2. ESQUEMA
FUNCIONS
Decorativa:
En funció d’un altre monument (relleu)
Amb valor propi (exempta)
Estructural: quan forma part de l’edifici
Urbanisme: quan es relaciona amb l’espai circumdant
Barreja entre escultura i arquitectura (sobretot des del barroc)
ASPECTES TÈCNICS
Tècniques: talla, fosa, modelat, forja
Eines
Materials: tous i durs
Tipus: exempta i relleu
Segons el que representen: bust,
tors, estàtua, grup
ASPECTES FORMALS
Temes: abstractes, figuratius
Composició: piramidal, diagonal,
altres
Qualitat i textura: Rugositat de la
pell, llisa, qualitat de la roba,...
3. ESCULTURA
Definició
Representació de qualsevol tema en tres dimensions.
No només té una funció decorativa, sinó que també ha tingut, tradicionalment,
una funció màgica i religiosa.
Segurament és la primera de totes les arts.
4. Aspectes tècnics
Les tècniques es refereixen a la manera com es
treballen els materials, els procediments.
Així doncs, aquestes tècniques van molt lligades
als materials que es fan servir.Talla
Consisteix en treure material amb les
eines adequades. Es fa servir amb la
pedra, la fusta i l’ivori
Fosa o buidat
Consisteix en la
preparació d’un
motlle on s’aboca el
metall fos.
Quan ja s’ha refredat,
el motlle es trenca i
apareix l’obra. Una
tècnica específica és
la de la cera perduda
7. Modelatge
Consisteix en afegir o treure
material manipulable.
Es fa servir amb la cera,
l’estucat, el fang i el guix (o
escaiola)
Forja
Consisteix en modificar un metall sotmès a altes
temperatures, i donar-li la forma desitjada
9. Materials tous
Fang: Argila natural, composada de silicat d’alumini, a vegades contaminat per òxid
de ferro.
Es treballa afegint material (modelat) i presenta el problema de la poca resistència al
propi pes.
Es pot coure (terracota, ceràmica, pisa, majòlica, porcellana o gres) o no i aplicar
color o no.
Guix: substància natural presentada en forma de pols blanca, formada per sulfat de
calç. Es treballa endurint-lo amb aigua i amb la tècnica del motlle, untat amb greix.
Cera: s’utilitza una composició formada per cera d’abelles amb greix animal,
trementina i betum per donar-li color i duresa quan estigui seca.
Es treballa com el fang.
Estucat: barreja de pols de marbre, alabastre o guix i calç morta. S’empra en
reproduccions de baixos relleus, i per a escultures que han de ser policromades. És
lleuger i barat, però fràgil.
10. Materials durs
Metall:
bronze (aliatge de coure i estany)
or i plata. Treballats amb tècnica de forja. Si es combina or i ivori s'anomena
criso-elefantina
ferro, forjat i fos
plom, llautó i acer
Pedra: és el material més emprat al llarg del temps. Es treballa amb la talla
roques dures: marbres
roques toves: alabastre, sorrenques, calcàries
roques molt dures: eruptives(basalt), pòrfir, jaspi, diorita, sílex, granit,...
Fusta: és un material delicat per les condicions que requereix. Ha d’estar ben seca,
sense esquerdes i nusos, i tallada en el moment adient.
fustes toves: pi, cirerer, perer
fustes semi toves: noguer, xiprer, alzina, til·ler, olivera
fustes dures: caoba, eben, roure, boix.
11. Materials
Altres materials: l'escultura contemporània fa servir materials que
estan a l’abast, a vegades de rebuig o efímers: fibra de vidre, vinil,
metacrilat, paper, pedra artificial, resines, sorra, gel,...
Neó, niló, sorra i gel
12. Eines
Les eines que es fan servir per a fer una escultura van molt lligades al material emprat.
La majoria són eines que punxen o tallen.
L’escultor ataca la matèria pressionant directament amb l’eina o picant
L'esforç de l’escultor és físic, de la mateixa manera que el del pintor és mental
PUNXÓ: instrument en forma de punxa que forada i treu material. Es fa servir en la tècnica de
talla.
CISELL: instrument tallant de fulla recta que serveix tant per treballar pedra com metall
BURIL: eina que s’utilitza per treballar el metall.
RASPADOR: serveixen també per allisar o suavitzar com els abrasius, però en aquest cas són
indicats per treballar el metall i la fusta. El més conegut és la llima.
GÚBIA: Instrument tallant de fulla corba, el que permet anar formant les superfícies còncaves i
convexes. N’hi ha per treballar la pedra i per treballar la fusta.
MARTELL: instrument que serveix per acompanyar i augmentar la força dels punxons en el
procés de desbastat del material, sobretot la pedra.
TREPANT i TALADRE: serveixen per foradar o profunditzar la pedra. Actua a percussió, amb una
punxa llarga i recargolada que provoca grans forats. L’ús del trepant és molt indicat per al
treball de barbes i cabells, fosses nasals i interior de l’oïda.
ABRASIUS: serveixen per allisar la superfície de la pedra i el marbre. En són la pedra tosca
(volcànica), l’esmeril i la sorra de mar.
14. Tipologies
Exempta: la figura es presenta independent del
marc arquitectònic i permet contemplar l’escultura
des de qualsevol angle (360º). Figurativa o
abstracta
Relleu: l’objectes escultòric està tallat només sobre
una de les superfícies d’un bloc o pla. És
tridimensional però no es pot contemplar des de
qualsevol angle. Poden ser de quatre tipus:
1. alt relleu: si està constituït per formes que
sobresurten més de la meitat del seu volum
des del fons del bloc.
15. Tipologies
2. mig relleu: la figura sobresurt la
meitat del seu volum.
3. baix relleu: les figures sobresurten menys
de la meitat del seu volum, fins i tot molt poc.
4. relleu excavat o
refós: quan la línia del
contorn de les figures o
formes és excavada, no
sobresurt del pla o
només és una silueta
enfonsada.
16. Tipologies segons el que representen
Bust (o retrat): representació parcial de
la figura humana, només la part
superior: cap, coll i part superior del
tòrax.
Tors: representació
parcial de la figura humana,
sense el cap ni les extremitats.
Grup: representa dues o més figures
humanes o animals, o totes dues, en el
mateix tema.
17.
18. Tipologies
Estàtua: figura humana tallada que segons la seva actitud pot ser:
1. Dempeus: representa una figura única situada en
posició de peu dret.
2. Jacent: la figura es representa ajaguda.
19. Tipologies
3. Sedent: representa una figura en posició asseguda.
4. Eqüestre: la figura representada dalt de cavall
5. Orant: representa una figura, o més,
de genolls o en actitud de pregària.
22. Qualitats i textures: només s’aprecien amb el tacte i varia segons la naturalesa i el
tractament dels materials emprats:
Qualitat de les robes o de
la pell
Rugositat
Llisa
24. Funció de l’escultura
Decorativa: en funció
d’un altre monument (relleu) o amb
valor per ella mateixa
(escultura exempta)
Estructural:
quan forma part de
l’edifici
25. Urbanisme:
en relació amb l’espai
Confusió entre escultura i
arquitectura: es
desenvolupa durant i a
partir del Barroc
27. Tècnica de la cera perduda 1.
El Primer Motlle
El primer motlle és el motlle mestre ja
que procedeix de l’argila original (figura
1). Està fet d’un cautxú especial suportat
per un casc de guix (figura 2). El cautxú
enregistra els detalls esculpits en l’argila
(figura 3). Quan l’escultura d’argila es
buida i malmet, el buit que en resulta
s’omple amb la cera calenta (figura 4).
28. Tècnica de la cera perduda. 2
El Segon Motlle Ceràmic
Quan la cera es perfecciona (figura 5),
s’encaixona en el segon motlle de ceràmica
(figura 6). Aquest motlle es fa de material
ceràmic perquè ha de poder suportar l’alta
temperatura del bronze fos(uns 1204°C).
Després, el motlle de ceràmica —amb el casc
de cera dins— s’introdueix en un forn
industrial para fondre la cera (figura 7).
D’aquesta manera, la cera es converteix en
"cera perduda" ja que es fon i desapareix.
Aleshores el bronze fos s’aboca en l’espai buit
que ha deixat la cera en fondre’s (figura 8).
29. Tècnica de la cera perduda. 3
Després de refredar-se el motlle es martelleja amb cura per
a separar i exposar el casc de bronze. Finalment el bronze
perfecciona el seu acabat soldant, llimant i polint (figura 9).
L’acabat i la pàtina
En aquesta fase s’hi afegeixen al bronze els tocs finals de
l’acabat per aconseguir un acabat satisfactori. Finalment s’hi
agrega la pàtina i el color si cal.
S’aconsegueix manualment, escalfant el bronze i aplicant
combinacions de productes químics que controlen el color
del procés natural d’oxidació (figura 10). La pàtina dona
colors rics i profunds que es converteixen en una part
permanent de l’escultura.
Finalment sobre l’escultura es marca el número de l’edició i
la marca de la fundició i l’escultura s’encera per a protegir la
pàtina. (figura 11).
30. Tècnica dels punts
Una escultura en marbre o en qualsevol tipus de pedra no es fa directament en
aquest material, sinó que, normalment, es realitza primer en un material tou, fang
o guix i en unes dimensions que no necessàriament són les definitives.
Per passar d’un model en guix a l’escultura de marbre es fa servir un sistema de
línies de plomada i sistemes de medició de diferents calibres.
El mètode implica l’ús d’un instrument de medició i dues
tarimes diferents sobre la que situa el model i el marbre.
Al mig d’ambdues hi ha el punter que permet calibrar les
diferències i semblances entre totes dues figures.
Els grecs sembla que ja van emprar aquest mètode.
Napoleó, de Canova, amb les marques dels
punts sobre el guix
Editor's Notes
Taller de Rodin : té les parets tacades d’escaiola i cadascú fa la seva feina, com en un taller medieval. L’artista fa l’obra en fang i la cobreix amb draps humits durant la nit per evitar que s’assequi i s’esquerdi. L’emmotllador a partir de l’estàtua de fang, en fa el motlle d’escaiola. Un altre artesà fa la feina més pesada: desbastar els blocs de marbre. Després amb la màquina de marcar punts es tracen les línies de referència sobre les pedres per tal de reproduir el model d’escaiola amb fidelitat. Rodin es reservava el toc final: donar l’expressió i els jocs de llum i ombra a l’obra definitiva.
Mètode de la cera perduda: Els metalls, com el bronze (que és una aliatge de coure i estany), són materials molt durs, però els escultors els fonen i , en estat líquid, omplen uns motlles que abans han fet, amb la forma que desitgen per la seva obra; quan el metall es refreda, es fa dur i, en obrir el motlle, en surt l'escultura acabada. 1. Es fa un model en guix, o un altre material plàstic, exactament igual que l'original que es vol fondre, però un dit més petit en totes les seves dimensions (espai que ocuparà el metall). 2. Es prepara un motlle de la peça, que pugui contenir tot el model i s'omple d'una sorra molt plàstica, refractària, sola o barrejada amb d'altres elements (terres, fems, draps, i ceres), on s'imprimeix el model, com el peu a la sorra humida; s'ha de cobrir amb una tapa que permeti obtenir l’empremta de la part superior de la peça. El motlle s'omple de canonades, vents, per a permetre el pas del bronze en fusió i la sortida de greix o cera fosa. Després d'aquest procés s’obre el model i s'obté un buit que té que el volum que es vol obtenir. Cal que el bronze ocupi el menor espai possible per raons d'estalvi i pes: el gruix es calcula en funció de cada peça i, dins d'aquesta, de cada part. 3. Es cobreix l'empremta, d'una capa (camisa) de greix, o cera, del gruix que es vol donar al bronze, que es fondrà, en escalfar-se, al contacte amb el metall fos. 4. S'omple el buit que resta de més sorra refractària com la de preparar l'empremta, donant-li una ànima de filferro. D'aquest espai, els fonedors, en la seva parla, en diuen noios (del francès noyau, pinyol). 5. Es fa un forat a la part de dalt del motlle, un altre a baix, per a deixar evacuar el metall fos sobrant i alguns a diferents alçades per a permetre la sortida de gasos pels vents i tiratges. 6. S'enterra la caixa del motlle dins d'una fossa. 7. Es tira el bronze fos, aliatge de coure i estany, que corre pels vents, fon la cera, o greix, l'expulsa i ocupa el seu lloc, solidificant-se. 8. Al cap d'unes hores es retira el motlle i s'obté la peça original. 9. Els defectes i detalls poden cisellar-se per a un acabat més perfecte (polit, gravat...). També poden afegir-se algunes parts (cabell, pestanyes..., soldant-los). 10. La peça pot: a) pintar-se, amb or dissolt en rovell d'ou o cola de farina, b) deixar que vagi agafant pàtina, enfosquint-se (d'on ve l'expressió bronzejar) o bé c) atacar-se amb amoníac per a donar-li una tonalitat verdosa. Forja (en El retorn del rei, última pel·lícula de la saga del senyor dels Anells,)
1. Dan Flavin . Els escultors s’aprofiten de les noves tecnologies. Fins i tot, tècniques i materials que ara considerem tradicionals, un dia van ser innovadors. En el segle XX els escultors empren nous medis per a comunicar-se amb el seu públic. Dan Flavin empra un sistema d’il·luminació propi del segle XX per a referir-se a l’estil de vida actual. En aquest monument a Ockham, empirista medieval, defensor de la llum de la raó, utilitza els neons com a símbol de llum, de claredat. 2. Naum Gabo. Les tècniques tradicionals d’escultura són substractives i additives: la talla és substractiva ja que l’escultor ha de treure material; el modelat és additiu ja que suposa la creació de volum. En el segle XX els artistes van fer un gran salt i varen començar a crear escultures a partir dels nous materials. En aquest obra, Naum Gabo va servir plexiglàs i corda de nylon per aconseguir una escultura amb diferents plans i línies. 3. Aquestes enormes formes escultòriques sobre la terra són un misteri. Els seus creadors no les van poder veure ja que només es poden percebre a gran distància. Es pensa que potser van ser concebudes com a missatges pels deus. La situació d’aquest canelobre o cactus que mira cap el Pacífic, sembla suggerir que servia d’orientació als vaixells. És una obra preincaica, però no se sap del cert a quina cultura pertany. De tota manera, els pobles Chavín feien servir el cactus com a símbol de poder. 4. Les escultures de gel són un bon exemple d’art efímer, que no va més enllà de la seva execució i d’una contemplació restringida a un lloc i un temps.
1. Eines dels escultors egipcis: els tallers dels escultors egipcis eren a prop de les pedreres i sovint participaven en l’extracció dels blocs de pedra. Després dibuixaven amb tinta vermella o negra els perfils i les referències sobre la roca. Els obrers començaven a desbastar els blocs i les formes de l’escultura s’anaven precisant lentament. Després l’artista acabava la seva obra. Però el treball encara no estava acabat: durant dies els artesans, emprant pedres dures, còdols recoberts de cuir i ganivets de coure, polien l’estàtua. 2. La professió d’escultor independent no existia en l’antic Egipte: picapedrers, fusters i joiers treballaven plegats sota la direcció del director de l’obra que eren generalment sacerdots o membres de la família reial. Les habilitat dels artesans no s’aplicaven a representar el món real, sinó a recrear un món ideal, situat en el més enllà. 3. L’escultor treballant una talla de fusta en el seu banc. Fins a finals de l'edat mitjana les escultures, de pedra i de fusta es pintaven. També ho havien fet els grecs i els romans i abans els egipcis i mesopotàmics. L’escultor ataca primer la pedra amb l’atxa o el picot, després fa servir el cisell i la gardina i finalment el burí i la raspa pels acabats. 4. L’argila és fàcil de treballar abans de coure’s, Les eines que es fan servir a penes han canviat al llarg dels segles i tenen les formes que es corresponen al seu ús. Les eines de fusta serveixen per a modelar, aplanar o crear angles en l’argila, mentre que les eines de metall serveixen per tallar-la. 5. L’arc i el punxó són unes eines universals que s’empren en tot tipus de materials. Així, per exemple els inuïts el fan servir per foradar el gel i poder pescar. Les eines que fa servir l’escultor en pedra tampoc han canviat massa. Després de desbastar el bloc, l’escultor defineix progressivament la figura amb l’ajuda d’una variada gamma de cisells, arcs, punxons i raspadors. Per a polir les superfícies i donar un aspecte translúcid es fa servir la pedra tosca. 6. Segons les eines usades l’escultor obté diferents aspectes de la superfície. Amb un punxó obté canalets; amb la gardina unes estries més fines, amb la buixarda una textura granulosa; amb un cisell pla una superfície llisa. A Miquel Àngel, com després a Rodin, li agradaven les marques que deixava cada eina perquè això dona un aspecte inacabat a l’estàtua, que fa que sembli que li costa un gran esforç desprendre’s de la pedra.
1. Ocell daurat de Constantin Brancusi. Aquest escultor uneix els símbols de la natura i de la indústria combinant formes que recorden les de la pedra amb moviments ascendents i una superfície molt polida – barreja de mecanització i nous materials- Aconsegueix representar de forma absolutament moderna el vol i la forma vital d’un ocell. 2. El període monumental de l’art grec es pren com a punt de partida de la cultura occidental. Són més de cinc segles que passen de les formes més rudimentàries fins a les formes més sofisticades de realisme. Bona part de l’escultura grega pertany a la tipologia del relleu, i els del Partenó en són un bon exemple, realitzats sota la direcció de Fídies. Aquest relleus van romandre in situ fins l’arribada dels anglesos. A partir d’aleshores es va iniciar la seva dispersió, sobretot cap el Museu Britànic. Aquests relleus realistes, mostren perfectament el moviment i la proporció.
1. Baix relleu d’Agostino di Duccio . La Filosofia (1456*7-) Marbre del Temple Malatestià de Rímini 2. Els egipcis, amb les seves diverses formes de relleus, omplien les parets de temples i tombes i ens expliquen la vida dels egipcis com si fossin llibres d’història.
1. Nefertiti: En l’IMPERI NOU els faraons mantenien relacions amb Síria i Babilònia i es produïen matrimonis entre princeses d’aquestes regions i faraons. Aquest és el cas de la Síria Nefertiti, casada amb Amenofis IV, que va implantar el culte a un solo Deu: Aton. Aquesta imposició d’un únic Deu va produir grans revoltes religioses entre els sacerdots d’Aton i els d’Amon, que perdien els seus privilegis. Aquest malestar social i polític va ser aprofitat pels Hitites per a recuperar Síria. Finalment, Tutankhaton no va mantenir la reforma religiosa dels seus antecessors i va restablir el culte a Amon, canviant el seu nom pel de Tutankhamon. 2. Miguel Berrocal: escultor malagueny, inicià estudis d’Arquitectura que va abandonar pels d’Arts i Oficis a Madrid. Entre 1952-54 va treballar com a dibuixant per diversos arquitectes a Roma, i el 1955, s'instal·la a París per a dedicar-se definitivament a l’escultura.Les seves primeres obres mostren una gran influència de Chillida. El 1959 comença la creació d’escultures desmuntables on evidencia la seva atracció per les formes articulades amb materials com el bronze i la reproducció seriada. El 1966 s’instal·la definitivament a Verona i treballa paral.lelament en obres monumentals i en múltiples de petit format. 3. Dr. Robert: (1842-19002)líder carismàtic de l’incipient catalanisme polític, la seva gestió com alcalde de Barcelona, uns mesos l’any 1899, va ser determinant en la lluita contra el caciquisme i la corrupció electoral.
A la Prehistòria ja existien totes les tècniques de l’escultura, al contrari del que succeeix amb la pintura, els progressos de la qual s’han anat produint amb els segles. Des de els temps més antics la humanitat ha sabut treballar el fang, la pedra i la fusta. Més tard van aprendre a fondre el metall. Bisó d’argila : Aquest bisó ha estat modelat fa aproximadament 12.000 anys. No té cap detall superflu; el seu cos i el moviment són absolutament convincents segurament formava part d’un conjunt més nombrós però ara només en queden dues parelles: dos mascles i dues femelles. Sembla lògic relacionar-los amb ritus de fertilitat. Incisions sobre banya : els artistes de la prehistòria esculpien tot tipus de materials, però s’han conservat poques obres d’argila i encara menys de fusta. La majoria de les eines esculpides conservades fins els nostres dies estan fetes en pedra, os i banya. Bust de Brassempuy (20.000 aC) de només 3 cm i feta d’ivori. Representa una dona (només es conserva el cap) tal com la veien els nostres avantpassats, o pot ser les dones mateixes, ja que no hi ha cap prova que els artistes fossin necessàriament homes). Són figures nues,generalment petites, amb el sexe i els pits ben aparents i amb uns pentinats sofisticats. Per bé que la majoria són incompletes ens permeten imaginar-l es. Se n’han trobat d’aquestes figures femenines, per tot Europa: A Grimaldi (Itàlia), a Malta (Sibèria), a la Baixa Àustria la Venus de Willendorf , -segurament la més divulgada-, a Dordogne , la Venus de Sireuil i la de Tursac. A l’Alta Garona , la Venus de Lespugue , totes elles de materials i dimensions diferents. Venus de Willendorf (21.000 aC) d’11 cm., una de les Venus més exuberants.
Tècnica de la fosa : Els metalls, com el bronze (que és una aliatge de coure i estany), són materials molt durs que els escultors fonen i, en estat líquid, aboquen en uns motlles fets prèviament amb la forma que desitgen per la seva obra. Quan el metall es refreda s’endureix i, en obrir el motlle, en surt l'escultura acabada. El procés de cera perduda és un mètode per passar una escultura feta de fang a un material dur com el bronze. En canviar l’argila a bronze calen dos motlles per a cada escultura. El primer motlle, fet de guix i cautxú, fa com un casc de cera de l’escultura. El gruix de la cera determinarà el gruix i el pes del bronze final.
Submergint el casc de cera en un material líquid ceràmic es forma la base del segon motlle. Quan s’endureix aquest material pot suportar les altes temperatures del bronze fos. Després el motlle s’escalfa fins que la cera es fon i desapareix (cera perduda). L’espai que deixa la cera en el segon motlle forma un buit amb la forma de l’escultura que és la que posteriorment s’omple de bronze.
