall profunda
banyades en llums daurades
se senten cançons boniques.
Aquesta és la veu de les fades.
Els versos els van reconèixer perquè la seua mare els cantava abans d’anar a dormir
quan eren molt petites. En eixir del tronc, uns esperits les van guiar fins a casa. Uns
punts blaus van il·luminar de sobte el camí a l’eixida, de manera que els van seguir fins
que van sortir i els van donar les gràcies.
Quan van arribar a casa van caure cansades als seus llits i l’endemà, quan es van
despertar, van pensar que tot era un somni bonic, però no ho era. Aiden es va adonar
que podia controlar l’aigua i el foc, i Ashra tenia la connexió amb les plantes i tots els
éssers vius de la natura, podent fer créixer un arbre en qüestió de minuts.
Sense dubte, aquella nit va canviar les seues vides per sempre.
FI
Marina Sandra Mihaila, 6B
70. UNA HISTÒRIA DE TERROR
Tots els estius la meua família escull un lloc per passar uns dies i així desconnectar del treball.
Cada any anem a un lloc d’Espanya diferent però aquest any hem pensat en una casa amb
piscina a les afores de qualsevol poble.
El que pensàvem que anava a ser cinc dies de diversió se transformaren en un malson... La
casa era gegant, allí perfectament podrien viure deu persones. Les habitacions eren amples i
lluminoses però el millor era la piscina, era gran i amb un jacuzzi molt xulo. Pensàvem que la
casa estava aïllada à la muntanya, però per als voltants hi havien unes cases paregudes à les
nostres.
Després de dinar, el meu germà i jo ens anàrem en bicicleta à donar una volta. Al poc, vam
veure una xiqueta que estava passejant i nos pararem à preguntar-li si vivia per allí:
xiuxiuejant-nos a l’orella ens va dir que en la casa en la que estàvem s’escoltaven per les nits
coses estranyes i es veien coses rares.
Però no li vam fer cas i ens vam anar amb les nostres bicicletes...Per la nit, quan vam eixir a la
terrassa, ma mare va dir que ens callarem que havia escoltat alguna cosa. Era allò paregut a
una serra elèctrica. Ens vam espantar i ens vam anar a dormir. Al dia següent ens vam alçar
prompte i preocupats. Però pensàvem en passar-ho bé i ens oblidarem del que havia passat.
Vam anar a buscar à la veïna per que jugarà amb nosaltres en la piscina. La veïna Alba –que
així es deia- ens va dir que també va escoltar el soroll de la nit passada i estava molt
espantada.
Vam passar el dia rient i jugant en la piscina i per la nit Alba es va quedar també a sopar.
Desprès de sopar es va quedar a jugar a les cartes amb Diego. Després vam acompanyar-la a
la seua casa. Al tornar, vam sentir un calfred que ens va fer córrer cap a casa: sentíem que
algú ens perseguia, les pisades las vam escoltar cada vegada més prop i ens vam anar corrent
à casa. Vam contar el succeït i vam anar al llit. A la matinada següent, es meus pares van
invitar als de Alba a sopar. El pare de Alba no era molt simpàtic i no va voler vindre. Van
vindre solament Alba i la seua mare. Desprès de sopar, vam posar música. Va hi haver un
moment en que algú va escoltar un soroll i vam apagar la música. El meu pare va eixir per
veure que estava passant i va veure al pare de Alba disfressat i amb una moto- serra. Li
preguntà per què feia por al veïnat i va dir que estava cansat de la gent que armava soroll.…
DIEGO MENÉNDEZ NEBOT 6é C
71. UN VIATGE PEL PASSAT
Fa temps, un home anomenat Marc, va crear una màquina del temps, la
màquina era molt gran de color verd i groga. Un dia va putjar per a
encendre-la, pero no sabia com, va començar a tocar botons i la maquina
va alçarse del sól, va trovar a on es ficava la data a on volia anar i com no
se creía que funcionara, va probar a ficar una qualsevol, 1960.
Va donar-li al botó de viatjar i va desapareixer del garatge,es va asomar a
la finestra i lo veía tot blanc, la màquina va anar aumentant la velocitat
fins arribar a 1960, es va trovar en un descampat on no hi havia res de
gent, a l’eixir de la màquina es va posar a caminar, després de un bon troç
de camí, va trovar una ciutat, Marc estava molt cansat y només volia
descansar ya que era de nit.
Va trovare un hotel a on allotgarse y va descansar fins el dia següent. Marc
es va fixar que l’hotel eixe no era com els de la nostra época, va eixir al
carrer i tot li pareixia extrany, no hi havia molts cotxes, els xiquets estavan
jugant als parcs en compte de estar jugant als video jocs. Marc veía que
tota la gent vestia diferent a ell i que la gent li mirae com si fora de un
altre lloc, en el carrer no portava ningú el móvil a la ma, només veía a
gent parlar i a xiquets jugar a la pilota.
Marc va anar a un lloc de menjar per que no había desdejunat res, es va
trovar a un home cridat Joa en el lloc de menjar, van començar a parlar i
es van fer amics. Joa li va preguntar a Marc, tú ¿d’on vens? Marc li respon:
no t'ho creuràs, vinc del futur, Joa no se ho creu i li diu, si vens del futur
demostramél (riense). Marc li diu que va a naixer el 12 de abril del any
1999, Joa en cara no sel creu i le diu , donam una altra rao per a creure
que vens del futur. Marc li va dir que anara amb ell, van anar al lloc de la
màquina i quan van arribar la màquina no estava ahí, se la habien
emportat i Joa li va a dir que ell no venia del futur, pero Marc va vore algo
on había deixat la nau, era un troç de metall de la nau i ben gran.
Joa el va vore i va dir; a lo millor es de algún cotxe. Marc li va dir que no
era d’un cotxe sino de la seva màquina del temps i Joa seguía sin creuser-
lo, Marc li va ensenyar una foto de la seva màquina i ahí Joa ya se lo va
creure i, de repent, li va començar a fer moltes preguntes a Marc de com
72. era el futur, que si había cotxes voladors, cases flotants… Marc li va dir
que no hi ha res de aixo pero tot era mes modern, hi havia mes cotxes, les
televisions no es veien en blanc i negre… Pero Marc després li va dir que
això ara no era el tema, tenien que trobar a on estava la màquina del
temps per a que Marc puguera regresar al futur.
Es van posar a buscar-la per tota la ciutat, i no van trobar res, Joa va dir
que els faltava per mirar un lloc, en el abocader van anar a vore si estava
ahí la màquina, i ahí estave. Marc la va encendre i Joa li va dir que si le
podía donar una volta pel futur i Marc li va dir que sí. Marc va arrancar la
màquina i va ficar l’any on volien anar al futur, 2019. Pero algo va fallar y
no van anar al any 2019 sino al any 2000.
Van baixar i van vore que això no era el 2019, Marc i Joa es van ficar a
buscar un ingenier per a que les deixare algunes ferramentes, van trovar
un taller i les van deixar le ferramentes, y quan tornaren a la màquina,
Marc es va posar a arreglar-la. Després de 2h, Marc va terminar de
reparar-la, van putjar y van ficar l’any a on volien viatjar desde la primera
vegada. Van començar a veure-lo tot en blanc com lo va vore Marc abans
fins que van arribar, Marc va començar a sobrevolar la seua ciutat para
que Joa veisque com era el futur, Joa es va donar compte que no hi havia
molts xiquets en els parcs com en la seua época, tambe es va donar
compte de que ni havia mes cotxes que en la seua época, quan Joa va vore
com era la época de Marc va dir que no li agradave molt, aixi que van
tornar al passat.
Quan van tornar Marc li va dir a Joa que si li podie ensenyar mes la seua
ciutat, Joa li va dir que si pero demà perquè ja es feia de nit. Al dia següent
Joa va ensenyar-li la ciutat a Marc i ell lo veía tot molt diferent i a ell si que
li agradava la época de Joa, Marc li va dir a Joa que a lo millor se quedava
a viure ahí perque li agradave molt pero al final Marc va decidir que no
perque ell preferie la seua época, entonces Marc i Joa es van dirigir a la
màquina , Marc es va despedir de Joa donan-li un abraç i va encendre la
màquina i es va anar. Uns anys després Marc li va ensenyar al govern la
seua màquina del temps i es va fer molt famos per construir la primera
màquina del temp.
LUCAS ÁVILA MURCIANO 6é C
