1.El saber filosòfic<br />-QUÈ ÉS FILOSOFIA?<br />-Els orígens de la filosofia<br />-Característiques del pensament filosò...
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Curs filosofia 1 bat 2011 12
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Curs filosofia 1 bat 2011 12

2,517

Published on

versió word

0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total Views
2,517
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
2
Actions
Shares
0
Downloads
45
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Transcript of "Curs filosofia 1 bat 2011 12"

  1. 1. 1.El saber filosòfic<br />-QUÈ ÉS FILOSOFIA?<br />-Els orígens de la filosofia<br />-Característiques del pensament filosòfic<br />-Les disciplines filosòfiques:<br />Teoria del coneixement<br />Lògica<br />Filosofia del llenguatge<br />Metafísica<br />Estètica<br />Ètica<br />Filosofia política i filosofia social.<br />Antropologia filosòfica<br />-GNOSEOLOGIA<br />-Gnoseologia i epistemologia. Definicions<br />-Saber i demostrar. Les fonts del coneixement<br />-Creure i saber. Autoritat i fe<br />-Demostració<br />-Experiència<br />Experiència vivencial i experiència sensible<br />Experiència sensible. Objectivitat i comunicabilitat.<br />Tipus d’experiència sensible:<br />Observació<br />Experimentació<br />-Intuïció racional<br />-Empirisme i racionalisme<br />-La construcció de la veritat, més enllà de l’empirisme i del racionalisme<br />-Els elements del coneixement:<br />-Els conceptes. Comprensió i extensió<br />-Els judicis<br />-Raonament. <br />Forma i contingut<br />Tipus de raonament<br />Deducció<br />Inducció<br />-El principi de causalitat.<br />-EPISTEMOLOGIA<br />-Les ciències formals<br />Caràcter a priori de les ciències formals<br />Elements de les ciències formals<br />El cinquè d'Euclides i les geometries no euclidianes<br />-Les ciències fàctiques o empíriques<br />-Caràcter a posteriori de les ciències fàctiques<br />-El mètode hipotètic-deductiu<br />-Caràcter provisional de les teories científiques<br />-POPPER<br />Racionalisme crític<br />Els dos problemes de l’epistemologia<br />El problema de la Inducció. La falsació com a solució<br />El problema de la demarcació. La falsabilitat.<br />-KUHN<br />Paradigma científic i normalitat<br />Les revolucions científiques<br />Crítica a Popper i rèplica<br />LAKATOS<br />Programes d’investigació<br />Falsacionisme refinat<br />-Mecanicisme i finalisme<br />-Les ciències humanes.<br />-Consideracions generals<br />-Popper. Crítica a l’historicisme<br />-METAFÍSICA <br />-La pregunta de la metafísica.<br />-Parts de la metafísica<br />-Dogmatisme, escepticisme i criticisme<br />-Exemples de metafísica<br />-L’argument ontològic de Sant Anselm de Canterbury<br />-L’ànima segons Descartes<br />2.L’ésser humà: persona i societat<br />-Diferència amb els avantpassats animals<br />-Inadaptació i obertura al món.<br />-Inconclusió i dimensió històrica<br />-Instints animals. Conscient i inconscient.<br />-La dimensió social. La cultura<br />-Naturalesa humana i societat. <br />-L’origen de la societat<br />-Conceptes fonamentals per a l’estudi de les societats:<br />-Els grups socials<br />-Etnocentrisme<br />-Identitat i actitud<br /> Tajfel: teoria de la categorització-identitat-comparació social<br /> Teoria discursiva de les actituds<br /> Identitat i situació<br />-Posició social. Rol i status<br />-Normes i control social. Institucions.<br />-La cultura<br />-Elements culturals:<br />-Elements cognitius<br />-Creences<br />-Valors<br />-Signes<br />-La dimensió lingüística. <br /> -L’origen del llenguatge<br />-Comunicació i llenguatge<br />-Característiques dels signes lingüístics<br />-Signe i pensament<br />-Signe i construcció de la realitat <br />-La dimensió emocional.<br />-Passions, emocions i sentiments.<br />-La dimensió estètica<br />-El gust de jugar. El joc és una cosa seriosa.<br />-L’objecte de l’estètica. el gust i el plaer estètic<br />-Definició de l’art. Art, Artesania i Tècnica<br />-La dimensió personal. Consciència i llibertat<br />3.L’acció: llibertat i responsabilitat <br />-La dimensió ètica. Valor com a persona.<br />-L’objecte de l’ètica: bé, justícia i felicitat<br />-“Ser” i “haver-de-ser”. Judici de fet i judici ètic.<br />-Les formes de l’”haver-de-ser”.<br />-Fi i mitjà<br />-Moral i deontologia.<br />-Moral i costum. Valors absoluts o relatius.<br />-Responsabilitat moral<br />-Ètica material i ètica formal<br />-Ètiques materials:<br />-Teologisme<br />-Utilitarisme<br />-Hedonisme<br />-Naturalisme<br />-Ètiques formals<br />-L’ètica kantiana<br />4. La política: democràcia i ciutadania<br />-La dimensió política <br />-Concepte de poder<br />-Conformitat i innovació<br />-Poder i política<br />-Poder públic. Punt de vista filosòfic i punt de vista sociològic<br />-Les dimensions de la política<br />-Els drets<br />-La democràcia:<br />-Les formes democràtiques del poder<br />-Participació.<br />-Representativitat<br />-Estat de dret i estat de privilegi<br />-Divisió de poders<br />-Democràcia i educació<br />-Democràcia i drets humans. Homes i dones.<br />-Democràcia en un món globalitzat. Desigualtats. Els no-ciutadans. <br />-Maquiavel<br />-El pensament utòpic. Thomas More<br />-Contracte social. Hobbes i Rousseau<br />-Marx. Comunisme i socialisme.<br />-Teoria del valor<br />-L’alienació<br />-El materialisme històric<br />-La dialèctica<br />-El socialisme marxista o comunisme científic<br />-Després de Marx<br />-El nou capitalisme. L’estat del benestar.<br />1.EL SABER FILOSÒFIC<br />QUÈ ÉS FILOSOFIA?<br />ELS ORIGENS DE LA FILOSOFIA:<br />La paraula filosofia és una expressió grega que es forma a partir de les paraules “filo”, que significa “amor” i “sofia” que significa “saviesa”. Així, literalment, els filòsofs són els “enamorats de la saviesa”.<br />Hi ha qui creu que tots els homes desitjaríem ser savis, per la qual cosa es pot considerar que tots som d’alguna manera filòsofs. Això és discutible. Podem creure que és molt millor viure en la ignorància que saber la veritat, perquè potser la veritat no ens complaurà, serà massa dura i dolorosa. Vull saber realment què em passarà després de la mort? Potser prefereixo viure en la incertesa?<br />De tota manera és evident que els humans som animals que ens fem preguntes i que intentem trobar respostes. Sembla doncs que quantes més preguntes ens plantegem, més volem ser savis, i que quantes més respostes trobem a les nostres preguntes, més savis es pot dir que som.<br />Les preguntes que ens plantegem poden ser de moltes menes:<br />“A quina hora passa l’autobús?”<br />“Plou ara?”<br />“Quant hauré de pagar cada mes per tornar un préstec de 100.000€ al 5% d’interès fix anual durant 30 anys?<br />“Com puc aconseguir una collita de blat més abundant?”<br />“Per què cada dia el sol surt i es pon?”<br />“Està bé que em vengi de la injustícia que he sofert?<br />“Com puc estar segur que les respostes de les meves preguntes són fiables?<br />...<br />Cada pregunta planteja dificultats diferents. Algunes tenen respostes senzilles. Per saber a quina hora passa l’autobús ho puc llegir al taulell d’informació, ho puc preguntar o be, si no me’n refio, puc esperar a la parada fins que jo mateix el vegi passar. Per saber si plou o no plou puc preguntar-ho o observar-ho jo mateix, i no em cal altra cosa que tenir òrgans sensorials (vista, oïda...) capaços de percebre la pluja.<br />Per a respondre la tercera qüestió em cal un coneixement específic que anomenem matemàtica. No tothom disposa d’aquest instrument intel·lectual, d’aquest coneixement, però tothom pot arribar a saber matemàtiques si hi posa interès i té un bon mestre. Una altra cosa és saber com s’inventen les matemàtiques, com es descobreixen els seus principis i mecanismes. D’això en parlarem més endavant. Ara vull només fer notar que el primer home que va dir-se a si mateix “filòsof” va ser Pitàgores (segle VI abans de Crist), a qui tots coneixem com a matemàtic pel seu famós teorema. Avui, però, dels matemàtics no en diem filòsofs, sinó científics.<br />Per respondre a la quarta pregunta, els camins poden ser diversos. Una possibilitat seria: “pregant a la marededéu de Montserrat”. Dit d’una altra manera: invocant el favor de les forces sobrenaturals. Possiblement, vosaltres pensareu que seria més modern i millor dedicar-nos a la investigació científica de la naturalesa del blat i aplicar tecnològicament els nostres descobriments. Curiosament, Tales de Milet (639-546 abans de Crist), a qui se sol considerar el primer filòsof de la història, i que també ha donat nom a un teorema matemàtic, sembla que es va enriquir gràcies als seus coneixements del conreu de les olives. Avui, però, d’algú que investigui la naturalesa del blat en diríem científic biòleg, i no pas filòsof, i del qui busca la forma d’aplicar aquests coneixement en diríem enginyer agrònom.<br />I el sol, perquè surt cada matí i es pon cada tarda? Això sembla molt complicat d’esbrinar i, a més, força inútil de saber. Així com les qüestions anteriors tenien un clar sentit pràctic, ara ens trobem davant un tema que respon més a un desig de saber, a una inquietud intel·lectual, al que en podríem dir inquietud filosòfica o, simplement, curiositat. De respostes a aquesta pregunta en podem trobar de tres menes:<br />-Podem pensar que Déu fa que el sol surti i es pongui per tal que a la terra hi hagi dia i hi hagi nit. Fins i tot podem pensar que el propi sol és un déu que es mou segons la seva voluntat.<br />-Podem pensar que mai no podrem trobar resposta a aquesta qüestió i que val més que aprofitem el temps en temes més productius.<br />-Podem esforçar-nos a desenvolupar una teoria racional explicativa. Aquest era l’esforç dels primers filòsofs. Avui, però, dels físics i astrònoms en diem científics i no pas filòsofs.<br />A la pregunta sis ens trobem amb dues possibilitats:<br />-Puc respondre que no és just perquè només Déu té el dret a castigar els injustos. Que quan rebem una bufetada hem de parar l’altra galta...<br />-Puc també intentar aclarir el significat del terme “justícia” i donar una resposta racional a la qüestió. Això ja ho va assajar el primer dels grans filòsofs de l’antiguitat: Sòcrates. Lamentablement, a Sòcrates el van condemnar a mort acusant-lo d’impietat (no creure en els déus) i de corrompre els joves amb els seus ensenyaments.<br />Història de Sòcrates:<br />Sòcrates va viure a Atenes entre el 470 i el 399 abans de Crist. En aquell temps, a Atenes i altres ciutats greges hi havia uns personatges que coneixem com a “sofistes” que es dedicaven a educar els joves de les famílies importants a canvi d’una remuneració econòmica. Sòcrates estava sempre voltat de joves deixebles, però no els demanava res perquè, segons deia, no els ensenyava “res”. <br />Quan va ser acusat d’impietat i de corrompre els joves amb els seus ensenyaments, es va defensar ell mateix davant l’assemblea tot explicant la història de la seva vida. Quan era jove, Sòcrates sentia l’intens desig de fer-se savi i per això cercava entre els mestres grecs aquell qui el pogués ajudar a progressar en el coneixement, però no trobava cap home que pogués respondre satisfactòriament les seves qüestions. Ell no es considerava savi, però no desaprofitava cap ocasió per dialogar amb tothom que volgués reflexionar sobre qüestions filosòfiques. Explica que el seu amic Querofont va atrevir-se a demanar a l'oracle del déu Apol·lo, al temple de Delfos, si hi havia a Grècia algun home més savi que Sòcrates, i l'oracle va respondre que no. Fixeu-vos que qui s'escolta i consulta als déus no pot ser tingut per descregut i impius. Però el més paradoxal era que ell fóra el més savi quan, precisament, era ben conscient de la seva ignorància. Com podia ser el més savi quan l'únic que sabia era que no sabia res? Només hi havia una resposta: els altres grecs no sabien ni tan sols que no sabien res! (Fixeu-vos que ara estava qualificant d'ignorants a tots els seus jutges!). Si no sabia res, difícilment podia ensenyar res, i per tant els seus ensenyaments no podien ser pas perjudicials per als joves.<br /> “Només sé que no se res” era una de les màximes de Sòcrates. Cal interpretar-ho en el sentit que el reconeixement de la pròpia ignorància és l’únic punt de partida possible en el camí de la filosofia. Si ens pensem que ja som savis, no aconseguirem aprendre mai res. El filòsof està enamorat de la saviesa precisament perquè encara no la posseeix, i és conscient de l’esforç que cal fer per acostar-s’hi.<br />La filosofia és doncs un camí. I un camí que cal recórrer des de joves i, si pot ser, en companyia d’altres. Nosaltres sols podem “raonar”. Si estem amb bona companyia, podem també “enraonar”. Els grecs tenien una paraula especial que els servia tant per referir-se a la raó com a la paraula: “logos” . Aquesta arrel està present en les paraules “lògica” (estudi del raonament) i “filologia” (estudi del llenguatge). El filòsof ha de ser capaç d’utilitzar la lògica, i també de dialogar.<br />Dialogar és molt diferent que “ensenyar”. El que ensenya ha de saber el que està ensenyant. El que dialoga pot tenir les seves pròpies idees, però ha d’estar disposat a acceptar les idees de l’altre i a corregir les seves pròpies si les raons que sorgeixen en el diàleg són prou fortes. Sòcrates no ensenyava res als seus deixebles (per això no podia ser acusat de corrompre’ls amb els seus ensenyaments), sinó que dialogava amb ells.<br />En realitat, Sòcrates si que ensenyava alguna cosa important: ensenyava a dialogar críticament. Aquesta és la clau de la qüestió filosòfica. Com diria Descartes dos mil anys més tard: no acceptar res que no es presenti a la meva ment de manera tan evident que no tingui motius per posar-ho en dubte. <br />Això ens porta al darrer exemple de la nostra llista de preguntes: “Com puc estar segur que les respostes de les meves preguntes són fiables?<br />Aquesta qüestió és específicament i típicament filosòfica. El filòsof no només vol saber com és la naturalesa, com som els homes, com funciona la societat, què està bé i què està malament; li interessa també saber com ha arribar a saber el que sap, si és que realment pot dir que ho sap. Dit d’una altra manera: què es pot saber i què no es pot saber, i com es pot saber que quelcom se sap veritablement. La resposta a aquestes preguntes és sempre filosòfica. No hi ha resposta científica ni resposta religiosa. Si afirmo que només podem conèixer amb certesa el que la ciència ens pugui provar, estic donant una resposta filosòfica, no pas científica. Si afirmo que només podem conèixer amb certesa el que Déu ens ha revelat a través dels seus profetes, estic donant una resposta filosòfica, no pas religiosa. Si afirmo que no es pot saber res amb certesa, estic fent també una afirmació filosòfica, amb el problema afegit d’haver de justificar la incoherència que representa afirmar amb seguretat que no es pot afirmar res amb seguretat. <br />Exercici: Per què creus que Sòcrates va ser considerat un personatge perillós per als joves? Creus que la filosofia pot ser perillosa per a tu? I per als que tenen el poder? <br />CARACTERÍSTIQUES DEL PENSAMENT FILOSÒFIC<br />El filòsof, dèiem, és un enamorat del saber. Però això no ens permet aclarir què fan exactament els filòsofs. Si afirmem, per exemple, que un filòsof és aquell que, conscient de la seva ignorància, s’esforça per aprendre quelcom perquè vol arribar a saber i entendre, tenim una definició que es pot aplicar a qualsevol mena de científic. L’únic que ens permetria aquesta definició seria diferenciar els filòsofs i els científics en general dels investigadors que tenen com a objectiu el desenvolupament d’una tecnologia determinada. <br />L’objectiu del filòsof no és tecnològic, però això no significa que no pugui tenir una dimensió pràctica. Un filòsof, per exemple, es pot preguntar què és i com s’aconsegueix la felicitat en aquesta vida, i això té una clara orientació pràctica. Ara bé: té una única resposta aquesta pregunta? Si llegim el que han escrit els filòsofs al llarg de la història, veurem que no hi ha una definició unànime de la felicitat ni tampoc hi ha acord sobre com aconseguir-la. Segurament passarà el mateix si vosaltres intenteu posar-vos d’acord a classe sobre aquest tema. <br />Així doncs, si no hi ha una única resposta, quin valor tenen les respostes filosòfiques? No hauríem, potser, de deixar de plantejar-nos preguntes que no tenen una resposta definitiva? Alguns filòsofs han cregut que sí, que no val la pena filosofar, i que hem de destinar les nostres energies intel.lectuals al conreu de les ciències experimentals o a les matemàtiques. De tota manera (ho veurem amb deteniment més endavant), tampoc la ciència experimental ens dona resultats definitius. Si estudiem la història de la ciència, veurem que està en constant evolució. Per exemple, a l’època antiga i medieval es sabia científicament que la terra és el centre de l’univers. Durant el renaixement, gràcies a Copèrnic va demostrar científicament que el centre de l’univers és el sol. Kepler va demostrar científicament que el sol no és el centre del sistema solar, perquè les òrbites dels planetes són el·líptiques. De fet, tampoc el sistema solar no era el centre de la galàxia. I a partir de les teories d’Einstein sabem que l’univers no té centre i que el continu espai-temps es deforma en funció de la massa dels cossos que l’ocupen. Qui sap com canviarà encara la nostra concepció del cosmos! I ningú no dirà que pel fet de no saber si les teories actuals són definitives no ha estat profitós fer tot aquest camí.<br />La filosofia i la ciència són camins on cada nova resposta ens permet obrir noves preguntes. Però, a diferència del coneixement científic, que deixa de banda completament les teories antigues quan triomfa una teoria nova, la filosofia de pensadors de fa molts segles pot ser encara profitosa i vàlida en la mesura que ens pugui oferir encara raons i motius de reflexió.<br />A vegades es compara els filòsofs amb els nens petits que no paren de fer preguntes. I davant de cada nova resposta tornen a plantejar un “i per què?” Quan els pares ens veiem sotmesos a aquest interrogatoris inacabables sovint perdem la paciència. <br />PARE: Anem a dinar, fill.<br />FILL: Per què hem d’anar a dinar, papa?<br />PARE: Perquè ja és hora.<br />FILL: I per què és hora?<br />PARE: Perquè sempre s’ha dinat al migdia.<br />FILL: I per què s’ha dinat sempre al migdia?<br />PARE: Per recuperar energies.<br />FILL: I per què hem de recuperar energies?<br />PARE: Perquè si no, no podríem fer res.<br />FILL: I per què no podríem fer res?<br />Això es pot allargar tant com vulgueu, fins que el fill se’n cansa o el pare l’engega a fer punyetes.<br />Per a ser un bon filòsof cal evitar les dues coses: no ens hem de cansar de buscar les raons ni ens hem de cansar de fer preguntes.<br />FER PREGUNTES significa no donar res per cert si no ho entenem. Fem preguntes als altres i ens les fem nosaltres mateixos. D’això en diem ser crítics i autocrítics. Fer preguntes no és difícil. El que és complicat és fer preguntes intel·ligents, és a dir, preguntes amb sentit, ben orientades, que apuntin cap a les claus explicatives, cap a l’essencial, cap al més important. Si una pregunta és com una fletxa, el difícil és encertar el centre de la diana. A vegades els pares us deuen demanar què heu après a l’Institut avui. Seria més interessant que us demanessin (o us demanéssiu vosaltres mateixos) quines bones preguntes us heu fet avui. Cada bona pregunta obre una porta cap a un nou espai de possibilitats, és a dir, ens permet avençar i créixer.<br />BUSCAR RAONS significa ser racional, és a dir, utilitzar la nostra raó per trobar les respostes a les preguntes. <br />Els homes podem seguir diversos camins per respondre els interrogants que ens preocupen: <br />-La religió ens ofereix respostes definitives (dogmes) i una guia clara de comportament. Però no hi ha manera de posar-nos d’acord sobre quina és la religió veritable. A més. cada una de les religions considera totes les altres com a falses. La religió és fonamenta en la fe dels creients en les paraules d’uns profetes que parlen en nom de Déu. Sí no creiem en aquestes paraules, aleshores la religió no té cap valor per a nosaltres. <br />-La imaginació ens dóna la possibilitat de trobar respostes fantasioses. Poden ser molt interessants, especialment si tenen forma artística o literària. De fet, els que no creuen en les religions pensen que l’origen dels dogmes no és la revelació divina sinó la imaginació dels profetes. De tota manera, es poden valorar aquestes creacions imaginatives pel valor simbòlic que manifesten i per la capacitat que tenen de fer-nos pensar. Per exemple: potser no crec que Jesús fos fill de Déu, o que Déu sigui el nostre pare, però pot resultar suggerent la idea cristiana que tots som germans.<br />-La racionalitat no es conforma amb respostes imaginatives. La racionalitat és un esforç d’objectivitat i coherència. Consisteix a:<br />Definir clarament l’origen i el sentit dels conceptes que utilitzem<br />Utilitzar les estructures lògiques de raonament per tal d’argumentar les nostres idees. Així com la imaginació és una facultat mental lliure i subjectiva, la lògica (logos = raó) és quelcom que comparteix tota la humanitat. Per exemple: Si afirmo que A és igual que B, i afirmo també que B és igual que C, lògicament hauré d’acceptar que A és igual que C (independentment de quins siguin els meus punts de vista personals o culturals). Si una persona prescindeix de la lògica cau en contradiccions. Aleshores diem que la seva teoria és incoherent. <br />La filosofia segueix el camí de la racionalitat en el convenciment que hi ha moltes “raons”, però una única racionalitat. Podem no estar d’acord en el fet que l’home és lliure o no ho és, per exemple. Cadascú tindrà les seves raons per afirmar o negar la llibertat. L’únic que exigeix la filosofia és que aquestes raons siguin clares, ben definides i coherents.<br />Tenim doncs ja que la filosofia és una camí intel·lectual obert, crític i racional. En això no es diferencia pas gaire de les ciències. Però encara no hem aclarit quins són els seus temes específics. Això serà el que ens permetrà diferenciar-la realment de les ciències.<br />LES DISCIPLINES FILOSÒFIQUES:<br />Fins al segle XVIII, no hi havia una distinció real entre filòsofs i científics. Els filòsofs antics intentaven abastar tot el ventall del que avui anomenem ciències. Eren sovint matemàtics, físics, biòlegs, astrònoms, teòrics de la política i de la moral...<br />Actualment, a tots aquells coneixements que es fonamenten en les dades obtingudes en l’observació i en la realització d’experiments els anomenem ciències.<br />També tractem a banda les ciències anomenades “exactes”, les matemàtiques que, com veurem més endavant, no són tan exactes com semblen.<br />El temes que han quedat actualment establerts com a disciplines específicament filosòfiques són els següents: <br />Teoria del coneixement<br />Lògica<br />Filosofia del llenguatge<br />Metafísica<br />Estètica<br />Ètica<br />Filosofia política i filosofia social.<br />Antropologia filosòfica<br />TEORIA DEL CONEIXEMENT<br />Quin és l’origen i quins són els límits del coneixement? Aquestes són les preguntes fonamentals de la teoria del coneixement. Ens preguntem també quins tipus de coneixement podem diferenciar i com funciona cada tipus de coneixement.<br />Quan parlem del coneixement en general, utilitzem el terme “gnoseologia”. Si la nostra reflexió és específicament sobre el coneixement científic, aleshores parlem d’”epistemologia” o “teoria de la ciència”.<br />Exercici: Una reflexió filosòfica ha de ser una anàlisi sistemàtica que no doni res per suposat i que intenti anar al fons de la qüestió. Intenta-ho amb la següent pregunta:<br />Tots sabeu que 2+2 = 4, i que si plou es mullen els carrers, i que la fórmula de l’aigua és H2O. Com és que saps tot això? Hi ha alguna cosa que no es pugui saber? Per què? Per què penses que creus el que creus que saps?<br />LÒGICA<br />La lògica és l’estudi formal de les estructures del raonament. Aquesta ciència s’assembla molt a les matemàtiques en la mesura que les dues no tenen interès pel contingut, sinó només per la forma. De fet, parlem de càlcul lògic o lògica matemàtica. La diferència és que la matemàtica parla de quantitats i la lògica parla de conceptes i proposicions. Per exemple: “poma” és un concepte, “fruita” és un altre concepte, i “les pomes són fruita” és una proposició. En lògica representarem les pomes con “A” i la fruita com “B”. Aleshores podrem escriure lògicament que A B, però seria un error lògic escriure A = B.<br />Fixeu-vos que quan un estudiant resol un problema de matemàtiques elemental com “si en Joan té tres pomes i en Lluís li dona una taronja, quantes pomes té en Joan?” ha de fer servir la lògica tant com la matemàtica.<br />FILOSOFIA DEL LLENGUATGE<br />Què es pot dir i què no es pot dir? Quin és l’origen, la funció, el sentit, el valor i els límits del llenguatge?<br />Malgrat que aquestes preguntes són antigues, la filosofia del llenguatge ha esdevingut molt important al llarg del segle XX. No es pot deslligar el fet de parlar del fet de pensar, com veurem més endavant, de tal manera que l’esforç per a comprendre el llenguatge ha esdevingut una recerca més global sobre l’home i les seves possibilitats.<br />Cal observar també que la filosofia s’expressa lingüísticament. Per tant, quan “parlem” del llenguatge estem fent quelcom singular anomenat “metallenguatge”<br />METAFÍSICA<br />La filosofia s’ha caracteritzat sempre per la tendència a fer preguntes globals sobre la realitat, a preguntar-se què és la realitat presa en el seu conjunt de forma unitària i total. Aquesta és la pregunta clau de la metafísica. <br />Aquesta disciplina filosòfica té en compte els coneixements desenvolupats per les ciències de la naturalesa, però intenta anar més enllà (meta-física) per cercar els fonaments i el sentit global de la realitat. Per exemple, els físics ens ensenyen que la matèria està formada per àtoms, i els químics ens expliquen els diferents tipus i propietats dels àtoms. El metafísic intenta anar més a l’arrel i es pregunta “per què hi ha matèria en lloc de no haver-hi res?”, o bé, “hi ha quelcom més que matèria en la realitat?”<br />ESTÈTICA<br />Alguns filòsofs defineixen l’estètica com l’estudi dels sentits i la sensibilitat. De tota manera, la idea més comuna d’estètica és la reflexió filosòfica sobre l’art i la bellesa. <br />Es tracta de dos temes diferents però relacionats. No tot el que és artístic és bell, ni tot el que és bell és artístic. Una flor pot ser molt bella, però no és una obra d’art. La bellesa és un valor estètic, però no és l’únic. En una obra d’art hi poden intervenir diversos valors estètics: bellesa, expressió, humor, terror...<br />Podríem dir doncs que l’objecte de l’estètica és l’estudi dels valors estètics.<br />ÈTICA<br />L’ètica és la reflexió filosòfica sobre la moral. La moral és un conjunt de normes i valors que orienten les accions humanes en la recerca del bé i la felicitat. La moral ens diu, per exemple, que hem de ser justos. L’ètica es pregunta quin és el fonament de la justícia, en què consisteix realment, per què cal ser justos en lloc d’injustos...<br />FILOSOFIA POLÍTICA I FILOSOFIA SOCIAL<br />La filosofia política intenta comprendre racionalment el fonament de les societats i de la seva organització. A partir d’aquesta comprensió, desenvolupa una activitat crítica respecte de les institucions socials i proposa formes alternatives que poden ser més o menys utòpiques. És a dir, la filosofia política no es limita a voler descobrir en que es basa la legitimitat d’un sistema polític o d’una institució social, sinó que pretén tenir una incidència real en l’evolució de la societat a partir de la crítica i la proposta constructiva.<br />ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA<br />“Antropos” significa “home”, ésser humà. L’antropologia científica s’ocupa de descriure les característiques físiques dels humans. Hi ha també una antropologia cultural que intenta descriure les característiques ètniques i les condicions diverses de les cultures humanes (estructures de poder, relacions familiars, costums, tradicions...).<br />L’antropologia filosòfica intenta aclarir el que és essencial per a l’ésser humà, més enllà de les particularitats culturals o físiques de cada individu o grup. L’antropologia filosòfica es pot entendre com una mena de pont entre totes les disciplines filosòfiques i científiques (biologia, psicologia...) ja que quan estem estudiant el coneixement, el raonament, el llenguatge, la realitat (en la qual ens situem), la moral o la política, ens referim a les dimensions bàsiques i essencials de l’ésser humà. <br />Així, podem encarar el curs amb la pregunta vertebradora més important: què és l’home.<br />GNOSEOLOGIA<br />GNOSEOLOGIA I EPISTEMOLOGIA. DEFINICIONS:<br />GNOSEOLOGIA (O TEORIA DEL CONEIXEMENT):<br />Branca de la filosofia que estudia el coneixement, és a dir, que intenta descobrir què significa conèixer i com funciona el coneixement.<br />EPISTEMOLOGIA (O TEORIA DE LA CIÈNCIA):<br />Branca de la gnoseologia que investiga què és i com funciona la CIÈNCIA.<br />SABER I DEMOSTRAR. LES FONTS DEL CONEIXEMENT:<br />CREURE I SABER, AUTORITAT I FE:<br />La major part del que sabem ens ho han explicat o ho hem llegit, però no ho hem pogut comprovar.<br />La qüestió és que ens ho creiem perquè pensem que qui ens ho explica no s'equivoca i no té intenció d'enganyar.<br />Això és el que s'anomena PRINCIPI D'AUTORITAT. Dels principals savis en diem AUTORITATS. Però el principi d’autoritat es fa extensiu a moltes situacions: el professor té autoritat sobre els alumnes, els pares tenen autoritat sobre els fills, etc. Fixeu-vos que normalment fem servir el terme “autoritat” per fer referència a poder o comandament. Aquí, en canvi, ens referim al sentit que pren el mot quan diem que “tal persona és una autoritat en matemàtiques”.<br />Fixeu-vos també que l’autoritat té diferents nivells. L’autoritat dels pares és aviat discutida pels fills quan es fan adolescents, o fins i tot abans: els fills els diuen als pares que “no hi entenen res”. L’autoritat dels mestres sol estar per sota de l’autoritat dels llibres o dels informatius o documentals de la televisió. <br />Podem parlar del problema de l'autoritat abans i després de Descartes (S. XVII).<br />Descartes afirmava: si veig clarament que quelcom és cert, és que és cert. (per més que les autoritats diguin el contrari). Es tracta de confiar més en les nostres pròpies facultats (capacitats tals com la intel·ligència), o fins i tot de confiar només en nosaltres mateixos. Aquest és un tret característic de l’home modern, que vol ser independent i autònom.<br />Imagineu-vos que sou al S.XII, i que estudieu a la Sorbona de París, amb Sant Tomàs com a professor. Suposem que Sant Tomàs us diu que la Terra és el centre de l’Univers. Suposem que vosaltres no us ho creieu i que teniu una teoria diferent. Suposem que li dieu a Sant Tomàs que s’equivoca! El més probable és que us expulsi de la classe o de la Universitat. Tindreu sort si no us persegueixen per heretges. I és que no es pot admetre que un estudiantet pretengui saber més que un professor. De fet, els professors tampoc no s’atrevien a portar la contrària als seus professors, i així el coneixement s’estancava o evolucionava amb una penosa lentitud.<br />Descartes diria que si ho veiem clar, hem de perseverar en la nostra idea. Certament tampoc no podem portar fàcilment la contrària als nostres professors. Però el cert és que l’esperit crític que propugna Descartes ha fet que el coneixement evolucionés amb un ritme incomparablement més ràpid.<br />Hi ha una sèrie de temes sobre els quals està clar que no es poden fer demostracions: les creences religioses. Ens parlen de coses que no es poden veure ni tocar (ànimes, Déus...) i que fins i tot estan més enllà de la possibilitat de comprensió lògica.<br />Aquest tipus de coneixement s'anomena FE (i no pas autoritat)<br />La diferència entra la fe i l’autoritat és clara: el que es creu per autoritat se suposa que es pot demostrar, mentre que el que es creu per fe se sap que és indemostrable.<br />Això no significa de cap manera que el que afirmen les religions sigui fals. No poder estar segurs de què quelcom és cert no significa que sigui fals.<br />Precisament veurem en parlar d’epistemologia que la diferència entre el coneixement científic i les altres formes de coneixement és que la ciència no ens pot assegurar mai la veritat de les seves teories, però si que es pot demostrar que una teoria científica és falsa; en canvi, les altres formes de coneixement igualment no ens poden assegurar mai la veritat de les seves teories, però tampoc no es pot demostrar que siguin falses.<br />DEMOSTRACIÓ:<br />Tradicionalment s’ha entès com a forma més perfecte de demostració la DEMOSTRACIÓ LÒGICA.<br />La DEMOSTRACIÓ LÒGICA consisteix a utilitzar el RAONAMENT LÒGIC per arribar a una CONCLUSIÓ partint d'unes afirmacions prèvies que anomenem PREMISSES.<br />Si sabem que “els cotxes per funcionar necessiten combustible” (primera premissa) i que “el meu cotxe no té combustible” (segona premissa), fent servir la lògica puc arribar a la conclusió que “el meu cotxe no pot funcionar”. Puc dir que amb les dues premisses he demostrat la conclusió.<br />Si les premisses són certes i el raonament és correcte la conclusió quedarà demostrada.<br />Però, com demostrem les premisses? Poden ser les conclusions d'anteriors demostracions, però això només trasllada el problema. Per exemple, si vull demostrar que “els cotxes per funcionar necessiten combustible”, puc basar-me amb unes premisses prèvies, com poden ser: “els cotxes són vehicles de motor” i “els motors necessiten combustible per funcionar”. Però puc continuar fent-me la mateixa pregunta anterior: com es demostren aquestes premisses que he fet servir per demostrar la premissa?<br />Si el punt de partida hagués de ser una demostració lògica no tindríem mai un primer punt de partida. Per tant, aquest punt de partida de la demostració no pot ser cap demostració. Dit d’una altra manera: les primeres premisses no poden ser demostrades lògicament.<br />Per tant, hi ha d'haver coneixements que no es poden demostrar, però que permeten, després, fer demostracions.<br />Aquests coneixements primaris (bàsics) provenen de dues fonts diferents: l’experiència i la intuïció.<br />De fet, moltes vegades sentim a dir que quelcom s’ha demostrat a la pràctica, que s’ha demostrat empíricament o que s’ha demostrat experimentalment. Tot això fa referència al que anomenarem coneixement empíric o experiència. Però nosaltres no hem de confondre “demostrar” amb “mostrar”. Per exemple, no es “demostra” que a la classe hi ha una pissarra sinó que es “mostra” als nostres sentits.<br />Tampoc no hem de confondre la “demostració lògica” amb la “comprovació” empírica o “prova”. Per entendre bé i delimitar aquests conceptes cal que estudiem amb profunditat el que anomenem “experiència”.<br />EXPERIÈNCIA:<br />EXPERIÈNCIA VIVENCIAL I EXPERIÈNCIA SENSIBLE<br />La paraula “experiència” a vegades es fa servir en un sentit vivencial, és a dir, per referir-se al conjunt de vivències d’un individu parlem de la seva “experiència vital”, i així diem que “enamorar-se és una experiència”, o “somniar és una experiència”. La vivència és una forma de coneixement important, però el seu caràcter és purament subjectiu. Això és així en la mesura que suposem que cada persona “viu” o “sent” les diverses situacions de manera estrictament personal, a la seva manera, en funció de la seva història vital, de les seves expectatives, dels seus estats afectius...<br />Les nostres vivències ens serveixen per aprendre a viure, per trobar la nostra pròpia manera d’interpretar el món i la vida, i aquestes interpretacions es poden transmetre en forma literària, artística, emocional en les nostres relacions personals, o fins i tot filosòfica, però no científica. La ciència exigeix una objectivitat que la vivència no pot aconseguir.<br />EXPERIÈNCIA SENSIBLE. OBJECTIVITAT I COMUNICABILITAT:<br />En gnoseologia i epistemologia, parlem d'experiència per referir-nos a tot allò que ens arriba a través dels sentits (vista, oïda...) de forma directa o indirecta.<br />Puc mirar la realitat directament, a ull nu. Però també puc fer-ho per mitjans indirectes, és a dir, fent servir instruments tals com un telescopi, un microscopi, i també amb sistemes molt sofisticats com acceleradors de partícules, sensors diversos...<br />Per a no confondre el sentit vivencial amb el sentit de “coneixement a través dels sentits” s’utilitza sovint el terme “experiència sensible” per referir-nos al segon sentit.<br />Definim l’objectivitat com la correspondència entre un pensament i un objecte. Els òrgans sensorials ens permeten rebre estímuls del món que ens envolta i del propi organisme de tal manera que ens formem imatges significatives de la realitat. En la mesura en què aquestes imatges siguin veritablement representatives de la realitat direm que són objectives. Per exemple, no és una afirmació objectiva dir que el meu fill és molt maco (per a mi ho és, però potser no ho és per a una altra persona), però sí que és objectiu afirmar que té cinc dits a cada mà o que pesa 32 kilograms, o que té els ulls clars i els cabells foscos.<br />Fixeu-vos que la màxima exactitud s’aconsegueix quan fem referència a una escala de mesura ben definida. És més exacte dir que pesa 32 kilograms que no pas dir que té els ulls clars. La qüestió, però, és que podem arribar a posar-nos d’acord i, per tant, admetre que una determinada propietat que captem pels sentits pertany realment a l’objecte, és a dir, és una “propietat objectiva”. <br />De tota manera mai no s’ha de confondre la imatge de la realitat (per objectiva que sigui) amb la realitat mateixa. La realitat no té perquè limitar-se al que es pot veure i experimentar. No hem d’oblidar que l’experiència només ens permet estar segurs de “com veiem la realitat els homes”, i no pas de com és la realitat en si mateixa. Dit d’una altra manera, i per posar un exemple, el fet que no es puguin observar els esperits o que Déu no es pugui veure amb els ulls, no significa que res d’això no existeixi. <br />L’experiència és incomunicable. Això vol dir que no puc explicar a un invident què és el color verd, o a un sord com sona una nota d’una trompeta. De tota manera suposem que tots els homes tenim una mateixa forma de percebre la realitat i aquesta és la base de l’objectivitat de l’experiència sensible.<br />Tot el que es coneix objectivament per l'experiència sensible es diu que es coneix <br />A POSTERIORI. També podem utilitzar el terme CONEIXEMENT EMPÍRIC, que és un terme que prové de la paraula grega “empeiria”, que significava “experiència sensible objectiva”.<br />Quan parlem d’experiència sensible hem de diferenciar entre OBSERVACIÓ I EXPERIMENTACIÓ<br />-OBSERVACIÓ:<br />L’observació és una forma relativament passiva d’experiència. L'observador no intervé en allò que observa. Simplement s'ho mira, directament o amb instruments que millorin la possibilitat d'observació, i en pren nota.<br />Com més avança la ciència més possibilitat d'observació hi ha. Per exemple, amb els telescopis instal·lats en els satèl·lits artificials podem observar astres que són a distàncies impensables en època de Galileu, que comptava amb un simple telescopi d’ullera. De tota manera, el telescopi de Galileu era enormement més eficaç que l’ull nu dels grecs i dels egipcis.<br />Si un dia se m’apareix un fantasma al menjador de casa i “el veig”, puc dir que “he tingut una experiència” (en el sentit vivencial), però no que he fet una observació, ja que només l’he vist jo i no puc repetir l’experiència a voluntat. L’observació individual és poc fiable si no pot ser repetida. Si un biòleg em diu que ha observat un ànec que cantava una cançó de Shakira no tinc perquè creure-me’l. Pot ser cert, però també pot tractar-se d’una al·lucinació momentània. <br />Un altre exemple: veig que la Rosa té els ulls clars; aleshores puc dir que sé que la Rosa té els ulls clars perquè l’experiència així m’ho ensenya. Ara bé, segur que m’hi veig bé? No ho hauria de demanar a algú més? Quanta gent ho ha de veure per poder-ne estar segurs? I què diríem si tothom pogués observar l’ànec que canta cançons de Shakira?<br />En tot cas la ciència no admet cap observació que no sigui repetible o que no hagi quedat fixada per mètodes mecànics. De tota manera els mètodes mecànics (fotografia, gravació...) són manipulables. Comptat i debatut, en cas de dubte el més important és el prestigi de l’observador. Una fotografia publicada per la Universitat Autònoma té molta més credibilitat que una imatge publicada a la web d’un desconegut.<br />-EXPERIMENTACIÓ:<br />L’experimentació es diferencia de l’observació, en primer lloc, pel fet que l’experimentador ha de ser actiu, ha d’intervenir en allò que experimenta.<br />L'investigador prepara artificialment una situació que reuneixi les condicions necessàries perquè es produeixi un fenomen determinat, de tal manera que:<br />1.-es pugui controlar les condicions en que el fenomen es produeix<br />2.-es pugui mesurar el fenomen amb els paràmetres adequats i de forma precisa.<br />L’experiment tracta de descobrir o de verificar relacions entre variables.<br />Una variable és un factor que intervé en el fenomen que volem estudiar i que pot tenir diferents valors (els valors poden variar, i per això se’n diu “variable”) <br />Si es tracta de descobrir relacions entre variables, com a mínim n’hi ha d’haver dues. Aquest és el cas més habitual, no perquè en els fenòmens reals només intervinguin dues variables, sinó perquè en els experiments es procura neutralitzar totes les altres possibles variables per evitar confusions.<br />Així doncs, en aquest sentit, diem que un experiment consisteix en manipular sistemàticament una o més variables per determinar amb exactitud les conseqüències de les variacions. <br />L’objectiu d’això és determinar amb exactitud i de forma necessària la relació entre les variables estudiades. Quan diem “de forma necessària” ens referim a que la relació que volem descobrir s’ha de produir de forma inevitable. Dit d’una altra manera: si arribem a la conclusió, per exemple, que per a dues variables “x” i “y”, tals que f(x) = y i que f(x) = 3x + 2, hem d’estar segurs que sempre que x valgui 1 y valdrà 5, i que sempre que x valgui 2 y valdrà 8, i que sempre que x valgui 3 y valdrà 11, i així successivament... D’aquesta manera podem fer prediccions. Suposem, per exemple, que x és la temperatura ambiental i y és el consum de la calefacció. Si sabem que x arribarà a 12 unitats, podem predir que la factura del consum de calefacció serà de 38 unitats. <br />Quan descobrim una relació “necessària” entre dues variables diem que tenen una relació causa-efecte. En el nostre cas diríem que la causa del consum de calefacció és la temperatura ambiental. <br />Com funcionaria l’experiment que ens permetria descobrir la relació “causa-efecte” entre la temperatura ambiental i el consum de calefacció?<br />Hauríem de fer variar la temperatura ambiental i anotar els consums de calefacció per a cada temperatura (que també variarien). Hem dit que el mètode experimental consisteix en manipular sistemàticament una variable. Fixeu-vos que la variable que manipulem és, en aquest cas, la temperatura ambiental. A la variable que manipulem l’anomenarem “variable independent”. Com que les variacions de la segona variable (consum) depenen de les variacions de la primera, d’aquesta segona en direm “variable dependent”.<br />Imaginem que comencem l’experiment amb les finestres ben tancades, però després passa algú i les obre descuidadament. Aquí ha “variat” l’aïllament tèrmic. Això segur que farà que ens equivoquem i que ens confonguem en el nostre experiment. Per això d’aquesta mena de variables en direm “variables de confusió”. Una variable de confusió és un factor no controlat que distorsiona el resultat d’un experiment. Evidentment es tracta d’evitar tota mena de variables de confusió si volem que el resultat sigui fiable. Això implica que un experiment sempre s’ha de dissenyar acuradament per evitar possibles errors i interferències i que és bo de repetir-lo diverses vegades per poder-ne estar més segurs.<br />Fixeu-vos que en el nostre cas, si volguéssim donar una fórmula per al consum de calefacció aplicable a llocs diversos hauríem de tenir en compte que, en realitat, el nivell d’aïllament influeix en el consum de calefacció, i que aquest nivell d’aïllament té conseqüències diferents en funció de la temperatura externa. Per tant, el nostre estudi hauria de contemplar aquestes altres variables i seria, certament, més complex.<br />Exercici: Tots vosaltres sabeu que l’acceleració de la gravetat és constant (9,8 m/s2 aproximadament). Però això no sempre s’ha sabut. Primer de tot algú va pensar que l’acceleració havia de ser constant (Galileu), independent de la massa del cos que cau, i després va haver de dissenyar alguna mena d’experiment per a comprovar-ho. Com et sembla que es podria dissenyar aquest experiment? Quines variables de confusió caldria neutralitzar? <br />INTUÏCIÓ RACIONAL:<br />Hem dit que les premisses de les demostracions poden procedir de l’experiència o bé de la intuïció. <br />Definim la intuïció racional com la comprensió immediata d'una veritat que ens resulta evident només de pensar-hi.<br />Per exemple, com sabem que "A = A"?<br />No hi ha experiència que serveixi per a descobrir-ho. De fet, ho sabem abans de fer qualsevol observació o experiment. Simplement podem dir que ho comprenen molt clarament.<br />Els principis de la matemàtica i la lògica es coneixen per intuïció. En parlarem en el tema d’epistemologia.<br />Tot el que es coneix per intuïció, sense fer experiments ni observacions, es diu que es coneix A PRIORI<br />EMPIRISME I RACIONALISME:<br />El corrent filosòfic que considera que tot el coneixement humà té la seva base en l’experiència s’anomena EMPIRISME. Els empiristes creuen que en néixer la nostra ment és com una pàgina en blanc que es va omplint amb la informació que rebem a través dels sentits. Així, algú que no tingués ni vista, ni tacte, ni olfacte, ni oïda, ni gust tindria la ment en blanc tota la seva vida.<br />El RACIONALISME és el corrent filosòfic que pensa que l’experiència no és una font de coneixement fiable, ja que els sentits només ens informen de les aparences de la realitat, però no de la realitat en si mateixa, i que creu que només es pot aconseguir arribar a la veritat a través de l’anàlisi racional de veritats evidents, que coneixem per intuïció.<br />En aquest cas és més important la lògica i la intuïció de veritats racionals que no pas l’experiència.<br />Aquestes veritats que coneixem per intuïció s’anomenen idees innates. Això no significa que ja les coneixem quan naixem, sinó que no cal que les aprenguem. N’hi ha prou amb pensar-hi per veure-les clares.<br />De tota manera, els racionalistes només es posen d’acord quan fan matemàtiques o lògica (ja explicarem perquè en parlar d’epistemologia). Però quan parlen de qüestions ètiques o filosòfiques no estan mai d’acord en què és veritat i què no ho és. Si ens fixem en un tema com, per exemple, saber si els homes tenim una ànima al nostre interior que pot sobreviure després de la mort, veurem que hi ha filòsofs que pretenen demostrar que sí, altres que creuen que es pot demostrar que no i altres que consideren que no es pot demostrar ni sí ni no. Penseu vosaltres mateixos com resoldre qüestions com les següents:<br />Existeix Déu?<br />Què és “el bé”? I el “mal”?<br />Què és la “bellesa”?<br />La imatge que tinc de mi mateix és real o només és una ficció?<br />...<br />Tenen resposta empírica aquestes preguntes? Es pot donar una resposta que sigui “la veritat definitiva”?<br />LA CONSTRUCCIÓ DE LA VERITAT, MÉS ENLLÀ DE L’EMPIRISME I DEL RACIONALISME<br />La filosofia contemporània s’ha plantejat el problema des d’una perspectiva diferent. Tradicionalment es considerava que el coneixement és la descripció o la representació d’una realitat que és independent dels homes. Però aquesta concepció és massa limitada. Podem pensar que el coneixement és el domini d’un conjunt de significats (representats simbòlicament per paraules o imatges). Aquests significats no són estables sinó que tenen història, i la seva objectivitat (correspondència amb un objecte independent) és relativa o fins i tot nul.la. <br />Per exemple: “sardina” tots sabem que és un peix. Això ho podem considerar “objectiu” i segurament “definitiu” (sense més història). Però, a més, sabem que és “un peix barat”, que si el cous a dins de casa fa “pudor”, que és “saludable” però que no és gaire bo per “mantenir la línia” si se’n menja massa. Tots aquests elements formen part del significat actual de “sardina”, però ja no és tan clar que siguin definitius ni objectiu. Que quelcom faci olor o pudor depèn de cada cultura, i fins i tot de cada situació. Evidentment, el que és “barat” ara, pot ser car en un altre moment o lloc, i com ens agradi tenir la línia també depèn de l’època.<br />Un altre exemple: “Les vacances són un dret dels estudiants”. Això és veritat o no? De fet, podríem anar més enllà: Existirien els objectes anomenats “estudiants” sense una societat en la qual s’hagués definit el significat d’”estudiant”? Qualsevol home primitiu que viatgés en el temps fins als nostres dies podria ser “estudiant”, però si nosaltres viatgessim cap a la prehistòria, tindria sentit dir-los que som estudiants? I encara cal tenir present que ser estudiant a Palafrugell al segle XXI no s’assembla gens a ser estudiant a la Xina al segle III. Posats a fer, tampoc no s’assembla gaire a ser estudiant dels anys seixanta o setanta del segle passat. Aleshores, què és “veritablement” un estudiant? Quins són els seus “drets veritables”? Això és necessàriament el resultat d’una història. I en aquesta història hi intervenen factors socials de tota mena, interessos diversos que entren en conflicte o troben vien de negociació i de progrés, o bé que decauen i es degraden. Dit d’una altra manera: la veritat és quelcom que es construeix socialment i que té història.<br />Només una història? No necessàriament. De fet, moltes històries diverses poden conviure més o menys pacíficament o entrar en conflictes violents. Pensem, per exemple, en la idea de Déu. Segurament no hi ha cap idea que hagi generat més passions i més guerres al llarg de la història. I qui té la veritat? L’experiència no serveix per resoldre el tema, ja que Déu no és cap objecte que es pugui captar amb els sentits. Podríem pensar també qui té “raó”. Però aleshores descobrirem que cadascú té les seves raons, i que les considera millors que les raons dels altres.<br />Està clar que, tal com defensaven els empiristes, l’experiència ens pot servir de mitjà de control en el sentit que pot mostrar la falsedat de certes idees. Si afirmo que tots els homes són blancs, l’experiència em deixa clar que m’equivoco. Però, per altra banda, quan volem parlar de qüestions com l’existència de Déu o el sentit de la vida, no ens serveixen per res les dades empíriques. <br />La tasca filosòfica consisteix aleshores a fer la genealogia de les idees, és a dir, estudiar-ne la història i el present, intentar posar de manifest a quins interessos responen, quina mena de problemes intenten superar, en quines situacions han sorgit i han adquirit sentit... i a fer-ne una crítica, és a dir, analitzar quins perills comporten, quins conflictes generen, com poden evolucionar...<br />CONCEPTE, JUDICI I RAONAMENT<br />Qualsevol teoria explicativa racional està formada per raonaments. Els raonaments estan formats per judicis i els judicis estan formats per conceptes. Veiem aquests tres elements començant pel més simple:<br />CONCEPTE:<br />El concepte és una idea que no afirma ni nega res. Simplement INDICA.<br />Els conceptes s’ha de poder definir. Les definicions dels conceptes se solen trobar als diccionaris. Definir un concepte significa relacionar-lo amb altres conceptes. Un concepte sempre s’expressa amb una paraula, i les paraules, en els diccionaris, es defineixen utilitzant altres paraules. Per això els conceptes no són mai unitats aïllades, sinó que formen part d’un sistema conceptual que només és possible gràcies al llenguatge.<br />De tota manera no s’han de confondre les paraules amb els conceptes. Una paraula polisèmica representa més d’un concepte i dues paraules sinònimes representen el mateix concepte. A més, un mateix concepte es pot expressar amb paraules d’idiomes diferents.<br />Els conceptes es formen de dues maneres:<br />-Constructivament: ens els podem inventar. Per exemple, el concepte de Democràcia el van inventar els atenencs.<br />-Per un procediment d’abstracció: quan tenim un grup d’individus podem representar-nos-els mentalment i suprimir les diferències particulars; el que queda després d’aquesta supressió (abstracció) és el concepte. Per exemple, si observo un grup d’éssers humans, tots diferents, i elimino mentalment les diferències individuals, puc formar el concepte de “homo sapiens”.<br />Aquesta abstracció pot tenir diversos graus. Així, he d’abstreure més diferències per formar el concepte de “mamífer” que per formar el concepte de “remugador”.<br />Com hem vist a l’apartat anterior, les definicions dels conceptes no són constants (el llenguatge evoluciona, com la societat, els conceptes tenen història). Si bé en molts temes això no és possible, es especialment important que les definicions dels conceptes científics siguin clares i inequívoques.<br />Els conceptes es caracteritzen per la COMPRENSIÓ I L’EXTENSIÓ.<br />-COMPRENSIÓ: Conjunt de característiques o qualitats que descriu un concepte.<br />Ex.: El concepte de mamífer comprèn:<br />-ser un animal<br />-mamar quan es neix<br />-tenir sang calenta<br />-EXTENSIÓ: Es el conjunt d'individus als quals es pot aplicar un concepte.<br />COMPRENSIÓ I EXTENSIÓ VARIEN EN SENTIT INVERS. Això vol dir que un concepte més extens comprendrà menys característiques que un concepte de menys extensió. Per exemple, és més extens els concepte “mamífer” que el concepte “bou”, però les característiques que calen per ser un bou són moltes més que les que calen per ser un mamífer (no n’hi ha prou amb ser un animal de sang calenta que mama quan neix; a més cal ser remugador, tenir banyes, tenir unglots...)<br />Exercici: Quin és el concepte més extens que hom pot pensar? Quina és la seva comprensió?<br />JUDICI:<br />Hi ha dos tipus de judicis:<br />JUDICIS D’EXISTÈNCIA: afirmen l’existència o inexistència real d’un concepte. Per exemple, “la humanitat existeix” o “els marcians no existeixen”<br />JUDICIS DE RELACIÓ: posen en relació dos conceptes de forma enunciativa. Un concepte fa de subjecte i l'altre de predicat. Per exemple, ”la humanitat és injusta” o “la Caputxeta Vermella és una nena”.<br />Aquesta relació pot ser certa o falsa, independentment de l’existència del subjecte. Per exemple, és cert que “la Caputxeta Vermella és una nena”, però no és cert que la Caputxeta Vermella existeixi.<br />Els judicis no poden ser interrogatius, ni imperatius ni desideratius: només poden ser enunciatius, perquè només les oracions enunciatives poden ser certes o falses.<br />Per exemple: “De quin color tens els ulls?” no és un judici. Només ho serà la resposta (“els meus ulls són blaus”, per exemple), que serà enunciativa.<br /> <br />Una altra possible classificació dels judicis es pot fer en funció de la quantitat d’individus representats en el concepte que fa de subjecte. Així distingirem entre judicis UNIVERSALS i PARTICULARS<br />JUDICIS UNIVERSALS: <br />Es refereixen a tots els elements d’una classe. Per exemple: “Tots els ànecs són ovípars”<br />Aquests judicis no es poden verificar empíricament, a menys que siguem capaços d’examinar tots els ànecs; però sí es pot demostrar empíricament que són falsos: n’hi ha prou amb trobar un “ànec vivípar” per falsar l’enunciat.<br />La negació d’un judici universal té forma de judici existencial particular: <br />“No tots els ànecs són ovípars” = “Hi ha (existeix) al menys un ànec vivípar”<br />JUDICIS PARTICULARS: <br />Són sempre judicis existencials. Es refereixen a un o alguns elements d’una classe. Per exemple: “Algun ànec és ovípar” o “Existeix un ànec ovípar”<br />No es poden falsar però si que es poden verificar. En l’exemple dels ànecs, n’hi ha prou a trobar un ànec que neixi d’un ou per verificar que existeix un ànec ovípar. Però si no en trobéssim cap, això no implicaria que no existís, perquè potser no el trobem perquè no l’hem buscat prou.<br />La negació d’un judici particular té la forma de judici universal:<br />“No existeix ni un sol ànec ovípar” = “Tots els ànecs són vivípars”<br />RAONAMENT:<br />Un raonament consisteix a enllaçar diversos judicis per obtenir un nou judici. Els judicis que fem servir per obtenir un nou judici s’anomenen premisses, i el judici que obtenim s’anomena conclusió.<br />Per exemple:<br />PREMISSA 1. “Si no ve el professor no es fa classe”<br />PREMISSA 2.”Si el professor té un accident no pot venir”<br />PREMISSA 3.”Avui el professor ha tingut un accident”<br />--------------------------------------------------------------------------- .<br />CONCLUSIÓ: “Avui no es farà classe”<br />Dels raonaments també se’n poden dir inferències. Diem aleshores que la conclusió s’infereix a partir de les premisses.<br />FORMA I CONTINGUT:<br />Cal diferenciar entre FORMA I CONTINGUT dels raonaments: <br />-La forma és l’estructura lògica del raonament. <br />-El contingut és el conjunt de relacions que s’estableixen entre els conceptes dels judicis.<br /> <br />La forma pot ser CORRECTA o INCORRECTA. Una forma correcta ens assegura que si les premisses són certes la conclusió també ho serà.<br />El contingut pot ser CERT o FALS, en funció de si es correspon o no es correspon a la realitat.<br />Per exemple, en el raonament: “Tots els metges són humans, i tots els humans són mamífers; per tant, tots els metges són mamífers”:<br />-La forma és:<br />1.Tots els A són B<br />2.Tots els B són C<br />-----------------------------------.<br />Conclusió: Tots els A són C<br />Podríem formalitzar-ho sense fer servir paraules:<br />1.A B<br />2.B C<br /> A C<br />Una altra manera de formalitzar-lo podria ser:<br /> ( A B ) ( B C ) ( A C )<br />O fins i tot podríem dir:<br /> (( A B ) = A) (( B C ) = B) (( A C ) = A) <br />Aquesta forma és correcta. La correcció d’una forma es descobreix per la pura anàlisi lògica basada en la intuïció dels principis de la raó.<br />-El contingut tracta de metges i mamífers i els relaciona en tant que éssers humans.<br />En aquest cas el contingut és cert. La certesa del contingut la coneixem gràcies a l’experiència.<br />Però si dic: “Tots els metges són rossos, i tots els rossos són coixos, per tant, tots els metges són coixos”, aleshores el contingut és fals, però la forma continua essent la mateixa i, per tant, continua essent correcta.<br />Un altre exemple: “Alguns metges són rossos i alguns metges són coixos, per tant, alguns rossos són coixos”. Què passa en aquest cas?<br />La lògica estudia la correcció de la forma i la gnoseologia estudia la veritat del contingut.<br />TIPUS DE RAONAMENT<br />RAONAMENT DEDUCTIU:<br />Parteix de premisses per arribar a una conclusió que en cap cas pot ser més general que les premisses.<br />Un exemple: Tots els homes són mamífers, i en Lluís és un home; per tant, en Lluís és un mamífer. Ja que de les premisses n’hi ha una de general i una que només es refereix a un individu, i la conclusió no pot ser més general que les premisses, la conclusió s’ha de referir només a un individu.<br />La deducció és la forma més perfecta de demostració lògica. Si les premisses són certes, podem estar totalment segurs que la conclusió també ho serà. Però el problema és demostrar les premisses. Ja hem vist que no és possible sense recórrer en algun moment a l’experiència o a la intuïció.<br />RAONAMENT INDUCTIU:<br />El raonament inductiu parteix d'una sèrie de premisses particulars per obtenir una conclusió general. Es tracta, doncs, de generalitzar per obtenir judicis universals. Per exemple:<br />1.La fusta de pi sura<br />2.La fusta d'avet sura<br />3.La fusta de pomera sura<br />4.La fusta de roure sura<br />5.La fusta de cirerer sura<br />6.La fusta de cedre sura<br />7.La fusta de mimosa sura<br />8.La fusta de baobab sura<br />...<br />_______________________<br />Conclusió: Totes les fustes suren.<br />DEFINICIÓ DE BOCHENSKI:<br />La inducció és un procediment amplificatiu en el qual el cardinal de la variable generalitzada és superior al cardinal de la classe dels casos observats.<br />En el nostre cas la variable generalitzada és “fustes” i hem observat vuit casos de fustes (el cardinal de la classe dels casos observats és 8). Evidentment hi ha més de 8 tipus de fustes (el cardinal del conjunt real de “totes les fustes” és superior a 8)<br />Podem estar segurs de la validesa d'aquesta operació? Quantes fustes hauríem d’observar? Per anar sobre segur, les hauríem d’observar totes. En aquest cas parlaríem d’inducció completa. En la inducció completa els dos cardinals són iguals. Per exemple:<br />1-En Joan té dues filles.<br />2-La filla gran és rossa.<br />3-La filla petita és rossa<br />---------------------------------------------------------- .<br />Conclusió: Totes les filles d’en Joan són rosses.<br />Quan els dos cardinals són diferents parlem d’inducció incompleta, que és el cas més habitual. La inducció incompleta és imprescindible per a l'avenç del coneixement científic, però hem d'admetre que només ens ofereix un GRAU DE PROBABILITAT. En realitat, en l’exemple de les fustes hauríem de saber que la fusta d'un tipus d'eucaliptus australià no sura. Així, la conclusió exacta seria: si tenim un tros de fusta, la probabilitat de què suri és molt alta.<br />Quan la inducció és molt incompleta es coneix com ANALOGIA:<br />Exemple.:<br />El Jaume estudia molt i sempre treu deus.<br />Jo també estudio molt<br />_________________________<br />Jo sempre trauré deus<br />EL PRINCIPI DE CAUSALITAT<br />L’experiència sempre ens dóna dades concretes, particulars. Per això tota afirmació empírica general requereix un procediment inductiu. Això fa que les nostres certeses sobre la realitat siguin “teòricament” insegures. L’experiència no és demostrativa quan es fan afirmacions generals de tipus “sempre que passa x passa y” o “tots els x que trobi tindran la característica y”. Com a molt puc dir: “per ara, sempre hem vist que quan passa x passa y” o “per ara, tots els x que hem trobat tenen la característica y”.<br />Però, la propera vegada que passi x passarà y? I el proper x que trobi tindrà també la característica y? Això, si vull, puc dubtar-ho.<br />Posats a fer, podríem acabar dubtant de tot. De tota manera no es tractaria d’un dubte real. La inducció és un mecanisme de raonament que crea en nosaltres “creences irresistibles” fonamentades en l’hàbit de la repetició. Si arribés a la Terra provinent d’un planeta llunyà i veiés que el sol es pon, res em permetria pensar que al cap d’unes hores tornarà sortir. Però si cada dia veig que surt el sol al matí i que al vespre es pon, arribo a la conclusió que això passarà de la mateixa manera cada dia, m’hi habituo i no ho poso en dubte. Podríem dir que tenim una confiança innata en la regularitat de la naturalesa.<br />Passa el mateix en el coneixement de les relacions causa-efecte. Quan m’acostumo a percebre que sempre que passa A immediatament després passa B, afirmo que A és la causa de B i que B és l’efecte de A, i crec fermament que sempre que passi A puc confiar que passarà B. Per exemple, sempre que deixo caure un gerro de cristall des d’un cinquè pis el gerro es trenca. Així, si veig que algú deixa caure un gerro de vidre des d’un cinquè pis, abans de tocar a terra jo ja sé que es trencarà (faig una previsió de futur) Imaginem ara que anem al camp del Barça i ens surt un gra al coll. El primer cop que passi no hi veurem cap relació. Però si això em passa cada vegada que hi vaig acabaré acceptant que existeix una relació causa-efecte entre el camp del Barça i els grans del meu coll.<br />L’anomenat “principi de causalitat” és el convenciment que tots els humans compartim que en la naturalesa es produeixen casos paral·lels: el que ha succeït una vegada en unes determinades circumstàncies tornarà a succeir si es tornen a donar unes circumstàncies suficientment semblants. Del que succeeix en diem “efecte” i de les circumstàncies en què es produeix en diem “causa”. El que es difícil es saber quines són exactament les circumstàncies en què es produeix un succés i quina de les circumstàncies és més o menys rellevant. Per exemple, en el cas anterior, potser no tinc present que sempre que vaig al camp del Barça faig servir un autobús que té els reposacaps d’un material que em produeix al·lèrgia.<br />El principi de causalitat ens diu que les coses no passen de qualsevol manera, sinó que la naturalesa segueix unes lleis constants i necessàries que, potser, podrem arribar un dia a descobrir. Aquest és l’objectiu de la investigació científica.<br />El principi de causalitat és una idea intuïtiva, a priori, és a dir, que no prové de l’experiència. Penseu que si deixo anar una pedra, necessàriament (segons el principi de causalitat) farà el que fan totes les pedres quan se les deixa anar: caure. Si no cau, dubtareu del principi de causalitat o dubtareu de mi? No pensareu que faig alguna mena de joc de mans per enredar-vos? L’experiència no fa trontollar la nostra creença innata. El món seria incomprensible per nosaltres si perdéssim la confiança en el principi de causalitat.<br />NAGEL, La Estructura de la Ciencia <br />EPISTEMOLOGIA<br />Recordeu que vam dir que l’epistemologia és la branca de la gnoseologia que estudia el coneixement científic, és a dir, que el que estudiarem ara també podríem dir-ne “teoria de la ciència”.<br />D’entrada, cal veure que el que anomenem ciència en realitat és un conjunt d’activitats diverses, i en funció d’aquesta diversitat cal que diferenciem entre dos grups fonamentals: ciències formals (lògica i matemàtica) i ciències fàctiques (física, química, biologia, però també economia, psicologia, sociologia, ciències històriques, i altres).<br />LES CIÈNCIES FORMALS<br />Són, fonamentalment la lògica i la matemàtica.<br />CARÀCTER A PRIORI DE LES CIÈNCIES FORMALS:<br />Les ciències formals no són el resultat de cap experimentació, per això diem que són a priori. No tenim “laboratoris” de matemàtiques per a fer-hi cap mena d’experiment. No calen experiments. N’hi ha prou amb pensar. Podem fer servir un llapis i un paper per ajudar la memòria, o bé una calculadora o un ordinador per a calcular més ràpidament, però això no aporta res d’essencial: l’únic essencial és fer servir el raonament.<br />Les matemàtiques o la lògica no ens parlen de la realitat sinó de la nostra manera de veure i pensar la realitat. Per exemple:<br />-Què és un punt? Res en la realitat<br />-Existeix realment una recta? No, perquè només té una dimensió (longitud).<br />-Són objectes reals les derivades o els sil·logismes? Evidentment no en trobarem mai cap pel carrer.<br />La lògica i la matemàtica són eines que l'home ha desenvolupat per intentar comprendre la realitat, però no hem de confondre aquestes eines amb la realitat mateixa.<br />Ja que no parlen de la realitat, no són ni certes ni falses, sinó coherents o incoherents. Ser incoherents significa ser contradictòries, i en aquest cas les rebutjarem. Dos enunciats són contradictoris quan afirmen i neguen el mateix al mateix temps. Si uns mateixos principis matemàtics o lògics ens permeten afirmar “A” per una banda, i “no A” per una altra banda, direm que són contradictoris i caldrà que els modifiquem o suprimim.<br />ELEMENTS DE LES CIÈNCIES FORMALS:<br />Les ciències formals són estrictament demostratives. Si recordem el que explicàvem sobre la demostració, dèiem que si tot s’hagués de demostrar res no es podria demostrar. Les primeres premisses de qualsevol demostració (els principis) han de provenir o bé de l’experiència o bé de la intuïció. Les ciències formals són a priori, és a dir, fonamenten els seus principis en la intuïció. Aquests principis són les definicions i els axiomes i postulats.<br />-DEFINICIONS:<br />Les matemàtiques i la lògica han de començar per definir els seus objectes i funcions. Per exemple: en lògica definim què és una proposició, què és una condicional, un valor veritatiu, etc. En matemàtiques comencem per definir els nombres, les funcions, els punts, les rectes, els vectors, etc.<br />Cal diferenciar les definicions matemàtiques i lògiques (a priori) de les definicions empíriques (a posteriori):<br />-Les definicions empíriques intenten representar què és el que hi ha al nostre voltant (lleons, homes, taules...) o les seves característiques (blau, gran, mamífer, volador...)<br />-Les definicions formals són creacions humanes o invencions. (connectiva, nombre, punt, recta...), en lloc de ser representacions dels objectes, però estan pensades de tal manera que poden servir per entendre millor el que ens envolta.<br />-PRINCIPIS AXIOMÀTICS I POSTULATS:<br />Els principis axiomàtics, o simplement axiomes, i els postulats, són proposicions indemostrables, però evidents, és a dir, que veiem clares gràcies a la intuïció. <br />Hi ha un principi del qual no podem prescindir en cap sistema matemàtic o lògic, que és el principi de contradicció que podríem formular de la següent manera:<br />“És impossible afirmar i negar el mateix al mateix temps i des del mateix punt de vista”.<br />Aquest principi no es pot demostrar, però és el fonament de tota demostració posterior. Si algú ens diu que no hi està d’acord, l’únic que podem fer és deixar d’intentar raonar amb ell, perquè quan afirmi x, estarà admetent que també podria haver negat x pels mateixos motius que li han servit per afirmar-ho, és a dir, es contradirà sense que això li importi. <br />Altres exemples d’axiomes els trobareu al text “El quinto de Euclides”.<br />Els postulats són més o menys el mateix que els axiomes. També són indemostrables i es coneixen intuïtivament. La diferència és que els axiomes solen ser més generals i els postulats més específics d’una disciplina determinada. Però hi ha gent que de tot en diu postulats o que de tot en diu axiomes.<br />-TEOREMES:<br />A partir d'aquests tres elements (definicions, axiomes i postulats), i utilitzant únicament la deducció, s'obtenen conclusions que anomenem teoremes. Els teoremes són les lleis matemàtiques i lògiques que solem utilitzar per als càlculs més complexes. La característica bàsica d’un teorema és que es pot demostrar partint de les definicions i els axiomes i postulats.<br />Exercici: Busca en el text de la pàgina següent (I. ASIMOV, “El electrón es zurdo y otros ensayos científicos) quines són les tres característiques que ha de tenir un conjunt d'axiomes per a ser acceptable com a fonament d’un sistema teòric.<br />EL CINQUÈ D’EUCLIDES I LES GEOMETRIES NO EUCLIDIANES<br />Tipus de geometriaNombre de paral·leles Suma dels angles dels trianglesLobachevski∞< 180ºEuclides1180ºRiemann0> 180º<br />CARNAP, Fundamentación lógica de la física.<br />LES CIÈNCIES FÀCTIQUES O EMPÍRIQUES<br />Són les ciències que parlen sobre la naturalesa en general. S’inclouen també en aquest grup les ciències humanes. De tota manera, donada la seva peculiaritat, estudiarem primer les ciències anomenades naturals i deixarem pel final la reflexió sobre les ciències humanes<br />CARÀCTER A POSTERIORI DE LES CIÈNCIES FÀCTIQUES:<br />Les ciències fàctiques s'anomenen així perquè es refereixen a fets, que en llatí serien “factum”. Els fets també poden anomenar-se fenòmens, i aleshores parlem de ciències fenomèniques, que n’és un sinònim.<br />De fets o fenòmens n'hi ha de molts tipus: històrics, físics, químics, socials, psicològics, biològics...<br />Les diferències depenen del punt de vista amb què els estudiem. Per exemple: El llançament de la bomba atòmica d'Hiroshima:<br />-pot ser estudiat com un fet històric si tenim en compte com va afectar a posar fi a la Segona Guerra Mundial; <br />-però també es pot estudiar com un fenomen físic, si analitzem les transformacions de la matèria en energia que es produeix en la fissió nuclear,<br />-o com un fenomen biològic si estudiem l’efecte de la radioactivitat emesa sobre els éssers vius propers al lloc de l’explosió,<br />-o com un fenomen social, si tenim en compte les repercussions en la mentalitat de la gent, espantada davant la possibilitat de la repetició d’un fet semblant...<br />Cada perspectiva caracteritza un tipus de ciència diferent. En el nostre exemple, el mateix fenomen es pot estudiar com a història, física, biologia, sociologia, i de moltes més maneres.<br />Podríem definir fet o fenomen de la següent manera: Quelcom que pot ser acceptat com a existent, ja sigui en el present, passat o futur, per qualsevol ésser racional<br />L'única font de coneixement que ens permet saber si quelcom existeix o no és l'experiència. Per això diem que les ciències fàctiques són a posteriori. Com que només es poden conèixer els fets gràcies a l’experiència, les ciències fàctiques o fenomèniques s’anomenen també ciències empíriques. Recordeu que l’experiència podia ser observació o bé experimentació. Quan una ciència empírica realitza experiments se sol anomenar ciència experimental. <br />Les ciències empíriques poden ser descriptives o explicatives:<br />Descriptives: es limiten a descriure uns fets concrets. Per exemple: la ciència em descriu les migracions de les balenes.<br />Explicatives: busquen models generals que serveixin per explicar com es produeixen determinats tipus de fenòmens. Les ciències explicatives han d’intentar trobar lleis generals necessàries, o bé amb un grau de probabilitat conegut. Un exemple de llei necessària: Força = Massa x Acceleració. Aquesta llei no pot fallar (en diem “necessària”), i sotmet a tots els cossos de la naturalesa, de tal manera que si coneixem dos dels tres paràmetres (variables) esmentats podem calcular matemàticament el que ens manqui.<br />Un exemple de llei probable: La probabilitat de tenir un accident de circulació amb una taxa d’alcoholèmia entre 0.8 i 1.4 augmenta en un 3 per mil. Això no implica necessàriament que si condueixo ebri tingui un accident, però sí que m’indica una relació entre l’ingesta d’alcohol i els accidents de tràfic.<br />Hem dit que un fet pot ser passat, present o futur. Com podem parlar de fets que ningú ha observat o de fets que encara no s’han produït?<br />La clau de la qüestió és el principi de causalitat que vèiem al tema de gnoseologia. Podem intentar deduir el que va passar o el que passarà a partir de les dades conegudes del present i del coneixement de certes lleis de la naturalesa, en el supòsit (principi de causalitat) que les relacions entre fenòmens segueixen models constants (és a dir, que un efecte determinat es produeix sempre que es donen unes causes suficientment semblants). Els efectes que experimentem en el present han de ser necessàriament fruit de causes existents en el passat. Les causes del present han de produir necessàriament determinats efectes en el futur. En realitat entenem el temps com una successió ininterrompuda de causes i efectes que a la vegada causen nous efectes.<br />D’aquesta manera els científics poden dir que és un fet que van existir els dinosaures, ja que no podem entendre d’altra manera les causes de l’existència dels fòssils que hem anat descobrint. Un altre exemple: és un fet que es produirà un eclipsi solar en un punt determinat del futur, si són certes les lleis de la naturalesa que hem anat descobrint, i si hem observat correctament la posició actual dels astres.<br />EL MÈTODE HIPOTÈTIC DEDUCTIU:<br />Per descobrir les lleis necessàries que regeixen la naturalesa, Galileu havia ideat el mètode “compositiu-resolutiu”. Newton va adaptar aquest mètode i, amb petites modificacions, el va anomenar mètode hipotètic-deductiu. Aquest mètode es desenvolupa en les següents fases:<br />1.La realitat ens envia impressions i sensacions que els subjectes podem captar amb els nostres sentits. Així, la investigació de la realitat comença a partir d’aquestes sensacions que ens donen unes dades empíriques. A partir d’aquestes dades empíriques, utilitzant el raonament inductiu, podem obtenir afirmacions generals sobre la naturalesa que Newton anomena proposicions protocol·làries.<br />Exemple:<br />Si augmento la pressió de l'O2 disminueix el seu volum<br />Si augmento la pressió del CO2 disminueix el seu volum<br />Si augmento la pressió de l'Heli disminueix el seu volum<br />...<br />--------------------------------------------------------------------------- <br />L'augment de la pressió disminueix sempre el volum d'un gas.<br />2.Basant-nos en les proposicions protocol·làries construïm hiòtesis, que s’expressen en forma de relació algebraica.<br />Per exemple: P= T. n. 8,31 / V <br />Newton no va aclarir com arriba el científic a la formulació d’aquestes hipòtesis. L’epistemologia clàssica empirista parla del mètode inductiu també en aquest segon pas. Però Popper va donar un plantejament completament nou a aquesta qüestió. Segons Popper el científic inventa les seves hipòtesis per motius que poden ser molt diversos i molt poc científics (religió, ideologia, fantasia...). La qüestió és que després s’han de poder posar a prova.<br />3. Per posar a prova les seves hipòtesis, segons Newton, el científic ha de fer càlculs matemàtics. A partir de les hipòtesis, s'intenta deduir matemàticament les proposicions protocol·làries que ja teníem i també fer prediccions de fets futurs. Evidentment, aquestes prediccions s’han de verificar empíricament. Si efectivament es compleixen les prediccions de forma exacta, la hipòtesi es transforma en una llei empírica (o llei experimental). <br />Segons la definició de Poincaré, perfectament aplicable al cas de Newton, una llei científica és una relació constant entre fenòmens que se succeeixen en el temps, és a dir, una equació. Per tant, si conec determinades dades de l’equació puc calcular matemàticament les altres.<br />4.Les lleis empíriques actuen com a proposicions protocol·làries en la construcció d'un sistema teòric o teoria general. Aquesta teoria també s’inicia com una hipòtesi imaginativa que s’ha de posar després a prova. Per tal que la hipòtesi es converteixi en una teoria acceptada ha de permetre:<br />-Deduir matemàticament les lleis experimentals que ja teníem<br />-Deduir noves lleis. Aquestes noves lleis han de permetre també fer càlculs matemàtics per obtenir prediccions de fets futurs (que també hauran de ser verificades amb experiments o observacions)<br />Quan una llei empírica es deriva d'una teoria passa a ser una llei derivada. Exemple: Les lleis òptiques de la refracció i reflexió es converteixen en derivades quan és possible deduir-les de la teoria electromagnètica.<br />CARÀCTER PROVISIONAL DE LES TEORIES CIENTÍFIQUES:<br />Al llarg de la història la ciència ha evolucionat. Ha canviat de “paradigmes” Un paradigma es pot definir com un model metodològic i teòric que és acceptat com a vàlid per una comunitat científica en un moment determinat de la història.<br />Aquest concepte el va desenvolupar Thomas Kuhn per explicar el funcionament normal de la ciència, com veurem posteriorment, i per explicar també les revolucions científiques com a canvis de paradigma.<br />En tot cas, és evident que la ciència ha anat canviant al llarg de la història, i la pregunta clau és saber fins quan ha de canviar, és a dir, si sempre podem esperar noves revolucions científiques o podrem assolir un dia una teoria definitiva. Aquest és un tema central en la filosofia de la ciència del S.XX. En general, la resposta és negativa: mai no tindrem una teoria científica definitiva.<br />Per altra banda, és planteja una altra qüestió: malgrat que cap teoria científica no sigui definitiva, som cada vegada més a prop de la veritat? Popper i Kuhn tindran respostes diferents a aquesta darrera qüestió.<br />KARL POPPER:<br />Va néixer a Viena l’any 1902 i va morir el 1994 a Londres. <br />Popper es proposa investigar com ha de ser la ciència, <br />és a dir, què ha de fer un científic per apropar-se a la veritat, <br />és a dir, què es pot acceptar lògicament com a ciència,<br />és a dir, com ha d’estar estructurada lògicament la investigació científica.<br />Aquesta investigació parteix de cinc pressupòsits filosòfics que ell va anomenar en el seu conjunt Racionalisme Crític. Aquests pressupòsits es presenten com a principis indemostrables amb arguments o amb experimentacions, però que cal acceptar com a fonament teòric. Podem dir doncs que es tracta de cinc axiomes. Són els següents:<br />1.Existeix una realitat independent del subjecte que la coneix.<br />2.Aquesta realitat és cognoscible<br />3.Tot coneixement és interpretació de fets a la llum d’una teoria. Això vol dir que no hi ha observacions pures (ho aclarirem posteriorment)<br />4.L’objectiu de la ciència és la recerca de la veritat<br />5.Les teories només són “parcialment decidibles”. No podem establir amb certesa absoluta la veritat d’una teoria, però si la seva falsedat. <br />Popper es declara deixeble de Sòcrates. Fa seva la màxima “només sé que no sé res” i li dóna un nou sentit: no hem trobat encara la veritable teoria sobre el món, i si la trobàvem, no sabríem amb seguretat que l’havíem trobada.<br />Coneixem moltes coses, però la nostra ignorància no minva, sinó que es posa més de manifest. <br />La ignorància natural de l’home provoca errors. Però aquests errors no deturen el progrés del saber, sinó que són el motor del progrés del saber. Ho podríem resumir dient que aprenem dels nostres errors.<br />Certament és difícil rectificar els errors pràctics, però no hi hauria d’haver cap dificultat per rectificar els errors teòrics. De fet, Popper proposa com a tasca primordial del científic cercar els errors de la seva pròpia teoria per tal de poder avançar tot rectificant-los.<br />Popper creu que no hi ha cap forma lògicament acceptable per saber si una teoria és certa, però en canvi sí que es pot concloure que és falsa quan descobrim un error.<br />Per tant, les teories científiques són hipòtesis o conjectures que esperen ser refutades. Mentre no siguin refutades les podem acceptar de forma provisional. Ara bé, el científic s’ha de dedicar a posar a prova constantment les teories. Així, el que defineix un veritable investigador científic és la seva actitud crítica.<br />ELS DOS PROBLEMES DE L’EPISTEMOLOGIA<br />Segons Popper, els dos grans problemes de l’epistemologia contemporània són:<br />-El problema de la inducció (problema de Hume)<br />-El problema de la demarcació (diferenciació del que és científic i el que no ho és, és a dir, delimitació del camp de la ciència)<br />EL PROBLEMA DE LA INDUCCIÓ. LA FALSACIÓ COM A SOLUCIÓ<br />La ciència es pot definir com un esforç per a descobrir lleis naturals, és a dir, lleis que expliquin el funcionament de la naturalesa en general: per tant són “lleis generals de la natura”. La ciència no descriu un fenomen individual, sinó que ha de cercar el “cas general”. A Newton no li interessava saber com cau la poma de la pomera del seu jardí, sinó com és que cauen les coses en general i de quina manera cauen en general. L’explicació que proposa (llei de Newton) comença dient: “Tots els cossos de l’univers... Normalment, en filosofia, aquesta mena d’afirmacions s’anomenen “universals” (judicis universals).<br />Segons la tradició empirista, els enunciats d’aquestes lleis universals s’han de basar en una sèrie acumulada d’observacions particulars. Aquest mètode s’anomena inducció, tal com vam veure en el tema de gnoseologia.<br />Hume, al S.XVIII va mostrar els problemes que comporta el mètode inductiu (a partir de Hume es parla del “problema de la inducció” o “problema de Hume”).<br />Estava convençut, com tots els empiristes anteriors, que sense inducció no hi ha ciència. La qüestió és saber quin grau de certesa i fiabilitat té la inducció. Si la inducció no pot proporcionar una certesa absoluta, aleshores la ciència tampoc no podrà proporcionar-nos una tal certesa. Segons Hume la ciència ens dóna creences, en les que podem confiar, però mai de forma plenament indubtable i definitiva.<br />El problema de la inducció és el problema de la “verificació” de les afirmacions generals (universals): Si per inducció afirmo que tots els pins tenen les fulles punxegudes, com puc verificar-ho?, és a dir, com puc observar tots els pins?<br />Gairebé mai no puc observar tots els casos (aleshores parlaríem d’inducció completa). Recordeu la llei de Newton, que afirma que tots els cossos de l’univers s’atrauen amb una força directament proporcional al producte de les seves masses i inversament proporcional al quadrat de les distàncies que els separen. Imagineu-vos si Newton hagués d’observar “tots els cossos de l’univers”! <br />Popper donarà un canvi de perspectiva radical:<br />No hem de preocupar-nos per solucionar el problema de la inducció, perquè la inducció no és el fonament del nostre coneixement de les lleis generals de la naturalesa.<br />El plantejament de Popper és molt diferent al dels empiristes. No podem esperar que la repetició d’observacions ens imposi la creença en unes regularitats. Som nosaltres els que hem d’imposar regularitats al món per veure després si funcionen.<br />De fet, la idea dels empiristes descansa en la teoria que la nostra ment és com un recipient buit que va rebent impressions i així adquireix contingut. Però Popper afirma que no hi ha impressions pures. Totes les impressions descansen en interpretacions, és a dir, en teories que imposem al món. Aquestes teories ens les inventem basant-nos en la imaginació, en la fantasia, en les creences religioses o metafísiques, o en el que vulgueu (recordeu el que vam explicar sobre el “geni”)<br />L’important no és quin és l’origen de la nostra teoria (no hi fa res que ens les inventem), sinó que es plantegi correctament per tal que pugui ser posada a prova.<br />És ben clar que no és possible verificar una llei científica en tots els casos, però en canvi és molt fàcil demostrar la falsedat d’una llei general de la naturalesa.<br />Per exemple, és impossible demostrar que “tots els planetes són sòlids”, perquè és impossible veure tots els planetes. Però serà suficient observar un planeta que no sigui sòlid per demostrar la falsedat de l’afirmació anterior. La lògica de la investigació científica, tal com la desenvoluparà Popper, no cercarà com verifiquem un enunciat sinó com falsem un enunciat. Això no té res a veure amb el problema de la inducció que, per tant, desapareix.<br />El científic estarà obligat a plantejar els seus enunciats de tal manera que siguin falsables.<br />Com s’aconsegueix això? Especificant amb precisió les condicions en què la llei ha de funcionar<br />Per exemple, si jo plantejo una teoria que em permet arribar a la conclusió que: “Alguna vegada hi haurà un eclipsi de sol ”, la probabilitat d’encertar és alta, però la precisió és molt petita i, per tant, és poc falsable.<br />Però si plantejo una teoria que em permet afirmar que: “El 15 d’agost de 2025 es podrà observar un eclipsi de sol des de Sant Feliu de Guíxols”, la probabilitat d’encertar disminueix moltíssim, però la falsabilitat és molt alta.<br />Si, a més, afirmo que l’eclipsi començarà a les 14:23 hores la falsabilitat és encara més alta.<br />Així mateix, aquesta teoria ha guanyat en quantitat d’informació (té molts més bits la tercera afirmació que la primera). Això vol dir que també ha guanyat en utilitat.<br />Queda clar doncs que:<br />a major precisió menor probabilitat<br />a menor probabilitat major falsabilitat<br />a major falsabilitat major informació<br />a major informació major utilitat<br />Un altre exemple que va impressionar profundament a Popper:<br />La Teoria General de la Relativitat d’Einstein prediu una sèrie de fets que mai ningú no havia suposat. Per exemple, preveu que la llum ha de ser atreta per la força gravitacional dels cossos. Així, la llum d’un astre que passés a prop del sol hauria de ser desviada en la seva trajectòria cap a la terra per la força gravitacional del sol. Això implicaria que percebríem l’astre en una posició anòmala. Però de dia no es veuen els astres, perquè la llum del sol és massa intensa.<br />Eddington, l’any 1919, va fer una fotografia dels estels visibles durant un eclipsi de sol i, efectivament, els astres es percebien de la forma que Einstein havia previst!<br />La teoria d’Einstein havia superat un test de falsació.<br />El que ha de fer el científic és intentar treure conclusions lògiques del seu sistema d’enunciats teòrics i intentar trobar una observació contradictòria amb les seves conclusions.<br />Si no troba aquesta observació contradictòria no estarem encara segurs que la teoria és veritat. La veritat és inassolible i funciona com a finalitat de la investigació (recordeu els principis del racionalisme crític).<br />Però si aconsegueix falsar la teoria aleshores estarem segurs que era errònia i haurem fet un pas endavant: haurem eliminat un error i, per tant, haurem après quelcom més i ens haurem acostat una mica més a la veritat.<br />Resumint, podem dir que la ciència avança en el seu camí cap a la veritat seguint quatre moments que formen un cercle repetitiu i progressiu:<br />Primer moment:<br />Els científics plantegen hipòtesis o conjectures. Per fer-ho no es basen en la inducció, com creien els empiristes. Aquestes teories ens les inventem basant-nos en la imaginació, en la fantasia, en les creences religioses o metafísiques, o en el que vulgueu.<br />Segon moment:<br />Un cop plantejada la hipòtesi, cal dissenyar tests rigorosos dirigits a refutar (falsar) la hipòtesi. Es tracta de cercar prediccions de fets futurs amb la màxima precisió possible i de contrastar empíricament aquestes prediccions (fer observacions i experiments per veure si les prediccions es compleixen).<br />Tercer moment:<br />Si la hipòtesi supera els primers tests, s’ha de seguir testant-la fins que aconseguim falsar-la.<br />Quart moment:<br />Un cop falsada la hipòtesi l’abandonarem i en cercarem una de nova per a tornar iniciar el procés.<br />DEMARCACIÓ DEL CAMP DE LA CIÈNCIA I FALSABILITAT<br />El problema de la “demarcació” és el de trobar el sistema de diferenciar el que és científic del que no ho és. És una qüestió important, ja que la paraula “ciència” o “científic” investeix d’autoritat i dóna una credibilitat que a vegades pot ser mal utilitzada i fins i tot perillosa. <br />Segons Popper, una teoria és científica si és falsable. Aquest és el criteri de demarcació i permet diferenciar la ciència del que no ho és (Popper anomena metafísica al discurs no-científic). Posem alguns exemples:<br />1-La Teoria de la Relativitat és científica, perquè és falsable, com ja hem vist.<br />2-La Psicoanàlisi freudiana es presenta com una teoria científica, però no ho és, perquè no es pot falsar. Amb els pressupòsits de la psicoanàlisi podem donar explicacions de tots els fenòmens psicològics, i això que sembla una avantatge és en realitat un inconvenient i és el defecte fonamental de la teoria: si podem explicar-ho tot mai no podrem falsar la teoria. <br />La psicoanàlisi és doncs una teoria metafísica. El psicoanalista està convençut que les seves idees són la veritat, de la mateixa manera que n’estan els que posseeixen una fe religiosa.<br />Popper considera que el que no és falsable no és científic, però això no significa que el que no sigui falsable no tingui sentit. La metafísica té sentit, significat i valor, però no és ciència. <br />La metafísica té valor històric, ja que la majoria de les idees de la ciència moderna provenen de la metafísica clàssica. Per exemple, Copèrnic va plantejar la teoria astronòmica heliocèntrica inspirant-se en la metafísica de Plató (Atenes S.-V a.de C.) que creia que el més semblant a la perfecció, en el nostre món és el sol. Si el sol és el més semblant a Déu, pensa Copèrnic, és de justícia que ocupi el lloc central de l’Univers!. A més, els enunciats de la metafísica com “Déu existeix” tenen significat i poden ser veritables, però mai no podran ser enunciats científics perquè és impossible falsar-los.<br />Exercici: Llegeix el text de la pàgina següent, extret del llibre de Carl Hempel “Filosofía de la ciencia natural”, i després respon les qüestions que plantegem.<br />1.Com explica Hempel la formació d’hipòtesis científiques?<br />2.Què ha d’explicar, segons el primer paràgraf del text, una llei o teoria científica?<br />3.Per què és difícil que un principiant faci un descobriment científic?<br />4.Busca un sinònim de “implicaciones contrastadoras” en la terminologia Newtoniana del mètode hipotètic-deductiu.<br />5.Busca un sinònim de “datos relevantes obtenidos antes de la formulación de las hipótesis” en la terminologia newtoniana del mètode hipotètic-deductiu.<br />6.Què significa la frase subratllada del text?<br />7.Explica el significat de l’última frase del text.<br />8.Què és el “corpus del conocimiento científico”?<br />9.Quines tres qualitats ha de tenir un investigador científic, segons Hempel? (pots dir-ho amb tres paraules)<br />THOMAS S.KUHN<br />Va néixer el 1922 a Cincinnati (Ohio) i va ser professor de Princeton. Va morir l’any 1996.<br />Kuhn no es pregunta què han de fer els científics, sinó què han fet realment els científics al llarg de la història i què estan fent ara. Per això no fa com Popper, un estudi de la lògica de la investigació, sinó una descripció de la pràctica real de la investigació.<br />PARADIGMA CIENTÍFIC I NORMALITAT<br />Un paradigma és un model metodològic i teòric acceptat i compartit per una comunitat científica en un moment determinat de la història.<br />Model metodològic: conjunt de mètodes i sistemes d’investigació. <br />Model teòric: conjunt de lleis generals acceptades com a certes.<br />Comunitat científica: conjunt dels científics que estudien un tema general en un moment històric concret.<br />Exemples: Astronomia ptolemaica, astronomia copernicana, dinàmica aristotèlica, dinàmica newtoniana, mecànica quàntica, teoria de la relativitat, teoria de l’evolució...<br />L’estudi del paradigma prepara a l’estudiant per entrar a formar part de la comunitat científica. Així, podem definir també paradigma com el que estudien els

×