Dossier renal teoric i_tps

cures bàsiques
d’infermeria c4 CAI i
tp’s
Curs 2013-2014
Jordi Capdevila. INS S’Agulla
Crèdit 4 dossier de treball
Dossier3 tps renal
Nom de l’alumne/a………………………………………………………………………………………………………

Jordi Capdevila
PTFP 620 Programació didáctica 13/14 Página 2
Avaluació*:
Bloc teòric: 50% del crèdit en dos o tres exàmens dels fets, conceptes i sistemes conceptuals
de la unitat subjecte d’estudi.
Bloc Teoricopràctic ( TP’s) 20% del crèdit. La Tp és l’execució d’un procediment simulat a l’aula
taller i un examen teorico-pràctic si la UD ho escau.
CAT. Treball d’auto aprenentatge basat en ABP. 10%
AEA. Activitats d’ensenyament aprenentatge. Degudament complimentat el quadern de
treball. 10%
Valoració actitudinal. 10%. Graelles d’observació i criteris estipulats.
*l’avaluació s’especifica degudament a cada trimestre.
UNITAT DIDÀCTICA NÚM.3- NECESSITA D’ELIMINAR ( RENAL/EXCRETOR).
Continguts de fets, conceptes i sistemes conceptuals.
Anatomofisiologia de l’aparell urinari.
Malalties més freqüents de l’aparell urinari.
Exploracions complementàries en Renal
Teoricopràctiques (TP’s)
El SVP, indicacions i tècnica.
El control de la diüresi.
Ostomies. Urostomies tipus i classsifcació. Procediment i cures d’infermeria.
CAT’s
FISIOLOGIA RENAL
AEA
S’especifiquen
Objectius de la UD3.
1,2,3,4,5,6,11,12,13

Jordi Capdevila
Nuclis d’activitat
N.A Títol Durada AEA codi Avaluació
NA1 Anatomo-
fisiologia
del Sistema
renal-
9 hores
Anatomia macroscòpica de
l’aparell urinari. Ronyons:
situació, descripció i
relacions. Vies urinàries:
pelvis renal, urèters, bufeta
i uretra.
Anatomia microscòpica
renal: hil renal.
Vascularització i innervació
del ronyó. La nefrona o la
unitat funcional renal.
Funcions de ronyó. Fluix i
pressions de la sang
arterial al ronyó. Formació
de l’orina I ( filtració
glomerular)
Formació de l’orina II:
reabsorció i secreció
tubulars. Regulació de
l’activitat tubular. Formació
de l’orina. III resum i
composició definitiva.
Funció homeostàtica renal.
Concepte d’hemeostasi.
Equilibri àcid-base. Sistema
tampó. Excreció de l’orina.
Fisiologia de la buefta
urinària.
C4/UD3/NA1/A1 -Exercicis
d’avaluació
continuada.
Visionats de vídeos.
Elaboració de
làmines
d’anatomia.
-continguts per la
prova escrita.
NA2 E.C del
sistema
renal
2h El TAC renal, l’Arteriografia
renal, la citoscòpia
retrògrada. L’ecografia
renal. La biòpsia renal. La
Rx . el sediment d’orina-
urocultiu.
C4/UD3/NA2/A1 -continguts per la
prova escrita.
NA3 Patologia
renal
Cures
d’infermeria
10h La IRC/A. El pacinet sotmès
a hemodiàlisis. Tipus i
criteris d’inclusió. Cures.
Transplantament renal.
La litiasis renal. Càlculs.
Cures d’infermeria.
L’Adenoma de pròstata. El
càncer vesical ( la
CISTECTOMIA)
C4/UD3/NA3/A1 Exercicis
d’avaluació
continuada.
continguts per la
prova escrita.
NA1,2 i 3 tenen
una prova.

Jordi Capdevila
CAT’s crèdits d’autoaprenetatge
N.A Títol Durada AEA Codi Avaluació
NA4 Fisiologia renal 1 Interpretar la
formació de
l’orina i els
problemes
d’incontinència
més freqüents.
C4/UD3/NA4/A1 L’alumnat haurà
de cercar la
informació sobre
una sèrie de punts
que el professor
lliura. EL CAT serà
avaluat amb una
prova objectiva.
v/f
Procediments ( Teoricopràctiques)
Nuclis d’activitat
N.A Títol Durada AEA codi Avaluació
NA5 Sondatges
vesicals
permanets
SVP.
Tècnica i
extracció.
8h Les sondes vesicals, les
Permanents (foley) i les de
descàrrega ( female).
Sondes tieman. Tècnica.
C4/UD3/NA5/A1
Identificació
material.
Assistència.
NA6 IVC (
irrigació
vescial
continua) i
intermitent
.
3h El pacient sotmès a la IVC
per RTU de pròstata o
prostatectomia radical.
Cistectomia circuit de la
IVC. La irrigació
intermitent. Tècnica
C4/UD3/NA6/A1 Identificació
material.
Assistència. I cas
simulat pràctic.
NA7 Control de
la diüresi.
L’urimeter.
2h El pacient sotmès a control
de diüresi mitjançant
urimèter.
material.
Assistència. I cas
simulat pràctic.
NA8 El col·lectro
d’orina.
2h Tècncia de col·locació del
col·lector d’orina. Finalitat i
tipus.
material.
Assistència. I cas
simulat pràctic.
NA9 Orina de 24
hores (
l’aliquota)
1h Recollida d ‘orina de 24
hores. El concepte
d’aliquaota
material.
Assistència. I cas
simulat pràctic.

Jordi Capdevila
NA10 Ús
d’ampolla i
cunya
2 Procediment de col·locació
i retirada de al cunya i
ampolla al pacient en la
necesitat d’eliminar.
material.
Assistència. I cas
simulat pràctic.
NA11 Urostomies 5 Tipus d’urostomies.Tècnica
i cura de l’urostomia.
material.
Assistència. I cas
simulat pràctic.
UD. 3 NECESSITATS D’ELIMINAR
Anatomofisiologia de l’aparell RENAL/EXCRETOR
http://www.youtube.com/watch?v=WJJMIAY2Rz8
L’excreció és l’expulsió a l’exterior dels productes perjudicials o inútils que hi ha a la sang i al
plasma. Els principals productes d’excreció són la UREA, sals minerals i les substàncies que no
poden ser degradades per les nostres cèl·lules, com ara medicaments i additius alimentaris. La
major part d’aquestes substàncies són eliminades per l’aparell urinari ( orina) i la resta es
eliminada per la pell( suor ) i també llagrimes. A respiratori això ho veiem amb la respiració
cel·lular.

Jordi Capdevila
L’anatomia de l’aparell urinari està constituït pel ronyons, els urèters, la bufeta de l’orina i
l’uretra.
Els ronyons: són dos òrgans amb forma de fava d’uns 12 cm de longitud ( l’esquerres és un pèl
més elevat) situatas a la zona lumbar, que filtren la sang i separen l’urea i l’excés de sals,
originant l’orina.
Els urèters: són dos conductes d’uns 25 cm de longitud que en al seva part més inferior es
corven per abocar-se a al bufeta urinària, la seva funció és de transport.
La bufeta urinària: és una bossa amb una capacitat d’entre 350cc i 1500cc. S’ubica a la cavitat
abdominal darrere de l’os pubià.
L’uretra: és un conducte que porta l’orina des de la bufeta a l’exterior. En la dona fa uns 6 cm
mentre que en els homes fins a uns 18 cm. En el començament de l’uretra existeix un esfínter
muscular el qual controla la sortida de l’orina a l’exterior ( micció)
Els urèters, la bufeta i l’uretra es coneixen com a conductes excretors que posen en
comunicació els ronyons amb l’exterior. Les seves parets a l’igual que l’aparell digestiu,
consten de capa mucosa interna, muscular i serosa externa.
RECORDA QUE EL CATABOLISME DELS PRINCIPIS IMMEDIATS (EN ESPECIAL LES PROTEINES)
PRODUEIXEN DESFETS ( PRODUCTES NITROGENTAT TÒXICS) PELS RONYONS ( ÒRGANS
EXCRETORS) I LA ORINA ÉS ELPRODUCTE D’EXCRECIÓ JUNTAMENT AMB EL SUOR. LA UREA
DONCS ÉS EL PRINCIPAL PRODUCTE D’EXCRECIÓ NITROGENAT EN ELS VERTEBRATS, SOM
ANIMALS UREOTÈLICS.
L’ORINA TÉ UN PH QUE VARIA SEGONS EL RÈGIM ALIMENTICI. PORTA UN 95% D’AIGUA, UN 2%
DE SALS MINERALS I UN 3% DE SUSBSTÀNCIES ORGÀNIQUES.
SALS MINERALS: CL, PO ( FOSFATS) I SO ( SULFATS) QUE PROVENEN DEL CATABOLISME DE LES
PROTEINES
SUBSTÀNCIES ORGÀNIQUES: UREA, ÀCID ÚRIC, ÀCID HIPURIC, I CREATININA. GLUCOSA,
ALBÚMINA I PIGMENTOS BILIARES.

Jordi Capdevila
Anatomia macroscòpica del ronyó.
El ronyó presenta en el seu exterior una cap de teixit conjuntiu denominada CÀPSULA RENAL,
sota hi ha una zona granulosa denominada ZONA CORTICAL, més a l’interior hi ha una zona
amb nombrosos feixos fibrosos denominats piràmides de Malpighi ZONA MEDUL·LAR, i a la
zona més interna hi ha una forma d’embut denominada PELVIS RENAL, que abraça una sèrie
de petits embuts denominats CALZES (CÁLICES) que és on aboquem l’orina les piràmides.
Anatomia microscòpica del ronyó
Si fem talls mols prims i els observem per microscopi, es pot observar que el runyó humà està
contituit aproximandament per un milió de NEFRONES. Són unes estructures que presenten
una “copa” globulosa denominada CORPÚSCLE DE MALPIGHI.
Aquest està format pel GLOMÈRUL DE MALPIGHI ( que és una intensa xarxa de tubs capil·lars
aglutinats que provenen d’una arteriola aferent i donen lloc a una arteriola eferent)
Per la primera arriba constanment sang al glomèrul i per la segona surt d’ell després d’haver-se
realitzat el procés de FILTRACiÓ. La càpsula de Bowman i el glomèrul formen el corpuscle de
Malpighi.

Jordi Capdevila

Jordi Capdevila
1- El túbul cortornejat proximal: és el conducte sinuós que segueix a la càpsula de
Bowman.
2- La Nansa de Henle, és un tub molt fi en forma de lletra U. Cal que recordis que el
corpuscle de Malpighi i els tubs contornejat de les nefrones s’allotgen a l’escorça del
ronyó ( zona cortical). Mentre que la nansa de Henle i els túbuls col·lectors en la
medul·la renal.
3- El túbul contornejat distal, aboca al final als túbuls col·lectors que hi ha en la medul·la
renal. Aquests acaben en els calzes renals on s’abocarà l’orina.

Jordi Capdevila
La NEFRONA
És la unitat funcional del ronyó, consta d’un glomèrul ( que té forma de copa) una artèria renal,
una vena renal, la càsula de bowman ( dins del glomèrul i pertany a la xarxa de l’artèria renal),
nansa de Henle, túbul distal, túbul proximal i túbul col·lector.
A cada ronyó hi ha més d’un milió de nefrones en la seva escorça i medul·la. L’orina comença a
formar-se en les nefrones i és el resultat de la combinació de 3 processos.

Jordi Capdevila
1- FILTRACIÓ
La sang ingressa al glomèrul per mitjà de l’arteriola aferent. En el glomèrul existeix una elevada
pressió de sang perquè l’arteriola eferent té menor tamany.
Dit d’una altre manera és un procés que permet el pas de líquids des del glomèrul fins la
càpsula de Bowman per la diferència de pressió sanguínia que hi ha en les dues zones.
El líquid que ingressa al glomèrul té una composicó química similar al plasma sanguini, però
sense proteïnes, les qual no poden travessar els capilars dels glomèruls. Sota condicions
normals, la porció cel·lular de la sang, és a dir GV, GB i plaquetes, tampoc poden. La raó
anatòmica fonamental per la que es produeix filtració del plasma en els glomèruls es deu, en
primer lloc a la permeablitat capil·lar glomerulars, i en segon lloc, que l’arteriola eferent té un
diametre més petit que l’aferent, per la qual cosa es crea a l’interior del glomèrul les pressions
necessàries per a que es produeixi la filtració del plasma. A través de l’índex de filtració
glomerular, poden saber que cada 24 hores se filtren en els dos ronyons uns 180l. Va en funció
també de la nostra TA. Recordeu que amb la filtració també s’escapen elements i cal que
tornin a la sang, com ara la glucosa.
2- REABSORCIÓ.
Molts dels component del plasma que són filtrats en el glomèrul, han de regressar de nou a la
sang ( CAPIL·LARS PERITUBULARS). És el procés mitjançant el qual, les substàncies passen des
de l’interior del túbul renal cap els capil·lars peritubulars, és a dir, cap a la sang. Aquest procés,
permet la recuperaicó d’aigua, sals, sucres, i aminoàcids que varen ser filtrats en el glomèrul.
2.1 segona reabsorció de l’aigua. La reabsorció també es dona al túbul contornejat distal. Aquí
el fenomen és l’OSMOSI. Un sòlid (solut) d’una solucuó davant una membrans semipermeable.
El 80% de la reabsorció s’efectua en el túbul contornejat proximal. Mentre en la resta de la
nefrona i el túbul col·lector s’absorbeix el 20% restant. La reabsorció es veu facilitada per la
presència de la xarxa capil·lar sanguínea alvoltant del túbul contornejat i la nansa de Henle.
3- SECRECIÓ.
D’altra banda, la secreció tubular es la última etapa de neteja, en la que certes substàncies que
no vàren ser filtrades (potassi, hidrogenions, urea) s’eliminen des de els capil·lars sanguinis
(peritubulars) cap el túbul renal, generalmen en el túbul contornejat distal.
Reabsorció tubular seria el passatge d’una substància des de la llum del túbul cap el torrent
sanguini novament.
Secreció seria al revés..el passatge des de la sang a la llum tubular..
4- EXCRECIÓ.

Jordi Capdevila
Un cop formada l’orina en los glomèruls, discorre pels túbuls fins arribar a la pelvis renal, des
de d’on passa a l’uréter i arriba a la bufeta, on serà emmagatzemada. Quan el volum en
supera els 250-500 cm³, sentim la necessitat de miccionar, degut a les contraccions i
relaxacions de l’ esfínter, que desperta el reflexe de la micció. La necessitat d’orinar pot
reprimir-se voluntariament durant cert temps. La freqüència de les miccions varía d’un
individu a un altre degut a que en aquesta intervienen factors personals como són l’hàbit,
l’estat psíquic d’alegría o tensió, i el consum en major o menor mesura de begudes. La
quantitat d’ orina emessa en 24 hores en l’ésser humà és d’aproximadament 1500 cm³. En
casos de retenció es pot acumular fins 3 litres i amb cistitis apareixen ganes d’orinar amb
només 50ml. L’augment per sobre d’aquesta xifra se denomina poliúria i la disminució
oligúria. L’orina conté urea, àcid úric, creatinina i amoníac.
L’EXCRECCIÓ O MICCIÓ ÉS EL RESULTAT DE LA FILTRACIÓ-REABSORCIÓ+SECRECIÓ
LES GLÀNDULES SUDORÍPERES
La glàndula sudorípara és una glàndula tubular enrotllada que està situada en la dermis i
consta de llargs i prims tubs, tancats per l’extrem inferior, on s’aglutinen, formant un capdell.
Pels porus que s’obren a l’exterior segreguen el suor, greix sobrant líquid, amb sabor salat, i
una textura semblant a la de l’orina.
Las glàndulas sudorípares se divideixen en moltes partes :

Jordi Capdevila
 Glàndules sudorípares ecrines: estan formadas per un glomèrul secretor i un conducto
excretor que desemboca directament a la superfície de la pell. Existen unes 600
glàndulas per cm2 de pell, amb major concentració en palmells de les mans, plantes
dels peus i regió frontal de la cara. Segregan 1 litre al d1a en condiciones basals i
poden perdre fins a 10 litres en condicions extremes.
 Glàndules sudorípares apocrines: desemboca en el folícol pilosebaci sortin a l’exterior
el seu contingut juntament amb el sèu. Estan formats per un gran lòbul secretor i un
conducte excretor dèrmic que desemboca en el folícol pilosebaci. Aquestes glàndules
apocrines estan en involució o poc importants en el ésser humà, són poc nombroses i
se localitzen en aixella, perinè, pubis i conducte auditivo externo. Aquestes glàndules
són les encarregades de la secreció de les feromones. La glàndula mamària és una
glàndula sudorípara apòcrina modificada. Les glàndulas sudorípares apocrines
produeixen substàncies molt oloroses que són les responsables de l’olor característic
de zones como les aixelles i els òrgans sexuals. A vegades aquests olors corporals són
molt desagradables quan se descuida la higiene personal al meslarse amb les
bactèries presents en la pell. Els nens abans de la pubertad tenen un olor diferent als
adults ja que no produeixen suor apocrí i la seva secreció sebàcea es menor.
El cos assoleix el seu millor funcionament quan es troba a una temperatura de
aproximadamen 37ºC. Quan el cos augmenta la seva temperatura, al cervell no li
agrada. El cervell s’estima més que el nostre cos es mantingui a una temperatura
menor. Per la qual cosa, la part del cervell que controla la temperatura, hipotàlam,
envia un missatge al cos, indicant que sui.
Després, unes glàndules especials que es troben en la pell denominada "glàndules
sudorípares" comencen a produir la suor. La suor també la coneixeu amb el nom de
"transpiració" i està formada principalment d’aigua, amb petites quantitats d’altres
substàncies químiques com ara l’amoníac, urea, sals i sucres. ( l’amoníac com la urea
són desfets que el cos produeix al processar les proteïnes).
La suor surt de la pell a través d’uns foradets petits anomenats "porus". Quan la suor
s’hi posa en contacte amb l’aire, aquest l’evapora (converteix l’aigua en vapor). A
mesura que la suor s’evapora de la pell, ens refredem. (agafar fred)
La suor és un gran sistema de refredament, però si suem massa en un dia de molta
calor, o després de jugar d’una manera molt activa, és possible que perdem molta
agua a través de la pell. Aleshores, es necessari ingerir agua per a no deshidratar-nos.

Jordi Capdevila

Jordi Capdevila
EXPLORACIONS COMPLEMENTÀRIES-PROVES DX EN RENAL
1- TAC. TOMOGRAFIA AXIAL COMPUTERITZADA
La tomografia computaritzada (TC) o tomografia axial computaritzada (TAC) és un
procediment de diagnòstic per imatges que utiliza una combinació de raigs-X i
tecnologia computaritzada per a producir imatges transversals(sovint anomenades
"talls") del cos, tant horitzontals com verticals. La TC mostra imatges detallades de
qualsevol part del cos, que inclou els ossos, músculs, teixit adipòs i òrgans. Les TC són
més detallades que els raigs X.
La tomografa computaritzada del ronyó pot realitzar-se per avaluar els ronyons i
detectar tumors i altres lesions, obstruccions com ara càlculs renals, abscessos,
malaltia renal poliquística i anomalies congènites, particularment quan altres tipus d’
examen, como raigs X o un examen físico, no és concluient. Les tomografies
computaritzades del ronyó ppden utilitzar-se per avaluar el retroperitone. També
poden utilitzar-se per assistir a la colocació d’agulles en les biòpsies de ronyó.
Després de l’extirpació d’un ronyó, les tomografies computaritzades poden utilitzar-se
per a localizar anomalies a l’espao buit on abans estava el ronyó. A més, les
tomografies computaritzades dels ronyons poden realitzar-se després d’un
transplantament renal per avaluar la mida i l’ubicació del nou ronyó en relació amb la
bufeta.
2- ARTERIOGRAFIA RENAL

Jordi Capdevila
L’estenosis de l’artèria renal (EAR) es una manifestació comú en l’aterosclerosis relacionada
amb la HTA i el deterior de la funció renal (FR).
Angiografia d’artèries renals. Observeu l’estenosi marcada en la renal esquerra (cerclel blanc).
L’arteriografia està indicada en aquells casos en què els estudis no invasius són equívocs o en
els que hi ha una alta sospita clínica.

Jordi Capdevila
3- CISTOSCÒPIA
http://www.youtube.com/watch?v=3q8uT84WZxE
La cistoscòpia és una exploració endoscòpica que introdueix un tub prim a través del meat
uretral, accedint a l’uretra i bufeta urinària. Aquest tub o cistoscopi porta incorporada una
càmera de video de reduit tamany amb una potent llum per a visualitzar l’interior de l’uretra i
de la bufeta urinària. A través de la cistoscòpia es pot realitzar resecciones de lesions dins de
l’uretra o bufeta i agafar biòpsies per un diagnòstic histològic.
Preparació del malalt: dieta absoluta unes 8 hores, que el pacient miccioni abans de la prova,
sedació. Després de la citoscòpia cal beure molta aigua i hi ha possibilitat de dissúria i
hematúria.
4- CISTOGRAFIA RETRÒGRADA
La cistografia (anomenada també cistografia retrògrada) és una exploració de la bufeta
mitjançant raigs X. Aquesta prova la realiza un radiòleg, metge especialitzat en l’ús de imatges
radiogràfiques per a diagnosticar i tractar condicions de salut. Durant una cistografia,
s’omplena la bufeta amb un mitjà de contrast especial (tint de raigs X) o un medi radiactiu
(radionúclid). Aquest mitjà assegura que s’agafin imatges radiogràfiques més detallades.
La cistrografia miccional, és una variant que consisteix en saber com està la bufeta urinària
introduint un mitjà de contrast.
-demostrar patologia de la bufeta
-patologia de l’uretra
-desmotrar el fluxe vesico-uretral

Jordi Capdevila
Fases: preparació de material i del pacient, neteja, introducció de cateterisme, introduir
contrast, presa de radiografia i després micció.
5- BIÒPSIA DE RONYÓ
Permet l’estudi diagnòstic exacte, orientar un tto, valorar l’activitat i cronicitat de la malaita i
aclarir el pronòstic del pacient.
Preparació del material: agulla per a biopsia ( Tru-cut), agulla per PL, bisturí, i abans Rx o eco
per localitzar.
CP: sagnat, per la qual cosa cal repòs absolut, vigilar l’apòsit, i presència d’hemtúria. Dormir al
costat contrari.

Jordi Capdevila
6- RADIOGRAFIA
De RUB ( ronyons, urèters, bufeta)

Jordi Capdevila
7- MOSTRA D’ORINA
La recollida d’orina és una de les proves més sol·licitades ja que permet avaluar el propi
aparell renal ( des del ronyó fins l’uretra) i també detectar patologies metabòliques com la
DM, cetosis, hepatopaties etc.
Indicacions: Estat genearl, infeccinos de les vies renals altes o baixes (ITU), nefrotpaties ( com
ara nefrits, sdme. nefròtic, TBC renal) litiasis renal…
SEDIMENT: se centrifuguen uns 5ml d’orina i es colo·loca una gota entre dos porta objectes, el
sediment ens permet analitzar diferetns aspectes com ara cèl·lules Citologia leucos per
detectar infecció), bactèries, identificació de cristalls…
UROCULTIU. És un anàlis més exhaustiu per detectar l’agent microbià que està causant la
infecció a l’individu

Jordi Capdevila
PATOLOFIA DEL SISTEMA RENAL
1- La INSUFICIÈNCIA RENAL
La IRA ( insuficiència renal aguda) és un deterior ràpid del de la funció renal que s’acompanya
de la retenció de producte terminals del metabolisme nitrogenat, com ara la urea i la
creatinina. És molt freqüent la OLIGÚRIA, amb diüresis inferiors a 400ml/24h. Les alteracions
renals solen ser reversibles, aixi com la recuperació de la funció renal.
La IRA és una de les complicacions frequenment hospitalàries, la seva incidència és màxima en
pacients que han patit traumatismes greus, cirurgia, cremats i hemorràgies importants.
Les situacions que condueixen a una IRA són molt variades. Segons el mecanisme etiològic, se
diferencien la pre-renal, post renal o intrarenal.
PRE-RENAL
Esdevé per hemorràgies, cremades, deshidratació, pèrdues gastrointestinals com ara vòmits i
diarres, IC, IH, sepsis.
POST RENAL (OBSTRUCTIVA)
Litiasis, neoplàsies, adenoma de pròsstata, fibrosi retroperitoneal.
INTRARENAL (orgànica) ( INTRÍNSECA) de fet és la que pot esdevenir IRC
Glomerulonefritis, malatia vascular, nefritis..

Jordi Capdevila
La primera (prerenal). Les situacions que comporten una disminució del volum circulant
efectiu, comara hemorràgies, deshidratació o hipovolèmia en pacienst amb IC o IH, la qual
cosa proeoquen una disminució de la perfusió renal.
La segona, el ronyó produeix orina amb total normalitat, però existeixen uns obstacles en
alguna part de la via urinària que impediex la progressió d’aquesta.
La tercera, la propiament dita, es produeix una lesió renal que pot afectar a qualsevol
estructura, glomèruls, vasos o tubuls. La necrosi tubular és la causa més comuna. Moltes
substàncies són tòxiques per al ronyó com ara ATB, metalls, anestèsics, AINE’S que afecten
directament al túbusl renals. Diabètics i hipertensos són més potencials a patir Insuficiència
Renal.
La insuficiència renal o fallida renal es produeix quan els ronyons no són capaços de filtrar
les toxines i altres substàncies de desfet de la sang adecuadament. Fisiológicamente, la
insuficiència renal la definim com una disminució en el índex de filtrat glomerular, la qual cosa
se manifiesta en una presència elevada de creatinina en el plasma.
La insuficiència renal aguda (IRA) és, comel seu nom, implica, una pèrdua ràpida i progressiva
de la funció renal, generalment caracterizada per l’oligúria, una producció disminuida de
l’orina , (menys de 400ml en adults/dia)
L’oligúria és la manifestació més fregquent que oscil·la entre 3-4 cops per semana, dona lloc a
edemes i EAP, trastons gastrointestinals i neurològics. La fase oligúrica és la més preillosa, si el
pacient la supera passa a diurética en al que es recupera la funció renal.
2-IRC INSUFICIENCIA RENAL CRÒNICA
Consisteix en el deterior lent i progressiu de les funcions renals com a conseqüència de la
destrucció irreversible de les nefrones. La IRC evoluciona en periodes de temps variables que
oscil·len d’uns mesos fins molts anys, fins arribar a una fase terminal en la que només la diàlisi
o el transplanatmanet permet la supervivència del malat.
Manifestacions clíniques
Alteracions digestives com ara vòmits, anorèxia, sabor metàl·lic a la boca, halitosi, ( fetor
urèmic) estoamtitis i periodontitis.
Cures d’infermeria: cal donar dieta hipoprotèica, pero apujar els HC, limitar el Na per tal de
prevenir la set i la retenció de líquids. Restricció de líquids.
Hi haurà alteracions cardiovascualrs: degut a HTA com a conseqüència de la retenció
hidrosalina, ICC per la sobrecarrega dels líquids.
Alteracions neurològiques: encefalopatia urèmica, rampes musculars.
Alteracions dermatològiques: els pacient urèmics presenten un color marró-groc degut als
cristalls urèmics que es diposten en la pell, per la qual coa tenen molt de prúrit.

Jordi Capdevila
Cures: mantenir la pell neta i ben hidratada, ungles curtes per evitar la laceració.
DdI: risc d’alteració de la integritat cutània.
DdI: excés de volums de líquids.
Cures: B.H, control de cts vitals, dieta hiposòdica, alerta de signes d’IC i EAP. ( cascabelo de
pulmons, edema en fóvea, tos , prostració, augment de pes, dispnea…)
3-HEMODIÀLISIS
Quan la funció renal és fa insuficient per a mantenir al pacient amb vida, cal iniciar-se un
tractament susbtitut que restableixi les funcioons renals i permet la supervivència del pacient.
La diàlisi és una tècnica que substitueix la funció excretora del ronyó, però no la metabòlica ni
l’endocrina. La diàlisi és un tractament substitut que permet tractar a milers de pacients de
forma periòdica durant anys en espera d’un possible trasplantament. Si el transplantament
fracasa, el pacient pot tornar de nou a la diàlisi.

Jordi Capdevila
Existeixen dos grans tipus de diàlisi en funció de la membrana utilitzada.
1- L’HEMODIÀLISI. Que utilitza una memabrana artificial ( derivades de la cel·lulosa com
ara el cuprofan o sintètics)
2- La Diàlisi PERITONEAL. Aprofita les propietats del peritoneu com a membrana
semipermeable fisiològica.
L’Hemodiàlisi és l’intercanvi d’aigua i soluts a través d’una membrana semipermeable
(dialitzador) on es posa en contacte la sang del pacient que circula extracorporeament amb el
líquid de la diàlisis. L’aparell on es realitza l’hemodialisi, es coneix amb el nom de ronyó
arificial.
La sang que s’obtè a partir d’un accés vascular es conduïda per la linia arterial fins el
dialitzador, gràcies a l’impuls de la bomba de sang. Aquí es produeix l’intercanvi d’aigua i
soluts, la sang un cop depurada es torna cap al pacient cap a la linia venosa. El circuit
extracorpori es manté descuagulat mitjançant una bomba que introdueix heparina per evitar la
cogualació del sistema. Una sessió d’hemodiàlisi dura entre 3 i 5 hores, i habitualment es
practica tres cops per setmana.
Per poder efectuar l’hemodialisi de forma perdiòdica es precís d’obtenir un caudal de sang
continu iadequat de l’ordre de 200-300ml/minut. Les venes són accesibles, però el seu caudal
es insuficient. Per això es fa una FAVI ( fistula arteriovenosa), que de fet és l’anastomosis
entre una arteria i una vena ( radial). La punció d’aquestes venes proporciona un fluxe sanguini
suficient per assegurar-se la hemodialisi. En el casos d’una IRA, o bé perquè es necessita de
forma immediata, es pot obtenir accés temporals en subclavia, yugular o femoral.

Jordi Capdevila

Jordi Capdevila
CURES AL PACIENT SOTMÈS A HEMODIÀLISI.
FÍSTULA INTERNA (FAVI). Cal comprovar el funcionmant mitjançant palpació, al tocar-la
percibim una turbulència de la sang, una vibració denominada “thrill”. No palpar o sentir
aquesta vibració és signe de trombosi. La FAVI és única i exclusiva per la tècncia d’hemodiàlisi.
No fe compresions i evitar traumastismes. Cal vigilar el CNV de la zona.
- No portar joies o roba que apreti
- No portar objectes pesats
- Manipulació asèptica
- Després del seu ús, pressió directe sobre la zona i apòsit oclusiu.
- S’ha de pesar abans i després al pacient
- BH ha de donar negatiu
Hipotensió:
Consisteix la compliació més freqüent. Clínicament sol manifestar-se per sensació de mareig,
nàuses, vòmits, pal·lidesa, sudoració, taquicàrida i el pacient inclús pot perdre el coneixement.
Durant la sessió d’HD és determina la T.A i la FC. El tto consiteix en col·locar en supí al pacient i
administrar solució salina per reparar el volum.

Jordi Capdevila
Rampes musculars:
Són contraccions muscualrs doloroses que apareixen durant la sessió, s’alleugeren amb
massatges. Es donen sobretot a les cames.
Febres i escalfreds:
Pot donar-se a una reacció pirògena per contaminació bacteriana del líquid de diàlisis o bé els
seus circuits.
Coagulació del circuit:
Si es pordueix una anomalia en la descogualció, pot formar-se cuàguls en algunes parts del
circuit o del dialitzador. Si la coagulació es important, ha de cambair-se tot el circuit, amb la
perdua sanginia que això suposa.
Embòlia gaseosa:
Consisteix en l’entrada d’aire en el torrent circulatori, per qualsevol lloc del sistema i passar al
pacient.
Arítmies i dolor toràcic:
Hemorràgies:
Els pacients que es dialitzen tenen major tendència a les hemorràgies ja que s’utilitzen
anticoagulants durant la diàlisi.
4-DIÀLISI PERITONEAL
El peritoneu és una serosa que recobreix les vísceres abdominals i tapissa la paret abdominal,
té dues capes la visceral i la parietal i entre les dues hi ha un espai virtual denominat cavitat
peritoneal, ja que conté certa quantiat de lqíuid ( uns 100ml)
La gran irrigació vascular la fa òptima com a membrana dialitzant natural.
La diàlisi periotneal es realitza mitjançant la introducció d’un catèter en la cavitat periotenal, la
seva implantació és a la linia mitja de l’abdomen en la zona subumbilical. Un cop fixada es
posen uns punts de seda.
Un cop col·locat le catèter, es connecta un equip de perfussió que per un lloc es connecta el
recipeint de líquid de diàlisi ( és una bossa) i per l’altre es al sistema de drenatge (és una altre
bossa). Es purga l’equip i s’introdueix la solució en el pertinoeu per gravetat. Generalment
s’introdueix uns 2l de líquids previament escalfats a uns 37º, triga uns 10 minuts en passar.
Passat aquests temps es tanca la clau i s’ha de contar el periode de permanència, després
s’obre la clau de drentge i per efecte sifon surt el líquid cap a la bossa de drenatge. Cal fer-ho
amb molta assèpsia i fer BH que ha de sortir negatiu.

Jordi Capdevila
5-DIÀLISI PERITONEAL CONTINUA AMBULATÒRIA
És una tècnica domiciliària realitzada per el propi pacient o família. Consiteix en manternir la
cavitat peritoeal permanenment ocupada per una solució de diàlisi peritoneal. El líquid es
renova cada 3 o 4 cops al dia i entre cada intercanvi el pacient pot realitzar les seves activitats
diàries. S’utlitzen 2 bosses de uns 2 L de solució ( glucosa), quan s’ha introduït tot el líquid en el
peritoneu, la bossa s’enrrotlla i es fixa a la cintura i es tapa amb un tap, c/ 6 o 8 hores es
produeix el buidament del peritoneu utilitzant la mateixa bossa. Un cop finalitzatda la tècnica
es desconnecta la bossa antiga i es col·loca una de nova, reincinat la tència.
Complicacions:
PERITONITS: És la complicació més important. El pacient presenta dolor abdominal, líquid turbi
i cultiu possitiu. La causa més comuna és per una infecció cutània per l’orfici del catèter. És
molt important manetir l’asèpsia en la manipulació del catèrer i quan es realitza els canvi de
bossa. Altres complaicions són: obstrucció del catèter, augment de la pressió intraabdominal,
com ara hèrnies abdominlas, hemorrides i mal d’esquena.
6-TRASPLANTAMENT RENAL
En medicina, trasplant o empelt és un tractament mèdic complexe que consisteix en traslladar
òrgans, teixits o cèl·lules d’una persona a una altre. L’organ transplantat reemplaça i assumeix
la funció de l’òrgan danyat del receptor, salvan la vida o millorant la qualitat de vida. Una
varieda d’òrgans i teixits poden ser transplantats, com ara ronyons, pulmons, cor, i precursors
hematopoipètics.
Tipus d’empelt
En funció de la relació existent entre donants i receptor, se distingeixen els següents
tipus de trasplants:
Autotrasplant, autoempelt o trasplant autòleg
El donant i el receptor són el mateix individu. Aleshores no existeix cap problema amb
la incompatibilidat, perquè l’empelt i el receptor són genèricamente idèntics. Exemples
d’aquest tipus inclou trasplants de pell (d’un lloc corporal a un altre) i trasplants de
medul·la òssia autòlegs.
Isotrasplant o trasplant singènic
El donant i el receptor són individus però pero genèticament idèntics, com ara bessons
univitelins. Gairebé no existeix el risc de rebuig.
Alotrasplant o homotrasplant

Jordi Capdevila
El donant i el receptor són genèticament diferents i de la mateixa espècie. Aquest és el
tipus de trasplant més comú de cèl·lules, teixits i òrgans entre humans. Per evitar el
rebuig generalment se necessita tenir en compte la inmunocompatibilidat entre
donant i receptor. En la majoria de casos es necesari seguir prendre fàrmacs
inmunosupresius.
Xenotrasplant, heterotrasplant, o trasplant xenogènic
El donante i el receptor són individuos de diferentes espècies. Per exemple, els
reemplaçaments valvulars podenfer-se servir vàlvules bovines o porcines.
Indicacions del donant:
Bon estat general, edat del donant segons edat del receptor. L’extracció, hi ha d’haver
funcionament orgànic ( mort cerebral) o bé ACR., autorització de familiars i després de
l’extracció, la recepció ha de ser en 24 hores màxim.
Contraindicaions del receptor:
Edat i estat general, infeccions cròniques, neoplàsies, problemes psiquiàtrics/abusos de
susbtàncies.
Compatibilitat donant-receptor:
Grup ABO idèntic o compatible, inscripció al llistat d’espera, i es tria en funció de la
comptatibilat i la localització. Grup tisular HLA ( antigen leococitari humà) compatible. De fet
l’HLA pot diferenciar el propi de l’aliè i aasegura la resposta immune, capaç de defensar
l’organisme. Es va descubrir cap els anys 70 i d’aquesta manera s’entèn el fenomen de
rebutjament i trasplantament amb menys incompatiblitats.
CP: rebutjament, oligúria, dolor en la fosa ilíaca, augment brusc del pes i HTA.
7-LITIASI RENAL

Jordi Capdevila
És la presència de càlculs en el ronyó o en les vies urinàries. La litiasi renal és molt freqüent,
afectant el 3% de la població. Els càlculs es formen per cristalització de substàncies minerals
sobre un nclii. La composició mineral sol ser oxalats, fostatos calci, magnesi ( coraliformes) àcid
úric, cistina, mixtos…
Els de calci són els més comuns. El tamay és molt variable des de el que anomenem “arenilla”
fins a diversos cm, la qual cosa n’ocupa part de la via urinària.
Factors de risc:
Concentració d’una dsetermianda substància que afavoreix la formació de càlculs. Ingesta
dismunida de líquids, Ph sanguini, infeccions repetides.
Clínica: DOLOR, des de la lumbàlgia al típic còlic renal. Les manifestacions més caracterísitques
de la litiasi és el còlic nefrític que s’origina per la migració del càlcul cap a l’urèter. El dolor sol
iniciar-se en la zona lumbar irradiant-se pel trajecte uretral fins els genitals. S’acompanya de
nàusees i vòmits, distenció abdominal, hematúria i pot presentar:
CP: obstrucció de vies urinàires que pot lesionar el ronyó i conduir una IR.
TTo: Litotomia, que és una IQ per via lumbar o abdominal.
Litotricia extracorpòrea. Bany amb ones de xoc per a destruir les pedres.
Litotripsia. Ones

Jordi Capdevila
nefrostomia
Cures d’infermeria:
El pacient ha de recullir l’orina en un recipient i posteriorment filtrar-la amb una gassa.
Analitzar el càlcul permet conèixer que composició per així posar mesures com ara Dieta.
Control del dolor amb analgèsia ( buscapina compositum, metamizol, ketoprofenos…)calor
local, bany d’aigua calenta. Augment de la ingesta hídirca ( 2-3l) per aixií afavorir la diüreis i

Jordi Capdevila
arrosegar el càlcul. Control de la Tº i signes de disúria i polaquiúria, augment de l’activitat i
deambulació.
8-ADENOMA DE PRÒSTATA
La próstata de l’adult és una glàndual encapsulada que envolta la part proximal de l’uretra de
l’home. La próstata produeix unes secrecions que serveixen per a lubricar la zona i oferir un
vehicle per el pas dels espermatozoos. En la pròstata es distingeixen dos glàndules, la craneal,
situada per sore dels conductes ejaculadors i la caudal per sota dels mateixos.
Cal saber que al pròstata craneal s’origina l’adenoma (bo), mentre que a la caudal ho fa el
carcinoma( maligne).
L’adenoma de pròstata ( hipertròfia banigne de la glándula prostàtica)-HBP es caracteritza per
un augment de la mida de la glàndula, que osbtrueix la uretra i dificulta el buidament de la
bufeta. És una malaltia molt freqüent en l’home a partir dels 50 anys, la incidència ( num de
casos nous d’una malaltia) va augmentat amb l’edat.
Els símptomes que apareixen en aquesta malatia són conseqüència de l’obstrucció de l’orina
que condiciona l’augment del tamany de la pròstata. Incialment hi ha nictúria, polaquiúria i
urgència miccional la qualcosa indica una dismincuió de la capacitat funcional de la bufeta.
Posteriroment el pacient aprecia una disminució del diàmetre i de la forma del doll urinari, així
com un rertard per inciar la micció. Els pacients fan grans esforços per emetre orina el que
provoca hematúria.
En la seva evolucoó l’adenoma de pròstata pot produir retenció aguda d’orina provocant
nefropatía obstructiva amb IR. La IQ és la prostatectomia, bé per RTU ( recessió transuretral) o
bé per extrirpació abdominal on la via d’abordatge és la suprapúbica.
http://www.youtube.com/watch?v=SvyMH59DsY4
el video és una RTU de Pròstata
Cures d’infermeria:
C.P: hemorràgia. Pot obstruir la sonda vesical i la IVC cal control de les cts. vitals, diaforesis i
pal·lidesa.

Jordi Capdevila
La bossa de la IVC ha de presentar una orina vi rosat a les 48 hores, vigilar la bossa amb color
vermell i espes i brillant propis de la hematúria.
Vigilar apòsit abdominal
CP: Risc d’infecció. La SVP permetrà la cicatrització de les vies urinàries després de la IQ. Cal
rentat de mans, us de guants, evitar desconnexions, pinçar la sonda en les mobilitzacions i
trasllats. Augmentar la ingesta d’aigua, demabulació del pacient.
CP: Dolor, tenesme. espasme vesical molt dolorosos, ja que el baló de la sonda presiona
l’esfinter vesical i el pacioent a més té sencacó de micció. Cal explicar-li que és normal i que la
orina flueix per la sonda, augment de ingesta d’aigua i analgèsia segons pauta.
DdI: Manca de coneixaments:
Cal fer EpS en l’alta hospitalària.
Control de les primeres miccions. Funció vesical normal. Control de les complicaicons comara
febre, disúria, dolor etc, no fer esforços al defecar, no ènemes, no sondes rectals, ja que pot
provocar hemorràgia prostàtica. No fer valsalva.
Ejaculació a les 6-8 setmanes, dieta rica en fibra i forçar ingesta hídrica.
9-CISTECTOMIA.
El càncer vesical és la forma més comú de càncer del sistema urianri i apareix amb freqüència
en persones de 50-70 anys. La cistectomia és la retirada de la totalitat de la bufeta urinària,
uretra i porcions distals dels urèters. A més a méss’extreuen, vesícules seminals, pròstata i en
dones, ovaris, trompes de falopi iparet anterior de la vagina. És una cirurgia molt amputant.

Jordi Capdevila
Desviacions urinàries.
El pacient portarà UROSTOMIA
Ureterosigmoidostomia. Desviació dels ureters al
conducte sigmoideo. Hi ha refluxe bacteria i irrtació colònica.

Jordi Capdevila
ureteroileostomies (BRICKER) :Els urèters van a la pell a
través d’ un conducte ileal amb estoma mucocutani ( com la colostomia)
Nefrostomia. El catèter va la pelvis renal i
micicona en una bossa d’ileostomia.
unilateral cutánea

Jordi Capdevila
bilateral percutania.
Cures d’infermeria
Preop: infermeria i metge marquen els punts més apropiats de l’estoma, preparació intestinal.
Postop: control de cts vitals, BH, control de drenatges, control de diüresi, control de l’estoma,
SNG en aspiració o decliu i NPT.

Jordi Capdevila
TP’S TEORICOPRÀCTIQUES DEL SISTEMA RENAL
1- EL SONDATGE VESICAL
1.1 indicacions del sondatge vesical (SV)
1.2 Tipus de sondes vesical
1.3 Procediment
1.4 Registre d’infermeria
1.5 Extracció de la sonda vesical permanent
1.6 Irrigacions Vesicals: la irrigació vesicalintermitent/o rentat vesical i la IVC ( irrigació
vesical continua)
El sondatge Vesical: El SV consisteix en la introducció d’una sonda a la bufeta urinària a
través del meat de l’uretra, amb fins diagnòstics o terapèutics.
Indicacions del SV: buidar la bufeta en cas de retenció urinària, recollir orina per
anàlisis, determinar la presència d’orina residual, quan calgui un control exacte de la
diüresi, permetre la cicatrització de les vies urinàries, fer irrigacions vesicals en cas
d’hematúria, mantenir la zona genital seca en aquells casos en què no pugui fer-se per
altres mitjans, com ara en malalts amb incontinència urinària i per introduir
medicaments amb finalitat exploratòria o terapèutica.
Tipus de sondes vesicals
Les sondes són tubs de plàstic ( cautxú o silicona) de consistència rígida o tova. La
grandària està calibrada en unitats franceses ( fr), les més usuals són les del 14,16, i 18.
La sonda Foley: és una sonda de cautxú de dos llums; una per a la sortida d’orina i
l’altra per inflar el globus per fixar la sonda.
sonda foley amb globus inflat

Jordi Capdevila
Sonda de tres vies per IVC ( hematúria): és una sonda de cautxú de tres llums; una per
a la sortida d’orina, un altra per inflar el globus i la darrera llum per poder fer les
irrigacions.
Sonda Female: Sonda de goma d’una sola llum s’ús exclusiu femení. S’utilitza per a l’extracció
de mostres d’orina o sondatge de buidament. No es pot fixar.
Sonda de Nelaton: sonda de goma d’una sola llum. S’utilitza per a l’extracció de mostres de
orina o sondatge de buidament. No es pot fixar i és més llarga que al Female, per això s’utiltiza
en homes.

Jordi Capdevila
Sonda de Bequille o Tiemann:
Són sondes rígides d’una sola llum; la part distal fa uan forma corba. S’utilitza pel sondatge
masculí en malalts prostàtics. La fixació de la sonda es extarna.
Procediment
Es necessita un infermer/a i un TCAI. L’infermer (A) fa la tècncia i l’altre fa el rol col·laborador
(B).
Material:
Material per fer la higiene ( c3), protector de llit, solució antiséptica, guants estèrisl, gases
estèrils, talles estèrils finestrades o dues de normals, lubricant urològic, SVP ( acostumo a
agafar el número menor de calibre), kocher, bossa recol·lectora d’orina, xeringa de 10,
esparadrap, suport per a la bossa.
Explicar al pacient elque li frem
Aïllar al pacient per mantenir la seva intimiat
Abans de fer el sondatge revisar que tenim tot el material. Cal una asèpsia estricte, ja que
podem causar una infecció.
(B): col·loca la pacient en DS, la dona amb els genoll flexionats i l’home estirat, posar un
xupador sota les cuixes. Rentar-se les mans, col·locar-se el guants d’un sol ús i rentar els
genitals. Cal pintar la zona amb un antisèptic, el podeu deixar caure sore el meat urianri o amb
gassa estéril. Retirar-se el guants d’un sol ús i material utilitzat. Aleshores farà la presentació a
l’infermer de tot el material.
Sondatge femení

Jordi Capdevila
(A) L’infermer que realitza el procediment.
Es renta les mans, rentat antisèptic, es col·loca els guants estèrils.
Col·locar les talles estèrils ( sobre els genolls i la zona púbica) i així delimitem el camp estéril.
Dintre del camp tindrem gases estèrils, gases amb lubricant, sonda i una xeringa amb 10 cc
d’aigua bidestil·lada.
Comprobar el bon funcionament del globus de la sonda
Lubrical la sonda uns 10cm
Separar els llavis amb els dits índexi gros de la mà. Això permetrà veure el meat urinari (millor
si ho fem amb gases estèrils). La ma que ha separat els llavis no podrá utilizar-se per sondar, ja
que es considera contaminada.
Demanar a la pacient que respiri profundament per relaxar el muscle de l’esfínter i permetre la
introducció de la sonda
Introduir suaumnet la sonda a l’orifici uretral uns 10-15 cm. Mai s’ha de forçar, ja que podem
lesionar la mucosa i la contracció de l’esfínter.
Si introduim la sonda per la vagina es considera contaminada i cal repetir el procediment, però
sense treure la sonda com a referència anatòmica, i retirar-la un cop realitzat el sondatge
correcte.
Quan surti orina es que estem a bufeta i el (B) ha de clampar

Jordi Capdevila
Connectarem el sistema de recollida d’orina ( bossa)
Si estem fent un sondatge amb FEMALE, hem de deixar que surti l’orina, fins que quedi buida
la bufeta, i retiramerm la sonda..
Amb el SVP inflarem el globus amb 8-10cc d’aigua bidestil·lada ( a vegades vé a la vàlvula
d’inflat del globus)
Fer tracció suau a la sonda fins a comprobar que ha quedat ben ancorada a la bufeta.
Recordeu que si hem fet el SVP perquè la pacient tenia retenció d’orina (CAT) s’ha de buidar
gradualment. La descomposició brusca pot produir xoc o hemorràgia per la pressió
intravesical. Com a màxim es poden treure 500 ml d’orina, pincem la sonda durant 15 o 30
minuts i tornarem a buidar de nou 500ml més.
Fixar el tub a la cara anterior de la cuixa del pacient.
Recollir el material, rentat de mans, acomdodar el pacient, registre.

Jordi Capdevila
Sondatge masculí
L’infermer/a realitza el pocediment ( els primers passos són iguals que els realitzats en el
sondatge femení)
Cal lubricar la sonda uns 15cm. Si penseu que será un sondatge vesical complicat es pot
lubricar la uretra directament.
Retirar el prepuci i subjectar el penis en posició vertical, amb una gasa a la ma no dominant,
traient el prepuci i estirant suament per adreçar la uretra.
Agafar la sonda amb l’altre mà, com si fos un llapis i introduir-la suaument per l’orifici uretral.
Quan s’hagi introduit 6 o 8 cm de sonda, cal posar el penis en posició hortizontal per afavorir
elpas per la uretra prostàtica fent una moviment rotatori amb la sonda. Si hi ha resistència,
s’ha de demanar que repiri porfudmaent i aprofitar per introduir la sonda durant la inspiració.
No es por forçar mai, si trobem una obstrucció avisem al metge. Un cop acabda la tècnica
recobrim el gland amb el prepuci per no causar parafimosis.

Jordi Capdevila
Registre d’infermeria.
V: data i hora, aspecte dels genitals, motiu del sondatge
I: tipus i calibre de la sonda
R:Resposta del pacient, aspecte i quantitat de l’orina, incidències durant el sondatge..

Jordi Capdevila
2- Extracció d’una sonda vesical
Es retira quan aquesta no estigui en funcionament ni sigui necessària per al malalt.
RR.HH, un auxilar d’infermeria
Material: Guants d’un sol ús, protector per al llit, gases, xeringa de 10ml, kocher.
Procediment:
Explicar al pacient el que li farem
Col·locar protector per al llit
Rentat de mans higiènic
Col·locar els guants d’un sol ús
Aspirar el líquid per desinflar el globus
Pinçar la sonda amb un kocher
Desconnectar el dispositiu de recollida d’orina
Retirar la sonda suaument amb gases
CONTROLAR LES MICCIONS DESPRÉS DE RETIRAR LA SONDA PER DESCARTAR ALTERACIONS
COM LA DISÚRIA, LA INCONTIONÈNCIA O RETENCIÓ D’ORINA.
Registre.
3- IRRIGACIONS VESICALS
El procediemtn consiteix en la introducció i posterior extracció de solucions a la bufeta urinària
mitjançant una sonda, amb finalitat diagnòstica o terapèutica.
3.1 RENTAT VESICAL INTERMITENT ( rentat vesical).
Es fa servir per valorar la permeabilitat de la sonda i per eliminar una obstrcucció ( coàgul o
restes de teixit) que interromp el flux d’orina.
Material: protector per al llit, safata, guants nets, Xeringa de 50cc, Serum fisiologis de 500cc
per a la irrgació, kocher, gases i antisèptic.
Procediment
Explicar al pacient el que li farem, col·locarem un protector per al llit, podem posar una safata
a prop per dipositar els coàguls extrets. Rentar-se les mans i i posar-se els guants.
Carregar en una xeringa de 50cc ,50 cc de serum fisiològic. Pinçar la sonda vesical.
Desconnectar suament la bossa de diüresi de la sonda, subjectant la sonda en posición vertical.
Protegir la connexió de la bossa amb gases i antisèptic. Introduir el SF fent una lleugera

Jordi Capdevila
pressió. Desconnectarem la xeringa de la sonda i observarem si el sèrum injectat surt, si no
surt, aspirarem suamen tamb la xeringa i repetirem el procés.
Regsitre.
3.2 IRRIGACIONS VESICALS CONTÍNUES (IVC)
Aquesta irrigació permet la introducció contínua d’una solució a la bufeta i la seva evacuació
també contínua. Es manté un sistema tancat de drenatge per minimitzar el risc d’infecció o
contaminació. Es fa servir després d’una IQ de pròstata o bufeta per prevenir la presència de
cuàguls.
Material:
Sonda de tres vies, equip de prefusió (equip de suero), bossa de sèrum de 2000-3000ml, bossa
d’orina recol·lectora de sistema obert, tap de plàstic, guants d’un sol ús.
Procediment
Explicar el pacient el que li farem i la seva finalitat.
Rentar-se les mans i posar-se els guants
Conectar l’equip d’irrigació amb la solució indicada i purgarem el sistema, connectarem l’equip
per la llum de la irrigació. Obrirem la clau i deixarem que la solució entri dins de la bufeta,
control del ritme d’irrigació. No cal fer BH però si detectar el que entra i surt.
És molt important comprobar sovint l’aspecte del líquid drenat per si hi ha coàguls o detectar
hemorràgies. POST IQ será sang franca, hematúria, després ha de passar a vi rosat.
Registre.
V: data i hora, aspecto dels genitals, motiu de la retirada de la sonda, del rentat vesical o IVC
I: tipus d’irrigació
R: resposta del pacient, aspecte de l’orina, incidències i signatura.

Jordi Capdevila
4- UTILITZACIÓ DEL COL·LECTOR D’ORINA
Un trastorn molt habitual i freqüent, sobretot en gent gran, és la incontinència urinària. En el
cas del sexe masculí, una tècnica alternativa del sondatge vesical, quan no s’ha de fer control
quantitatiu de diüresi, és l’ús del col·lector extern d’orina. El col·lector d’orina consisteix en un
protector extern que s’adapta al penis i es connecta a una bossa recol·lectora d’orina.
D’aquesta manera, s’evita la incomoditat del malalt, sobretot, quan està enllitat; d’altra banda,
també és una forma de prevenir els factors de risc d’ulceracions.
Material.
Guants d’un sol ús, col·lector d’orina i cinta adherent per fixació, bossa recol·lectro d’orina
Preocediment:
Abans de procedir, s’ha d’efectuar una higiene acurada de la zona dels genitals, preservant la
intimitat del malalt.
Un cop feta la higiene, s’asseca bé la zona amb una tovallola, tenint especial cura dels plecs
cutanis ( ja que la humitat afavoriria l’aparició d’ulceracions).
Pel col·locar el col·lector es procedeix de la següent manera:
Sense desenrotllar-lo, es posa sobre el gland i, acontinuació es desenrotlla, lliscant sobre el
penis fins a la base.
Es col·loca la tira adehsiva sobre la base de l’entorn del penis tot fixant el col·lector i la tira
adhesiva ( alguns porten un adhesiu al mateix condó)
Es connecta l’extern del col·lector a la bossa recol·lectora d’orina

Jordi Capdevila
Es subjecta la bossa recol·lectora d’orina al alteral del llit
Per finalitzar, caldrà seguir les mateixes accions que amb qualsevol altre procediment,
acomodar el malalt, retirar el material, rentar-se les mans i fer registre.
Recordeu que els col·lectors s’ha de canvair a diari, a l’hora de fer la higiene del pacient, o bé
quan sigui necessari, pel fet de no estar en condicons.
5- CONTROL DE LA DIÜRESI
La diüresi es defineix com la quantitat d’orina produïda pel ronyó en un temps determinat; es
mesura en ml o cc/h. el control de la diüresi, doncs, és el còmput continu de l’orina en un espai
de temps determinat.
Finalitat: la finalitat d’aquest control és l’obtenció d’informació respecte d’un aspecte concret
del funcionament renal del malat. Té importància com a signe clínic en diverses patologies (
xoc, insuficència renal, obstrucció vies urinàries, etc). És important també constatar
carcterísitiques com color, olor, densitat, presència de sediments o de sang, etc.
Per tal que la informació sigui vàlida i útil, és important que el control es realitzi de forma
rigurosa.
Recordeu: el ronyó és l’òrgan encarregaat de produir l’orina. A través dels urèters, l’orina
s’acumula a la bufeta urinària, des d’on s’excreta a través de la uretra cap a l’exterior, pel meat
urinari.

Jordi Capdevila
Quan s’instaura un sondatge vesical, la sonda arriba fins a al bufeta, amb la qual cosa
l’emissió d’orina no es controlable per part del malalt i es realitza de forma continua, conforme
el runyó en va produint.
MATERIAL.
Ampolla d’orina ( ús masculí) o cunya-orinal pla ( ús femení)
Recipient d’orina de 24 hores o copa graduada ( en desús)
Bossa recol·lectora d’orina
Guants d’us sol ús.
1- Si el pacient fa micció voluntària o expontània
El malalt haurà d’orinar sempre utilitzant l’ampolla d’orina/cunya, sense abocar l’orina mai al
WC, sinó avisant al personal d’infermeria que s’encarregarà de comptabilitzar-ho, amb el
recipient d’orina de 24 hores. Cal explicar al pacient la necessitat de recollir l’orina de cada
micció, i que avisi el personal d’infermeia en el moment oportú. També és responsable avisar
la família de la realització del control, ja que sovint són els familiar que es cuiden d’atendre el
mamalt en aquest aspecte.
2- Si el pacient es portador de SVP
En el cas que elpacient sigui portador d’una SVP, pel motiu que sigui, la recol·lecció i còmput
de l’orina es farà en un horari determinat, segons l’organització de la unitat d’hospitalització,
per tant del personal d’infermeria; habitualment, sol fer-se cada sis hores ( 6-12-18-24) o bé
cada dotze ( 12-24).
El circuit del SVP té tres modalitats.
Circuit obert:

Jordi Capdevila
La bossa recol·lectora té un dispositiu d’obertura a la part inferior, a través del qual es pot
extreure l’orina, sense necessitat de desconnectar la bossa de la sonda.
D’aquesta manera, s’eviten manipulacions i, per tant, es reduiex el risc d’infecció.
El circuit obert permet extreure l’orina a les hores corresponents als controls, sense haver de
canviar la bossa. Tanmateix, les bosses recol·lectores dels circuits oberts s’han de canviar cada
48 hores màxim.
Circuit tancat:
Un cop la bossa està plena, s’ha de desconectar de la sonda i substituir-la per una altra de
nova. L’orina només es pot recollir quan la bossa és plena, per evitar frequents manipulacions
que facilitarien un procés infecciós.
Passos a seguir per a canviar la bossa de diüresi de circuit oert:
Informar al pacient, rentat higiènic de mans, posar-se els guants d’us sol ús, obrir el dispositiu
de la bossa i abocar l’orina al recipient graduat. Anotar el resultat al full correponent. O bé
anotar els ml, fer nus i llençar.
Informar al pacient, rentat higiènic de mans, posar-se els guants d’us sol ús, pinçar la sonda
vesical amb un Kocher, desconnctar la bossa recol·lectora de la sonda, conectar la bossa nova,
utilitzant el tap protector per a tapar la bossa plena, penjar la bossa al suport, retirar la pinça
kocher, anotar el resultat en el full corresponent.
Sempre que s’hagi de desconnectar la sonda de la bossa recol·lectora, és preferible fer-ho amb
unes gases amb antisèptic.

Jordi Capdevila
Cada 24 hores es la suma total de la diüresi i el resultat s’enregistra al full corresponent de la
història de cada malalt.
3- Si el pacient és portador de SVP amb URIMÈTER
Dispositiu que permet mesurar de forma precisa la quantitat d’orina que elimina un pacient.
(explicació)
6- ORINA DE 24 HORES
Explicar al pacient i a la família la importància de recollir totes les miccions al llarg de tot el dia
i la nit.
Preparar el material ( 1 o 2 flascons nets de 2 litres er a la recol·lecció d’orina). Retolar la
mostra amb les dades d’identificació del malalt, la data i l’hora d’inici i finalització de la
recollida.
Llençar la primera orina del matí al vàter. A partir d’aquesta micció s’apunta l’hora i es guarden
totes les miccions en un recipient amb tapa. Es recull la darrerea micció a la mateixa hora en
què es va llençar el dia anterior.
Recollir el volum total d’orina al llarg de 24 hores ( última orina també s’ha de recollir en el
recipient).
Assegurar-se que el flascó estigui ben tancat i enviar-lo al laboratori.

Jordi Capdevila
Es pot enviar al laboratoir tota l’orina o bé una mostra (prèvia barreja de tota l’orina recollida =
ALIQUOTA) anotant el volum total recollit a la petició i al pot.
Part que es pren d’un volum.
7- Ús de l’ampolla i de la cunya
La cunya s’usa per la defecació en la dona i home, en la dona també per la micció. L’ampolla
s’usa per la micció de l’home.
Aplicació de la cunya:
Ús de guansts d’un sol ús, posar paper higiènic al fons de la cunya, deixar al pacient cobert
amb el llençol i ajudar-li a flexionar les cames, recolzant els peus al llit. Podeu ajudar-lo posant
la ma a l’alçada dels runyons, col·locar la cunya tenint cura que la cantonada quedi amb el final
dels glutis
Incorprar al pacient i facilitar paper higiènic.
Retirar la cunya i tapar el contingut amb paper, abans però visualitzar la femta, ja sabeu que
ens pot donar información.
Realizar la higiene si cal. Airejar l’habitació, anoteu-ho a la gràfica del pacient. Rentat de mans.
Aplicació de l’ampolla.
Els tres primers passos són iguals que l’anterior.
Introduir el penis al coll de l’ampolla, un cop hagi acabat, retireu l’ampolla. Abans de llençar-
la visualitzeu si detecteu alguna anomalía i avisar si cal. Reaitzar la higiene si cal. Rentat de
mans i anotar-ho a la gràfica.

Jordi Capdevila

Jordi Capdevila
Urostomies
L’estoma és una paraula d’origen grec que vol dir boca o obertura. Ostomia és doncs la
derivació quirúrgica d’una víscera ( intestí o vies urinàries ( aquesta la veurem a renal) o
tràquea que aquesta ja l’has vist a respiratori), perquè surti per la pell en un lloc diferent del
seu orifici natural d’excreció.
COLOSTOMIA: és l’exterirotzació del colon a través de la paret abdominal, fent-lo sortir per la
pell, amb l’objectiu de crear una sortida artifical per al contingut fecal.
ILEOSTOMIES: és l’obertura artifical del budell prim a la paret abdominal. La majoria dels
malars ileostomitzats necessiten buidar de 3 a 4 vegades el dia el seu dispositu, encara que el
volum del drenatge i la freqüència varia d’una persona a una altre. La ilestomia ha de sortir 2-3
cm per sobre de la pell per garantir que la deposició no la irriti.
Urostomies ( les veurem a renal per la qual cosa copsa el que puguis aquest tema)
Tipus de dispositiu i característiques
Els sistemes col·lectors s’utilitzen per aconseguir una recollida còmoda i segura dels fluids
intestinals i urinaris. Consten d’una base adhesiva que enganxa a la pell i una bossa
recol·lectora.
Elecció del dispositui col·lector adequat
Segons el tipus d’evacuació:
-Obert amb pinça: l’extem distal es tanca amb velcro, s’utilitza a les ilestomies: alguns models
tenen una cambra antireflux que impedeix el contacte de tot el que eflueix amb l’estoma, en
qualsevol posició que es trobi el pacient.
-Obert amb vàlvula en cas d’urostomies.
-Tancats: estan tancats per un segellat mecànic, cal una bossa per a cada utilització i són
d’elecció per a les colostomies. Aquests dispositius porten un filtre de carbó activat que
permet el pas de l’aire però retè l’olor.
Segons el tipus de subjecció:
-Doble sistema: quan la bossa s’aplica per un disc de plàstic a la placa adhesiva: aquest sistema
s’utilitza en persones amb problemes de pell i el postoperatori immediat.
-Únic sistema: la bossa porta un sistema de fixació incorporat i es col·loca directament sobre la
pell.
Segons tipus de base
-Base plana: base adhesiva plana.
-Base convexa: base adhesiva convexa, indicat en estomes enfonsats o retrets per evitar fuites.

Jordi Capdevila
Segosn el color del dispositiu
-Transparents: permeten observar l’estoma i veure’n el contingut. S’utilitza sobretot en el
postoperatori immediat.
-Opaques: eviten la situació anterior. Són utilitzades per les persones ostomitzades fora de
l’hospital.
Tipus de protectors cutanis
Heu vist mols a C3 per les UPP, a les ostomies en espcial s’utilitza la pasta stomassive®, aquests
protectors Curagard ( resina sintètica), absorveixen la humitat, s’adhereixen suament a la pell i
tenen una bona elasticitat i adaptació a les irregularitats dela zona perisotomal; eviten fuites.
Un altre pot ser les cremes barreres, garanteixen l’equlibri del pH cutani (5.5) i actua com a
barrera davant la humitat. Disminueix els efectes irritants de l’orina i la femta. Cal que les
restes de pasta es retirin abans d’aplicar el nou dispositiu. Marques destacades són la Pasta
Lassar o la anticongestiva cusí.
Altres poden ser desodorants en pols per eliminar l’olor.

Jordi Capdevila
Cura i higiene de l’estoma
L’objectiu és mantenir el bon funcionament de l’estoma, prevenint complicacions així com
alteracions de la pell periostomal. Promoure accions d’autocura amb el malat, implicant-hi la
família.
MATERIAL
Dispositiu adequat segons el tipus d’estoma, protector ( xupador), bossa de plàstic, guants no
estèrils, SF, gasses, esponja vegetal i sabó amb aigua, regle per mesurar l’estoma, tissores de
punta, crema protectora per a la pell o placa, depressors per a repartir la crema, esparadrap
per fer la finestreta, bol, bossa de diüresi ( urostomies).
Procediment
-Explicar el procediment al malat, el pacient ha d’estar còmode i relaxat.

Jordi Capdevila
-La intimitat és molt important. Aïllar, si l’habitació no és individual, amb la mamapara/biombo
o cortina.
-Rentat higiènic de mans. Descobrirem l’abdomen i ens posarem els guants. Si porta un
dispositiu amb sortida, primer buidarem el contingut de la bossa en un recipient.
-Retirarem suament el dispositu, desenganxarem de dalt a baix i de foram circular, mentre que
amb l’altre ma subjectarem l’abdomen, així evitarem lesionar la pell. El dispositiu es llença a la
bossa.
Amb una gassa seca retirem de l’estoma les restes de drenatge i amb una altre la resta de la
pell perisotomal.
-Netejarem amb una gasa humida amb SF, o sabó i esponja l’estoma i el perisotoma amb
molta cura. Cal eixugar la pell amb gassa seca fent tocs ( ja saps amb torunda). La pell ha de
quedar absolutament seca, perquè si no es fa així el dispositiu no s’hi enganxarà bé.
-És un bon moment per observar l’estat de l‘estoma. ( recorda: ha de sobresortir un 0.5cm
sobre la pell de l’abdomen i de 2 cm de Ø, el de la ileostomia i urostomia ha de sortir uns 2-3
cm de manera que el drenate es diposit directament a la bossa i no estigui en contacte amb la
pell. També revisarem la pell per buscar-hi zones envermellides o al·lèrgies. És important
manternir la pell perisotomal en bon estat , ja que això facilitarà que s’adapti bé el dispositiu,
que aquest no tingui fuites i que millori la seguretat del mamalt.
Els pèls de la zona periostomal no els hem de rasurar, sinó que els tallarem amb unes tissores
per disminuir el risc de microlesions.
-Després de la neteja de l’estoma, ja ens podem treure els guants. Mesurarem l’etoma, en cas
que hagi canviat de mida o forma. Si cal retallarem el disc del dispositiu per aconseguir que
s’adapti millor a l’estoma. Normalment, al cap d’un mes de la intervenció la mida de l’estoma
tendeix a disminuir.
-Aplicarem el dispositiu específic del pacient. Retirem el paper protector del disc que deixarà la
placa al descobert i l’aplicarem sobre la pell i cal que quedi ben fixada i sense arrugues.
Recordeu que si és un sistema obert cal posar pinça o bossa col·lectora.
-Si detectem que en el disc hi ha obertures el podem reforçar amb esparadrap de paper
hipoal·lèrgic.
En el PO el dispositiu que porta el pacient és transparent per tal de veure la zona.
-Si detecteu que el pacient té la bossa inflada és segurament per gasos i no es pot punxar, cal
desenganxar i buidar. ( tenir la bossa inflada de “pets” destorbar al pacient). Si us fixeu les de
circuit tancat porten un filtre on es pot punxar.
-Un cop acabat i el dispositiu col·locat, retirem protector i material utilitzat.
Deixem al pacient còmode, rentat de mans i REGISTRE D’INFERMERIA.

Jordi Capdevila
Consideracions
Explicar al pacient pas per pas el que feu, recordeu que tard o d’hora tindrà l’alta i ell s’ho
haurà de fer i s’ha d’implicar ell i la família. Es pot fer consulta amb estomaterpaeuta.
Probelemes amb la pell periosotomal
-Dermatitis de contacteper la femta o orina ( en especial ileostomies ja que el pH és més àcid)
la dermatitis dificulta l’adherència del dispositu) i poden provocar càndides i infeccions.
En el cas d’exudat fer tocs de povidona iodada, pell macerada aplicar pasta lassar.
Si veiem dermatitis de contacte pel dispositiu cal fer cura i canviar de marca de dispositiu.
Registre: dia i hora del procediment.
V: nivell d’aceptació de l’estoma per part del pacient, estat de l’estoma i periestoma, capacitat
d’autocura, materrial drenat.
I; si ha hagut incidències i tipus de dispositiu.
R: aprenetatge del pacient, grau d’autocura.
Signar.

Dossier renal teoric i_tps

Recommended

Recommended

More Related Content

Viewers also liked

Viewers also liked (9)

Similar to Dossier renal teoric i_tps

Similar to Dossier renal teoric i_tps (20)

More from bertachico

More from bertachico (20)

Recently uploaded

Recently uploaded (10)

Dossier renal teoric i_tps