Tema 1 sistemes comunicacio

TEMA 1:
Tecnologia 3r d’ESO
Tema 1 Sistemes de
comunicació 1Tecnologia 3r ESO

Tema 1 Sistemes de comunicació 2Tecnologia 3r ESO
Tecnologia 3 Projecte Fluvià Editorial McGrawHill - 2007
Bibliografia
La comunicación. Ernesto Rodríguez. www.areatecnologia.com

1.- El procés de la comunicació.
4.- Aparells de comunicació que utilitzen ones
electromagnètiques.
2.- Sistemes de telecomunicació.
3.- Sistemes de comunicació.

Tema 1 Sistemes de comunicació Tecnologia 3r ESO 4
1.- El procés de la comunicació
Fa possible a llarga distància
dissenya i construeix
que proporciona
a través dels
Tecnologia

Comunicació
a través de permet
Intercanvi
d’informació
Procés implicat
Sistemes de
comunicació
EMISSOR MISSATGE CODI RECEPTOR CANAL

Tema 1 Sistemes de
comunicació
Tecnologia 3r ESO 6
Telèfon
Sistemes de comunicació
Fax
Ràdio
Televisió
Internet
Telefonia fixa
Telefonia mòbil
Sistema de
transmissió
analògica
Sistema de
transmissió
digital
Xarxa de banda estreta
Xarxa de banda ampla
Ha evolucionat

La comunicació és una de les capacitats més destacades
dels éssers humans, ja que ens permet de viure en
comunitat i intercanviar informacions, sentiments,
emocions, impressions,…
Us imagineu com seria la
nostre existència sense la
comunicació?

Per millorar l’eficiència de la comunicació,
la tecnologia ha desenvolupat diferents
ginys.
Van des dels senyals de fum visibles a
desenes de quilòmetres fins a la
transmissió per satèl·lit que fa possible
posar en contacte dos punts qualsevol de
la Terra.

Informació
Podem definir informació com el fet de
processar, manipular i organitzar dades
d'una forma que proporcionen coneixement.
Es realitza mitjançant l'establiment de símbols i codis que
permetin codificar i descodificar la informació.
Són exemples els llenguatges parlats, escrits, visuals, etc.

Comunicació
Podem definir la comunicació
com el procés de transmissió
d'informació entre un emissor i un receptor, que poden
actuar amb reciprocitat combinant ambdues funcions.
La comunicació pots ser unidireccional o bidireccional

emissorreceptor
missatge
canal
codi

En el procés comunicatiu intervenen cinc elements:
L’emissor: element transmissor del missatge codificat.
El missatge: conté les dades o informació a transmetre.
El codi o conjunt del símbols que usem per representar la
informació.
El canal: lloc per on passa la informació.
El receptor: element qui rep el missatge codificat

Aquest procés es pot veure afectat per la incidència de:
Descodificador: Interpretació dels símbols que
representen la informació.
Interferències: Elements que influeixen sobre el canal de
transmissió i dificulten la recepció correcta
del missatge original.

interferències
MISSATGE
EMISSOR RECEPTOR
Interferències del PROCÉS DE COMUNICACIÓ

Evolució de les tecnologies de la comunicació
La tecnologia, mitjançant el procés tecnològic, s’ha
encarregat al llarg de la història de fer front a un dels grans
problemes que dificulten la comunicació: LA DISTÀNCIA.

Cronologia de les telecomunicacions
1836 Telègraf primera transmissió Manchester- Liverpool usant
codi Morse.
1836 Telèfon Graham Bell presenta el primer telèfon amb cable
elèctric
1901 Telègraf sense fils Marconi aconsegueix la primera transmissió
transatlàntica (França - EUA).
1920 Ràdio es realitza la primera emissió comercial als EUA.
1925 TV primera imatge transmesa.
1957-1961 TVC apareix la televisió en color.
1957 Satèl·lits de
comunicació
es llança el primer satèl·lit, sputnik I.
1970 Fibra òptica 1970 primera fibra òptica competent.
1971 Microprocessador apareix el primer microprocessador el 1971

Ràpida evolució de les telecomunicacions a partir del
desenvolupament de les tecnologies:
Elèctrica. (Medi i suport de la transmissió ...)
Electrònica. (Emmagatzemament, tractament de la
informació...)
Informàtica. (Intel·ligència artificial, robotització...)
Espaial. (Satèl·lits...)

Els sistemes de telecomunicacions són els que empren
senyals elèctrics, electromagnètics o òptics per
transmetre el missatge.
2.- Sistemes de telecomunicació

El canal o mitjà de transmissió és el suport físic a través del
qual circula el missatge codificat.
Els canals de transmissió poden ser:
 Guiats: Condueixen les ones a través d'un
camí físic.
 No guiats: Només permeten la transmissió de
les ones.

 Guiats: Utilitzant un mitjà físic: cables per transmetre
senyals elèctrics, o mitjançant fibra òptica per
transmetre senyals de llum.
(La televisió, el telèfon, xarxes d'ordinadors per
cable, etc.).

 No guiats: Sense sense fils: Els senyals s'envien a
través de l'aire mitjançant ones
(La ràdio, xarxes wifi, bluetooth, etc.).

Cables
Cable de parells: format per grup de 2 fils (anomenats
parells), aïllats entre si i recoberts d'un material plàstic.
S'usen per a transmetre a distàncies curtes, ja que en
distàncies llargues es perd informació.
El telèfon i les xarxes d'ordinadors en distàncies curtes
(LAN) usen aquest tipus de cables.

Cable coaxial: consta de 2 conductors, un que va al
centre i un altre que és una malla de coure o d'alumini.
Tots dos estan separats per un material aïllant.
S'usen per a transmetre a grans
distàncies sense pèrdues d'informació.
La televisió i les xarxes de dades
a llarga distància utilitzen aquest
tipus de cables.

Fibra òptica: És un conductor en forma de tub molt
prim, de fibra de vidre, que transmet la llum.
Poden transmetre gran quantitat d'informació d'una
forma molt ràpida.
L'inconvenient és que és molt costós.

Una ona electromagnètica és una oscil·lació que es
repeteix periòdicament.
Ones electromagnètiques

Estan formades per dos components:
 un component elèctric.
 un component magnètic.

Es poden propagar-se a través
de qualsevol medi físic, el buit
inclòs, i a la velocitat de la llum
Velocitat de la llum en
diferents medis
Mitjà

Una ona electromagnètica és la forma de propagació
(transmissió) de la radiació electromagnètica a través
de l'espai.

D'una manera simple podem dir que podem crear una ona
elèctrica movent una partícula elèctrica amb una força
cap amunt i cap avall.
Si la partícula és magnètica crearem una ona magnètica,
i es movem les dues obtenim una ona electromagnètica

Com més gran sigui la
força que fem major
serà l'altura de l'ona.
Com més ràpid fem el
moviment més ràpides
seran les ones.

Quan volem transmetre una ona aquesta es crea en el punt
emissor i es transmet per l'aire fins al punt receptor
(repetint l'ona des del punt inicial fins al final).
Emissor
Receptor

Els aspectes importants a tenir en compte en una ona són:
La longitud d'ona: és la distància entre dues crestes
consecutives d'una ona. Ens diu la
allargada que té una ona.
La freqüència: és el nombre de vegades que es repeteix
l'ona en cada segon. Rapidesa de l'ona.

La freqüència es mesura en hertzs (Hz).
Un Hz vol dir que es repeteix l'ona una vegada cada segon.
Freqüència = 3 Hz

El conjunt de freqüències forma l'espectre
electromagnètic en què es transmeten les ones.
Per exemple:
 Ones a 9 kHz s'utilitzen per transmetre informació
en radionavegació.
 Ones a 116 GHz que s'utilitzen per transmetre en
radioastronomia.

Cicle: recorregut d'una oscil•lació completa.
Freqüència: nombre de cicles que es repeteixen durant
un segon. Es representa amb la lletra (f) i es
mesura en hertzs (Hz)
Període: temps de durada d’un cicle. Es representa amb
la lletra (T) i es mesura en segons (s)
Amplitud: valor màxim de la oscil•lació.
Longitud d’ona: distància que hi ha entre el principi i el
final d’un cicle. Es representa amb la lletra (λ) i
es mesura en metres
Magnituds de les ones electromagnètiques

Cicle
1 segon
Freqüència f (Hz)
Periode T (s)
Amplitud (m)
Longitud d’ona
 (m)
Magnituds de les ones electromagnètiques

Les ones electromagnètiques tenen freqüències molt
elevades; per aquest motiu cal emprar els múltiples de
l’Hertz:
 Un quiloHertz (KHz) equival a 1 000 Hz
 Un megaHertz (MHz) equival a 1 000 000 Hz
 Un gigaHertz (GHz) equival a 1 000 000 000 Hz

La freqüència i el període estan relacionats per les
expressions:
T: Període (s)
f: freqüència (Hz)

v: velocitat de propagació (m/s)
: longitud d’ona (m)
T: Període (s)
f: freqüència (KHz) atenció

La longitud i la freqüència estan relacionades inversament:
a les ones de longitud curta els correspon freqüències
elevades i a les ones llargues els corresponen freqüències
baixes.

Tots els sistemes de transmissió electromagnètiques són
iguals, l'únic que els diferencia és la freqüència a la qual
treballen (transmeten).

Les ones electromagnètiques que l'oïda de l'home pot
escoltar són de 20Hz a 20.000Hz les que utilitzaran
lògicament les emissores de ràdio o la intercomunicació en
els cotxes de fórmula 1.
En aquest últim cas
cada equip emet en
una freqüència diferent.

La ràdio depèn del tipus que sigui FM o AM i dins de cada
tipus cada emissora té la seva pròpia freqüència, per això
només pots escoltar una emissora en una freqüència
determinada (punt del dial).

En la següent taula mostrem alguns dels espectre
electromagnètic:
Tipus d’ones
Longitud d’ona
(m)
Freqüència (Hz) Energia (J)
Microones < 30 cm > 1 GHz > 2·10-24 J
Ona Curta Radio < 180 m > 1,7 MHz > 1,13·10-27 J
Ona Mitjana Radio < 650 m > 650 kHz > 43,1·10-27 J
Ona Llarga Radio < 10 km > 30 kHz > 200·10-27 J

Les ones analògiques són ones que poden prendre
diferents valors en cada moment (les vistes fins ara).
Les ones digitals binàries són ones que només poden
prendre dos valors el 0 o l'1 (binàries).
Ones digitals

Aquestes ones transmeten millor la informació en tenir
només dos valors que transmetre.
Normalment es crea l'ona en forma analògica i abans de
transmetre es converteix a digital (digitalització).

En aquest procés se solen eliminar els sons que no pot
percebre l'ésser humà i en arribar al receptor el senyal ha
millor qualitat.
Finalment aquesta ona digital es pot convertir en digital
binària:
Onda digital binaria

Aquesta tasca la realitzen els convertidors ADC (Analog-
to-Digital Converter - Convertidor Analògic Digital).
Passar una ona electromagnètica a analògica a un senyal
digital.
ADC
DAC

El que aquests aparells fan (simplificant per entendre millor
el procés) és:
- Primer es prenen punts del
senyal analògic (de l'ona),
quants més punts prenguem
com mostra millor.

- Segon: es crea un nou senyal prenent com a referència
cadascun dels punts del mostreig. Aquesta ona estarà
formada pels valors de cada un dels punts del mostreig.
En aquest pas el que es fa és passar els valors continus
de l'ona analògica a valors numèrics concrets.

-Tercer: Passem els valors decimals dels punts
anteriors a binaris (zeros i uns).
A cada punt li assignem el valor però en numeració
binària.
Per exemple, si el punt té un valor de 3 al passar el 3 a
codi binari, aquest punt tindrà un valor d'11 (o el que és
el mateix 011).

-Quart: ja tenim tota la informació de la nova ona en
codi binari i l'ona en digital.
Aquesta informació la podem enviar o bé en paquets de
bits (com s'envia la informació en informàtica, és a dir
amb zeros i uns), o bé enviar l'ona codificada, però en
una nova ona digital binària creada a partir dels valors
(zeros i uns) de l'ona digitalitzada.

- Finalment en arribar la senyal al receptor s'ha de
passar l'ona digital a analògica amb el mateix procés
però a la inversa, per ser entesa per l'aparell receptor
(ràdio, televisió, etc.).

Si l'ona és una ona sonora que se sol fer abans de
digitalitzar l'ona és eliminar de l'ona electromagnètica
tots els sons que no són percebuts per l'ésser humà
(compressió de l'ona), d'aquesta manera l'ona queda
més senzilla i amb menys punts abans de digitalitzar.

3.- Sistemes de comunicació

 El telègraf òptic (1794)
 El telègraf elèctric (1838)
 El telèfon (1876)
 Telefonia fixa
 Telefonia mòbil
 El fax (1971)
Comunicació per cable Emissió Recepció

(1794): des d'un punt de vista tecnològic el telègraf va ser el
primer sistema de comunicació de l'ésser humà.
El primer telègraf va ser l'òptic, que consistia en uns grans
braços articulats que es podien veure a gran distància.
Aquests braços es movien mitjançant
mecanismes operats per diverses
persones.
Telègraf òptic

Es va establir un codi de
comunicació, de manera que
cada posició dels braços tenia
un significat alfabètic o numèric
diferent que es repetia des d'una
torre a una altra fins arribar al
receptor final.

Es va crear un "diccionari" de posicions vàlides per als
braços que constava de 196 posicions possibles.
Napoleó va utilitzar aquest sistema moltes vegades en les
seves campanyes de guerra.

(1838) Aquest mitjà de comunicació consta de dues
estacions, una transmissora i una altra receptora, que
estan unides a través d'un únic cable.
Telègraf elèctric

A les estacions tenim un polsador i un electroimant que al
travessar el corrent elèctric atrau una peça de metall amb
punta.
Aquesta punta prem un paper sobre un corró de tinta.

Si bé el telègraf elèctric que coneixem avui va ser
presentat per Samuel Morse el 6 de febrer de 1833.
No és menys cert que Gauss
i Weber es comunicaven ja al
menys des de 1822 amb un
telègraf elèctric creat per ells
mateixos que unia els despatxos
d'ambdós, situats en l'observatori astronòmic i la facultat de
Física respectivament, i distants una mica més de dos
quilòmetres

El telègraf elèctric de Samuel Morse utilitzarà un
llenguatge com el lluminós basat en contactes i
interrupcions del corrent elèctric a intervals rítmics.
L’aparell manipulador (emissor) consistia en una
palanca que, quan es polsava, establia el contacte.
Desconnectava gràcies a una
molla que retornava a la seva
posició natural a l’altra extrem
de la palanca.

El corrent circulava per un fil elèctric fins el receptor.
Aquest també era una palanca però amb un electroimant.
El corrent activa l’electroimant que atrau un extrem de la
palanca.
Quan això succeeix la punta
d’un estilet entintat contacta
amb una cinta mòbil on hi deixa
uns senyals.
Aquests senyals són punts i ratlles

Morse va saber traduir els senyals lluminosos del telègraf
òptic a senyals gràfiques:
 un contacte llarg era una ratlleta
 un contacte instantani, un punt.
Les lletres més freqüents del vocabulari anglès tenien els
signes més curts (la e, un punt).
Exemple: SOS
eren tres punts, tres línies i tres punts: “··· --- ···”
Alfabet Morse

El primer missatge s’envià el 24 de maig de 1844 entre
Washington i Baltimore.
Va ser una cita de la Bíblia: El que Déu ha creat.

(1870) El sistema telefònic es
fonamenta en la transmissió
bidireccional del so a distància
mitjançant la conversió del so
de l’emissor en un senyal
elèctric, que es transmet per la
xarxa fins arribar al receptor i
convertir-se de nou en so.
El telèfon

Durant molts anys s'ha atribuït la
invenció del telèfon Alenxandre
Graham Bell, físic i inventor nord-
americà d'origen escocès.
Treballava en la transmissió de sons per sords, quan va
descobrir que modificant un corrent elèctric continu, es
podien imitar les vibracions que produeix la veu
humana.

Actualment es considera Antonio Meucci, un italià (resident
a Cuba), va inventar el telèfon uns anys abans que Graham.
Antonio Meucci havia fabricat diversos aparells telefònics
entre 1849 i 1870, i va presentar una descripció de la patent
28 de desembre 1870.

Actualment, distinguim dos tipus de telefonia:
 la telefonia fixa
 la telefonia mòbil

Ubicació fixa d’aparells telefònics connectats a la xarxa
per un cable elèctric.
L’aparell telefònic més comú consta :
 micròfon,
 d’un auricular,
 d’un sistema de marcatge
numèric
 d’un avisador acústic.
la telefonia fixa

La Xarxa Telefònica: està formada pels telèfons dels
abonats, les centrals telefòniques i les línies
telefòniques (cable elèctric, fibra òptica, ones
terrestres, ones per satèl·lit)

En la telefonia mòbil els aparells són autònoms, es
desplacen amb l’usuari.
La connexió amb la xarxa de comunicació es fa a través
d’ones electromagnètiques.
la telefonia mòbil

La telefonia mòbil és una
evolució de les
comunicacions per ones
electromagnètiques entre
l’aparell mòbil i una estació
repetidora fixa connectada al
sistema de telefonia
convencional.

Resumint la comunicació per telefonia mòbil consta de 3
parts fonamentals:
1) Estacions base: són les encarregades de
transmetre i rebre el senyal.
2) Centrals de commutació: són les que permeten
la connexió entre dos terminals concrets.
És una commutació digital, electrònica i totalment
automatitzada
3) Telèfons mòbils: són els encarregats de recollir o
enviar la senyal a l'estació base.

- El micròfon: Converteix els sons en senyals elèctrics per
mitjà d'una membrana amb grans de carbó.
Depenent de la freqüència i la intensitat del
so la membrana comprimeix més o menys
els grans de carbó.
Aquesta compressió es tradueix en senyals elèctrics, que
s'envien al receptor passant per la central telefònica.

- L'auricular o receptor: El senyal elèctric que li arriba
des del micròfon de l'emissor es transforma
en senyal acústic (de veu).
- Unitat de marcatge: Són tecles numèriques que
serveixen per marcar el número de telèfon
receptor amb el qual volem establir la
comunicació.
- La central telefònica: En ella estan els equips que
porten a terme les funcions de
comunicació. Sol haver una per cada
província o zona.

En una central telefònica hi ha dues parts principals:
 La unitat de commutació: Enllaça el telèfon de
l'emissor amb el del receptor si pertanyen
els dos telèfons a la mateixa central.
En cas de pertànyer a centrals diferents la
unitat de commutació enllaça amb la unitat
de control per enllaçar amb una altra
central diferent.
 La unitat de control: Enllaça les connexions entre
centrals diferents

Groc: Unitats de commutació
Blau: Unitats de control

El Fax (abreviatura de facsímil) és una tecnologia que s’usa
per a transferir còpies (facsímils) de documents, usant
dispositius que operen sobre la xarxa telefònica
convencional.
El fax

L’avantatge del Fax respecte altres mètodes com ara el
correu tradicional és que en el fax la transmissió és
pràcticament instantània.
Tot i així, els desavantatges que suposen una baixa
qualitat l’han relegat davant el correu electrònic com a
forma més comuna d’enviar documents de forma
electrònica.

L’aparell de fax empra la línia telefònica per enviar o rebre
informació.
La línia no és especial, s’utilitza la mateixa que per
comunicar amb veu.
Tant l’emissor com el receptor han de disposar d’un aparell
de fax, que fa les funcions de transmissió i recepció.
Com que es fa servir la línia telefònica, cada fax queda
identificat també amb un número telefònic.

La tècnica de captació de la imatge és la mateixa que la
d’una escàner o d’una fotocopiadora.
En el receptor el senyal és descodificat i preparat per a ser
imprès.
El sistema d’impressió més utilitzat
actualment és per tòner, com a les
impressores làser i les
fotocopiadores.

 La ràdio (1896)
 La televisió (1925)
 GPS (1994)
4.- Aparells de comunicació que utilitzen ones electromagnètiques
Comunicació per ones

Radio
La tècnica de comunicació sense fils comença a tenir
èxuit amb els treballs de Guglielmo Marconi, que parteix
dels estudis d’Hertz.
Marconi presentà la primera
patent d’un sistema de telegrafia
sense fils l’any 1896.

1887: El físic alemany Heinrich Rudolf Hertz aconsegueix
demostrar l'existència de les ones
Breu Història de la ràdio

1890: El físic francès Edouard Branly inventa un aparell
que rep els senyals de la telegrafia sense utilitzar fils
(les llimadures de ferro contingudes en un tub aÏllat
conduien un corrent elèctric sota l'acció d'una ona
electromagnètica)

1896: L'enginyer rus Alexander Popov inventa la primera
antena radioelèctrica. També construeix el primer
receptor d'ones electromagnètiques.
1901: Marconi va aconseguir transmetre un missatge per
radio, en codi Morse, des de la Gran Bretanya fins a
Terranova(Canadà).
1920: Primeres transmissions radiofòniques per
entreteniment. (neix la ràdio)

El desenvolupament de l’electrònica a principi del segle
XX era incipient i va ser la invenció de la làmpada
termoiònica per L.A. Fleming i Lee de Forrest que va
impulsar definitivament l’electrònica i l’explosió de les
comuncacions electròniques.

L’any 1920 es realitzà la primera emissió comercial de
ràdio als Estats Unitas, i l’any 1922, al continent
europeu.
L’any 1933 es popularitzarà la
compra de receptors de ràdio
d’ona curta, tecnicament molt
perfeccionats, equipats amb
làmpades termoiòniques.

L’any 1954 ja es van comercialitzar els primers aparells
de ràdio fabricats amb transistors
El transistor és un component
electrònic semiconductor d'estat
sòlid que s'utilitza com a
amplificador o com a commutador,
i té tres terminals que s'anomenen
col·lector, base i emissor.

Amb els transistors, els aparells són:
 més petits.
 consumeixen menys energia.
 són més fiables.
 no tan fràgils.
 són més econòmics.

En 1954 ja es van comercialitzar els primers aparells
de ràdio fabricats amb transistors.

La ràdio ha estat un dels vehícles culturals més
importants en la societat actual, com a mínim fins a
l’aparició de la televisió.

La radiodifusió a través de les ones electromagnètiques
requereixen un sistema de codificació de la
informació i un sistema d’emissió,

Al mateix temps que un sistema de recepció capaç de
descodificar la informació.

de manera que el canal de comunicació entre emissor i
recpetor són les ones electromagnètiques.

El centre emisor és l’encarregat de generar la
informació sonora, codificar-la i emetre-la a l’espai a
través de les ones electromagnètiques.
Aquest procés consta d’unes etapes consecutives amb
un equipament electrònic complex, que afectua el
processament del so fins a l’emissió del senyal de
radiograqüència a través de l’antena.

El microfon converteix el so en un senyal elèctric de
baixa freqüència que, degudament amplificat, arriba al
modulador.
El modulador és un circuit electrònic que rep dos
senyals d’entrada, el senyal d’audiofreqüència i el senyal
de l’oscil·lador o generador de l’ona de radioferqüència o
portadora.

L’ona portadora és electromagnètica, defineix la
frequüencia de l’emissió de l’emissora, i és l’encarregada
de propagar-se a l’espai.

El modulador modifica l’ona portadora amb el senyal
d’àudio i l’ona resultant va a un amplificador d’alta
freqüència connecat amb la antena emissora.

L’antena és un element clau en un
sistema de rediocomunicació, atés
que d’ella depèn, en part, la bona
propagació de l’ona de ràdio.

Hi ha dos tipus de modulació o modificació de l’ona
portadora :
La modulació de l’amplitud (AM)
La modulació de la frequüència (FM)

Les bandes de radiodifusió comercial més habituals
són:

Les ones modulars són emeses per l’antena i es propaguen
seguint les lleis físiques de refracció i reflexió de les ones.

La abast o cobertura d’una emissora es pot veure
efectada per la potència de l’amplificador de radiofreqüència
i per la disposició de l’antena.

Las recepció de l’ona esta condicionada per
 La sensibilitat del receptor
 La distància al centre emissor
 Els obstacles (muntanyes, edificis,...) entre
ambdós.

El receptor rep el senyal a través de l’antena.
Com que hi ha molts senyals electromagnètics que
viatgen per l’espai simultàniament, perquè el receptor
seleccioni l’ona de l’emissora que vol escoltar i discrimini
les altres disposa d’una etapa de sintonització.

El una vegada el circuit de sintonia està ajustat a la mateixa
freqüència de la portadora, el senyal elèctric captat
s’encamina cap al detector.
Aquest separa el senyal elèctric del so de l’ona portadora.
Ona portadora
Ona sonoraOna modulada

Com que el senyal d’àudio és molt feble, cal amplificar-
ne la potència per ser enviat a l’altaveu o els auriculars.

En la banda de FM amb la tecnologia anomenada Radio
Sata System (RDS) les emissores poden incloure
informació adicional, en format digital, a la seva emissió
per aconseguir, entre d’altres, les prestacions següents:
 Sintonització automàtica de l’emissora
 Accés automàtic als butlletins de l’estat del transit
 Informació literal (nom de l’emissora, el programa que
està en emissió, et titol de la
peça musical)

La implantació de la ràdio en la societat
La ràdio té tres funcions bàsiques: informar, entretenir i
divulgar.
La ràdio ha marcat diferents èpoques de la vida, és fàcil
recordar en relació amb les veus i la música que ens han
acompanyat a través dels anys.
És la màgia de la ràdio.

La televisió
La primera imatge transmesa s’esdevingué el 2 d’octubre de
1925, gràcies als treballsde l’anglès John L. Baird.
La primera transmissió intercontinental
entre Europa i Amèrica la va realitzar
també Baird l’any 1928.

L'any 1929, la BBC va començar a emetre mitja hora
diària, i des de 1936 emet regularment.

L'any 1949, els tècnics de l'empresa americana RCA van
aconseguir tubs de raigs catòdics en color, però fins al
1957, la televisió en color no va estar resolta.
tubs de raigs catòdics

L'any 1961, l'enginyer alemany Walter Buch presentà el
sistema PAL (Phase Alternate Line) de codificació
d'imatges en color.
A l'Estat espanyol les primeres emissions es van fer a
Madrid l'any 1956.
L’11 de setembre de 1983 començà a emetre la Televisió
de Catalunya, integrament en llengua catalana.

En un estudi de televisió es capta el so i la imatge per
separat i les emet conjuntament, però en freqüències i
modulacions diferents.

El primer element sensible capaç de captar la imatge
fou el vidicó.

Actualment ja s’utilitzen sensors de semiconductor
molts més evolucionats anomenats CCD (Coupled
Charge Device)

Aquests fan la captació de la imatge convertint-la en una
col·lecció de punts o píxels que s’exploren cíclicament i
es converteixen en senyals elèctrics.
El so es captat pel micròfon.
A continuació es creen dues ones portadores, una per el
so i l’altra per la imatge,.
S’insereixen el senyal d’àudio i el senyal generat pel
captador d’imatge, respectivament.

Aleshores es combinen en el mesclador i s’obté un conjunt
de senyals elèctrics codificats que, degudament amplificats,
ja es poden emetre a través de l’antena.

La recepció del senyal de televisió requereix una
antena, l’orientació de la qual és crítica.

El receptor disposa d’un circuit de sintonia, com en els
aparells de ràdio, per seleccionar la freqüència de
l’emissora.
El senyal rebut se separa inicialment en la part d’àudio i en
la part de vídeo.
La part de vídeo, després de ser tractada, s’envia a la
pantalla.

Les primeres pantalles incorporaven un tub de raigs
catòdics.
Els seu interior està revestit amb 625 línies de punts de
fòsfor en sèries de tres per reproduir els tres colors bàsics:
vermell, blau i verd.

La imatge es compon de manera seqüencial fent un
escombrats molt ràpid i aprofita l’efecte de retenció que
presenta la vista humana; això fa que en determinats casos
apreciem una petita oscil·lació a la pantalla..

Actualment les pantalles es fabriquen amb la tecnologia
TFT-LCD (Thin Film Transistor-Liquid Crystal Display) la
qual cosa es basa en una matriu de transistors que activen
l’orientació de les molècules de cristall líquid.

Aquestes pantalles presenten millores destacables
respecte els tubs de raigs catòdics: ocupen menys volum,
pesen menys, consumeixen menys energia i NO emeten
radiacions.

La Televisió Digital Terrestre (TDT) es fonamenta en un
acord tècnic entre fabricants, per l'àmbit europeu, sota la
norma o estàndard DVD-T.
A TDT millora substancialment les prestacions en TV:
 Millorar la qualitat d’imatge
 Millora de so
 Immunitat a les interferències
 Millora la informació annexa.

La televisió d’alta definició, coneguda amb les sigles HDVT
(High Definition TeleVision) ofereix una qualitat d’imatge
molt elevada ja que disposa d’una elevada quantitat de
punt: 1920 x 1080 línies...

Les ones electromagnètques a nivell terrestre tenen una
gran limitació pel que fa a la seva propagació i abast,
motiu pel qual la posada en òrbita de satèl·lits de
comunicacions ha popularitzat la recepció de canals de
TV via satèl·lit.
Les ones emeses pels satèl·lits són molt febles i per
rebre-les cal emprar antenes parabòliques.

Aquestes antenes tenen la propietat de reflectir les ones i
concentra-les en un punt, anomenat focus, de manera
que la intensitat de l’ona en aquest punt és suficient per
a ser tractada.

El GPS
Un satèl·lit artificial s’utilitza per a servir d’enllaç telefònic,
de ràdio i de televisió entre diversos punts de la superfície
terrestre.

El seu comportament es similar a la d'un mirall on es
reflexen les dades que li envien des d'una estació terrestre
cap a uns terminals instal·lats al territori en la qual el satèl·lit
dona cobertura.
Tema 1 Sistemes de
comunicació 154Tecnologia 3r ESO

Satèl·lits passius: Es limiten a reflectir la senyal
rebuda sense portar cap altra
tasca.
Satèl·lits actius: Amplifiquen els senyals que
reben abans d'enviar-les cap a la
terra, són les més habituals.
Tipus de satèl·lits, segons el seu funcionament:

 Satèl·lits d'òrbita geostacionària
 Satèl·lits d'òrbita baixa (LEO)
 Satèl·lits d'òrbita el·líptica excèntrica (Molniya)
Tipus de satèl·lits segons la seva òrbita:

 Satèl·lits de Telecomunicacions (Ràdio i Televisió)
 Satèl·lits Meteorològics.
 Satèl·lits de Navegació.
 Satèl·lits Militars i espies.
 Satèl·lits d'Observació de la terra.
 Satèl·lits de radioaficionat.
Tipus de satèl·lits segons la seva finalitat

El primer satèl·lit de comunicacions
fou l’Sputnik, llançat a l’espai l’any
1957.

El satèl·lit de comunicacions internacionals Intelsat, va ser
posat en òrbita el 1965

Sistema GPS (sistema de
posicionament global): és un
sistema d'orientació i
navegació basat en la recepció
de les informacions emeses per
24 satèl·lits, que estan en òrbita
a 20.200 Km.

Es troben disposats de tal manera que sempre tenim 4
satèl·lits a la vista a qualsevol zona de la terra.
Els satèl·lits coneixen en tot moment la posició del receptor
GPS situat a la terra (al cotxe per exemple).

La majoria dels receptors GPS actuals tenen la possibilitat,
com a valor afegit, de guardar en memòria la informació
digitalitzada de mapes, plànols de carrers de ciutats, xarxa
de carreteres i altres prestacions que pot mostrar
gràficament a la pantalla amb un alt nivell de detall.

Sistema Galileu: és el sistema de navegació creat per
Europa per tenir independència respecte el GPS americà.
La diferència és que està
format per 30 satèl·lits a
23.600Km d'altitud,
disseny que millora la
seva cobertura en
latituds extremes (prop
dels pols).

L'usuari podrà utilitzar amb un únic receptor els dos
sistemes de navegació

Els satèl·lits porten uns panells solars per rebre
energia solar que l'emmagatzema en bateries.
Aquesta energia després la
utilitza per enviar els senyals,
i en cas que el satèl·lit es
desviï de la seva òrbita, per
impulsar uns motors que li
retornen a l'òrbita inicial.

Precs i preguntes
TEMA 1: La cèl·lula, unitat de vida
Albert Garcia Iglesias
Versió 1.0 - juliol 2013

Tema 1 sistemes comunicacio

Recommended

Recommended

More Related Content

What's hot

What's hot (20)

Viewers also liked

Viewers also liked (20)

Similar to Tema 1 sistemes comunicacio

Similar to Tema 1 sistemes comunicacio (20)

Tema 1 sistemes comunicacio